Avui m'ha tocat caminar sota la pluja pel carrer. Havia pensat, oh il·lús!, que no hauria de menester el paraigües.
La sensació de les fredes gotes caient sobre la closca m'ha fet adonar de forma cruel i sense subterfugis que cada cop estic més calb. La natura no menteix!
dimecres, de desembre 20, 2006
dimarts, de desembre 12, 2006
Tim Easton i John Tirado
M'havia oblidat de contar-vos l'experiència del concert de'n Tim Easton amb en John Tirado. Imperdonable.
Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.
El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.
El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.
I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.
Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.
Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).
No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.
Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.
El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.
El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.
I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.
Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.
Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).
No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.
Osnabrück
Mentre ens acostam al nadal com si en un pendent increïblement vertical estiguessim, la setmana passada, aprofitant el pont de la constitució, na Marga i jo mos n'anàrem de viatget a Osnabrück, Alemanya.
A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.
Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).
Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.
Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.
Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!
Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.
Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)
A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.
Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).
Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.
Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.
Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!
Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.
Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)
dilluns, de novembre 20, 2006
Pecan Pie #5: Tim Easton (support needed)
Quan fa un any i mig vaig llençar-me a muntar el primer concert Pecan Pie, que al final va materialitzar-se en aquella entranyable visita de'n Gabe Minnikin que sempre recordaré per tants i tants motius, la primera persona en qui havia pensat era amb en Tim Easton. El que em va comentar quan vaig aconseguir contactar amb ell era que en aquells moments estava enregistrant nou disc i que estava col·laborant amb ell en Gary Louris dels Jayhawks. Aleshores no va poder ser però ara a la fi, quan està girant amb el disc nou, "Ammunition", arribarà a la nostra illeta.
El primer disc que vaig escoltar seu fou "The Truth About Us" (2001). M'hi vaig acostar per la notícia de que Wilco (al complet) li feien de banda d'acompanyament. Em va sorprendre molt gratament descobrir un tio amb tant de talent. Era un cantautor, però al mateix temps sonava totalment fresc, com un grup de pop o de rock. I a més tenia una curiosa característica, que les cançons, tant la música com les lletres, ràpidament entraven a formar part del meu "inconscient musical" (no sé com dir-li a aquest espai de la ment on s'estojen les melodies i els texts de les cançons que et passes el dia taral·lejant). D'aquell disc encara m'acompanyen temes com "Happy Now", "Get Some Lonesome" o la història de loser per antonomàsia "I Would Have Married You".
Han passat els anys, i els discs, i Tim segueix molt en forma. El seu nou disc és collonut i per primera vegada té una orientació un poc més contestataria (en lo polític, social i religiós) d'algunes coses del seu país que li desagraden. És el seu disc més Dylan fins a la data. Per sort manté intacte aquesta ràbia mal continguda (en algunes coses em recorda al David Lowery de Cracker) i mal dissimulada com al tema "Dear Old Song & Dance", un dels millors temes que he escoltat enguany on es fa una certa autoparòdia del clàssic "sex, drugs & rock'n'roll".
M'agradaria molt que la gent que s'enteri del concert s'animi a venir de Sa Pobla, baldament no conegui en Tim Easton de res. Us animaria a fer algo tan fàcil com entrar al seu MySpace (i també al de la seva altra identitat com a Dark Watson) i escolteu la música que té penjada. La data de dissabte 2 ha caigut al bell mig d'una setmana en què hi haurà molts concerts a Mallorca i no sé fins a quin punt la gent potser escollirà assisitir a uns o a altres. Em fa una mica de por. El que puc garantir és que els que decidiexin acostar-se a Sa Pobla dissabte 2 tendran l'oportunitat de gaudir d'un dels millors concerts de l'any, d'això n'estic convençut perquè la qualitat, la intensitat i el talent de Tim Easton no ofereixen cap dubte. Tant de bo pogueu donar suport a Pecan Pie en aquest moment.
Ja comentarem la jugada postconcert.
Salut!
dilluns, de novembre 06, 2006
Ciutadans
Es presenten per recollir els vots dels descontents amb la classe política de Catalunya (hi ha un bon caramull on escollir!).
Són joves, dinàmics, JASP!
Fan del bilingüísme i de l'antinacionalisme la seva bandera.
Són "la última esperanza blanca" d'El Mundo.
Són, evidentment i descaradament, nacionalistes, però de la nació espanyola, és una pena que hagin pretès passar de puntetes aquest aspecte.
No tenen una ideologia realment definida, els comentaristes no saben dir si són d'esquerres o de dretes, per bé que sí sembla clar que s'han emportat vots dels descontents amb el vessant catalanista del PSC.
Potser poden servir per contrapesar el PP, partit amb una imatge molt més estentissa, i cercar un cert acostament d'aquests cap a les seves postures, encara amb més força atès el descalabrament de la fórmula Piqué de cercar un espai semblant al de CIU amb un catalanisme moderat i sintonitzat amb Espanya (supós que amb les declaracions dels dies previs a les votacions, el sr. Piqué ja deu d'estar fent les maletes).
Realment han estat la sorpresa de les eleccions catalanes. Esper que els partits de de veres siguin capaços de reaccionar perquè ha estat un poc vergonyós que aquest partit de yupis espanyolistes treguin 3 escons. Ben merescuts estan, però em faria por si algun dia un partit que es defineix com a "anti" tengués una mica de força.
Són joves, dinàmics, JASP!
Fan del bilingüísme i de l'antinacionalisme la seva bandera.
Són "la última esperanza blanca" d'El Mundo.
Són, evidentment i descaradament, nacionalistes, però de la nació espanyola, és una pena que hagin pretès passar de puntetes aquest aspecte.
No tenen una ideologia realment definida, els comentaristes no saben dir si són d'esquerres o de dretes, per bé que sí sembla clar que s'han emportat vots dels descontents amb el vessant catalanista del PSC.
Potser poden servir per contrapesar el PP, partit amb una imatge molt més estentissa, i cercar un cert acostament d'aquests cap a les seves postures, encara amb més força atès el descalabrament de la fórmula Piqué de cercar un espai semblant al de CIU amb un catalanisme moderat i sintonitzat amb Espanya (supós que amb les declaracions dels dies previs a les votacions, el sr. Piqué ja deu d'estar fent les maletes).
Realment han estat la sorpresa de les eleccions catalanes. Esper que els partits de de veres siguin capaços de reaccionar perquè ha estat un poc vergonyós que aquest partit de yupis espanyolistes treguin 3 escons. Ben merescuts estan, però em faria por si algun dia un partit que es defineix com a "anti" tengués una mica de força.
dimecres, d’octubre 11, 2006
[...] ...drive my car
Això de menar cotxe té que reflexa una mica el caràcter de les persones i el projecte sobre la conducció. De vegades em passa que me comença a agafar una mena de entusiasme quan estic al volant i sense ni adonar-me'n de repent em deix portar per l'eufòria, apretant l'accelerador, sentint la velocitat, només pendent de la sinuosa carretera i del proper revolt, oblidant-me de fet d'on vaig, de quin és el destí que em depara aquella carretera i, sobretot, aquella conducció.
Si me n'adon (o si me fan pensar) puc arribar a veure que els estímuls del moment m'han fet oblidar les coses que són realment importants. Què no és guapo mirar el paisatge dels voltants? I gaudir de la companyia? Perquè no conversar? Perquè no turnar-se i anar també de copilot. Conversar, compartir, gaudir, pensar.
Quan me n'oblid, m'agrada molt tenir una persona que m'ho recordi.
Si me n'adon (o si me fan pensar) puc arribar a veure que els estímuls del moment m'han fet oblidar les coses que són realment importants. Què no és guapo mirar el paisatge dels voltants? I gaudir de la companyia? Perquè no conversar? Perquè no turnar-se i anar també de copilot. Conversar, compartir, gaudir, pensar.
Quan me n'oblid, m'agrada molt tenir una persona que m'ho recordi.
dilluns, de setembre 11, 2006
Mark & Vic
Ja han passat unes quantes setmanes des que vàrem tenir la visita de la il·lustre parella formada per en Mark Olson i na Victoria Williams. Com ja he comentat anteriorment en Mark Olson sempre ha estat un dels meus mites personals. Per lo que he pogut veure, na Victoria, ho és també d'alguns il·lustres personatges de la música local. Podem fer com amb els Beatles i els Stones o Pearl Jam i Nirvana. Jo sóc de'n Mark!
Supós que no cal que expliqui que el concert va ser extrany. Vaig gaudir molt d'alguns temes (la majoria de'n Mark i un o dos de na Victoria), però sobretot vaig patir molt. Na Victoria, que és fràgil atesa la seva malaltia crònica, es va trobar perfectament durant tot el dia i jo estava molt segur que farien un concert molt professional. A més amb lo que varen disfrutar de les tapes de Sa Taverneta estava segur que farien un gran concert. Després, sobre l'escenari, el que va ocórrer és que no estava gaire avesat a veure tanta improvització, a més veure na Victoria em feia patir perquè se'm va fer palès que damunt l'escena qualsevol cosa podia passar. Crec que és el concert en què més malament ho he passat. Evidentment tot per ser-ne l'organitzador, crec que si hagués estat un assistent m'hagués semblat una actitud exòtica i fins i tot un alicient, però mentre estava al fons de la sala, al costat de la porta, em venien suors fredes de què podia passar a continuació. Anècdotes n'hi va haver unes quantes, lo de que sortís amb el bolso (que sincerament no vaig apreciar des del fons), lo de llençar-se aigua per damunt (la gent el que no sap és que dins el mocador del coll portava una borsa plena de glassons de gel perquè quan toca li entren calors pel coll), lo de després dels bisos voler insistir en cantar i cantar provocant el desconcert general (la gent ja no sabia si el concert acabava o no).
Hi ha altres detalls que només coneixem els que estàvem "entre bambalines" com, per exemple, que mentre el Lluís Segura estava cantant, mentre en Mark i en Michele (un tipus collonut i un gran violinista) estaven al camerino, na Victoria estava just darrere les cortines d'escena cantant les cançons de'n Lluís.
Llevat del concert, l'estona que en Mark i na Victoria han estat per aquí va ser agradable. Són gent amable, amistosa, però amb unes certes reserves, especialment en Mark, que és qui està realment pendent de tot, especialment de vetllar pel benestar de la seva dona. Els millors moments varen ser el dia després del concert, quan anàrem a Es Trenc a nedar i quan, després, anàrem a sopar a la plaça de Sa Llonja. És quan tots estàrem més relaxats (i en això m'incloc jo que fins aleshores estava un poc agarrotat) entre garrotins, truita de patata, trempó i calamars.
M'ha costat amollar-me a escriure aquesta vegada perquè tenia la sensació que la visita d'aquest gran mite personal m'havia, en certa mesura, decebut. Realment no és així. Estic molt satisfet d'haver pogut dur aquest parell a Mallorca, haver-los tengut a casa i haver compartit alguns moments. Estic també molt orgullós de tenir en aquests moments una persona com na Marga al meu costat que comparteixi alegries i malsdecap, i sigui capaç de suportar-me quan estic estressat. No només orgullós, estic molt enamorat. Això sí que és una meravella!
Si tot va bé cap a finals d'any hi haurà un altre concert Pecan Pie. Com que no està confirmat del tot preferesc no donar noms ni data, però de confirmar-se seré molt feliç perquè es tracta d'un cantautor americà del qual he parlat molt als meus amics i coneguts, i que apareix en unes quantes ocasions en aquest bloc.
Per cert, m'agradria que si algú llegeix això i era al concert, s'animàs a deixar les seves impressions, tenc molta curiosistat per saber que li va semblar realment a la gent.
Això és tot!
Supós que no cal que expliqui que el concert va ser extrany. Vaig gaudir molt d'alguns temes (la majoria de'n Mark i un o dos de na Victoria), però sobretot vaig patir molt. Na Victoria, que és fràgil atesa la seva malaltia crònica, es va trobar perfectament durant tot el dia i jo estava molt segur que farien un concert molt professional. A més amb lo que varen disfrutar de les tapes de Sa Taverneta estava segur que farien un gran concert. Després, sobre l'escenari, el que va ocórrer és que no estava gaire avesat a veure tanta improvització, a més veure na Victoria em feia patir perquè se'm va fer palès que damunt l'escena qualsevol cosa podia passar. Crec que és el concert en què més malament ho he passat. Evidentment tot per ser-ne l'organitzador, crec que si hagués estat un assistent m'hagués semblat una actitud exòtica i fins i tot un alicient, però mentre estava al fons de la sala, al costat de la porta, em venien suors fredes de què podia passar a continuació. Anècdotes n'hi va haver unes quantes, lo de que sortís amb el bolso (que sincerament no vaig apreciar des del fons), lo de llençar-se aigua per damunt (la gent el que no sap és que dins el mocador del coll portava una borsa plena de glassons de gel perquè quan toca li entren calors pel coll), lo de després dels bisos voler insistir en cantar i cantar provocant el desconcert general (la gent ja no sabia si el concert acabava o no).
Hi ha altres detalls que només coneixem els que estàvem "entre bambalines" com, per exemple, que mentre el Lluís Segura estava cantant, mentre en Mark i en Michele (un tipus collonut i un gran violinista) estaven al camerino, na Victoria estava just darrere les cortines d'escena cantant les cançons de'n Lluís.
Llevat del concert, l'estona que en Mark i na Victoria han estat per aquí va ser agradable. Són gent amable, amistosa, però amb unes certes reserves, especialment en Mark, que és qui està realment pendent de tot, especialment de vetllar pel benestar de la seva dona. Els millors moments varen ser el dia després del concert, quan anàrem a Es Trenc a nedar i quan, després, anàrem a sopar a la plaça de Sa Llonja. És quan tots estàrem més relaxats (i en això m'incloc jo que fins aleshores estava un poc agarrotat) entre garrotins, truita de patata, trempó i calamars.
M'ha costat amollar-me a escriure aquesta vegada perquè tenia la sensació que la visita d'aquest gran mite personal m'havia, en certa mesura, decebut. Realment no és així. Estic molt satisfet d'haver pogut dur aquest parell a Mallorca, haver-los tengut a casa i haver compartit alguns moments. Estic també molt orgullós de tenir en aquests moments una persona com na Marga al meu costat que comparteixi alegries i malsdecap, i sigui capaç de suportar-me quan estic estressat. No només orgullós, estic molt enamorat. Això sí que és una meravella!
Si tot va bé cap a finals d'any hi haurà un altre concert Pecan Pie. Com que no està confirmat del tot preferesc no donar noms ni data, però de confirmar-se seré molt feliç perquè es tracta d'un cantautor americà del qual he parlat molt als meus amics i coneguts, i que apareix en unes quantes ocasions en aquest bloc.
Per cert, m'agradria que si algú llegeix això i era al concert, s'animàs a deixar les seves impressions, tenc molta curiosistat per saber que li va semblar realment a la gent.
Això és tot!
dilluns, de setembre 04, 2006
Tornar (la vista) enrera
Avui m'he posat a rellegir el meu propi bloc i ha estat una experiència ben satisfactòria. M'ha encantat recordar, a partir dels escrits, com ha anat la meva vida els darrers dos anys, amb les coses més agradables i també amb els mals moments.
He recordat com ho passava de malament quan estava enamorat de na Llibertat, he recordat el reconfortant viatget a Eivissa amb n'Andrés, na Carme i en Tomeu, he recordat la primera notícia de la malaltia de na Xutxa, he recordat les excursions en bicicleta per una Mallorca que encara és bella, he recordat Ràdio Jove i l'entranyable viatget que fèrem al País Basc el sr. Cabot i un servidor a vibrar com a fans amb Wilco, he recordat com em vaig il·lussionar amb muntar el primer concert Pecan Pie amb Gabe Minnikin i sobretot la joia de compartir la meva vida amb una persona com na Marga. No me vull posar massa sensible ni escriure segons què perquè encara em renyarà (je je), però m'he emocionat recordant quan ens vàrem conéixer, el nostre primer viatge pel novembre passat, quan vàrem decidir anar a viure junts (Marga, ara faria 4 mesos segons els meus comptes inicials je je), els dies que vàrem passar a Portocolom per Pasqua, etc.
Ha estat un recorregut molt xulo i m'ha recordat perquè escric de tant en tant les meves coses aquí.
He recordat com ho passava de malament quan estava enamorat de na Llibertat, he recordat el reconfortant viatget a Eivissa amb n'Andrés, na Carme i en Tomeu, he recordat la primera notícia de la malaltia de na Xutxa, he recordat les excursions en bicicleta per una Mallorca que encara és bella, he recordat Ràdio Jove i l'entranyable viatget que fèrem al País Basc el sr. Cabot i un servidor a vibrar com a fans amb Wilco, he recordat com em vaig il·lussionar amb muntar el primer concert Pecan Pie amb Gabe Minnikin i sobretot la joia de compartir la meva vida amb una persona com na Marga. No me vull posar massa sensible ni escriure segons què perquè encara em renyarà (je je), però m'he emocionat recordant quan ens vàrem conéixer, el nostre primer viatge pel novembre passat, quan vàrem decidir anar a viure junts (Marga, ara faria 4 mesos segons els meus comptes inicials je je), els dies que vàrem passar a Portocolom per Pasqua, etc.
Ha estat un recorregut molt xulo i m'ha recordat perquè escric de tant en tant les meves coses aquí.
dimecres, d’agost 30, 2006
El rellotge interior
Avui a la nit he tengut un somni. En el somni em despertava i era molt tard. No havia sentit el despertador i eren més de les onze, feia tres hores que hauria de ser a la feina! M'he despert i he mirat el mòbil (que em fa de despertador). No eren més que les 8 i quart (així mateix una hora i quart més tard de l'hora en què toca sonar. L'explicació: quan he anat a veure a quina hora tenia posat el despertador, estava a les 17:00 no a les 7:00!
Però, això tornava a ser un somni! M'he despertat, ara de bon de veres i preocupat, i eren les 6:55, faltaves només 5 minuts perquè sonàs el despertador (que estava ben programat).
Tot ben curiós, però no és primera (ni la segona, ni la tercera, ni la...) que em despert quan manquen 5 minuts per a que soni el despertador. Per a mi és evident que tenim un rellotge intern (i sembla que el meu prou entrenat) el que desconec és si això està prou estudiat per la ciència.
Però, això tornava a ser un somni! M'he despertat, ara de bon de veres i preocupat, i eren les 6:55, faltaves només 5 minuts perquè sonàs el despertador (que estava ben programat).
Tot ben curiós, però no és primera (ni la segona, ni la tercera, ni la...) que em despert quan manquen 5 minuts per a que soni el despertador. Per a mi és evident que tenim un rellotge intern (i sembla que el meu prou entrenat) el que desconec és si això està prou estudiat per la ciència.
dissabte, d’agost 12, 2006
Pecan Pie 4: Mark Olson & Victoria Williams
Un dia navegant per MySpace vaig veure que els Creekdippers (la banda que Mark Olson va formar amb la seva dona Victoria Williams en deixar els Jayhawks) tocaven per Europa en una gira que els duia per Holanda, Alemanya i el Regne Unit. En un moment de passió inconscient vaig escriure un mail a na Victoria demanant-li si tenia dates lliures després de la gira (cap a mitjans setembre), amb nul·les esperances de rebre contestació.
Era divendres 4 d'agost quan rep un correu que diu que després del Regne Unit ja tornen directament a USA, però que entremig tenen algun dia buit i que li digui si, fins i tot a contrarrellotge, m'interessaria muntar-lis un concert. Els nervis m'envaeixen i estic a punt de contestar-li que ho deixem anar i que en una altra ocasió amb més temps... però no vull contestar sense contar-li a na Marga. (gent que no està gaire dins aquesta mena de música com n'Andrés o el meu cosí Pedro bé que saben de la meva profunda admiració per Mark Olson i entenen el que per a mi significa això). Na Marga també i quan li cont al·lucina que hagi estat temptat de contestar que no i m'acaba de donar l'empenta que necessitava. Amb la seva ajuda segur que la cosa ha d'anar bé, així que li dic a na Victoria que OK i ens posam amb els tractes amb el seu agent.
Al final tot està confirmat i si res no s'espenya el proper 23 d'agost tendré l'honor de fer d'amfitrió a aquesta parella i poder organitzar un concert per en Mark Olson és un somni. Aquest home és un geni. Els dos discs més clàssics dels Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass" ) són els dos millors discs de country-rock des de "Sweetheart Of The Rodeo" dels Byrds amb Gram Parsons, el primer disc dels Creekdippers, "The Original Harmony Ridge Creekdippers" és una obra mestra del folk de l'estil del "Harvest" de Neil Young i "My Own Jo Ellen" és on els Creekdippers troben el seu so i les seves nostàlgiques històries són més evocadores.
El que ja és la conya marinera és que no fa gaire, fruit d'una juguesca que na Marga i jo férem a l'avió de tornada del Primavera Sound se me va ocórrer fer el meu festival i recordau qui apareixia de cap de cartell a l'escenari Quely? Aquí la resposta
Vaja, que volia que sabéssiu que dur en Mark és per a mi la cosa més grossa que he fet, que estic content i també un poc acollonat, i que ja us contaré com ha anat tot. Bé, a lo millor no cal que us ho conti, encara estau a temps de reservar una entrada i venir.
Desitjau-me sort!
L'estiu
Ja és una constant que escrigui més aviat poc al bloc. No pens posar-me a explicar-ho per enèssima vegada.
El mes passat na Marga i jo fórem de viatge a Escòcia. Varen ser uns dies fantàstics. Mos ho passarem superbé, Escòcia és un país molt maco i amb un temps tan bo que ens va fer. Pràcticament sol cada dia, als voltants del 20 a 25 graus, sense niguls ni pluja -menys un dia-, els mitjans locals deien que estaven en plena ona de calor enganxós. Na Marga ja deia bé quan deia que aquesta gent no sap el que és la calor enganxosa, qué se venguin a Mallorca! Fixau-vos si el temps era bo que un dia que vàrem veure una platja ens vàrem aturar, ens posàrem al sol i jo fins i tot em vaig ficar dins la mar (estava fresqueta però se podia entrar).
Tornant al viatge, va ser molt divertit lo de conduir per l'esquerra (al principi cada vegada que volia posar els intermitents me sortien els neteja-parabrises) per les carreteres estretes de les highlands, on posen innumerables llocs de pas (passing places) per quan dos cotxes es troben de cara (un es demana enlloc de tants llocs de pas que els costaria fer la carretera una miqueta més ampla i ja passarien els dos. Com que estiguérem a molts llocs conduíem moltes hores i ens turnàvem al volant. Em consta que a na Marga també li va agradar molt conduir per l'esquerra. I mentre, ens havíem dut una nodrida representació musical en forma de CDs que ens feien més agradables les estones.
