dijous, de març 31, 2005

Antiamericanisme


Protesta pacifista a Frisco
Originally uploaded by joanet.

Crec que la primera vegada que en vaig ser conscient va ser arran de l'atemptat terrorista a les torres bessones de Nova York. Em referesc al sentiment antiamericà que hi ha en bona part de la societat espanyola. Com deia, va ser llavors quan vaig escoltar comentaris referents a que ja els estava bé als americans rebre, inclús alguna alabança a Bin Laden per la seva creuada contra l'imperialisme com si representàs als pobles oprimits de la terra.

Acab de tornar dels Estats Units, un país que admir profundament perquè gran part de les meves satisfaccions provenen d'allà, i m'agradaria explicar les meves opinions.

Quan dic lo de les satisfaccions m'explicaré millor: la música (el country alternatiu és 100% americà, però també ho són tantes músiques: el blues, el jazz, Janis Joplin, The Doors, Velvet Underground, Elvis, John Coltrane, Hank Williams, Muddy Watters, Big Star...), el cinema (no cal donar massa explicacions. Sóc un fanàtic del western!!! El cinema negre, la ciència ficció dels 50...), el còmic (els còmics de superherois, els de terror i sf dels 50, el còmic underground), la televisió (des de la dimensió desconeguda a expedient-x), i, perquè no: la coca-cola.

Quant a alguns arguments dels antiamericans:

- Es queixen del "règim" totalitari d'Amèrica i jo els demanaria si a l'Iraq de Saddam o a l'Afghanistan dels talibans s'hauria pogut fer un documental crític amb els governants. És clar que no! I en canvi al senyor Michael Moore no paren de donar-li premis al seu propi país!

- L'imperialisme. Aquest concepte sembla que serveixi per tot, especialment per assenyalar als dolents de la pel·lícula. No n'estic gens ni mica d'acord. Una altra cosa és que siguin criticables alguns comportaments del govern de la nació més poderosa del món que sovint realitza accions d'abús de poder, d'ingerència en la sobirania d'altres nacions que són totalment inacceptables i inapropiats. Només per esmentar els més recents: les guerres d'Iraq i Afghanistan amb excuses absurdes i recolzant-se ens règims tan dictatorials com els que pretenen enfonsar (evidentment em referesc al Paquistan), la deportació de persones a la base militar de Guantànamo, el bloqueig comercial a Cuba,... I si fixem la vista als darrers cent anys, més o menys el temps que fa que són la primera potència mundial, la llista de barrabassades és impressionant!

En general em sembla que els arguments antiamericans estan basats en la falàcia de l'ètica de manual de 10 lliçons ràpides (tipus "aprenda a distinguir el bien del mal en solo 10 lecciones"). Tan curt de gambals és un antimericà com ho pot esser el sr. Bush i la seva teoria de l'eix del mal. Ara no voldria entrar en terrenys més propers a la meva professió, però als voltants del (mal) anomenat software lliure, esdevé el mateix fenomen. (Nota: millor dir-ne software de codi obert, així no introduïm conceptes ètics en un terreny tècnic).

Que Estats Units no són el paradigma a seguir ni molt menys em sembla evidentíssim: intervencionisme internacional il·legítim, pena de mort, discriminació racial, manca absoluta de cobertura social digna, educació deficitària i no laica, prohibició del comunisme...

Per acabar de desfogar-me un poc només dir-lis als senyors que prefereixen el Bin Laden un parell de coses:

- Als països musulmans on impera la llei islàmica es cometen barbaritats intolerables, especialment contra la llibertat de les dones. Què diu el manual del progre en aquests casos? No s'haurien de senyalar igual de rotundament aquestes altres atrocitats?

- Mark Twain (val la pena rellegir els seus visionaris articles!), Noam Chomsly, Humprey Bogart, Susan Sarandon, Bruce Springsteen, Woody Guthrie, Franklin Delano Roosevelt, Charles Chaplin, Michael Moore... tots americans. També són culpables?

