El final de Ràdio Jove (1 de 2)

Ahir horabaixa vaig anar per darrera vegada als vells i, perquè no dir-ho, cutres estudis de Ràdio Balear a fer la meva darrera col·laboració amb en Joan Cabot per Ràdio Jove. Passat-demà 31 de desembre es posarà punt i final a 15 anys de ràdio dedicada al jovent i amb un espai important dedicat a la música que es fa a Mallorca.

Els meus primers records de Ràdio Jove estan relacionats amb l'adolescència, quan record que escoltava un Local d'Assaig dirigit per na Mònica Borràs que entrevistava grups com Los Hermanos Dalton o La Granja. Sense ser-ne un fidel oient sí que procurava escoltar el programa de tant en tant, sobretot perquè la veu de na Mònica m'enamorava.

Després vaig deixar d'escoltar Ràdio Jove i record que en el meu temps d'universitari vaig veure uns tríptics que anunicaven la nova programació on hi havia espai per coses atractives com l'excursionisme, el còmic i altres, i record que hi havia una crida a la participació. A mi em feia moltes ganes perquè la ràdio és un medi que m'estim molt perquè trob que té una característica especial que el fa més proper a les persones que la tele. Però el cas és que la meva timidesa i el meu hermetisme habitual aconseguiren que no arribàs a contactar-hi.

Passen els anys i amb 30 anys complits m'envia un mail el locutor del Local d'Assaig! Un Joan Cabot que porta el Local d'Assaig, el mateix programa que abans duia na Mònica i que em demana una breu conversa telefònica xerrant de s'Altraweb. Amb 30 anys i encara igual de tímid! Em va costar contestar-li afirmativament, però ho vaig fer i en Joan me va cridar un dia i va enregistrar un parell de respostes d'un friqui molt tímid que apassionat pels Jayhawks, Wilco i companyia n'havia fet un web dedicat (aquest som jo).

Però la gran sorpresa fou quan en Joan, mig any després, se'n recorda de mi per muntar la programació del curs 2003-2004 de Ràdio Jove i me proposa fer un espai de 1/2 horeta bi-setmanal dedicat al country alternatiu (això sí que és desesperació, no Joan?). Ostres! Era un somni! Però: hauria jo de parlar per antena? Sí. Doncs així ja m'entrà la tremolor a les cames, però vaig considerar que era una oportunitat de realitzar quelcom que feia tan temps que volia: fer ràdio.

El primer "espai americana" dins el Local d'Assaig es va emetre el novembre del 2003 i com que no vaig tenir ous de fer-lo en directe, ho vàrem enregistrar. De fet n'enregistràrem uns quans al principi (potser 4 o 5) fins que em vaig veure amb cor de fer-los en directe.

Han estat 35 programes i un dia en Joan em va reptar per batiar l'espai, però no vaig aconseguir pensar un bon nom... en canvi ell va dir "Els carrers de Laredo", pensant en el tema tradicional popularitzat per en Johnny Cash. I chapeu! Era un gran nom! (pitjor hauria estat dir-se "Un xic anomenat Sue" je je). M'ho he passat molt bé aquest any, m'he sentit progressar des de la timidesa inicial fins ara que anar a Ràdio Jove era com un relax dins les setmanes (va estar bé canviar de cadència quinzenal a setmanal, però també era un simptoma del final de Ràdio Jove) de vegades un poc grises. Això sí, m'ha duit feina, i per una persona vaga per naturalesa com jo, qualque dia preparar el programa em feina peresa, però crec que me n'he sortit prou bé.

Ara s'ha acabat, i me fa molta pena. Ahir, mentre en Joan Cabot, en Biel Ferriol i un servidor, entre tassó de vi i galletes dolces (idò, que us pensàveu que era això de la ràdio) feiem un repàs a les músiques que més ens han agradat del 2004 no pensava en res i senzillament disfrutava el moment. Va ser acabar el programa, acompanyar en Joan a casa seva i sopar i me va venir com una tristor, sobretot pel que he perdut personalment, però també perquè s'ha acabat de manera silenciosa la tasca d'unes persones que era important per a la societat en el seu conjunt... i sembla que aquesta (societat) ni se n'ha adonat... d'això tractaré en el proper escrit. Molt aviat.

No hidden track

La veritat és que no tenc la ment molt clara sobre el què he d'escriure. Només que trob que fa molt temps que no escrivia res i per dir algo... total això no ho llegeix ningú!

Passa que fa dues setmanes vaig saber que la dona del meu cosí preferit té un càncer molt extès. Evidentment que faran el que puguin per curar-li-ho, però la cosa està molt malament. Em deprimeix perquè són una parella collonuda, d'aquests que saben apreciar les coses guapes de la vida: els agrada molt viatjar per Espanya, fer excursions, la bona gastronomia, els westerns (ella i jo compartim obsessió pel western). És molt jove perquè tot això es trunqui de sobte, però el món és així, no coneix de distincions, la naturalesa és molt poc considerada. Ho passaran molt malament a partir d'ara ells, les mares, els germans i tots els que els estimam. Tant de bó...

I jo estic un poc pse pse darrerament. A la feina hi ha alts-i-baixos, especialment de tipus estabilitat laboral, rollos xungos sobre els quals un no pot fer-hi gaire. I després està na Llibertat, que ho passa malament a Mallorca i de pas m'ho pas malament jo perquè tenc aquesta sensació de necessitar-la un poc angoixant. De tota forma procur dur-ho tot bé, tot i que els meus amics ja diuen que estic més "gruñón" de l'habitual (no estaran insinuant que sempre n'estic un cert grau? quins cabrons!).

A casa molt bé! Em feia por la independència (mai no he tengut problemes amb els pares pel fet de compartir casa, ans al contrari) i ha resultat que me trob molt còmode vivint "on my own". Vaja, una cosa que em surt bé :-)

I llevat d'això, dir que el que he fet avui, una excursió en bici pel pla de Mallorca, m'ha fet molt feliç. El camp està preciós, molt moll per la pluja, els ocells, els marges i les rotes, els caminois i un ramat de mèns enmig de la carretera que m'he topat entre Montuïri i Lloret. Molt bucòlic, pareixia posat per la Conselleria de Turisme! La propera vegada me'n duré una càmara de fotos i vos (?) posaré una foteta.

Au, me'n vaig a fer-me uns ous amb patates fregides. Nyam nyam.