Se veu que hi ha gent a qui li fa molta gràcia, sempre darrere de l'anonimat, desqualificar i emprar paraules lletjes contra altra gent. Jo mateix sóc el primer que he emprat aquesta mena de jocs quan per exemple participava amb més de deu personalitats diferents en un fòrum sobre aquell entranyable locutor de ràdio Carlos Pumares (molt abans de què fos reclutat pel Crónicas Marcianas, quan ja va caure'm del cavall definitivament). Aleshores però era un joc. Mai no vàrem desqualificar a cap persona, ni tan sols al sr. Pumares (què té mèrit!).
Ara fa un parell de dies que algú, sota l'anonimat, deixa comentaris ofensius contra la meva persona al bloc. És una pena i no li veig gens ni una mica de gràcia (suposadament el que escriu sí). Hi ha blocs de tota mena, n'hi ha que s'adrecen a un "gran" públic i el seu objecte és la transmissió dels missatges cap a una comunitat de lectors, i n'hi ha, com aquest, que tenen per objecte quelcom molt semblant a un dietari per ús personal. És ver que també m'ha fet força gràcia comprovar que alguns amics meus han llegit algunes de les coses que he escrit, però tot queda en "petit comitè".
He anat a mirar les possibilitats de moderar les participacions al bloc i me n'he adonat del senzill que resulta activar que jo pugui llegir els comentaris abans i decidir si apareixen públicament o no. A partir d'ara deixaré activada la moderació per veure si no se colen ofenses personals fora de lloc. Això no significa que deixi de permetre els comentaris (és més, sempre que no siguin ofensius seran ben rebuts), sinó que pens que amb segons quines expressions no s'aporta res. Els dos comentaris poc agraciats dels dos posts anteriors es queden com a record del que no acceptaré per aquí, i tampoc no pens acceptar que s'inicií cap mena de discussió sobre el tema... per això és el meu bloc, no?
Je je, inclús per a un demòcrata convençut aquestes petites àrees de poder resulten tan temptadores :-)
Bon any a tots i a totes!!
divendres, de desembre 30, 2005
dimecres, de desembre 28, 2005
Un any en quatre paraules
Ara fa molt que no escric amb ganes al bloc. Sempre pens "demà si tenc una estona" i després o no hi pens, o no tenc una estona, o tenc una estona i me dedic a fer alguna altra cosa (que me fa més ganes en aquell moment). Resultat? Els dies passen i el bloc no s'actualitza gaire...
Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.
Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.
A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.
També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.
De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.
De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.
Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.
Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.
Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.
Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.
A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.
També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.
De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.
De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.
Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.
Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.
dijous, de desembre 01, 2005
Somni #4: Mili port aventura
Se veu que això dels somnis va per períodes i em pens que molt relacionat amb el dia a dia. Curiosament no record somnis d'aquests tan típics que sempre se conten: se me cauen les dents, veig persones sense cares, caig al buit etc; no, els meus somnis sempre són "narratius". Per ventura té a veure amb la meva afició a les històries. M'encanten els contes, les pel·lícules, els còmics, ja de pas us recoman el llibre de Gabriel Genovart "La placenta dels somnis" on de forma molt enginyosa se relacionen les tradicions orals (els contes), el cinema, els somnis i la psique humana.
Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).
Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".
Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).
Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".
dimarts, de novembre 29, 2005
Somni #3: Festa nocturna
Després de molts mesos sense tenir-los o recordar-los aquesta setmana he tornat a somiar. N'he tengut, que jo recordi, dos, però d'un no puc recordar de què anava, de l'altre me'n record clarament perquè li vaig explicar a na M al matí. L'explicaré.
Na M havia quedat a dormir a casa i estàvem ben dormits al llit. El somni continua igual que la realitat na M i jo dormint com a lirons. Aleshores començ a sentir veus de gent. Al principi em costa despertar-me, estic ben fregit, però clar amb les veus xerrant estic intranquil i acab obrint els ulls. L''habitació està plena de gent dreta xerrant animadament en "corrillos", hi ha una mica de llum i puc percebre que duen copes a la mà. Me gir estorat i deman explicacions a na M i em comenta que ha montat una festa i ha convidat gent. Jo li dic que és la matinada, que no són hores de muntar festes i que només vull dormir. Na M s'aixeca i fa vida social però jo em resistesc i intent dormir... i quasi ho aconseguesc però aleshores entren els pares de na M i en contra de la meva voluntad em veig obligat a iniciar una conversació amb cordialitat ("Què tal estau? Què bé que hagueu vengut...").
I aquí s'acaba el que record del meu somni, sé que mantenir-me despert era una lluita titànica contra una son molt forta, però no me'n record de res més.
Algun dia hauria de llegir això un especialista je je.
Na M havia quedat a dormir a casa i estàvem ben dormits al llit. El somni continua igual que la realitat na M i jo dormint com a lirons. Aleshores començ a sentir veus de gent. Al principi em costa despertar-me, estic ben fregit, però clar amb les veus xerrant estic intranquil i acab obrint els ulls. L''habitació està plena de gent dreta xerrant animadament en "corrillos", hi ha una mica de llum i puc percebre que duen copes a la mà. Me gir estorat i deman explicacions a na M i em comenta que ha montat una festa i ha convidat gent. Jo li dic que és la matinada, que no són hores de muntar festes i que només vull dormir. Na M s'aixeca i fa vida social però jo em resistesc i intent dormir... i quasi ho aconseguesc però aleshores entren els pares de na M i en contra de la meva voluntad em veig obligat a iniciar una conversació amb cordialitat ("Què tal estau? Què bé que hagueu vengut...").
I aquí s'acaba el que record del meu somni, sé que mantenir-me despert era una lluita titànica contra una son molt forta, però no me'n record de res més.
Algun dia hauria de llegir això un especialista je je.
dissabte, de novembre 12, 2005
Assajant a casa
Això ho val tot. Em sap greu recorrer al tòpic de què una imatge val més que mil paraules, però és que ahir, després d'una setmana una mica estressant en què he anat a dalt i a baix preocupat per la promoció del concert, desatenent els meus, especialment la meva comprensiva al·lota, i tal i tal, bé, doncs ahir a la fi arribaren els Redlands... i són uns al·lots extraordinaris!
Tenia una mica de por, ho he de reconéixer, però són supersimpàtics, amables, agraïts per haver-los duit a tocar a l'illa. Tot això em va tranquilitzar ja, però quan se varen acomodar al saló de ca meva, treuen les acústiques i se posen a assajar expontàniament, va ser una canya! Els Redlands són per damunt de tot un grup de grans cançons i na Hannah i n'Alex canten fantàstic. Per assajar varen tocar 5 temes (amb mi com a únic expectador... i cantant els corus): "Cold And Blue" i "Doin' It For The Country" del seu disc, "Full Moon" i una altra que no record el títol que no tenen enregistrades, i "California Stars" de Wilco. Gran moment!
A veure que tal avui. El temps està fatal i crec que pot afectar l'afluència de gent, però tant de bo s'acosti gent a sa Factoria perquè sortiran molt contents d'haver vengut. Jo, com els Redlands, ho seguiré fent pel country!
Tenia una mica de por, ho he de reconéixer, però són supersimpàtics, amables, agraïts per haver-los duit a tocar a l'illa. Tot això em va tranquilitzar ja, però quan se varen acomodar al saló de ca meva, treuen les acústiques i se posen a assajar expontàniament, va ser una canya! Els Redlands són per damunt de tot un grup de grans cançons i na Hannah i n'Alex canten fantàstic. Per assajar varen tocar 5 temes (amb mi com a únic expectador... i cantant els corus): "Cold And Blue" i "Doin' It For The Country" del seu disc, "Full Moon" i una altra que no record el títol que no tenen enregistrades, i "California Stars" de Wilco. Gran moment!
A veure que tal avui. El temps està fatal i crec que pot afectar l'afluència de gent, però tant de bo s'acosti gent a sa Factoria perquè sortiran molt contents d'haver vengut. Jo, com els Redlands, ho seguiré fent pel country!
divendres, d’octubre 21, 2005
Aquest trull em dóna vida!
La veritat és que les darreres setmanes duc un estat d'alteració força evident per la gent que m'envolta (això, ara per ara vol dir la meva al·lota) que, tot s'ha de dir, s'ho està agafant amb força tranquil·litat i col·laboració, però està un poc asustada de com pot reaccionar la seva parella (aquest som jo) quan arribi el dia.
Ups, per mi que vos hauria d'haver explicat la causa de l'alteració. Doncs aquesta no és altra que l'organització del concert dels Redlands (veure el post anterior).
Me fa ganes explicar un poc com a anat tot, ni que sigui per enrecordar-me quan vulgui organitzar-ne el següent o pel divertiment en el futur quan pensi... i com redimonis me ficava jo en aquests embulls??? Aferrau-vos que aquest serà llarg.
Tot comença amb la intenció de fer les coses (això se suposa), però realment la primera pasa és contactar per email amb l'artista que vols portar. Jo tenia un pool que anava des dels més ambiciosos (Okkervil River) als més desconeguts (Jim Bryson). La realitat després és que es tracta d'agafar l'oportunitat i els Redlands, que tenen un primer disc que m'encanta, per veu del seu líder i cantant Alex Elton-Wall es mostraren disposts a venir a Mallorca en les paupèrrimes condicions que jo els proposava: pagar els vols, dormir a casa meva i que recaudin el que puguin de la venda de CD i camisetes.
Quan l'acord és ferm (això es nota amb el to del mail i el de n'Alex era molt esperançador) cal començar a cercar una data que vagi bé a la banda i que, en la mesura de lo possible, em convengui a mi. Com que això ho vàrem pactar cap a finals d'agost perquè el preu dels bitllers estava força bé, no hi havia manera de saber la programació d'altres esdeveniments culturals i com que sempre pens el pitjor, fins que no he vist definida l'oferta cultural he estat pensant que el mateix dia actuaria Wilco per aquí i el concert seria un complet desastre. Per sort això no ha estat així i la setmana del concert no hi ha gaires alternatives.
Bé, continuem. Ara cal trobar on farem el concert i detectar les necessitats. Després de xerrar amb el Consell vaig apostar per la Factoria de So. No és un lloc habitual pels concerts d'americana, però presenta alguns avantatges interessants. És una sala de concerts de tamany mig, molt adequada per portar tot un grup com els Redlands, a més el Consell col·labora proporcionant tot l'equipament de so necessari, i a més, és un lloc molt bonic! La por de que els "palmesanos" venguin o no hi és, però pens que si s'han avesat a anar a Lloseta i a sa Pobla, Santa Maria els queda més a prop. Va costar un poc confirmar el lloc perquè la Factoria es troba en plena època de canvis (esperem que per a bé), però al final la bona disposició de na Rosa Deyà i en Pere Soler han ajudat molt. Amb ells m'ha tocat tractar el tema de les necessitats tècniques del grup i m'han proporcionat un tècnic de so al qual sí hauré de pagar (tot no podia ser gratis).
I ara vé la part promocional, que és molt important. El públic a qui li pot interessar el concert se n'ha d'assebentar, sinó ja hem begut oli. La promoció se menja la majoria del temps pel promotor (promoció, promotor... ara ho veig!) i consisteix de: edició i distribució de material publicitari, actualització de la web, aconseguir aparéixer als mitjans (als especialitzats i als generalistes), campanya de mailing... Passaré a explicar una mica com ha anat cada punt.
L'edició de pósters que vaig fer pels concerts de'n Gabe Minnikin varen ser simples fotocòpies. Ara volia algo millor, però això també suposa més euros. Vaig mirar de xerrar amb Sa Nostra per si podien col·laborar d'alguna forma i se varen avenir a cobrir l'anunci al Youthing (la publicació especialitzada de referència a Mallorca), a posar una notícia al seu suplement del Diari de Mallorca i a pagar els pósters. Al final no han cobert del tot el tema dels pósters, però en general la seva ajuda ha estat important. A part he fet els flyers, simples fotocòpies, sobre paper de fol normal. La veritat és que m'ha agradat molt dissenyar els pósters, flyers, ..., i crec que han quedat molt bé. Ara vé lo divertit, fer el repartiment d'aquest material. Per això lo primer ha estat confeccionar una llista dels llocs on penjar-los, basant-me molt en els locals que apareixen al Youthing amb programació musical i també en algunes tendes de roba "indie", tendes de discs, alguns restaurants de les zones on va el públic objectiu... La llista que m'ha sortit és llarga i requerirà d'un parell de dies.
Quant a lo de la web. He remodelat un poc la web de Pecan Pie i hi ha tota la informació del lloc, el preu. També he creat un formulari de contacte i gràcies a en Xisco Lladó (Mr. ZigaZaga) tenc una adreça de correu nova molt xula només per això i dins el domini pecan-pie.org. En el futur m'agradaria fer-la més atractiva quant a disseny, però per ara val.
Quant als mitjans, per a mi està ben clar que el més important és el Youthing per quant és la guia que tothom llegeix per estar informat dels concerts a Mallorca. Com ja deia, Sa Nostra s'encarrega de l'anunci i després en Gabi del Youthing m'ha demanat que faci el text que apareixerà a l'agenda. Supós que això ajuda molt a la difussió. Per altra banda també apareixerà anunci al Mondosonoro, on col·labor esporàdicament però habitualment, amb cròniques de concerts d'americana. Sa Nostra també em permet posar un petit article al suplement que apareix els dilluns al Diari de Mallorca, en teoria apareixerà dilluns 7 de novembre. Al recent web de la revista DP també apareix la ressenya del concert. I encara n'hi ha més. Tenc la idea de muntar una roda de premsa divendres 11 amb els músics per a la premsa generalista i la meva idea és que els músics toquin uns temes en acústic total. Encara estic pendent de trobar el lloc ideal per fer això. I si xerram de la ràdio, en Joan Cabot i en Joan Vich ho posaran en els seus espais respectius a Ona Mallorca i a IB3. No està malament, no?