Una altra cosa que em va encantar foren els Bed & Breakfast perquè tots els trobàrem netíssims i les persones que els duien eren encantadores. A més això d'estar-se en casetes de pocs hostes et fa sentir més cuidat. També a destacar els impressionants berenars escocesos (el Full Scottish breakfast) que dur un ou fregit, una salsitxa, una mena de rost-beef, les famoses "beans" angleses, mitja tomàtiga fregida i, de vegades, xampinyons. Ja sé que fa oi això per berenar però ben aviat me vaig aficionar, i això que no era obligació perquè hi havia sempre l'opció del berenar continental a base de cereals, tostades amb mantequilla i confitura, fruita i de vegades croissants (era l'opció que va demanar na Marga).
D'entre totes les vistes d'Escòcia em qued amb dues: una el poble costaner i pesquer d'Ullapool, un poblet petit amb pinta de poble nòrdic a la vora d'un dels múltiples "lochs" d'aigua salada (és curiós que a les entrades d'aigua que a Galícia anomenen "ries" i a Noruega "fiords" a Escòcia els diuen "lochs", emprant la mateixa paraula que pels llacs d'aigua dolça. L'altra vista la de les muntanyes pelades que hi ha per tota la part nord-oest de les highlands, fins a l'illa d'Skye. Amb formes escarpades a cops, arrodonides a d'altres, les munyanyes pelades d'arbres però cobertes d'una moqueta de verd són precioses.
Vàrem estar nou dies en els que poguerem veure molt, però no tot Escòcia. M'he quedat amb les ganes de fer un viatge de sub-oest a nord només per les illes. Començar per Jura, pujar cap a Mull, la petita illa sagrada d'Iona (on enterraven els reis escocesos), passar llavors a les Hèbrides Exteriors (seria un somni arribar a l'abandonada illa de Sant Kilda, un solitari troç de terra a 80 quilòmetres a l'oest, dins de l'Atlàntic, que fou abandonat pels seus escasos habitants als anys 30), passar llavors a les Orcades i qui sap si acabar a les Shetland, pràcticament un petit país solitari més nòrdic que britànic. Seria una passada!
Bé, ja veurem que ens durà el futur però aquest estiu hem fet un viatge meravellós.
El mes passat na Marga i jo fórem de viatge a Escòcia. Varen ser uns dies fantàstics. Mos ho passarem superbé, Escòcia és un país molt maco i amb un temps tan bo que ens va fer. Pràcticament sol cada dia, als voltants del 20 a 25 graus, sense niguls ni pluja -menys un dia-, els mitjans locals deien que estaven en plena ona de calor enganxós. Na Marga ja deia bé quan deia que aquesta gent no sap el que és la calor enganxosa, qué se venguin a Mallorca! Fixau-vos si el temps era bo que un dia que vàrem veure una platja ens vàrem aturar, ens posàrem al sol i jo fins i tot em vaig ficar dins la mar (estava fresqueta però se podia entrar).
Tornant al viatge, va ser molt divertit lo de conduir per l'esquerra (al principi cada vegada que volia posar els intermitents me sortien els neteja-parabrises) per les carreteres estretes de les highlands, on posen innumerables llocs de pas (passing places) per quan dos cotxes es troben de cara (un es demana enlloc de tants llocs de pas que els costaria fer la carretera una miqueta més ampla i ja passarien els dos. Com que estiguérem a molts llocs conduíem moltes hores i ens turnàvem al volant. Em consta que a na Marga també li va agradar molt conduir per l'esquerra. I mentre, ens havíem dut una nodrida representació musical en forma de CDs que ens feien més agradables les estones.
Una altra cosa que em va encantar foren els Bed & Breakfast perquè tots els trobàrem netíssims i les persones que els duien eren encantadores. A més això d'estar-se en casetes de pocs hostes et fa sentir més cuidat. També a destacar els impressionants berenars escocesos (el Full Scottish breakfast) que dur un ou fregit, una salsitxa, una mena de rost-beef, les famoses "beans" angleses, mitja tomàtiga fregida i, de vegades, xampinyons. Ja sé que fa oi això per berenar però ben aviat me vaig aficionar, i això que no era obligació perquè hi havia sempre l'opció del berenar continental a base de cereals, tostades amb mantequilla i confitura, fruita i de vegades croissants (era l'opció que va demanar na Marga).
D'entre totes les vistes d'Escòcia em qued amb dues: una el poble costaner i pesquer d'Ullapool, un poblet petit amb pinta de poble nòrdic a la vora d'un dels múltiples "lochs" d'aigua salada (és curiós que a les entrades d'aigua que a Galícia anomenen "ries" i a Noruega "fiords" a Escòcia els diuen "lochs", emprant la mateixa paraula que pels llacs d'aigua dolça. L'altra vista la de les muntanyes pelades que hi ha per tota la part nord-oest de les highlands, fins a l'illa d'Skye. Amb formes escarpades a cops, arrodonides a d'altres, les munyanyes pelades d'arbres però cobertes d'una moqueta de verd són precioses.
Vàrem estar nou dies en els que poguerem veure molt, però no tot Escòcia. M'he quedat amb les ganes de fer un viatge de sub-oest a nord només per les illes. Començar per Jura, pujar cap a Mull, la petita illa sagrada d'Iona (on enterraven els reis escocesos), passar llavors a les Hèbrides Exteriors (seria un somni arribar a l'abandonada illa de Sant Kilda, un solitari troç de terra a 80 quilòmetres a l'oest, dins de l'Atlàntic, que fou abandonat pels seus escasos habitants als anys 30), passar llavors a les Orcades i qui sap si acabar a les Shetland, pràcticament un petit país solitari més nòrdic que britànic. Seria una passada!
Bé, ja veurem que ens durà el futur però aquest estiu hem fet un viatge meravellós.
dimecres, de juny 28, 2006
Només per un moment...
...he notat un calfred que em recorria l'esquena. Fixeu-vos bé en la imatge.
O Johnny Cash és viu (com hom sap de n'Elvis sense anar més lluny) o bé hi ha una connexió de MySpace des de l'altre món (no m'atreviria a assegurar que Cash estigui al cel per molt que el darrer disc fos de góspel -massa tard Johnny, vares fer moltes burrades!-).
O Johnny Cash és viu (com hom sap de n'Elvis sense anar més lluny) o bé hi ha una connexió de MySpace des de l'altre món (no m'atreviria a assegurar que Cash estigui al cel per molt que el darrer disc fos de góspel -massa tard Johnny, vares fer moltes burrades!-).
dimarts, de juny 27, 2006
Dos còmics: Capitan América i Daredevil
Darrerament estic disfrutant amb molta intensitat amb dues col·leccions de còmics que podeu trobar a les llibreries especialitzades de torn (aquí a Palma només hi ha Gotham i Norma Còmics). Es tracta de Capitán América i de Daredevil, ambdues són veteranes sèries de Marvel Comics que estan essent editades en castellà per Panini.
El primer cas que voldria remarcar és el de Daredevil. Ja fa uns cinc anys que Marvel va decidir incloure aquesta (i altres) col·leccions dins una subdivisió anomenada "Marvel Knights" que pretenia donar una orientació més adulta als superherois (expressió gastada on les hi hagi). Al front de la sèrie es posà Joe Quesada que va fer una bona feina. Després vengueren alguns alts i baixos fins que al número 56 USA (61 a Espanya) s'incorporà l'equip format per Brian Michael Bendis als guions i Alex Maalev als dibuixos. Actualment s'està publicant a Espanya el número 69 USA (4 de la nova col·lecció de Panini) i segueix el mateix tàndem creatiu. La història està centrada en el descobriment que es fa de que la identitat secreta de Daredevil és l'advocat Matt Murdock i com això apareix a primera plana dels periòdics i les repercussions que té aquest fet en la vida de l'heroi. És una història agoserada però molt atractiva i tant Bendis com Maleev estan donant el millors que he pogut llegir d'ells mateixos fins a dia d'avui. És especialment espectacular l'art de Maleev, que si bé va començar essent excessivament estàtic, actualment ha aconseguit una línia gràfica que combina espectacularitat amb eficiència i un estil tan personal com acadèmic. Un exemple de dibuixant arriscat, contemporani i que et fa sentir com si compartissis els escenaris, com si estiguessis realment dins la Nova York de Daredevil i formassis part d'aquesta història mig de novel·la negra, mig de superherois. Em recorda poderosament a un altre dibuixant tremandament efectiu com és John Romita Jr, però Maleev té un talent superior. És un equip brillant donant lloc a una de les millors èpoques del personatge.
El cas del Capitán América té moltes semblances. L'edició espanyola la va iniciar Planeta amb una etapa interessant però no brillant on els guions de John Ney Rieber posaven a l'abanderat capità davant algunes atrocitats comeses pel seu govern (Iraq, Guantánamo,...). L'excés de politització d'aquesta etapa de condemna a la política de George W. Bush restava protagonisme a l'aventura i minvava l'atracció del còmic. Quant a John Cassaday, tampoc no donà en aquesta etapa el nivell que ens té habituats i senzillament complia amb correcció. Altres equips prengueren el relleu, tots ells amb bon nom però sense donar un nivell excel·lent (Chuck Austen + Jae Lee, Dave Gibbons + Lee Weeks, Robert Morales + Chris Bachalo), fins que, coincidint amb una nova numeració i editat ja per Panini, ha començat a aparéixer l'etapa guionitzada per Ed Brubaker i dibuixada per Steve Epting i Michael Lark. La primera aventura recupera Cráneo Rojo, un personatge estrella dins la història del Capità Amèrica i alguns secundaris de luxe, s'està fent omnipresent el cap de SHIELD Nick Fury. Brubaker aconsegueix una trepidant història d'espionatge i conspiracions en la més pura tradició, perfectament contada i l'ambientació noir corre a càrrec dels artistes Epting i Lark. Es repeteix en part la parella Brubaker - Lark que tan bons resultats va donar en aquella sèrie de DC anomenada Gotham Central (un offspin de Batman on se conten les històries del departament de policía de Gotham a l'estil de Hill Street Blues). Decididament Brubaker és un home a tenir en compte perquè dues de les millors sèries publicades els darrers anys (Point Blank amb dibuixos de Colin Wilson i Sleeper amb dibuixos de Sean Philips) foren escrites per ell.
La inclusió de Nick Fury com a principal secundari i la trama d'espionatges remeten descaradament a aquella època tan innovadora de Joe Steranko a Nick Fury Agent Of SHIELD cap a finals dels seixanta.
Però no volia acabar aquest escrit sense fer referència a un número en concret, el número 7, en que el dibuixant és John Paul Leon (segueix als guions Ed Brubaker) i porta el títol de “La solitaria muerte de Jack Monroe”. Realment es tracta d'un número autoconclusiu emmarcat entre dues aventures més llargues (“Otro tiempo” i "Soldado de invierno") i és un gust veure com encara hi ha guionistes capacitats per escriure una història conmovedora en només 24 pàgines. “La solitaria muerte de Jack Monroe” és una d'aquestes històries de losers que tan atreuen (em deman perquè?), comparable a films com "Fat City" de John Huston o "Duelo en Alta Sierra" de Sam Peckinpah. Una història crepuscular que si encara hi ha algú que pensa que els comics-books són només per infants se la podria llegir per descobrir que el mitjà pot ésser emprat per contar històries adultes de la categoria de les millors.
dilluns, de juny 26, 2006
Articles a la Temps Moderns
Ateses les nombroses demandes dels fanàtics seguidors d'aquest bloc (n'hi ha, n'hi ha, excèptic lector ocasional). He penjat a internet els PDF dels articles de la Temps Moderns. Els aniré actualitzant per al vostre goig.
Per accedir-hi basta que mireu aquest enllaç
Salut!
