L'aventura continua: Attic Lights

Attic Lights
Originally uploaded by joanet.

Vos assegur que hi ha moments en què pens: "qui redimoni em mana ficar-me en aquests merders?".

Aquests 5 xavalots de la foto s'estiran a casa nostra aquest cap de setmana i venen amb ganes de passar-s'ho bé. Ai ai, un no sap mai quins són els límits dels britànics!

La realitat és que no muntava un concert d'un grup tan desconegut des dels Redlands (a en Dave Doughman ja el coneixia la parròquia, a en Mark Olson i na Victoria Williams no havien de menester presentació i a en Tim Easton no tant però és un home d'una trajectòria inqüestionable i si algú es molestava en cercar per internet s'hagués trobat tota la seva carrera). En canvi els Attic Lights són molt poc coneguts, llevat d'Escòcia, on són considerats una de les seves millors perles, encara a punt de sortir de l'ostra.

Us explicaré una mica la veritat de la història (quan un posa en una mateixa frase les paraules "veritat" i "història" és per capturar l'atenció del lector -aquí hauria de dir "amable lector", però he trobat que era massa ensabonament-).

Aquest estiu na Marga i jo ens pegàrem un superviatge per Escòcia del que encara tenc grans i vívids records. Poc abans de partir vaig cercar quins grups de rock d'aquelles latituds podien ser interessants i vaig trobar alguns, però n'hi havia un que actuava a "només" 100km d'una de les nostres parades. Es tractava de la ciutat (més aviat poblet) d'Ullapool, a gairebé 100km d'Inverness. I el grup era (ara és quan creieu que ho endevinau) Dropkick. Havia escoltat a la seva web alguns temes i tenien bona pinta: country alternatiu amb melodies molt pop, banjos , mandolines i base de rock.

Així que cap a Ullapool manca gent. Però, resulta que Dropkick giraven amb un altre grup, ara sí, uns tals Attic Lights. No sabíem què tal serien. Quan al local de torn (un restaurant) entren devers 12 o 13 tios i se posen a muntar l'escenari no sabíem qui era dels Attics i qui dels Dropkick, però se veia que hi havia un bon rollo entre tots. A fora tenien una furgo que compartien mentre feien un tour per tot el país, the old rock'n'roll way of life!

Després d'una llarga espera (qué curtes són les coca-coles i les cerveses quan esperes) els que començaren eren una colla de 5 barbuts que ens deixaren astorats amb una música totalment desenfadada, rockera, popera, amb unes veus increïbles, un desparpall i una festa que flipàvem... i encara no estàvem segurs de qui eren. Però se varen presentar: eren els Attic Lights. Bateria, dues guitarres, una pedal-steel, un baix i 4 cantants!

Com un posseït vaig anar a comprar-lis els dos EPs en acabar el concert i a xerrar amb ells de lo entusiasmat que estava i de lo molt que m'havien agradat. En Colin, el meu interlocutor i baixista-cantant, pareixia un al·lot tímit i crec que flipava que en un restaurant del perdut poble d'Ullapool un estranger amb accent i més ganes que pericia amb l'idioma li digués que era lo millor que havia escoltat en directe aquell any.

Quant a Dropkick, la veritat és que quedaren un poc eclipsats i, de fet, partírem abans d'acabar perquè estàvem molt cansats, sinó segur que haguéssim quedat fins al final.

I d'allà, a aquí. Ja sabeu: emails, quins vols hi pugui haver baratets? (s'han quedat en no baratets), podeu venir? i, en definitiva, posar en marxa tota la maquinària.

Com anirà tot? La setmana que vé ho podré contar. Ara només em queda assegurar, per tot lo més sagrat, que qui no vengui al concert s'està equivocant perquè si els Attic Lights no t'agraden, és que no t'agrada la música pop. (demanau-li a l'amic Joan Vich que té un CD que li vaig copiar la setmana passada, demanau-li).