Una de les notícies tristes d'aquests dies ha estat el trespàs de Robert Wise, ocorregut el passat 14 de setembre, un dels meus directors de cinema preferits de tota la història i un dels darrers supervivents dels temps daurats del setè art.
Wise va començar al món del cinema a finals dels anys 30 com a muntador. Començant la següent dècada va col·laborar estretament amb el jove geni Orson Welles muntant el seu gran èxit "Ciutadà Kane" (Citizen Kane, 1941) i poc després s'estrenava com a director amb un bon film, la poca coneguda seqüela de "La Mujer Pantera" (Cat People, dir:Jacques Tourneur, 1942) que es digué "The Curse Of The Cat People" (1944). Aquest primer film de Wise és una delícia del gènere fantàstic més suggeridor i aprofitant l'èxit del film de Tourneur, Wise filma una història d'amor, fantasmes i infància. Un cocktail delicat que en mans d'un director qualsevol pot esdevenir una pel·lícula nyonya, no així en les seves mans.
Només un any més tard (i després d'un parell de pel·lícules més - incís: ni Woody Allen arriba al nivell de producció d'aquells anys) dirigeix una veritable obra mestre del gènere fantàstic, "Els lladres de cossos" (The Body Snatcher, 1945) amb dues grans figures del gènere Boris Karloff i Bela Lugosi, tot adaptant una obra lúgubre de Robert Louis Stevenson sobre lladres de cadàvers amb un personatge proper a l'arquetip del mad doctor.
Avançam un poc més dins la seva filmografia fins a trobar una obra magna dins el gènere de la ciència ficció, rodada al principi de la màgica dècada, pel gènere, que foren els 50. Es tracta de "Ultimàtum a la Terra" (The Day The Earth Stood Still, 1951) que tots els coneixedors recordam pel robot Klatu, veritable icona eterna del gènere i la famosa frase "Klatu Barada Niktó" que desactivava el poder destructor del robot. Una fàbula sobre la humanitat i com hauríem d'aprendre a conviure i una pel·lícula que tothom hauria de conéixer.
Demostrant flexibilitat entre gèneres, Wise va tocar el gènere bèl·lic amb una més que correcta "Les rates del desert" (The Desert Rats, 1953), protagonitzada per Richard Burton; també el western amb una grandíssima història d'un cruel ranxer que interpretà magistralment James Cagney i es deia "La llei de la forca" (So Big, 1956).
La seva obra magna, juntament amb "Ultimàtum..." és "La casa encantada" (The Haunting, 1963) una torbadora història sobre fenòmens paranormals i, sobretot, sobre el subconscient. Una pel·lícula on la imaginació, la fantasia i la realitat es confonen i obra mestre de la suggestió per damunt la demostració (res a veure amb la patètica recreació que se'n va fer modernament).
Després d'això encara tendria un parell de films més d'interès: "L'amenaça d'Andròmeda" (The Andromeda Strain, 1971), adaptant una obra de ciència ficció i suspens de Michael Crichton i, com no, pels fanàtics de la sèrie fou un honor que el sr. Wise adaptàs la sèrie Star Trek al cine: Star Trek: The Motion Picture (1979). De tota forma les grans dècades havien ja passat i el cinema no era el mateix.
No vull entrar a comentar els seus grans èxits de públic i reconeixement mediàtic com "Sonrisas y lágrimas" o "West Side Story". Enteneu que no m'atreveixi a aprofundir tant en les parts més fosques del l'ànima negra d'aquest gran director.
Rendiu tribut a un gran home del cine, el llinatge del qual és "savi" i revisau alguna de les seves obres mestres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada