A la fi arriba la tardor! Aquesta setmana ha començat, tímidament, a refrescar però sobretot, a fer vent i a ennigular-se el cel. També han arribat les pluges, que a lo millor arriben a temps perque surtin els esclata-sangs (tant de bó!). Diumenge passat encara vaig anar a nedar a la piscina de l'hotel, i l'aigüa estava molt freda. Aquest cap de setmana ja segur que no hi aniré, no vull morir congelat :-)
Aquesta tardor serà intensa en molts sentits:
1. Em trasllat al meu pis en un bonic experiment d'autonomia (això d'estar a 2 minuts a peu de ca els meus pares m'impedeix de dir-li "independència" je je).
2. M'he fet el propòsit de començar a estudiar opos. Els "amables" caps de personal del lloc on treball han reconvertit la única plaça de grup A que quedava lliure en una de grup B, cosa que m'ha deixat bastant fotut, però igualment prepararé opos per grup A i em presentaré surti on surti.
3. Na Llibertat. Com que la cosa no ha anat, ni prop fer-s'hi, pels canals que m'imaginava i que desitjava m'ha tocat reflexionar i curar les ferides. Encara no estan curades, però la cosa va millor.
Bé, veurem que ens reserva el destí. A part dels punts "calents" que ja he esmentat tenc moltes ganes de seguir fent cosetes a la ràdio, a les webs, anar molt d'excursió (ara que comença a fer "bon" temps), fer bici per carreteres muntanya, etc.
Ja us aniré contant.
divendres, d’octubre 29, 2004
dissabte, d’octubre 23, 2004
La compartició d'arxius
Sóc un apassionat de la música, especialment del country alternatiu (accediu a http://mallorcaweb.net/altraweb si voleu saber més coses) i gran part dels millors moments que he viscut a la música els darrers anys estan relacionats amb arxius MP3 que he aconseguit gratuïtament fruit d'aquesta gran cosa que és la compartició d'arxius. Si hagués de passar per caixa cada vegada que vull escoltar una música determinada em pensaria molt cada compra i no hauria descobert ni una quarta part de les meravelloses músiques que he pogut escoltar els darrers anys.
Sóc culpable d'alguna cosa? Jo no tenc cap mena de càrrec de consciència, i això que em consider un poc escupulós èticament. Si internet i el P2P no hagués existit segurament seguiria els treballs de Wilco i els de Jay Farrar, els dels Jayhawks i Cracker, i segurament hagués descobert alguna petita joia com "Magnolia Electric Co." de Songs: Ohia. Però, hauria tengut alguna possibilitat de descobrir en Karl Broadie i el seu magnífic disc de debut? O aquest injustament desconegudíssim David Poe que no conéixen ni a casa seva? O accedir als discs de l'exGuthries Gabe Minnikin o del també canadenc Jim Bryson? Està ben clar que no.
La tecnologia de compartició m'ha conformat bona part del que sóc, li estic ben agraït. I no m'he quedat mans plegades. D'escoltar més i més coses se n'aprèn, i ha estat per mi un plaer arribar a dedicar una web personal amateur al tema, poder participar en un programa de ràdio punxant música o arribar a escriure algun articlet per una revista.
És per això que no entenc els intents de criminalitzar uns fets tecnològic que contribueixen a expandir coneixements, drets i llibertats. El que li queda a la indústria discogràfica (que té poc a veure amb el 90% dels artistes) i a la indústria cinematogràfica és reconvertir-se en una altra mena de cosa que no abusi dels seus clients. Amb aquestes indústries passa el mateix fenomen que amb les agències de viatges: intranet està eliminant els intermediaris. I en el cas de la música crec que el fet que un artista arribi a molta més gent per aquest nou canal li potenciarà enormement ja que molta més gent estarà esperant que passi prop del seu poble a oferir un concert per acudir-hi, i, possiblement li compri el disc a la sortida del concert (a pesar de tenir-lo en fitxers MP3 en una carpeta del seu PC). Al manco és el que em passa a mi :-)
Per tant, no cal que intentin assimilar un pirata amb una persona que posa un disc en una carpeta compartida perquè els seus anònims companys d'arreu del món el puguin escoltar. No té res a veure i és una comparació tan absurda com intolerable. Per cert, em diuen bitxu99 al Soulssek.