Per accedir-hi basta que mireu aquest enllaç
Salut!
dilluns, de juny 05, 2006
Pecan Pie Festival
Aquest darrer cap de setmana na Marga i jo hem estat per Barna perquè tenia lloc el festival Primavera Sound. He de reconéixer que no havia tengut mai la falera d'anar a un festival. Em feia molta peresa tot el trull: les aglomeracions, la pols, la calor... però el Primavera Sound és urbà, es fa en un lloc ample com el Fòrum i no fa tanta calor com a l'estiu de ple (al contrari, he passat una mica de fred).
Sobre el cartell i els concerts trobareu la informació a la secció de concerts de s'Altraweb però el que tenia ganes de contar és que tornant amb l'avió se'ns va ocorrer una juguesca de la qual us volia fer partíceps. El tema és: si poguéssiu muntar un festival, quin festival muntaríeu? quins artistes portaríeu?.
Jo ja tenc el meu i us n'he fet ja el disseny del flyer promocional. Con veureu, igual que als macrofestivals, el meu també tendria promotors de la terra. M'he hagut de limitar a dos dies i tres escenaris: gran (Pinya Miret). mitjà (Galletes Quely) i petit (Laccao).
Esper que us faci gràcia, i a veure si us animau a muntar-vos el vostre propi festival.
Sobre el cartell i els concerts trobareu la informació a la secció de concerts de s'Altraweb però el que tenia ganes de contar és que tornant amb l'avió se'ns va ocorrer una juguesca de la qual us volia fer partíceps. El tema és: si poguéssiu muntar un festival, quin festival muntaríeu? quins artistes portaríeu?.
Jo ja tenc el meu i us n'he fet ja el disseny del flyer promocional. Con veureu, igual que als macrofestivals, el meu també tendria promotors de la terra. M'he hagut de limitar a dos dies i tres escenaris: gran (Pinya Miret). mitjà (Galletes Quely) i petit (Laccao).
Esper que us faci gràcia, i a veure si us animau a muntar-vos el vostre propi festival.
dilluns, de maig 29, 2006
Signes dels temps (moderns)
En un comentari de fa un temps explicava la meva joia atesa la inclusió d'un article meu a la revista Temps Moderns. Si hi ha per aquí algú que s'ha llegit tot el bloc (insensat/a!) potser se n'haurà adonat que aquesta revista publicada per el centre de cultura de Sa Nostra és un referent constant en la meva vida, així com també ho és la mateixa programació de cinema del centre (veritable sustitutiu d'una filmoteca inexistent a l'illa).
Bé, doncs a més d'aìxò he de dir que escriure pel TM era una de les meves il·lussions dels darrers anys, que finalment, he pogut dur a terme. Allò més curiós del cas és, en realitat, com he arribat a escriure, i les indòmites circumstàncies que envolten aquest cas.
La cosa va anar així...
Un dia na Marga i jo quedàrem a sopar amb una amiga seva, na Carol, que està vivint enguany fora de Mallorca i passava uns dies per aquí. Acompanyant a na Carol venia també un amic seu, en Jordi, a qui jo no coneixia i que na Marga coneixia poquet. Bé, el mateix dia abans del sopar havia passat pel C.C. de Sa Nostra, de resultes que a l'hora de trobar-nos amb na Carol i en Jordi, duia sota el braç l'exemplar del mes de la Temps Moderns.
Ens vàrem presentar, decidir on anàvem i partírem. Quan erem al restaurant me diu en Jordi: "Què t'agrada la Temps Moderns?". Aleshores jo li cont que sí i que cada mes la llegesc i que vaig a moltes pelis... i ell va i m'explica que resulta que coneix al director (un Jaume Vidal que em recorda llunyanament a aquell James Steward llargarut dels temps clàssics) i que, de fet, n'ha publicat alguns articles. També em va dir que a en Jaume li encantava que gent nova volgués escriure i em va dir que s'oferia a cridar-lo per xerrar-li de mi i, per ventura, concertar un dia perquè jo pogués anar a xerrar amb ell i quedar en alguna cosa. Després vàrem parlar de quin cinema m'agradava i ell va trobar que encaixava molt bé en la revista. Li vaig passar el meu mòbil perquè em digués alguna cosa si feia la gestió, i aquí va quedar la cosa.
La veritat és que no m'esperava que ho fes, la gent moltes vegades xerra per xerrar, però als pocs dies en Jordi em va cridar al mòbil (això és un home de paraula) i em va dir que havia xerrat amb en Jaume i li havia dit que tenia un amic (jo) que era "expert en cinema clàssic" (sic) i que potser a la revista li podia interessar la meva col·laboració. L'encàrrec que li va donar en Jaume era que jo el cridàs per quedar un dia. Li vaig donar les gràcies a en Jordi i una "por escènica" se va apoderar de mi... hi havia alguna possibilitat d'escriure als Temps Moderns! Ai ai ai!
Vaig cridar en Jaume i tenguèrem l'entrevista. Digne d'explicar. Em va baixar a cercar a l'entrada del centre de cultura i em va fer seguir-lo escales amunt cap al seu despatx. Hom sap que jo som excursionista però és més fàcil pujar al Teix que seguir en Jaume. Amb les seves llargues cames i amb un trot considerable, m'havia d'esforçar, havia de fer tres passes per cada una de les seves. I xerrant, perquè mentres em demanava:
- "Tens titulació universitària en Arts?"
- "No"
- "Has escrit en altres publicacions sobre cinema?"
- "No".
Quan en Jaume em va haver situat va començar a examinar-me sobre el tipus de cinema que m'agradava. Jo li vaig enumerar els meus gèneres preferits: el western, el terror, la ciència-ficció, el cinema negre, el ... . Stop.
Aquí em va aturar:
- "M'agradaria que et centrassis en el cinema negre. Diga'm alguns títols de cinema negre clàssic".
- "Perdició, La jungla de l'asfalt, Els subornats, Laura...".
També hi ha va haver una discussió sobre si alguns subgèneres eren o no cine negre: el cine de mafiosos, el cine de policies i lladres, etc. I al final:
- "Bé, fem una llista de 10 títols i envia-me-la per mail. Després faràs un article sobre cada una de les pel·lícules, apareixeran un cada mes".
- "Però, ja està?" - vaig demanar-li perplex - "No vols saber com escric?"
- "Això ja ho veuré quan m'enviís els articles" - va sentenciar.
I així va anar l'entrevista.
Vaig cridar tot emocionat en Jordi per donar-li les gràcies i explicar-li com havia anat.
Després em vaig concentrar en fer una llista, prou completa procurant posar títols molt clàssics, alguna sèrie B, algunes no americanes i alguna més moderna. Evidentment em va sortir una llista de quasi 20 títols i li la vaig enviar.
Passà bastant de temps sense cap notícia. Jo ja estava nerviós i li vaig demanar si la llista li havia semblat bé. A la fi vaig rebre una contesta: "Comença per la peli que vulguis. Jaume". No sé pot dir en menys paraules! No tenia cap mena d'indicació sobre la longitud, sobre si volia títol o destacat, res de res. Em vaig concentrar en intantar que sortís un bon article i a la fi em varen sortir dos: un genèric sobre el cinema negre i un sobre "Els subornats". Na Marga va estar pendent del procés i em va donar un bon cop de mà corregint-me els articles. Frases que no s'entenien molt bé, expressions massa repetides... A ella (i a mi) li agradaven. Li agradarien al dire?
Els vaig enviar. Cap notícia. Res. Ni una. Zero. Què volia dir allò?
Aleshores, em vaig desmotivar. Un dia, passant pel C.C. vaig agafar la TM del mes d'abril... i allà hi havia el meu article sobre el cinema negre!!! Deu! Ja havia publicat al TM!!! Vaig esser superfeliç i la motivació va tornar... aleshores, no podia haver dit alguna cosa? Tipus, "El primer article m'ha agradat, apareixerà en la TM del mes vinent. Jaume". Je, je, això ja hagués bastat. Era el 6 d'abil quan li vaig enviar un altre mail donant-li les gràcies per la publicació i demanant-li si tiràvem endavant i en volia més.
Cap resposta.
Passa el temps i a principis de mes vaig anar a la cercar la TM del maig... I allà hi havia l'article sobre "Els subornats"! Jo flip. Aleshores m'arriba un mail, escuet, que diu: "Joan Andreu, pensa en l'article del mes de juny. Jaume".
Je je je, ara ja veig com funciona. No crec que se pugui publicar un llibre amb la relació epistolar entre en Jaume Vidal i jo, je je je. Li he enviat l'article sobre "Nora Inu", un film-noir de Kurosawa del 1949. Supós que apareixerà amb la revista del juny.
I aquesta és la història! Crec que penjaré PDF amb els articles de la TM fets per mi per a la posteritat. Una mica llarg m'ha quedat :-)
Bé, doncs a més d'aìxò he de dir que escriure pel TM era una de les meves il·lussions dels darrers anys, que finalment, he pogut dur a terme. Allò més curiós del cas és, en realitat, com he arribat a escriure, i les indòmites circumstàncies que envolten aquest cas.
La cosa va anar així...
Un dia na Marga i jo quedàrem a sopar amb una amiga seva, na Carol, que està vivint enguany fora de Mallorca i passava uns dies per aquí. Acompanyant a na Carol venia també un amic seu, en Jordi, a qui jo no coneixia i que na Marga coneixia poquet. Bé, el mateix dia abans del sopar havia passat pel C.C. de Sa Nostra, de resultes que a l'hora de trobar-nos amb na Carol i en Jordi, duia sota el braç l'exemplar del mes de la Temps Moderns.
Ens vàrem presentar, decidir on anàvem i partírem. Quan erem al restaurant me diu en Jordi: "Què t'agrada la Temps Moderns?". Aleshores jo li cont que sí i que cada mes la llegesc i que vaig a moltes pelis... i ell va i m'explica que resulta que coneix al director (un Jaume Vidal que em recorda llunyanament a aquell James Steward llargarut dels temps clàssics) i que, de fet, n'ha publicat alguns articles. També em va dir que a en Jaume li encantava que gent nova volgués escriure i em va dir que s'oferia a cridar-lo per xerrar-li de mi i, per ventura, concertar un dia perquè jo pogués anar a xerrar amb ell i quedar en alguna cosa. Després vàrem parlar de quin cinema m'agradava i ell va trobar que encaixava molt bé en la revista. Li vaig passar el meu mòbil perquè em digués alguna cosa si feia la gestió, i aquí va quedar la cosa.
La veritat és que no m'esperava que ho fes, la gent moltes vegades xerra per xerrar, però als pocs dies en Jordi em va cridar al mòbil (això és un home de paraula) i em va dir que havia xerrat amb en Jaume i li havia dit que tenia un amic (jo) que era "expert en cinema clàssic" (sic) i que potser a la revista li podia interessar la meva col·laboració. L'encàrrec que li va donar en Jaume era que jo el cridàs per quedar un dia. Li vaig donar les gràcies a en Jordi i una "por escènica" se va apoderar de mi... hi havia alguna possibilitat d'escriure als Temps Moderns! Ai ai ai!
Vaig cridar en Jaume i tenguèrem l'entrevista. Digne d'explicar. Em va baixar a cercar a l'entrada del centre de cultura i em va fer seguir-lo escales amunt cap al seu despatx. Hom sap que jo som excursionista però és més fàcil pujar al Teix que seguir en Jaume. Amb les seves llargues cames i amb un trot considerable, m'havia d'esforçar, havia de fer tres passes per cada una de les seves. I xerrant, perquè mentres em demanava:
- "Tens titulació universitària en Arts?"
- "No"
- "Has escrit en altres publicacions sobre cinema?"
- "No".