Finalment he fet una recollida poc ètica d'adreces de mail i faré un mailing massiu amb la notícia del concert. Com que no m'agrada això d'haver posat mails de gent que no conec de res i que les seves adreces m'han arribat de rebot, inclouré un text de disculpa i que si volen que deixi d'enviar-lis anuncis d'aquesta mena em contestin, i ho deixaré de fer. I per supost ho respectaré. Na Marga m'ha fet veure en aquest tema un punt molt important: escollir el dia de l'enviament just abans d'un cap de setmana i així quan el vegi la gent ho podrà comentar amb els seus col·legues. Així ho faré. Enviaré el mail a dos grups. A un en general només els enviaré la informació del concert a Factoria i a l'altre hi inclouré la notícia del mini-concert acústic del dia abans. El meu objectiu és fer una mica allò que feia en Tomeu Gomila a Stereo Records que era tan entranyable i que te feia tantes ganes de repetir l'endemà al concert de veres.
I per ara ho deix que m'estic passant. Si tenc més coses que contar, us les faré en posts nous.
dissabte, d’octubre 08, 2005
Pecan Pie #2: The Redlands Palomino Co.
Després d'aquella experiència tan positiva i interessant que fou organitzar un concert, aquells entrenyables dies que em va regalar en Gabe Minnikin i la seva al·lota Stephanie a principis de juny, m'he llençat a organitzar-ne el segon.
Abans de res he de fer constar que això no seria possible sense la complicitat d'una gent, els mateixos músics, que se pugen a un avió i se venen a Mallorca per posar-se en mans d'un entusiasta però aficionat (jo) que no els pagarà un punyetero euro pel concert. Això sí té mèrit i és molt molt d'agrair. No oblidaré mai a aquesta gent. En Gabe va resultar un tipus realment encantador i tot un gentleman. Als Redlands encara no els conec en persona però només veure l'entusiasme que tenen per venir i els mails que m'he intercanviat aquestes setmanes amb n'Alex, na Hannah i en Colin, te n'adones que estam una altra vegada davant una gent que val la pena conéixer. Els meus pares no entenen perquè me fic en aquests merders però només per viure moments com la despedida de'n Gabe i n'Steph a l'aeroport de Palma quan tornaven a Manchester, ja tot ha valgut la pena.
Aquests darrers dies m'estic entusiasmant amb els Redlands, primer de tot musicalment i després per lo que comentava dels mails. El seu disc és boníssim i va contracorrent, recuperant aquell esperit vitalista del country-rock de Gram Parsons i lluny de les depriments cançons ploramiques de tants artistes d'ara mateix. Estic esperant un poc a revisar "By The Time You Hear This..." a s'Altraweb a que el seu concert estigui un poc més proper. De veres que valdran molt la pena. Esper que tot surti bé i no hi hagi cap denou.
Com canten n'Alex i na Hannah: Doin' it for the country!!!!
Abans de res he de fer constar que això no seria possible sense la complicitat d'una gent, els mateixos músics, que se pugen a un avió i se venen a Mallorca per posar-se en mans d'un entusiasta però aficionat (jo) que no els pagarà un punyetero euro pel concert. Això sí té mèrit i és molt molt d'agrair. No oblidaré mai a aquesta gent. En Gabe va resultar un tipus realment encantador i tot un gentleman. Als Redlands encara no els conec en persona però només veure l'entusiasme que tenen per venir i els mails que m'he intercanviat aquestes setmanes amb n'Alex, na Hannah i en Colin, te n'adones que estam una altra vegada davant una gent que val la pena conéixer. Els meus pares no entenen perquè me fic en aquests merders però només per viure moments com la despedida de'n Gabe i n'Steph a l'aeroport de Palma quan tornaven a Manchester, ja tot ha valgut la pena.
Aquests darrers dies m'estic entusiasmant amb els Redlands, primer de tot musicalment i després per lo que comentava dels mails. El seu disc és boníssim i va contracorrent, recuperant aquell esperit vitalista del country-rock de Gram Parsons i lluny de les depriments cançons ploramiques de tants artistes d'ara mateix. Estic esperant un poc a revisar "By The Time You Hear This..." a s'Altraweb a que el seu concert estigui un poc més proper. De veres que valdran molt la pena. Esper que tot surti bé i no hi hagi cap denou.
Com canten n'Alex i na Hannah: Doin' it for the country!!!!
dimarts, de setembre 27, 2005
¿Hay alguien ahí fuera?
És curiós com ràfegues de narcisisme s'escolen per on menys t'ho esperes. Una de les coses que tenia clara quan vaig començar a escriure el bloc és que no interessaria a ningú i que realment em serviria a mi només per recordar temps després alguna cosa que m'havia motivat lo suficient com per escriure un post.
I vét aquí que la primera vegada que algú va fer un comentari em vaig sentir molt bé. Algú em llegia! (algú que ha resultat molt important al cap i a la fi, je je). Després un parell de vegades uns amics varen fer referència al seu bloc a alguna cosa escrita al meu... per tant, també el llegien! Wow, quina felicitat!
Però clar, la veritat veritat és que llevat de 4 persones (contant-me a mi) llegim el bloc... i això ha resultat un poc molt dur pel meu afany de notorietat pública. Crec que aquest cop al meu orgull del que som recentment conscient seré capaç d'assumir-lo sense massa més problemes, però la veritat és que tenia ganes de comentar-ho perquè m'ha sorprès molt.
Us passa el mateix? Bé, no sé perquè deman res...
I vét aquí que la primera vegada que algú va fer un comentari em vaig sentir molt bé. Algú em llegia! (algú que ha resultat molt important al cap i a la fi, je je). Després un parell de vegades uns amics varen fer referència al seu bloc a alguna cosa escrita al meu... per tant, també el llegien! Wow, quina felicitat!
Però clar, la veritat veritat és que llevat de 4 persones (contant-me a mi) llegim el bloc... i això ha resultat un poc molt dur pel meu afany de notorietat pública. Crec que aquest cop al meu orgull del que som recentment conscient seré capaç d'assumir-lo sense massa més problemes, però la veritat és que tenia ganes de comentar-ho perquè m'ha sorprès molt.
Us passa el mateix? Bé, no sé perquè deman res...
dijous, de setembre 22, 2005
Robert Wise: fantàstic director
Una de les notícies tristes d'aquests dies ha estat el trespàs de Robert Wise, ocorregut el passat 14 de setembre, un dels meus directors de cinema preferits de tota la història i un dels darrers supervivents dels temps daurats del setè art.
Wise va començar al món del cinema a finals dels anys 30 com a muntador. Començant la següent dècada va col·laborar estretament amb el jove geni Orson Welles muntant el seu gran èxit "Ciutadà Kane" (Citizen Kane, 1941) i poc després s'estrenava com a director amb un bon film, la poca coneguda seqüela de "La Mujer Pantera" (Cat People, dir:Jacques Tourneur, 1942) que es digué "The Curse Of The Cat People" (1944). Aquest primer film de Wise és una delícia del gènere fantàstic més suggeridor i aprofitant l'èxit del film de Tourneur, Wise filma una història d'amor, fantasmes i infància. Un cocktail delicat que en mans d'un director qualsevol pot esdevenir una pel·lícula nyonya, no així en les seves mans.
Només un any més tard (i després d'un parell de pel·lícules més - incís: ni Woody Allen arriba al nivell de producció d'aquells anys) dirigeix una veritable obra mestre del gènere fantàstic, "Els lladres de cossos" (The Body Snatcher, 1945) amb dues grans figures del gènere Boris Karloff i Bela Lugosi, tot adaptant una obra lúgubre de Robert Louis Stevenson sobre lladres de cadàvers amb un personatge proper a l'arquetip del mad doctor.
Avançam un poc més dins la seva filmografia fins a trobar una obra magna dins el gènere de la ciència ficció, rodada al principi de la màgica dècada, pel gènere, que foren els 50. Es tracta de "Ultimàtum a la Terra" (The Day The Earth Stood Still, 1951) que tots els coneixedors recordam pel robot Klatu, veritable icona eterna del gènere i la famosa frase "Klatu Barada Niktó" que desactivava el poder destructor del robot. Una fàbula sobre la humanitat i com hauríem d'aprendre a conviure i una pel·lícula que tothom hauria de conéixer.
Demostrant flexibilitat entre gèneres, Wise va tocar el gènere bèl·lic amb una més que correcta "Les rates del desert" (The Desert Rats, 1953), protagonitzada per Richard Burton; també el western amb una grandíssima història d'un cruel ranxer que interpretà magistralment James Cagney i es deia "La llei de la forca" (So Big, 1956).
La seva obra magna, juntament amb "Ultimàtum..." és "La casa encantada" (The Haunting, 1963) una torbadora història sobre fenòmens paranormals i, sobretot, sobre el subconscient. Una pel·lícula on la imaginació, la fantasia i la realitat es confonen i obra mestre de la suggestió per damunt la demostració (res a veure amb la patètica recreació que se'n va fer modernament).
Després d'això encara tendria un parell de films més d'interès: "L'amenaça d'Andròmeda" (The Andromeda Strain, 1971), adaptant una obra de ciència ficció i suspens de Michael Crichton i, com no, pels fanàtics de la sèrie fou un honor que el sr. Wise adaptàs la sèrie Star Trek al cine: Star Trek: The Motion Picture (1979). De tota forma les grans dècades havien ja passat i el cinema no era el mateix.
No vull entrar a comentar els seus grans èxits de públic i reconeixement mediàtic com "Sonrisas y lágrimas" o "West Side Story". Enteneu que no m'atreveixi a aprofundir tant en les parts més fosques del l'ànima negra d'aquest gran director.
Rendiu tribut a un gran home del cine, el llinatge del qual és "savi" i revisau alguna de les seves obres mestres.
dilluns, de setembre 19, 2005
La cura per la llengua
No me tenc per una persona especialment obsessionada per la correctesa de la llengua. En aquest aspecte consider que cal una mica de cura, especialment en els contexts més formals, però això és tot.
Però no puc evitar veure amb certa preocupació que cada vegada hi ha menys cura per la llengua. I no només per la catalana, també veig moltes incorreccions en els usuaris del castellà, però vaja, em centraré en el català que m'és més proper.
Em preocupa molt el model lingüístic que s'impulsa (?) des dels mitjans de comunicació. Estic força content amb l'arribada d'IB3 perquè no deixa de ser un nou àmbit perquè la gent escolti el català, però la cura que hi ha per la correcció em sembla insuficient.
Em preocupa encara molt més la degeneració lingüística del que fins fa poc era el millor referent als mitjans: TV3 i Catalunya Ràdio. Record que més d'una vegada s'ha explicat que hi havia uns "escoltes" permanents que anotaven les incorreccions i després les comentaven amb els locutors/presentadors dels programes per intentar que no es repetissin. Què ha passat amb això? Ja no existeix aquest servei?
La quantitat d'incorreccions que es diuen diàriament m'abruma inclús a una persona del carrer com som jo, però és que paraules com "vivenda" o "enfermetat" són d'ús comú a la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Per no xerrar de "dos" emprat en context femení: "S'han enderrocat dos cases" enlloc de "S'han enderrocat dues cases".
Podeu dir que potser fil molt prim, però la veritat és que jo ho crec, crec de veres que hi ha un procés desinterès gradual per dir les coses ben dites i per ser referent lingüístic.
Estic sent massa dur? Escoltau atentament...
Però no puc evitar veure amb certa preocupació que cada vegada hi ha menys cura per la llengua. I no només per la catalana, també veig moltes incorreccions en els usuaris del castellà, però vaja, em centraré en el català que m'és més proper.
Em preocupa molt el model lingüístic que s'impulsa (?) des dels mitjans de comunicació. Estic força content amb l'arribada d'IB3 perquè no deixa de ser un nou àmbit perquè la gent escolti el català, però la cura que hi ha per la correcció em sembla insuficient.
Em preocupa encara molt més la degeneració lingüística del que fins fa poc era el millor referent als mitjans: TV3 i Catalunya Ràdio. Record que més d'una vegada s'ha explicat que hi havia uns "escoltes" permanents que anotaven les incorreccions i després les comentaven amb els locutors/presentadors dels programes per intentar que no es repetissin. Què ha passat amb això? Ja no existeix aquest servei?
La quantitat d'incorreccions que es diuen diàriament m'abruma inclús a una persona del carrer com som jo, però és que paraules com "vivenda" o "enfermetat" són d'ús comú a la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Per no xerrar de "dos" emprat en context femení: "S'han enderrocat dos cases" enlloc de "S'han enderrocat dues cases".
Podeu dir que potser fil molt prim, però la veritat és que jo ho crec, crec de veres que hi ha un procés desinterès gradual per dir les coses ben dites i per ser referent lingüístic.
Estic sent massa dur? Escoltau atentament...
dissabte, de setembre 17, 2005
Algunes cançons
Avui matí, envoltat de llamps, trons, vent i aigua, m'he assegut davant l'ordinador a fer unes cosetes i escoltar música i tenc moltes ganes de donar un quans títols de cançons que me tenen capturar darrerament. I no es tracta només de novetats sinó part del que estic escoltant aquests dies (al cotxe i al PC).
"The Two Of Us" obre l'EP "Retox" (2001) de Freeheat (un efímer grup liderat per Jim Reid de Jesus & Mary Chain). En Joan Cabot em va deixar aquesta petita joia. El tema en qüestió me recorda tant als J&MC com a Nick Cave & The Bad Seeds. Un tema potent i marxós. No us perdeu tampoc "The Long Goodbye" al mateix EP (l'única cosa publicada de Freeheat).
