divendres, de gener 14, 2005

No a la guerra!


Capitaine Conan (Bertrand Travernier) Posted by Hello

Serà, o no, casual, però ahir a la nit feien a Off Cinema (el nou programa de cinema de La2 que suposa un suggerent afegit a l'oferta cinematogràfica dels canals de TV oberts) la pel·lícula de Betrand Tavernier "Capitaine Conan", mentre que el diari El Mundo, dins la seva oferta cultural, repartia "Paths Of Glory", el clàssic incostestable de Stanley Kubrick. Es tracta de dues grans pel·lícules (anti)bèl·liques ambientades a la primera guerra mundial, i totes dues des de l'òptica de l'exercit d'infanteria francès.

Ara pareix que dir "no a la guerra" és una consigna amb resonàncies del passat, un anacronisme en aquests dies en què la guerra d'Iraq està "despatxada" (que els hi vagin a dir als pobres iraquians), ara que George Walker Bush té assegurats quatre anys més de govern mundial. Ahir, mentre a la peli de Tavernier assistia al magnífic duel (d'actors i de personatges) entre el capità Conan (excel·lent Philippe Torreton) i el capità Norbert no vaig poder més que sentir que vàrem fallar. Em referesc a la societat occidental o el que sigui que som en comú els milers de persones d'arreu del món que ens vàrem aixecar fa dos anys contra la guerra.

Si bé el crit fou molt potent, no va ser suficient per evitar el que va ser una guerra injusta per uns principis errats i, el que me sembla més greu, els governs dels nostres països varen actuar contra l'opinió dels seus ciutadans. I em deman si això no esdevindrà habitual, si ara governam menys que fa un temps. No tenc la resposta.

Aquest cap de setmana, a poc que pugui, revisaré "Paths Of Glory" amb un Kirk Douglas tan immens com gairebé sempre en mans d'un Kubrick inspirat com poques vegades en una altra gran pel·lícula.

Amb permís del sr. Garci: Què gran és el cinema!


Paths Of Glory (Stanley Kubrick) Posted by Hello

dilluns, de gener 03, 2005

El final de Ràdio Jove (2 de 2)

[ En aquest segon article intentaré xerrar més de Ràdio Jove que de mi mateix... ejem, difícil considerant el meu narcicisme ]

Començaré xerrant del periòdic "El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista El Cultural, la revista Metropoli, el suplement Crónica...). Bé, doncs el sr. Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!

Per ventura el sr. Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr. Inda comença fent els articles de l'edició local d'El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.

Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr. Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà: SOM Ràdio i Ràdio Jove.

Del final de SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil Catalunya Cultura dins el projecte IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.

El final de Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.

Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".

Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.

Només em queda donar les gràcies a en Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat "Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!