Darrerament estic disfrutant amb molta intensitat amb dues col·leccions de còmics que podeu trobar a les llibreries especialitzades de torn (aquí a Palma només hi ha Gotham i Norma Còmics). Es tracta de Capitán América i de Daredevil, ambdues són veteranes sèries de Marvel Comics que estan essent editades en castellà per Panini.
El primer cas que voldria remarcar és el de Daredevil. Ja fa uns cinc anys que Marvel va decidir incloure aquesta (i altres) col·leccions dins una subdivisió anomenada "Marvel Knights" que pretenia donar una orientació més adulta als superherois (expressió gastada on les hi hagi). Al front de la sèrie es posà Joe Quesada que va fer una bona feina. Després vengueren alguns alts i baixos fins que al número 56 USA (61 a Espanya) s'incorporà l'equip format per Brian Michael Bendis als guions i Alex Maalev als dibuixos. Actualment s'està publicant a Espanya el número 69 USA (4 de la nova col·lecció de Panini) i segueix el mateix tàndem creatiu. La història està centrada en el descobriment que es fa de que la identitat secreta de Daredevil és l'advocat Matt Murdock i com això apareix a primera plana dels periòdics i les repercussions que té aquest fet en la vida de l'heroi. És una història agoserada però molt atractiva i tant Bendis com Maleev estan donant el millors que he pogut llegir d'ells mateixos fins a dia d'avui. És especialment espectacular l'art de Maleev, que si bé va començar essent excessivament estàtic, actualment ha aconseguit una línia gràfica que combina espectacularitat amb eficiència i un estil tan personal com acadèmic. Un exemple de dibuixant arriscat, contemporani i que et fa sentir com si compartissis els escenaris, com si estiguessis realment dins la Nova York de Daredevil i formassis part d'aquesta història mig de novel·la negra, mig de superherois. Em recorda poderosament a un altre dibuixant tremandament efectiu com és John Romita Jr, però Maleev té un talent superior. És un equip brillant donant lloc a una de les millors èpoques del personatge.
El cas del Capitán América té moltes semblances. L'edició espanyola la va iniciar Planeta amb una etapa interessant però no brillant on els guions de John Ney Rieber posaven a l'abanderat capità davant algunes atrocitats comeses pel seu govern (Iraq, Guantánamo,...). L'excés de politització d'aquesta etapa de condemna a la política de George W. Bush restava protagonisme a l'aventura i minvava l'atracció del còmic. Quant a John Cassaday, tampoc no donà en aquesta etapa el nivell que ens té habituats i senzillament complia amb correcció. Altres equips prengueren el relleu, tots ells amb bon nom però sense donar un nivell excel·lent (Chuck Austen + Jae Lee, Dave Gibbons + Lee Weeks, Robert Morales + Chris Bachalo), fins que, coincidint amb una nova numeració i editat ja per Panini, ha començat a aparéixer l'etapa guionitzada per Ed Brubaker i dibuixada per Steve Epting i Michael Lark. La primera aventura recupera Cráneo Rojo, un personatge estrella dins la història del Capità Amèrica i alguns secundaris de luxe, s'està fent omnipresent el cap de SHIELD Nick Fury. Brubaker aconsegueix una trepidant història d'espionatge i conspiracions en la més pura tradició, perfectament contada i l'ambientació noir corre a càrrec dels artistes Epting i Lark. Es repeteix en part la parella Brubaker - Lark que tan bons resultats va donar en aquella sèrie de DC anomenada Gotham Central (un offspin de Batman on se conten les històries del departament de policía de Gotham a l'estil de Hill Street Blues). Decididament Brubaker és un home a tenir en compte perquè dues de les millors sèries publicades els darrers anys (Point Blank amb dibuixos de Colin Wilson i Sleeper amb dibuixos de Sean Philips) foren escrites per ell.
La inclusió de Nick Fury com a principal secundari i la trama d'espionatges remeten descaradament a aquella època tan innovadora de Joe Steranko a Nick Fury Agent Of SHIELD cap a finals dels seixanta.
Però no volia acabar aquest escrit sense fer referència a un número en concret, el número 7, en que el dibuixant és John Paul Leon (segueix als guions Ed Brubaker) i porta el títol de “La solitaria muerte de Jack Monroe”. Realment es tracta d'un número autoconclusiu emmarcat entre dues aventures més llargues (“Otro tiempo” i "Soldado de invierno") i és un gust veure com encara hi ha guionistes capacitats per escriure una història conmovedora en només 24 pàgines. “La solitaria muerte de Jack Monroe” és una d'aquestes històries de losers que tan atreuen (em deman perquè?), comparable a films com "Fat City" de John Huston o "Duelo en Alta Sierra" de Sam Peckinpah. Una història crepuscular que si encara hi ha algú que pensa que els comics-books són només per infants se la podria llegir per descobrir que el mitjà pot ésser emprat per contar històries adultes de la categoria de les millors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada