Ahir horabaixa vaig anar per darrera vegada als vells i, perquè no dir-ho, cutres estudis de Ràdio Balear a fer la meva darrera col·laboració amb en Joan Cabot per Ràdio Jove. Passat-demà 31 de desembre es posarà punt i final a 15 anys de ràdio dedicada al jovent i amb un espai important dedicat a la música que es fa a Mallorca.
Els meus primers records de Ràdio Jove estan relacionats amb l'adolescència, quan record que escoltava un Local d'Assaig dirigit per na Mònica Borràs que entrevistava grups com Los Hermanos Dalton o La Granja. Sense ser-ne un fidel oient sí que procurava escoltar el programa de tant en tant, sobretot perquè la veu de na Mònica m'enamorava.
Després vaig deixar d'escoltar Ràdio Jove i record que en el meu temps d'universitari vaig veure uns tríptics que anunicaven la nova programació on hi havia espai per coses atractives com l'excursionisme, el còmic i altres, i record que hi havia una crida a la participació. A mi em feia moltes ganes perquè la ràdio és un medi que m'estim molt perquè trob que té una característica especial que el fa més proper a les persones que la tele. Però el cas és que la meva timidesa i el meu hermetisme habitual aconseguiren que no arribàs a contactar-hi.
Passen els anys i amb 30 anys complits m'envia un mail el locutor del Local d'Assaig! Un Joan Cabot que porta el Local d'Assaig, el mateix programa que abans duia na Mònica i que em demana una breu conversa telefònica xerrant de s'Altraweb. Amb 30 anys i encara igual de tímid! Em va costar contestar-li afirmativament, però ho vaig fer i en Joan me va cridar un dia i va enregistrar un parell de respostes d'un friqui molt tímid que apassionat pels Jayhawks, Wilco i companyia n'havia fet un web dedicat (aquest som jo).
Però la gran sorpresa fou quan en Joan, mig any després, se'n recorda de mi per muntar la programació del curs 2003-2004 de Ràdio Jove i me proposa fer un espai de 1/2 horeta bi-setmanal dedicat al country alternatiu (això sí que és desesperació, no Joan?). Ostres! Era un somni! Però: hauria jo de parlar per antena? Sí. Doncs així ja m'entrà la tremolor a les cames, però vaig considerar que era una oportunitat de realitzar quelcom que feia tan temps que volia: fer ràdio.
El primer "espai americana" dins el Local d'Assaig es va emetre el novembre del 2003 i com que no vaig tenir ous de fer-lo en directe, ho vàrem enregistrar. De fet n'enregistràrem uns quans al principi (potser 4 o 5) fins que em vaig veure amb cor de fer-los en directe.
Han estat 35 programes i un dia en Joan em va reptar per batiar l'espai, però no vaig aconseguir pensar un bon nom... en canvi ell va dir "Els carrers de Laredo", pensant en el tema tradicional popularitzat per en Johnny Cash. I chapeu! Era un gran nom! (pitjor hauria estat dir-se "Un xic anomenat Sue" je je). M'ho he passat molt bé aquest any, m'he sentit progressar des de la timidesa inicial fins ara que anar a Ràdio Jove era com un relax dins les setmanes (va estar bé canviar de cadència quinzenal a setmanal, però també era un simptoma del final de Ràdio Jove) de vegades un poc grises. Això sí, m'ha duit feina, i per una persona vaga per naturalesa com jo, qualque dia preparar el programa em feina peresa, però crec que me n'he sortit prou bé.
Ara s'ha acabat, i me fa molta pena. Ahir, mentre en Joan Cabot, en Biel Ferriol i un servidor, entre tassó de vi i galletes dolces (idò, que us pensàveu que era això de la ràdio) feiem un repàs a les músiques que més ens han agradat del 2004 no pensava en res i senzillament disfrutava el moment. Va ser acabar el programa, acompanyar en Joan a casa seva i sopar i me va venir com una tristor, sobretot pel que he perdut personalment, però també perquè s'ha acabat de manera silenciosa la tasca d'unes persones que era important per a la societat en el seu conjunt... i sembla que aquesta (societat) ni se n'ha adonat... d'això tractaré en el proper escrit. Molt aviat.
dimecres, de desembre 29, 2004
dimecres, de desembre 08, 2004
No hidden track
La veritat és que no tenc la ment molt clara sobre el què he d'escriure. Només que trob que fa molt temps que no escrivia res i per dir algo... total això no ho llegeix ningú!
Passa que fa dues setmanes vaig saber que la dona del meu cosí preferit té un càncer molt extès. Evidentment que faran el que puguin per curar-li-ho, però la cosa està molt malament. Em deprimeix perquè són una parella collonuda, d'aquests que saben apreciar les coses guapes de la vida: els agrada molt viatjar per Espanya, fer excursions, la bona gastronomia, els westerns (ella i jo compartim obsessió pel western). És molt jove perquè tot això es trunqui de sobte, però el món és així, no coneix de distincions, la naturalesa és molt poc considerada. Ho passaran molt malament a partir d'ara ells, les mares, els germans i tots els que els estimam. Tant de bó...
I jo estic un poc pse pse darrerament. A la feina hi ha alts-i-baixos, especialment de tipus estabilitat laboral, rollos xungos sobre els quals un no pot fer-hi gaire. I després està na Llibertat, que ho passa malament a Mallorca i de pas m'ho pas malament jo perquè tenc aquesta sensació de necessitar-la un poc angoixant. De tota forma procur dur-ho tot bé, tot i que els meus amics ja diuen que estic més "gruñón" de l'habitual (no estaran insinuant que sempre n'estic un cert grau? quins cabrons!).
A casa molt bé! Em feia por la independència (mai no he tengut problemes amb els pares pel fet de compartir casa, ans al contrari) i ha resultat que me trob molt còmode vivint "on my own". Vaja, una cosa que em surt bé :-)
I llevat d'això, dir que el que he fet avui, una excursió en bici pel pla de Mallorca, m'ha fet molt feliç. El camp està preciós, molt moll per la pluja, els ocells, els marges i les rotes, els caminois i un ramat de mèns enmig de la carretera que m'he topat entre Montuïri i Lloret. Molt bucòlic, pareixia posat per la Conselleria de Turisme! La propera vegada me'n duré una càmara de fotos i vos (?) posaré una foteta.
Au, me'n vaig a fer-me uns ous amb patates fregides. Nyam nyam.
Passa que fa dues setmanes vaig saber que la dona del meu cosí preferit té un càncer molt extès. Evidentment que faran el que puguin per curar-li-ho, però la cosa està molt malament. Em deprimeix perquè són una parella collonuda, d'aquests que saben apreciar les coses guapes de la vida: els agrada molt viatjar per Espanya, fer excursions, la bona gastronomia, els westerns (ella i jo compartim obsessió pel western). És molt jove perquè tot això es trunqui de sobte, però el món és així, no coneix de distincions, la naturalesa és molt poc considerada. Ho passaran molt malament a partir d'ara ells, les mares, els germans i tots els que els estimam. Tant de bó...
I jo estic un poc pse pse darrerament. A la feina hi ha alts-i-baixos, especialment de tipus estabilitat laboral, rollos xungos sobre els quals un no pot fer-hi gaire. I després està na Llibertat, que ho passa malament a Mallorca i de pas m'ho pas malament jo perquè tenc aquesta sensació de necessitar-la un poc angoixant. De tota forma procur dur-ho tot bé, tot i que els meus amics ja diuen que estic més "gruñón" de l'habitual (no estaran insinuant que sempre n'estic un cert grau? quins cabrons!).
A casa molt bé! Em feia por la independència (mai no he tengut problemes amb els pares pel fet de compartir casa, ans al contrari) i ha resultat que me trob molt còmode vivint "on my own". Vaja, una cosa que em surt bé :-)
I llevat d'això, dir que el que he fet avui, una excursió en bici pel pla de Mallorca, m'ha fet molt feliç. El camp està preciós, molt moll per la pluja, els ocells, els marges i les rotes, els caminois i un ramat de mèns enmig de la carretera que m'he topat entre Montuïri i Lloret. Molt bucòlic, pareixia posat per la Conselleria de Turisme! La propera vegada me'n duré una càmara de fotos i vos (?) posaré una foteta.
Au, me'n vaig a fer-me uns ous amb patates fregides. Nyam nyam.
dijous, de novembre 11, 2004
Versus Chorus Versus
Aquest títol remet directament a un tema de l'arxifamosa i ara massa oblidada Nirvana, banda puntera de Seattle, que amb el desaparegut Kurt Cobain al front va fer revolucionar una música rock que al principi de la darrera dècada del segle XX es trobava força malmès... què bé ens aniria ara una altra revolució com la seva!
Però la qüestió és que no volia xerrar de música.
Estava pensant en com es succeeixen els canvis d'ànim: de l'eufòria a la depressió, torna a l'eufòria, torna a la depressió, torna... i me n'he recordat del tema de Nirvana.
Però tornant al tema, el més curiós del cas és que sovint els condicionants de la teva vida (les alegries, les decepcions) no governen l'estat d'ànim general, i això és especialment cert en les temporades de transició (la tardor i la primavera). No sabria dir perquè, i no record ara mateix si existeixen teories científiques al respecte... només és un fet curiós. Allò que no he notat, és si les fases lunars també hi influeixen o no... ja m'hi fixaré.
Una reflexió lleugera per acabar: què passa en els indrets on no hi ha primavera ni tardor? la gent és més "estable"? Si llegiu això des dels cercles polars o des dels tròpics, i a més ho enteneu, podrieu deixar-me un comentari.
Merci.
Però la qüestió és que no volia xerrar de música.
Estava pensant en com es succeeixen els canvis d'ànim: de l'eufòria a la depressió, torna a l'eufòria, torna a la depressió, torna... i me n'he recordat del tema de Nirvana.
Però tornant al tema, el més curiós del cas és que sovint els condicionants de la teva vida (les alegries, les decepcions) no governen l'estat d'ànim general, i això és especialment cert en les temporades de transició (la tardor i la primavera). No sabria dir perquè, i no record ara mateix si existeixen teories científiques al respecte... només és un fet curiós. Allò que no he notat, és si les fases lunars també hi influeixen o no... ja m'hi fixaré.
Una reflexió lleugera per acabar: què passa en els indrets on no hi ha primavera ni tardor? la gent és més "estable"? Si llegiu això des dels cercles polars o des dels tròpics, i a més ho enteneu, podrieu deixar-me un comentari.
Merci.
dilluns, de novembre 08, 2004
Està sa el 7è art?
Iggy Pop i Tom Waits (Coffee and Cigarettes)
Fa poc vaig llegir a la revista "Temps Moderns" que edita Sa Nostra un interessant article de'n Gabriel Genovart sobre la nostalgia que li produïa el fet que el cinema ha canviat tant des de les dècades d'or (40, 50 i part dels 60) i el cinema actual (que compara amb les hamburgueses i el menjar ràpid), article que arriba a l'extrem d'aventurar el final del cinema. Com a representació de la defunció d'aquesta manera "antiga" de produir cinema i d'entendre aquest com una manera poètica de contribuir a la imaginació col·lectiva recorda la gran pel·lícula de Peter Bogdanovich "The Last Picture Show" on la decadència social, la irrupció de la televisió a les vides de la gent i el tancament del cinema del poble són fets paral·lels (i relacionats?).
Tot i que, efectivament, crec que hi ha una manera de fer cinema que ja no s'estila i que segurament és irrepetible, no estic d'acord amb la identificació de cinema i fast food. Si bé és cert que les pel·lícules més taquilleres del moment responen en aquest esquema, no és menys cert que hi ha tota una sèrie de realitzadors que segueixen evocant la imaginació, segueixen interactuant amb l'espectador d'aquella manera quasi màgica que feu del cinema l'espectacle més suggerent del passat segle. Ara recentment he anat a veure dues pel·lícules que mostren un medi perfectament sà: "Coffee and Cigarettes" de Jim Jarmusch (un experiment desigual com a obra amb més demèrtis que encerts) i "Melinda & Melinda" de Woody Allen (lo milloret que ha fet en els darrers anys). I no costa gaire pensar en altres films súperinteressants dels darrers temps: "Mulholland Drive" de David Lynch (on la imaginació juga "el paper" fonamental), la meravellosa "El color del paraiso" de l'iranià Majid Majidi on el nin invident "veu" molt més enllà que la resta de persones, i fa veure als altres!
És evident que la manera de fer de John Ford, Howard Hawks o Billy Wilder no està, malauradament, present en el nostres dies, però d'una altra manera els realitzadors independents americans, alguns europeus i molts cineastes de la resta d'indrets productors de cinema (Argentina, Iran, Xina...) segueixen mantenint ben alta la bandera d'aquest medi per fer art amb un discursos prou accessibles perquè qualsevol persona madura pugui i vulgui sentir-se copsat.
divendres, d’octubre 29, 2004
Canvia el temps
A la fi arriba la tardor! Aquesta setmana ha començat, tímidament, a refrescar però sobretot, a fer vent i a ennigular-se el cel. També han arribat les pluges, que a lo millor arriben a temps perque surtin els esclata-sangs (tant de bó!). Diumenge passat encara vaig anar a nedar a la piscina de l'hotel, i l'aigüa estava molt freda. Aquest cap de setmana ja segur que no hi aniré, no vull morir congelat :-)
Aquesta tardor serà intensa en molts sentits:
1. Em trasllat al meu pis en un bonic experiment d'autonomia (això d'estar a 2 minuts a peu de ca els meus pares m'impedeix de dir-li "independència" je je).
2. M'he fet el propòsit de començar a estudiar opos. Els "amables" caps de personal del lloc on treball han reconvertit la única plaça de grup A que quedava lliure en una de grup B, cosa que m'ha deixat bastant fotut, però igualment prepararé opos per grup A i em presentaré surti on surti.
3. Na Llibertat. Com que la cosa no ha anat, ni prop fer-s'hi, pels canals que m'imaginava i que desitjava m'ha tocat reflexionar i curar les ferides. Encara no estan curades, però la cosa va millor.
Bé, veurem que ens reserva el destí. A part dels punts "calents" que ja he esmentat tenc moltes ganes de seguir fent cosetes a la ràdio, a les webs, anar molt d'excursió (ara que comença a fer "bon" temps), fer bici per carreteres muntanya, etc.
Ja us aniré contant.
Aquesta tardor serà intensa en molts sentits:
1. Em trasllat al meu pis en un bonic experiment d'autonomia (això d'estar a 2 minuts a peu de ca els meus pares m'impedeix de dir-li "independència" je je).
2. M'he fet el propòsit de començar a estudiar opos. Els "amables" caps de personal del lloc on treball han reconvertit la única plaça de grup A que quedava lliure en una de grup B, cosa que m'ha deixat bastant fotut, però igualment prepararé opos per grup A i em presentaré surti on surti.
3. Na Llibertat. Com que la cosa no ha anat, ni prop fer-s'hi, pels canals que m'imaginava i que desitjava m'ha tocat reflexionar i curar les ferides. Encara no estan curades, però la cosa va millor.
Bé, veurem que ens reserva el destí. A part dels punts "calents" que ja he esmentat tenc moltes ganes de seguir fent cosetes a la ràdio, a les webs, anar molt d'excursió (ara que comença a fer "bon" temps), fer bici per carreteres muntanya, etc.
Ja us aniré contant.
dissabte, d’octubre 23, 2004
La compartició d'arxius
Sóc un apassionat de la música, especialment del country alternatiu (accediu a http://mallorcaweb.net/altraweb si voleu saber més coses) i gran part dels millors moments que he viscut a la música els darrers anys estan relacionats amb arxius MP3 que he aconseguit gratuïtament fruit d'aquesta gran cosa que és la compartició d'arxius. Si hagués de passar per caixa cada vegada que vull escoltar una música determinada em pensaria molt cada compra i no hauria descobert ni una quarta part de les meravelloses músiques que he pogut escoltar els darrers anys.
Sóc culpable d'alguna cosa? Jo no tenc cap mena de càrrec de consciència, i això que em consider un poc escupulós èticament. Si internet i el P2P no hagués existit segurament seguiria els treballs de Wilco i els de Jay Farrar, els dels Jayhawks i Cracker, i segurament hagués descobert alguna petita joia com "Magnolia Electric Co." de Songs: Ohia. Però, hauria tengut alguna possibilitat de descobrir en Karl Broadie i el seu magnífic disc de debut? O aquest injustament desconegudíssim David Poe que no conéixen ni a casa seva? O accedir als discs de l'exGuthries Gabe Minnikin o del també canadenc Jim Bryson? Està ben clar que no.
La tecnologia de compartició m'ha conformat bona part del que sóc, li estic ben agraït. I no m'he quedat mans plegades. D'escoltar més i més coses se n'aprèn, i ha estat per mi un plaer arribar a dedicar una web personal amateur al tema, poder participar en un programa de ràdio punxant música o arribar a escriure algun articlet per una revista.
És per això que no entenc els intents de criminalitzar uns fets tecnològic que contribueixen a expandir coneixements, drets i llibertats. El que li queda a la indústria discogràfica (que té poc a veure amb el 90% dels artistes) i a la indústria cinematogràfica és reconvertir-se en una altra mena de cosa que no abusi dels seus clients. Amb aquestes indústries passa el mateix fenomen que amb les agències de viatges: intranet està eliminant els intermediaris. I en el cas de la música crec que el fet que un artista arribi a molta més gent per aquest nou canal li potenciarà enormement ja que molta més gent estarà esperant que passi prop del seu poble a oferir un concert per acudir-hi, i, possiblement li compri el disc a la sortida del concert (a pesar de tenir-lo en fitxers MP3 en una carpeta del seu PC). Al manco és el que em passa a mi :-)
Per tant, no cal que intentin assimilar un pirata amb una persona que posa un disc en una carpeta compartida perquè els seus anònims companys d'arreu del món el puguin escoltar. No té res a veure i és una comparació tan absurda com intolerable. Per cert, em diuen bitxu99 al Soulssek.
Sóc culpable d'alguna cosa? Jo no tenc cap mena de càrrec de consciència, i això que em consider un poc escupulós èticament. Si internet i el P2P no hagués existit segurament seguiria els treballs de Wilco i els de Jay Farrar, els dels Jayhawks i Cracker, i segurament hagués descobert alguna petita joia com "Magnolia Electric Co." de Songs: Ohia. Però, hauria tengut alguna possibilitat de descobrir en Karl Broadie i el seu magnífic disc de debut? O aquest injustament desconegudíssim David Poe que no conéixen ni a casa seva? O accedir als discs de l'exGuthries Gabe Minnikin o del també canadenc Jim Bryson? Està ben clar que no.
La tecnologia de compartició m'ha conformat bona part del que sóc, li estic ben agraït. I no m'he quedat mans plegades. D'escoltar més i més coses se n'aprèn, i ha estat per mi un plaer arribar a dedicar una web personal amateur al tema, poder participar en un programa de ràdio punxant música o arribar a escriure algun articlet per una revista.
És per això que no entenc els intents de criminalitzar uns fets tecnològic que contribueixen a expandir coneixements, drets i llibertats. El que li queda a la indústria discogràfica (que té poc a veure amb el 90% dels artistes) i a la indústria cinematogràfica és reconvertir-se en una altra mena de cosa que no abusi dels seus clients. Amb aquestes indústries passa el mateix fenomen que amb les agències de viatges: intranet està eliminant els intermediaris. I en el cas de la música crec que el fet que un artista arribi a molta més gent per aquest nou canal li potenciarà enormement ja que molta més gent estarà esperant que passi prop del seu poble a oferir un concert per acudir-hi, i, possiblement li compri el disc a la sortida del concert (a pesar de tenir-lo en fitxers MP3 en una carpeta del seu PC). Al manco és el que em passa a mi :-)
Per tant, no cal que intentin assimilar un pirata amb una persona que posa un disc en una carpeta compartida perquè els seus anònims companys d'arreu del món el puguin escoltar. No té res a veure i és una comparació tan absurda com intolerable. Per cert, em diuen bitxu99 al Soulssek.
divendres, d’octubre 08, 2004
Mig ple? Mig buit? Tu tries!
És divendres i no tenc cap intenció d'amollar un rollo.
Fa dues setmanes vaig assistir a un curset que no era en absolut com esperava però del qual crec que puc aprofitar bastantes coses. Hi ha una idea, que de tradicional i trillada la passam massa per alt: és la típica metàfora del tassó mig ple o mig buit.
La novetat, per dir-ho d'alguna manera, va ser la manera en que na Xesca (la profe) ens la proposà. Ella va dir: "Cada un pot decidir en quin territori habita: en aquell en què ens recolzarem en els punts forts o positius de les coses, o en aquell en què ens deixem dur per les parts negatives". És una gran veritat! Jo, de naturalesa som un poc dels negatius.
No és que sigui un negatiu total, però si reflexion un poc descobresc que perd molt de temps lamentant-me de coses negatives que tanmateix no tenc capacitat de canviar, mentre que amb la "filosofia" del tassó mig ple és possible fixar-se en factors positius i començar a estirar el fil per aquests, obviant una mica els negatius.
Per tant, i ja que l'ésser humà és l'animal més racional que hi ha, hem de combatre la naturalesa negativista (els que la tenim) i procurar veure els tassons mig plens... sobretot si són de vi negre ;-)
Fa dues setmanes vaig assistir a un curset que no era en absolut com esperava però del qual crec que puc aprofitar bastantes coses. Hi ha una idea, que de tradicional i trillada la passam massa per alt: és la típica metàfora del tassó mig ple o mig buit.
La novetat, per dir-ho d'alguna manera, va ser la manera en que na Xesca (la profe) ens la proposà. Ella va dir: "Cada un pot decidir en quin territori habita: en aquell en què ens recolzarem en els punts forts o positius de les coses, o en aquell en què ens deixem dur per les parts negatives". És una gran veritat! Jo, de naturalesa som un poc dels negatius.
No és que sigui un negatiu total, però si reflexion un poc descobresc que perd molt de temps lamentant-me de coses negatives que tanmateix no tenc capacitat de canviar, mentre que amb la "filosofia" del tassó mig ple és possible fixar-se en factors positius i començar a estirar el fil per aquests, obviant una mica els negatius.
Per tant, i ja que l'ésser humà és l'animal més racional que hi ha, hem de combatre la naturalesa negativista (els que la tenim) i procurar veure els tassons mig plens... sobretot si són de vi negre ;-)
dijous, d’octubre 07, 2004
Dogville, el món és ple de cans
Ahir vaig veure aquesta extranya pel·lícula de'n Lars Von Trier, gràcies a la mai no suficientment estimada tasca de Sa Nostra i els seus cicles al centre de cultura del carrer Concepció de Palma.
Fins ara havia vist dues pel·lícules d'aquest director, "Breaking the Waves" i "Dancer in the Dark", i cap de les dues no m'havia convençut completament. Massa sòrdides pel meu nivell de tolerància: "Els Idiotes" no la vaig voler veure. "Dogville", en canvi, se me va passar per desídia. Va ser una bona idea anar-hi ahir perquè aquest ha estat el primer film de Von Trier que he gaudit i que m'ha fet pensar: "chapeau!".
El primer que sobta de "Dogville" és un aspecte purament formal, doncs l'escenari és una mena de plató de teatre que representa el petit poble del mateix nom. Al plató estan pintats amb guix les diverses cases (com als plànols dels pisos) i només alguns elements puntuals són realment sòlids (els llits, un banc, un arbre, l'aparador d'una botiga, el campanar d'una església que no té, ni tendrà, capellà...) . Curiosament tots els elements sòlids tenen una funció narrativa important en la història, si qualsevol d'ells fos una línia de guix al terra es perdria un element essencial, per tant la idea de Von Trier devia de ser reduir l'escenari a l'essencia. L'altre element formal destacable és la divisió del film en nou actes, que més que els actes d'una obra de teatre recorden als capítols d'una novela (que ben bé podria haver escrit Truman Capote, però no, és un guió del mateix Von Trier). Hi ha algun element més que sobta per la seva originalitat, com és la vista a través de la finestra del sr. McKay o l'escena quan la protagonista s'amaga al camió que transporta les pomes.
Si els elements formals esmentats provoquen sorpresa inicialment, ben aviat la història et sedueix el suficient com per fer-los quasi transparents, cosa que és un altre punt fort del film. I la història és el que veritablement importa. "Dogville" ens situa en un poble perdut de l'Amèrica deprimida dels primers 30, un miserable poble de 21 habitants (nins inclosos!). En aquest "idilic" indret arriba una externa fugint d'uns mafiosos que la volen assassinar. El poble, després d'una assemblea, decideix permetre-li ocultar-s'hi a canvi de que realitzi serveis a la comunitat. No explicaré més sobre l'argument però els fets que es desenvolupen de llavors ençà il·lustren (per emprar una paraula força gastada en el film) la visió que té Von Trier de la societat: una visió terrorífica!
S'ha xerrat molt de si és tracta d'una crítica a la societat americana. No ho crec, evidentment és una crítica ferotge, però no necessàriament d'Amèrica. El que passa a "Dogville" pot representar moltes coses molt diferents, pot ser la societat americana, pot ser la de qualsevol lloc, pot ser la família, pot ser l'escola, pot ser la pandilla d'amics (?): és una visió universal. Representa aquesta pressió asfixiant del grup sobre l'individu que pot arribar a ser tan difícil de suportar: el món és ple de cans. Evidentment no estic en absolut d'acord en una visió tan terriblement cruel, però és una visió tan vàlida com qualsevol altra, i cinematogràficament parlant, molt ben executada.
Mereixen un comentari alguns conegudíssims actors que encaixen sense fer soroll en aquesta faula: Lauren Bacall i Ben Gazzara extraordinaris, James Caan molt bé i Nicole Kidman a estones un poc exagerada però soportable el 90% del temps. L'únic retret a fer és que està un xic allargada (gairebé 3 hores).
Ah! El final, evidentment no el contaré, però em va alliberar de gran part de la pressió que aquest asfixiant film m'havia anat posant a sobre les darreres dues hores i mitja. S'agraeix!
Fins ara havia vist dues pel·lícules d'aquest director, "Breaking the Waves" i "Dancer in the Dark", i cap de les dues no m'havia convençut completament. Massa sòrdides pel meu nivell de tolerància: "Els Idiotes" no la vaig voler veure. "Dogville", en canvi, se me va passar per desídia. Va ser una bona idea anar-hi ahir perquè aquest ha estat el primer film de Von Trier que he gaudit i que m'ha fet pensar: "chapeau!".
El primer que sobta de "Dogville" és un aspecte purament formal, doncs l'escenari és una mena de plató de teatre que representa el petit poble del mateix nom. Al plató estan pintats amb guix les diverses cases (com als plànols dels pisos) i només alguns elements puntuals són realment sòlids (els llits, un banc, un arbre, l'aparador d'una botiga, el campanar d'una església que no té, ni tendrà, capellà...) . Curiosament tots els elements sòlids tenen una funció narrativa important en la història, si qualsevol d'ells fos una línia de guix al terra es perdria un element essencial, per tant la idea de Von Trier devia de ser reduir l'escenari a l'essencia. L'altre element formal destacable és la divisió del film en nou actes, que més que els actes d'una obra de teatre recorden als capítols d'una novela (que ben bé podria haver escrit Truman Capote, però no, és un guió del mateix Von Trier). Hi ha algun element més que sobta per la seva originalitat, com és la vista a través de la finestra del sr. McKay o l'escena quan la protagonista s'amaga al camió que transporta les pomes.
Si els elements formals esmentats provoquen sorpresa inicialment, ben aviat la història et sedueix el suficient com per fer-los quasi transparents, cosa que és un altre punt fort del film. I la història és el que veritablement importa. "Dogville" ens situa en un poble perdut de l'Amèrica deprimida dels primers 30, un miserable poble de 21 habitants (nins inclosos!). En aquest "idilic" indret arriba una externa fugint d'uns mafiosos que la volen assassinar. El poble, després d'una assemblea, decideix permetre-li ocultar-s'hi a canvi de que realitzi serveis a la comunitat. No explicaré més sobre l'argument però els fets que es desenvolupen de llavors ençà il·lustren (per emprar una paraula força gastada en el film) la visió que té Von Trier de la societat: una visió terrorífica!
S'ha xerrat molt de si és tracta d'una crítica a la societat americana. No ho crec, evidentment és una crítica ferotge, però no necessàriament d'Amèrica. El que passa a "Dogville" pot representar moltes coses molt diferents, pot ser la societat americana, pot ser la de qualsevol lloc, pot ser la família, pot ser l'escola, pot ser la pandilla d'amics (?): és una visió universal. Representa aquesta pressió asfixiant del grup sobre l'individu que pot arribar a ser tan difícil de suportar: el món és ple de cans. Evidentment no estic en absolut d'acord en una visió tan terriblement cruel, però és una visió tan vàlida com qualsevol altra, i cinematogràficament parlant, molt ben executada.
Mereixen un comentari alguns conegudíssims actors que encaixen sense fer soroll en aquesta faula: Lauren Bacall i Ben Gazzara extraordinaris, James Caan molt bé i Nicole Kidman a estones un poc exagerada però soportable el 90% del temps. L'únic retret a fer és que està un xic allargada (gairebé 3 hores).
