dissabte, de novembre 08, 2008

D'aquí...

...a aquí.

És una frase d'un anunci, no record de quin (això em passa sovint amb els anuncis, record qualque cosa, però no la marca o el producte que anuncien...).

Bé, només volia posar dues fotos.

La primera és de l'estiu de 2007 al petit poble de Peebles, on l'atracció rockera de l'estiu era que el visitaven The Hazey Janes. Només unes 20 persones entre el públic... i ens varen encantar!


La segona és del cap de setmana passat. A Lloseta. Hi surten The Hazey Janes al complet, més My Dear Flotsam també al complet. Exitarro (170 persones) i concertarro.


I és que els somnis, se poden fer realitat.

divendres, d’agost 29, 2008

El millor grup del món

Attic Lights encara no han tret el seu esperadíssim disc de debut (tot indica que aquesta tardor) però són el millor grup del món i els va portar, orgullosament, Pecan Pie.

Els estim!

"Wendy"


"God"


"Never Get Sick Of The Sea"


"Bring You Down" (versió antiga)


"Bring You Down" (nova versió)


"Late Night Sunshine"

diumenge, de juliol 13, 2008

Moltes coses i res en concret


No volia que na Marga fos s'única que penjàs fotos des nostre moixet Tomeu, àlies Panxito quan se porta bé i Dimonió quan ens fa desastres.

Vàrem tenir unes noces molt xules. Vàrem tenir els nostres amics, els nostres estimats, vàrem tenir una cerimònia emocionant (tant na Marga com jo quasi vàrem plorar en algun moment), vàrem tenir un sopar a la fresca en el lloc que volíem, vàrem tenir rock'n'roll amb The Nash, vàrem tenir el millor DJ del món i els nostres dos germans mos varen donar sorpresetes: en Ferran se va currar un Powerpoint que mos va emocionar i fer riure a parts iguales i en Pep se va animar a dedicar-nos una cançó i a dir-nos que ens estimava als dos. Lo que no sap ningú és que, de matinada, quan tothom havia partit, amb tots els llums apagats, aprofitant la nit benigna i la llum de lluna na Marga i jo mos preparàrem uns Malibús amb pinya, agafàrem dos troços d'ensaimada i mos donàrem un bany a la piscina i a la fi vàrem estar només l'un amb l'altre. Si poguéssim crec que haguéssim aturat el rellotge en aquell moment.

Ai, no sé que més contar-vos. He perdut pràctica amb això del blog.

Mentre estic escrivint sona a casa el CD edició de luxe del clàssic de Whiskeytown "Strangers Almanac". Hi ha moments capturats que són màgics i aquest n'és un. En Ryan encara no havia espenyat aquesta aura de nin prodigi del country alternatiu i era capaç de signar un clàssic rere altre: 16 Days, Somebody Remembers The Rose, Losering, Inn Town, etc, etc. Els extres (amb un bon grapat de directes a l'estudi) són un testimoni d'aquell estat de gràcia.

Aquest dijous anàrem na Marga i jo a pegar-nos una panxada de música en directe com feia estona. Vérem tres grups al concurs Rec Play en directe: John Tirado i la seva nova banda amb en Toni Toledo i els germans Tejedor, My Dear Flotsam i Melancholy Mechanics. My Dear Flotsam encara no els havíem vist i ens varen agradar molt. Abans l'horabaixa havia quedat amb en Carlos Tejedor per anar a veure el pati d'ARCA i parlar una mica amb en Xisco Vich de com sonoritzar el proper concert de Pecan Pie (que ens retrobarà amb en Gabe Minnikin, i acompanyat per na Ruth). Cont això perquè pareix mentida com amb això de muntar conciertillos cada ics temps he pogut conèixer molta gent interessant i que aviat els he agafat apreci personal. Els germans Damià i Carlos Tejedor són els darrers exemples d'una llarga llista, vaja dues persones més amables i bona gent... i quin talent que tenen els nous temes de'n Carlos. Tant Abatidos com Con Ansia són molt bons, i me fa molta il·lusió que en Carlos hagi acceptat obrir pels Minnikins a ARCA.

Després anàrem a veure L'Espinale, el grup de'n Pep a Tunnel i cada vegada m'agraden més. Trob que aquesta nova versió d'ells mateixos amb n'Àngel ocupant-se al mateix temps de la guitarra rítmica i les veus els ha fet sofrif una mutació més profunda del que pot parèixer en principi. Encara no se'l veu molt còmode, però entreveig que el canvi està portant el grup cap a un territori un xic més hard-rocker en el sentit clàssic i un cert desferrament d'altres etiquetes més "juvenils". Crec que estan creixent com a banda. El show va tenir alguns moments realment brillants com quan varen recordar els temps de Freakin' Las Vegas amb en Javi Trestrece a la guitarra o quan varen interpretar Unlikely Answers, un dels seus nous temes, un tema impressionant per la seva força, juntament amb The World From Above els seus millors temes. Ja que estic, i esper que en Pep o qualsevol altre de la banda ho llegeixi, els vull fer dos retrets:

  1. Que no toquin molt més sovint en directe, ho consider un pecat i una ofensa pels que disfrutam de la seva música. Un show cada dos o tres mesos no estaria mal.
  2. Que no editin aquests enregistraments que tenen penjat al MySpace. Tenen material per fer un EP collonut i donarien una alegria als seus fans que podríem ficar-nos la música a l'iPod i flipar pel carrer.

Al final mos n'anàrem a jeure supertard (pels meus paràmetres) i quasi puc dir que em va deixar invàlid per tot el cap de setmana (ja tenim una edat).

Bé, havia començat amb la intenció de parlar d'altres coses, com per exemple d'Spiderman, però me deixat dur. Ho deixam per altre moment doncs? :-)

dimarts, d’abril 01, 2008

A 60 valents / Adéu s'altraweb

Si fa no fa (uns quants més si comptam convidats), 60 valents varen decidir véncer totes les barreres que Pecan Pie i el destí els posava al davant i varen anar a veure en Danny & The Champions Of The World, a Eek i a un convidat sorpresa al teatre Sa Societat de Calvià.

Normalment empr aquest espai per a les cròniques alternatives als concerts, per a les reflexions més personals i menys musicals. Ja que hi som, aprofit per dir-vos que no cerqueu a s'Altraweb la crònica oficial perquè no sortirà. He pres una decisió, tancar s'Altraweb. No ho faig amb tristesa, és senzillament el més lògic que puc fer perquè en els darrers temps no he sigut capaç de dedicar-li el temps que es mereix i perquè abans s'Altraweb era una web independent on deia tranquil·lament si un concert m'havia semblat genial o una merda. Darrerament no estava tan tanquil de dir-ho. Si deia que un concert de Pecan Pie era genial (que ho són sempre, je je), aleshores era defensable que ho feia per afavorir-me a mi mateix, si deia que un concert de Fona o de Waiting For Waits havia estat una merda, aleshores em trobava perjudicant a amics i potser també era defensable que ho feia interessadament. Per tant, entre una raó i l'altra, feia mesos que em rondava pel cap la idea de deixar s'Altraweb.

Però no vos penseu que deixaré de donar-vos la tabarra amb grups que no coneix ningú o que deixaré de fer d'altaveu quan se faci un concert que trobi destacable. Però li donarem una altra forma. Vaig estar compartint amb na Marga aquests pensaments i al final hem arribat a veure una sortida: una nova web per a Pecan Pie. Hi haurà tot lo relacionat amb els concerts que facem (al nostre ritme tranqui, no penseu que ara ens posarem en pla empresa) i llavors hi haurà espai per "Pecan Pie recomana" on podrem parlar de discs i de concerts que se facin per aquí que ens vengui de gust recomanar.

I m'he desviat de la qüestió. Tant que crec que ara faré més curt lo que volia dir. Aniré al bessó. Volia agraïr als 60 valents que divendres varen escollir venir al concert de Danny & The Champs enlloc d'altres ofertes del mateix dia, i esper que sortissin satisfets d'haver-ho escollit, crec que fou així. Hi ha uns 40 "habituals" que no varen comparéixer i la veritat és que desconec si optaren per Satellites o per no venir a Calvià perquè els queda lluny de casa. El teatre Sa Societat és un lloc preciós pels concerts però Calvià no és Palma (els palmesans ja sabem que si podem evitam sortir de Ciutat) i tampoc no té la "centralitat" de Lloseta (punt mig entre Sa Pobla i Palma).

