el bloc de'n joanet

A 60 valents / Adéu s'altraweb

2008-04-01T09:54:00.004+02:00

Si fa no fa (uns quants més si comptam convidats), 60 valents varen decidir véncer totes les barreres que Pecan Pie i el destí els posava al davant i varen anar a veure en Danny & The Champions Of The World, a Eek i a un convidat sorpresa al teatre Sa Societat de Calvià.

Normalment empr aquest espai per a les cròniques alternatives als concerts, per a les reflexions més personals i menys musicals. Ja que hi som, aprofit per dir-vos que no cerqueu a s'Altraweb la crònica oficial perquè no sortirà. He pres una decisió, tancar s'Altraweb. No ho faig amb tristesa, és senzillament el més lògic que puc fer perquè en els darrers temps no he sigut capaç de dedicar-li el temps que es mereix i perquè abans s'Altraweb era una web independent on deia tranquil·lament si un concert m'havia semblat genial o una merda. Darrerament no estava tan tanquil de dir-ho. Si deia que un concert de Pecan Pie era genial (que ho són sempre, je je), aleshores era defensable que ho feia per afavorir-me a mi mateix, si deia que un concert de Fona o de Waiting For Waits havia estat una merda, aleshores em trobava perjudicant a amics i potser també era defensable que ho feia interessadament. Per tant, entre una raó i l'altra, feia mesos que em rondava pel cap la idea de deixar s'Altraweb.

Però no vos penseu que deixaré de donar-vos la tabarra amb grups que no coneix ningú o que deixaré de fer d'altaveu quan se faci un concert que trobi destacable. Però li donarem una altra forma. Vaig estar compartint amb na Marga aquests pensaments i al final hem arribat a veure una sortida: una nova web per a Pecan Pie. Hi haurà tot lo relacionat amb els concerts que facem (al nostre ritme tranqui, no penseu que ara ens posarem en pla empresa) i llavors hi haurà espai per "Pecan Pie recomana" on podrem parlar de discs i de concerts que se facin per aquí que ens vengui de gust recomanar.

I m'he desviat de la qüestió. Tant que crec que ara faré més curt lo que volia dir. Aniré al bessó. Volia agraïr als 60 valents que divendres varen escollir venir al concert de Danny & The Champs enlloc d'altres ofertes del mateix dia, i esper que sortissin satisfets d'haver-ho escollit, crec que fou així. Hi ha uns 40 "habituals" que no varen comparéixer i la veritat és que desconec si optaren per Satellites o per no venir a Calvià perquè els queda lluny de casa. El teatre Sa Societat és un lloc preciós pels concerts però Calvià no és Palma (els palmesans ja sabem que si podem evitam sortir de Ciutat) i tampoc no té la "centralitat" de Lloseta (punt mig entre Sa Pobla i Palma).

Si la venda de CDs és una mostra, dir que Danny & The Champs varen vendre 23 CDs (gairebé un cada 3 persones que varen venir al concert) i això ja els suposava un cost de 20 euros. Crec que són molt bones xifres considerant que, per exemple, Dolly Varden varen vendre 26 CDs i hi havia unes 100 persones a ARCA.

En l'apartat de records personals, me qued amb aquests:
- Haver conegut a en Carlos i en Damià Tejedor. Han estat dues persones encantadores i molt molt càlides.
- Assistir a l'assaig de Alberto i Carlos a Lloret. Tota una experiència!
- Veure en Danny, en Joe i en Ben ficar-se la gent d'Ona Mallorca a la butxaca i després posar-se a fer basking (que, atenció, vaig traduir per antena com a "jugar a basket") al carrer dels Oms.
- La nit abans al Cultura Club amb en John Tirado convidant en Danny a cantar i la nit següent en Danny tornant-li fent pujar en John a l'escenari del teatre.
- El final de festa del concert amb els Champions convidant a l'escenari a en Damià, n'Alberto i en Carlos que se va marcar un solo de guitarra a lo Neil Young totalment improvisat.
- I el dinar de dissabte tots junts a Es Tast menjant tapes, costelletes, patates braves, etc (total que ja torn a estar oficialment a règim!)

I donar les gràcies a la gent del departament de Cultura de l'Ajuntament de Calvià, a en Miquel i a en Juan, però sobretot a na Catalina Caldentey. Pensau que pel gener se'ls va presentar un desconegut a les oficines demanant per veure el teatre perquè volia fer un concert allà... i m'han ajudat en tot per fer-ho realitat.

I no me puc estar de maleïr el dia en què per alguna manca de comunicació s'han solapat els concerts de'n Danny i el dels Satellites. Per la meva part intentaré que no torni a passar perquè sé ben cert que unes quantes persones varen veure's forçades a decidir entre dos concerts que els hagués agradat veure... i només en varen poder veure un.

Per acabar, transmetre que crec que les cançons que està composant ara Alberto Santolaria com a Eek són molt bones, són brillants. En directe li manca rodatge i divendres el poc que va tenir per a la prova de so va ser un handicap, però crec en el que està fent i no és per ser amic, sinó per les cançons. M'he apropat a ell perquè m'agrada com composa i no al revés. Si confiau una mica en mi donau suport a Eek o als Melancholy Mechanics anant als concerts, comprant els discs perquè no quedareu decebuts. I el projecte d'Eek donarà que parlar amb poc temps (Alberto, hem d'explicar un dia lo del nom? Com i quan va sortir?).

Au, ja basta... fins a la propera!

MySpace + PayPal combinació mortal

2008-03-24T18:58:00.005+01:00

Crec que ja diverses vegades he explicat per aquí que estic molt enganxat a MySpace. És tan senzill escoltar música, navegar de grup a grup, etc, que de vegades em pas hores voltant per allà. Doncs no fa tant de temps (uns mesos) que vaig obrir-me un compte de PayPal, una passarel·la de compra on-line que ofereix una forma segura (o això esper) de comprar coses a persones que no tenen una tenda on-line pròpia. Es podria dir que amb PayPal qualsevol que vulgui vendre per internet ho té molt senzill (i comprar no vos cont lo fàcil que és!). Registrar-se a PayPal dur un parell de minuts i pels compradors és gratuït.

Bé, doncs ara que duc uns mesos de paypaler he de dir-vos que per a mi (dins dels meus paràmetres d'austeritat) la combinació MySpace + PayPal ha resultat explosiva.

Cada cop em motiva menys comprar la música dels grups establers, i, en canvi, poder comprar els treballs de petites bandes que ni tan sols tenen una pàgina web amb tenda electrònica s'ha convertit en una afició. Gairebé cada una o dues setmanes cau alguna coseta. Vos cont algunes de les meves adquisicions:

"Turning Circles" de Dropkick va ser la primera joieta que vaig adquirir i el motiu d'obrir el compte de PayPal, ja que era la forma més senzilla d'aconseguir el disc. A més varen tenir el detall de regalar-me el "Turning Circles Bonus CD" de gratis i és que com que amb PayPal tractes directament amb l'artista, la veritat és que quan arriba un paquet pots tenir alguna sorpreseta la mar d'agradable.

"Field Mouse Carnival" EP dels Parson Red Heads i l'split de Flashing Red Lights i Day Of Lions va ser la segona adquisició a través de la web de Yukon Records, la discogràfica independent d'aquesta colla de bons artistes.

"Where The Bungalows Roam" del canadenc Jim Bryson va ser la següent adquisició. No és el seu millor disc. Sincerament l'única gran decepció d'aquestes compres.

Després vaig comprar el primer disc dels Hymns, un "Brother/Sister" que està entre els meus discs preferits de 2007 i encara roda per dins el cotxe. Ja he comanat el seu segon disc, "Travel In Herds" i me mosseg les ungles de ganes de que arribi.

També vaig picar amb dos discs de la discogràfica Grass Roots Records, en concret el de Lee Bob Watson "Aficionado" i "Stickeen" d'El Capitan. I vaig aprofitar per fer-me amb una camiseta de Lee Bob supervirguera amb una imatge que pareix treta d'un spaguetti western.

Rulant per MySpace vaig descobrir que Lee Bob i Rusty Miller (líder de Jackpot) col·laboren amb un grup que es diu Golden Shoulders que té dos LPs i un EP i en una nit de gallet fàcil vaig comprar-los tots tres amb el PayPal! I estan superbé, el millor l'EP "Kin".