"Factory Girl" de "Faithless Street" (1996) de Whiskeytown és el tema que tanca el disc d'aquesta importantíssima i sovint oblidada banda que liderava Ryan Adams. És un tema preciós que no puc evitar connectar mentalment amb l'altra "Factory Girl", la dels Stones.
"If You're Down" de l'únic disc a dia d'avui dels Redlands Palomino Co, "By The Time You Hear This..." (2004). Pot ser que si no se donàs l'avinentesa de que soc el promotor del seu proper concert a Mallorca (veure el web de Pecan Pie) ara mateix no tendria tan present aquest disc, però el descarat aire demodè d'aquests britànics amb mirades enrera als clàssics (Flying Burrito Bros - voleu dir que el nom de la banda no hi està inspirat?) i als primers temps del country alternatiu (que m'han fet recuperar la passió per Whiskeytown) m'han enamorat.
"Country Song" del segon disc "Concrete Prairie" (2005) dels Idaho Falls. És el millor tema de country que he sentit enguany. Simple, directe i evocador. Cada dia m'agrada més aquesta banda.
"Diamond In The Dark" és el primer tema del segon LP de Karl Broadie, un "Black Crow Callin" (2005) que vaig criticar amb certa duresa a s'Altraweb, però que poc a poc se va escolant per dins el meu cap i el meu cor.
"Dreamers Like Us" del segon sampler de Dreamville Records (2005) recentment lliurat gratuïtament als assistents a la Fira del Disc torna a ser una joieta a càrrec del millor singer-songwriter que tenim a l'illa (a banda de líder d'una excel·lent banda de rock) que és John Tirado que m'està convencent i molt amb aquesta faceta semi acústica. I enhorabona de vell nou a Lluís Segura (L.A.) per tot el que està aconseguint.
I en posaria un parell més, però ja n'hi ha per ara, no?
"The Two Of Us" obre l'EP "Retox" (2001) de Freeheat (un efímer grup liderat per Jim Reid de Jesus & Mary Chain). En Joan Cabot em va deixar aquesta petita joia. El tema en qüestió me recorda tant als J&MC com a Nick Cave & The Bad Seeds. Un tema potent i marxós. No us perdeu tampoc "The Long Goodbye" al mateix EP (l'única cosa publicada de Freeheat).
"Factory Girl" de "Faithless Street" (1996) de Whiskeytown és el tema que tanca el disc d'aquesta importantíssima i sovint oblidada banda que liderava Ryan Adams. És un tema preciós que no puc evitar connectar mentalment amb l'altra "Factory Girl", la dels Stones.
"If You're Down" de l'únic disc a dia d'avui dels Redlands Palomino Co, "By The Time You Hear This..." (2004). Pot ser que si no se donàs l'avinentesa de que soc el promotor del seu proper concert a Mallorca (veure el web de Pecan Pie) ara mateix no tendria tan present aquest disc, però el descarat aire demodè d'aquests britànics amb mirades enrera als clàssics (Flying Burrito Bros - voleu dir que el nom de la banda no hi està inspirat?) i als primers temps del country alternatiu (que m'han fet recuperar la passió per Whiskeytown) m'han enamorat.
"Country Song" del segon disc "Concrete Prairie" (2005) dels Idaho Falls. És el millor tema de country que he sentit enguany. Simple, directe i evocador. Cada dia m'agrada més aquesta banda.
"Diamond In The Dark" és el primer tema del segon LP de Karl Broadie, un "Black Crow Callin" (2005) que vaig criticar amb certa duresa a s'Altraweb, però que poc a poc se va escolant per dins el meu cap i el meu cor.
"Dreamers Like Us" del segon sampler de Dreamville Records (2005) recentment lliurat gratuïtament als assistents a la Fira del Disc torna a ser una joieta a càrrec del millor singer-songwriter que tenim a l'illa (a banda de líder d'una excel·lent banda de rock) que és John Tirado que m'està convencent i molt amb aquesta faceta semi acústica. I enhorabona de vell nou a Lluís Segura (L.A.) per tot el que està aconseguint.
I en posaria un parell més, però ja n'hi ha per ara, no?
dimecres, de setembre 14, 2005
Nigul cap a ponent des d'Algaida
Acab de publicar tota una sèrie de fotografies preses totes aquests darrers dies amb el mòbil. Són totes de la zona de Llucmajor i els voltants i no necessiten gaire comentari. Pensau que a mi, en directe, gairebé em pega la síndrome d'Stendhal veient el cel aquests dies.
I love Mallorca!
I love Mallorca!
dimarts, de setembre 13, 2005
Aquests niguls...
Promet que el pròxim post serà una foto de niguls. És que aquests darrers dies, amb l'arribada (sempre esperada) de les tormentes de final d'estiu, no puc deixar de mirar el cel. Ja tenc mal de tant alçar el cap. Veritablement aquest espectacle de colors i formes canviants que fan els niguls de tormenta amb el sol d'estiu encara intentat escolar-se per on pot em provoca sensacions realment poderoses. Estic passant l'estiu com de costum a s'Arenal i els horabaixes mentre passeig amb en Truc o mentre faig la volteta en bici per les contrades de Llucmajor el cel és un espectacle tan impressionant que costa de creure que en els nostres dies encara sigui gratis.
Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.
Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.
Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.
Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.
diumenge, de setembre 04, 2005
Efecte Katrina
No sé per on començar, però és que aquesta catàstrofe natural i humana que Katrina ha fet a Nova Orleans m'està deixant la pell de gallina.
Les imatges són al·lucinants. Com a afeccionat al cinema no puc deixar de pensar en que moltes de les imatges pareixen sorgides de les pel·lícules de grans cataclismes d'aquests que aventuren la fi del món. Sense anar més lluny, moltes de les fotografies m'han fet recordar la recent "Guerra dels Mons" d'Spielberg, un film amb unes imatges espectaculars, especialment en dues escenes: l'arribada dels alienígenes i l'activació de les seves màquines de destrucció, per una banda, i l'escena del ferry per travessar el riu per l'altra.
Però deixant de banda les referències cinèfiles el primer que hem de pensar és que això va de debó. I al respecte hi ha moltes qüestions que em passen pel cap.
Sobta aquesta manca d'organització davant la catàstrofe, havent passat al que se suposa que és el país més avançat del món. Després de molts dies ara sembla que el rescat i l'atenció a les víctimes s'està començant a ordenar... però és que ha passat una setmana! Només pensar en gent que durant una setmana no ha rebut aigua potable, atenció mèdica, roba per canviar-se la banyada... als USA, no a l'Àfrica! A mi em dóna la sensació de fragilitat, d'una fragilitat que normament no hi pensam, si aquí a Mallorca ens sentim segurs a les nostres cases i amb les nostres vides, doncs imagin que als orgullosos capdevanters del món això els deu suposar un veritable trasbals mental.
Una altra cosa és que els afectats són majoritàriament negres i, especul jo, pobres. Aquesta és una altra qüestió de la qual tots n'hauríem de prendre nota. És aquell concepta, ja vell, de l'anomenat "quart món" que en aquest cas no només ens serveix per recordar que existeix, sinó també per deixar en evidència com la diferència de classes equival també a la diferència de races, amb tot lo d'injust i terrible que té aquesta veritat.
Esper que a George Walker Bush no se li acudeixi pensar en referents bíblics perquè aquest animal encara podria justificar que la història de Sodoma i Gomorra es repeteix... bé, deixe-m'ho fer.
Les imatges són al·lucinants. Com a afeccionat al cinema no puc deixar de pensar en que moltes de les imatges pareixen sorgides de les pel·lícules de grans cataclismes d'aquests que aventuren la fi del món. Sense anar més lluny, moltes de les fotografies m'han fet recordar la recent "Guerra dels Mons" d'Spielberg, un film amb unes imatges espectaculars, especialment en dues escenes: l'arribada dels alienígenes i l'activació de les seves màquines de destrucció, per una banda, i l'escena del ferry per travessar el riu per l'altra.
Però deixant de banda les referències cinèfiles el primer que hem de pensar és que això va de debó. I al respecte hi ha moltes qüestions que em passen pel cap.
Sobta aquesta manca d'organització davant la catàstrofe, havent passat al que se suposa que és el país més avançat del món. Després de molts dies ara sembla que el rescat i l'atenció a les víctimes s'està començant a ordenar... però és que ha passat una setmana! Només pensar en gent que durant una setmana no ha rebut aigua potable, atenció mèdica, roba per canviar-se la banyada... als USA, no a l'Àfrica! A mi em dóna la sensació de fragilitat, d'una fragilitat que normament no hi pensam, si aquí a Mallorca ens sentim segurs a les nostres cases i amb les nostres vides, doncs imagin que als orgullosos capdevanters del món això els deu suposar un veritable trasbals mental.
Una altra cosa és que els afectats són majoritàriament negres i, especul jo, pobres. Aquesta és una altra qüestió de la qual tots n'hauríem de prendre nota. És aquell concepta, ja vell, de l'anomenat "quart món" que en aquest cas no només ens serveix per recordar que existeix, sinó també per deixar en evidència com la diferència de classes equival també a la diferència de races, amb tot lo d'injust i terrible que té aquesta veritat.
Esper que a George Walker Bush no se li acudeixi pensar en referents bíblics perquè aquest animal encara podria justificar que la història de Sodoma i Gomorra es repeteix... bé, deixe-m'ho fer.
divendres, d’agost 19, 2005
Moltes coses passen
Com veis fa temps que no escric. Serà perquè no tenc res a explicar? Serà perquè se m'han acabat els temes? Abandonaré el bloc? Crec que la resposta a totes és NO. Aleshores, perquè no escric?
Pensant pensant me n'acab d'adonar que realment quan més coses m'estan passant és quan menys ganes tenc d'escriure-les. Deduesc que, aleshores, el que passa és que tenc una certa pudor a xerrar de coses realment íntimes i veritables de la meva vida, supós que perquè en el fons són coses que no vull que llegeixi ningú aliè. Supós que per això al bloc escric de pel·lícules, de còmics, de música... però menys d'amics, d'enemics, de feina, de sentiments... Bé, de fet hi ha un poc d'això també, però sempre mesuradament i bastant autocensurat.
Canví de feina. M'en vaig del Consell, que ha estat la meva casa els darrers cinc anys per anar-me'n a una empresa pública. Millors condicions laborals, un projecte més estimulant del que han estat els darrers temps al Consell. És una sort que hagi sorgit aquesta oportunitat de canvi, i l'agaf amb moltes ganes. Per una altra banda, som bastant covard i qualsevol canvi em fa por: donaré tot el que s'espera de mi? agradaré? I també tenc un sentiment de "nostalgia anticipada" aquests darrers dies que estic pel Consell i me n'adon que veig per darrera vegada aquella persona que em cau bé, vaig a berenar al bar de l'enfront o despatx algunes coses que em mancava tancar. Avui és el darrer dia i no sé com anirà, però ahir remanant papers per veure que me'n duia i que deixava, va ser com repassar aquests gairebé cinc anys i els sentiments m'afloraren i vaig reprimir alguna llagrimeta.
I tenir parella. És l'altre súpercanvi d'aquest estiu. Per escriure amb calma d'aquesta altra qüestió, que realment m'està canviant la vida, necessit més concentració de la que sóc capaç ara mateix. Si trob el moment ho faré. Si no el trob, que sabeu que sóc més feliç que mai i amb això basta :-)
Pensant pensant me n'acab d'adonar que realment quan més coses m'estan passant és quan menys ganes tenc d'escriure-les. Deduesc que, aleshores, el que passa és que tenc una certa pudor a xerrar de coses realment íntimes i veritables de la meva vida, supós que perquè en el fons són coses que no vull que llegeixi ningú aliè. Supós que per això al bloc escric de pel·lícules, de còmics, de música... però menys d'amics, d'enemics, de feina, de sentiments... Bé, de fet hi ha un poc d'això també, però sempre mesuradament i bastant autocensurat.
Canví de feina. M'en vaig del Consell, que ha estat la meva casa els darrers cinc anys per anar-me'n a una empresa pública. Millors condicions laborals, un projecte més estimulant del que han estat els darrers temps al Consell. És una sort que hagi sorgit aquesta oportunitat de canvi, i l'agaf amb moltes ganes. Per una altra banda, som bastant covard i qualsevol canvi em fa por: donaré tot el que s'espera de mi? agradaré? I també tenc un sentiment de "nostalgia anticipada" aquests darrers dies que estic pel Consell i me n'adon que veig per darrera vegada aquella persona que em cau bé, vaig a berenar al bar de l'enfront o despatx algunes coses que em mancava tancar. Avui és el darrer dia i no sé com anirà, però ahir remanant papers per veure que me'n duia i que deixava, va ser com repassar aquests gairebé cinc anys i els sentiments m'afloraren i vaig reprimir alguna llagrimeta.
I tenir parella. És l'altre súpercanvi d'aquest estiu. Per escriure amb calma d'aquesta altra qüestió, que realment m'està canviant la vida, necessit més concentració de la que sóc capaç ara mateix. Si trob el moment ho faré. Si no el trob, que sabeu que sóc més feliç que mai i amb això basta :-)
dilluns, d’agost 01, 2005
Box Of Moonlight
Ja fa uns anys que vaig veure una pel·lícula anomenada Box Of Moonlight. Ara mirava per internet i és de l'any 1996 i la dirigí el director americà Tom DiCillo. La història és la següent. Un home està sempre donant el call a la seva feina, és un gran professional, no es permet una distracció, però al mateix temps está acumulant un estrés personal fort i no disfruta de la seva vida, ja que sempre està en tensió, no fos cosa que es relaxàs i perdés un poc en eficiència.