Quan en Jaume em va haver situat va començar a examinar-me sobre el tipus de cinema que m'agradava. Jo li vaig enumerar els meus gèneres preferits: el western, el terror, la ciència-ficció, el cinema negre, el ... . Stop.
Aquí em va aturar:
- "M'agradaria que et centrassis en el cinema negre. Diga'm alguns títols de cinema negre clàssic".
- "Perdició, La jungla de l'asfalt, Els subornats, Laura...".
També hi ha va haver una discussió sobre si alguns subgèneres eren o no cine negre: el cine de mafiosos, el cine de policies i lladres, etc. I al final:
- "Bé, fem una llista de 10 títols i envia-me-la per mail. Després faràs un article sobre cada una de les pel·lícules, apareixeran un cada mes".
- "Però, ja està?" - vaig demanar-li perplex - "No vols saber com escric?"
- "Això ja ho veuré quan m'enviís els articles" - va sentenciar.
I així va anar l'entrevista.
Vaig cridar tot emocionat en Jordi per donar-li les gràcies i explicar-li com havia anat.
Després em vaig concentrar en fer una llista, prou completa procurant posar títols molt clàssics, alguna sèrie B, algunes no americanes i alguna més moderna. Evidentment em va sortir una llista de quasi 20 títols i li la vaig enviar.
Passà bastant de temps sense cap notícia. Jo ja estava nerviós i li vaig demanar si la llista li havia semblat bé. A la fi vaig rebre una contesta: "Comença per la peli que vulguis. Jaume". No sé pot dir en menys paraules! No tenia cap mena d'indicació sobre la longitud, sobre si volia títol o destacat, res de res. Em vaig concentrar en intantar que sortís un bon article i a la fi em varen sortir dos: un genèric sobre el cinema negre i un sobre "Els subornats". Na Marga va estar pendent del procés i em va donar un bon cop de mà corregint-me els articles. Frases que no s'entenien molt bé, expressions massa repetides... A ella (i a mi) li agradaven. Li agradarien al dire?
Els vaig enviar. Cap notícia. Res. Ni una. Zero. Què volia dir allò?
Aleshores, em vaig desmotivar. Un dia, passant pel C.C. vaig agafar la TM del mes d'abril... i allà hi havia el meu article sobre el cinema negre!!! Deu! Ja havia publicat al TM!!! Vaig esser superfeliç i la motivació va tornar... aleshores, no podia haver dit alguna cosa? Tipus, "El primer article m'ha agradat, apareixerà en la TM del mes vinent. Jaume". Je, je, això ja hagués bastat. Era el 6 d'abil quan li vaig enviar un altre mail donant-li les gràcies per la publicació i demanant-li si tiràvem endavant i en volia més.
Cap resposta.
Passa el temps i a principis de mes vaig anar a la cercar la TM del maig... I allà hi havia l'article sobre "Els subornats"! Jo flip. Aleshores m'arriba un mail, escuet, que diu: "Joan Andreu, pensa en l'article del mes de juny. Jaume".
Je je je, ara ja veig com funciona. No crec que se pugui publicar un llibre amb la relació epistolar entre en Jaume Vidal i jo, je je je. Li he enviat l'article sobre "Nora Inu", un film-noir de Kurosawa del 1949. Supós que apareixerà amb la revista del juny.
I aquesta és la història! Crec que penjaré PDF amb els articles de la TM fets per mi per a la posteritat. Una mica llarg m'ha quedat :-)
dilluns, de maig 15, 2006
Unes imatges
Al link que us pos a continuació hi ha algunes fotos del concert dels Swearing At Motorists i també algunes fotos d'aquests dies amb ells. Algunes estan molt bé. Totes les del concert les va fer na Marga, que va fer molt bona feina.
http://www.flickr.com/photos/49476710@N00/sets/72057594132680997/
Salut!
http://www.flickr.com/photos/49476710@N00/sets/72057594132680997/
Salut!
divendres, de maig 12, 2006
Pecan Pie #3: Swearing At Motorists
Ahir va tenir lloc el concert dels Swearing At Motorists al Bluesville. Per algunes raons que comentaré, aquesta tercera organització d'un concert m'ha deixat un gust de boca menys positiu que els anteriors. Les raons són abolutament extramusicals perquè per dir la veritat el concert de Dave Doughman i Joseph Siwinski va ser molt bo, boníssim, especialment la segona part en què tocaren junts (el concert de Dave sol amb la guitarra abans de pujar en Joseph no me va agradar tant).
En el costat positiu doncs hi ha un gran concert, i també:
- Que ells han resultat gent agradable i educada.
- La llarga conversa sobre música que vaig tenir al sopar del concert amb en Dave, on vàrem estar parlant de la música de fa 15 anys, quan Seattle i quan realment la darrera fornada de rock auntèntic va arribar a l'estatus de supervendes. Anècdotes d'en Dave amb gent com en Perry Farrell, n'Eddie Vedder i al final la gran pregunta: tu que eres, de Nirvana o de Pearl Jam? En Dave era de Nirvana i jo de Pearl Jam. També va ser graciós quan li coment que m'agrada molt un músic de la seva terra, en Tim Easton, i ell començà a flipar de que el conegués i de repent me diu "supós que això no ho sabràs, però en Tim tenia un grup abans" i jo li dic "Els Haynes Boys, m'encantaven!" i el tio flipava!!! A veure si a través de'n Dave podré aconseguir que en Tim Easton vengui a Mallorca :-)
En la balança positiva també hi he de posar el comportament increïble d'algunes persones que se mereixen un monument. El primer primerissim en Lluís Segura. Quin crack! Pecan Pie seria molt menys de no ser d'ell, com a mínim li pertanyen dues lletres, li donarem "Pe". Fora bromes, en Lluís ha estat sempre ajudant i el colmo va ser quan li vaig demanar la bateria perquè el salvatge (en el bon sentit de la paraula) Joseph li pegàs tan fort com sabés. Lluís, si puc servir-te d'alguna cosa ja ho saps! (bé, tot té límits, ok?). També en Joan Cabot ha estat donant el call i facilitant-me moltes coses respecte els mitjans (l'entrevista per ràdio a Ona Mallorca, la de la Última Hora, el Mondosonoro...), les invitacions que li vaig donar per ell i na Pili eren el mínim. I un parell de noms més: n'Ignaci del Bluesville, que estava molt assustat de que els Swearing provocassin protestes dels veïns i a qui, de veres, moltes gràcies per deixar-me muntar tot això a l'entrenyable Bluesville on he passat tan bones estones escoltant música en directe en els darrers 10 anys o més; al meu amic de l'ànima Andrés que tot i que darrerament ens veim més va estar allà quan sé que no és lo que més li va el rock contundent; a molts amics i coneguts que varen venir, en John i n'Iskra, en Biel, en Tomeu Pizà, n'Ernest (te va agradar eh punyetero!), na Rosa i na Maria, na Marga Grimalt i na Pilar, en Pedro i n'Audrey,...; i, sobre tothom a la meva estimada Margalideta que inclús va assumir el paper de reportera fotogràfica de l'event, treient algunes grans fotos com la que il·lustra aquest comentari.
En la part negativa hi ha per dissort algunes coses. En vista de les reserves que hi havia me les prometia molt felices econòmicament i a l'hora de la veritat vengueren unes 75 persones i el balanç econòmic és de zero (he empatat). Això ha estat en molta proporció per culpa del canvi de bitllet de darrera hora que em feren fer perquè na Julia Hummer no venia (una altra putada) i en canvi se suposava que vendria una altra persona... que al final no se va presentar. I pel puto canvi de bitllet se n'anaren 135 euros a la m€rd@. En fin...
També dir que tot i que tant en Dave com en Joseph han estat en tot moment supercorrectes, la veritat és que aquella meravella que fou conéixer en Gabe, però sobretot els Redlands, no s'ha repetit. Lo dels Redlands supós que és irrepetible. He sentit nostàlgia aquests dies de pensar en aquella entranyable colla que realment són com una família on n'Alex i na Hannah són els pares, en Jamie el fill, en Colin el padrí i en David (je je) la padrina ;-) Algun dia els he de fer tornar, us agradaria?
Un altre detallet que m'ha fet no estar ara mateix tant positiu té a veure amb la recaudació, com deia hi havia un munt de reserves, com a 70 persones. Al final algunes varen fallar i, sobretot, va passar que molt poca gent sense reserva es va acostar per allà. Això és que no m'esperava i que econòmicament l'entrada de 10 euros no ha estat sinó de 7 i la recaudació al final me basta, molt justet, per cobrir despeses. Supós que encara podria haver estat pitjor.
Conclusió. Crec que a mig termini només pensaré en les coses realment bones i Pecan Pie probablement tengui una mica més de corda. Hi ha encara alguns artistes que em faria molta molta il·lussió portar i ho intentaré. També estil bolcat en ajudar en Lluís a portar un artista que a ell li fa una especial il·lussió. A veure si ho aconseguim! Junts no podem fallar!!!
En el costat positiu doncs hi ha un gran concert, i també:
- Que ells han resultat gent agradable i educada.
- La llarga conversa sobre música que vaig tenir al sopar del concert amb en Dave, on vàrem estar parlant de la música de fa 15 anys, quan Seattle i quan realment la darrera fornada de rock auntèntic va arribar a l'estatus de supervendes. Anècdotes d'en Dave amb gent com en Perry Farrell, n'Eddie Vedder i al final la gran pregunta: tu que eres, de Nirvana o de Pearl Jam? En Dave era de Nirvana i jo de Pearl Jam. També va ser graciós quan li coment que m'agrada molt un músic de la seva terra, en Tim Easton, i ell començà a flipar de que el conegués i de repent me diu "supós que això no ho sabràs, però en Tim tenia un grup abans" i jo li dic "Els Haynes Boys, m'encantaven!" i el tio flipava!!! A veure si a través de'n Dave podré aconseguir que en Tim Easton vengui a Mallorca :-)
En la balança positiva també hi he de posar el comportament increïble d'algunes persones que se mereixen un monument. El primer primerissim en Lluís Segura. Quin crack! Pecan Pie seria molt menys de no ser d'ell, com a mínim li pertanyen dues lletres, li donarem "Pe". Fora bromes, en Lluís ha estat sempre ajudant i el colmo va ser quan li vaig demanar la bateria perquè el salvatge (en el bon sentit de la paraula) Joseph li pegàs tan fort com sabés. Lluís, si puc servir-te d'alguna cosa ja ho saps! (bé, tot té límits, ok?). També en Joan Cabot ha estat donant el call i facilitant-me moltes coses respecte els mitjans (l'entrevista per ràdio a Ona Mallorca, la de la Última Hora, el Mondosonoro...), les invitacions que li vaig donar per ell i na Pili eren el mínim. I un parell de noms més: n'Ignaci del Bluesville, que estava molt assustat de que els Swearing provocassin protestes dels veïns i a qui, de veres, moltes gràcies per deixar-me muntar tot això a l'entrenyable Bluesville on he passat tan bones estones escoltant música en directe en els darrers 10 anys o més; al meu amic de l'ànima Andrés que tot i que darrerament ens veim més va estar allà quan sé que no és lo que més li va el rock contundent; a molts amics i coneguts que varen venir, en John i n'Iskra, en Biel, en Tomeu Pizà, n'Ernest (te va agradar eh punyetero!), na Rosa i na Maria, na Marga Grimalt i na Pilar, en Pedro i n'Audrey,...; i, sobre tothom a la meva estimada Margalideta que inclús va assumir el paper de reportera fotogràfica de l'event, treient algunes grans fotos com la que il·lustra aquest comentari.
En la part negativa hi ha per dissort algunes coses. En vista de les reserves que hi havia me les prometia molt felices econòmicament i a l'hora de la veritat vengueren unes 75 persones i el balanç econòmic és de zero (he empatat). Això ha estat en molta proporció per culpa del canvi de bitllet de darrera hora que em feren fer perquè na Julia Hummer no venia (una altra putada) i en canvi se suposava que vendria una altra persona... que al final no se va presentar. I pel puto canvi de bitllet se n'anaren 135 euros a la m€rd@. En fin...
També dir que tot i que tant en Dave com en Joseph han estat en tot moment supercorrectes, la veritat és que aquella meravella que fou conéixer en Gabe, però sobretot els Redlands, no s'ha repetit. Lo dels Redlands supós que és irrepetible. He sentit nostàlgia aquests dies de pensar en aquella entranyable colla que realment són com una família on n'Alex i na Hannah són els pares, en Jamie el fill, en Colin el padrí i en David (je je) la padrina ;-) Algun dia els he de fer tornar, us agradaria?
Un altre detallet que m'ha fet no estar ara mateix tant positiu té a veure amb la recaudació, com deia hi havia un munt de reserves, com a 70 persones. Al final algunes varen fallar i, sobretot, va passar que molt poca gent sense reserva es va acostar per allà. Això és que no m'esperava i que econòmicament l'entrada de 10 euros no ha estat sinó de 7 i la recaudació al final me basta, molt justet, per cobrir despeses. Supós que encara podria haver estat pitjor.
Conclusió. Crec que a mig termini només pensaré en les coses realment bones i Pecan Pie probablement tengui una mica més de corda. Hi ha encara alguns artistes que em faria molta molta il·lussió portar i ho intentaré. També estil bolcat en ajudar en Lluís a portar un artista que a ell li fa una especial il·lussió. A veure si ho aconseguim! Junts no podem fallar!!!
dimarts, de maig 02, 2006
Portocolom, l'escapada
Fa ja setmanes que m'hauria d'haver posat amb aquest escrit, però no ho he fet fins ara. A la fi he pensat que estic en un punt d'inflexió important respecte el bloc (darrerament ja haureu vist que no he escrit gaire). Primer pensava que era perquè no tenia temps (us puc assegurar que influeix), però després he descobert un factor molt més important.
M'explicaré. Quan vaig començar aquest bloc era un solter habitual, gairebé se podria dir que perenne. Per una altra banda, sabia ben cert que el bloc no el llegia ningú (com a màxim ho feien dos bloggers amics com són en Joan Cabot i en Xisco Lladó) i no m'importava gaire que me llegissin lamentar-me cada vegada per les mateixes decepcions. Amb el temps, i per fortuna, les coses han canviat. Per una banda, i molt molt important, ara, contar coses de la meva intimitat és contar-les també de na Marga, la meva parella; i, per una altra, he descobert amb desconcert, que el bloc sembla ser conegut per grups de persones insospitats de la meva família, amics, etc, fins al punt que ja hi ha peticions i tot... i clar, no és el lloc per dir segons quines coses i que s'enteri tothom (mirau! mirau!).
Així estan les coses. Em sembla que ara seré menys profund en algunes qüestions personals, per no implicar na Marga i, també, aniré alerta perquè sé que em llegiu!
De tota forma, això no treu que faci l'escrit demanat pel meu cosí Andrés i la meva madrina de València referent als fantàstics dies que na Marga i jo vàrem passar a Portocolom aquestes passades festes de Pasqua. En principi pensava que totes aquelles fetes i records de la infància, dels dies feliços d'estiu passats en aquella casa, serien poderosos i el focus dels dies estaria en ells. A l'hora de la veritat no va ser així. El dia a dia dels darrers mesos on, ni els horaris de feina de na Marga i meu, ni les tensions acumulades de les nostres feines, ens deixen gaudir del tot de la nostra nova vida de parella, varen provocar que aquests dies passats al Port hagin estat de relax, de dedicació d'un a l'altre i de desestrès. El bon temps, les estones al sol a la piscina, els passetjos a l'Algar i pel port, el descobriment de les reposicions d'Humor Amarillo i V, i alguna cosa més, varen fer d'aquells quatre dies unes veritables vacances de plaer que necessitàvem tots dos.
Hem quedat de repetir perquè aquests dies foren balsàmics, i perquè hi ha coses pendents de fer: banyar-se a les roques, anar a Santueri, però sobretot perquè mos ho hem passat superbé.
Gràcies per deixar-nos la casa!!!
M'explicaré. Quan vaig començar aquest bloc era un solter habitual, gairebé se podria dir que perenne. Per una altra banda, sabia ben cert que el bloc no el llegia ningú (com a màxim ho feien dos bloggers amics com són en Joan Cabot i en Xisco Lladó) i no m'importava gaire que me llegissin lamentar-me cada vegada per les mateixes decepcions. Amb el temps, i per fortuna, les coses han canviat. Per una banda, i molt molt important, ara, contar coses de la meva intimitat és contar-les també de na Marga, la meva parella; i, per una altra, he descobert amb desconcert, que el bloc sembla ser conegut per grups de persones insospitats de la meva família, amics, etc, fins al punt que ja hi ha peticions i tot... i clar, no és el lloc per dir segons quines coses i que s'enteri tothom (mirau! mirau!).
Així estan les coses. Em sembla que ara seré menys profund en algunes qüestions personals, per no implicar na Marga i, també, aniré alerta perquè sé que em llegiu!
De tota forma, això no treu que faci l'escrit demanat pel meu cosí Andrés i la meva madrina de València referent als fantàstics dies que na Marga i jo vàrem passar a Portocolom aquestes passades festes de Pasqua. En principi pensava que totes aquelles fetes i records de la infància, dels dies feliços d'estiu passats en aquella casa, serien poderosos i el focus dels dies estaria en ells. A l'hora de la veritat no va ser així. El dia a dia dels darrers mesos on, ni els horaris de feina de na Marga i meu, ni les tensions acumulades de les nostres feines, ens deixen gaudir del tot de la nostra nova vida de parella, varen provocar que aquests dies passats al Port hagin estat de relax, de dedicació d'un a l'altre i de desestrès. El bon temps, les estones al sol a la piscina, els passetjos a l'Algar i pel port, el descobriment de les reposicions d'Humor Amarillo i V, i alguna cosa més, varen fer d'aquells quatre dies unes veritables vacances de plaer que necessitàvem tots dos.
Hem quedat de repetir perquè aquests dies foren balsàmics, i perquè hi ha coses pendents de fer: banyar-se a les roques, anar a Santueri, però sobretot perquè mos ho hem passat superbé.
Gràcies per deixar-nos la casa!!!
dilluns, d’abril 10, 2006
Senyals de vida
Fa un munt que no escrivia al bloc, una eternitat! En els darrers temps he tengut una temporada d'aquestes en què sembla que no domines el teu temps, en què sempre hi ha coses per fer i per molt que corris sents la locomotora cada vegada més a prop. Sobretot ho he notat a la feina. Abans sempre podia trobar una estoneta per desconnectar, per canviar de tema i posar-me a escriure quatre retxes, però ara duia molt de temps sense poder fer-ho. Les reunion són una perillosa eina per fer-te perdre el temps, quan es succeixen a ritme de dues o tres per dia és per penjar-se, a més que no serveixen més que per estrenyer més la soga.
Bé, tampoc no vull semblar alarmista però ara fa una setmana que ja no en tenc tantes com al mes de març i cony... he adelantat molta feina, i, a més, ara tenc un quartet d'hora per escriure un poc, que moltes ganes em feia.
En els darrers temps, per posar-vos al dia, comentar que les coses a casa segueixen molt bé. Me trob tan a gust amb na Marga que ara em resulta com un record llunyà la vida de solter. Me trob acompanyat, escoltat, estimat i m'agrada molt tenir la sensació que ella també sent el meu suport al seu costat. A part d'això també he posat en marxa un nou concert ("Pecan Pie cabalga de nuevo"). Aquesta vegada vendrà a fer-nos una visita un grup americà (de fet només són dues persones, bateria i guitarra) que se diu Swearing At Motorists i que encapçala un home, en Dave Doughman, que ja va passar per Mallorca la passada tardor com a teloner de South San Gabriel i em va deixar tan bon gust de boca que tenia moltes ganes de veure'l amb el seu bateria i han acceptat de venir. Serà, si tot va bé, el proper 11 de maig al Bluesville de Palma. Supós que escriuré amb més detall, sobretot per agrair l'ajuda, un cop més, de'n Lluís A. Segura, un veritable amic i un suport que convé destacar.
I, per acabar, estic superencantat d'haver aconseguit publicar a la revista Temps Moderns! Això sí que és la notícia del mes :-) Si tenc temps faré un post amb la història de cóm ha estat el tema (amb tot el misteri que l'envolta, je je), però per ara han publicat un article genèric sobre el Cinema Negre. Ja us ho explicaré...
I torn a la meva feina, que encara manca una horeta de currar durament !!
Bé, tampoc no vull semblar alarmista però ara fa una setmana que ja no en tenc tantes com al mes de març i cony... he adelantat molta feina, i, a més, ara tenc un quartet d'hora per escriure un poc, que moltes ganes em feia.
En els darrers temps, per posar-vos al dia, comentar que les coses a casa segueixen molt bé. Me trob tan a gust amb na Marga que ara em resulta com un record llunyà la vida de solter. Me trob acompanyat, escoltat, estimat i m'agrada molt tenir la sensació que ella també sent el meu suport al seu costat. A part d'això també he posat en marxa un nou concert ("Pecan Pie cabalga de nuevo"). Aquesta vegada vendrà a fer-nos una visita un grup americà (de fet només són dues persones, bateria i guitarra) que se diu Swearing At Motorists i que encapçala un home, en Dave Doughman, que ja va passar per Mallorca la passada tardor com a teloner de South San Gabriel i em va deixar tan bon gust de boca que tenia moltes ganes de veure'l amb el seu bateria i han acceptat de venir. Serà, si tot va bé, el proper 11 de maig al Bluesville de Palma. Supós que escriuré amb més detall, sobretot per agrair l'ajuda, un cop més, de'n Lluís A. Segura, un veritable amic i un suport que convé destacar.
I, per acabar, estic superencantat d'haver aconseguit publicar a la revista Temps Moderns! Això sí que és la notícia del mes :-) Si tenc temps faré un post amb la història de cóm ha estat el tema (amb tot el misteri que l'envolta, je je), però per ara han publicat un article genèric sobre el Cinema Negre. Ja us ho explicaré...
I torn a la meva feina, que encara manca una horeta de currar durament !!
dimarts, de març 07, 2006
Somni #6: Espiral
Avui a la nit he tengut un somni que, juraria, que ha estat interromput pel despertador. Més que res ho dic per la sensació de recent que he tengut quan m'ha despert aquell enginy tan impertinent i també per la sensació de que manca "trama" en el somni.
La situació es que em trob dins el meu cotxe en un aparcament soterrani (el de la plaça dels patins de Palma). M'acompanyen en Lluís Segura (L.A.) i en Carlos Padilla (PZ) i duc posat al cotxe música d'alguns dels artistes que he escoltat darrerament (Swearing At Motorists, Steve Dawson i Puerto Muerto) i estic comentant-lis que m'agraden molt. El moment concret en què succeix això és quan estam pujant per la rampa en espiral de sortida al carrer. De fet l'últim que record és que estam passant per davant de Xocolat (la tenda de discs) i aquí s'acaba el meu somni.
