dijous, de juny 30, 2005

Somni #2: Escopeta de balins

Es veu que darrerament el meu cap roda més de l'habitual. Des del maig, més o menys, que he tornat a somiar sovint. Avui matí el despertador m'ha interromput somiant i era un somni d'aquests molt abstractes, no com el darrer.

Estava dins una habitació i hi havia tres persones a part de mi mateix. Un home, que manipulava una escopeta de balins, una dona i un nin. Supós que eren pare, mare i fill. L'home donava l'escopeta al nin i aquest jugava i feia com que t'apuntava. Primer al pare i després a mi. Al principi ningú no deia res però després el nin tanca l'arma i torna a apuntar. Aleshores son pare li diu que no ha d'apuntar la gent, però ell segueix fent-ho. De repent veig que m'apunta i amb un moviment ràpid me llenç cap a les seves cames evitant que em fereixi amb el tir. Jo l'agaf i li començ a pegar mambelletes a la cara i li dic que això no se fa i que podria haver-me fet molt mal.

Aleshores lo més raro de tot, mentre li estic pegant deixa de ser un nin i passa a ser un moixet, petit, blanc i amb cara d'inofensiu. Deix de pegar-li i l'agaf de la pell del coll (així com s'agafa als moixos) i li seguesc donant un discurs. Mentres, la dona explica que si algú entràs dins ca seva ella li dispararia i la imatge de l'escena és veure un paller d'aquests que surt a les pelis americanes i pel finestró del primer pis veig a la dona amb l'escopeta vigilant per si s'acosta algú.

I ja està, ha estat un "somnis interruptus" pel despertador, o sigui que no puc explicar res més. És molt raro aquest, no?

dilluns, de juny 27, 2005

Somni #1: Portocolom

Darrerament he tengut somnis, cosa que feia temps que no recordava. Aprofitant el bloc he pensat que podria escriure'ls, o no, ja veurem fins on arriba l'autocensura, je je je.

La setmana passada vaig somiar que el meu amic Andrés m'explicava que havia tengut un dinar de final de curs amb els seus companys professors de l'institut. Havien fet el dinar a Portocolom i, entre d'altres hi havien anat na Carme, na Cinta, en Toni i en Tomeu. Llavors, al meu somni me diu n'Andrés "creo que hay algo que te puede interesar saber", li deman què i m'explica que se va trobar amb na L i que anava acompanyada d'un al·lot. I aquest al·lot era la seva parella (i no era en Javi) i que se casaven aquest estiu. A partir d'aquí record que continuava el somni, però de manera molt confusa. Només record que trobaven a Portocolom un cadàver surant a les aigües del port i era un home irreconeixible de cara... i no record més.

Es donen al meu somni alguns elements curiosos:
* Portocolom és on passava els millors dies de les meves vacances quan era nin perquè anava a passar uns dies al xalet dels meus cosins que té una misteriosa i enrevessada arquitectura, m'aventurava a fer exploracions pels acantalitats de darrere, anàvem d'excursió a l'Algar... evidentment Portocolom té un lloc al meu subconscient. També és el lloc on vaig dinar amb na L el dia de Sant Sebastià d'enguany i on vaig decidir deixar de veure-la, cosa que li vaig dir una setmana després.
* Un altre element curiós és que hi fos en Tomeu, una persona que aprecí força i que fa dos anys que és a Eivissa i que no pintava res al dinar de final de curs.
* Sempre, des que vaig conéixer na L, el seu novio, en Javi, em va fer nosa. Na L viu a Mallorca per qüestions de feina i el seu novio Javi segueix vivint a la península. Això m'ha portat molts mals de cap (o de cor) i al final enguany vaig decidir dir "stop". Aquesta part del somni amb na L amb una altra persona és 100% premonitòria perquè ahir horabaixa vaig saber (en el món real, a través, un altre cop, de n'Andrés) que na L està sortint pressumptament amb un al·lot que no és en Javi.
* Destacar que n'Andrés representa al somni un paper que també representa en la realitat, és la persona que en la distància, encara sap de tant en tant alguna cosa de na L i me la comenta.
* Element "boda". També té el seu què perquè la setmana passada vaig anar a la boda d'una altra al·lota que en el passat va tenir un significat especial per mi. Ara esper que sigui molt feliç amb el seu home, segur que ho seran!
* Em deman perquè record amb claretat el principi del somni i perquè es fa espès al final. Qui representa l'ofegat al port? Som jo? És en Javi?

dijous, de juny 23, 2005

Castles Made Of Sand


Castells d'arena
Originally uploaded by joanet.
Tenia ganes de posar aquesta foto de fa un parell de setmanes a la platja. Es veuen una sèrie de inofensius castells d'arena indefensos davant les ones de la mar. Ben bé una foto d'una realitat efímera, ben segur amb només unes hores de demora aquesta estampa ja no hagués estat possible.

I és que, al cap i a la fi, tot el que ens envolta, incloent-nos a nosaltres mateixos, tampoc no som tan diferents als castells d'arena, si som conscients del pas del temps hem d'acordar la relativitat de les coses. Qui tengui una edat mínima de 20 anys estarà d'acord que el seu poble, la seva illa han canviat. Jo en tenc més de 30 i trob radicalment empitjorada la meva ciutat, Palma, i la meva illa. I si estir de la memòria dels meus pares, que varen conéixer s'Arenal com un meravellós sistema dunar (per posar un exemple que comentam a casa) on fins i tot hi criaven les tortugues de mar, aleshores sí que te'n pots dur les mans al cap.

Sovint em deman si els nostres dirigents, amb independència del seu "color", es qüestionen quina mena d'illa heretaran les generacions que estan per venir. Jo crec que realment no tenen un model de futur i que només se preocupen d'intentar repetir per seguir acumulant poder, negocis, riquesa.

Em fa pena, però per altra banda crec que serà un problema que els nostres successors hauran de solucionar, i confí en que quan les coses es possin fotudes de bon de veres la gent pugui treure el millor d'ells mateixos (dieu-me optimista). N'Andrés, un bon amic meu, té la teoria que en el futur es recordarà aquesta època que vivim com una mena d'edat mitjana de l'energia on la humanitat va exhaurir els combustibles fòssils, altament contaminants, fins que va haver de donar un bot endavant cap a una altra mena de fonts d'energia que deixaran les actuals com un mal record del passat. No m'extranyaria gens, pensau si als monjos copistes de l'edat mitjana els haguessin xerrat dels "blocs".

I tot això suggerit per uns simples castellets d'arena que si anau a la platja de Formentor no trobareu ;-)

dilluns, de juny 20, 2005

Year One


Batman Year One
Originally uploaded by joanet.
Aquest és un anunci adreçat a tothom, ja siguin aficionats al còmic com als que no ho són: comprau el primer episodi del col·leccionable Batman que Planeta acaba d'editar. Aquest primer episodi s'ha posat a la venda al ridícul preu de 1 euro!

És sabut pels "iniciats" que Planeta ha adquirit els drets de publicació dels còmics DC a Espanya i un dels seus llençaments en què més esperances tenen és aquest col·leccionable setmanal de Batman que apareix simultàniament a l'estrena de la pel·lícula Batman Begins. El cas és que per començar la sèrie no podien haver escollit millor i en un sol número i per un míser euro publiquen un dels millors còmics de superherois mai escrits o dibuixats: Batman Year One.

Un poc com la pel·lícula i com ja indica el títol, Year One és un còmic centrat en el primer any de Batman i per tant veiem com Bruce Wayne es converteix en la rata-pinyada de Gotham City. Els creadors són Frank Miller al guió i David Mazzuchelli als dibuixos. El primer feu Year One just després d'haver-se consolidat com un dels millors autors de còmics dels 80 gràcies al seu treball a Daredevil per Marvel, que va concloure amb una extraodinària saga, també acompanyat de Mazzuchelli, que es va dir Born Again; un còmic realment extrany per a la seva època com fou Ronin, amb dibuixos també de Miller (que com a dibuixant supleix les seves mancances amb una narrativa complexa, força captivadora) una fantasia a mig camí entre la ciència ficcií i les aventures de samurais fortament influenciada pel cinema, i; una original metàfora del futur d'un Batman retirat amb més de 60 anys, una altra vegada amb dibuixos propis, anomenat Return Of The Dark Knight, amb un originalíssim estil que feu escola i ha marcat els còmics durant més de 15 anys. Per la seva banda poc s'ha prodigat aquest geni del dibuix que era David Mazzuchelli, un artista incomparable que despuntà amb l'esmentada Born Again on veiem madurar el seu estil número darrere número i dibuixa Year One amb plenitud de facultats.

Year One es va publicar originalment el 1987, el mateix any que Watchmen d'Alan Moore i Dave Gibbons, una altra obra que marcà una generació.

Veient els còmics d'avui dia, amb aquesta moda de còmics noir amb autors tan talentosos com Ed Brubaker, Sean Phillips, Michael Lark, Brian Michael Bendis, Alex Maleev, Greg Rucka etc. no cal ser cap detectiu per adonar-se de la influència que l'estil marcat per Miller i Mazzuchelli hi està directament al darrere. Atmosferes denses, veus en off, perdedors redimits, polítics i policia corrupta i amiga de la màfia, personatges torturats i personatges torturadors.