També amb PayPal vaig poder comprar el single dels Attic Lights que només ha sortit en digital (una pena, a mi m'agraden els CDs amb la portada, el llibret...).

Me va fer una il·lussió tremenda comprar l'EP dels també escocesos The Wynntown Marshals. Tenia tanes ganes de col·laborar amb ells que vaig comprar el kit complet (CD, camiseta i pin) i el bo de'n Keith me va ficar de gratis una còpia dels dos CDs del seu anterior grup The Sundowns (és a dir el magnífic "Calabasas" que ja tenia i "The Merchant House Tapes", un CD del que no sabia ni que existia).

Vaig repetir ara fa poc per fer-me amb el nou EP de Dropkick, "Killing Time" que conté un parell de temes de pop explosiu com Donder Song, del millor del seu catàleg.

També m'he comprat els dos EPs de The Weather Underground, un grup de Los Angeles que no me cans de repetir a tothom que seran grans i que jo els vaig conéixer primer (je je, sóna infantil, no?).

I lo darrer que he comprat, i estic esperant, és l'EP d'un altre grup de L.A., es diuen The Breakups i són molt virguers. Fan un pop molt contagiós! Encara estic esperant que arribi...

Crec que lo proper que caurà serà el darrer EP dels Monolators (L.A. again) i el llarga durada "Do The I", una altra vegada els prolífics Dropkick que no paren de publicar i publicar.

Ha estat un repàs bastant exhaustiu del punyetero vici en què m'ha ficat MySpace (per conéixer música nova) i PayPal (per comprar-la).

Com a conclusions:
- Sóc menys pirata que fa un any.
- M'he tornat més pop.

Serà la felicitat?

Sopoooor

2008-02-01T12:53:00.000+01:00

Ara estava rellegint unes notes preses en una conferència molt *professional* a la que vaig assistir. D'aquestes en què a les transparències els diuen "slides", als objectius els diuen "targets" i a les dates límit els diuen "deadline" (oops, ara no estic molt segur si és així o algo semblant).

Bé, doncs al bell mig del sermó (més que ponència) que ens feia l'orador no vaig poder evitar de prendre nota d'aquesta frase que pot en cursiva i centrar perquè s'ho mereix. Per favor llegiu a poc a poc, no us accelereu perquè podríeu perdre la poesia intrínseca en el paràgraf:

"definimos una estrategia
y la llevamos a cabo
desde un punto de vista
más estratégico"

Ho havia d'escriure perquè em va semblar molt bona. Crec que l'empraré la propera vegada que hagi de parlar del que sigui al meu director.

València: l'escapada

2008-01-22T13:55:00.000+01:00

M'aprofit del famós eslògan andorrà per contar-vos que aquest cap de setmana na Marga i jo hem estat a València a ca la meva madrina per estar un poc amb ells i per desestressar-nos una mica. L'objectiu s'ha acomplit totalment i hem passat un cap de setmana molt entretinguts i amb bona companyia... potser la única cosa que me sap un poc de greu és que he menjat massa, però ara que ja som de tornada intentaré fer bonda.

Anar a València a passar uns dies, un cap de setmana, és una cosa que vaig començar a fer de molt petit. Me'n record a l'aeroport amb allò penjant que posen als nins que viatgen sols, de cóm plorava quan me n'anava de Palma, de lo simpàtiques que eren les hostesses amb mi i quan arribats a València no em deixaven fins que arribava la meva madrina i els cosins. Aleshores solia ser per Falles, l'única època, a part de l'estiu, en què veia als meus cosins.

De més gran vaig seguir anant a València i les falles me segueixen agradant, però vaig començar a aprofitar per coincidir amb algun concert (record un antològic de The Jayhawks a la sala Roxy i un altre bastant bo de Camper Van Beethoven).

Amb els anys, gràcies als meus cosins, a la meva madrina i al meu tio Jaume vaig començar a estimar la ciutat que està plena d'espais fantàstics: el Jardí Botànic, els Viveros, passejar pel centre, el barri del Carme, l'IVAM i el MOVIM, el FNAC, les llibreries de segona mà com París Valencia, el Nuevo Centro (de petit me pareixia la bomba amb la piràmide musical i lo gran que era), el cauce del riu, etc.

En realitat, lo millor de tot era, i és, estar amb ells. Compartir estones, xerrar de còmics, de llibres, de pel·lícules i de la vida.

Segur que n'Andrés me sabria donar una explicació científica a perquè les coses de la infància queden tan fermament impreses en la memòria afectiva de la vida adulta. I en veritat he de dir que moltes de les imatges d'infància i adolescència que tenc al meu cap són d'instants que tenen lloc a València amb ells. Només donaré algunes paraules potser indesxifrables fins i tot per els meus cosins: el fill de Godzilla, Titanes Planetarios, petards a les obres del Metro, caniques a la taula rodona, "videojoc" de tenis a la tele, el renou dels nins a Sant Agustí, llibres i més llibres, el projector de pel·lícules dibuixades casolanes

Han passat els anys i estic supercontent de mantenir el contacte amb ells i també estic molt content perquè a na Marga li agrada tant com a mi anar a veure als "valencians". El que cada vegada costa més és fer que ells venguin a Mallorca, però enguany no els quedarà més remei que venir a la nostra boda.

És molt reconfortant mantenir l'afecte a pesar de la distància.

PS- Na Marga ha ajudat en Pedro a obrir un bloc. Si voleu saber el que és el friqui model en què tots els altres es poden emmirallar guaitau-lo bé. Abuelito rules!

Traducció de la felicitat

2008-01-15T14:49:00.000+01:00

Sóc conscient que sovint escric en aquest bloc de veritables bajanades, que no sempre xerr amb el cor a la mà. Abans de conéixer na Marga hi havia molts més apunts que parlaven dels meus sentiments, sensacions i... decepcions.

Crec que un dels efectes de la felicitat de viure amb ella i de tenir una companya vital és que ja no necessit ser tan comunicatiu en aquest mitjà perquè puc ser-ho presencialment. Hi ha altres raons com que ara no se tracta de la meva intimitat, que pel cas només m'afectava a mi, sinó que ara és la intimitat de la parella i per tant he d'anar més alerta.

Però mai no m'havia guardat tant de temps una notícia d'aquest estil com ara! L'apunt potser serà llarg així que si algú llegeix això, que se prepari!

Tot va començar l'estiu passat quan havia de ser dos anys que sortim junts. Tenia la idea de fer-li un regal especial i ella havia deixat caure una pista: li feria ganes tornar a veure als Attic Lights. Per internet vaig veure que tocaven a Edimburg el mes d'agost (encara faltaven dos mesos), així que vaig pensar que seria un bon regal d'aniversari el viatge a Edimburg i les entrades per veure als Attic Lights dins del marc del festival d'arts escèniques Fringe.

Li donava voltes a una altra cosa, ja que li faig el regal, que segur que li farà moltíssima il·lussió, a lo millor seria el moment propici com per demanar-li de casar-nos. La idea va aparéixer dins el meu cap de sobte, no és que dugués temps pensant-hi. És senzillament que estava (estic) segur de que vull viure amb aquesta dona tota la vida. Potser el matrimoni sigui una institució antiga i desprestigiada, però me fa il·lussió poder dir "la meva dona" i no haver de dir "la meva al·lota" i, en el fons, desig una mena de reconeixement social entre les nostres amistats i família.

Va arribar el dia del nostre aniversari i li vaig donar el meu regal: a veure els Attics! Però la notícia se va quedar en stand-by fins a ser-hi allà. Encara faltava un mes i vaig aguantar com vaig poder. Érem al Jardí Botànic d'Edimburg, havíem fet una volta molt xula per allà i feia un preciós dia d'estiu escocès (sol i gens de calor) i vaig trobar que enmig de tanta bellesa era el moment. I li vaig demanar. I me va dir que sí. Si voleu que vos digui la veritat no vaig ésser molt romàntic i potser hi havia maneres més imaginatives... crec recordar que li vaig dir que m'agradaria molt que ens cassàssim i li vaig demanar si també ho volia... i sí, sí que volia :-)

Mos vàrem passar la resta d'horabaixa pensant com volíem fer-ho, i quines coses ens feien més il·lussió. Al vespre vàrem anar a l'actuació dels Attics i tot d'una que ens trobàrem va ser molt especial: ells seguien essent un encant, na Marga tot d'una els va donar la notícia i ens varen felicitar com si fossin grans amics nostres, després durant l'actuació ens varen dedicar una cançó i varen explicar al públic que ens havíem compromès aquell dia. Serien les emocions acumulades durant la jornada i la felicitat a flor de pell, però la veritat és que unes quantes llàgrimes em varen rodolar per les galtes en aquell moment.