Ha estat curt d'explicar. Li he enviat un missatge a en Lluís dient-li que avui he somiat amb ell i amb en Carlos, je je no sé que se pensarà :-)
La situació es que em trob dins el meu cotxe en un aparcament soterrani (el de la plaça dels patins de Palma). M'acompanyen en Lluís Segura (L.A.) i en Carlos Padilla (PZ) i duc posat al cotxe música d'alguns dels artistes que he escoltat darrerament (Swearing At Motorists, Steve Dawson i Puerto Muerto) i estic comentant-lis que m'agraden molt. El moment concret en què succeix això és quan estam pujant per la rampa en espiral de sortida al carrer. De fet l'últim que record és que estam passant per davant de Xocolat (la tenda de discs) i aquí s'acaba el meu somni.
Ha estat curt d'explicar. Li he enviat un missatge a en Lluís dient-li que avui he somiat amb ell i amb en Carlos, je je no sé que se pensarà :-)
dimarts, de febrer 21, 2006
Retorn a València
Aquest cap de setmana he estat a València i m'he vist amb la meva madrina i els meus cosins. La veritat és que em feia moltes ganes que ells i na Marga es coneguessin. Crec que tanta il·lussió em feia que ells coneguessin na Marga com que na Marga els conegués a ells. A més, una d'aquestes xiripes que passen, Neal Casal i Danny George Wilson tocaven a la sala Black Note (quan tengui una estona faré una crònica per a s'Altraweb).
Tot ha anat molt bé. Podria explicar els ets i uts dels dos dies però em qued amb una cosa principalment: m'ha fet molta il·lussió veure en Pedro molt millor que les darreres notícies que tenia. En Pedro ha passat un any tràgic, de fet sembla que els darrers anys el destí en el sentit més fatalista s'ha fixat en la meva família de València, però en concret el seu cas ha estat el més dur de tots. La impressió que me'n vaig dur és que està iniciant la remuntada, una remuntada que m'agradaria que fos segura i crec que per això haurà de posar molt esforç per la seva part.
El meu cosí Pedro és tot un personatge. Tant ell com el seu germà Andrés varen influir força en la meva formació com a persona, i en concret la cultural i pop. Tenc un record especialment intens dels pocs dies que compartíem els estius a Portocolom. Encara record amb intensitat com esperava l'arribada dels estius per a tornar a veure'ls i perquè no confessar-ho, per assaltar la seva col·lecció de còmics, especialment aquells entranyables toms fets per ells on recollien còmics de ciència-ficció i terror de l'editorial mexicana Novaro. No vull deixar de banda els jocs, les estones compartides i la resta de "formació" que m'han donat, i em donen, especialment en Pedro en qüestió cinema, però també el meu tio Jaume i n'Anapuri amb els llibres que em recomanaven en la meva adolescència (em varen aferrar el gust pels clàssics de la literatura juvenil dels darrers anys del XIX). Possiblement entre uns i altres tant els tios com els cosins tenen molta part de culpa de que ara mateix sigui com som, i això és una pública declaració d'agraïment, però serà per allò de què les coses de la infància queden fixades que tenc un record especialment intens d'aquells còmics.
Perdonau l'interludi sobtat. Tornant a la visita d'aquest cap de setmana. Crec que en Pedro té ara una persona prop que podria ser-li molt adequada perquè aparentment se l'estima i el que és més important, l'accepta tal com és. I és que a un home que decora cada racó de casa seva com ho fa ell (vegeu a la foto la pantalla del seu PC) se l'ha d'acceptar tal com és! Tant de bo la cosa vagi bé.
També vaig estar molt content de veure la meva tia tan i tan bé (és que és la dona més forta que conec!) i també em va fer molta il·lussió que tots ells i na Marga se caiguessin tan bé mútuament. Com a curiositat, dir que sembla que tota aquesta branca de la família ha resultat lectora d'aquest bloc, així que sembla que tot això que acab d'escriure podria interpretar-se que és per untar-los de sabó, je je, mai no sabreu la veritat!
És conya, clar :-)
Tot ha anat molt bé. Podria explicar els ets i uts dels dos dies però em qued amb una cosa principalment: m'ha fet molta il·lussió veure en Pedro molt millor que les darreres notícies que tenia. En Pedro ha passat un any tràgic, de fet sembla que els darrers anys el destí en el sentit més fatalista s'ha fixat en la meva família de València, però en concret el seu cas ha estat el més dur de tots. La impressió que me'n vaig dur és que està iniciant la remuntada, una remuntada que m'agradaria que fos segura i crec que per això haurà de posar molt esforç per la seva part.
El meu cosí Pedro és tot un personatge. Tant ell com el seu germà Andrés varen influir força en la meva formació com a persona, i en concret la cultural i pop. Tenc un record especialment intens dels pocs dies que compartíem els estius a Portocolom. Encara record amb intensitat com esperava l'arribada dels estius per a tornar a veure'ls i perquè no confessar-ho, per assaltar la seva col·lecció de còmics, especialment aquells entranyables toms fets per ells on recollien còmics de ciència-ficció i terror de l'editorial mexicana Novaro. No vull deixar de banda els jocs, les estones compartides i la resta de "formació" que m'han donat, i em donen, especialment en Pedro en qüestió cinema, però també el meu tio Jaume i n'Anapuri amb els llibres que em recomanaven en la meva adolescència (em varen aferrar el gust pels clàssics de la literatura juvenil dels darrers anys del XIX). Possiblement entre uns i altres tant els tios com els cosins tenen molta part de culpa de que ara mateix sigui com som, i això és una pública declaració d'agraïment, però serà per allò de què les coses de la infància queden fixades que tenc un record especialment intens d'aquells còmics.
Perdonau l'interludi sobtat. Tornant a la visita d'aquest cap de setmana. Crec que en Pedro té ara una persona prop que podria ser-li molt adequada perquè aparentment se l'estima i el que és més important, l'accepta tal com és. I és que a un home que decora cada racó de casa seva com ho fa ell (vegeu a la foto la pantalla del seu PC) se l'ha d'acceptar tal com és! Tant de bo la cosa vagi bé.
També vaig estar molt content de veure la meva tia tan i tan bé (és que és la dona més forta que conec!) i també em va fer molta il·lussió que tots ells i na Marga se caiguessin tan bé mútuament. Com a curiositat, dir que sembla que tota aquesta branca de la família ha resultat lectora d'aquest bloc, així que sembla que tot això que acab d'escriure podria interpretar-se que és per untar-los de sabó, je je, mai no sabreu la veritat!
És conya, clar :-)
dimarts, de gener 31, 2006
Somni #5: Parc sí, asfalt no
Aquesta nit he tengut un "somnis interruptus" (abans que hi hagi cap mal pensat dir que ha estat interromput pel despertador). No era un somni agradable, tampoc no era un malson, "agre" és la paraula que millor el defineix.
La qüestió és que hi ha una multitud de gent (no cotxes sinó com si fos una concentració) al troç on conflueixen el carrer Balmes amb les vies del tren d'Inca i, en concret, jo estic al davant de la benzinera BP. Aleshores per la nostra dreta apareix flotant un globus aerostàtic que porta inscrit "A les vies del tren Parc Sí, Asfalt No", l'emblema de l'associació pel Parc de les Vies. El globus té un problema perquè comença a caure sobre la gent com desinflant-se. El globus cau sobre la taulada de l'edifici que hi ha a la part esquerra del carrer. Malsortadament al terrat hi ha uns homes amb càmeres de fotos que seguien la concentració i el globus els fa caure cap al carrer. No sé que passa amb ells perquè la gent se'n va cap allà a veure-ho. Mentrestant dos homes que anaven al globus han quedat penjats dels fils del globus i estan trabats als balcons dels pisos de la finca alta que fa cantonada entre Balmes i Eusebi Estada. Estan en perill de caure i em dirigesc cap a l'entrada de la finca per avisar als veïns que els ajudin...
I aquí ha sonat el despertador i s'ha acabat el somni.
Com altres vegades em limit a escriure el que he somiat. Aquesta vegada pareix que se centra en el moviment pel Parc de les Vies. Per si algú no ho sap soc veï de la zona i directament afectat per les obres de soterrament. Fins ara me sentia molt emprenyat per les obres al mateix temps que conscienciat per la necessitat. Darrerament al manco respecten l'inici dels treballs cada dia a les 8,00h, abans hi havia dies que els renous em despertaven molt prest. Record un dia que el moviment de camions em va despertar devers les 5,00 AM!
Ara sembla que també ens ha de preocupar quins possibles perills associats hi ha als treballs de soterrament. Els moviments al Col·legi de Santa Elisabet són preocupants. És impressentable que la primera excusa fos un terratrèmol a Argèlia. Això és enriure's dels veïns i un insult a les nostres persones. Ara que s'han repetit i són més greus ja no han pogut mentir. És impresentable que la nostra seguretat només interessi si pot minvar les opcions electorals dels actuals mandataris, impresentable i indignant.
Per altra part, la meva postura és de recolzar completament les reclamacions de la Plataforma pel Parc de les Vies que, amb un comportament exemplar, estan reivindicant que el consistori de Palma compleixi el que fou una promesa electoral del seu programa: fer un parc central que connecti el Parc de les Estacions amb els parcs de Son Costa i Son Fuster. Tant de bo aconseguim l'objectiu, però crec que la batalla final se lluitarà a finals d'any (i si se retrassen les obres potser que ja dins l'any vinent). M'agradaria pensar que amb paraules, arguments i raons, poguem transformar l'actual projecte de l'Ajuntament que passa per construir una nova avinguda de cotxes d'entrada a Ciutat, un altre carrer Aragó, amb el perill de connectar a mig termini directament amb l'autopista d'Inca i la Via de Cintura. És a dir, una barrera de cotxes molt més molesta del que eren els trens en superfície.
La qüestió és que hi ha una multitud de gent (no cotxes sinó com si fos una concentració) al troç on conflueixen el carrer Balmes amb les vies del tren d'Inca i, en concret, jo estic al davant de la benzinera BP. Aleshores per la nostra dreta apareix flotant un globus aerostàtic que porta inscrit "A les vies del tren Parc Sí, Asfalt No", l'emblema de l'associació pel Parc de les Vies. El globus té un problema perquè comença a caure sobre la gent com desinflant-se. El globus cau sobre la taulada de l'edifici que hi ha a la part esquerra del carrer. Malsortadament al terrat hi ha uns homes amb càmeres de fotos que seguien la concentració i el globus els fa caure cap al carrer. No sé que passa amb ells perquè la gent se'n va cap allà a veure-ho. Mentrestant dos homes que anaven al globus han quedat penjats dels fils del globus i estan trabats als balcons dels pisos de la finca alta que fa cantonada entre Balmes i Eusebi Estada. Estan en perill de caure i em dirigesc cap a l'entrada de la finca per avisar als veïns que els ajudin...
I aquí ha sonat el despertador i s'ha acabat el somni.
Com altres vegades em limit a escriure el que he somiat. Aquesta vegada pareix que se centra en el moviment pel Parc de les Vies. Per si algú no ho sap soc veï de la zona i directament afectat per les obres de soterrament. Fins ara me sentia molt emprenyat per les obres al mateix temps que conscienciat per la necessitat. Darrerament al manco respecten l'inici dels treballs cada dia a les 8,00h, abans hi havia dies que els renous em despertaven molt prest. Record un dia que el moviment de camions em va despertar devers les 5,00 AM!
Ara sembla que també ens ha de preocupar quins possibles perills associats hi ha als treballs de soterrament. Els moviments al Col·legi de Santa Elisabet són preocupants. És impressentable que la primera excusa fos un terratrèmol a Argèlia. Això és enriure's dels veïns i un insult a les nostres persones. Ara que s'han repetit i són més greus ja no han pogut mentir. És impresentable que la nostra seguretat només interessi si pot minvar les opcions electorals dels actuals mandataris, impresentable i indignant.