Si la venda de CDs és una mostra, dir que Danny & The Champs varen vendre 23 CDs (gairebé un cada 3 persones que varen venir al concert) i això ja els suposava un cost de 20 euros. Crec que són molt bones xifres considerant que, per exemple, Dolly Varden varen vendre 26 CDs i hi havia unes 100 persones a ARCA.


En l'apartat de records personals, me qued amb aquests:
- Haver conegut a en Carlos i en Damià Tejedor. Han estat dues persones encantadores i molt molt càlides.
- Assistir a l'assaig de Alberto i Carlos a Lloret. Tota una experiència!
- Veure en Danny, en Joe i en Ben ficar-se la gent d'Ona Mallorca a la butxaca i després posar-se a fer basking (que, atenció, vaig traduir per antena com a "jugar a basket") al carrer dels Oms.
- La nit abans al Cultura Club amb en John Tirado convidant en Danny a cantar i la nit següent en Danny tornant-li fent pujar en John a l'escenari del teatre.
- El final de festa del concert amb els Champions convidant a l'escenari a en Damià, n'Alberto i en Carlos que se va marcar un solo de guitarra a lo Neil Young totalment improvisat.
- I el dinar de dissabte tots junts a Es Tast menjant tapes, costelletes, patates braves, etc (total que ja torn a estar oficialment a règim!)

I donar les gràcies a la gent del departament de Cultura de l'Ajuntament de Calvià, a en Miquel i a en Juan, però sobretot a na Catalina Caldentey. Pensau que pel gener se'ls va presentar un desconegut a les oficines demanant per veure el teatre perquè volia fer un concert allà... i m'han ajudat en tot per fer-ho realitat.

I no me puc estar de maleïr el dia en què per alguna manca de comunicació s'han solapat els concerts de'n Danny i el dels Satellites. Per la meva part intentaré que no torni a passar perquè sé ben cert que unes quantes persones varen veure's forçades a decidir entre dos concerts que els hagués agradat veure... i només en varen poder veure un.

Per acabar, transmetre que crec que les cançons que està composant ara Alberto Santolaria com a Eek són molt bones, són brillants. En directe li manca rodatge i divendres el poc que va tenir per a la prova de so va ser un handicap, però crec en el que està fent i no és per ser amic, sinó per les cançons. M'he apropat a ell perquè m'agrada com composa i no al revés. Si confiau una mica en mi donau suport a Eek o als Melancholy Mechanics anant als concerts, comprant els discs perquè no quedareu decebuts. I el projecte d'Eek donarà que parlar amb poc temps (Alberto, hem d'explicar un dia lo del nom? Com i quan va sortir?).

Au, ja basta... fins a la propera!

dilluns, de març 24, 2008

MySpace + PayPal combinació mortal

Crec que ja diverses vegades he explicat per aquí que estic molt enganxat a MySpace. És tan senzill escoltar música, navegar de grup a grup, etc, que de vegades em pas hores voltant per allà. Doncs no fa tant de temps (uns mesos) que vaig obrir-me un compte de PayPal, una passarel·la de compra on-line que ofereix una forma segura (o això esper) de comprar coses a persones que no tenen una tenda on-line pròpia. Es podria dir que amb PayPal qualsevol que vulgui vendre per internet ho té molt senzill (i comprar no vos cont lo fàcil que és!). Registrar-se a PayPal dur un parell de minuts i pels compradors és gratuït.

Bé, doncs ara que duc uns mesos de paypaler he de dir-vos que per a mi (dins dels meus paràmetres d'austeritat) la combinació MySpace + PayPal ha resultat explosiva.

Cada cop em motiva menys comprar la música dels grups establers, i, en canvi, poder comprar els treballs de petites bandes que ni tan sols tenen una pàgina web amb tenda electrònica s'ha convertit en una afició. Gairebé cada una o dues setmanes cau alguna coseta. Vos cont algunes de les meves adquisicions:



"Turning Circles" de Dropkick va ser la primera joieta que vaig adquirir i el motiu d'obrir el compte de PayPal, ja que era la forma més senzilla d'aconseguir el disc. A més varen tenir el detall de regalar-me el "Turning Circles Bonus CD" de gratis i és que com que amb PayPal tractes directament amb l'artista, la veritat és que quan arriba un paquet pots tenir alguna sorpreseta la mar d'agradable.