No responc pels números del col·leccionable que estan per venir. Però aquest primer! Una obra mestra a un preu d'un euro! He avisat :-)

dilluns, de juny 13, 2005

Pecan Pie #1: Gabriel Minnikin


Amb Gabe Minnikin a l'aeroport
Originally uploaded by joanet.
Encara em sent un poc ressacós -anímicament parlant- de la visita de Gabriel Minnikin. Això d'haver-me ficat a organitzar un concert ha estat una combinació de sensacions intenses que en la vida quotidiana no estic avesat a tenir. Un cert nivell d'estrés, d'eufòria, de por, però al final tot ha anat molt bé. Musicalment el primer concert 8/6/2005 al Lisboa va ser molt be i el segon 9/6/2005 a Muro força pobre. Supós que sempre t'arrisques a que passi això. Però aquí, al bloc, tenc més ganes d'explicar la part no musical.

Amb força nervis el vaig anar a recollir a l'aeroport: arribaria? el coneixeria? seria bon tipus o un arrogant? Els primers dos dubtes es van esvair quan veig sortir un home llarg, amb els braços tatuats, un capell de cowboy i arrosegant una guitarra. Je je inconfusible. Ja pel camí a casa tant en Gabe com n'Stepanie em varen semblar gent tímida i amable. Molt educats. Al sopar Gabriel m'explicà la seva història passada d'addiccions i com això havia destrossat la seva amistad amb molta gent: amics, família i el grup, The Guthries. De fet me va explicar que llavors era un desastre personalment i que ara, després de passar per un "programa", havia canviat molt. Aquí vàrem riure quan jo li vaig comentar que menys mal que havia conegut el nou Gabe i no el vell. Gabriel té com a projecte personal tornar aquest estiu a Canadà. Refer les relacions amb la gent i demanar al grup que es reuneixin de nou per enregistrar el seu nou disc. I està acollonat per això. Tant de bo tot li surti bé.

L'endemà no ens vèrem fins l'horabaixa que vàrem anar al Lisboa a provar el sò i després a trescar per Palma. Era graciós comprovar com el més introspectiu singer-songwriter és també un guiri i ell i n'Stephanie flipaven amb la Seu. Al sopar se'ns juntaren en Tomeu Gomila i en Joan Cabot. En Gabe es troba un poc ofès perquè en Tomeu no el va tenir en compte pel Waiting for Waits, cosa que jo personalment li agraesc perquè sinó no hagués hagut Pecan Pie I :-) Quines casualitats. Al show del Lisboa hi anaren una pandilla de sudafricans entre els quals estava l'home de na Lisa Redford, una anglesa a qui en Gabe li ha produït el seu segon disc recentment... el món és molt petit.

El dijous anàrem al migdia a Muro a provar sò en aquesta sala tan guapa i després vàrem anar a dinar al Restaurant Los Patos on me varen convidar. Allà va tenir lloc l'escena més surrealista de la visita quan una camarera andalusa va reconéixer Gabe. L'havia vist als diaris, l'havia sentit per la ràdio i aquesta al·lota era seguidora de la música "americana". Vàrem flipar tots i evidentment la vaig convidar a Muro, però tenia feina al vespre. Després va sortir l'amo, que també nom Gabriel i vàrem tenir una altra escena curiosa amb els dos homes presentant-se i la casa ens va convidar a un entrant de pamboli amb pernil salat. A més, una conversa entre dos fanàtics xerrant de Gram Parsons, els Stones, Bob Dylan, Hank Williams, Townes Van Zandt, i també de cinema: vampirs, gangsters, Pacino, De Niro... je je, va estar molt bé.

Després de dinar anàrem a Formentor. Primer al mirador que és preciós i després a la platja, on passàrem tot l'horabaixa, amb siesta inclosa sobre l'arena. El concert de Muro força bé quant a gent, però l'home estava molt defraudat amb la seva actuació (i jo). Li sabia molt greu.

Divendres al matí ja estava tot oblidat i lo important era que l'experiència havia estat un èxit. Econòmicament he recuperat les despeses prèvies, només he perdut el que he gastat per aquí amb ells. Emocionalment m'he sentit un poc afectat, en positiu, de veure tanta gent que m'ha ajudat, que ha vengut als concerts i també d'haver fet amistat amb en Gabriel i n'Stephanie (de tot això és de lo que estic ressacós).

I un darrer paràgraf per agrair a totes aquestes persones: Pedro Porcel -molt ànims per a tu-, Biel Ferriol, Tomeu Gomila -inspirador reconegut-, Gabriel Quetglas, Lluís Segura -cable guy-, Marga Gomis, Andrés Lozano, Xavier "Lisboa", Pep Pons, Xisco Lladó, als diversos mitjans que han publicitat el tema, a la meva família, i, sobretot, a en Joan Cabot, que sempre m'anima a que me fiqui en merders (i a mi només fa falta que m'empenyin un poc). Gràcies a tots!