Avui a la nit he tengut un somni. En el somni em despertava i era molt tard. No havia sentit el despertador i eren més de les onze, feia tres hores que hauria de ser a la feina! M'he despert i he mirat el mòbil (que em fa de despertador). No eren més que les 8 i quart (així mateix una hora i quart més tard de l'hora en què toca sonar. L'explicació: quan he anat a veure a quina hora tenia posat el despertador, estava a les 17:00 no a les 7:00!
Però, això tornava a ser un somni! M'he despertat, ara de bon de veres i preocupat, i eren les 6:55, faltaves només 5 minuts perquè sonàs el despertador (que estava ben programat).
Tot ben curiós, però no és primera (ni la segona, ni la tercera, ni la...) que em despert quan manquen 5 minuts per a que soni el despertador. Per a mi és evident que tenim un rellotge intern (i sembla que el meu prou entrenat) el que desconec és si això està prou estudiat per la ciència.
dimecres, d’agost 30, 2006
dissabte, d’agost 12, 2006
Pecan Pie 4: Mark Olson & Victoria Williams
Un dia navegant per MySpace vaig veure que els Creekdippers (la banda que Mark Olson va formar amb la seva dona Victoria Williams en deixar els Jayhawks) tocaven per Europa en una gira que els duia per Holanda, Alemanya i el Regne Unit. En un moment de passió inconscient vaig escriure un mail a na Victoria demanant-li si tenia dates lliures després de la gira (cap a mitjans setembre), amb nul·les esperances de rebre contestació.
Era divendres 4 d'agost quan rep un correu que diu que després del Regne Unit ja tornen directament a USA, però que entremig tenen algun dia buit i que li digui si, fins i tot a contrarrellotge, m'interessaria muntar-lis un concert. Els nervis m'envaeixen i estic a punt de contestar-li que ho deixem anar i que en una altra ocasió amb més temps... però no vull contestar sense contar-li a na Marga. (gent que no està gaire dins aquesta mena de música com n'Andrés o el meu cosí Pedro bé que saben de la meva profunda admiració per Mark Olson i entenen el que per a mi significa això). Na Marga també i quan li cont al·lucina que hagi estat temptat de contestar que no i m'acaba de donar l'empenta que necessitava. Amb la seva ajuda segur que la cosa ha d'anar bé, així que li dic a na Victoria que OK i ens posam amb els tractes amb el seu agent.
Al final tot està confirmat i si res no s'espenya el proper 23 d'agost tendré l'honor de fer d'amfitrió a aquesta parella i poder organitzar un concert per en Mark Olson és un somni. Aquest home és un geni. Els dos discs més clàssics dels Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass" ) són els dos millors discs de country-rock des de "Sweetheart Of The Rodeo" dels Byrds amb Gram Parsons, el primer disc dels Creekdippers, "The Original Harmony Ridge Creekdippers" és una obra mestra del folk de l'estil del "Harvest" de Neil Young i "My Own Jo Ellen" és on els Creekdippers troben el seu so i les seves nostàlgiques històries són més evocadores.
El que ja és la conya marinera és que no fa gaire, fruit d'una juguesca que na Marga i jo férem a l'avió de tornada del Primavera Sound se me va ocórrer fer el meu festival i recordau qui apareixia de cap de cartell a l'escenari Quely? Aquí la resposta
Vaja, que volia que sabéssiu que dur en Mark és per a mi la cosa més grossa que he fet, que estic content i també un poc acollonat, i que ja us contaré com ha anat tot. Bé, a lo millor no cal que us ho conti, encara estau a temps de reservar una entrada i venir.
Desitjau-me sort!
L'estiu
Ja és una constant que escrigui més aviat poc al bloc. No pens posar-me a explicar-ho per enèssima vegada.
El mes passat na Marga i jo fórem de viatge a Escòcia. Varen ser uns dies fantàstics. Mos ho passarem superbé, Escòcia és un país molt maco i amb un temps tan bo que ens va fer. Pràcticament sol cada dia, als voltants del 20 a 25 graus, sense niguls ni pluja -menys un dia-, els mitjans locals deien que estaven en plena ona de calor enganxós. Na Marga ja deia bé quan deia que aquesta gent no sap el que és la calor enganxosa, qué se venguin a Mallorca! Fixau-vos si el temps era bo que un dia que vàrem veure una platja ens vàrem aturar, ens posàrem al sol i jo fins i tot em vaig ficar dins la mar (estava fresqueta però se podia entrar).
Tornant al viatge, va ser molt divertit lo de conduir per l'esquerra (al principi cada vegada que volia posar els intermitents me sortien els neteja-parabrises) per les carreteres estretes de les highlands, on posen innumerables llocs de pas (passing places) per quan dos cotxes es troben de cara (un es demana enlloc de tants llocs de pas que els costaria fer la carretera una miqueta més ampla i ja passarien els dos. Com que estiguérem a molts llocs conduíem moltes hores i ens turnàvem al volant. Em consta que a na Marga també li va agradar molt conduir per l'esquerra. I mentre, ens havíem dut una nodrida representació musical en forma de CDs que ens feien més agradables les estones.