"Field Mouse Carnival" EP dels Parson Red Heads i l'split de Flashing Red Lights i Day Of Lions va ser la segona adquisició a través de la web de Yukon Records, la discogràfica independent d'aquesta colla de bons artistes.

"Where The Bungalows Roam" del canadenc Jim Bryson va ser la següent adquisició. No és el seu millor disc. Sincerament l'única gran decepció d'aquestes compres.

Després vaig comprar el primer disc dels Hymns, un "Brother/Sister" que està entre els meus discs preferits de 2007 i encara roda per dins el cotxe. Ja he comanat el seu segon disc, "Travel In Herds" i me mosseg les ungles de ganes de que arribi.

També vaig picar amb dos discs de la discogràfica Grass Roots Records, en concret el de Lee Bob Watson "Aficionado" i "Stickeen" d'El Capitan. I vaig aprofitar per fer-me amb una camiseta de Lee Bob supervirguera amb una imatge que pareix treta d'un spaguetti western.

Rulant per MySpace vaig descobrir que Lee Bob i Rusty Miller (líder de Jackpot) col·laboren amb un grup que es diu Golden Shoulders que té dos LPs i un EP i en una nit de gallet fàcil vaig comprar-los tots tres amb el PayPal! I estan superbé, el millor l'EP "Kin".

També amb PayPal vaig poder comprar el single dels Attic Lights que només ha sortit en digital (una pena, a mi m'agraden els CDs amb la portada, el llibret...).

Me va fer una il·lussió tremenda comprar l'EP dels també escocesos The Wynntown Marshals. Tenia tanes ganes de col·laborar amb ells que vaig comprar el kit complet (CD, camiseta i pin) i el bo de'n Keith me va ficar de gratis una còpia dels dos CDs del seu anterior grup The Sundowns (és a dir el magnífic "Calabasas" que ja tenia i "The Merchant House Tapes", un CD del que no sabia ni que existia).

Vaig repetir ara fa poc per fer-me amb el nou EP de Dropkick, "Killing Time" que conté un parell de temes de pop explosiu com Donder Song, del millor del seu catàleg.

També m'he comprat els dos EPs de The Weather Underground, un grup de Los Angeles que no me cans de repetir a tothom que seran grans i que jo els vaig conéixer primer (je je, sóna infantil, no?).

I lo darrer que he comprat, i estic esperant, és l'EP d'un altre grup de L.A., es diuen The Breakups i són molt virguers. Fan un pop molt contagiós! Encara estic esperant que arribi...

Crec que lo proper que caurà serà el darrer EP dels Monolators (L.A. again) i el llarga durada "Do The I", una altra vegada els prolífics Dropkick que no paren de publicar i publicar.

Ha estat un repàs bastant exhaustiu del punyetero vici en què m'ha ficat MySpace (per conéixer música nova) i PayPal (per comprar-la).

Com a conclusions:
- Sóc menys pirata que fa un any.
- M'he tornat més pop.

Serà la felicitat?

divendres, de febrer 01, 2008

Sopoooor

Ara estava rellegint unes notes preses en una conferència molt *professional* a la que vaig assistir. D'aquestes en què a les transparències els diuen "slides", als objectius els diuen "targets" i a les dates límit els diuen "deadline" (oops, ara no estic molt segur si és així o algo semblant).

Bé, doncs al bell mig del sermó (més que ponència) que ens feia l'orador no vaig poder evitar de prendre nota d'aquesta frase que pot en cursiva i centrar perquè s'ho mereix. Per favor llegiu a poc a poc, no us accelereu perquè podríeu perdre la poesia intrínseca en el paràgraf:

"definimos una estrategia
y la llevamos a cabo
desde un punto de vista
más estratégico"

Ho havia d'escriure perquè em va semblar molt bona. Crec que l'empraré la propera vegada que hagi de parlar del que sigui al meu director.

dimarts, de gener 22, 2008

València: l'escapada

M'aprofit del famós eslògan andorrà per contar-vos que aquest cap de setmana na Marga i jo hem estat a València a ca la meva madrina per estar un poc amb ells i per desestressar-nos una mica. L'objectiu s'ha acomplit totalment i hem passat un cap de setmana molt entretinguts i amb bona companyia... potser la única cosa que me sap un poc de greu és que he menjat massa, però ara que ja som de tornada intentaré fer bonda.