Per altra part, la meva postura és de recolzar completament les reclamacions de la Plataforma pel Parc de les Vies que, amb un comportament exemplar, estan reivindicant que el consistori de Palma compleixi el que fou una promesa electoral del seu programa: fer un parc central que connecti el Parc de les Estacions amb els parcs de Son Costa i Son Fuster. Tant de bo aconseguim l'objectiu, però crec que la batalla final se lluitarà a finals d'any (i si se retrassen les obres potser que ja dins l'any vinent). M'agradaria pensar que amb paraules, arguments i raons, poguem transformar l'actual projecte de l'Ajuntament que passa per construir una nova avinguda de cotxes d'entrada a Ciutat, un altre carrer Aragó, amb el perill de connectar a mig termini directament amb l'autopista d'Inca i la Via de Cintura. És a dir, una barrera de cotxes molt més molesta del que eren els trens en superfície.
dijous, de gener 26, 2006
Pop-rock entre amigos
Na Marga va tenir una gran idea. Ja que trobava (trobam) tan a faltar Ràdio Jove i ja que no hi hauria més programes especials "lo millor del..." podíem fer una passi privat. Aviat la idea va agafar forma: un dinaret a casa amb els convidats i després una relaxada horabaixa escoltant bona música i xerrant de les raons que ens feien triar-les. Les persones elegides, a part de na Marga (que al final es va animar a participar, al principi només volia fer d'oient) i de mi mateix, eren, com no podien ser d'altres: Biel Ferriol aka Bill N' Ferri i Joan Cabot.
Tots dos varen estar disposts a venir a fer la "sessió" a casa i el pla ja estava dissenyat. Ara calia trobar dia i passat festes era el més adient per a tots. Al final dissabte 21 fou la data i homenajant el títol del recordat programa de TVE adaptat als nostres gusts, ja teníem aquí una sessió de "pop-rock entre amigos". Na Marga se va currar el dinar, uns espagueti boníssims amb salsa de xampinyons i uns bistecs arrebossats amb enciam. En Biel va dur les postres (uns pastissets de pasta de full amb crema i fruits secs per llepar-se els dits) i en Joan les cerveses... i jo vaig posar la casa i la infraestructura de so (el meu mini hi-fi rònic).
Quant a la "sessió" en sí va donar per molt. Vàrem escoltar molta i molt bona música. La selecció de'n Biel com sempre molt completa, tocant diverses branques del pop i el rock i atrevint-se a posar (fora de normes) un tema d'un recopilatori d'Studio One; en Joan va ser el més eclèctic posant des de rock fins a hip-hop i inclús rap; la selecció de na Marga va ser molt important perquè va fer una recopilació de veritables hits de l'any, una d'aquelles que la poses al cotxe i te dóna per a una bona temporada. La meva també va estar molt bé, je je, que voleu que us digui.
Vàrem estar una bona estona, fins gairebé les 20,00h xerrant, escoltant la música, bevent i menjusant pipes i cacahuets. Una vetllada tan agradable que estaria molt bé que la repetíssim l'any vinent.
Per acabar us deixaré amb la llista de temes amb l'ordre que varen sonar i que molt gentilment m'ha passat na Marga. Crec que és una llista súperinteressant, sobretot quan la llegim d'aquí a un temps. NOTA: Al principi hi ha la indicació del DJ!
Tots dos varen estar disposts a venir a fer la "sessió" a casa i el pla ja estava dissenyat. Ara calia trobar dia i passat festes era el més adient per a tots. Al final dissabte 21 fou la data i homenajant el títol del recordat programa de TVE adaptat als nostres gusts, ja teníem aquí una sessió de "pop-rock entre amigos". Na Marga se va currar el dinar, uns espagueti boníssims amb salsa de xampinyons i uns bistecs arrebossats amb enciam. En Biel va dur les postres (uns pastissets de pasta de full amb crema i fruits secs per llepar-se els dits) i en Joan les cerveses... i jo vaig posar la casa i la infraestructura de so (el meu mini hi-fi rònic).
Quant a la "sessió" en sí va donar per molt. Vàrem escoltar molta i molt bona música. La selecció de'n Biel com sempre molt completa, tocant diverses branques del pop i el rock i atrevint-se a posar (fora de normes) un tema d'un recopilatori d'Studio One; en Joan va ser el més eclèctic posant des de rock fins a hip-hop i inclús rap; la selecció de na Marga va ser molt important perquè va fer una recopilació de veritables hits de l'any, una d'aquelles que la poses al cotxe i te dóna per a una bona temporada. La meva també va estar molt bé, je je, que voleu que us digui.
Vàrem estar una bona estona, fins gairebé les 20,00h xerrant, escoltant la música, bevent i menjusant pipes i cacahuets. Una vetllada tan agradable que estaria molt bé que la repetíssim l'any vinent.
Per acabar us deixaré amb la llista de temes amb l'ordre que varen sonar i que molt gentilment m'ha passat na Marga. Crec que és una llista súperinteressant, sobretot quan la llegim d'aquí a un temps. NOTA: Al principi hi ha la indicació del DJ!
| B | Johnathan Rice | kiss me goodbye |
| JC | Brendan Benson | alternative to love |
| JA | Richard Buckner | do you want to go somewhere? |
| M | Ben Lee | close I've come |
| B | Clem Snide | feel me with your light |
| JC | My Morning Jacket | gideon |
| JA | Idaho Falls | desert rag |
| M | Big Star | lady sweet |
| B | The Wedding Present | always the quiet one |
| JC | Stars | reunion |
| JA | The Nash | kicks & glory |
| M | Broken Social Scene | ibi dreams of pavement (a better day) |
| B | Matt Pond PA | so much trouble |
| JC | Wolf Parade | shine a light |
| JA | Sexsmith & Kerr | lemonade stand |
| M | Pernice Brothers | subject drop |
| B | Joseph Arthur | our shadows will remain |
| JC | The Hold Steady | your little hoodrat friend |
| JA | Puerto Muerto | goodbye |
| M | The New Pornographers | sing me spanish techno |
| B | Hal | I sat down |
| JC | Sufjan Stevens | the predatory wasp of the palisades is out to get us! |
| JA | The Havenots | the dolphins |
| M | The Capitol Years | stones (watch it not end) |
| B | The go-betweens | born to a family |
| JC | Silver Jews | punks in the beerlight |
| JA | Karl Broadie | the millar's daughter |
| M | Slow Dazzle | extent of my remarks |
| B | Piano Magic | love and music |
| JC | Nobody | what is the light (versió de Flaming Lips) |
| JA | Herman Düne | this will never happen |
| M | Okkervil River | black |
| B | Joan Miquel Oliver | surfites en càmera lenta |
| JC | The Boy Least Likely To | be gentle with me |
| JA | Black Mountain | modern music |
| M | Josh Rouse | caroliña |
| B | Paul Weller | come on let's go |
| JC | Sleater Kinney | entertain |
| JA | L.A. | morning star |
| M | Sun Kil Moon | tiny cities made of ashes (versió de Modest Mouse) |
| B | Death Cab for Cutie | soul meets body |
| JC | And you will know us by the trail of dead | the rest will follow |
| JA | John Frusciante | your warning |
| M | Ryan Adams | cherry lane |
| B | Clap Your Hands Say Yeah! | over and over again |
| JC | CYNE | growing |
| JA | Son Volt | who |
| B | Studio One Lovers | ? |
| JC | Breakestra | family rap |
| JA | The Hacienda Bros. | railed |
dimarts, de gener 24, 2006
Google - Big brother?
Ahir estava pensant en lo poderós que ha arribat a ser Google. Creat per dos universitaris que volien fer un algorisme per a la recerca d'informació i un estil de pàgina web absolutament senzilla, allunyada dels estàndard de disseny força carregats que imperaven fa una sèrie d'anys (i encara n'hi ha tantes!).
Segons he llegit, a principis de 1996 el programa de recerca de Sergei Brin i Larry Page estava operatiu a la universitat d'Stanford i podies demanar els dubtes que tenguessis sobre el cercador, aleshores es deia BackRub, directament cridant al número de Page. El 1997 ja fou batiat definitivament com a Google. Es curiós que en sortir de l'àmbit universitari reberen el seu primer xec per part de Sun Microsystems a nom de Google Inc. Els creadors hagueren llavors de fundar l'empresa per poder cobrar el xec.
Tampoc no us vull explicar tota la història de Google, que trobareu fàcilment emprant el cercador en concret. Més aviat volia reflexionar sobre què representa Google actualment i les implicacions que té. Un dels comentaris habituals que hi ha tendència a fer és que si no te troben per Google vol dir que no existeixes. I lo fotut és que és cert. Pràcticament podeu trobar qualsevol cosa mitjançant Google, amb la salvetat que cal afinar bé la cerca per trobar exactament, però Déu n'hi do on ha arribat. A banda hi ha les cerques d'imatges que encara no són tan exhaustives però que permeten trobar moltes coses (com ara la imatge del Google xinès que acompanya aquest escrit). També hi ha servei de traduccions, cerca per directori, bla bla bla.
On volia arribar és: no us apabulla tot això? No té connotacions de gran vigilant de la xarxa? Estam d'acord en que si no surts al Google no existeixes? No és un poder molt gros en mans d'una sóla empresa?
Imaginau un cercador al servei dels grans poders, un cercador que pogués emfatitzar allò que vol, censurar allò que no vol o relegar més enllà de la pàgina de resultats 10 allò que no li interessa?
I el que és pitjor, i si això ja passa? Ho sabríem?
Hi ha una frase clàssica d'Spiderman que diu que un gran poder comporta una gran responsabilitat, de qui és la responsabilitat del poder de Google que no és més que la informació mundial? A mi em fa por plantejada així.
Segons he llegit, a principis de 1996 el programa de recerca de Sergei Brin i Larry Page estava operatiu a la universitat d'Stanford i podies demanar els dubtes que tenguessis sobre el cercador, aleshores es deia BackRub, directament cridant al número de Page. El 1997 ja fou batiat definitivament com a Google. Es curiós que en sortir de l'àmbit universitari reberen el seu primer xec per part de Sun Microsystems a nom de Google Inc. Els creadors hagueren llavors de fundar l'empresa per poder cobrar el xec.
Tampoc no us vull explicar tota la història de Google, que trobareu fàcilment emprant el cercador en concret. Més aviat volia reflexionar sobre què representa Google actualment i les implicacions que té. Un dels comentaris habituals que hi ha tendència a fer és que si no te troben per Google vol dir que no existeixes. I lo fotut és que és cert. Pràcticament podeu trobar qualsevol cosa mitjançant Google, amb la salvetat que cal afinar bé la cerca per trobar exactament, però Déu n'hi do on ha arribat. A banda hi ha les cerques d'imatges que encara no són tan exhaustives però que permeten trobar moltes coses (com ara la imatge del Google xinès que acompanya aquest escrit). També hi ha servei de traduccions, cerca per directori, bla bla bla.
On volia arribar és: no us apabulla tot això? No té connotacions de gran vigilant de la xarxa? Estam d'acord en que si no surts al Google no existeixes? No és un poder molt gros en mans d'una sóla empresa?
Imaginau un cercador al servei dels grans poders, un cercador que pogués emfatitzar allò que vol, censurar allò que no vol o relegar més enllà de la pàgina de resultats 10 allò que no li interessa?
I el que és pitjor, i si això ja passa? Ho sabríem?
Hi ha una frase clàssica d'Spiderman que diu que un gran poder comporta una gran responsabilitat, de qui és la responsabilitat del poder de Google que no és més que la informació mundial? A mi em fa por plantejada així.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