Ah! El final, evidentment no el contaré, però em va alliberar de gran part de la pressió que aquest asfixiant film m'havia anat posant a sobre les darreres dues hores i mitja. S'agraeix!
dimarts, d’octubre 05, 2004
Els meus peus tancant l'estiu
Ja sabeu que estic un pèl fotut darrerament, les coses em costen de païr, però he tengut la sort que uns amics se n'anaven a passar el cap de setmana a Eivissa i m'ha anat de fàbula anar amb ells.
Estar en companyia dels amics, especialment de n'Andrés, na Carme i en Tomeu, en un ambient de relax, amb un temps de puta mare per tancar l'estiu. No se pot demanar més. Ara ja reincorporat a la grisa vida laboral ja em sembla molt llunyà el cap de setmana, però estic molt content de veure que hi ha multitud de coses que m'alegren la vida quan n'hi ha una altra que me la complica.
En qualsevol cas, visca el sol, la platja, les aigües netes, la naturalesa, el peix fresc a la planxa, els cubates, els "kojack" i sobretot sobretot els amics.
Comença una nova temporada que ben segur portarà molts canvis, doncs al manco agafem-ho amb ganes!
Els meus peus tancant l'estiu a Cala d'Hort (Eivissa)
Estar en companyia dels amics, especialment de n'Andrés, na Carme i en Tomeu, en un ambient de relax, amb un temps de puta mare per tancar l'estiu. No se pot demanar més. Ara ja reincorporat a la grisa vida laboral ja em sembla molt llunyà el cap de setmana, però estic molt content de veure que hi ha multitud de coses que m'alegren la vida quan n'hi ha una altra que me la complica.
En qualsevol cas, visca el sol, la platja, les aigües netes, la naturalesa, el peix fresc a la planxa, els cubates, els "kojack" i sobretot sobretot els amics.
Comença una nova temporada que ben segur portarà molts canvis, doncs al manco agafem-ho amb ganes!
Els meus peus tancant l'estiu a Cala d'Hort (Eivissa)
dilluns, de setembre 27, 2004
Una mica deprimit
Avui surt aquesta cita en un diari:
"Allò veritable és massa senzill, però sempre s'hi arriba a través d'allò més complicat" (George Sand)
M'agrada la frase, m'agrada perquè expressa quelcom que consider que amaga una veritat, una veritat sovint amarga. Em té força deprimit una qüestió sentimental. El meu cor realment creu que ha trobat la persona amb qui pot trobar la felicitat, però l'altra persona no em correspon. Resulta prou difícil acceptar aquestes qüestions, especialment quan l'altra persona et diu i et demostra constantment una proximitat que arriba a commoure't, però que traça una frontera intranspassable.
La persona de qui estic enamorat m'estima molt, inclús hem verbalitzat aquesta qüestió mutuament i sé fins quin punt m'estima, però el seu amor més de parella el té compromès amb una altra persona, de forma que he quedat exclòs de tenir-la completament.
La cosa és així de senzilla.
Duc dies que no estic bé, que sé que he de renunciar a ella, inclús com a amiga, al manco temporalment, però és que em costa molt. Ara mateix no sé si seré capaç o si continuaré malament molt temps. Crec que no podré aguantar molt temps així, o sigui que hauré d'arribar a rompre la relació, com deia.
Esper que la propera vegada que escrigui aquí sigui per comentar alguna cosa més agradable: un llibre, una peli, un plat o una excursió.
Ens llegim!
"Allò veritable és massa senzill, però sempre s'hi arriba a través d'allò més complicat" (George Sand)
M'agrada la frase, m'agrada perquè expressa quelcom que consider que amaga una veritat, una veritat sovint amarga. Em té força deprimit una qüestió sentimental. El meu cor realment creu que ha trobat la persona amb qui pot trobar la felicitat, però l'altra persona no em correspon. Resulta prou difícil acceptar aquestes qüestions, especialment quan l'altra persona et diu i et demostra constantment una proximitat que arriba a commoure't, però que traça una frontera intranspassable.
La persona de qui estic enamorat m'estima molt, inclús hem verbalitzat aquesta qüestió mutuament i sé fins quin punt m'estima, però el seu amor més de parella el té compromès amb una altra persona, de forma que he quedat exclòs de tenir-la completament.
La cosa és així de senzilla.
Duc dies que no estic bé, que sé que he de renunciar a ella, inclús com a amiga, al manco temporalment, però és que em costa molt. Ara mateix no sé si seré capaç o si continuaré malament molt temps. Crec que no podré aguantar molt temps així, o sigui que hauré d'arribar a rompre la relació, com deia.
Esper que la propera vegada que escrigui aquí sigui per comentar alguna cosa més agradable: un llibre, una peli, un plat o una excursió.
Ens llegim!
dijous, de setembre 02, 2004
Rewind
Aquest és el títol d'un tema de Tim Easton, és de fet el millor tema del que fou el seu primer disc en solitari "Special 20". El tema em va captivar per la música, lenta i melanconiosa, molt sentida. No va ser fins força temps després que em vaig fixar atentament en la lletra. Des d'aleshores el tema encara m'agrada més. Al final d'aquest escrit hi adjuntaré la lletra completa (però cercau la cançó que només la lletra sense la música és com un gelat de McDonnalds sense el xarop de caramel, maduixa o xocolata). El cas és que m'estic sentint identificat amb parts d'aquesta cançó -què original!-. Esper no ser tan capullo com en Tim en la seva cançó, que sembla que ara se n'adona que ha perdut algú que l'interessava per com s'ha comportat. Realment potser la cançó no té a veure directament, no punt per punt, però si la sensació que deixa.
Em passa que he retrobat una persona que considerava perduda per sempre, algú de qui em vaig enamorar d'una manera visceral, com s'enamoren els adolescents, d'aquella manera un xic egoista on el que predomina és cercar la satisfacció d'un mateix (tot i que jo ja se suposa que he deixat enrere aquesta etapa fa força temps). Com és lògic -sic- la cosa es va truncar per molts motius, essent la meva actitud un dels importants. Em va costar de païr, però ho vaig superar, del tot. La qüestió és que ha tornat, ha comparegut de nou a la meva vida un parell d'anys després. Rewind.
No sé que passarà ara, però no he de repetir els errors passats. Ara sóc un poquet més madur i no em deixaré portar per les necessitats afectives que pugui tenir. Estic molt content de veure que una de les coses que més m'importa ara és veure-la tranquil·la, satisfeta de la meva companyia, dispost a ajudar-la en tot lo que jo pugui i que respect les seves decisions, inclús quan no són les que jo prendria, però és que les persones som diferents, pensam diferent i no per això no ens hem de poder estimar.
Tenc l'esperança que això vagi bé, si l'amor allibera crec que podria aconseguir la llibertat amb ella. Me l'estim, sabeu? I esper poder contar-vos un dia que ens estimam els dos. Com diuen els ianquis: stay tunned!