Anar a València a passar uns dies, un cap de setmana, és una cosa que vaig començar a fer de molt petit. Me'n record a l'aeroport amb allò penjant que posen als nins que viatgen sols, de cóm plorava quan me n'anava de Palma, de lo simpàtiques que eren les hostesses amb mi i quan arribats a València no em deixaven fins que arribava la meva madrina i els cosins. Aleshores solia ser per Falles, l'única època, a part de l'estiu, en què veia als meus cosins.

De més gran vaig seguir anant a València i les falles me segueixen agradant, però vaig començar a aprofitar per coincidir amb algun concert (record un antològic de The Jayhawks a la sala Roxy i un altre bastant bo de Camper Van Beethoven).

Amb els anys, gràcies als meus cosins, a la meva madrina i al meu tio Jaume vaig començar a estimar la ciutat que està plena d'espais fantàstics: el Jardí Botànic, els Viveros, passejar pel centre, el barri del Carme, l'IVAM i el MOVIM, el FNAC, les llibreries de segona mà com París Valencia, el Nuevo Centro (de petit me pareixia la bomba amb la piràmide musical i lo gran que era), el cauce del riu, etc.

En realitat, lo millor de tot era, i és, estar amb ells. Compartir estones, xerrar de còmics, de llibres, de pel·lícules i de la vida.

Segur que n'Andrés me sabria donar una explicació científica a perquè les coses de la infància queden tan fermament impreses en la memòria afectiva de la vida adulta. I en veritat he de dir que moltes de les imatges d'infància i adolescència que tenc al meu cap són d'instants que tenen lloc a València amb ells. Només donaré algunes paraules potser indesxifrables fins i tot per els meus cosins: el fill de Godzilla, Titanes Planetarios, petards a les obres del Metro, caniques a la taula rodona, "videojoc" de tenis a la tele, el renou dels nins a Sant Agustí, llibres i més llibres, el projector de pel·lícules dibuixades casolanes

Han passat els anys i estic supercontent de mantenir el contacte amb ells i també estic molt content perquè a na Marga li agrada tant com a mi anar a veure als "valencians". El que cada vegada costa més és fer que ells venguin a Mallorca, però enguany no els quedarà més remei que venir a la nostra boda.

És molt reconfortant mantenir l'afecte a pesar de la distància.

PS- Na Marga ha ajudat en Pedro a obrir un bloc. Si voleu saber el que és el friqui model en què tots els altres es poden emmirallar guaitau-lo bé. Abuelito rules!

dimarts, de gener 15, 2008

Traducció de la felicitat

Sóc conscient que sovint escric en aquest bloc de veritables bajanades, que no sempre xerr amb el cor a la mà. Abans de conéixer na Marga hi havia molts més apunts que parlaven dels meus sentiments, sensacions i... decepcions.

Crec que un dels efectes de la felicitat de viure amb ella i de tenir una companya vital és que ja no necessit ser tan comunicatiu en aquest mitjà perquè puc ser-ho presencialment. Hi ha altres raons com que ara no se tracta de la meva intimitat, que pel cas només m'afectava a mi, sinó que ara és la intimitat de la parella i per tant he d'anar més alerta.

Però mai no m'havia guardat tant de temps una notícia d'aquest estil com ara! L'apunt potser serà llarg així que si algú llegeix això, que se prepari!

Tot va començar l'estiu passat quan havia de ser dos anys que sortim junts. Tenia la idea de fer-li un regal especial i ella havia deixat caure una pista: li feria ganes tornar a veure als Attic Lights. Per internet vaig veure que tocaven a Edimburg el mes d'agost (encara faltaven dos mesos), així que vaig pensar que seria un bon regal d'aniversari el viatge a Edimburg i les entrades per veure als Attic Lights dins del marc del festival d'arts escèniques Fringe.

