Farenheit 9/11 (1 de 2)

Ahir vaig anar a veure la nova peli de Michael Moore. La sensació que anava tenint mentre avançava el metratge era d'una ansietat creixent i un mal cos considerable. Al final vaig sortir força afectat. Com supós que ja sabeu la peli és un documental centrat en la figura de George W. Bush, el seu mandat presidencial i els fets tràgics que han succeït des d'aleshores: 11-s, guerra d'Afganistan i guerra d'Iraq. Tot plegat un cúmul de desastres que es van acumulant damunt la ment de l'espectador i dificilment et deixen indiferent. Hi ha diverses coses que tenc ganes de contar al respecte i com que explicar-les en profunditat totes és molt difícil crec que em limitaré a esmentar-les i agrupar-les (ho sent si em faig un poc farragós).

Farenheit 9/11 com a pel·lícula
Consider que aquesta nova peli de'n Moore no està a l'altura de la genial Bowling for Columbine que amb tant mereixement es va dur l'Òscar. Així i tot és una bona pel·lícula.

[ I ara deixau-me obrir un petit off-side. M'agrada referir-me a aquesta mena de documental com a pel·lícula per diferenciar dels documentals habituals (de la National Geographic Society per exemple) per una raó, i és que veig aquestes pelis-documentals com a un gènere cinematogràfic com ho pot ser el western, el cinema negre o el musical. El tret característic és que (se suposa) que no tens actors sinó que enregistres amb la càmara situacions de la "vida real" (hi hauria molt que discutir d'això...) i després amb elles muntes una narració cinematogràfica. ]

Tornant a Farenheit, la peli conté nombrosos encerts cinematogràfic:

• La presentació dels personatges en les sessions de maquillatge televisiu que ens remet als camerins on els actors que es disposen a representar una obra de teatre es caracteritzen i que col·loca a Bush, Powell, Rumsfeld, Cheney, Rice i companyia en el que són per Moore: actors (jugant també amb un doble sentit doncs estan actuant per Moore però també pels seus electors).
• El tractament inicial de l'11-s amb aquelles mirades a dalt, amb aquelles passes desesperades de la gent que fuig mentre papers que recorden a les fulles de la tardor creant una escena que ens remet directament al Cuirassat Potemkin d'Eisenstein.
• El paral·lelisme entre la dona americana que ha perdut el seu fill soldat a la guerra d'Iraq i la dona iraquiana que ha perdut familiars civils en un bombardeig a Bagdad.
• Els minuts de Bush mentre estan succeïnt els atacs i ell està pràcticament "abandonat" en una visita a una escola pública de Florida. El president ha estat informat dels atacs, però cap dels seus assessors no és allà per dir-li que ha de fer. Una escena que pareix de cinema de ficció on queda clara la talla d'un home mediocre com és Bush.

Segurament n'hi ha alguns o molts d'altres que se m'han escapat o no record ara. Per contra hi ha també alguns demèrits. Moore subralla massa, sempre vol que te quedi tot ben clar i per això necessita dir-te les coses quaranta vegades. Supós que ho fa perquè la peli té una intenció clarament educativa o propagandista i aquesta intenció li resta valor a la peli des del punt de vista estrictament cinèfil. No pot evitar redundar en el que passa al seu poble Flint, duent aquell lema dels 90: think globally act locally a l'extrem.

Deixaré les reflexions sobre tots aquests tràgics fets per un segon post... fins ara.