***
Rewind, de Tim Easton
Jimmy’s got this thing for my woman
Well she’s not really mine, she’s just all that I have
She drives me to work in the morning
I wash her dishes at night
Together we are something
Together always fighting like lovers
You know every single day we love and hate each other
I am sane 'cause I told myself so
Quite sane as I watch her walk around the bar
She buys my friends drinks because they love and love to drink
She is weak or at least she tells them so
She is tired of letting me spend the night
And when I look into her eye she tells me go and get a life
So I kill myself each and every night hey, hey
And I don’t even know what I want
Or maybe what I want is what you hate
And what you hate more is all of your friends
Telling you how to live your life
Because nobody knows, just you, you and I
Now rewind, let me watch it all over... all over
If I build a world on top of your word then we’ll have a running game
if this game should ever end
Then I will know that it’s time for bed
But you don't sleep tight when you’ve been alone too long
So turn to me now and rest your face in my hand
Because even they, they will never really know
What does sink and what does float
So as you lay down next to me
Well I pray your memory to keep on rewind, rewind
Rewind, now recline, said rewind
Let me watch it all over, all over
It’s all over
Jimmy’s got this thing for my woman
Well she’s not really mine she’s just all that I have
She drives me to work in the morning
I wash her dishes at night
Together we are something
Together always fighting like lovers
You know every single day we love and hate each other
But now Jimmy’s got this thing for my woman
Well she’s never been mine, we've just killed a lot of time together
Em passa que he retrobat una persona que considerava perduda per sempre, algú de qui em vaig enamorar d'una manera visceral, com s'enamoren els adolescents, d'aquella manera un xic egoista on el que predomina és cercar la satisfacció d'un mateix (tot i que jo ja se suposa que he deixat enrere aquesta etapa fa força temps). Com és lògic -sic- la cosa es va truncar per molts motius, essent la meva actitud un dels importants. Em va costar de païr, però ho vaig superar, del tot. La qüestió és que ha tornat, ha comparegut de nou a la meva vida un parell d'anys després. Rewind.
No sé que passarà ara, però no he de repetir els errors passats. Ara sóc un poquet més madur i no em deixaré portar per les necessitats afectives que pugui tenir. Estic molt content de veure que una de les coses que més m'importa ara és veure-la tranquil·la, satisfeta de la meva companyia, dispost a ajudar-la en tot lo que jo pugui i que respect les seves decisions, inclús quan no són les que jo prendria, però és que les persones som diferents, pensam diferent i no per això no ens hem de poder estimar.
Tenc l'esperança que això vagi bé, si l'amor allibera crec que podria aconseguir la llibertat amb ella. Me l'estim, sabeu? I esper poder contar-vos un dia que ens estimam els dos. Com diuen els ianquis: stay tunned!
***
Rewind, de Tim Easton
Jimmy’s got this thing for my woman
Well she’s not really mine, she’s just all that I have
She drives me to work in the morning
I wash her dishes at night
Together we are something
Together always fighting like lovers
You know every single day we love and hate each other
I am sane 'cause I told myself so
Quite sane as I watch her walk around the bar
She buys my friends drinks because they love and love to drink
She is weak or at least she tells them so
She is tired of letting me spend the night
And when I look into her eye she tells me go and get a life
So I kill myself each and every night hey, hey
And I don’t even know what I want
Or maybe what I want is what you hate
And what you hate more is all of your friends
Telling you how to live your life
Because nobody knows, just you, you and I
Now rewind, let me watch it all over... all over
If I build a world on top of your word then we’ll have a running game
if this game should ever end
Then I will know that it’s time for bed
But you don't sleep tight when you’ve been alone too long
So turn to me now and rest your face in my hand
Because even they, they will never really know
What does sink and what does float
So as you lay down next to me
Well I pray your memory to keep on rewind, rewind
Rewind, now recline, said rewind
Let me watch it all over, all over
It’s all over
Jimmy’s got this thing for my woman
Well she’s not really mine she’s just all that I have
She drives me to work in the morning
I wash her dishes at night
Together we are something
Together always fighting like lovers
You know every single day we love and hate each other
But now Jimmy’s got this thing for my woman
Well she’s never been mine, we've just killed a lot of time together
dimecres, d’agost 25, 2004
Un llibre: Els mil i un fantasmes, d'Alexandre Dumas
Avui toca recomanació literària.
L'estiu és la meva època preferida per llegir, ja sigui a la piscina, a la platja o el vespre a la terrassa. Enguany m'he fulminat ràpidament un parell de llibres de la col·lecció de sèrie negre de El País, però ha estat recuperant un llibre que vaig llegir uns anys enrere quan més he disfrutat.
Els mil i un fantasmes d'Alexandre Dumas és un llibre extraordinari. Recull una tradició tan clàssica com és la d'aprofitar una reunió de persones perquè cada una d'elles relati experiències pròpies o escoltades, en el cas que ens ocupa, històries de fantasmes. L'estructura i, més explicitament, el títol, ens remet al clàssic oriental de Les mil i una nits, però en aquell cas era na Sherezade l'única narradora. Són obvies també les referències a la rondallística i en aquell costum tan nostrat de contar contes de por a l'entorn d'un foc (en aquest cas treslladat al saló d'una casa senyorial francesa a mitjan segle XIX). Tant les diverses històries que es conten com la principal, que serveix de fil conductor i que protagonitza el mateix Dumas, estan perfectament enllaçades i et fan sentir aquell contacte amb el sobrenatural com a element quotidià que apareix a les vides de les persones.
No puc evitar relacionar Els mil i un fantasmes amb altres llibres que he llegit en el passat, que m'han causat impressions molt similars i que ara fris per rellegir. Així doncs deixeu-me recomanar-vos també: El club dels suïcides de Robert Louis Stevenson una història feta d'històries també, però on l'element sobrenatural deixa lloc a l'extravagant; les Llegendes de Bécquer un dels millors texts narratius romàntics; i Els tres impostors d'Arthur Machen un altre relat de relats on res no és el que sembla i que connecta molt bé amb el llibre de Dumas.
Un altre dia repetiré el tema de la literatura fantástica que m'encanta, especialment la del XIX.
Adeu!
L'estiu és la meva època preferida per llegir, ja sigui a la piscina, a la platja o el vespre a la terrassa. Enguany m'he fulminat ràpidament un parell de llibres de la col·lecció de sèrie negre de El País, però ha estat recuperant un llibre que vaig llegir uns anys enrere quan més he disfrutat.
Els mil i un fantasmes d'Alexandre Dumas és un llibre extraordinari. Recull una tradició tan clàssica com és la d'aprofitar una reunió de persones perquè cada una d'elles relati experiències pròpies o escoltades, en el cas que ens ocupa, històries de fantasmes. L'estructura i, més explicitament, el títol, ens remet al clàssic oriental de Les mil i una nits, però en aquell cas era na Sherezade l'única narradora. Són obvies també les referències a la rondallística i en aquell costum tan nostrat de contar contes de por a l'entorn d'un foc (en aquest cas treslladat al saló d'una casa senyorial francesa a mitjan segle XIX). Tant les diverses històries que es conten com la principal, que serveix de fil conductor i que protagonitza el mateix Dumas, estan perfectament enllaçades i et fan sentir aquell contacte amb el sobrenatural com a element quotidià que apareix a les vides de les persones.
No puc evitar relacionar Els mil i un fantasmes amb altres llibres que he llegit en el passat, que m'han causat impressions molt similars i que ara fris per rellegir. Així doncs deixeu-me recomanar-vos també: El club dels suïcides de Robert Louis Stevenson una història feta d'històries també, però on l'element sobrenatural deixa lloc a l'extravagant; les Llegendes de Bécquer un dels millors texts narratius romàntics; i Els tres impostors d'Arthur Machen un altre relat de relats on res no és el que sembla i que connecta molt bé amb el llibre de Dumas.
Un altre dia repetiré el tema de la literatura fantástica que m'encanta, especialment la del XIX.