Li donava voltes a una altra cosa, ja que li faig el regal, que segur que li farà moltíssima il·lussió, a lo millor seria el moment propici com per demanar-li de casar-nos. La idea va aparéixer dins el meu cap de sobte, no és que dugués temps pensant-hi. És senzillament que estava (estic) segur de que vull viure amb aquesta dona tota la vida. Potser el matrimoni sigui una institució antiga i desprestigiada, però me fa il·lussió poder dir "la meva dona" i no haver de dir "la meva al·lota" i, en el fons, desig una mena de reconeixement social entre les nostres amistats i família.

Va arribar el dia del nostre aniversari i li vaig donar el meu regal: a veure els Attics! Però la notícia se va quedar en stand-by fins a ser-hi allà. Encara faltava un mes i vaig aguantar com vaig poder. Érem al Jardí Botànic d'Edimburg, havíem fet una volta molt xula per allà i feia un preciós dia d'estiu escocès (sol i gens de calor) i vaig trobar que enmig de tanta bellesa era el moment. I li vaig demanar. I me va dir que sí. Si voleu que vos digui la veritat no vaig ésser molt romàntic i potser hi havia maneres més imaginatives... crec recordar que li vaig dir que m'agradaria molt que ens cassàssim i li vaig demanar si també ho volia... i sí, sí que volia :-)

Mos vàrem passar la resta d'horabaixa pensant com volíem fer-ho, i quines coses ens feien més il·lussió. Al vespre vàrem anar a l'actuació dels Attics i tot d'una que ens trobàrem va ser molt especial: ells seguien essent un encant, na Marga tot d'una els va donar la notícia i ens varen felicitar com si fossin grans amics nostres, després durant l'actuació ens varen dedicar una cançó i varen explicar al públic que ens havíem compromès aquell dia. Serien les emocions acumulades durant la jornada i la felicitat a flor de pell, però la veritat és que unes quantes llàgrimes em varen rodolar per les galtes en aquell moment.

Han passat uns quans mesos des d'aquell dia que sempre recordaré i estic més content que mai de que ens casem. En aquests mesos hem passat per les corresponents anunciacions a la família i als amics, hem programat la data i hem donat forma a la nostra il·lussió (no sense haver de superar algunes dificultats). No volia publicar res aquí abans d'haver-ho dit a algunes persones molt properes.

En els darrers temps hi ha hagut dues persones que lo que han dit m'ha arribat al cor. Una va ser en Joan Cabot que quan li vàrem donar la notícia va dir que coses com aquesta li permetien seguir creient en l'amor. Lo primer que he de dir és que en Joan mos estima molt als dos, i lo segon és que darrere una cuirassa d'home dur, en Joan és un romàntic i un tímit, i un home d'enhorabona també. L'altra va ser la meva madrina Ana que m'ha ajudat a superar una tonta dificultat i que em va fer una reflexió que ja havia oblidat i és que m'ha fet recordar com estava jo abans de conéixer na Marga i m'ha fet tornar a apreciar la sort que tenc d'haver-la trobada i lo molt que l'he de cuidar.

Encara ens queden molt preparatius del que volem, per damunt de tot, que sigui una festa per a les persones que més ens estimam.

dimarts, de gener 08, 2008

Ai la música!



Acab de pispar aquest vídeo que veieu del bloc de'n Pep Toni Ferrer, àlies Oliva Trencada. Veient-lo me n'he adonat que la cosa que més satisfacció m'ha donat de ficar-me a fer coses en el petit redol dels amants de la música ha estat conéixer persones.

Algunes d'aquestes persones són les que apareixen en el vídeo. En Joan Cabot sempre serà el number one. Fa ja un grapat d'anys que em va cridar un dia perquè una persona (que a la llarga ha esdevingut la persona més important de la meva vida) li havia recomanat una web on se parlava de concerts a Mallorca. Crec que el 2007 ha estat un any catalític també per en Joan i li enví els meus millors desitjos pel 2008, perquè no faci sinó augmentar la seva felicitat.

Els altres protagonistes del vídeo: Xisco Vargas, Joan Vich i Xisco Vich, al que fa molt menys que he conegut, són també entranyables i gran gent.

Segur que algú em deixaré però és imprescindible que parli de'n Tomeu Gomila, inspirador, amic i més fidel del que em meresc; per no xerrar de'n John Tirado, en Lluís Segura, en Xisco Lladó, na Mònica Borràs, en Biel Ferriol, n'Alberto Santolaria i en Joan Tomás.