Han passat uns quans mesos des d'aquell dia que sempre recordaré i estic més content que mai de que ens casem. En aquests mesos hem passat per les corresponents anunciacions a la família i als amics, hem programat la data i hem donat forma a la nostra il·lussió (no sense haver de superar algunes dificultats). No volia publicar res aquí abans d'haver-ho dit a algunes persones molt properes.

En els darrers temps hi ha hagut dues persones que lo que han dit m'ha arribat al cor. Una va ser en Joan Cabot que quan li vàrem donar la notícia va dir que coses com aquesta li permetien seguir creient en l'amor. Lo primer que he de dir és que en Joan mos estima molt als dos, i lo segon és que darrere una cuirassa d'home dur, en Joan és un romàntic i un tímit, i un home d'enhorabona també. L'altra va ser la meva madrina Ana que m'ha ajudat a superar una tonta dificultat i que em va fer una reflexió que ja havia oblidat i és que m'ha fet recordar com estava jo abans de conéixer na Marga i m'ha fet tornar a apreciar la sort que tenc d'haver-la trobada i lo molt que l'he de cuidar.

Encara ens queden molt preparatius del que volem, per damunt de tot, que sigui una festa per a les persones que més ens estimam.

Ai la música!

2008-01-08T22:18:00.000+01:00

Acab de pispar aquest vídeo que veieu del bloc de'n Pep Toni Ferrer, àlies Oliva Trencada. Veient-lo me n'he adonat que la cosa que més satisfacció m'ha donat de ficar-me a fer coses en el petit redol dels amants de la música ha estat conéixer persones.

Algunes d'aquestes persones són les que apareixen en el vídeo. En Joan Cabot sempre serà el number one. Fa ja un grapat d'anys que em va cridar un dia perquè una persona (que a la llarga ha esdevingut la persona més important de la meva vida) li havia recomanat una web on se parlava de concerts a Mallorca. Crec que el 2007 ha estat un any catalític també per en Joan i li enví els meus millors desitjos pel 2008, perquè no faci sinó augmentar la seva felicitat.

Els altres protagonistes del vídeo: Xisco Vargas, Joan Vich i Xisco Vich, al que fa molt menys que he conegut, són també entranyables i gran gent.

Segur que algú em deixaré però és imprescindible que parli de'n Tomeu Gomila, inspirador, amic i més fidel del que em meresc; per no xerrar de'n John Tirado, en Lluís Segura, en Xisco Lladó, na Mònica Borràs, en Biel Ferriol, n'Alberto Santolaria i en Joan Tomás.

I si pens amb els artistes, m'ha quedat una excel·lent relació amb molts d'ells i amb alguns la mantenim molt present: en Gabe, n'Alex i na Hannah, en Tim, els Attics, na Julie, na Diane i n'Steve i en Hayden, són amics en la distància.

No sé que passarà d'ara endavant, pens que no serà fàcil mantenir el llistó, sobretot perquè pareix fàcil però vos assegur que aconseguir que artistes de la talla dels que us he comentat, venguin a Mallorca per quatre duros no és fàcil. Requereix d'obrir molts molts fronts, estar molt inspirat a l'hora de vendre la moto i aprofitar l'oportunitat quan es presenta. Ja veurem quin balanç sóc capaç de fer d'aquí a un any, però per ara, no he pogut resistir-me a afusellar el vídeo de'n Pep, potser no tant pel que diuen sinó pel que aquests amics signifiquen en la meva vida.

Tele (i ràdio) tubbies

2008-01-04T20:21:00.000+01:00

Una d'aquelles xorrades de les que se m'ha acudit escriure és que, supós que vos haureu fixat, els noticiers (ja siguin televisats o per la ràdio) cada vegada que presenten una notícia ho fan amb el mateix format: un presentador introdueix el tema a tractar, un segon presentador (habitualment el "corresponsal") explica amb més detall el tema i, finalment, dóna pas a un vídeo o àudio amb el protagonista de la notícia.

Per exemple (i és inventat com veureu):

-Presentador: "I ara parlam d'economia. Avui el ministre Solbes ha presentat els pressuposts de l'Estat pel 2008 i aquests es caracteritzen per una reducció en la inversió en les obres públiques i un augment en els capítols de subvencions culturals i inversió en investigació i I+D, no és així Miquel?"

- Corresponsal (el tal Miquel): "Doncs si Pep, efectivament avui el ministre Solbes ha presentat en un acte públic els pressuposts i com tu bé deies, a part de que per primera vegada l'ha presentat en una web pública que podran consultar els internautes, el més important és que la inversió en iniciatives culturals i investigació científica ha crescut de manera important mentre que es redueix ostensiblement el capítol dedicat a obres públiques. Escoltem el ministre Solbes."

- En Solbes: "Como pueden ver en los gráficos, los capítulos de obras públicas e infraestructuras pasan este año de XXX millones de euros a YYY millones de euros, reducción que se explica por la finalización de las obras del AVE, en cambio se aumentan de forma muy significativa las partidas dedicadas a las actividades culturales y a la investigación, dado que tenemos un compromiso con los jóvenes que se dedican a la ciencia y la tecnologia"

A part de que la notícia és superinventada, no vos sona aquest esquema? Vos heu adonat que s'ha repetit 3 vegades exactament el mateix amb només alguna matització petita i poc significativa? Hi ha qui dirà que sóc un exagerat però vos jur que m'exaspera escoltar fins a 3 vegades lo mateix. Pens que ens tracten com si fossim curts i incapaços d'entendre una cosa si no ens la repeteixen vàries vegades. Preferiria una mica més de profunditat en els temes i menys tractar-nos de nins petits. Per això lo de tele (ràdio) tubbies, al manco aquesta excel·lent producció televisiva està adreçada a un públic que té el cervellet verd i quasi sense estrenar, però lo dels noticiaris és de jutjat de guàrdia.

Ah! La primera vegada que vaig mirar els teletubbies vaig veure'm transportat a un altre món. Record que lo que més me va sobtar va ser que sortien els colorits personatges i feien les abraçades i tot allò i aleshores donaven pas a un vídeo on veiem com era la vida d'un nin a una granja amb els seus pares, tot explicat pel mateix infant que mostrava els animals que tenien i tal i qual; llavors tornaven a sortir els teletubbies i deien "una altra vegada! una altra vegada!" i tornaven a passar el mateix vídeo! El mateix! I atenció... després tornaven els teletubbies i tornaven a dir "una altra vegada! una altra vegada!" i el punyetero vídeo amb el nin de marres i els seus animalons tornava a passar! Al·lucinant! Psicodèlic!

Doncs això ens fan als telenotícies i a la ràdio cada dia. Puaj!

El bloc més inútil de la història

2007-12-12T08:57:00.000+01:00

O un dels més inútils, és el que vaig començar ahir en un moment d'inspiració (per dir algo). Se diu "penyores" i està a http://penyores.blogspot.com
Ja vos avís que no s'actualitzarà gaire ;-)

Pecan Break

2007-12-10T11:56:00.000+01:00

A les 5AM m'he aixecat avui per portar en Hayden a l'aeroport. Quina jornada li esperava! Intensa: Palma - Barcelona - Brusel·les - Londres - Toronto. Com arribarà a casa el pobre! El darrer concert de 2007 que hem organitzat ha estat el cartell doble del grup madrileny Richter i el cantautor canadenc Hayden.

Les sensacions a dia d'avui és de sentir-me molt content de la feina feta i molt honorat d'haver conegut una gent tan amable i amb tant talent com la banda madrilenya i l'artista canadenc. Hem afegit més bones experiències i records al nostre llibre personal.

No coneixíem Dany Richter i els seus companys David Quinzán i Mamen Rodrigo, però la veritat és que ha estat un gust tenir-los per aquí, va ser fantàstic poder tractar amb una gent tan amable i bolcada en la música. En Dany té molt talent i és un artista superprofessional. A banda de què la seva va ser una actuació que va engrandir i donar vida al seu disc, el cert és que de no ser per ell podríem haver tengut algun problema amb el so. Va ser molt afortunat poder tenir-lo al teatre per conseguir que la cosa sonàs bé, tot aprofitant les seves capacitats de tècnic de so. Vistes les limitacions del personal del teatre quant a aquest tema, mos ho apuntam per a no tenir una mala sorpresa en futures ocasions.