Passa que un dia un treball surt malament i aquell home es troba que un cap de setmana que tenia programat fer unes feines per atzar del destí queda lliure i enlloc de tornar a casa li passa pel cap anar a un parc d'atraccions que visitava quan era nin. A partir d'aquí aquell cap de setmana es converteix en l'experiència més alliberadora de la seva agobiada vida. El parc resulta que ha tancat fa molt temps (ja se sap, recuperar la infantesa és un impossible, com manen els cànons més clàssics), però té la sort de conéixer una persona que pareix el seu negatiu fotogràfic, una mena de David Crockett dels nostres dies que viu en una caravana destartalada, que no es preocupa de res més que de passar-s'ho bé i que contribueix a que el protagonista se n'adoni que hi ha una altra forma de veure la vida. Més relaxada. Quan acaba la pel·lícula la trobada entre els dos homes ha canviat molt les perspectives que tenien cada un.
Els personatges principals estan interpretats per un John Turturro més al seu lloc (no tan histriònic com en altres casos) i un Sam Rockwell senzillament apoteòsic. No vull dir que aquesta pel·lícula me canviàs la vida, però me va ajudar a comprendre algunes coses ara fa uns anys, quan considerava que el model de Mr. Clock (malnom que els subordinats posen a l'agobiat protagonista) era "lo más". Avui, pensant en alguns aconteixements recents, he recordat aquesta peli, i m'agradaria tornar-la a veure. Crec de veres que pot tenir efectes balsàmics, damunt mi els va tenir.
Passa que un dia un treball surt malament i aquell home es troba que un cap de setmana que tenia programat fer unes feines per atzar del destí queda lliure i enlloc de tornar a casa li passa pel cap anar a un parc d'atraccions que visitava quan era nin. A partir d'aquí aquell cap de setmana es converteix en l'experiència més alliberadora de la seva agobiada vida. El parc resulta que ha tancat fa molt temps (ja se sap, recuperar la infantesa és un impossible, com manen els cànons més clàssics), però té la sort de conéixer una persona que pareix el seu negatiu fotogràfic, una mena de David Crockett dels nostres dies que viu en una caravana destartalada, que no es preocupa de res més que de passar-s'ho bé i que contribueix a que el protagonista se n'adoni que hi ha una altra forma de veure la vida. Més relaxada. Quan acaba la pel·lícula la trobada entre els dos homes ha canviat molt les perspectives que tenien cada un.
Els personatges principals estan interpretats per un John Turturro més al seu lloc (no tan histriònic com en altres casos) i un Sam Rockwell senzillament apoteòsic. No vull dir que aquesta pel·lícula me canviàs la vida, però me va ajudar a comprendre algunes coses ara fa uns anys, quan considerava que el model de Mr. Clock (malnom que els subordinats posen a l'agobiat protagonista) era "lo más". Avui, pensant en alguns aconteixements recents, he recordat aquesta peli, i m'agradaria tornar-la a veure. Crec de veres que pot tenir efectes balsàmics, damunt mi els va tenir.
dissabte, de juliol 30, 2005
Quina humitat!
Duc uns dies que estic a tota hora empapat en suor. Només dins la mar o la piscina puc estar sec (je je). És una sensació poc agradable la veritat. I no és que faci una calor insuportable, és que hi ha molta, però molta humitat a l'aire.
Hi ha una altra possibilitat de no suar, quedar-se quiet, assegut, davant el ventilador, però és que jo no en sé estar gaire així. Ara mateix acab de recollir la roba de l'estenidor per plegar-la i posar-la als calaixos i estic xop. Quan acabi d'escriure aquest meravellós post me posaré a fer l'escurada dels plats i no sé si acabaré patinant sobre mi mateix.
I el pitjor és que et dutxes i només d'eixugar-te amb la tovallola ja tornes a suar! És exagerat. Esper que l'estiu duri perquè m'agrada molt, però que es redueixi una mica l'humitat. Això se sol arreglar quan plou... a veure!
Una darrera cosa. A què pareix impossible que a la mateixa illa on estem fa mig any nevàs? Però és cert! M'agrada molt el temps així, variable.
Després d'aquest article tan xorra que demostra que la calor està fent patinar les meves neurones, me'n vaig a escurar.
Salut i fins prest.
ps: Val més no posar cap foto per il·lustrar això, feriria les sensibilitats de l'estimada audiència.
Hi ha una altra possibilitat de no suar, quedar-se quiet, assegut, davant el ventilador, però és que jo no en sé estar gaire així. Ara mateix acab de recollir la roba de l'estenidor per plegar-la i posar-la als calaixos i estic xop. Quan acabi d'escriure aquest meravellós post me posaré a fer l'escurada dels plats i no sé si acabaré patinant sobre mi mateix.
I el pitjor és que et dutxes i només d'eixugar-te amb la tovallola ja tornes a suar! És exagerat. Esper que l'estiu duri perquè m'agrada molt, però que es redueixi una mica l'humitat. Això se sol arreglar quan plou... a veure!
Una darrera cosa. A què pareix impossible que a la mateixa illa on estem fa mig any nevàs? Però és cert! M'agrada molt el temps així, variable.
Després d'aquest article tan xorra que demostra que la calor està fent patinar les meves neurones, me'n vaig a escurar.
Salut i fins prest.
ps: Val més no posar cap foto per il·lustrar això, feriria les sensibilitats de l'estimada audiència.
dijous, de juliol 21, 2005
Aprofitar els bons moments
"Estàs en ratxa!" és un pensament que tenia al cap però fou na Marga qui ho va posar en paraules. I també n'és majorment la culpable. Sí, una de les coses més guapes que m'han passat ha estat conèixer-la. Crec que és un tema inclús massa personal com per començar a posar coses aquí, però tampoc no volia deixar d'apuntar en aquest diari que és el bloc, que l'experiència de trobar algú com ella és una de les coses més fantàstiques que hom pot sentir.
Esper que ella també se'n senti tan corresposta com jo, i que anem trobant felicitat a través del temps. Marga, per segona vegada en aquest bloc, gràcies. Ens veim avui mateix i si Déu vol, demà, passat-demà...
xxx
Esper que ella també se'n senti tan corresposta com jo, i que anem trobant felicitat a través del temps. Marga, per segona vegada en aquest bloc, gràcies. Ens veim avui mateix i si Déu vol, demà, passat-demà...
xxx
dijous, de juliol 14, 2005
Estiu => Lectura
Fa molt temps que volia escriure aquest post, però com que no trobava una foto adequada ho anava demorant. Encara no l'he trobada, però m'és igual, no se m'hauria de passar el moment. Així que "nem".
La lectura és una de les meves aficions. M'agrada molt llegir narrativa, especialment la que ja té una certa solera (detest les novetats, per desgràcia meva). Doncs curiosament aquesta afició que tan bons moments em fa passar queda ràpidament aparcada quan la tardor fa acte de presència i les hores de sol flaquejen per l'octubre. Llavors entr en una mena d'aletargament lector que només vaig passant a base de còmics (que exigeixen molt menys esforç, supós) i no és fins a l'avançada primavera quan la lectura torna a ocupar el lloc que li pertoca. Per lògica primer ho associava a les vacances (sobretot quan aquestes eren més llaaaargues, és a dir quan era estudiant), però està ben demostrat que no, que és la llum, la calor, l'estiu qui ressucita la passió lectora.
Fins i tot m'arriba a passar que aquell llibre que estic llegint quan l'estiu es despedeix sovint agafa pols a la meva tauleta de nit durant tot l'hivern, tant que acab per tornar-lo a la seva estanteria. En canvi el llibres comencen a succeïr-se un darrere l'altre a partir de l'abril, enguany ja he llegit "Malpertuis" de Jean Ray, les "Històries Naturals" de Joan Perucho -molt bo!-, les "Novelas Ejemplares" de Cervantes -irregulars-, "El Caso de la Calle de la Cabeza Cortada" una altra volta de Ray -no arriba a la sola de les sabates a Malpertuis-, "La Família Vurdalak" d'Alexei Tolstoi -misteriosa i apassionant història de vampirs- i ara estic amb "Cuentos de Fantasmas" de M.R. James -una selecció de contes on n'hi ha algun molt bo-. El proper, si el trob, voldria que fos "Los Dioses En El Exilio" de Heinrich Heine -me l'ha recomanat en Pedro-. Enguany m'ha pegat pel terror, un dels gèneres que m'agrada, però l'estiu passat devorava novel·la negra compulsivament!
I tornant a lo de l'estiu, ben pensat no només té lloc el renaixement lector sinó també d'altres (l'esport, l'amor...). M'agrada molt l'estiu i que faci tanta llum i que la mar sigui tan agradable, sinó fos perquè fa un poc massa de calor!
Esper que tothom tengui un bon estiu, feis el possible perquè així sigui, ok?
La lectura és una de les meves aficions. M'agrada molt llegir narrativa, especialment la que ja té una certa solera (detest les novetats, per desgràcia meva). Doncs curiosament aquesta afició que tan bons moments em fa passar queda ràpidament aparcada quan la tardor fa acte de presència i les hores de sol flaquejen per l'octubre. Llavors entr en una mena d'aletargament lector que només vaig passant a base de còmics (que exigeixen molt menys esforç, supós) i no és fins a l'avançada primavera quan la lectura torna a ocupar el lloc que li pertoca. Per lògica primer ho associava a les vacances (sobretot quan aquestes eren més llaaaargues, és a dir quan era estudiant), però està ben demostrat que no, que és la llum, la calor, l'estiu qui ressucita la passió lectora.
Fins i tot m'arriba a passar que aquell llibre que estic llegint quan l'estiu es despedeix sovint agafa pols a la meva tauleta de nit durant tot l'hivern, tant que acab per tornar-lo a la seva estanteria. En canvi el llibres comencen a succeïr-se un darrere l'altre a partir de l'abril, enguany ja he llegit "Malpertuis" de Jean Ray, les "Històries Naturals" de Joan Perucho -molt bo!-, les "Novelas Ejemplares" de Cervantes -irregulars-, "El Caso de la Calle de la Cabeza Cortada" una altra volta de Ray -no arriba a la sola de les sabates a Malpertuis-, "La Família Vurdalak" d'Alexei Tolstoi -misteriosa i apassionant història de vampirs- i ara estic amb "Cuentos de Fantasmas" de M.R. James -una selecció de contes on n'hi ha algun molt bo-. El proper, si el trob, voldria que fos "Los Dioses En El Exilio" de Heinrich Heine -me l'ha recomanat en Pedro-. Enguany m'ha pegat pel terror, un dels gèneres que m'agrada, però l'estiu passat devorava novel·la negra compulsivament!
I tornant a lo de l'estiu, ben pensat no només té lloc el renaixement lector sinó també d'altres (l'esport, l'amor...). M'agrada molt l'estiu i que faci tanta llum i que la mar sigui tan agradable, sinó fos perquè fa un poc massa de calor!
Esper que tothom tengui un bon estiu, feis el possible perquè així sigui, ok?
divendres, de juliol 08, 2005
Al-Qaeda
Ahir varen tenir lloc uns atemptats molt greus a Londres. La capital d'Anglaterra és una ciutat que he visitat sovint, fins a 3 vegades als darrers anys, i que em cau molt bé, m'ha resultat molt trist saber la notícia per aquella cosa que pels llocs que has passat (King's Cross és on hi ha l'alberg on he anat quan era a Londres, Russell Square és una plaça molt familiar i inclús he estat a Aldgate quan volia visitar una esglèsia de Whitechapel). Però no volia entrar a repassar això sinó tractar un tema un tant conspiranoic.
La seqüència Nova York, Madrid, Londres... amb aquest espai tan ample de 4 anys fa pensar. Pens que no és necessari que per organitzar els atemptats calguin tants mesos entre un i l'altre, per desgràcia que uns fanàtics atemptin me pareix molt més senzill. Per tant, perquè ho fan així?
Per una altra banda, tota banda terrorista cerca un objectiu final a la seva activitat (per exemple la independència d'un territori, com als casos irlandès, vasc i cors). Qui és l'objectiu d'Al-Qaeda? Una guerra religiosa? Una guerra contra el capitalisme? Una guerra contra les llibertats a occident? Una guerra per fer sentir la veu dels oprimits del món?
Intentaré ara només establir algunes coses que em semblen certes.
Coses que han canviat al món des de la irrupció d'Al-Qaeda:
1. Alça constant en el preu del petroli.
2. Domini per part de corporacions petrolíferes occidentals de zones que abans dominaven els jerarques àrabs (Iraq, Afganistan).
3. Caiguda de 2 governs no només "dictatorials" sinó i, sobretot, contraris a deixar el negoci en mans de les corporacions occidentals. Cal recordar que altres règims igualment dictatorials com el de Paquistan no han tengut cap mena d'amenaça perquè sospit que són col·laboratius amb qui ho han de ser.
4. Pressió sobre governs com el sirià, l'iranià (una democràcia!) o el coreà.
Per sort ni tan sols han aconseguit que canvií el nostre estil de vida, i la retallada de les llibertats tan publicitada realment es redueix a molt poc. Sí que els governs ens "escolten" més, però en què ha canviat la nostra vida realment? De fet ara els homosexuals es poden casar, què pensaran d'això els islamistes?
Ara estic en condicions d'entendre més i millor perquè passa tant de temps entre un gran atemptat i el següent. Com a mínim em sembla congruent amb una política de mantenir la raó per la qual es poden envaïr països.