I si pens amb els artistes, m'ha quedat una excel·lent relació amb molts d'ells i amb alguns la mantenim molt present: en Gabe, n'Alex i na Hannah, en Tim, els Attics, na Julie, na Diane i n'Steve i en Hayden, són amics en la distància.

No sé que passarà d'ara endavant, pens que no serà fàcil mantenir el llistó, sobretot perquè pareix fàcil però vos assegur que aconseguir que artistes de la talla dels que us he comentat, venguin a Mallorca per quatre duros no és fàcil. Requereix d'obrir molts molts fronts, estar molt inspirat a l'hora de vendre la moto i aprofitar l'oportunitat quan es presenta. Ja veurem quin balanç sóc capaç de fer d'aquí a un any, però per ara, no he pogut resistir-me a afusellar el vídeo de'n Pep, potser no tant pel que diuen sinó pel que aquests amics signifiquen en la meva vida.

divendres, de gener 04, 2008

Tele (i ràdio) tubbies

Una d'aquelles xorrades de les que se m'ha acudit escriure és que, supós que vos haureu fixat, els noticiers (ja siguin televisats o per la ràdio) cada vegada que presenten una notícia ho fan amb el mateix format: un presentador introdueix el tema a tractar, un segon presentador (habitualment el "corresponsal") explica amb més detall el tema i, finalment, dóna pas a un vídeo o àudio amb el protagonista de la notícia.

Per exemple (i és inventat com veureu):

-Presentador: "I ara parlam d'economia. Avui el ministre Solbes ha presentat els pressuposts de l'Estat pel 2008 i aquests es caracteritzen per una reducció en la inversió en les obres públiques i un augment en els capítols de subvencions culturals i inversió en investigació i I+D, no és així Miquel?"

- Corresponsal (el tal Miquel): "Doncs si Pep, efectivament avui el ministre Solbes ha presentat en un acte públic els pressuposts i com tu bé deies, a part de que per primera vegada l'ha presentat en una web pública que podran consultar els internautes, el més important és que la inversió en iniciatives culturals i investigació científica ha crescut de manera important mentre que es redueix ostensiblement el capítol dedicat a obres públiques. Escoltem el ministre Solbes."

- En Solbes: "Como pueden ver en los gráficos, los capítulos de obras públicas e infraestructuras pasan este año de XXX millones de euros a YYY millones de euros, reducción que se explica por la finalización de las obras del AVE, en cambio se aumentan de forma muy significativa las partidas dedicadas a las actividades culturales y a la investigación, dado que tenemos un compromiso con los jóvenes que se dedican a la ciencia y la tecnologia"

A part de que la notícia és superinventada, no vos sona aquest esquema? Vos heu adonat que s'ha repetit 3 vegades exactament el mateix amb només alguna matització petita i poc significativa? Hi ha qui dirà que sóc un exagerat però vos jur que m'exaspera escoltar fins a 3 vegades lo mateix. Pens que ens tracten com si fossim curts i incapaços d'entendre una cosa si no ens la repeteixen vàries vegades. Preferiria una mica més de profunditat en els temes i menys tractar-nos de nins petits. Per això lo de tele (ràdio) tubbies, al manco aquesta excel·lent producció televisiva està adreçada a un públic que té el cervellet verd i quasi sense estrenar, però lo dels noticiaris és de jutjat de guàrdia.

Ah! La primera vegada que vaig mirar els teletubbies vaig veure'm transportat a un altre món. Record que lo que més me va sobtar va ser que sortien els colorits personatges i feien les abraçades i tot allò i aleshores donaven pas a un vídeo on veiem com era la vida d'un nin a una granja amb els seus pares, tot explicat pel mateix infant que mostrava els animals que tenien i tal i qual; llavors tornaven a sortir els teletubbies i deien "una altra vegada! una altra vegada!" i tornaven a passar el mateix vídeo! El mateix! I atenció... després tornaven els teletubbies i tornaven a dir "una altra vegada! una altra vegada!" i el punyetero vídeo amb el nin de marres i els seus animalons tornava a passar! Al·lucinant! Psicodèlic!

Doncs això ens fan als telenotícies i a la ràdio cada dia. Puaj!