Una altra cosa que em va encantar foren els Bed & Breakfast perquè tots els trobàrem netíssims i les persones que els duien eren encantadores. A més això d'estar-se en casetes de pocs hostes et fa sentir més cuidat. També a destacar els impressionants berenars escocesos (el Full Scottish breakfast) que dur un ou fregit, una salsitxa, una mena de rost-beef, les famoses "beans" angleses, mitja tomàtiga fregida i, de vegades, xampinyons. Ja sé que fa oi això per berenar però ben aviat me vaig aficionar, i això que no era obligació perquè hi havia sempre l'opció del berenar continental a base de cereals, tostades amb mantequilla i confitura, fruita i de vegades croissants (era l'opció que va demanar na Marga).
D'entre totes les vistes d'Escòcia em qued amb dues: una el poble costaner i pesquer d'Ullapool, un poblet petit amb pinta de poble nòrdic a la vora d'un dels múltiples "lochs" d'aigua salada (és curiós que a les entrades d'aigua que a Galícia anomenen "ries" i a Noruega "fiords" a Escòcia els diuen "lochs", emprant la mateixa paraula que pels llacs d'aigua dolça. L'altra vista la de les muntanyes pelades que hi ha per tota la part nord-oest de les highlands, fins a l'illa d'Skye. Amb formes escarpades a cops, arrodonides a d'altres, les munyanyes pelades d'arbres però cobertes d'una moqueta de verd són precioses.
Vàrem estar nou dies en els que poguerem veure molt, però no tot Escòcia. M'he quedat amb les ganes de fer un viatge de sub-oest a nord només per les illes. Començar per Jura, pujar cap a Mull, la petita illa sagrada d'Iona (on enterraven els reis escocesos), passar llavors a les Hèbrides Exteriors (seria un somni arribar a l'abandonada illa de Sant Kilda, un solitari troç de terra a 80 quilòmetres a l'oest, dins de l'Atlàntic, que fou abandonat pels seus escasos habitants als anys 30), passar llavors a les Orcades i qui sap si acabar a les Shetland, pràcticament un petit país solitari més nòrdic que britànic. Seria una passada!
Bé, ja veurem que ens durà el futur però aquest estiu hem fet un viatge meravellós.
El mes passat na Marga i jo fórem de viatge a Escòcia. Varen ser uns dies fantàstics. Mos ho passarem superbé, Escòcia és un país molt maco i amb un temps tan bo que ens va fer. Pràcticament sol cada dia, als voltants del 20 a 25 graus, sense niguls ni pluja -menys un dia-, els mitjans locals deien que estaven en plena ona de calor enganxós. Na Marga ja deia bé quan deia que aquesta gent no sap el que és la calor enganxosa, qué se venguin a Mallorca! Fixau-vos si el temps era bo que un dia que vàrem veure una platja ens vàrem aturar, ens posàrem al sol i jo fins i tot em vaig ficar dins la mar (estava fresqueta però se podia entrar).
Tornant al viatge, va ser molt divertit lo de conduir per l'esquerra (al principi cada vegada que volia posar els intermitents me sortien els neteja-parabrises) per les carreteres estretes de les highlands, on posen innumerables llocs de pas (passing places) per quan dos cotxes es troben de cara (un es demana enlloc de tants llocs de pas que els costaria fer la carretera una miqueta més ampla i ja passarien els dos. Com que estiguérem a molts llocs conduíem moltes hores i ens turnàvem al volant. Em consta que a na Marga també li va agradar molt conduir per l'esquerra. I mentre, ens havíem dut una nodrida representació musical en forma de CDs que ens feien més agradables les estones.
Una altra cosa que em va encantar foren els Bed & Breakfast perquè tots els trobàrem netíssims i les persones que els duien eren encantadores. A més això d'estar-se en casetes de pocs hostes et fa sentir més cuidat. També a destacar els impressionants berenars escocesos (el Full Scottish breakfast) que dur un ou fregit, una salsitxa, una mena de rost-beef, les famoses "beans" angleses, mitja tomàtiga fregida i, de vegades, xampinyons. Ja sé que fa oi això per berenar però ben aviat me vaig aficionar, i això que no era obligació perquè hi havia sempre l'opció del berenar continental a base de cereals, tostades amb mantequilla i confitura, fruita i de vegades croissants (era l'opció que va demanar na Marga).
D'entre totes les vistes d'Escòcia em qued amb dues: una el poble costaner i pesquer d'Ullapool, un poblet petit amb pinta de poble nòrdic a la vora d'un dels múltiples "lochs" d'aigua salada (és curiós que a les entrades d'aigua que a Galícia anomenen "ries" i a Noruega "fiords" a Escòcia els diuen "lochs", emprant la mateixa paraula que pels llacs d'aigua dolça. L'altra vista la de les muntanyes pelades que hi ha per tota la part nord-oest de les highlands, fins a l'illa d'Skye. Amb formes escarpades a cops, arrodonides a d'altres, les munyanyes pelades d'arbres però cobertes d'una moqueta de verd són precioses.
Vàrem estar nou dies en els que poguerem veure molt, però no tot Escòcia. M'he quedat amb les ganes de fer un viatge de sub-oest a nord només per les illes. Començar per Jura, pujar cap a Mull, la petita illa sagrada d'Iona (on enterraven els reis escocesos), passar llavors a les Hèbrides Exteriors (seria un somni arribar a l'abandonada illa de Sant Kilda, un solitari troç de terra a 80 quilòmetres a l'oest, dins de l'Atlàntic, que fou abandonat pels seus escasos habitants als anys 30), passar llavors a les Orcades i qui sap si acabar a les Shetland, pràcticament un petit país solitari més nòrdic que britànic. Seria una passada!
Bé, ja veurem que ens durà el futur però aquest estiu hem fet un viatge meravellós.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