[ La foto que acompanya aquest escrit és d'una protesta contra la guerra d'Iraq que vaig prendre aquesta setmana passada a San Francisco. La protesta consistia d'una extesa de més de 1500 parells de botes que representaven els soldats americans morts a l'Iraq. A cada un dels parells hi figurava el nom del soldat mort, la seva edat i el seu estat de naixement. Al costat d'alguns parells de botes hi havia flors i fotografies del difunt. En un altre lloc la gent podia dipositar parells de sabates "civils" per representar les víctimes iraquianes del conflicte. Durant diversos dies un speaker llegia els noms dels soldats morts a la porta de l'ajuntament de SF i hi havia venda de camisetes i recollida de signatures contra la guerra. A escasos metres d'allà, molts indigents passen les nits al ras (gent gran, malalts de sida, veterans de guerra) . Són les ombres d'un sistema que de perfecte no té res i que tan de bo evolucioni a millor ]

dijous, de març 17, 2005

Fly to the moon


Kraig Jarret Johnson (Golden Smog)
2001, Mallorca
Originally uploaded by joanet.



Comença la marató de viatges!
Crec que mai abans no havia concentrat en tan poc temps una sèrie de viatges de plaer, amb molta passió musical de fons.

Dissabte el sr. Cabot i un servidor volarem en direcció a Bilbao per assistir al concert que Wilco oferirà a la sala Azkena de Gasteiz. M'esper una gran nit, una lliçó de la millor música que el panorama pot oferir a càrrec del ja veterà i encara menystinguts geni de Chicago: Jeff Tweedy.

Després d'això, el dimarts, prendré el vol cap un lloc un poc més lluny: San Francisco, o Frisco com diuen els ianquis. Aquest és un viatge d'esbarjo familiar. Vaig amb els meus pares, una tia i un dels meus cosins valencians, en concret en Pedro el que més m'ha influït en molts aspectes de la vida, a qui he tengut de model i que està païnt una de les pitjors desgràcies que ens poden passar: perdre la dona per malaltia. No vull ara entrar en qüestions tan poc agradables. Però esper que per allà es pugui distreure un poc i ens ho passem bé, i anirem a veure el concert d'Okkervil River, la banda que més m'excita actualment. Heu escoltat el seu single "For Real" d'avançament del seu proper disc? Es pot davallar gratuïtament a la pàgina de la seva discogràfica Jagjaguwar i a mi m'ha deixat boca-badat. Okkervil River actuen a un club d'allò més elegant i amb solera de SF, el Bimbo's, un local dels anys 40. La pena és que actuen com a teloners de The Decemberists, un grup de glam-rock que no mata especialment. Will Sheff i companyia els donen 1000 voltes! Si puc, també assistiré al concert de M Ward i Scout Niblett, ja ho veurem.

I per mitjans d'abril estic plantejant-me anar a Lleida a veure Golden Smog. Pot ser un "broche de oro", com diuen en castellà. No crec que en JCabot s'animi, perquè a ell li va més el rollo pop i GS són country-rock, però ja vorem...

Estic un poc excitat amb tant moviment a la vista. En tornar escriuré algunes impressions de tot plegat.

Ciao!

divendres, de març 04, 2005

Perquè?

Em deman que m'ha duit a allunyar-me més d'un mes del bloc i la raó és que he passat una mena d'astènia hivernal (en el meu cas força més habitual que la primaveral. la primavera m'estimula molt).
I aquestes darreres setmanes estareu d'acord que han estat molt fredes pel que estam avesats per aquí. Si a això hi juntam que assimilar una ruptura no és una cosa de dies (estic progressant!), doncs ja està tot explicat.

Avui divendres, bonic dia de la setmana, em veig més positiu i tenc un parell de coses a dins el cap: vull tornar a punxar música com aquell dia a sa Pobla amb Dj Named Sue i Bill & Ferry, a veure si surt algo, i l'altra cosa que tenc al cap és que m'agradaria ficar-me en el merder de dur un artista a Mallorca, algú que no em demanàs pasta i ho poguéssim arreglar amb la manutenció i els tresllats. Hi ha molts noms que em ballen pel cap i hauria de ser algun desconegut total amb qui pogués contactar per la web i arreglar-ho directament, sense intermediaris. La cosa pot ser complicada, però miraré com ho puc fer (lloc, equipament,...). Al Lisboa seria xulo i no serà difícil avariguar com se fa això.

Ara mateix estic escoltant el melanconiós tema "Snow Falls In November" de Julie Doiron, aquesta dona que ara es passeja per mitja Espanya hagués estat ideal per iniciar el *projecte*! Però n'hi ha molts... pensem pensem.

Us deix amb algunes recomanacions discogràfiques que he escoltat darrerament: "Winged Life" de Shearwater (2004), "Superwolf" de Bonnie Prince Billy & Matt Sweeney (2005), "Curtains" de John Frusciante (2005) i "On My Way To Absence" de Damien Jurado (2005). Mmm lo-fi rules?