Tenia por de la resposta al teatre, por de que semblàs molt buit. Encara no sabem quanta gent va venir però me supós que seríem entre 110 i 130 persones, i estam més que satisfets. A més se varen vendre encara més CDs dels artistes que el dia de Dolly Varden, cosa que pareixia difícil. Supós que la política de mantenir els preus de les entrades baixos ajuda molt a que la gent s'animi a comprar els CDs. I parlant del teatre. És una llàstima que apliquin als concerts de música contemporània les normes típiques del teatre, com per exemple el fet de tancar la taquilla i no deixar entrar ningú quan el concert ha començat. Això va donar algun disgust a part de l'audiència més avesada als concerts de rock que no contemplen aquests formalismes. Però no tot, ni molt manco, han de ser emperons al teatre, que és un lloc còmode amb unes instal·lacions supermodernes (quins camerinos!). Sobretot vull donar l'enhorabona a la persona que se va encarregar de l'il·luminació. Molt bona feina que va contribuir a donar-li al fred teatre un ambient càlid i a fer més curta la distància emocional entre públic i artistes.

I què dir de'n Hayden. No només és un dels cantautors més purs, talentosos i emocionals que hi ha sinó que en tot moment ha estat una persona propera, amable i amb un punt de divertida i sana ironia respecte al món i a ell mateix. Ens ho hem passat molt bé na Marga i jo amb ell, quines rialles que hem fet aquest cap de setmana! Em sap greu si en molts moments l'hem taladrat amb en Tim Easton, però és que tant artísticament com humanament ens l'ha recordat molt.

A la foto podeu veure un dels moments de relax del dia després fent un aperitiu en un bar del Passeig Marítim on Dany i Hayden (amb un pensatiu David al bell mig) se varen posar a conversar sobre una de les seves aficions: els estudis d'enregistrament. Ni na Marga ni jo mos enteràvem de res però ells estaven enfrascats en una intensa conversa i gaudint del sol de Mallorca.

Crec que després de dos concerts una mica massa propers en el temps Pecan Pie es donarà una mica de descans i ja l'any vinent començarem a mirar què se pot muntar per seguir oferint la música que ens agrada. Ben segur que trobarem motius (musicals) per continuar. Ara, a descansar un poquet fins que el cuquet ens torni a demanar marxa...

Pecan Pie #8. Què més se pot demanar?

2007-11-02T20:20:00.000+01:00

Ja duim vuit concerts muntats na Marga i jo, pareix mentida, i la veritat és que hem tengut una sortada cada vegada. Totes i cada una de les actuacions han tengut els seus alicients i algunes han estat realment espectaculars per la gent que hem pogut conéixer (per exemple els Redlands, els Attics o na Julie) i aquesta vegada hem tornat a trobar una gent fantàstica: n'Steve, na Diane i en Mike de Dolly Varden.

Des del mateix moment que trepitjaren Mallorca tot ha estat fantàstic, el cel, el paradís, superagraïts d'haver-los convidat a venir, etc. I lo millor de tot és que ens han compensat amb una actuació brillant. Encara no deixa de sorprendre'm que hi hagi entre 80 i 90 persones que s'animin a anar a un concert d'un grup que no és gaire conegut (per no dir gens). Crec que la gent que va venir s'ho va passar molt bé. Si l'índex de venda de CDs és un bon indicador, aleshores els concerts que hem muntat on la gent s'ho ha passat més bé han estat el de Swearing At Motorists i aquest (no podem contar amb Attic Lights que varen oblidar dur CDs -ai Kevin Kevin!-). Dolly Varden varen vendre 26 CDs, això fa 1 CD per cada 3 persones i mitja, i considerant que hi havia moltes parelles, me pareix una bona marca. De fet ells mateixos ens digueren que de tota la gira que els ha duit per Escòcia, Anglaterra i Gal·les, a Mallorca ha estat on han tengut més èxit de públic i venda de CDs.

La foto que veieu és de després del concert, quan cansats però contents, mos n'anàrem tots al Diner a recuperar les forces perdudes amb una bona hamburguesa i un pastís de poma :-)

També recordaré aquesta actuació perquè m'ha permès conéixer dues persones molt interessants, per una part en Xisco Vich, líder del mític grup La Búsqueda, que ens ha fet el so i que ha estat en tot moment un cavaller i un home tan ple de talent com de modèstia i educació. El concert va sonar genial gràcies a ell. I per l'altra a na Mònica Borràs, periodista musica tan mítica com en Xisco que està tan lligada a la música des que feia aquell gran Local d'Assaig enyorat per molts. Na Mònica per fortuna ha tornat a l'illa després d'un llarg període a la península i li vull expressar l'agraïment per haver contribuït a fer tot això més especial (des de l'entrevista i el mini-concert acústic a IB3 com el fet de voler enregistrar-lo i engrescar-se tant amb el concert), però sobretot sobretot per la calidesa des del primer moment ens transmès a tots: als músics, a na Marga i a mi.

I al capítol d'agraïments no puc evitar posar als dos Joans (Vich i Cabot) que com sempre estan ahí per ajudar (sou molt valuosos!!!) i a ARCA per facilitar les coses.

La feinada de muntar els concerts és espectacular, hi ha tantes coses a haver de fer! I no només hi ha la feina, sinó també els nervis que passes els dies abans perquè tot surti bé, per procurar que els músics estiguin a gust i tota la responsabilitat que et tires al damunt. Tot plegat bastant estressant, us ho assegur. Sincerament, pens que és un miracle que fins ara no ens n'hagi passat alguna, però bé. La qüestió és que tot aquest muntatge val la pena si al final les coses surten com han sortit aquesta vegada: hem conegut nous amics a Mallorca com na Mònica i en Xisco, hem conegut uns altres amics que ja ens han dit que si algun dia pegam per Chicago tenim casa i hem organitzat un concert de puta mare (que a més està enregistrat!). Què més se pot demanar?

Lazy sunday afternoon

2007-10-28T20:59:00.000+01:00

Tenc depressió.

Cada diumenge em passa.

Sol començar cap a les cinc de l'horabaixa, just després de la siesta, i em dura ja tot el que manca de cap de setmana. Se nota com una mena de formigueig a l'estòmac i, de sobte, arriba un apatisme d'allò més insistent. Si dóna la casualitat que hi ha futbol a Son Moix (no li pens dir mai Ono Estadi) arribarà més tard, quan ja som de tornada a casa.

La millor manera de passar el temps a partir d'aleshores és duent a terme un procés d'aïllament del món consistent en llegir còmics, escoltar futbol amb els auriculars, omplir la banyera d'aigua molt calenta i ficar-se a dins, navegar per internet sense rumb fix (o combinant diverses d'aquestes activitats). Ja sé que no sóna gens fashion, però és talment us cont. Si intent de fer alguna activitat que suposi més contacte amb el món que m'envolta aleshores em pega una angústia mala de suportat. El tema està en què no ho pas malament, de fet em satisfà aquest estat de recolliment (jo dic que em pos en modus estalvi d'energia com els portàtils). Llavors també me n'he d'anar prest a jeure (sense separar-me dels auriculars, tot escoltant els resultats i tertúlies esportives).

L'endemà, dilluns, quan sóna el despertador, no sol quedar rastre de la depre i em convertesc en l'ésser que sóc normalment (amb les meves pereses i tal, però res comparable a una depressió).

Encara hi ha un altre cosa a contar. Si per casualitat, ja sigui sortit de mi o forçat per les circumstàncies, em distrec enormement diumenge horabaixa (anant al cine o sortint a sopar amb amics o etc) aleshores hi ha un efecte secundari molt desagradable i és que dilluns al matí em costa un horror aixecar-me i anar al curro. Em trob anímicament pel terra.

Amb els anys he après a viure amb això i, com us deia, ho duc bé sempre que pugui estar en pla "vegetal", però a na Marga li costa perquè, sense entendre que està passant, de sobte em torn una mena d'ermità amb vot de silenci. Entenc que és una putada i li (et) deman disculpes.

Tardor tardor

2007-10-11T20:40:00.001+02:00

Mirau com són les coses que era dia 26 de setembre a les 8 i busques quan anava cap a la feina (escopetat com sempre) i de sobte la representació perfecta de la tardor se'm va presentar davant els ulls.