Tot plegat fa dubtar sobre les reals intencions d'Al-Qaeda (pens que més econòmiques que ideològiques) i sobre qui està realment al darrere (pens que els islamistes són uns peons que no saben qui és el seu rei).
Només són dubtes, esper que raonables, però en aquestes qüestions normalment no s'avança més enllà.
La seqüència Nova York, Madrid, Londres... amb aquest espai tan ample de 4 anys fa pensar. Pens que no és necessari que per organitzar els atemptats calguin tants mesos entre un i l'altre, per desgràcia que uns fanàtics atemptin me pareix molt més senzill. Per tant, perquè ho fan així?
Per una altra banda, tota banda terrorista cerca un objectiu final a la seva activitat (per exemple la independència d'un territori, com als casos irlandès, vasc i cors). Qui és l'objectiu d'Al-Qaeda? Una guerra religiosa? Una guerra contra el capitalisme? Una guerra contra les llibertats a occident? Una guerra per fer sentir la veu dels oprimits del món?
Intentaré ara només establir algunes coses que em semblen certes.
Coses que han canviat al món des de la irrupció d'Al-Qaeda:
1. Alça constant en el preu del petroli.
2. Domini per part de corporacions petrolíferes occidentals de zones que abans dominaven els jerarques àrabs (Iraq, Afganistan).
3. Caiguda de 2 governs no només "dictatorials" sinó i, sobretot, contraris a deixar el negoci en mans de les corporacions occidentals. Cal recordar que altres règims igualment dictatorials com el de Paquistan no han tengut cap mena d'amenaça perquè sospit que són col·laboratius amb qui ho han de ser.
4. Pressió sobre governs com el sirià, l'iranià (una democràcia!) o el coreà.
Per sort ni tan sols han aconseguit que canvií el nostre estil de vida, i la retallada de les llibertats tan publicitada realment es redueix a molt poc. Sí que els governs ens "escolten" més, però en què ha canviat la nostra vida realment? De fet ara els homosexuals es poden casar, què pensaran d'això els islamistes?
Ara estic en condicions d'entendre més i millor perquè passa tant de temps entre un gran atemptat i el següent. Com a mínim em sembla congruent amb una política de mantenir la raó per la qual es poden envaïr països.
Tot plegat fa dubtar sobre les reals intencions d'Al-Qaeda (pens que més econòmiques que ideològiques) i sobre qui està realment al darrere (pens que els islamistes són uns peons que no saben qui és el seu rei).
Només són dubtes, esper que raonables, però en aquestes qüestions normalment no s'avança més enllà.
dijous, de juny 30, 2005
Somni #2: Escopeta de balins
Es veu que darrerament el meu cap roda més de l'habitual. Des del maig, més o menys, que he tornat a somiar sovint. Avui matí el despertador m'ha interromput somiant i era un somni d'aquests molt abstractes, no com el darrer.
Estava dins una habitació i hi havia tres persones a part de mi mateix. Un home, que manipulava una escopeta de balins, una dona i un nin. Supós que eren pare, mare i fill. L'home donava l'escopeta al nin i aquest jugava i feia com que t'apuntava. Primer al pare i després a mi. Al principi ningú no deia res però després el nin tanca l'arma i torna a apuntar. Aleshores son pare li diu que no ha d'apuntar la gent, però ell segueix fent-ho. De repent veig que m'apunta i amb un moviment ràpid me llenç cap a les seves cames evitant que em fereixi amb el tir. Jo l'agaf i li començ a pegar mambelletes a la cara i li dic que això no se fa i que podria haver-me fet molt mal.
Aleshores lo més raro de tot, mentre li estic pegant deixa de ser un nin i passa a ser un moixet, petit, blanc i amb cara d'inofensiu. Deix de pegar-li i l'agaf de la pell del coll (així com s'agafa als moixos) i li seguesc donant un discurs. Mentres, la dona explica que si algú entràs dins ca seva ella li dispararia i la imatge de l'escena és veure un paller d'aquests que surt a les pelis americanes i pel finestró del primer pis veig a la dona amb l'escopeta vigilant per si s'acosta algú.
I ja està, ha estat un "somnis interruptus" pel despertador, o sigui que no puc explicar res més. És molt raro aquest, no?
Estava dins una habitació i hi havia tres persones a part de mi mateix. Un home, que manipulava una escopeta de balins, una dona i un nin. Supós que eren pare, mare i fill. L'home donava l'escopeta al nin i aquest jugava i feia com que t'apuntava. Primer al pare i després a mi. Al principi ningú no deia res però després el nin tanca l'arma i torna a apuntar. Aleshores son pare li diu que no ha d'apuntar la gent, però ell segueix fent-ho. De repent veig que m'apunta i amb un moviment ràpid me llenç cap a les seves cames evitant que em fereixi amb el tir. Jo l'agaf i li començ a pegar mambelletes a la cara i li dic que això no se fa i que podria haver-me fet molt mal.
Aleshores lo més raro de tot, mentre li estic pegant deixa de ser un nin i passa a ser un moixet, petit, blanc i amb cara d'inofensiu. Deix de pegar-li i l'agaf de la pell del coll (així com s'agafa als moixos) i li seguesc donant un discurs. Mentres, la dona explica que si algú entràs dins ca seva ella li dispararia i la imatge de l'escena és veure un paller d'aquests que surt a les pelis americanes i pel finestró del primer pis veig a la dona amb l'escopeta vigilant per si s'acosta algú.
I ja està, ha estat un "somnis interruptus" pel despertador, o sigui que no puc explicar res més. És molt raro aquest, no?
dilluns, de juny 27, 2005
Somni #1: Portocolom
Darrerament he tengut somnis, cosa que feia temps que no recordava. Aprofitant el bloc he pensat que podria escriure'ls, o no, ja veurem fins on arriba l'autocensura, je je je.
La setmana passada vaig somiar que el meu amic Andrés m'explicava que havia tengut un dinar de final de curs amb els seus companys professors de l'institut. Havien fet el dinar a Portocolom i, entre d'altres hi havien anat na Carme, na Cinta, en Toni i en Tomeu. Llavors, al meu somni me diu n'Andrés "creo que hay algo que te puede interesar saber", li deman què i m'explica que se va trobar amb na L i que anava acompanyada d'un al·lot. I aquest al·lot era la seva parella (i no era en Javi) i que se casaven aquest estiu. A partir d'aquí record que continuava el somni, però de manera molt confusa. Només record que trobaven a Portocolom un cadàver surant a les aigües del port i era un home irreconeixible de cara... i no record més.
Es donen al meu somni alguns elements curiosos:
* Portocolom és on passava els millors dies de les meves vacances quan era nin perquè anava a passar uns dies al xalet dels meus cosins que té una misteriosa i enrevessada arquitectura, m'aventurava a fer exploracions pels acantalitats de darrere, anàvem d'excursió a l'Algar... evidentment Portocolom té un lloc al meu subconscient. També és el lloc on vaig dinar amb na L el dia de Sant Sebastià d'enguany i on vaig decidir deixar de veure-la, cosa que li vaig dir una setmana després.
* Un altre element curiós és que hi fos en Tomeu, una persona que aprecí força i que fa dos anys que és a Eivissa i que no pintava res al dinar de final de curs.
* Sempre, des que vaig conéixer na L, el seu novio, en Javi, em va fer nosa. Na L viu a Mallorca per qüestions de feina i el seu novio Javi segueix vivint a la península. Això m'ha portat molts mals de cap (o de cor) i al final enguany vaig decidir dir "stop". Aquesta part del somni amb na L amb una altra persona és 100% premonitòria perquè ahir horabaixa vaig saber (en el món real, a través, un altre cop, de n'Andrés) que na L està sortint pressumptament amb un al·lot que no és en Javi.
* Destacar que n'Andrés representa al somni un paper que també representa en la realitat, és la persona que en la distància, encara sap de tant en tant alguna cosa de na L i me la comenta.
* Element "boda". També té el seu què perquè la setmana passada vaig anar a la boda d'una altra al·lota que en el passat va tenir un significat especial per mi. Ara esper que sigui molt feliç amb el seu home, segur que ho seran!
* Em deman perquè record amb claretat el principi del somni i perquè es fa espès al final. Qui representa l'ofegat al port? Som jo? És en Javi?
La setmana passada vaig somiar que el meu amic Andrés m'explicava que havia tengut un dinar de final de curs amb els seus companys professors de l'institut. Havien fet el dinar a Portocolom i, entre d'altres hi havien anat na Carme, na Cinta, en Toni i en Tomeu. Llavors, al meu somni me diu n'Andrés "creo que hay algo que te puede interesar saber", li deman què i m'explica que se va trobar amb na L i que anava acompanyada d'un al·lot. I aquest al·lot era la seva parella (i no era en Javi) i que se casaven aquest estiu. A partir d'aquí record que continuava el somni, però de manera molt confusa. Només record que trobaven a Portocolom un cadàver surant a les aigües del port i era un home irreconeixible de cara... i no record més.
Es donen al meu somni alguns elements curiosos:
* Portocolom és on passava els millors dies de les meves vacances quan era nin perquè anava a passar uns dies al xalet dels meus cosins que té una misteriosa i enrevessada arquitectura, m'aventurava a fer exploracions pels acantalitats de darrere, anàvem d'excursió a l'Algar... evidentment Portocolom té un lloc al meu subconscient. També és el lloc on vaig dinar amb na L el dia de Sant Sebastià d'enguany i on vaig decidir deixar de veure-la, cosa que li vaig dir una setmana després.
* Un altre element curiós és que hi fos en Tomeu, una persona que aprecí força i que fa dos anys que és a Eivissa i que no pintava res al dinar de final de curs.
* Sempre, des que vaig conéixer na L, el seu novio, en Javi, em va fer nosa. Na L viu a Mallorca per qüestions de feina i el seu novio Javi segueix vivint a la península. Això m'ha portat molts mals de cap (o de cor) i al final enguany vaig decidir dir "stop". Aquesta part del somni amb na L amb una altra persona és 100% premonitòria perquè ahir horabaixa vaig saber (en el món real, a través, un altre cop, de n'Andrés) que na L està sortint pressumptament amb un al·lot que no és en Javi.
* Destacar que n'Andrés representa al somni un paper que també representa en la realitat, és la persona que en la distància, encara sap de tant en tant alguna cosa de na L i me la comenta.
* Element "boda". També té el seu què perquè la setmana passada vaig anar a la boda d'una altra al·lota que en el passat va tenir un significat especial per mi. Ara esper que sigui molt feliç amb el seu home, segur que ho seran!
* Em deman perquè record amb claretat el principi del somni i perquè es fa espès al final. Qui representa l'ofegat al port? Som jo? És en Javi?
dijous, de juny 23, 2005
Castles Made Of Sand
Tenia ganes de posar aquesta foto de fa un parell de setmanes a la platja. Es veuen una sèrie de inofensius castells d'arena indefensos davant les ones de la mar. Ben bé una foto d'una realitat efímera, ben segur amb només unes hores de demora aquesta estampa ja no hagués estat possible.
I és que, al cap i a la fi, tot el que ens envolta, incloent-nos a nosaltres mateixos, tampoc no som tan diferents als castells d'arena, si som conscients del pas del temps hem d'acordar la relativitat de les coses. Qui tengui una edat mínima de 20 anys estarà d'acord que el seu poble, la seva illa han canviat. Jo en tenc més de 30 i trob radicalment empitjorada la meva ciutat, Palma, i la meva illa. I si estir de la memòria dels meus pares, que varen conéixer s'Arenal com un meravellós sistema dunar (per posar un exemple que comentam a casa) on fins i tot hi criaven les tortugues de mar, aleshores sí que te'n pots dur les mans al cap.
Sovint em deman si els nostres dirigents, amb independència del seu "color", es qüestionen quina mena d'illa heretaran les generacions que estan per venir. Jo crec que realment no tenen un model de futur i que només se preocupen d'intentar repetir per seguir acumulant poder, negocis, riquesa.
Em fa pena, però per altra banda crec que serà un problema que els nostres successors hauran de solucionar, i confí en que quan les coses es possin fotudes de bon de veres la gent pugui treure el millor d'ells mateixos (dieu-me optimista). N'Andrés, un bon amic meu, té la teoria que en el futur es recordarà aquesta època que vivim com una mena d'edat mitjana de l'energia on la humanitat va exhaurir els combustibles fòssils, altament contaminants, fins que va haver de donar un bot endavant cap a una altra mena de fonts d'energia que deixaran les actuals com un mal record del passat. No m'extranyaria gens, pensau si als monjos copistes de l'edat mitjana els haguessin xerrat dels "blocs".
I tot això suggerit per uns simples castellets d'arena que si anau a la platja de Formentor no trobareu ;-)
I és que, al cap i a la fi, tot el que ens envolta, incloent-nos a nosaltres mateixos, tampoc no som tan diferents als castells d'arena, si som conscients del pas del temps hem d'acordar la relativitat de les coses. Qui tengui una edat mínima de 20 anys estarà d'acord que el seu poble, la seva illa han canviat. Jo en tenc més de 30 i trob radicalment empitjorada la meva ciutat, Palma, i la meva illa. I si estir de la memòria dels meus pares, que varen conéixer s'Arenal com un meravellós sistema dunar (per posar un exemple que comentam a casa) on fins i tot hi criaven les tortugues de mar, aleshores sí que te'n pots dur les mans al cap.
Sovint em deman si els nostres dirigents, amb independència del seu "color", es qüestionen quina mena d'illa heretaran les generacions que estan per venir. Jo crec que realment no tenen un model de futur i que només se preocupen d'intentar repetir per seguir acumulant poder, negocis, riquesa.
