Versus Chorus Versus

Aquest títol remet directament a un tema de l'arxifamosa i ara massa oblidada Nirvana, banda puntera de Seattle, que amb el desaparegut Kurt Cobain al front va fer revolucionar una música rock que al principi de la darrera dècada del segle XX es trobava força malmès... què bé ens aniria ara una altra revolució com la seva!

Però la qüestió és que no volia xerrar de música.

Estava pensant en com es succeeixen els canvis d'ànim: de l'eufòria a la depressió, torna a l'eufòria, torna a la depressió, torna... i me n'he recordat del tema de Nirvana.

Però tornant al tema, el més curiós del cas és que sovint els condicionants de la teva vida (les alegries, les decepcions) no governen l'estat d'ànim general, i això és especialment cert en les temporades de transició (la tardor i la primavera). No sabria dir perquè, i no record ara mateix si existeixen teories científiques al respecte... només és un fet curiós. Allò que no he notat, és si les fases lunars també hi influeixen o no... ja m'hi fixaré.

Una reflexió lleugera per acabar: què passa en els indrets on no hi ha primavera ni tardor? la gent és més "estable"? Si llegiu això des dels cercles polars o des dels tròpics, i a més ho enteneu, podrieu deixar-me un comentari.

Merci.

Està sa el 7è art?

Iggy Pop i Tom Waits (Coffee and Cigarettes)

Fa poc vaig llegir a la revista "Temps Moderns" que edita Sa Nostra un interessant article de'n Gabriel Genovart sobre la nostalgia que li produïa el fet que el cinema ha canviat tant des de les dècades d'or (40, 50 i part dels 60) i el cinema actual (que compara amb les hamburgueses i el menjar ràpid), article que arriba a l'extrem d'aventurar el final del cinema. Com a representació de la defunció d'aquesta manera "antiga" de produir cinema i d'entendre aquest com una manera poètica de contribuir a la imaginació col·lectiva recorda la gran pel·lícula de Peter Bogdanovich "The Last Picture Show" on la decadència social, la irrupció de la televisió a les vides de la gent i el tancament del cinema del poble són fets paral·lels (i relacionats?).

Tot i que, efectivament, crec que hi ha una manera de fer cinema que ja no s'estila i que segurament és irrepetible, no estic d'acord amb la identificació de cinema i fast food. Si bé és cert que les pel·lícules més taquilleres del moment responen en aquest esquema, no és menys cert que hi ha tota una sèrie de realitzadors que segueixen evocant la imaginació, segueixen interactuant amb l'espectador d'aquella manera quasi màgica que feu del cinema l'espectacle més suggerent del passat segle. Ara recentment he anat a veure dues pel·lícules que mostren un medi perfectament sà: "Coffee and Cigarettes" de Jim Jarmusch (un experiment desigual com a obra amb més demèrtis que encerts) i "Melinda & Melinda" de Woody Allen (lo milloret que ha fet en els darrers anys). I no costa gaire pensar en altres films súperinteressants dels darrers temps: "Mulholland Drive" de David Lynch (on la imaginació juga "el paper" fonamental), la meravellosa "El color del paraiso" de l'iranià Majid Majidi on el nin invident "veu" molt més enllà que la resta de persones, i fa veure als altres!

És evident que la manera de fer de John Ford, Howard Hawks o Billy Wilder no està, malauradament, present en el nostres dies, però d'una altra manera els realitzadors independents americans, alguns europeus i molts cineastes de la resta d'indrets productors de cinema (Argentina, Iran, Xina...) segueixen mantenint ben alta la bandera d'aquest medi per fer art amb un discursos prou accessibles perquè qualsevol persona madura pugui i vulgui sentir-se copsat.