Per sort aquests aparells mòbils d'avui en dia serveixen per telefonar, escoltar la ràdio i capturar el moment.

Un instant de melangia em va recórrer i vaig pensar que estava en el moment ideal per escriure després de molt temps i contar quatre o cinc coses en aquest bloc. Emperò va ser arribar a la feina i l'acaparador dia a dia no em permeté realitzar el desig.

I des d'aleshores a ara ha passat mig mes (i un cap de fibló).

Aquell apunt que volia fer sobre que comença un altre curs i tal i tal ja ha quedat ben caducat. Ja estam ben bé dins la voràgine; oblidat l'estiu i de plè en noves, i no tan noves preocupacions (a la feina en tenc un cabaç darrerement, però no tenc esma de contar-vos-les, avui no).

Però hi ha coses magnífiques a la vida. N'hi ha una que per ara no la puc desvetllar i n'hi ha d'altres que sí. Per exemple: Heus ací en Tomeu:

Un preciós moixet de "pura raça mallorquina" i nou rei de la casa sobre el qual podeu saber una mica més si mirau aquí i aquí. És molt petit, pensam que no té encara un mes. Només fa dos dies que és amb nosaltres. El primer dia estava assustat però avui ja s'ha passat el dia correguent per tota la casa i estirant cables, pujant-se a les taules i mossegant el que se li posa per davant. Ens donarà distracció!

Una coseta més és que Pecan Pie torna a rodar. El 31 d'octubre Dolly Varden i el 7 de desembre Hayden. Com tots fins ara me fa una il·lussió tremenda. Steve Dawson, cantant de Dolly Varden ha estat tot un gentleman ajudant a muntar el viatge, retrassant un dia la tornada als USA. Per si encara no coneixeu el "rollo" de Pecan Pie només dir-vos que portam els artistes que més ens agraden del món mundial (sinó res de res) i Dolly Varden faran un concert extraordinari, n'estic tant segur com ho estava de'n Tim Easton per exemple. I de Hayden no en parlem. Hem tengut una sortada de poder muntar aquests dos concerts abans d'acabar l'any.

I pel 2008 ja tenim una altra moguda en marxa. Se tracta d'una altra banda escocesa, els Dropkick. Na Marga "encara" no està tan il·lussionada com jo, però el darrer disc d'aquests al·lots és molt bo i la presència de Ross Taylor, ex-The Sundowns (un tio collonut que està moguent-ho tot i donarà alguna sorpresa al públic), els hi ha acabat de donar la força que per ventura no tenien sense ell.

Us deix amb una altra foto. És d'un roure centenari que es troba als afores del bonic poble de Sant Boi de Lluçanès. Per a mi Sant Boi i el "brunch" són sinònim de l'amor que sent per la meva al·lota. El seu preciós paisatge, aquell relax, aquell aire pur, em fan sentir més enamorat.

Unes recomanacions musicals

2007-08-30T21:09:00.001+02:00

Avui m'han amenaçat per no escriure al blog, la qual cosa, ho he confessar, m'ha omplit de satisfacció.

Com que el meu nivell de concentració és ara mateix escàs, he pensat posar unes recomanacions musicals. Resulta que en els darrers temps estic enganxat a això que se diu MySpace. Navegar per aquesta immensa xarxa plena d'artistes és com estirar un fil d'Ariadna infinit. Tant que he arribat a suplicar-li al meu bon amic Joan Cabot que muntem una sessió DJ d'indie-americana, però no hi ha manera, ell està ara ficat en el "hip-hop" i per ara no hi ha qui el tregui.

Bé, a lo que anàvem. Les recomanacions. Posaré una breu frase sobre cada una.

- The Parson Red Heads. Grandiosos. Súper bon rollo, bona música, sol de califòrnia. El líder és n'Evan Way, però té enrolada tota la família i amics en aquesta banda que arriba a posar fins a nou músics sobre l'escenari. Atenció perquè podrien fer-se grans!

- The Broken West. Uns altres que "tela". Mig de bromes mig en serio jo dic que el seu primer disc "I Can't Go On, I'll Go On" és el millor disc de Wilco d'enguany. Per provocar un poc però no hi ha color amb el gris "Sky Blue Sky" dels de Chicago.

- The World Record. Jo mai he estat molt amant de l'indie indie però aquesta gent tenen una marxa i un optimisme molt contagiós. Estic enamorat del seu tema "We're #1".

- Hymns. Amb aquest grup he descobert els successors per dret propi del so dels primers dos discs de Golden Smog. Frescura, rock, pop, arrels, tot ben barrejat. Al seu disc hi ha com a mínim 5 o 6 temarros del copón.

- Great Lakes són un altre descobriment feliç. Combinen amb molta frescura aquell to entre glam i grandilocuent del Bowie dels primers setanta, tocs de brit-pop, tocs de folk i algun ramalasso progressiu.

- Lee Bob Watson és un outsider de San Francisco. Té tota la pinta de ser un inestable, un arrogant i un tímit, i té un encant especial. No arriba a ser Doug Sahm però voldria, conserva quelcom d'un passat que s'albira punk i admira a Frank Sinatra.

- El Capitán és una d'aquestes bandes de les que n'hi ha tantes als USA. Bones melodies, bones veus, bon rock'n'roll, ideals per un bar d'una carretera interestatal que travessi Arizona. Un encant.

- Goldrush són l'excepció. Són britànics, no americans. I es nota molt. No sol ser el tipus de banda que més m'atreu però tenen alguns temes com "Can't Give Up The Ghost" o "We Will Not Be Machines" que m'encanten i els pos sovint a l'MP3 o al cotxe.

I per ara crec que m'aturaré perquè encara faria un post illegible. Esper que almanco algunes de les propostes musicals siguin del vostre agrat. Si algú vol deixar algun comentari o aportació més seria fantàstic.

Retalls de vida

2007-05-21T18:14:00.000+02:00

Tenc la immensa sort de tenir tan a prop la feina de casa que puc anar-hi amb una passejada de quart d'hora. No he d'agafar cotxe particular ni transport públic. El cas és que em tenc per observador i me n'he adonat avui matí que volia contar una cosa.

Es pot dir que la gent que camina pel carrer en aquella hora és sempre la mateixa. Hi ha un jove amb americana i maletí que també dur, com jo, els auriculars posats. No sé si escoltarà la ràdio o música. Hi un grupet d'al·lots i al·lotes que esperen el bus escolar, tots van vestits amb uniforme, ells amb calçons i elles amb falda. Hi ha una mare, que se veu que no l'és de tots, que sempre espera amb tot el grupet a que arribi l'autobús.

Un poc envant hi ha un al·lota molt plantosa, amb un cos de bandera que espera l'autobús i una dona gran negra que no és tan vistosa com la blanca. Me top també amb un conegut, informàtic que conec de la carrera que va en direcció oposada a la meva i al que cada matí dic "uep", però no tenc ni idea de que és de la seva vida, ni on fa feina.

Ja arribant a la feina hi ha una parella d'invidents que surten de casa seva amb un ca guia i amb bastons i enfilen cap a la Once que no és molt lluny. I també me trob amb una parella singular. Ell té aparcat un camió de distribució de gelats (no sabria dir la marca però surt un gelat al lateral, ja m'hi fixaré). Ell té aquella imatge típica del camioner rude, amb arracada a una orella, mirada desafiant i bàsicament un posat de bruto considerable. Ella és una al·lota molt joveneta, primeta, amb pinta de concursant de Gran Hermano Gairebé cada matí s'estan donant el filet a la porta del camió a base de bé quan pas per l'estreta acera procurant passar desaparcebut.

L'altre dia vaig enfilar cap a la feina amb una mica de retràs, cosa de deu minuts, i no em vaig topar amb cap d'aquests personatges (és el que són per a mi) i em vaig posar a pensar si se n'haurien adonat per un moment que no m'havien vist, si s'haurien plantejat si m'havia passat alguna cosa o si tendria vacances o si hauria canviat de feina.

No ho sabré mai, però em va fer gràcia el meu pensament.

Avui els he tornat a trobar i escrutava la seva mirada a veure si notava un alleujament, qualsevol mena de referència a que estaven satisfets de tornar-me a tenir al seu paisatge diari.

Com haureu endevinat, no he apreciat res, però és clar, tots nosaltres som especialistes en amagar el que pensam.

Dos línies...

2007-05-03T21:13:00.000+02:00

Sóc un grunyon.

