IB3tv contra el català

L'altre dia, als noticiaris del migdia d'IB3 TV (la ràdio és una altra cosa), em varen deixar ben estorat amb la següent notícia: "A partir d'ara, l'espectador podrà escollir l'idioma de les pel·lícules entre el català, el castellà i la llengua original".

Allò que els presentadors anunciaven com a una gran fita per al canal, a mi, personalment, em va ofendre profundament. A què ve això ara?

Quin és el model de televisió pública que promociona en Govern (aquest que és tan d'esquerres i progressista)? Una TV amb llengua a la carta? No us recorda al model d'escollir la llengua de l'ensenyament que volia posar el PP?

Quina vergonya!!! I en aquest govern hi ha el Bloc? Doncs no se nota.

Una TV pública no està per obtenir més audiència a base de minvar la presència de la llengua que se suposa que vol promocionar. Sóc el primer defensor de que les coses s'emetin en VOS, però qui vulgui doblatge en castellà ja te la TVE, Tele5, Antena3, Cuatro, La Sexta etc etc etc. On és la presència del català en aquestes cadenes?

M'aterra pensar que IB3tv vulgui devorar TV Mallorca. A [M] sí hi ha coses que realment valen la pena, amb valors civils i ètics, periodisme d'investigació (i no el butlletí oficial que és IB3tv), història i costums, gents i pobles. I una aposta per la cultura (a IB3tv no existeix la cultura). Serà una pena el dia que [M] entri al grup IB3 perquè no serà el mateix. La domesticaran, la faran menys perillosa i perdrà el punt d'encant que té ara.

És penós perquè quan "els teus" fan polítiques que et recorden al pitjor "dels altres"... què et queda?

Fa falta una regeneració en valors i sobretot gent honesta, transparent i valenta. Els que tenim ara no tenen cap d'aquestes coses.

Ah! Voleu saber el pitjor de tot, el que jo no sabia i ja estava indignat???... ho voleu saber??? A veure si encertau quina és la "llengua per defecte" de les emissions de les pelis d'IB3. La resposta, posant el canal en qüestió. Jo, però, no ho faré més.

Viatge a Gal·les (i VIII): Retorn a Bristol

Les nostres passes s'encaminen ja cap al final del viatge. En aquesta darrera data visitàrem la zona sud dels Brecon Beacons on trobam l'animada ciutat ramadera de Abergavenny. Es tracta d'una ciutat molt agradable, de petit tamany que té un castell normand del segle XII excessivament fet pols. Hi has de posar molta imaginació per fer-te una idea del que fou d'antuvi!

Respecte la ciutat, com vos deia és petita (com Manacor per exemple) però per la seva ubicació central en una vasta regió ramadera, te un ambient animat i un gran mercat. Al contrari que Rhayader, a Abergavenny han tengut bon gust a l'hora d'arreglar el centre i pots passejar per carrers peatonals plens de comerços i restaurantets. Noltros vàrem dinar asseguts en unes tauletes d'un restaurant al carrer.

Com podeu apreciar en les fotos, les ovelles són el centre d'atenció del poble, fins i tot fan xocolatines en forma de mè.

Abandonarem Abergavenny després de dinar per dirigir-nos ja de tornada a Bristol, a Anglaterra, però abans ens quedava un darrer punt d'interès.

El riu Wye divideix, en aquesta part sud, Gal·les d'Anglaterra. Tota la ribera del riu, a ambdós costats és molt verda, plena de bonics i espessos boscs. Segons vérem, hi ha nombrosos camins senyalitzats per fer excursionisme a peu o en bicicleta per aquesta zona. Al respecte, dir que encara hem d'aprendre molt dels britànics en aquest sentit. Qualsevol indret d'interès natural i paisajístic (i a Mallorca en tenim també molts) està profusament retolat i les facilitats per als que vulguin explorar-los, són totals (mapes, guies i centres de recepció on molt amablement informen de les possibilitats de rutes a fer sovintegen).


