Pecan Pie #1: Gabriel Minnikin

Amb Gabe Minnikin a l'aeroport
Originally uploaded by joanet.

Encara em sent un poc ressacós -anímicament parlant- de la visita de Gabriel Minnikin. Això d'haver-me ficat a organitzar un concert ha estat una combinació de sensacions intenses que en la vida quotidiana no estic avesat a tenir. Un cert nivell d'estrés, d'eufòria, de por, però al final tot ha anat molt bé. Musicalment el primer concert 8/6/2005 al Lisboa va ser molt be i el segon 9/6/2005 a Muro força pobre. Supós que sempre t'arrisques a que passi això. Però aquí, al bloc, tenc més ganes d'explicar la part no musical.

Amb força nervis el vaig anar a recollir a l'aeroport: arribaria? el coneixeria? seria bon tipus o un arrogant? Els primers dos dubtes es van esvair quan veig sortir un home llarg, amb els braços tatuats, un capell de cowboy i arrosegant una guitarra. Je je inconfusible. Ja pel camí a casa tant en Gabe com n'Stepanie em varen semblar gent tímida i amable. Molt educats. Al sopar Gabriel m'explicà la seva història passada d'addiccions i com això havia destrossat la seva amistad amb molta gent: amics, família i el grup, The Guthries. De fet me va explicar que llavors era un desastre personalment i que ara, després de passar per un "programa", havia canviat molt. Aquí vàrem riure quan jo li vaig comentar que menys mal que havia conegut el nou Gabe i no el vell. Gabriel té com a projecte personal tornar aquest estiu a Canadà. Refer les relacions amb la gent i demanar al grup que es reuneixin de nou per enregistrar el seu nou disc. I està acollonat per això. Tant de bo tot li surti bé.

L'endemà no ens vèrem fins l'horabaixa que vàrem anar al Lisboa a provar el sò i després a trescar per Palma. Era graciós comprovar com el més introspectiu singer-songwriter és també un guiri i ell i n'Stephanie flipaven amb la Seu. Al sopar se'ns juntaren en Tomeu Gomila i en Joan Cabot. En Gabe es troba un poc ofès perquè en Tomeu no el va tenir en compte pel Waiting for Waits, cosa que jo personalment li agraesc perquè sinó no hagués hagut Pecan Pie I :-) Quines casualitats. Al show del Lisboa hi anaren una pandilla de sudafricans entre els quals estava l'home de na Lisa Redford, una anglesa a qui en Gabe li ha produït el seu segon disc recentment... el món és molt petit.

El dijous anàrem al migdia a Muro a provar sò en aquesta sala tan guapa i després vàrem anar a dinar al Restaurant Los Patos on me varen convidar. Allà va tenir lloc l'escena més surrealista de la visita quan una camarera andalusa va reconéixer Gabe. L'havia vist als diaris, l'havia sentit per la ràdio i aquesta al·lota era seguidora de la música "americana". Vàrem flipar tots i evidentment la vaig convidar a Muro, però tenia feina al vespre. Després va sortir l'amo, que també nom Gabriel i vàrem tenir una altra escena curiosa amb els dos homes presentant-se i la casa ens va convidar a un entrant de pamboli amb pernil salat. A més, una conversa entre dos fanàtics xerrant de Gram Parsons, els Stones, Bob Dylan, Hank Williams, Townes Van Zandt, i també de cinema: vampirs, gangsters, Pacino, De Niro... je je, va estar molt bé.

Després de dinar anàrem a Formentor. Primer al mirador que és preciós i després a la platja, on passàrem tot l'horabaixa, amb siesta inclosa sobre l'arena. El concert de Muro força bé quant a gent, però l'home estava molt defraudat amb la seva actuació (i jo). Li sabia molt greu.

Divendres al matí ja estava tot oblidat i lo important era que l'experiència havia estat un èxit. Econòmicament he recuperat les despeses prèvies, només he perdut el que he gastat per aquí amb ells. Emocionalment m'he sentit un poc afectat, en positiu, de veure tanta gent que m'ha ajudat, que ha vengut als concerts i també d'haver fet amistat amb en Gabriel i n'Stephanie (de tot això és de lo que estic ressacós).

I un darrer paràgraf per agrair a totes aquestes persones: Pedro Porcel -molt ànims per a tu-, Biel Ferriol, Tomeu Gomila -inspirador reconegut-, Gabriel Quetglas, Lluís Segura -cable guy-, Marga Gomis, Andrés Lozano, Xavier "Lisboa", Pep Pons, Xisco Lladó, als diversos mitjans que han publicitat el tema, a la meva família, i, sobretot, a en Joan Cabot, que sempre m'anima a que me fiqui en merders (i a mi només fa falta que m'empenyin un poc). Gràcies a tots!