Després de tantíssim de temps sense escriure al bloc arrib aquí per remugar un poc.
Però és que estic una mica fins a dalt de sentir com se maltracta el nostre idioma, agafau-vos, a Catalunya Ràdio. Record que abans s'explicava que hi havia uns lingüistes que prenien nota de les incorreccions fetes pels locutors i després les repassaven amb aquests per millorar la seva competència lingüística. La majoria de les incorreccions que cometen són típics "barcelonismes" que fan molt mal a les orelles d'un oient mallorquí.

Us pos un parell d'exemples:

- "Vivenda" una paraula que aquí ens ha costat de deixar de banda però que ara ja sabem tots que hem de dir "habitatge", bé doncs a Catalunya Ràdio han fet marxa enrera i empren erròniament "vivenda".

- "Enfermetat" aquesta sí que em posa malalt!!! És terrible sentir aquesta paraula, doncs se pot sentir només posar el 93.3 FM.

- "Esgotar". "S'han esgotat les entrades pel concert de Police". Doncs no sé com ha estat això? Que tenen cames les entrades? Què corren pel Tibidabo amunt i avall? Que jo sabi les entrades, si s'han acabat, doncs s'han "exhaurit", no "esgotat", que és el que em passa a mi quan vaig en bicicleta.
- "Dos". Sí sí, "dos". Per exemple: "Fan falta dos setmanes", "Hi ha dos pilotes al camp". "Dues", en femení se diu "dues". Em posa dels nervis!!!!

I podria seguir. Una estona llarga. És molt trist perquè no fa tant Catalunya Ràdio era una garantia de model lingüístic. Tenien molta cura amb la parla i, a més, intentaven parlar al més estàndard possible, evitant caure en el dialectisme. Malauradament, ara ens trobam que cada dos per tres estan dient incorreccions i, per dissort, han abandonat la llengua estàndard que haurien d'emprar per un dialectisme barceloní, molt influenciat pel castellà i, segons la meva opinió, provincià.

Una pena.

No crec en vosaltres

2007-03-12T12:25:00.000+01:00

Assistesc com a preocupat espectador a la creixent tensió en la política espanyola a nivell estatal. Potser l'espurna per aquesta darrera explosió l'ha donada l'afer De Juana Achaos, però no és menys cert que el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero.

Estau d'acord?

Bé, doncs tornem a llegir la frase: "el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero".

És que em té molt trist això. Resulta que el govern inicia una sèrie de contactes que tenen com a objectiu final la desaparició d'un càncer de la nostra democràcia com és ETA. El que tenc molt clar és que les postures inamovibles políticament no han portat en molts anys el final de la banda (que era una de les promeses de l'anterior president, sr. Aznar). Ell va fracassar emprant els seus mètodes i ara hi ha una altre partit al govern que ho està provant amb uns altres mitjans (negociar, parlar-ne). Si al final fracassa, hauria de ser sense l'ajuda dels altres partits, crec jo, i per tant estic frontalment en contra de que des d'un partit polític democràtic, se vulgui, se desitgi que fracassi el procés de pau.

En tota negociació hi ha cessions per part de les dues parts, s'arriba a acords i aquests s'han de complir i se suposa que hi ha una planificació temporal prevista (allò que ara en diuen "full de ruta") que hauria d'encaminar a un final feliç: el dia en que a la política espanyola no s'hagi de parlar de terrorisme d'ETA. Perquè, això seria un final feliç, no? És que segons qui escolt parlar sembla que diu que res de negociar, que compliment estricte de les penes, il·legalització de partits polítics, tancament de mitjans de premsa, etc. Bàsicament estic d'acord, però si s'ha de renunciar a alguna cosa per tal d'obtenir un futur de pau, doncs en som partidari.

Com deia, crec que és immoral la postura actual del PP. No només pel fet que situa les víctimes de terrorisme d'ETA a la primera plana política i fa bandera dels seus postulats (la qual cosa no és gens recomanable si volem arribar a un Estat en pau), sinó perquè acaba confrontant de forma molt agressiva les persones. Sé ben cert que qualsevol que comulgui amb aquesta manera de fer que pugui llegir aquest bloc, pensarà que som, com a mínim, un irresponsable de pensar això, però probablement pensarà coses molt pitjors, i, fins i tot, pensarà que la gent de la meva calanya sobra al seu país. I és una pena, perquè jo crec que amb una manera més respectuosa de tractar les conviccions de la gent, possiblement tots hi cabríem millor dins l'Estat i ens sentiríem més part d'un mateix projecte. En moments com el que es viu ara, les temptacions de deixar-se dur per un pessimisme cap a un projecte comú espanyol són molt grosses.

I un apunt final. Si immoral me pareix la postura actual del PP, barroera i xapucera me pareix la postura del PSOE que enlloc de fer pedagogia del procés de pau no saben més que replicar un "doncs vosaltres també ho feieu" o, com diria un nin "rebota rebota y en tu culo explota". Sí, me pareix que aquest és el nivell del PSOE i del govern.

Com a ciutadà preocupat per la situació de l'ensenyament dels nostres fills, pel preu de l'habitatge i de la vida en general, per l'estabilitat laboral, per la destrucció del paisatge, per la pèrdua de la cultura i la llengua catalanes, etc, no puc més que dir-vos que no em sent representat per cap d'aquests partits majoritaris que amb l'altaveu dels seus mitjans afins inunden els caps de les persones de missatges negatius de destrucció de la convivència.

No crec en vosaltres.

Those Attic Lights

2007-02-06T20:08:00.000+01:00

Attic Lights a Sa Birreria
Originally uploaded by joanet.

L'experiència (després de sis concerts començ a detectar *punts comuns*) em diu que cada vegada que he muntat un concert, tot seguit arriba una ressaca (evidentment no m'estic referint a res relacionat amb el consum d'alcohol). De vegades més minsa, de vegades menys. És una sensació de buit emocional repentí. Crec que puc dir que està en relació directa a l'apreci que en el poc però intens temps de convivència amb els artistes, hem pogut agafar (i ara deixeu-me emprar el plural per a referir-me no només a mi sinó a una part importantíssima de tot el tinglado com és na Marga).

Però parlaré de mi. Ara mateix tenc una ressaca terrible. Trob un buit a l'estòmac que em fa mal i una sensació de picor als ulls. En Kevin, en Colin, en Tim, en Noel i en Jamie han estat tan fantàstics que estic impactat. Són bona gent, tenen un talent extraordinari, se fan estimar, són entranyables.

En aquesta banda la química funciona. Els talents compositius de'n Kevin i en Colin són molt apreciables i a més es combinen a la perfecció (jo diria que s'influeixen mútuament d'una manera brutal). En Tim dóna una pinzellada de distinció amb el seu toc folkie amb la pedal-steel. En Noel és un cas curiós de cantant i guitarrista reconvertit en bateria (quan el que jo coneixia fins ara eren bateries reconvertits a guitarristes, léase Dave Pirner o, com no, L.A.), i en un bon bateria. I una menció especial se la mereix en Jamie. No només és un gran músic supercomplet (guitarra solista, harmònica, veu) sinó que és el veritable puntal de la banda. Un home que sempre està pendent de tots els altres, de que tots estiguin a puesto, de que tothom quedi satisfet, de no decebre mai, de cohesionar el grup. Ell porta el timó, i molt bé que ho fa. Tots els grups necessiten un Jamie! (I tots els promotors de concerts!).

A més s'han donat algunes d'aquelles curiositats que només arribes a saber quan estàs implicat. Aquesta vegada n'hi ha dues que me semblen molt interessants de contar. Una és que la mare de'n Kevin Sherry és cosina bona de'n David Byrne (Talking Heads). L'altra és que ha resultat que viu a Palma un bon amic dels Attic Lights, ni més ni menys que Craig Macintosh que és cantant i líder dels Dogs Die In Hot Cars (una altra de les bones bandes que estan sortint d'Escòcia i més concretament de Glasgow). En Craig viu al centre de Palma, aferrat a la Plaça Major i està en un període en què no sap si els DDIHC seguiran endavant o no (tant de bo que sí!). En Craig ha estat un tio collonut, molt simpàtic i amb qui és un gust parlar. No només té un gran talent sinó que a més sap molt de música. D'ell és l'encertada comparació entre els Attic Lights i Phil Spector: per a ell part de la personalitat dels Attics té a veure amb la manera com accentuen algunes parts dels seus temes amb una mena d'explosió sonora de tots els instruments, que en això se semblen a en Phil Spector, però en realitat de forma diferent. Curiosa teoria que potser tengui part de veritat.