Però com anava dient, ens encaminàrem cap al riu Wye per resseguir-lo al sud fins a arribar a l'abadia de Tintern. El llegat medieval de les illes britàniques (i també de la zona oest de França) està farcit de restes de les guerres religioses, i Tintern Abbey són un altre exemple. Ja no ens va sorprendre tant com la primera vegada que passejarem per unes ruïnes d'aquest estil (potser fou a les ruïnes de la Catedral de Sant Andrew's d'Escòcia) però aquests llocs sempre tenen quelcom de màgic. A Tintern s'afegeix el fet que es tracta d'una zona frontenera. De fet, el bosc que veieu al darrera del ventanal de la fotografia és Angleterra, mentre que l'abadia es troba a Gal·les. Al mig, només hi ha el riu Wye.

Finalment abandonàrem Gal·les pel mateix pont pel qual hi havíem accedit i ens n'anàrem cap a Bristol on havíem de fer nit per agafar després un molt matiner vol cap a Palma. No va ser aposta, sinó pura sort, que uns vells amics nostres, els Redlands Palomino Company, tocaven aquella nit a Bristol, i vàrem aprofitar l'oportunitat. Quan els Redlands ens visitaren a Mallorca ja ens varen contar que tenien intenció de mudar-se fora de Londres per poder tenir una vida més "country". I aquesta vida l'han trobada precisament a la terra natal de Hannah Elton-Wall, que és, mira per on, Gal·les. En aquests anys des de 2005, hi ha hagut alguns canvis en la formació dels Redlands, però segueixen al front els entranyables Alex i Hannah. Qualque dia els tornarem tenir per aquí.

I amb això donam per finalitzat el viatge i la nostra crònica. Esper que us sigui amena i, sobretot, útil si planificau visitar aquest petit país.

Viatge a Gal·les (VII): L'atac dels moscards assassins

Com vos contava a l'anterior post, Rhayader no té res destacable, però a escasos cinc quilòmetres es troben una sèrie de valls ocupades per embassaments anomenades Ellan Valley. La zona té el seu encant, especialment cap al final, on un brusc canvi de paisatge, d'un monòton bosc cap a una zona amb diversitat de vegetació i petites colines ondulades, ho fa encara més bonic. De tota forma, el nostre objectiu del dia era seguir cap al sud i entrar a la famosa àrea de Brecon Beacons, l'altre parc nacional gal·lès.

Arribats al poble de Brecon vàrem passar pel que seria el nostre apossent de la nit a deixar els trastos i partir a fer una excursioneta per la contrada. Brecon, sense tenir res d'especial, és un lloc molt més amè i vitalista que Rhayader. Es nota que per aquí passen visitants perquè hi ha comerç, restaurants i es veu vida als carrers.

Per cert, una altra vegada vàrem topar amb un bon B&B. Potser no fos tan espectacular com algun dels anteriorments comentats, però va ser un lloc prou agradable i els hostes són molt simpàtics. El lloc es diu The Grange i el vos recoman decididament.

El nostre objectiu de l'horabaixa era fer una excursió en bici des de Brecon fins a una presa anomenada Talybont Reservoir. Hi ha una ruta que parteix de Brecon i arriba fins a Cardiff (una ruta de quasi 100 km dita Taff Trail) i la passejada -molt més curta- que volíem fer és el primer troç d'aquesta ruta. Malauradament els comerços de lloguer de bicicletes tancaven a les 17h (quan hi ha sol fins a les 20h a la primavera!) i no vàrem poder llogar bicis. Al final anàrem en cotxe fins a l'embassament per recorre'l a peu. Vàrem començar a caminar i quan portaríem uns 45 minuts (per cert, d'un paisatge tampoc no gaire espectacular), de sobte ens atacaren niguls de moscards! Quin desastre, ja ens tens fent volar les mans i correcuita de tornada cap al cotxe (que tenia els vidres també plens dels voladors atacants).

Total que tornàrem al poble, voltàrem una estoneta pels carrers i vàrem acabar el dia comprant el sopar en un restaurant hindú on un cambrer ens interrogava sobre l'islam i la seva presència històrica (Al-Alandalus) a Espanya. Les preguntes eren prou incissives com per dir-li adéu tot d'una que ens varen servir la comanda.

Viatge a Gal·les (VI): Snowdonia

Snowdonia és una regió situada al nord-oest de Gal·les. Aquest era el dia en què arribàvem més al nord al nostre viatge. Lamentablement hi ha alguns llocs del país que vàrem renunciar visitar per no tenir el temps suficient.

Començaré, des de l'ignorància doncs, animant-vos, si teniu més temps que nosaltres, a visitar la península de Llŷn (especialment la costa nord i la minúscula població de Porth Dinnlaen, que sembla que ha de ser un lloc preciós per deixar passar les hores embadalit mirant la mar en aquest lloc paradisíac; les ciutats de Caernafon i Conwy, a la costa nord del país, semblen també llocs que val la pena visitar amb els seus impressionants castells; i, finalment, l'illa d'Anglessey, que sembla que hagi de ser un lloc de màgica pau.

Però a Snowdonia també val la pena dedicar-li prou temps. Potser nosaltres no en vàrem tenir molt, però crec que l'aprofitàrem a bastament. Vàrem defugir l'opció més evident que podria ser pujar el pic més alt de Gal·les, l'Snowdon, en el tren creamallera -i atracció turística- que el puja. Per sort vàrem trobar un lloc web molt explicatiu del parc nacional d'Snowdonia on s'expliquen moltes possibilitats. Ens vàrem decidir per una excursió light als voltants d'un llac, i la decisió no podia haver estat més encertada (aquí la podeu veure)

Gràcies al GPS del cotxe va ser senzill arribar al punt de partida, i només el camí fins allà ja fou tot un espectacle. Aquesta zona és una part realment muntanyosa. El conglomerat rocòs que conformen el pic Snowdon i la resta de pics alts modelen un paisatge abrupte on les valls estan farcides d'arbres i llacs i les parts altes de roca pelada i supòs que de neu a l'hivern. El dia però era fenomenal un altre pic i vàrem gaudir de l'excursió i de tot.

Va ser fàcil reconéixer el lloc de partida de l'excursió perquè estava ple de cotxes aparcats a la carretera. El lloc en concret és punt de partida de molts camins que pugen a les muntanyes. Hi ha una caseta amb bar i banys al lloc d'inici, on també s'exposen fotos que documenten com Edmund Hillary venia aquí precisament a entrenar-se per a la seva expedició a l'Everest. Je je, no era la nostra intenció precisament!

Certament pujar fins al llac Idwal és una excursió molt senzilla. En només un quart d'hora des del parquing s'hi arriba. Després vas voltant-lo en un camí que, sense deixar de ser una excursió fàcil, té l'atractiu d'anar canviant de perspectiva de l'entorn i, fins i tot, un pas una mica compromès per passar per una mena de torrentera. Per sort tot va discòrrer sense més complicacions i vàrem passar uns moments de veritable relax en aquest bonic indret. Als voltants del llac hi ha un impressionant circ de muntanyes que ha ser ben bonic de pujar, però no era el dia adequat.

Per cert que unes cabres de muntanya ens varen sortir al pas i ens feren un espectacle digne del National Geographic amb xoc de banyes inclòs!

L'horabaixa ens disposarem a començar la ruta al sud que ens havia de portar aquella nit a Rhayader. Era el principi del final i no vaig poder evitar sentir una certa tristor en abandonar aquells bonics cims d'Snowdonia.

Rhayader és un poble de pas que no té cap atractiu especial i que vàrem seleccionar per la seva ubicació geogràfica. El nostre B&B va ser correcte sense més, però no especial com els dos anteriors on havíem estat.

Nota: Les aparences enganyen: aquí m'estava congelant els peus!

Viatge a Gal·les (V): Volta per Mwnt

Aquest dia era un dels llarguets de cotxe perquè el nostre objectiu era pujar cap al nord del país, fins a la regió coneguda amb l'evocador nom de Snowdonia, però primer volíem estirar una miqueta les cames i aprofitant un altre resplendent dia i un fulletó sobre rutes a peu que hi havia al B&B vàrem sortir, berenar i motxilla, a fer un camí circular que va de Ferwwig fins a Mwnt i tornar.

