Those Attic Lights

Attic Lights a Sa Birreria
Originally uploaded by joanet.

L'experiència (després de sis concerts començ a detectar *punts comuns*) em diu que cada vegada que he muntat un concert, tot seguit arriba una ressaca (evidentment no m'estic referint a res relacionat amb el consum d'alcohol). De vegades més minsa, de vegades menys. És una sensació de buit emocional repentí. Crec que puc dir que està en relació directa a l'apreci que en el poc però intens temps de convivència amb els artistes, hem pogut agafar (i ara deixeu-me emprar el plural per a referir-me no només a mi sinó a una part importantíssima de tot el tinglado com és na Marga).

Però parlaré de mi. Ara mateix tenc una ressaca terrible. Trob un buit a l'estòmac que em fa mal i una sensació de picor als ulls. En Kevin, en Colin, en Tim, en Noel i en Jamie han estat tan fantàstics que estic impactat. Són bona gent, tenen un talent extraordinari, se fan estimar, són entranyables.

En aquesta banda la química funciona. Els talents compositius de'n Kevin i en Colin són molt apreciables i a més es combinen a la perfecció (jo diria que s'influeixen mútuament d'una manera brutal). En Tim dóna una pinzellada de distinció amb el seu toc folkie amb la pedal-steel. En Noel és un cas curiós de cantant i guitarrista reconvertit en bateria (quan el que jo coneixia fins ara eren bateries reconvertits a guitarristes, léase Dave Pirner o, com no, L.A.), i en un bon bateria. I una menció especial se la mereix en Jamie. No només és un gran músic supercomplet (guitarra solista, harmònica, veu) sinó que és el veritable puntal de la banda. Un home que sempre està pendent de tots els altres, de que tots estiguin a puesto, de que tothom quedi satisfet, de no decebre mai, de cohesionar el grup. Ell porta el timó, i molt bé que ho fa. Tots els grups necessiten un Jamie! (I tots els promotors de concerts!).

A més s'han donat algunes d'aquelles curiositats que només arribes a saber quan estàs implicat. Aquesta vegada n'hi ha dues que me semblen molt interessants de contar. Una és que la mare de'n Kevin Sherry és cosina bona de'n David Byrne (Talking Heads). L'altra és que ha resultat que viu a Palma un bon amic dels Attic Lights, ni més ni menys que Craig Macintosh que és cantant i líder dels Dogs Die In Hot Cars (una altra de les bones bandes que estan sortint d'Escòcia i més concretament de Glasgow). En Craig viu al centre de Palma, aferrat a la Plaça Major i està en un període en què no sap si els DDIHC seguiran endavant o no (tant de bo que sí!). En Craig ha estat un tio collonut, molt simpàtic i amb qui és un gust parlar. No només té un gran talent sinó que a més sap molt de música. D'ell és l'encertada comparació entre els Attic Lights i Phil Spector: per a ell part de la personalitat dels Attics té a veure amb la manera com accentuen algunes parts dels seus temes amb una mena d'explosió sonora de tots els instruments, que en això se semblen a en Phil Spector, però en realitat de forma diferent. Curiosa teoria que potser tengui part de veritat.

Quant als concerts, les previsions de reserves eren "regulars", després d'una darrera setmana de promoció en què vaig esser molt persistent amb els periòdics, ràdios, i també amb tot conegut que se me passava per davant. I tot perquè estava segur que qui vengués estava a punt de presenciar l'actuació d'un dels grups més frescs i en forma que se pot veure.

