dimarts, de setembre 27, 2005

¿Hay alguien ahí fuera?

És curiós com ràfegues de narcisisme s'escolen per on menys t'ho esperes. Una de les coses que tenia clara quan vaig començar a escriure el bloc és que no interessaria a ningú i que realment em serviria a mi només per recordar temps després alguna cosa que m'havia motivat lo suficient com per escriure un post.

I vét aquí que la primera vegada que algú va fer un comentari em vaig sentir molt bé. Algú em llegia! (algú que ha resultat molt important al cap i a la fi, je je). Després un parell de vegades uns amics varen fer referència al seu bloc a alguna cosa escrita al meu... per tant, també el llegien! Wow, quina felicitat!

Però clar, la veritat veritat és que llevat de 4 persones (contant-me a mi) llegim el bloc... i això ha resultat un poc molt dur pel meu afany de notorietat pública. Crec que aquest cop al meu orgull del que som recentment conscient seré capaç d'assumir-lo sense massa més problemes, però la veritat és que tenia ganes de comentar-ho perquè m'ha sorprès molt.

Us passa el mateix? Bé, no sé perquè deman res...

dijous, de setembre 22, 2005

Robert Wise: fantàstic director


wise
Originally uploaded by joanet.

Una de les notícies tristes d'aquests dies ha estat el trespàs de Robert Wise, ocorregut el passat 14 de setembre, un dels meus directors de cinema preferits de tota la història i un dels darrers supervivents dels temps daurats del setè art.

Wise va començar al món del cinema a finals dels anys 30 com a muntador. Començant la següent dècada va col·laborar estretament amb el jove geni Orson Welles muntant el seu gran èxit "Ciutadà Kane" (Citizen Kane, 1941) i poc després s'estrenava com a director amb un bon film, la poca coneguda seqüela de "La Mujer Pantera" (Cat People, dir:Jacques Tourneur, 1942) que es digué "The Curse Of The Cat People" (1944). Aquest primer film de Wise és una delícia del gènere fantàstic més suggeridor i aprofitant l'èxit del film de Tourneur, Wise filma una història d'amor, fantasmes i infància. Un cocktail delicat que en mans d'un director qualsevol pot esdevenir una pel·lícula nyonya, no així en les seves mans.

Només un any més tard (i després d'un parell de pel·lícules més - incís: ni Woody Allen arriba al nivell de producció d'aquells anys) dirigeix una veritable obra mestre del gènere fantàstic, "Els lladres de cossos" (The Body Snatcher, 1945) amb dues grans figures del gènere Boris Karloff i Bela Lugosi, tot adaptant una obra lúgubre de Robert Louis Stevenson sobre lladres de cadàvers amb un personatge proper a l'arquetip del mad doctor.

Avançam un poc més dins la seva filmografia fins a trobar una obra magna dins el gènere de la ciència ficció, rodada al principi de la màgica dècada, pel gènere, que foren els 50. Es tracta de "Ultimàtum a la Terra" (The Day The Earth Stood Still, 1951) que tots els coneixedors recordam pel robot Klatu, veritable icona eterna del gènere i la famosa frase "Klatu Barada Niktó" que desactivava el poder destructor del robot. Una fàbula sobre la humanitat i com hauríem d'aprendre a conviure i una pel·lícula que tothom hauria de conéixer.

Demostrant flexibilitat entre gèneres, Wise va tocar el gènere bèl·lic amb una més que correcta "Les rates del desert" (The Desert Rats, 1953), protagonitzada per Richard Burton; també el western amb una grandíssima història d'un cruel ranxer que interpretà magistralment James Cagney i es deia "La llei de la forca" (So Big, 1956).

La seva obra magna, juntament amb "Ultimàtum..." és "La casa encantada" (The Haunting, 1963) una torbadora història sobre fenòmens paranormals i, sobretot, sobre el subconscient. Una pel·lícula on la imaginació, la fantasia i la realitat es confonen i obra mestre de la suggestió per damunt la demostració (res a veure amb la patètica recreació que se'n va fer modernament).

Després d'això encara tendria un parell de films més d'interès: "L'amenaça d'Andròmeda" (The Andromeda Strain, 1971), adaptant una obra de ciència ficció i suspens de Michael Crichton i, com no, pels fanàtics de la sèrie fou un honor que el sr. Wise adaptàs la sèrie Star Trek al cine: Star Trek: The Motion Picture (1979). De tota forma les grans dècades havien ja passat i el cinema no era el mateix.

