divendres, de desembre 30, 2005

Comentaris ofensius

Se veu que hi ha gent a qui li fa molta gràcia, sempre darrere de l'anonimat, desqualificar i emprar paraules lletjes contra altra gent. Jo mateix sóc el primer que he emprat aquesta mena de jocs quan per exemple participava amb més de deu personalitats diferents en un fòrum sobre aquell entranyable locutor de ràdio Carlos Pumares (molt abans de què fos reclutat pel Crónicas Marcianas, quan ja va caure'm del cavall definitivament). Aleshores però era un joc. Mai no vàrem desqualificar a cap persona, ni tan sols al sr. Pumares (què té mèrit!).

Ara fa un parell de dies que algú, sota l'anonimat, deixa comentaris ofensius contra la meva persona al bloc. És una pena i no li veig gens ni una mica de gràcia (suposadament el que escriu sí). Hi ha blocs de tota mena, n'hi ha que s'adrecen a un "gran" públic i el seu objecte és la transmissió dels missatges cap a una comunitat de lectors, i n'hi ha, com aquest, que tenen per objecte quelcom molt semblant a un dietari per ús personal. És ver que també m'ha fet força gràcia comprovar que alguns amics meus han llegit algunes de les coses que he escrit, però tot queda en "petit comitè".

He anat a mirar les possibilitats de moderar les participacions al bloc i me n'he adonat del senzill que resulta activar que jo pugui llegir els comentaris abans i decidir si apareixen públicament o no. A partir d'ara deixaré activada la moderació per veure si no se colen ofenses personals fora de lloc. Això no significa que deixi de permetre els comentaris (és més, sempre que no siguin ofensius seran ben rebuts), sinó que pens que amb segons quines expressions no s'aporta res. Els dos comentaris poc agraciats dels dos posts anteriors es queden com a record del que no acceptaré per aquí, i tampoc no pens acceptar que s'inicií cap mena de discussió sobre el tema... per això és el meu bloc, no?

Je je, inclús per a un demòcrata convençut aquestes petites àrees de poder resulten tan temptadores :-)

Bon any a tots i a totes!!

dimecres, de desembre 28, 2005

Un any en quatre paraules


marga
Originally uploaded by joanet.
Ara fa molt que no escric amb ganes al bloc. Sempre pens "demà si tenc una estona" i després o no hi pens, o no tenc una estona, o tenc una estona i me dedic a fer alguna altra cosa (que me fa més ganes en aquell moment). Resultat? Els dies passen i el bloc no s'actualitza gaire...

Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.

Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.

A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.

També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.

De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.

De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.

Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.

Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.

dijous, de desembre 01, 2005

Somni #4: Mili port aventura

Se veu que això dels somnis va per períodes i em pens que molt relacionat amb el dia a dia. Curiosament no record somnis d'aquests tan típics que sempre se conten: se me cauen les dents, veig persones sense cares, caig al buit etc; no, els meus somnis sempre són "narratius". Per ventura té a veure amb la meva afició a les històries. M'encanten els contes, les pel·lícules, els còmics, ja de pas us recoman el llibre de Gabriel Genovart "La placenta dels somnis" on de forma molt enginyosa se relacionen les tradicions orals (els contes), el cinema, els somnis i la psique humana.

Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).

Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".