Dissabte quan anàvem cap a Factoria estava força tranquil, tenia la sensació que les coses anirien bé i retrobar-nos amb l'escenari de l'actuació dels Redlands em feia molta il·lussió. Vaig quedar molt sorprès de l'afluència de gent, uns 130 en total contant els convidats que varen venir. He de fer una menció especial als meus nous amics, els Melancholy Mechanics. Deia na Marga al seu bloc, abans de que arribassin els Attic Lights, que només per conéixer els Melancholy Mechanics, ja valia la pena haver muntat això. No puc estar més d'acord. N'Alberto i en Joan no només són una parella amb molt talent, actitud i ganes, sinó que són uns tipus collonuts, faré el que pugui de la meva modesta part per a que tenguin sort en aquest difícil món de la música. Bé, doncs els Mechanics varen fer una actuació espectacular, tant professional com passional. Hi ha divisió d'opinions a la parròquia sobre si la gent se quedava amb els Attics o amb els Mechanics. Em va fer molta il·lussió que em signassin el setlist i que em regalassin una còpia del seu disc (a veure si aviat el poden publicar!). L'actuació dels Attics va ser molt bona. Crec que varen començar amb una certa timidesa, però que gradualment agafaren confiança amb el públic i acabaren a tope, fent una meravellosa actuació. La gent de les primeres files cantava, ballava i s'ho passava bé. La putada, perdonau l'expressió, ens la va fer el tècnic de so, un niñato que no té ni idea del que és un concert de rock que amb un gest absolutament inexplicable va abaixar el so immediatament després de finalitzar els Attics el seu concert, impedint així que fessin uns bisos que la gent estava esperant. Una taca que no espenya en absolut una gran nit i una col·laboració extraordinària de part de la Factoria de So i, molt especialment, de'n Miquel (moltes gràcies per tot!).

El postconcert també va estar molt bé. La gent se n'anava contenta, amb un somriure a la cara, i durant una bona estona els Attics, en Craig i s'al·lota, els Melancholy Mechanics, en John Tirado i n'Iskra, en Joan i en Pep de Petit, en Joan Cabot i na Pilar i uns quans amics més ens quedàrem per Factoria bevent i conversant.

I, aquesta vegada, hi va haver una segona part.

Sí, no podíem anunciar-ho abans per no perdre clientela però l'endemà diumenge els Attic Lights varen fer una actuació 100% acústica (sense micros, sense amplis, només guitarres acústiques i veus) a La Birreria, el petit i encantador bar de Pollença. Molt poca gent es va passar per allà, però els que hi anaren no ho oblidaran! Si en l'actuació elèctrica qui portava el pes del grup era en Kevin, a La Birreria un borratxet Colin fou qui va donar l'espectacle. I quin espectacle! De repent es va revelar un veritable showman que cantava a les al·lotes dedicant-lis les cançons i dient-lis que les estimava, treguent-se el jersei i la camisa i amenaçant amb un strip-tease! L'episodi de després amb un Colin amenaçat (i mossegat) per dos cans minúsculs que anaven amb uns indigents al carrer ens va fer riure a tots menys a ell, pobre. Però l'actuació a La Birreria, sense tenir absolutament res a veure amb la del dia anterior va ser també genial, vàrem veure una cara més canalla dels Attics, i de'n Colin especialment. Aquest home és una mina!

Els trobarem a faltar.

Na Marga té raó quan em diu que, "i ara, què farem?". És ver, els Attic Lights han deixat un llistó que dificilment cap altra promoció que pugui fer podrà igualar, però no crec que això mati Pecan Pie. Passaran uns dies, unes setmanes, i segur que tornarem a tenir ganes d'armar-la, però ara estic encara en estat de shock.

Per despedir-me, donar alguns dels més sentits agraïments. Primer de tot a la meva tia Ana per donar-me sempre tants ànims i tanta energia positiva des de la distància, de fet, si això significa alguna cosa, m'agradaria dedicar-li tot aquest escrit a ella; després als dos amics que més m'ajuden a fer arribar la veritat pecanpiera al món: Joan Cabot i Joan Vich; també a na Rosa, n'Enric i en Miquel de Factoria per totes les facilitats; a en Toni i en Pep de La Birreria (la pròxima vegada hem de millorar algo per a que vengui més gent); com no als Melancholy Mechanics per portar-se tant de puta mare i fer un concert grandiós; a en John i n'Iskra per venir a donar una mà (què hagués estat del so sense en John!); al 3r pecan pie (Lluís forever!); i a molts amics que varen venir com n'Ernest, en Biel, en Xisco i na Vir, na Pilar, n'Andrés i en Joel, na Lee, en Tomeu, na Fàtima, etc. Moltes gràcies a tots, i esper que ho disfrutassiu com nosaltres!