No vull entrar a comentar els seus grans èxits de públic i reconeixement mediàtic com "Sonrisas y lágrimas" o "West Side Story". Enteneu que no m'atreveixi a aprofundir tant en les parts més fosques del l'ànima negra d'aquest gran director.

Rendiu tribut a un gran home del cine, el llinatge del qual és "savi" i revisau alguna de les seves obres mestres.

dilluns, de setembre 19, 2005

La cura per la llengua


llengua
Originally uploaded by joanet.
No me tenc per una persona especialment obsessionada per la correctesa de la llengua. En aquest aspecte consider que cal una mica de cura, especialment en els contexts més formals, però això és tot.

Però no puc evitar veure amb certa preocupació que cada vegada hi ha menys cura per la llengua. I no només per la catalana, també veig moltes incorreccions en els usuaris del castellà, però vaja, em centraré en el català que m'és més proper.

Em preocupa molt el model lingüístic que s'impulsa (?) des dels mitjans de comunicació. Estic força content amb l'arribada d'IB3 perquè no deixa de ser un nou àmbit perquè la gent escolti el català, però la cura que hi ha per la correcció em sembla insuficient.

Em preocupa encara molt més la degeneració lingüística del que fins fa poc era el millor referent als mitjans: TV3 i Catalunya Ràdio. Record que més d'una vegada s'ha explicat que hi havia uns "escoltes" permanents que anotaven les incorreccions i després les comentaven amb els locutors/presentadors dels programes per intentar que no es repetissin. Què ha passat amb això? Ja no existeix aquest servei?

La quantitat d'incorreccions que es diuen diàriament m'abruma inclús a una persona del carrer com som jo, però és que paraules com "vivenda" o "enfermetat" són d'ús comú a la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Per no xerrar de "dos" emprat en context femení: "S'han enderrocat dos cases" enlloc de "S'han enderrocat dues cases".

Podeu dir que potser fil molt prim, però la veritat és que jo ho crec, crec de veres que hi ha un procés desinterès gradual per dir les coses ben dites i per ser referent lingüístic.

Estic sent massa dur? Escoltau atentament...

dissabte, de setembre 17, 2005

Algunes cançons

Avui matí, envoltat de llamps, trons, vent i aigua, m'he assegut davant l'ordinador a fer unes cosetes i escoltar música i tenc moltes ganes de donar un quans títols de cançons que me tenen capturar darrerament. I no es tracta només de novetats sinó part del que estic escoltant aquests dies (al cotxe i al PC).

"The Two Of Us" obre l'EP "Retox" (2001) de Freeheat (un efímer grup liderat per Jim Reid de Jesus & Mary Chain). En Joan Cabot em va deixar aquesta petita joia. El tema en qüestió me recorda tant als J&MC com a Nick Cave & The Bad Seeds. Un tema potent i marxós. No us perdeu tampoc "The Long Goodbye" al mateix EP (l'única cosa publicada de Freeheat).

"Factory Girl" de "Faithless Street" (1996) de Whiskeytown és el tema que tanca el disc d'aquesta importantíssima i sovint oblidada banda que liderava Ryan Adams. És un tema preciós que no puc evitar connectar mentalment amb l'altra "Factory Girl", la dels Stones.

"If You're Down" de l'únic disc a dia d'avui dels Redlands Palomino Co, "By The Time You Hear This..." (2004). Pot ser que si no se donàs l'avinentesa de que soc el promotor del seu proper concert a Mallorca (veure el web de Pecan Pie) ara mateix no tendria tan present aquest disc, però el descarat aire demodè d'aquests britànics amb mirades enrera als clàssics (Flying Burrito Bros - voleu dir que el nom de la banda no hi està inspirat?) i als primers temps del country alternatiu (que m'han fet recuperar la passió per Whiskeytown) m'han enamorat.

"Country Song" del segon disc "Concrete Prairie" (2005) dels Idaho Falls. És el millor tema de country que he sentit enguany. Simple, directe i evocador. Cada dia m'agrada més aquesta banda.

"Diamond In The Dark" és el primer tema del segon LP de Karl Broadie, un "Black Crow Callin" (2005) que vaig criticar amb certa duresa a s'Altraweb, però que poc a poc se va escolant per dins el meu cap i el meu cor.

"Dreamers Like Us" del segon sampler de Dreamville Records (2005) recentment lliurat gratuïtament als assistents a la Fira del Disc torna a ser una joieta a càrrec del millor singer-songwriter que tenim a l'illa (a banda de líder d'una excel·lent banda de rock) que és John Tirado que m'està convencent i molt amb aquesta faceta semi acústica. I enhorabona de vell nou a Lluís Segura (L.A.) per tot el que està aconseguint.

I en posaria un parell més, però ja n'hi ha per ara, no?

dimecres, de setembre 14, 2005

Nigul cap a ponent des d'Algaida


nigul2
Originally uploaded by joanet.
Acab de publicar tota una sèrie de fotografies preses totes aquests darrers dies amb el mòbil. Són totes de la zona de Llucmajor i els voltants i no necessiten gaire comentari. Pensau que a mi, en directe, gairebé em pega la síndrome d'Stendhal veient el cel aquests dies.

I love Mallorca!

Nigul de camí entre Llucmajor i Randa


nigul3
Originally uploaded by joanet.

Nigul al camí de cala Pi (Llucmajor)


nigul1
Originally uploaded by joanet.

Posta de sol des de s'Arenal


arenal
Originally uploaded by joanet.

Posta de sol des del monestir de Cura


Cura
Originally uploaded by joanet.

dimarts, de setembre 13, 2005

Aquests niguls...

Promet que el pròxim post serà una foto de niguls. És que aquests darrers dies, amb l'arribada (sempre esperada) de les tormentes de final d'estiu, no puc deixar de mirar el cel. Ja tenc mal de tant alçar el cap. Veritablement aquest espectacle de colors i formes canviants que fan els niguls de tormenta amb el sol d'estiu encara intentat escolar-se per on pot em provoca sensacions realment poderoses. Estic passant l'estiu com de costum a s'Arenal i els horabaixes mentre passeig amb en Truc o mentre faig la volteta en bici per les contrades de Llucmajor el cel és un espectacle tan impressionant que costa de creure que en els nostres dies encara sigui gratis.

Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.

Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.

diumenge, de setembre 04, 2005

Efecte Katrina


katrina
Originally uploaded by joanet.
No sé per on començar, però és que aquesta catàstrofe natural i humana que Katrina ha fet a Nova Orleans m'està deixant la pell de gallina.

Les imatges són al·lucinants. Com a afeccionat al cinema no puc deixar de pensar en que moltes de les imatges pareixen sorgides de les pel·lícules de grans cataclismes d'aquests que aventuren la fi del món. Sense anar més lluny, moltes de les fotografies m'han fet recordar la recent "Guerra dels Mons" d'Spielberg, un film amb unes imatges espectaculars, especialment en dues escenes: l'arribada dels alienígenes i l'activació de les seves màquines de destrucció, per una banda, i l'escena del ferry per travessar el riu per l'altra.

Però deixant de banda les referències cinèfiles el primer que hem de pensar és que això va de debó. I al respecte hi ha moltes qüestions que em passen pel cap.

Sobta aquesta manca d'organització davant la catàstrofe, havent passat al que se suposa que és el país més avançat del món. Després de molts dies ara sembla que el rescat i l'atenció a les víctimes s'està començant a ordenar... però és que ha passat una setmana! Només pensar en gent que durant una setmana no ha rebut aigua potable, atenció mèdica, roba per canviar-se la banyada... als USA, no a l'Àfrica! A mi em dóna la sensació de fragilitat, d'una fragilitat que normament no hi pensam, si aquí a Mallorca ens sentim segurs a les nostres cases i amb les nostres vides, doncs imagin que als orgullosos capdevanters del món això els deu suposar un veritable trasbals mental.

Una altra cosa és que els afectats són majoritàriament negres i, especul jo, pobres. Aquesta és una altra qüestió de la qual tots n'hauríem de prendre nota. És aquell concepta, ja vell, de l'anomenat "quart món" que en aquest cas no només ens serveix per recordar que existeix, sinó també per deixar en evidència com la diferència de classes equival també a la diferència de races, amb tot lo d'injust i terrible que té aquesta veritat.

Esper que a George Walker Bush no se li acudeixi pensar en referents bíblics perquè aquest animal encara podria justificar que la història de Sodoma i Gomorra es repeteix... bé, deixe-m'ho fer.