Dogville, el món és ple de cans

Ahir vaig veure aquesta extranya pel·lícula de'n Lars Von Trier, gràcies a la mai no suficientment estimada tasca de Sa Nostra i els seus cicles al centre de cultura del carrer Concepció de Palma.

Fins ara havia vist dues pel·lícules d'aquest director, "Breaking the Waves" i "Dancer in the Dark", i cap de les dues no m'havia convençut completament. Massa sòrdides pel meu nivell de tolerància: "Els Idiotes" no la vaig voler veure. "Dogville", en canvi, se me va passar per desídia. Va ser una bona idea anar-hi ahir perquè aquest ha estat el primer film de Von Trier que he gaudit i que m'ha fet pensar: "chapeau!".

El primer que sobta de "Dogville" és un aspecte purament formal, doncs l'escenari és una mena de plató de teatre que representa el petit poble del mateix nom. Al plató estan pintats amb guix les diverses cases (com als plànols dels pisos) i només alguns elements puntuals són realment sòlids (els llits, un banc, un arbre, l'aparador d'una botiga, el campanar d'una església que no té, ni tendrà, capellà...) . Curiosament tots els elements sòlids tenen una funció narrativa important en la història, si qualsevol d'ells fos una línia de guix al terra es perdria un element essencial, per tant la idea de Von Trier devia de ser reduir l'escenari a l'essencia. L'altre element formal destacable és la divisió del film en nou actes, que més que els actes d'una obra de teatre recorden als capítols d'una novela (que ben bé podria haver escrit Truman Capote, però no, és un guió del mateix Von Trier). Hi ha algun element més que sobta per la seva originalitat, com és la vista a través de la finestra del sr. McKay o l'escena quan la protagonista s'amaga al camió que transporta les pomes.

Si els elements formals esmentats provoquen sorpresa inicialment, ben aviat la història et sedueix el suficient com per fer-los quasi transparents, cosa que és un altre punt fort del film. I la història és el que veritablement importa. "Dogville" ens situa en un poble perdut de l'Amèrica deprimida dels primers 30, un miserable poble de 21 habitants (nins inclosos!). En aquest "idilic" indret arriba una externa fugint d'uns mafiosos que la volen assassinar. El poble, després d'una assemblea, decideix permetre-li ocultar-s'hi a canvi de que realitzi serveis a la comunitat. No explicaré més sobre l'argument però els fets que es desenvolupen de llavors ençà il·lustren (per emprar una paraula força gastada en el film) la visió que té Von Trier de la societat: una visió terrorífica!

S'ha xerrat molt de si és tracta d'una crítica a la societat americana. No ho crec, evidentment és una crítica ferotge, però no necessàriament d'Amèrica. El que passa a "Dogville" pot representar moltes coses molt diferents, pot ser la societat americana, pot ser la de qualsevol lloc, pot ser la família, pot ser l'escola, pot ser la pandilla d'amics (?): és una visió universal. Representa aquesta pressió asfixiant del grup sobre l'individu que pot arribar a ser tan difícil de suportar: el món és ple de cans. Evidentment no estic en absolut d'acord en una visió tan terriblement cruel, però és una visió tan vàlida com qualsevol altra, i cinematogràficament parlant, molt ben executada.

Mereixen un comentari alguns conegudíssims actors que encaixen sense fer soroll en aquesta faula: Lauren Bacall i Ben Gazzara extraordinaris, James Caan molt bé i Nicole Kidman a estones un poc exagerada però soportable el 90% del temps. L'únic retret a fer és que està un xic allargada (gairebé 3 hores).

Ah! El final, evidentment no el contaré, però em va alliberar de gran part de la pressió que aquest asfixiant film m'havia anat posant a sobre les darreres dues hores i mitja. S'agraeix!