Quant als concerts, les previsions de reserves eren "regulars", després d'una darrera setmana de promoció en què vaig esser molt persistent amb els periòdics, ràdios, i també amb tot conegut que se me passava per davant. I tot perquè estava segur que qui vengués estava a punt de presenciar l'actuació d'un dels grups més frescs i en forma que se pot veure.

Dissabte quan anàvem cap a Factoria estava força tranquil, tenia la sensació que les coses anirien bé i retrobar-nos amb l'escenari de l'actuació dels Redlands em feia molta il·lussió. Vaig quedar molt sorprès de l'afluència de gent, uns 130 en total contant els convidats que varen venir. He de fer una menció especial als meus nous amics, els Melancholy Mechanics. Deia na Marga al seu bloc, abans de que arribassin els Attic Lights, que només per conéixer els Melancholy Mechanics, ja valia la pena haver muntat això. No puc estar més d'acord. N'Alberto i en Joan no només són una parella amb molt talent, actitud i ganes, sinó que són uns tipus collonuts, faré el que pugui de la meva modesta part per a que tenguin sort en aquest difícil món de la música. Bé, doncs els Mechanics varen fer una actuació espectacular, tant professional com passional. Hi ha divisió d'opinions a la parròquia sobre si la gent se quedava amb els Attics o amb els Mechanics. Em va fer molta il·lussió que em signassin el setlist i que em regalassin una còpia del seu disc (a veure si aviat el poden publicar!). L'actuació dels Attics va ser molt bona. Crec que varen començar amb una certa timidesa, però que gradualment agafaren confiança amb el públic i acabaren a tope, fent una meravellosa actuació. La gent de les primeres files cantava, ballava i s'ho passava bé. La putada, perdonau l'expressió, ens la va fer el tècnic de so, un niñato que no té ni idea del que és un concert de rock que amb un gest absolutament inexplicable va abaixar el so immediatament després de finalitzar els Attics el seu concert, impedint així que fessin uns bisos que la gent estava esperant. Una taca que no espenya en absolut una gran nit i una col·laboració extraordinària de part de la Factoria de So i, molt especialment, de'n Miquel (moltes gràcies per tot!).

El postconcert també va estar molt bé. La gent se n'anava contenta, amb un somriure a la cara, i durant una bona estona els Attics, en Craig i s'al·lota, els Melancholy Mechanics, en John Tirado i n'Iskra, en Joan i en Pep de Petit, en Joan Cabot i na Pilar i uns quans amics més ens quedàrem per Factoria bevent i conversant.

I, aquesta vegada, hi va haver una segona part.

Sí, no podíem anunciar-ho abans per no perdre clientela però l'endemà diumenge els Attic Lights varen fer una actuació 100% acústica (sense micros, sense amplis, només guitarres acústiques i veus) a La Birreria, el petit i encantador bar de Pollença. Molt poca gent es va passar per allà, però els que hi anaren no ho oblidaran! Si en l'actuació elèctrica qui portava el pes del grup era en Kevin, a La Birreria un borratxet Colin fou qui va donar l'espectacle. I quin espectacle! De repent es va revelar un veritable showman que cantava a les al·lotes dedicant-lis les cançons i dient-lis que les estimava, treguent-se el jersei i la camisa i amenaçant amb un strip-tease! L'episodi de després amb un Colin amenaçat (i mossegat) per dos cans minúsculs que anaven amb uns indigents al carrer ens va fer riure a tots menys a ell, pobre. Però l'actuació a La Birreria, sense tenir absolutament res a veure amb la del dia anterior va ser també genial, vàrem veure una cara més canalla dels Attics, i de'n Colin especialment. Aquest home és una mina!

Els trobarem a faltar.

Na Marga té raó quan em diu que, "i ara, què farem?". És ver, els Attic Lights han deixat un llistó que dificilment cap altra promoció que pugui fer podrà igualar, però no crec que això mati Pecan Pie. Passaran uns dies, unes setmanes, i segur que tornarem a tenir ganes d'armar-la, però ara estic encara en estat de shock.

Per despedir-me, donar alguns dels més sentits agraïments. Primer de tot a la meva tia Ana per donar-me sempre tants ànims i tanta energia positiva des de la distància, de fet, si això significa alguna cosa, m'agradaria dedicar-li tot aquest escrit a ella; després als dos amics que més m'ajuden a fer arribar la veritat pecanpiera al món: Joan Cabot i Joan Vich; també a na Rosa, n'Enric i en Miquel de Factoria per totes les facilitats; a en Toni i en Pep de La Birreria (la pròxima vegada hem de millorar algo per a que vengui més gent); com no als Melancholy Mechanics per portar-se tant de puta mare i fer un concert grandiós; a en John i n'Iskra per venir a donar una mà (què hagués estat del so sense en John!); al 3r pecan pie (Lluís forever!); i a molts amics que varen venir com n'Ernest, en Biel, en Xisco i na Vir, na Pilar, n'Andrés i en Joel, na Lee, en Tomeu, na Fàtima, etc. Moltes gràcies a tots, i esper que ho disfrutassiu com nosaltres!

L'aventura continua: Attic Lights

2007-01-29T09:48:00.000+01:00

Attic Lights
Originally uploaded by joanet.

Vos assegur que hi ha moments en què pens: "qui redimoni em mana ficar-me en aquests merders?".

Aquests 5 xavalots de la foto s'estiran a casa nostra aquest cap de setmana i venen amb ganes de passar-s'ho bé. Ai ai, un no sap mai quins són els límits dels britànics!

La realitat és que no muntava un concert d'un grup tan desconegut des dels Redlands (a en Dave Doughman ja el coneixia la parròquia, a en Mark Olson i na Victoria Williams no havien de menester presentació i a en Tim Easton no tant però és un home d'una trajectòria inqüestionable i si algú es molestava en cercar per internet s'hagués trobat tota la seva carrera). En canvi els Attic Lights són molt poc coneguts, llevat d'Escòcia, on són considerats una de les seves millors perles, encara a punt de sortir de l'ostra.

Us explicaré una mica la veritat de la història (quan un posa en una mateixa frase les paraules "veritat" i "història" és per capturar l'atenció del lector -aquí hauria de dir "amable lector", però he trobat que era massa ensabonament-).

Aquest estiu na Marga i jo ens pegàrem un superviatge per Escòcia del que encara tenc grans i vívids records. Poc abans de partir vaig cercar quins grups de rock d'aquelles latituds podien ser interessants i vaig trobar alguns, però n'hi havia un que actuava a "només" 100km d'una de les nostres parades. Es tractava de la ciutat (més aviat poblet) d'Ullapool, a gairebé 100km d'Inverness. I el grup era (ara és quan creieu que ho endevinau) Dropkick. Havia escoltat a la seva web alguns temes i tenien bona pinta: country alternatiu amb melodies molt pop, banjos , mandolines i base de rock.

Així que cap a Ullapool manca gent. Però, resulta que Dropkick giraven amb un altre grup, ara sí, uns tals Attic Lights. No sabíem què tal serien. Quan al local de torn (un restaurant) entren devers 12 o 13 tios i se posen a muntar l'escenari no sabíem qui era dels Attics i qui dels Dropkick, però se veia que hi havia un bon rollo entre tots. A fora tenien una furgo que compartien mentre feien un tour per tot el país, the old rock'n'roll way of life!

Després d'una llarga espera (qué curtes són les coca-coles i les cerveses quan esperes) els que començaren eren una colla de 5 barbuts que ens deixaren astorats amb una música totalment desenfadada, rockera, popera, amb unes veus increïbles, un desparpall i una festa que flipàvem... i encara no estàvem segurs de qui eren. Però se varen presentar: eren els Attic Lights. Bateria, dues guitarres, una pedal-steel, un baix i 4 cantants!

Com un posseït vaig anar a comprar-lis els dos EPs en acabar el concert i a xerrar amb ells de lo entusiasmat que estava i de lo molt que m'havien agradat. En Colin, el meu interlocutor i baixista-cantant, pareixia un al·lot tímit i crec que flipava que en un restaurant del perdut poble d'Ullapool un estranger amb accent i més ganes que pericia amb l'idioma li digués que era lo millor que havia escoltat en directe aquell any.