Mwnt és un lloc molt bonic de la costa. Hi ha una platja, una muntanyeta i una aïllada capella. El camí, molt agradable, transcorre entre granjes i colines a l'interior i es precipita cap a la mar esdevenint un sender de terra quan ens acostam a Mwnt. El parell d'horetes que ens va dur anar i tornar de Ferwig a Mwnt varen ser les més agradables del dia.

Després partírem cap al nord, aturant a la concorreguda població turística de Aberystwyth. El lloc té una mena de passeig marítim vora la mar on munts de turistes ciculen i menjen gelats. No ens va conquerir aquesta zona molt més humanitzada i amable, i potser menys autèntica. Així que, a banda de aturada tècnica, seguirem cap al nord fins a Harlech.



Hi ha un punt, potser quan passam Machynlleth en que el paisatge canvia de sobte. Aquest seguit de colines, vaguades i acantillats, deixen lloc a un paisatge de muntanya. Tot el que va des d'aquest punt fins a Dolgellau -un poblet molt agradable i animat- són les estribacions d'una de les muntanyes altes de Gal·les: el Cadair Idris. Les muntanyes i els boscs són un canvi brutal del paisatge i l'avantporta de Snowdonia.

Arribàrem al nostre B&B de Harlech a punt per a la posta de sol, així que sense més dilació deixarem les maletes i baixarem fins a la llargíssima platja a disfrutar de la despedida del sol. El nostre B&B de Harlech, la bonica casa victoriana de Pen Y Garth, va resultar un lloc també genial, amb uns hostes molt amables i amb un únic error: no hi ha internet!

Viatge a Gal·les (IV): El dia celta

El nostre tercer dia estava dedicat a explorar la regió de Pembrokeshire, a l'extrem més sud occidental de Gal·les. És de tot el país la que concentra més punts d'interès cèltics. Mentre vaig posant una foto del paisatge típic que es podia veure des d'una colina propera a la mar a Pembrokeshire -en un altre afortunat dia assolellat-, aprofit també ara per comentar un parell de coses.

Ni na Marga ni jo sentim una especial atracció per la cultura celta, i pens que són els paisatges i les gents de llocs com Escòcia, Bretanya o Gal·les el que ens atreu, no especialment el "rollo celta". A Gal·les , a més, es dóna un curiós fet. Sembla que els originals pobladors celtes i pagans varen ser força romanitzats i realment adoptaren les lleis, trets culturals i la religió que venia de Roma. D'aquí que quan els invasors bàrbars saxons invadiren les illes britàniques, els celtes cristians originals, hereus de la cultura romana, foren els defensors dels principis religiosos i protocavallerescs. És en aquesta època de la que es conserven pocs documents escrits, -segles VI, VII- en que se suposa que va viure el rei Artur i els seus nobles cavallers. Un rei de llegenda i una història tan trista com evocadora. Aprofit l'apunt per recomanar la versió de la història que feu un inspirat John Boorman en aquella màgica Excalibur (1981). Despreciau algunes revisions del mite com la barroera El rey Arturo (òstia, ja val de "desmitificar", collons és tot lo contrari lo que volem!).

Tornant al viatge. Dir que la pràctica totalitat de la costa de Pembrokeshire està protegida en forma de parc nacional i això ha permès que aquesta successió d'acantilats i platges es mantingin pràcticament verges.

Bé, aquest dia visitàrem la platja de Manorbier amb un castell prop de la mar i amb els suferos a tope aprofitant les ones (atenció, si teniu alèrgia al rollo surfer, vos avís que en tota la costa sud de Gal·les us en trobareu a muntanyes). Després anàrem precisament a visitar un lloc d'interès artúric. En un lloc allunyat de qualsevol població, al bell mig d'uns acantilants es troba l'antiga capella de Saint Govan. Aquest sant local diu la història que va caure per l'acantilat mentre era perseguit per uns pirates i que miraculosament no es va fer mal i l'acantilat el va amagar dels pirates que no el trobaren. Aquí va erigir una modesta capella (segurament no la que hi ha ara) on va viure retirat del món la resta de la seva vida. I on és l'interès artúric? Doncs que la llegenda no-oficial diu que en realitat aquest tal Govan no era altre que Sir Gawain, retirat després de la dissolució de la taula rodona.



Després partítem a visitar Saint Davids, un altre lloc d'interès de Pembrokeshire on es troba la catedral més gran de Gal·les en un poblet molt petit de l'extrem occidental del país. Pel camí ens aturàrem a la platja de Newgale, una llarga i extensa platja d'arena on, de nou, els surfers, els voladors d'estels i la gent en general, aprofitava per passar el dia. Quant a saint Davids, el sant en qüestió és el patró de Gal·les i hi ha devoció al país per visitar el lloc. A banda de la catedral el que més em va sobtar va ser que aferrada a ella hi ha les dependències de cal bisbe i, a pesar del seu estat ruinós actual, crida molt l'atenció pensar que originalment competien -si no superaven- en luxe i espectacularitat, a la pròpia catedral. Com si el bisbe volgués que casa seva fos més important que la casa de Déu. Curiós.



D'aquí ja partírem cap al nord tot seguint la costa i passant per diversos llogarets costaners ben agradables i fent aturada en dos llocs que vos recoman: Pentre Ifan i Nevern (ambdós molt propers al poblet de Newport). Pentre Ifan és un dolmen impressionant, situat al bell mig del camp. La zona aquesta propera a Newport i a Cardigan me va encantar. Empinades i arrodonides colines verdes plenes d'ovelletes i granjes li donen al paisatge una autenticitat especial. En xerraré més endavant al proper capítol.

Després del dolmen visitàrem Nevern, un llogaret famós per la seva esglèsia i el que l'envolta. Per començar, l'esglèsia de Navern es troba situada just a la vora d'un riuet que baixa de la colina. És un d'aquests indrets que desprèn màgia per la seva ubicació com a protegint l'entrada d'un petit bosc, potser llar de fades i gnoms. És una esglèsia típica a Gal·les, on el seu campanar realment és una torre de defensa que ens permet imaginar que a banda de la funció de parròquia, aquesta mena d'esglèsies també eren fortaleses per protegir les gents del poble en temps més violents: esglèsia-castell. I al petit cementeri que l'envolta hi ha dues curiositats més: una és la impressionant creu celta del segle X, i l'altra, el bleeding yew (el teix sagnant), un arbre que té astorats als botànics perquè raja un líquid vermell. La llegenda diu que l'arbre seguirà rajant aquesta "sang" fins que un gal·lès no assumeixi el tro de rei de Gal·les (em pens que seguirà rajant per moooolt de temps!).



Finalment, defugint les carreteres principals vàrem optar per arribar fins a Cardigan per les petites sendes rurals i va ser tot un encert. Des de Cardigan, ciutat ubicada a la desembocadura del riu Teifi i magnífic port natural, vàrem partir directament cap al nostre B&B. I ens vàrem enamorar. Llygad Yr Haul està situat al cim d'una colina abans d'arribar a la petitíssima població de Ferwig. Tota aquesta contrada està beneïda per una naturalesa exhuberant i uns colors magnífics. En arribar a la casa ens va rebre la seva única habitant humana, una dolça amfitriona anomenada Diane que ben aviat ens va conquerir per la seva hospitalitat... i pel seus pastissos!!! Després de deixar-nos discretament acomodar-nos a casa seva (per cert, amb la millor habitació, el millor bany i la millor wifi del viatge) ens va convidar al saló a prendre tè i pastisos. Mmmm, quina passada! I també vàrem conéixer els seus "boys" (el negre Guinness i el blanc Lewelyn), dos labradors que se l'estimen amb locura i que se posen nerviosos si la perden de vista. Diane és una dona orgullosa de la seva terra, gal·lesa parlant i que et fa sentir realment a gust. És per experiències com aquesta que val tant la pena escollir B&B com a opció d'allotjament. Particularment, la nostra estada a Ferwig em va recordar molt la també entranyable experiència de Plouezoc'h a la Bretanya francesa.

Viatge a Gal·les (III): El gran castell

El nostres objectius del dia eren tres: el castell de Caerphilly, la segona ciutat del pais -Swansea- i finalment Tenby, un poble vora la mar molt guapo a les fotos que havíem vist.

Al contrari del nostre primer dia a Gal·les, aquest va ser un dia fosc, plujós i ventós. Una llàstima.

El nostre primer objectiu era doncs el castell de Caerphilly, un poble uns 10 km al nord de Cardiff, cap a l'interior del país i, va resultar ser la visita més interessant del dia. El castell és enorme, de fet el més gran de Gal·les. Com la majoria d'aquesta mena d'indrets, està bastant en ruïnes, només algunes dependències han estat restaurades. Allò que resulta més interessant del castell és la imatge de gran fortalesa que encara conserva. Els obscurs murs envoltats d'un gran fosat ple d'aigua són molt fotogràfics. També crida molt l'atenció una de les torres que està mig derruïda i que s'aguanta amb una inclinació exagerada.

Sembla que a l'estiu se fan demostracions de com se duien a terme les batalles a l'edat mitjana (ballestes, catapultes, torres d'assalt, etc). Ha de ser interessant de veure.

D'aquí ja partírem cap a Swansea. És una part del recorregut en la que conscientment anàvem deixant algunes coses interessants de veure però que, entre la distància que havíem de fer i que es va posar a ploure per la carretera vàrem sacrificar visites com el museu a l'aire lliure de la vida gal·lesa o el castell de Carreg Cennen, que sembla que ha de tenir unes vistes espectaculars.


Bé, el cas és que arribàrem a Swansea, segona ciutat i primera gran decepció del país. Swansea és lletj i provincià, i segurament sota la pluja tot això s'accentua. Potser el més interessant va ser que vàrem trobar un lloc molt agradable per dinar, ben aferrat a la plaça del castell (castell que no té res a veure amb la impressionant fortalesa que havíem vist al matí, ja que d'aquest no en queda més que una petita murada, ni tan sols un recinte).


Així que tornàrem a agafar cotxe per partir cap al que seria el nostre segon B&B: La Ponterosa (amb "t") a les afores de la petita població de St. Florence, a propet de Tenby. Passat Swansea el paisatge comença a canviar. Les autopistes estevenen carreteres i tot en general es torna una mica més pintoresc. Per arribar a St. Florence la carretera ja deixa de ser una carretera normal per convertir-se en un estret camí per on hi cap només un cotxe i que als dos costats té paret de terra (curiosa versió dels nostres "marges" que a Gal·les són de terra compactada i folrada de vegetació). A La Ponterosa ens va rebre el moix més vell que he vist mai. Aquest felí té 20 anys! Fa un miular greu i et segueix amb una parsimònia cansina. És com conèixer l'avi de la Coca-cola. La Ponterosa està bé i la nostra habitació tenia vistes a un bonic jardi.

Després d'haver reposat una mica del llarg camí vàrem voler anar a Tenby. De veres que és un poble molt maco, però no era el millor dia. Feia un fort vent i una mica de fred i no es veia ningú pel carrer. Ateses les condicions del dia vàrem fer-nos la foto de rigor i després cercàrem un pub on poder estar a gust. La missió va ser complicada perquè tothom era dins dels pubs! Al final trobàrem un lloc on vàrem estar molt a gust, una terrasseta mig coberta d'un pub amb estufes d'aquestes exteriors tipus làmpara i practicament sols (a dins del pub estava ple però allà estàrem a la glòria).


No puc evitar fer un darrer comentari sobre aquest segon dia. Diuen que les rotondes les varen inventar al Regne Unit. Potser, però n'hi ha que són abolutament ridícules, i a Tenby hi ha la més absurda que hagi vist mai. Per començar només hi surten tres camins, a més no hi ha espai material per fer la corba, ja que bàsicament es tracta d'un punt blanc posat al bell mig d'un carrer. Vàrem estar-hi una estona per veure com els conductors locals prenien la rotonda. La conclusió final: la ignoren. Hi passen per damunt sense complexes com si no hi fos. Fan la part de cedir el pas i prou. Com no, vaig fer-me una foto!