Sóc culpable d'alguna cosa? Jo no tenc cap mena de càrrec de consciència, i això que em consider un poc escupulós èticament. Si internet i el P2P no hagués existit segurament seguiria els treballs de Wilco i els de Jay Farrar, els dels Jayhawks i Cracker, i segurament hagués descobert alguna petita joia com "Magnolia Electric Co." de Songs: Ohia. Però, hauria tengut alguna possibilitat de descobrir en Karl Broadie i el seu magnífic disc de debut? O aquest injustament desconegudíssim David Poe que no conéixen ni a casa seva? O accedir als discs de l'exGuthries Gabe Minnikin o del també canadenc Jim Bryson? Està ben clar que no.
La tecnologia de compartició m'ha conformat bona part del que sóc, li estic ben agraït. I no m'he quedat mans plegades. D'escoltar més i més coses se n'aprèn, i ha estat per mi un plaer arribar a dedicar una web personal amateur al tema, poder participar en un programa de ràdio punxant música o arribar a escriure algun articlet per una revista.
És per això que no entenc els intents de criminalitzar uns fets tecnològic que contribueixen a expandir coneixements, drets i llibertats. El que li queda a la indústria discogràfica (que té poc a veure amb el 90% dels artistes) i a la indústria cinematogràfica és reconvertir-se en una altra mena de cosa que no abusi dels seus clients. Amb aquestes indústries passa el mateix fenomen que amb les agències de viatges: intranet està eliminant els intermediaris. I en el cas de la música crec que el fet que un artista arribi a molta més gent per aquest nou canal li potenciarà enormement ja que molta més gent estarà esperant que passi prop del seu poble a oferir un concert per acudir-hi, i, possiblement li compri el disc a la sortida del concert (a pesar de tenir-lo en fitxers MP3 en una carpeta del seu PC). Al manco és el que em passa a mi :-)
Per tant, no cal que intentin assimilar un pirata amb una persona que posa un disc en una carpeta compartida perquè els seus anònims companys d'arreu del món el puguin escoltar. No té res a veure i és una comparació tan absurda com intolerable. Per cert, em diuen bitxu99 al Soulssek.
divendres, d’octubre 08, 2004
Mig ple? Mig buit? Tu tries!
És divendres i no tenc cap intenció d'amollar un rollo.
Fa dues setmanes vaig assistir a un curset que no era en absolut com esperava però del qual crec que puc aprofitar bastantes coses. Hi ha una idea, que de tradicional i trillada la passam massa per alt: és la típica metàfora del tassó mig ple o mig buit.
La novetat, per dir-ho d'alguna manera, va ser la manera en que na Xesca (la profe) ens la proposà. Ella va dir: "Cada un pot decidir en quin territori habita: en aquell en què ens recolzarem en els punts forts o positius de les coses, o en aquell en què ens deixem dur per les parts negatives". És una gran veritat! Jo, de naturalesa som un poc dels negatius.
No és que sigui un negatiu total, però si reflexion un poc descobresc que perd molt de temps lamentant-me de coses negatives que tanmateix no tenc capacitat de canviar, mentre que amb la "filosofia" del tassó mig ple és possible fixar-se en factors positius i començar a estirar el fil per aquests, obviant una mica els negatius.
Per tant, i ja que l'ésser humà és l'animal més racional que hi ha, hem de combatre la naturalesa negativista (els que la tenim) i procurar veure els tassons mig plens... sobretot si són de vi negre ;-)
Fa dues setmanes vaig assistir a un curset que no era en absolut com esperava però del qual crec que puc aprofitar bastantes coses. Hi ha una idea, que de tradicional i trillada la passam massa per alt: és la típica metàfora del tassó mig ple o mig buit.
La novetat, per dir-ho d'alguna manera, va ser la manera en que na Xesca (la profe) ens la proposà. Ella va dir: "Cada un pot decidir en quin territori habita: en aquell en què ens recolzarem en els punts forts o positius de les coses, o en aquell en què ens deixem dur per les parts negatives". És una gran veritat! Jo, de naturalesa som un poc dels negatius.
No és que sigui un negatiu total, però si reflexion un poc descobresc que perd molt de temps lamentant-me de coses negatives que tanmateix no tenc capacitat de canviar, mentre que amb la "filosofia" del tassó mig ple és possible fixar-se en factors positius i començar a estirar el fil per aquests, obviant una mica els negatius.
Per tant, i ja que l'ésser humà és l'animal més racional que hi ha, hem de combatre la naturalesa negativista (els que la tenim) i procurar veure els tassons mig plens... sobretot si són de vi negre ;-)
dijous, d’octubre 07, 2004
Dogville, el món és ple de cans
Ahir vaig veure aquesta extranya pel·lícula de'n Lars Von Trier, gràcies a la mai no suficientment estimada tasca de Sa Nostra i els seus cicles al centre de cultura del carrer Concepció de Palma.