Quant a Dropkick, la veritat és que quedaren un poc eclipsats i, de fet, partírem abans d'acabar perquè estàvem molt cansats, sinó segur que haguéssim quedat fins al final.

I d'allà, a aquí. Ja sabeu: emails, quins vols hi pugui haver baratets? (s'han quedat en no baratets), podeu venir? i, en definitiva, posar en marxa tota la maquinària.

Com anirà tot? La setmana que vé ho podré contar. Ara només em queda assegurar, per tot lo més sagrat, que qui no vengui al concert s'està equivocant perquè si els Attic Lights no t'agraden, és que no t'agrada la música pop. (demanau-li a l'amic Joan Vich que té un CD que li vaig copiar la setmana passada, demanau-li).

Anti nou blogger

2007-01-26T09:50:00.000+01:00

Entrada al Blogger
Originally uploaded by joanet.

Ara no estic segur si era per Catalunya Ràdio o per TV3 però record un programa català on hi havia una secció on els col·laboradors deien que "els treia de polleguera". Era graciós i aquesta expressió catalana sempre m'ha cridat l'atenció.

Doncs a mi em treu de polleguera el canvi de versió del Blogger. Si han fet un Blogger nou i més xulo, doncs basta que ens canviín la versió a tots de cop i llests, però, això de les absorcions de webs pels gegants (Google, Yahoo o Microsoft) em toca els dellonsis. Primer va ser Hotmail fagocitat per Microsoft, després supós que molts més, però ara venen els de Blogger amb la p#t@ comèdia aquesta.

Durant un temps hi havia el rollo de la versió beta i jo passava olímpicament. Ara ja és la versió bona, la nova, la guai, la cool i als vagos com jo ens fan entrar per "versión antigua de Blogger". Sí, de sobte som "antiguos", uns carques, uns demodés. Ara pareix que per pena encara ens deixen escriure aquí, però està clar que si no ens canviam és que som uns pringats perquè el nou Blogger està tan de puta mare!

Doncs a mi no em fa gràcia que d'un dia a l'altre ara Blogger resulti que és Google.

I tres quarts del mateix amb Flickr (de fet és des d'on estic escrivint tot això). Ara Flickr és de Yahoo, au, i als pobres diables que vàrem estar allà quan Flickr no era ningú (ens haurien de besar els peus, je je) ara ens diuen que som els "Old skool members" (escrivint "school" malament però més "cool", quin oi que fan!).

Bé, doncs no em dóna la gana de canviar-me ni a Goolge-Blooger ni a Yahoo-Flickr. Seguiré al pie del cañon essent un vell, un desfassat i un cascarràbies.

Fins que no em quedi més alternativa... el pitjor de tot és que acabaré passant el dia menos pensat!

La frase del dia

2007-01-07T02:28:00.000+01:00

Seria pel context, pel moment o pel que fos però la frase del dia que m'han dit avui és la següent:

<< De vegades confonc el mallorquí amb l'anglès >>

Genial!

L'evidència de la gota

2006-12-20T19:48:00.000+01:00

Avui m'ha tocat caminar sota la pluja pel carrer. Havia pensat, oh il·lús!, que no hauria de menester el paraigües.

La sensació de les fredes gotes caient sobre la closca m'ha fet adonar de forma cruel i sense subterfugis que cada cop estic més calb. La natura no menteix!

Tim Easton i John Tirado

2006-12-12T10:53:00.000+01:00

John Tirado amb Tim Easton
Originally uploaded by joanet.

M'havia oblidat de contar-vos l'experiència del concert de'n Tim Easton amb en John Tirado. Imperdonable.

Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.

El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.

El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.

I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.

Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.

Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).

No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.

Osnabrück

2006-12-12T09:19:00.000+01:00

Osnabrück
Originally uploaded by joanet.

Mentre ens acostam al nadal com si en un pendent increïblement vertical estiguessim, la setmana passada, aprofitant el pont de la constitució, na Marga i jo mos n'anàrem de viatget a Osnabrück, Alemanya.

A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.

Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).

Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.

Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.

Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!

Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.

Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)

Pecan Pie #5: Tim Easton (support needed)

2006-11-20T12:00:00.000+01:00

Tim Easton
Originally uploaded by joanet.

Quan fa un any i mig vaig llençar-me a muntar el primer concert Pecan Pie, que al final va materialitzar-se en aquella entranyable visita de'n Gabe Minnikin que sempre recordaré per tants i tants motius, la primera persona en qui havia pensat era amb en Tim Easton. El que em va comentar quan vaig aconseguir contactar amb ell era que en aquells moments estava enregistrant nou disc i que estava col·laborant amb ell en Gary Louris dels Jayhawks. Aleshores no va poder ser però ara a la fi, quan està girant amb el disc nou, "Ammunition", arribarà a la nostra illeta.

El primer disc que vaig escoltar seu fou "The Truth About Us" (2001). M'hi vaig acostar per la notícia de que Wilco (al complet) li feien de banda d'acompanyament. Em va sorprendre molt gratament descobrir un tio amb tant de talent. Era un cantautor, però al mateix temps sonava totalment fresc, com un grup de pop o de rock. I a més tenia una curiosa característica, que les cançons, tant la música com les lletres, ràpidament entraven a formar part del meu "inconscient musical" (no sé com dir-li a aquest espai de la ment on s'estojen les melodies i els texts de les cançons que et passes el dia taral·lejant). D'aquell disc encara m'acompanyen temes com "Happy Now", "Get Some Lonesome" o la història de loser per antonomàsia "I Would Have Married You".

Han passat els anys, i els discs, i Tim segueix molt en forma. El seu nou disc és collonut i per primera vegada té una orientació un poc més contestataria (en lo polític, social i religiós) d'algunes coses del seu país que li desagraden. És el seu disc més Dylan fins a la data. Per sort manté intacte aquesta ràbia mal continguda (en algunes coses em recorda al David Lowery de Cracker) i mal dissimulada com al tema "Dear Old Song & Dance", un dels millors temes que he escoltat enguany on es fa una certa autoparòdia del clàssic "sex, drugs & rock'n'roll".

M'agradaria molt que la gent que s'enteri del concert s'animi a venir de Sa Pobla, baldament no conegui en Tim Easton de res. Us animaria a fer algo tan fàcil com entrar al seu MySpace (i també al de la seva altra identitat com a Dark Watson) i escolteu la música que té penjada. La data de dissabte 2 ha caigut al bell mig d'una setmana en què hi haurà molts concerts a Mallorca i no sé fins a quin punt la gent potser escollirà assisitir a uns o a altres. Em fa una mica de por. El que puc garantir és que els que decidiexin acostar-se a Sa Pobla dissabte 2 tendran l'oportunitat de gaudir d'un dels millors concerts de l'any, d'això n'estic convençut perquè la qualitat, la intensitat i el talent de Tim Easton no ofereixen cap dubte. Tant de bo pogueu donar suport a Pecan Pie en aquest moment.

Ja comentarem la jugada postconcert.

Salut!

Ciutadans

2006-11-06T08:56:00.000+01:00

Ciutadans
Originally uploaded by joanet.

Es presenten per recollir els vots dels descontents amb la classe política de Catalunya (hi ha un bon caramull on escollir!).

Són joves, dinàmics, JASP!

Fan del bilingüísme i de l'antinacionalisme la seva bandera.

Són "la última esperanza blanca" d'El Mundo.

Són, evidentment i descaradament, nacionalistes, però de la nació espanyola, és una pena que hagin pretès passar de puntetes aquest aspecte.

No tenen una ideologia realment definida, els comentaristes no saben dir si són d'esquerres o de dretes, per bé que sí sembla clar que s'han emportat vots dels descontents amb el vessant catalanista del PSC.

Potser poden servir per contrapesar el PP, partit amb una imatge molt més estentissa, i cercar un cert acostament d'aquests cap a les seves postures, encara amb més força atès el descalabrament de la fórmula Piqué de cercar un espai semblant al de CIU amb un catalanisme moderat i sintonitzat amb Espanya (supós que amb les declaracions dels dies previs a les votacions, el sr. Piqué ja deu d'estar fent les maletes).

Realment han estat la sorpresa de les eleccions catalanes. Esper que els partits de de veres siguin capaços de reaccionar perquè ha estat un poc vergonyós que aquest partit de yupis espanyolistes treguin 3 escons. Ben merescuts estan, però em faria por si algun dia un partit que es defineix com a "anti" tengués una mica de força.