Adeu!
dilluns, d’agost 23, 2004
Farenheit 9/11 (2 de 2)
Em pensava que en aquestes altures hauria ordenat els meus pensaments entorn aquest tema tan xungo que és la política internacional, a resultes d'haver vist la peli de'n Moore, però la veritat és que no. De tota forma intentaré anar amollant idees al respecte.
La primera qüestió que em sorgeix és sobre la deshumanització. Cada dia veiem notícies sobre conflictes bèl·lics, sobre terrorisme, sobre violència domèstica o sobre fenòmens catastròfics naturals. Hi havia un temps en que es respectaven uns determinats horaris i només a altes hores es mostraven cossos humans morts, ara ens els trobam al telediari del migdia. Crec que això ens ha fet canviar d'alguna manera, crec que la vida té menys valor ara. Moore es veu obligat a mostrar coses realment dures (cossos mutilats, calcinats, maltractats...) per impressionar perquè l'umbral del que aguantam sense remoure'ns és cada cop més alt.
Una altra qüestió que no puc evitar que em preocupi és la perversió del llenguatge, i concretament de les paraules més belles i que més han costat d'aconseguir portar a la pràcitca de la història. Em resulta increïble que algú pugui donar crèdit als membres de l'administració Bush quan parlen de coses com: alliberar el poble d'Iraq, retornar-lis la democràcia, la guerra és fa de la manera més humanitària possible, etc. Doncs se'ls creguin o no, la veritat és que prop d'un 50% del poble americà dóna suport a Bush. I no crec que els americans siguin un poble tan diferent de la resta dels païssos, sé ben cert que aquesta predisposició a creure l'increïble està en gran part de la gent.
He parlat amb el meu amic Andrés sovint d'aquest tema i ell té la teoria de què els imperis (està clar que els EEUU són un imperi similar al que el Regne Unit o inclús Espanya foren en el passat) fan el que poden per sobreviure com a tals. Estic completament d'acord i està ben clar quines són les estratègies de control geopolític que s'amaguen darrere les guerres, però no tenc gens ni mica clar com és possible que hi hagi tanta gent disposta a creure en les excuses humanitàries. Seria més honest per part de tots que admetessin els seus objectius reals, però llavors la consciència del votant seria posada molt més a prova, i com a éssers que cercam la comoditat -també la mental- això no ens agradaria, no? Moore toca el tema i demostra a les clares quan tancats tenen els ulls alguns americans que només els els pot obrir la mort d'un fill a la guerra: molt trist.
I un altre tema que és gravíssim és la pèrdua d'independència dels governants. Moore pinta Bush com un home interessat en afavorir els interessos d'algunes empreses ja siguin del seu propi país (cosa que podria ser justificable d'alguna manera) com d'altres (els saudís). Em preocupa molt aquest tema pel que té de pèrdua d'independència dels governs que actuen massa sovint per afavorir els interessos privats en compte dels públics. El cas de Bush és tan exagerat que clama al cel. Deiem abans del valor de la vida humana... quin preu té la vida d'un soldat afroamericà d'un barri deprimit d'una ciutat americana pel senyor Bush? Segur que molt menys que un barril de Brent.
Un amic meu, economista, té la teoria que les empreses cerquen la satisfacció de la població perquè això repercuteix en el benefici de la mateixa empresa. A mi personalment aquestes teories liberals pures em pareixen tan infantils com s'han demostrat les comunistes. No cal anar-se'n al tercer món on els nins han de treballar a les fàbriques de Nike per adonar-se'n que les empreses no tenen cap rerefons humanitari -no és menys cert que només s'ha començat a corregir això quan la societat ha posat el crit al cel?- , basta amb veure les borses de pobresa dels països més rics del món. I, conseqüentment, la política dels estats "guiada" per interessos empresarials deixa de banda cada cop més els serveis adreçats als desfavorits: senzillament perquè no interessen.
Possiblement tot el que he anat escrivint no siguin més que obvietats, però el cas és que no deixa de sorprendre'm la capacitat opiàcia de tanta gent. No vull caure en la simplificació però crec que per aquest camí tendim a les fosques visions futuristes d'Orwell. Si algú ha arribat en aquest darrer paràgraf, abans de res gràcies!, i només permeti'm recordar-li una cosa: EN DEMOCRÀCIA VOSTÈ TÉ EL PODER, PER TANT PENSI MOLT BÉ EN QUI EL DELEGA. Cal que aprofitem aquest important poder que tant ha costat aconseguir, abans que algú es prengui seriosament advertències de l'estil "baix una amenaça terrorista no poden tenir lloc unes eleccions", frase perversa on les hi hagi que s'ha pronunciat amb poques variants a Espanya i als Estats Units e els darrers mesos...
vigilau per favor!
La primera qüestió que em sorgeix és sobre la deshumanització. Cada dia veiem notícies sobre conflictes bèl·lics, sobre terrorisme, sobre violència domèstica o sobre fenòmens catastròfics naturals. Hi havia un temps en que es respectaven uns determinats horaris i només a altes hores es mostraven cossos humans morts, ara ens els trobam al telediari del migdia. Crec que això ens ha fet canviar d'alguna manera, crec que la vida té menys valor ara. Moore es veu obligat a mostrar coses realment dures (cossos mutilats, calcinats, maltractats...) per impressionar perquè l'umbral del que aguantam sense remoure'ns és cada cop més alt.
Una altra qüestió que no puc evitar que em preocupi és la perversió del llenguatge, i concretament de les paraules més belles i que més han costat d'aconseguir portar a la pràcitca de la història. Em resulta increïble que algú pugui donar crèdit als membres de l'administració Bush quan parlen de coses com: alliberar el poble d'Iraq, retornar-lis la democràcia, la guerra és fa de la manera més humanitària possible, etc. Doncs se'ls creguin o no, la veritat és que prop d'un 50% del poble americà dóna suport a Bush. I no crec que els americans siguin un poble tan diferent de la resta dels païssos, sé ben cert que aquesta predisposició a creure l'increïble està en gran part de la gent.
He parlat amb el meu amic Andrés sovint d'aquest tema i ell té la teoria de què els imperis (està clar que els EEUU són un imperi similar al que el Regne Unit o inclús Espanya foren en el passat) fan el que poden per sobreviure com a tals. Estic completament d'acord i està ben clar quines són les estratègies de control geopolític que s'amaguen darrere les guerres, però no tenc gens ni mica clar com és possible que hi hagi tanta gent disposta a creure en les excuses humanitàries. Seria més honest per part de tots que admetessin els seus objectius reals, però llavors la consciència del votant seria posada molt més a prova, i com a éssers que cercam la comoditat -també la mental- això no ens agradaria, no? Moore toca el tema i demostra a les clares quan tancats tenen els ulls alguns americans que només els els pot obrir la mort d'un fill a la guerra: molt trist.
I un altre tema que és gravíssim és la pèrdua d'independència dels governants. Moore pinta Bush com un home interessat en afavorir els interessos d'algunes empreses ja siguin del seu propi país (cosa que podria ser justificable d'alguna manera) com d'altres (els saudís). Em preocupa molt aquest tema pel que té de pèrdua d'independència dels governs que actuen massa sovint per afavorir els interessos privats en compte dels públics. El cas de Bush és tan exagerat que clama al cel. Deiem abans del valor de la vida humana... quin preu té la vida d'un soldat afroamericà d'un barri deprimit d'una ciutat americana pel senyor Bush? Segur que molt menys que un barril de Brent.
Un amic meu, economista, té la teoria que les empreses cerquen la satisfacció de la població perquè això repercuteix en el benefici de la mateixa empresa. A mi personalment aquestes teories liberals pures em pareixen tan infantils com s'han demostrat les comunistes. No cal anar-se'n al tercer món on els nins han de treballar a les fàbriques de Nike per adonar-se'n que les empreses no tenen cap rerefons humanitari -no és menys cert que només s'ha començat a corregir això quan la societat ha posat el crit al cel?- , basta amb veure les borses de pobresa dels països més rics del món. I, conseqüentment, la política dels estats "guiada" per interessos empresarials deixa de banda cada cop més els serveis adreçats als desfavorits: senzillament perquè no interessen.
Possiblement tot el que he anat escrivint no siguin més que obvietats, però el cas és que no deixa de sorprendre'm la capacitat opiàcia de tanta gent. No vull caure en la simplificació però crec que per aquest camí tendim a les fosques visions futuristes d'Orwell. Si algú ha arribat en aquest darrer paràgraf, abans de res gràcies!, i només permeti'm recordar-li una cosa: EN DEMOCRÀCIA VOSTÈ TÉ EL PODER, PER TANT PENSI MOLT BÉ EN QUI EL DELEGA. Cal que aprofitem aquest important poder que tant ha costat aconseguir, abans que algú es prengui seriosament advertències de l'estil "baix una amenaça terrorista no poden tenir lloc unes eleccions", frase perversa on les hi hagi que s'ha pronunciat amb poques variants a Espanya i als Estats Units e els darrers mesos...
vigilau per favor!
divendres, d’agost 20, 2004
Farenheit 9/11 (1 de 2)
Ahir vaig anar a veure la nova peli de Michael Moore. La sensació que anava tenint mentre avançava el metratge era d'una ansietat creixent i un mal cos considerable. Al final vaig sortir força afectat. Com supós que ja sabeu la peli és un documental centrat en la figura de George W. Bush, el seu mandat presidencial i els fets tràgics que han succeït des d'aleshores: 11-s, guerra d'Afganistan i guerra d'Iraq. Tot plegat un cúmul de desastres que es van acumulant damunt la ment de l'espectador i dificilment et deixen indiferent. Hi ha diverses coses que tenc ganes de contar al respecte i com que explicar-les en profunditat totes és molt difícil crec que em limitaré a esmentar-les i agrupar-les (ho sent si em faig un poc farragós).
Farenheit 9/11 com a pel·lícula
Consider que aquesta nova peli de'n Moore no està a l'altura de la genial Bowling for Columbine que amb tant mereixement es va dur l'Òscar. Així i tot és una bona pel·lícula.
[ I ara deixau-me obrir un petit off-side. M'agrada referir-me a aquesta mena de documental com a pel·lícula per diferenciar dels documentals habituals (de la National Geographic Society per exemple) per una raó, i és que veig aquestes pelis-documentals com a un gènere cinematogràfic com ho pot ser el western, el cinema negre o el musical. El tret característic és que (se suposa) que no tens actors sinó que enregistres amb la càmara situacions de la "vida real" (hi hauria molt que discutir d'això...) i després amb elles muntes una narració cinematogràfica. ]
Tornant a Farenheit, la peli conté nombrosos encerts cinematogràfic:
Farenheit 9/11 com a pel·lícula
Consider que aquesta nova peli de'n Moore no està a l'altura de la genial Bowling for Columbine que amb tant mereixement es va dur l'Òscar. Així i tot és una bona pel·lícula.
[ I ara deixau-me obrir un petit off-side. M'agrada referir-me a aquesta mena de documental com a pel·lícula per diferenciar dels documentals habituals (de la National Geographic Society per exemple) per una raó, i és que veig aquestes pelis-documentals com a un gènere cinematogràfic com ho pot ser el western, el cinema negre o el musical. El tret característic és que (se suposa) que no tens actors sinó que enregistres amb la càmara situacions de la "vida real" (hi hauria molt que discutir d'això...) i després amb elles muntes una narració cinematogràfica. ]
Tornant a Farenheit, la peli conté nombrosos encerts cinematogràfic:
- La presentació dels personatges en les sessions de maquillatge televisiu que ens remet als camerins on els actors que es disposen a representar una obra de teatre es caracteritzen i que col·loca a Bush, Powell, Rumsfeld, Cheney, Rice i companyia en el que són per Moore: actors (jugant també amb un doble sentit doncs estan actuant per Moore però també pels seus electors).
- El tractament inicial de l'11-s amb aquelles mirades a dalt, amb aquelles passes desesperades de la gent que fuig mentre papers que recorden a les fulles de la tardor creant una escena que ens remet directament al Cuirassat Potemkin d'Eisenstein.
- El paral·lelisme entre la dona americana que ha perdut el seu fill soldat a la guerra d'Iraq i la dona iraquiana que ha perdut familiars civils en un bombardeig a Bagdad.
- Els minuts de Bush mentre estan succeïnt els atacs i ell està pràcticament "abandonat" en una visita a una escola pública de Florida. El president ha estat informat dels atacs, però cap dels seus assessors no és allà per dir-li que ha de fer. Una escena que pareix de cinema de ficció on queda clara la talla d'un home mediocre com és Bush.
Segurament n'hi ha alguns o molts d'altres que se m'han escapat o no record ara. Per contra hi ha també alguns demèrits. Moore subralla massa, sempre vol que te quedi tot ben clar i per això necessita dir-te les coses quaranta vegades. Supós que ho fa perquè la peli té una intenció clarament educativa o propagandista i aquesta intenció li resta valor a la peli des del punt de vista estrictament cinèfil. No pot evitar redundar en el que passa al seu poble Flint, duent aquell lema dels 90: think globally act locally a l'extrem.
Deixaré les reflexions sobre tots aquests tràgics fets per un segon post... fins ara.
dimecres, d’agost 18, 2004
Primera prova
Finalment m'he decidit a fer un bloc (o blog o bitàcola o com se digui... jo he escollit el nom que més m'ha semblat). Crec que m'he decidit a fer-ho perquè alguns amics, alguns col·legues i altres personalitats d'arreu en fan... i per no ser menys que ells!
Ja sé que és una raó molt peregrina i pot passar que la vida del bloc no arribi molt lluny amb aquesta mena de motivació, però això és una incognita que com diu en José Maria García, "sólo el tiempo, ese juez inmutable que otorga y quiza razones, lo dirá".
Encara no sé que escriuré aquí perquè dues de les meves aficions (la música i l'excursionisme) ja tenen sortida a través de les webs http://mallorcaweb.net/altraweb i http://mallorcaweb.net/excursions , per tant hauré de donar sortida a altres neures que em passin pel cap... qui sap si xerraré de cinema, d'al·lotes, de la meva feina o de què.
En qualsevol cas, deixeu-me dir: QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOC!
Ja sé que és una raó molt peregrina i pot passar que la vida del bloc no arribi molt lluny amb aquesta mena de motivació, però això és una incognita que com diu en José Maria García, "sólo el tiempo, ese juez inmutable que otorga y quiza razones, lo dirá".
Encara no sé que escriuré aquí perquè dues de les meves aficions (la música i l'excursionisme) ja tenen sortida a través de les webs http://mallorcaweb.net/altraweb i http://mallorcaweb.net/excursions , per tant hauré de donar sortida a altres neures que em passin pel cap... qui sap si xerraré de cinema, d'al·lotes, de la meva feina o de què.
En qualsevol cas, deixeu-me dir: QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOC!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