Fins ara havia vist dues pel·lícules d'aquest director, "Breaking the Waves" i "Dancer in the Dark", i cap de les dues no m'havia convençut completament. Massa sòrdides pel meu nivell de tolerància: "Els Idiotes" no la vaig voler veure. "Dogville", en canvi, se me va passar per desídia. Va ser una bona idea anar-hi ahir perquè aquest ha estat el primer film de Von Trier que he gaudit i que m'ha fet pensar: "chapeau!".
El primer que sobta de "Dogville" és un aspecte purament formal, doncs l'escenari és una mena de plató de teatre que representa el petit poble del mateix nom. Al plató estan pintats amb guix les diverses cases (com als plànols dels pisos) i només alguns elements puntuals són realment sòlids (els llits, un banc, un arbre, l'aparador d'una botiga, el campanar d'una església que no té, ni tendrà, capellà...) . Curiosament tots els elements sòlids tenen una funció narrativa important en la història, si qualsevol d'ells fos una línia de guix al terra es perdria un element essencial, per tant la idea de Von Trier devia de ser reduir l'escenari a l'essencia. L'altre element formal destacable és la divisió del film en nou actes, que més que els actes d'una obra de teatre recorden als capítols d'una novela (que ben bé podria haver escrit Truman Capote, però no, és un guió del mateix Von Trier). Hi ha algun element més que sobta per la seva originalitat, com és la vista a través de la finestra del sr. McKay o l'escena quan la protagonista s'amaga al camió que transporta les pomes.
Si els elements formals esmentats provoquen sorpresa inicialment, ben aviat la història et sedueix el suficient com per fer-los quasi transparents, cosa que és un altre punt fort del film. I la història és el que veritablement importa. "Dogville" ens situa en un poble perdut de l'Amèrica deprimida dels primers 30, un miserable poble de 21 habitants (nins inclosos!). En aquest "idilic" indret arriba una externa fugint d'uns mafiosos que la volen assassinar. El poble, després d'una assemblea, decideix permetre-li ocultar-s'hi a canvi de que realitzi serveis a la comunitat. No explicaré més sobre l'argument però els fets que es desenvolupen de llavors ençà il·lustren (per emprar una paraula força gastada en el film) la visió que té Von Trier de la societat: una visió terrorífica!
S'ha xerrat molt de si és tracta d'una crítica a la societat americana. No ho crec, evidentment és una crítica ferotge, però no necessàriament d'Amèrica. El que passa a "Dogville" pot representar moltes coses molt diferents, pot ser la societat americana, pot ser la de qualsevol lloc, pot ser la família, pot ser l'escola, pot ser la pandilla d'amics (?): és una visió universal. Representa aquesta pressió asfixiant del grup sobre l'individu que pot arribar a ser tan difícil de suportar: el món és ple de cans. Evidentment no estic en absolut d'acord en una visió tan terriblement cruel, però és una visió tan vàlida com qualsevol altra, i cinematogràficament parlant, molt ben executada.
Mereixen un comentari alguns conegudíssims actors que encaixen sense fer soroll en aquesta faula: Lauren Bacall i Ben Gazzara extraordinaris, James Caan molt bé i Nicole Kidman a estones un poc exagerada però soportable el 90% del temps. L'únic retret a fer és que està un xic allargada (gairebé 3 hores).
Ah! El final, evidentment no el contaré, però em va alliberar de gran part de la pressió que aquest asfixiant film m'havia anat posant a sobre les darreres dues hores i mitja. S'agraeix!
Fins ara havia vist dues pel·lícules d'aquest director, "Breaking the Waves" i "Dancer in the Dark", i cap de les dues no m'havia convençut completament. Massa sòrdides pel meu nivell de tolerància: "Els Idiotes" no la vaig voler veure. "Dogville", en canvi, se me va passar per desídia. Va ser una bona idea anar-hi ahir perquè aquest ha estat el primer film de Von Trier que he gaudit i que m'ha fet pensar: "chapeau!".
El primer que sobta de "Dogville" és un aspecte purament formal, doncs l'escenari és una mena de plató de teatre que representa el petit poble del mateix nom. Al plató estan pintats amb guix les diverses cases (com als plànols dels pisos) i només alguns elements puntuals són realment sòlids (els llits, un banc, un arbre, l'aparador d'una botiga, el campanar d'una església que no té, ni tendrà, capellà...) . Curiosament tots els elements sòlids tenen una funció narrativa important en la història, si qualsevol d'ells fos una línia de guix al terra es perdria un element essencial, per tant la idea de Von Trier devia de ser reduir l'escenari a l'essencia. L'altre element formal destacable és la divisió del film en nou actes, que més que els actes d'una obra de teatre recorden als capítols d'una novela (que ben bé podria haver escrit Truman Capote, però no, és un guió del mateix Von Trier). Hi ha algun element més que sobta per la seva originalitat, com és la vista a través de la finestra del sr. McKay o l'escena quan la protagonista s'amaga al camió que transporta les pomes.
Si els elements formals esmentats provoquen sorpresa inicialment, ben aviat la història et sedueix el suficient com per fer-los quasi transparents, cosa que és un altre punt fort del film. I la història és el que veritablement importa. "Dogville" ens situa en un poble perdut de l'Amèrica deprimida dels primers 30, un miserable poble de 21 habitants (nins inclosos!). En aquest "idilic" indret arriba una externa fugint d'uns mafiosos que la volen assassinar. El poble, després d'una assemblea, decideix permetre-li ocultar-s'hi a canvi de que realitzi serveis a la comunitat. No explicaré més sobre l'argument però els fets que es desenvolupen de llavors ençà il·lustren (per emprar una paraula força gastada en el film) la visió que té Von Trier de la societat: una visió terrorífica!
S'ha xerrat molt de si és tracta d'una crítica a la societat americana. No ho crec, evidentment és una crítica ferotge, però no necessàriament d'Amèrica. El que passa a "Dogville" pot representar moltes coses molt diferents, pot ser la societat americana, pot ser la de qualsevol lloc, pot ser la família, pot ser l'escola, pot ser la pandilla d'amics (?): és una visió universal. Representa aquesta pressió asfixiant del grup sobre l'individu que pot arribar a ser tan difícil de suportar: el món és ple de cans. Evidentment no estic en absolut d'acord en una visió tan terriblement cruel, però és una visió tan vàlida com qualsevol altra, i cinematogràficament parlant, molt ben executada.
Mereixen un comentari alguns conegudíssims actors que encaixen sense fer soroll en aquesta faula: Lauren Bacall i Ben Gazzara extraordinaris, James Caan molt bé i Nicole Kidman a estones un poc exagerada però soportable el 90% del temps. L'únic retret a fer és que està un xic allargada (gairebé 3 hores).
Ah! El final, evidentment no el contaré, però em va alliberar de gran part de la pressió que aquest asfixiant film m'havia anat posant a sobre les darreres dues hores i mitja. S'agraeix!
dimarts, d’octubre 05, 2004
Els meus peus tancant l'estiu
Ja sabeu que estic un pèl fotut darrerament, les coses em costen de païr, però he tengut la sort que uns amics se n'anaven a passar el cap de setmana a Eivissa i m'ha anat de fàbula anar amb ells.
Estar en companyia dels amics, especialment de n'Andrés, na Carme i en Tomeu, en un ambient de relax, amb un temps de puta mare per tancar l'estiu. No se pot demanar més. Ara ja reincorporat a la grisa vida laboral ja em sembla molt llunyà el cap de setmana, però estic molt content de veure que hi ha multitud de coses que m'alegren la vida quan n'hi ha una altra que me la complica.
En qualsevol cas, visca el sol, la platja, les aigües netes, la naturalesa, el peix fresc a la planxa, els cubates, els "kojack" i sobretot sobretot els amics.
Comença una nova temporada que ben segur portarà molts canvis, doncs al manco agafem-ho amb ganes!
Els meus peus tancant l'estiu a Cala d'Hort (Eivissa)
Estar en companyia dels amics, especialment de n'Andrés, na Carme i en Tomeu, en un ambient de relax, amb un temps de puta mare per tancar l'estiu. No se pot demanar més. Ara ja reincorporat a la grisa vida laboral ja em sembla molt llunyà el cap de setmana, però estic molt content de veure que hi ha multitud de coses que m'alegren la vida quan n'hi ha una altra que me la complica.
En qualsevol cas, visca el sol, la platja, les aigües netes, la naturalesa, el peix fresc a la planxa, els cubates, els "kojack" i sobretot sobretot els amics.
Comença una nova temporada que ben segur portarà molts canvis, doncs al manco agafem-ho amb ganes!
Els meus peus tancant l'estiu a Cala d'Hort (Eivissa)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