Em fa pena, però per altra banda crec que serà un problema que els nostres successors hauran de solucionar, i confí en que quan les coses es possin fotudes de bon de veres la gent pugui treure el millor d'ells mateixos (dieu-me optimista). N'Andrés, un bon amic meu, té la teoria que en el futur es recordarà aquesta època que vivim com una mena d'edat mitjana de l'energia on la humanitat va exhaurir els combustibles fòssils, altament contaminants, fins que va haver de donar un bot endavant cap a una altra mena de fonts d'energia que deixaran les actuals com un mal record del passat. No m'extranyaria gens, pensau si als monjos copistes de l'edat mitjana els haguessin xerrat dels "blocs".
I tot això suggerit per uns simples castellets d'arena que si anau a la platja de Formentor no trobareu ;-)
dilluns, de juny 20, 2005
Year One
Aquest és un anunci adreçat a tothom, ja siguin aficionats al còmic com als que no ho són: comprau el primer episodi del col·leccionable Batman que Planeta acaba d'editar. Aquest primer episodi s'ha posat a la venda al ridícul preu de 1 euro!
És sabut pels "iniciats" que Planeta ha adquirit els drets de publicació dels còmics DC a Espanya i un dels seus llençaments en què més esperances tenen és aquest col·leccionable setmanal de Batman que apareix simultàniament a l'estrena de la pel·lícula Batman Begins. El cas és que per començar la sèrie no podien haver escollit millor i en un sol número i per un míser euro publiquen un dels millors còmics de superherois mai escrits o dibuixats: Batman Year One.
Un poc com la pel·lícula i com ja indica el títol, Year One és un còmic centrat en el primer any de Batman i per tant veiem com Bruce Wayne es converteix en la rata-pinyada de Gotham City. Els creadors són Frank Miller al guió i David Mazzuchelli als dibuixos. El primer feu Year One just després d'haver-se consolidat com un dels millors autors de còmics dels 80 gràcies al seu treball a Daredevil per Marvel, que va concloure amb una extraodinària saga, també acompanyat de Mazzuchelli, que es va dir Born Again; un còmic realment extrany per a la seva època com fou Ronin, amb dibuixos també de Miller (que com a dibuixant supleix les seves mancances amb una narrativa complexa, força captivadora) una fantasia a mig camí entre la ciència ficcií i les aventures de samurais fortament influenciada pel cinema, i; una original metàfora del futur d'un Batman retirat amb més de 60 anys, una altra vegada amb dibuixos propis, anomenat Return Of The Dark Knight, amb un originalíssim estil que feu escola i ha marcat els còmics durant més de 15 anys. Per la seva banda poc s'ha prodigat aquest geni del dibuix que era David Mazzuchelli, un artista incomparable que despuntà amb l'esmentada Born Again on veiem madurar el seu estil número darrere número i dibuixa Year One amb plenitud de facultats.
Year One es va publicar originalment el 1987, el mateix any que Watchmen d'Alan Moore i Dave Gibbons, una altra obra que marcà una generació.
Veient els còmics d'avui dia, amb aquesta moda de còmics noir amb autors tan talentosos com Ed Brubaker, Sean Phillips, Michael Lark, Brian Michael Bendis, Alex Maleev, Greg Rucka etc. no cal ser cap detectiu per adonar-se de la influència que l'estil marcat per Miller i Mazzuchelli hi està directament al darrere. Atmosferes denses, veus en off, perdedors redimits, polítics i policia corrupta i amiga de la màfia, personatges torturats i personatges torturadors.
No responc pels números del col·leccionable que estan per venir. Però aquest primer! Una obra mestra a un preu d'un euro! He avisat :-)
És sabut pels "iniciats" que Planeta ha adquirit els drets de publicació dels còmics DC a Espanya i un dels seus llençaments en què més esperances tenen és aquest col·leccionable setmanal de Batman que apareix simultàniament a l'estrena de la pel·lícula Batman Begins. El cas és que per començar la sèrie no podien haver escollit millor i en un sol número i per un míser euro publiquen un dels millors còmics de superherois mai escrits o dibuixats: Batman Year One.
Un poc com la pel·lícula i com ja indica el títol, Year One és un còmic centrat en el primer any de Batman i per tant veiem com Bruce Wayne es converteix en la rata-pinyada de Gotham City. Els creadors són Frank Miller al guió i David Mazzuchelli als dibuixos. El primer feu Year One just després d'haver-se consolidat com un dels millors autors de còmics dels 80 gràcies al seu treball a Daredevil per Marvel, que va concloure amb una extraodinària saga, també acompanyat de Mazzuchelli, que es va dir Born Again; un còmic realment extrany per a la seva època com fou Ronin, amb dibuixos també de Miller (que com a dibuixant supleix les seves mancances amb una narrativa complexa, força captivadora) una fantasia a mig camí entre la ciència ficcií i les aventures de samurais fortament influenciada pel cinema, i; una original metàfora del futur d'un Batman retirat amb més de 60 anys, una altra vegada amb dibuixos propis, anomenat Return Of The Dark Knight, amb un originalíssim estil que feu escola i ha marcat els còmics durant més de 15 anys. Per la seva banda poc s'ha prodigat aquest geni del dibuix que era David Mazzuchelli, un artista incomparable que despuntà amb l'esmentada Born Again on veiem madurar el seu estil número darrere número i dibuixa Year One amb plenitud de facultats.
Year One es va publicar originalment el 1987, el mateix any que Watchmen d'Alan Moore i Dave Gibbons, una altra obra que marcà una generació.
Veient els còmics d'avui dia, amb aquesta moda de còmics noir amb autors tan talentosos com Ed Brubaker, Sean Phillips, Michael Lark, Brian Michael Bendis, Alex Maleev, Greg Rucka etc. no cal ser cap detectiu per adonar-se de la influència que l'estil marcat per Miller i Mazzuchelli hi està directament al darrere. Atmosferes denses, veus en off, perdedors redimits, polítics i policia corrupta i amiga de la màfia, personatges torturats i personatges torturadors.
No responc pels números del col·leccionable que estan per venir. Però aquest primer! Una obra mestra a un preu d'un euro! He avisat :-)
dilluns, de juny 13, 2005
Pecan Pie #1: Gabriel Minnikin
Encara em sent un poc ressacós -anímicament parlant- de la visita de Gabriel Minnikin. Això d'haver-me ficat a organitzar un concert ha estat una combinació de sensacions intenses que en la vida quotidiana no estic avesat a tenir. Un cert nivell d'estrés, d'eufòria, de por, però al final tot ha anat molt bé. Musicalment el primer concert 8/6/2005 al Lisboa va ser molt be i el segon 9/6/2005 a Muro força pobre. Supós que sempre t'arrisques a que passi això. Però aquí, al bloc, tenc més ganes d'explicar la part no musical.
Amb força nervis el vaig anar a recollir a l'aeroport: arribaria? el coneixeria? seria bon tipus o un arrogant? Els primers dos dubtes es van esvair quan veig sortir un home llarg, amb els braços tatuats, un capell de cowboy i arrosegant una guitarra. Je je inconfusible. Ja pel camí a casa tant en Gabe com n'Stepanie em varen semblar gent tímida i amable. Molt educats. Al sopar Gabriel m'explicà la seva història passada d'addiccions i com això havia destrossat la seva amistad amb molta gent: amics, família i el grup, The Guthries. De fet me va explicar que llavors era un desastre personalment i que ara, després de passar per un "programa", havia canviat molt. Aquí vàrem riure quan jo li vaig comentar que menys mal que havia conegut el nou Gabe i no el vell. Gabriel té com a projecte personal tornar aquest estiu a Canadà. Refer les relacions amb la gent i demanar al grup que es reuneixin de nou per enregistrar el seu nou disc. I està acollonat per això. Tant de bo tot li surti bé.
L'endemà no ens vèrem fins l'horabaixa que vàrem anar al Lisboa a provar el sò i després a trescar per Palma. Era graciós comprovar com el més introspectiu singer-songwriter és també un guiri i ell i n'Stephanie flipaven amb la Seu. Al sopar se'ns juntaren en Tomeu Gomila i en Joan Cabot. En Gabe es troba un poc ofès perquè en Tomeu no el va tenir en compte pel Waiting for Waits, cosa que jo personalment li agraesc perquè sinó no hagués hagut Pecan Pie I :-) Quines casualitats. Al show del Lisboa hi anaren una pandilla de sudafricans entre els quals estava l'home de na Lisa Redford, una anglesa a qui en Gabe li ha produït el seu segon disc recentment... el món és molt petit.
El dijous anàrem al migdia a Muro a provar sò en aquesta sala tan guapa i després vàrem anar a dinar al Restaurant Los Patos on me varen convidar. Allà va tenir lloc l'escena més surrealista de la visita quan una camarera andalusa va reconéixer Gabe. L'havia vist als diaris, l'havia sentit per la ràdio i aquesta al·lota era seguidora de la música "americana". Vàrem flipar tots i evidentment la vaig convidar a Muro, però tenia feina al vespre. Després va sortir l'amo, que també nom Gabriel i vàrem tenir una altra escena curiosa amb els dos homes presentant-se i la casa ens va convidar a un entrant de pamboli amb pernil salat. A més, una conversa entre dos fanàtics xerrant de Gram Parsons, els Stones, Bob Dylan, Hank Williams, Townes Van Zandt, i també de cinema: vampirs, gangsters, Pacino, De Niro... je je, va estar molt bé.
Després de dinar anàrem a Formentor. Primer al mirador que és preciós i després a la platja, on passàrem tot l'horabaixa, amb siesta inclosa sobre l'arena. El concert de Muro força bé quant a gent, però l'home estava molt defraudat amb la seva actuació (i jo). Li sabia molt greu.
Divendres al matí ja estava tot oblidat i lo important era que l'experiència havia estat un èxit. Econòmicament he recuperat les despeses prèvies, només he perdut el que he gastat per aquí amb ells. Emocionalment m'he sentit un poc afectat, en positiu, de veure tanta gent que m'ha ajudat, que ha vengut als concerts i també d'haver fet amistat amb en Gabriel i n'Stephanie (de tot això és de lo que estic ressacós).
I un darrer paràgraf per agrair a totes aquestes persones: Pedro Porcel -molt ànims per a tu-, Biel Ferriol, Tomeu Gomila -inspirador reconegut-, Gabriel Quetglas, Lluís Segura -cable guy-, Marga Gomis, Andrés Lozano, Xavier "Lisboa", Pep Pons, Xisco Lladó, als diversos mitjans que han publicitat el tema, a la meva família, i, sobretot, a en Joan Cabot, que sempre m'anima a que me fiqui en merders (i a mi només fa falta que m'empenyin un poc). Gràcies a tots!
Amb força nervis el vaig anar a recollir a l'aeroport: arribaria? el coneixeria? seria bon tipus o un arrogant? Els primers dos dubtes es van esvair quan veig sortir un home llarg, amb els braços tatuats, un capell de cowboy i arrosegant una guitarra. Je je inconfusible. Ja pel camí a casa tant en Gabe com n'Stepanie em varen semblar gent tímida i amable. Molt educats. Al sopar Gabriel m'explicà la seva història passada d'addiccions i com això havia destrossat la seva amistad amb molta gent: amics, família i el grup, The Guthries. De fet me va explicar que llavors era un desastre personalment i que ara, després de passar per un "programa", havia canviat molt. Aquí vàrem riure quan jo li vaig comentar que menys mal que havia conegut el nou Gabe i no el vell. Gabriel té com a projecte personal tornar aquest estiu a Canadà. Refer les relacions amb la gent i demanar al grup que es reuneixin de nou per enregistrar el seu nou disc. I està acollonat per això. Tant de bo tot li surti bé.
L'endemà no ens vèrem fins l'horabaixa que vàrem anar al Lisboa a provar el sò i després a trescar per Palma. Era graciós comprovar com el més introspectiu singer-songwriter és també un guiri i ell i n'Stephanie flipaven amb la Seu. Al sopar se'ns juntaren en Tomeu Gomila i en Joan Cabot. En Gabe es troba un poc ofès perquè en Tomeu no el va tenir en compte pel Waiting for Waits, cosa que jo personalment li agraesc perquè sinó no hagués hagut Pecan Pie I :-) Quines casualitats. Al show del Lisboa hi anaren una pandilla de sudafricans entre els quals estava l'home de na Lisa Redford, una anglesa a qui en Gabe li ha produït el seu segon disc recentment... el món és molt petit.
El dijous anàrem al migdia a Muro a provar sò en aquesta sala tan guapa i després vàrem anar a dinar al Restaurant Los Patos on me varen convidar. Allà va tenir lloc l'escena més surrealista de la visita quan una camarera andalusa va reconéixer Gabe. L'havia vist als diaris, l'havia sentit per la ràdio i aquesta al·lota era seguidora de la música "americana". Vàrem flipar tots i evidentment la vaig convidar a Muro, però tenia feina al vespre. Després va sortir l'amo, que també nom Gabriel i vàrem tenir una altra escena curiosa amb els dos homes presentant-se i la casa ens va convidar a un entrant de pamboli amb pernil salat. A més, una conversa entre dos fanàtics xerrant de Gram Parsons, els Stones, Bob Dylan, Hank Williams, Townes Van Zandt, i també de cinema: vampirs, gangsters, Pacino, De Niro... je je, va estar molt bé.
Després de dinar anàrem a Formentor. Primer al mirador que és preciós i després a la platja, on passàrem tot l'horabaixa, amb siesta inclosa sobre l'arena. El concert de Muro força bé quant a gent, però l'home estava molt defraudat amb la seva actuació (i jo). Li sabia molt greu.
