Farenheit 9/11 (2 de 2)

Em pensava que en aquestes altures hauria ordenat els meus pensaments entorn aquest tema tan xungo que és la política internacional, a resultes d'haver vist la peli de'n Moore, però la veritat és que no. De tota forma intentaré anar amollant idees al respecte.

La primera qüestió que em sorgeix és sobre la deshumanització. Cada dia veiem notícies sobre conflictes bèl·lics, sobre terrorisme, sobre violència domèstica o sobre fenòmens catastròfics naturals. Hi havia un temps en que es respectaven uns determinats horaris i només a altes hores es mostraven cossos humans morts, ara ens els trobam al telediari del migdia. Crec que això ens ha fet canviar d'alguna manera, crec que la vida té menys valor ara. Moore es veu obligat a mostrar coses realment dures (cossos mutilats, calcinats, maltractats...) per impressionar perquè l'umbral del que aguantam sense remoure'ns és cada cop més alt.

Una altra qüestió que no puc evitar que em preocupi és la perversió del llenguatge, i concretament de les paraules més belles i que més han costat d'aconseguir portar a la pràcitca de la història. Em resulta increïble que algú pugui donar crèdit als membres de l'administració Bush quan parlen de coses com: alliberar el poble d'Iraq, retornar-lis la democràcia, la guerra és fa de la manera més humanitària possible, etc. Doncs se'ls creguin o no, la veritat és que prop d'un 50% del poble americà dóna suport a Bush. I no crec que els americans siguin un poble tan diferent de la resta dels païssos, sé ben cert que aquesta predisposició a creure l'increïble està en gran part de la gent.

He parlat amb el meu amic Andrés sovint d'aquest tema i ell té la teoria de què els imperis (està clar que els EEUU són un imperi similar al que el Regne Unit o inclús Espanya foren en el passat) fan el que poden per sobreviure com a tals. Estic completament d'acord i està ben clar quines són les estratègies de control geopolític que s'amaguen darrere les guerres, però no tenc gens ni mica clar com és possible que hi hagi tanta gent disposta a creure en les excuses humanitàries. Seria més honest per part de tots que admetessin els seus objectius reals, però llavors la consciència del votant seria posada molt més a prova, i com a éssers que cercam la comoditat -també la mental- això no ens agradaria, no? Moore toca el tema i demostra a les clares quan tancats tenen els ulls alguns americans que només els els pot obrir la mort d'un fill a la guerra: molt trist.

I un altre tema que és gravíssim és la pèrdua d'independència dels governants. Moore pinta Bush com un home interessat en afavorir els interessos d'algunes empreses ja siguin del seu propi país (cosa que podria ser justificable d'alguna manera) com d'altres (els saudís). Em preocupa molt aquest tema pel que té de pèrdua d'independència dels governs que actuen massa sovint per afavorir els interessos privats en compte dels públics. El cas de Bush és tan exagerat que clama al cel. Deiem abans del valor de la vida humana... quin preu té la vida d'un soldat afroamericà d'un barri deprimit d'una ciutat americana pel senyor Bush? Segur que molt menys que un barril de Brent.

Un amic meu, economista, té la teoria que les empreses cerquen la satisfacció de la població perquè això repercuteix en el benefici de la mateixa empresa. A mi personalment aquestes teories liberals pures em pareixen tan infantils com s'han demostrat les comunistes. No cal anar-se'n al tercer món on els nins han de treballar a les fàbriques de Nike per adonar-se'n que les empreses no tenen cap rerefons humanitari -no és menys cert que només s'ha començat a corregir això quan la societat ha posat el crit al cel?- , basta amb veure les borses de pobresa dels països més rics del món. I, conseqüentment, la política dels estats "guiada" per interessos empresarials deixa de banda cada cop més els serveis adreçats als desfavorits: senzillament perquè no interessen.

Possiblement tot el que he anat escrivint no siguin més que obvietats, però el cas és que no deixa de sorprendre'm la capacitat opiàcia de tanta gent. No vull caure en la simplificació però crec que per aquest camí tendim a les fosques visions futuristes d'Orwell. Si algú ha arribat en aquest darrer paràgraf, abans de res gràcies!, i només permeti'm recordar-li una cosa: EN DEMOCRÀCIA VOSTÈ TÉ EL PODER, PER TANT PENSI MOLT BÉ EN QUI EL DELEGA. Cal que aprofitem aquest important poder que tant ha costat aconseguir, abans que algú es prengui seriosament advertències de l'estil "baix una amenaça terrorista no poden tenir lloc unes eleccions", frase perversa on les hi hagi que s'ha pronunciat amb poques variants a Espanya i als Estats Units e els darrers mesos...

vigilau per favor!