Tenc depressió.
Cada diumenge em passa.
Sol començar cap a les cinc de l'horabaixa, just després de la siesta, i em dura ja tot el que manca de cap de setmana. Se nota com una mena de formigueig a l'estòmac i, de sobte, arriba un apatisme d'allò més insistent. Si dóna la casualitat que hi ha futbol a Son Moix (no li pens dir mai Ono Estadi) arribarà més tard, quan ja som de tornada a casa.
La millor manera de passar el temps a partir d'aleshores és duent a terme un procés d'aïllament del món consistent en llegir còmics, escoltar futbol amb els auriculars, omplir la banyera d'aigua molt calenta i ficar-se a dins, navegar per internet sense rumb fix (o combinant diverses d'aquestes activitats). Ja sé que no sóna gens fashion, però és talment us cont. Si intent de fer alguna activitat que suposi més contacte amb el món que m'envolta aleshores em pega una angústia mala de suportat. El tema està en què no ho pas malament, de fet em satisfà aquest estat de recolliment (jo dic que em pos en modus estalvi d'energia com els portàtils). Llavors també me n'he d'anar prest a jeure (sense separar-me dels auriculars, tot escoltant els resultats i tertúlies esportives).
L'endemà, dilluns, quan sóna el despertador, no sol quedar rastre de la depre i em convertesc en l'ésser que sóc normalment (amb les meves pereses i tal, però res comparable a una depressió).
Encara hi ha un altre cosa a contar. Si per casualitat, ja sigui sortit de mi o forçat per les circumstàncies, em distrec enormement diumenge horabaixa (anant al cine o sortint a sopar amb amics o etc) aleshores hi ha un efecte secundari molt desagradable i és que dilluns al matí em costa un horror aixecar-me i anar al curro. Em trob anímicament pel terra.
Amb els anys he après a viure amb això i, com us deia, ho duc bé sempre que pugui estar en pla "vegetal", però a na Marga li costa perquè, sense entendre que està passant, de sobte em torn una mena d'ermità amb vot de silenci. Entenc que és una putada i li (et) deman disculpes.