Divendres al matí ja estava tot oblidat i lo important era que l'experiència havia estat un èxit. Econòmicament he recuperat les despeses prèvies, només he perdut el que he gastat per aquí amb ells. Emocionalment m'he sentit un poc afectat, en positiu, de veure tanta gent que m'ha ajudat, que ha vengut als concerts i també d'haver fet amistat amb en Gabriel i n'Stephanie (de tot això és de lo que estic ressacós).
I un darrer paràgraf per agrair a totes aquestes persones: Pedro Porcel -molt ànims per a tu-, Biel Ferriol, Tomeu Gomila -inspirador reconegut-, Gabriel Quetglas, Lluís Segura -cable guy-, Marga Gomis, Andrés Lozano, Xavier "Lisboa", Pep Pons, Xisco Lladó, als diversos mitjans que han publicitat el tema, a la meva família, i, sobretot, a en Joan Cabot, que sempre m'anima a que me fiqui en merders (i a mi només fa falta que m'empenyin un poc). Gràcies a tots!
dijous, de maig 19, 2005
Rip Kirby i la quadratura del cercle
Actualment Planeta està editant les tires de premsa de Rip Kirby, el detectiu creat als 40 pel magnífic artista Alex Raymond (responsable d'altres obres igualment interessants com la millor etapa de Flash Gordon o de Jungle Jim). La primera qüestió que volia fer és recomanar aquesta obra que ara s'està publicant en toms mensuals de tapa dura a 10 euros. Des de la primera vinyeta l'art de Raymond és espectacular, d'una bellesa clàssica ben alta, si bé en els primers dos toms la narració està un xic verda i es nota com Raymond encara està en la fase d'agafar el pols als personatges. A partir del tercer tom (aquest més ha aparegut el cuart) és evident la soltura agafada amb el rodatge. És cert que les aventures del detectiu no són més que els llocs comuns de la narrativa negra de tota la vida: femmes fatales, les màfies, les corrupcions..., però té molta gràcia. Em pens que la col·lecció completa són 12 toms, o sigui que no estam ni a la meitat.
Una altra cosa. Quan vaig veure la cara del personatge de Rip Kirby tot d'una vaig pensar "jo conec aquest home". Era una d'aquelles idees que em rondava el cap, fins que he caigut: Clark Kent, i, concretament el del Superman de John Byrne. Efectivament. No sé si serà casualitat, no ho crec. Crec que quan Byrne va donar a llum la seva visió de Superman degué inspirar-se en el personatge creat per Alex Raymond. I segurament hi ha certes coincidències entre ells dos: el seu afable caràcter, perspicaços, i, sobretot, justs (a més d'encantar les dones, especialment Kirby i Superman -no tant el discret Kent-). Per cert que la recreació de Superman a càrrec de Byrne val molt la pena, possiblement la seva millor obra com a autor complet (història i dibuix).
Ja la quadratura del cercle és que Rip Kirby porti el llinatge del conegut rei del còmic-book: Jack "King" Kirby. Un respecte!
dimarts, de maig 10, 2005
La constància
Quan començ a fer una cosa em pens que seré constant en allò, però ni a prop fer-s'hi. Som un inconstant, ho he de reconéixer. Actú per impulsos. Si al seu dia m'hagués decidit a penjar tots els llums de casa encara no tendria uns focos pendents damunt una taula (el mateix passa amb els accessoris dels banys). No fa falta ser gaire observador per adonar-se que és una característica que tenc extrapolable a qualsevol altre àmbit. Sóc inconstant en les meves aficions, en la meva feina, amb els meus amics, ... També sóc entusiasta i me tir a fer coses que després em deman què faig ficant-se en aquest merder, però avui em pertoca xerrar de la inconstància.
A l'hora de posar-me a escriure això, de fet, tenia en el cap la meva inconstància envers els escrits al bloc, i és que m'al·lucina que hi ha gent que escriu cada dia, i unes bones parrafades! Podem fer l'anàlogia i record que quan era adolescent vaig començar a escriure un diari després de la primera vegada que vaig besar una al·lota. Evidentment que la cosa va acabar aviat, però ara no revel·laré si fou perquè el "tema" per escriure va acabar prest o bé per la meva inconstància, però si em coneixeu encertau segur.
Fixau-vos bé com amb una coseta se poden omplir tres paràgrafs. Pens, de vegades, que molts dels que escriuen cada dia, necessàriament omplen de "cosetes" els seus blocs. A no ser que siguis un gran filòsof tampoc no tens tantes coses interessants per explicar... no?
A l'hora de posar-me a escriure això, de fet, tenia en el cap la meva inconstància envers els escrits al bloc, i és que m'al·lucina que hi ha gent que escriu cada dia, i unes bones parrafades! Podem fer l'anàlogia i record que quan era adolescent vaig començar a escriure un diari després de la primera vegada que vaig besar una al·lota. Evidentment que la cosa va acabar aviat, però ara no revel·laré si fou perquè el "tema" per escriure va acabar prest o bé per la meva inconstància, però si em coneixeu encertau segur.
Fixau-vos bé com amb una coseta se poden omplir tres paràgrafs. Pens, de vegades, que molts dels que escriuen cada dia, necessàriament omplen de "cosetes" els seus blocs. A no ser que siguis un gran filòsof tampoc no tens tantes coses interessants per explicar... no?
dimecres, d’abril 20, 2005
Un llibre: Malpertuis de Jean Ray (i Golden Smog i Pecan Pie productions)
Com a tantes vegades i per tants motius, una vegada més he de donar les gràcies al meu cosí Pedro per haver-me descobert una altra meravella (i van...). Jean Ray fou un escriptor belga que va cultivar la literatura fantàstica al segle XX. Té el màrit de ser l'únic escriptor europeu que publicà al pulp de culte "Weird Tales", que es feu famós per publicar l'obra de Lovecraft.
A mi Lovecraft no em suscita gaire interès amb tota aquesta mania dels primigenis i de voler estructurar les coses (crec que el terror quan més indefinit millor), però en aquesta novel·la, "Malpertuis" (la foto està presa al River Cafè de Lleida mentre esper que Golden Smog surtin a escena) Ray aconsegueix un clima realment absorbent, que gira entorn una casa on tant els habitants coneguts com els no coneguts conviuen d'una extranya manera. Afortunadament en algunes coses m'ha recordat molt més "House on the Borderland" de Hodgson i "Arthur Gordon Pym" de Poe que no pas Lovecraft. I, a més, té un final espectacular que deixa molt satisfet als amants del gènere.
I ja de pas, comentar que "Weird Tales", capdevanter del pulp on Ray, Lovecraft i molts altres publicaren, és també el títol del darrer disc, fins a dia d'avui, de Golden Smog. Ja sabeu que vaig estar a Lleida per veure'ls i he de dir que va valer molt molt la pena. No hi era en Tweedy, però sí tots els altres i aquest concert fou una puta festa de rock. Els seus temes clàssics sonaren tots, uns quants de nous que Gary Louris explicà que la banda ha enregistrat a la seva casa de Cadis i que sortiran al proper disc i un caramull de versions, sobretot als bisos. A s'altraweb hi publicaré una crònica més detallada.
Ara a descansar un poc i a prendre forces per un mes de maig on tendrem de nou a na Dayna Kurtz i als American Music Club... i al juny, primera promoció que portaré a l'illa: Gabriel Minnikin dels Guthries!!! He pensat que les promocions que faci es diran Pecan Pie, en homenatge a Golden Smog. Esper que tot vagi bí i que no perdi molts de €... amb perdre poquets i passar-m'ho bé ja estaré molt satisfet.
Les dates de Gabe Minnikin seran 8 i 9 de juny. El 8 al Lisboa de Palma i el 9 en algun lloc de la part forana, potser Inca o Sa Pobla... ja veurem. Us ho confirmaré.
A mi Lovecraft no em suscita gaire interès amb tota aquesta mania dels primigenis i de voler estructurar les coses (crec que el terror quan més indefinit millor), però en aquesta novel·la, "Malpertuis" (la foto està presa al River Cafè de Lleida mentre esper que Golden Smog surtin a escena) Ray aconsegueix un clima realment absorbent, que gira entorn una casa on tant els habitants coneguts com els no coneguts conviuen d'una extranya manera. Afortunadament en algunes coses m'ha recordat molt més "House on the Borderland" de Hodgson i "Arthur Gordon Pym" de Poe que no pas Lovecraft. I, a més, té un final espectacular que deixa molt satisfet als amants del gènere.
I ja de pas, comentar que "Weird Tales", capdevanter del pulp on Ray, Lovecraft i molts altres publicaren, és també el títol del darrer disc, fins a dia d'avui, de Golden Smog. Ja sabeu que vaig estar a Lleida per veure'ls i he de dir que va valer molt molt la pena. No hi era en Tweedy, però sí tots els altres i aquest concert fou una puta festa de rock. Els seus temes clàssics sonaren tots, uns quants de nous que Gary Louris explicà que la banda ha enregistrat a la seva casa de Cadis i que sortiran al proper disc i un caramull de versions, sobretot als bisos. A s'altraweb hi publicaré una crònica més detallada.
Ara a descansar un poc i a prendre forces per un mes de maig on tendrem de nou a na Dayna Kurtz i als American Music Club... i al juny, primera promoció que portaré a l'illa: Gabriel Minnikin dels Guthries!!! He pensat que les promocions que faci es diran Pecan Pie, en homenatge a Golden Smog. Esper que tot vagi bí i que no perdi molts de €... amb perdre poquets i passar-m'ho bé ja estaré molt satisfet.
Les dates de Gabe Minnikin seran 8 i 9 de juny. El 8 al Lisboa de Palma i el 9 en algun lloc de la part forana, potser Inca o Sa Pobla... ja veurem. Us ho confirmaré.
divendres, d’abril 15, 2005
La gran muntanya russa (big dipper)
És una sensació recurrent en mi la malenconia. Una estúpida sensació recurrent que torna com les marees quan menys t'ho esperes. Supós que s'han escrit mil cançons que m'acompanyen quan em sent així, "Big Dipper" de Cracker només n'és una. La lletra és un tant críptica però és clar que alguns detalls refereixen a la situació en que es troba algú frustrat perquè no aconsegueix un amor ("Could I take you out? I'll be yours without a doubt On that Big Dipper [...] I haven't got the courage yet") . L'efecte de "Big Dipper" sobre el meu ànim quan estic "a la baixa" és de companyia, i sobretot és la música (amb la veu), més que la lletra, la que arriba directament al subconscient.
"Big Dipper" és un d'aquells exemples on la lletra està plena de referències locals a la ciutat de Santa Cruz, CA. Lloc on David Lowery passà bona part de la seva joventud estudiant. Fa un parell de setmanes vaig passar per aquesta ciutat sense anar-hi (anàvem a Monterey) i vaig aprofitar l'oportunitat per aturar-me i veure de prop el Big Dipper. La gran muntanya russa està en un parc d'atraccions, el Broadwalk, típic americà que té el regust de les coses vengudes a menys, se veu a primer cop d'ull que uns anys enrera visqué millors temps i ara lluita per ressituar-se en una societat diferent. Em recordà una mica l'ambient crepuscular de la pel·licula "Atlantic City" (Louis Malle, 1980) amb Susan Sarandon i Burt Lancaster. Es troba aferrat a la platja de Santa Cruz. És un lloc d'accés públic amb atraccions, botigues de camisetes, venda de pretzels amb caramel i amb inclús un màgic de cartró pedra que per 50 cèntims obre uns ulls de vidre, et mira fixament i lànguidament... i t'encerta la fortuna (ben mirat molt barat si és així). Ah, en consonància amb aquesta tendència a potenciar lo gran i menysvalorar lo petit que ens ha portat a que les hamburgueses, les crispetes, les cocacoles ara són mitjanes, grans o gegants (*), el Big Dipper ara es diu Giant Dipper. L'insensible negociat no ha respectat lo que no s'hauria d'haver tocat.
Com que això no és cap tesi, no tenc cap conclusió. Us he posat una foto que em vaig fer allà amb una aferratina que me donaren a l'entrada i que he ampliat perquè se pugui llegir. Diu "Attack Iraq? NO", segur que en Lowery n'estaria d'acord.
(*) vull trencar una llança a favor de recuperar "petit/a" com a un adjectiu positiu, no hi ha dret a que es discrimini, visquen les petites coses!
"Big Dipper" és un d'aquells exemples on la lletra està plena de referències locals a la ciutat de Santa Cruz, CA. Lloc on David Lowery passà bona part de la seva joventud estudiant. Fa un parell de setmanes vaig passar per aquesta ciutat sense anar-hi (anàvem a Monterey) i vaig aprofitar l'oportunitat per aturar-me i veure de prop el Big Dipper. La gran muntanya russa està en un parc d'atraccions, el Broadwalk, típic americà que té el regust de les coses vengudes a menys, se veu a primer cop d'ull que uns anys enrera visqué millors temps i ara lluita per ressituar-se en una societat diferent. Em recordà una mica l'ambient crepuscular de la pel·licula "Atlantic City" (Louis Malle, 1980) amb Susan Sarandon i Burt Lancaster. Es troba aferrat a la platja de Santa Cruz. És un lloc d'accés públic amb atraccions, botigues de camisetes, venda de pretzels amb caramel i amb inclús un màgic de cartró pedra que per 50 cèntims obre uns ulls de vidre, et mira fixament i lànguidament... i t'encerta la fortuna (ben mirat molt barat si és així). Ah, en consonància amb aquesta tendència a potenciar lo gran i menysvalorar lo petit que ens ha portat a que les hamburgueses, les crispetes, les cocacoles ara són mitjanes, grans o gegants (*), el Big Dipper ara es diu Giant Dipper. L'insensible negociat no ha respectat lo que no s'hauria d'haver tocat.
Com que això no és cap tesi, no tenc cap conclusió. Us he posat una foto que em vaig fer allà amb una aferratina que me donaren a l'entrada i que he ampliat perquè se pugui llegir. Diu "Attack Iraq? NO", segur que en Lowery n'estaria d'acord.
(*) vull trencar una llança a favor de recuperar "petit/a" com a un adjectiu positiu, no hi ha dret a que es discrimini, visquen les petites coses!
dijous, de març 31, 2005
Antiamericanisme
Crec que la primera vegada que en vaig ser conscient va ser arran de l'atemptat terrorista a les torres bessones de Nova York. Em referesc al sentiment antiamericà que hi ha en bona part de la societat espanyola. Com deia, va ser llavors quan vaig escoltar comentaris referents a que ja els estava bé als americans rebre, inclús alguna alabança a Bin Laden per la seva creuada contra l'imperialisme com si representàs als pobles oprimits de la terra.
Acab de tornar dels Estats Units, un país que admir profundament perquè gran part de les meves satisfaccions provenen d'allà, i m'agradaria explicar les meves opinions.
Quan dic lo de les satisfaccions m'explicaré millor: la música (el country alternatiu és 100% americà, però també ho són tantes músiques: el blues, el jazz, Janis Joplin, The Doors, Velvet Underground, Elvis, John Coltrane, Hank Williams, Muddy Watters, Big Star...), el cinema (no cal donar massa explicacions. Sóc un fanàtic del western!!! El cinema negre, la ciència ficció dels 50...), el còmic (els còmics de superherois, els de terror i sf dels 50, el còmic underground), la televisió (des de la dimensió desconeguda a expedient-x), i, perquè no: la coca-cola.
Quant a alguns arguments dels antiamericans:
- Es queixen del "règim" totalitari d'Amèrica i jo els demanaria si a l'Iraq de Saddam o a l'Afghanistan dels talibans s'hauria pogut fer un documental crític amb els governants. És clar que no! I en canvi al senyor Michael Moore no paren de donar-li premis al seu propi país!
- L'imperialisme. Aquest concepte sembla que serveixi per tot, especialment per assenyalar als dolents de la pel·lícula. No n'estic gens ni mica d'acord. Una altra cosa és que siguin criticables alguns comportaments del govern de la nació més poderosa del món que sovint realitza accions d'abús de poder, d'ingerència en la sobirania d'altres nacions que són totalment inacceptables i inapropiats. Només per esmentar els més recents: les guerres d'Iraq i Afghanistan amb excuses absurdes i recolzant-se ens règims tan dictatorials com els que pretenen enfonsar (evidentment em referesc al Paquistan), la deportació de persones a la base militar de Guantànamo, el bloqueig comercial a Cuba,... I si fixem la vista als darrers cent anys, més o menys el temps que fa que són la primera potència mundial, la llista de barrabassades és impressionant!
En general em sembla que els arguments antiamericans estan basats en la falàcia de l'ètica de manual de 10 lliçons ràpides (tipus "aprenda a distinguir el bien del mal en solo 10 lecciones"). Tan curt de gambals és un antimericà com ho pot esser el sr. Bush i la seva teoria de l'eix del mal. Ara no voldria entrar en terrenys més propers a la meva professió, però als voltants del (mal) anomenat software lliure, esdevé el mateix fenomen. (Nota: millor dir-ne software de codi obert, així no introduïm conceptes ètics en un terreny tècnic).
Que Estats Units no són el paradigma a seguir ni molt menys em sembla evidentíssim: intervencionisme internacional il·legítim, pena de mort, discriminació racial, manca absoluta de cobertura social digna, educació deficitària i no laica, prohibició del comunisme...
Per acabar de desfogar-me un poc només dir-lis als senyors que prefereixen el Bin Laden un parell de coses:
- Als països musulmans on impera la llei islàmica es cometen barbaritats intolerables, especialment contra la llibertat de les dones. Què diu el manual del progre en aquests casos? No s'haurien de senyalar igual de rotundament aquestes altres atrocitats?
- Mark Twain (val la pena rellegir els seus visionaris articles!), Noam Chomsly, Humprey Bogart, Susan Sarandon, Bruce Springsteen, Woody Guthrie, Franklin Delano Roosevelt, Charles Chaplin, Michael Moore... tots americans. També són culpables?
[ La foto que acompanya aquest escrit és d'una protesta contra la guerra d'Iraq que vaig prendre aquesta setmana passada a San Francisco. La protesta consistia d'una extesa de més de 1500 parells de botes que representaven els soldats americans morts a l'Iraq. A cada un dels parells hi figurava el nom del soldat mort, la seva edat i el seu estat de naixement. Al costat d'alguns parells de botes hi havia flors i fotografies del difunt. En un altre lloc la gent podia dipositar parells de sabates "civils" per representar les víctimes iraquianes del conflicte. Durant diversos dies un speaker llegia els noms dels soldats morts a la porta de l'ajuntament de SF i hi havia venda de camisetes i recollida de signatures contra la guerra. A escasos metres d'allà, molts indigents passen les nits al ras (gent gran, malalts de sida, veterans de guerra) . Són les ombres d'un sistema que de perfecte no té res i que tan de bo evolucioni a millor ]
dijous, de març 17, 2005
Fly to the moon
Kraig Jarret Johnson (Golden Smog)
2001, Mallorca
Originally uploaded by joanet.
Comença la marató de viatges!
Crec que mai abans no havia concentrat en tan poc temps una sèrie de viatges de plaer, amb molta passió musical de fons.
Dissabte el sr. Cabot i un servidor volarem en direcció a Bilbao per assistir al concert que Wilco oferirà a la sala Azkena de Gasteiz. M'esper una gran nit, una lliçó de la millor música que el panorama pot oferir a càrrec del ja veterà i encara menystinguts geni de Chicago: Jeff Tweedy.
Després d'això, el dimarts, prendré el vol cap un lloc un poc més lluny: San Francisco, o Frisco com diuen els ianquis. Aquest és un viatge d'esbarjo familiar. Vaig amb els meus pares, una tia i un dels meus cosins valencians, en concret en Pedro el que més m'ha influït en molts aspectes de la vida, a qui he tengut de model i que està païnt una de les pitjors desgràcies que ens poden passar: perdre la dona per malaltia. No vull ara entrar en qüestions tan poc agradables. Però esper que per allà es pugui distreure un poc i ens ho passem bé, i anirem a veure el concert d'Okkervil River, la banda que més m'excita actualment. Heu escoltat el seu single "For Real" d'avançament del seu proper disc? Es pot davallar gratuïtament a la pàgina de la seva discogràfica Jagjaguwar i a mi m'ha deixat boca-badat. Okkervil River actuen a un club d'allò més elegant i amb solera de SF, el Bimbo's, un local dels anys 40. La pena és que actuen com a teloners de The Decemberists, un grup de glam-rock que no mata especialment. Will Sheff i companyia els donen 1000 voltes! Si puc, també assistiré al concert de M Ward i Scout Niblett, ja ho veurem.
I per mitjans d'abril estic plantejant-me anar a Lleida a veure Golden Smog. Pot ser un "broche de oro", com diuen en castellà. No crec que en JCabot s'animi, perquè a ell li va més el rollo pop i GS són country-rock, però ja vorem...
Estic un poc excitat amb tant moviment a la vista. En tornar escriuré algunes impressions de tot plegat.
Ciao!
divendres, de març 04, 2005
Perquè?
Em deman que m'ha duit a allunyar-me més d'un mes del bloc i la raó és que he passat una mena d'astènia hivernal (en el meu cas força més habitual que la primaveral. la primavera m'estimula molt).
I aquestes darreres setmanes estareu d'acord que han estat molt fredes pel que estam avesats per aquí. Si a això hi juntam que assimilar una ruptura no és una cosa de dies (estic progressant!), doncs ja està tot explicat.
Avui divendres, bonic dia de la setmana, em veig més positiu i tenc un parell de coses a dins el cap: vull tornar a punxar música com aquell dia a sa Pobla amb Dj Named Sue i Bill & Ferry, a veure si surt algo, i l'altra cosa que tenc al cap és que m'agradaria ficar-me en el merder de dur un artista a Mallorca, algú que no em demanàs pasta i ho poguéssim arreglar amb la manutenció i els tresllats. Hi ha molts noms que em ballen pel cap i hauria de ser algun desconegut total amb qui pogués contactar per la web i arreglar-ho directament, sense intermediaris. La cosa pot ser complicada, però miraré com ho puc fer (lloc, equipament,...). Al Lisboa seria xulo i no serà difícil avariguar com se fa això.
Ara mateix estic escoltant el melanconiós tema "Snow Falls In November" de Julie Doiron, aquesta dona que ara es passeja per mitja Espanya hagués estat ideal per iniciar el *projecte*! Però n'hi ha molts... pensem pensem.
Us deix amb algunes recomanacions discogràfiques que he escoltat darrerament: "Winged Life" de Shearwater (2004), "Superwolf" de Bonnie Prince Billy & Matt Sweeney (2005), "Curtains" de John Frusciante (2005) i "On My Way To Absence" de Damien Jurado (2005). Mmm lo-fi rules?
I aquestes darreres setmanes estareu d'acord que han estat molt fredes pel que estam avesats per aquí. Si a això hi juntam que assimilar una ruptura no és una cosa de dies (estic progressant!), doncs ja està tot explicat.
Avui divendres, bonic dia de la setmana, em veig més positiu i tenc un parell de coses a dins el cap: vull tornar a punxar música com aquell dia a sa Pobla amb Dj Named Sue i Bill & Ferry, a veure si surt algo, i l'altra cosa que tenc al cap és que m'agradaria ficar-me en el merder de dur un artista a Mallorca, algú que no em demanàs pasta i ho poguéssim arreglar amb la manutenció i els tresllats. Hi ha molts noms que em ballen pel cap i hauria de ser algun desconegut total amb qui pogués contactar per la web i arreglar-ho directament, sense intermediaris. La cosa pot ser complicada, però miraré com ho puc fer (lloc, equipament,...). Al Lisboa seria xulo i no serà difícil avariguar com se fa això.
Ara mateix estic escoltant el melanconiós tema "Snow Falls In November" de Julie Doiron, aquesta dona que ara es passeja per mitja Espanya hagués estat ideal per iniciar el *projecte*! Però n'hi ha molts... pensem pensem.
Us deix amb algunes recomanacions discogràfiques que he escoltat darrerament: "Winged Life" de Shearwater (2004), "Superwolf" de Bonnie Prince Billy & Matt Sweeney (2005), "Curtains" de John Frusciante (2005) i "On My Way To Absence" de Damien Jurado (2005). Mmm lo-fi rules?
divendres, de gener 14, 2005
No a la guerra!
Capitaine Conan (Bertrand Travernier)
Serà, o no, casual, però ahir a la nit feien a Off Cinema (el nou programa de cinema de La2 que suposa un suggerent afegit a l'oferta cinematogràfica dels canals de TV oberts) la pel·lícula de Betrand Tavernier "Capitaine Conan", mentre que el diari El Mundo, dins la seva oferta cultural, repartia "Paths Of Glory", el clàssic incostestable de Stanley Kubrick. Es tracta de dues grans pel·lícules (anti)bèl·liques ambientades a la primera guerra mundial, i totes dues des de l'òptica de l'exercit d'infanteria francès.
Ara pareix que dir "no a la guerra" és una consigna amb resonàncies del passat, un anacronisme en aquests dies en què la guerra d'Iraq està "despatxada" (que els hi vagin a dir als pobres iraquians), ara que George Walker Bush té assegurats quatre anys més de govern mundial. Ahir, mentre a la peli de Tavernier assistia al magnífic duel (d'actors i de personatges) entre el capità Conan (excel·lent Philippe Torreton) i el capità Norbert no vaig poder més que sentir que vàrem fallar. Em referesc a la societat occidental o el que sigui que som en comú els milers de persones d'arreu del món que ens vàrem aixecar fa dos anys contra la guerra.
Si bé el crit fou molt potent, no va ser suficient per evitar el que va ser una guerra injusta per uns principis errats i, el que me sembla més greu, els governs dels nostres països varen actuar contra l'opinió dels seus ciutadans. I em deman si això no esdevindrà habitual, si ara governam menys que fa un temps. No tenc la resposta.
Aquest cap de setmana, a poc que pugui, revisaré "Paths Of Glory" amb un Kirk Douglas tan immens com gairebé sempre en mans d'un Kubrick inspirat com poques vegades en una altra gran pel·lícula.
Amb permís del sr. Garci: Què gran és el cinema!
Paths Of Glory (Stanley Kubrick)
dilluns, de gener 03, 2005
El final de Ràdio Jove (2 de 2)
[ En aquest segon article intentaré xerrar més de Ràdio Jove que de mi mateix... ejem, difícil considerant el meu narcicisme ]
Començaré xerrant del periòdic "El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista El Cultural, la revista Metropoli, el suplement Crónica...). Bé, doncs el sr. Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!
Per ventura el sr. Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr. Inda comença fent els articles de l'edició local d'El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.
Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr. Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà: SOM Ràdio i Ràdio Jove.
Del final de SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil Catalunya Cultura dins el projecte IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.
El final de Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.
Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".
Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.
Només em queda donar les gràcies a en Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat "Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!
Començaré xerrant del periòdic "El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista El Cultural, la revista Metropoli, el suplement Crónica...). Bé, doncs el sr. Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!
Per ventura el sr. Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr. Inda comença fent els articles de l'edició local d'El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.
Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr. Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà: SOM Ràdio i Ràdio Jove.
Del final de SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil Catalunya Cultura dins el projecte IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.
El final de Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.
Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".
Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.
Només em queda donar les gràcies a en Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat "Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
