dilluns, de maig 29, 2006

Signes dels temps (moderns)

En un comentari de fa un temps explicava la meva joia atesa la inclusió d'un article meu a la revista Temps Moderns. Si hi ha per aquí algú que s'ha llegit tot el bloc (insensat/a!) potser se n'haurà adonat que aquesta revista publicada per el centre de cultura de Sa Nostra és un referent constant en la meva vida, així com també ho és la mateixa programació de cinema del centre (veritable sustitutiu d'una filmoteca inexistent a l'illa).

Bé, doncs a més d'aìxò he de dir que escriure pel TM era una de les meves il·lussions dels darrers anys, que finalment, he pogut dur a terme. Allò més curiós del cas és, en realitat, com he arribat a escriure, i les indòmites circumstàncies que envolten aquest cas.

La cosa va anar així...

Un dia na Marga i jo quedàrem a sopar amb una amiga seva, na Carol, que està vivint enguany fora de Mallorca i passava uns dies per aquí. Acompanyant a na Carol venia també un amic seu, en Jordi, a qui jo no coneixia i que na Marga coneixia poquet. Bé, el mateix dia abans del sopar havia passat pel C.C. de Sa Nostra, de resultes que a l'hora de trobar-nos amb na Carol i en Jordi, duia sota el braç l'exemplar del mes de la Temps Moderns.

Ens vàrem presentar, decidir on anàvem i partírem. Quan erem al restaurant me diu en Jordi: "Què t'agrada la Temps Moderns?". Aleshores jo li cont que sí i que cada mes la llegesc i que vaig a moltes pelis... i ell va i m'explica que resulta que coneix al director (un Jaume Vidal que em recorda llunyanament a aquell James Steward llargarut dels temps clàssics) i que, de fet, n'ha publicat alguns articles. També em va dir que a en Jaume li encantava que gent nova volgués escriure i em va dir que s'oferia a cridar-lo per xerrar-li de mi i, per ventura, concertar un dia perquè jo pogués anar a xerrar amb ell i quedar en alguna cosa. Després vàrem parlar de quin cinema m'agradava i ell va trobar que encaixava molt bé en la revista. Li vaig passar el meu mòbil perquè em digués alguna cosa si feia la gestió, i aquí va quedar la cosa.

La veritat és que no m'esperava que ho fes, la gent moltes vegades xerra per xerrar, però als pocs dies en Jordi em va cridar al mòbil (això és un home de paraula) i em va dir que havia xerrat amb en Jaume i li havia dit que tenia un amic (jo) que era "expert en cinema clàssic" (sic) i que potser a la revista li podia interessar la meva col·laboració. L'encàrrec que li va donar en Jaume era que jo el cridàs per quedar un dia. Li vaig donar les gràcies a en Jordi i una "por escènica" se va apoderar de mi... hi havia alguna possibilitat d'escriure als Temps Moderns! Ai ai ai!

Vaig cridar en Jaume i tenguèrem l'entrevista. Digne d'explicar. Em va baixar a cercar a l'entrada del centre de cultura i em va fer seguir-lo escales amunt cap al seu despatx. Hom sap que jo som excursionista però és més fàcil pujar al Teix que seguir en Jaume. Amb les seves llargues cames i amb un trot considerable, m'havia d'esforçar, havia de fer tres passes per cada una de les seves. I xerrant, perquè mentres em demanava:

- "Tens titulació universitària en Arts?"
- "No"
- "Has escrit en altres publicacions sobre cinema?"
- "No".

Quan en Jaume em va haver situat va començar a examinar-me sobre el tipus de cinema que m'agradava. Jo li vaig enumerar els meus gèneres preferits: el western, el terror, la ciència-ficció, el cinema negre, el ... . Stop.

Aquí em va aturar:

- "M'agradaria que et centrassis en el cinema negre. Diga'm alguns títols de cinema negre clàssic".
- "Perdició, La jungla de l'asfalt, Els subornats, Laura...".

També hi ha va haver una discussió sobre si alguns subgèneres eren o no cine negre: el cine de mafiosos, el cine de policies i lladres, etc. I al final:

- "Bé, fem una llista de 10 títols i envia-me-la per mail. Després faràs un article sobre cada una de les pel·lícules, apareixeran un cada mes".
- "Però, ja està?" - vaig demanar-li perplex - "No vols saber com escric?"
- "Això ja ho veuré quan m'enviís els articles" - va sentenciar.

I així va anar l'entrevista.

Vaig cridar tot emocionat en Jordi per donar-li les gràcies i explicar-li com havia anat.

Després em vaig concentrar en fer una llista, prou completa procurant posar títols molt clàssics, alguna sèrie B, algunes no americanes i alguna més moderna. Evidentment em va sortir una llista de quasi 20 títols i li la vaig enviar.

Passà bastant de temps sense cap notícia. Jo ja estava nerviós i li vaig demanar si la llista li havia semblat bé. A la fi vaig rebre una contesta: "Comença per la peli que vulguis. Jaume". No sé pot dir en menys paraules! No tenia cap mena d'indicació sobre la longitud, sobre si volia títol o destacat, res de res. Em vaig concentrar en intantar que sortís un bon article i a la fi em varen sortir dos: un genèric sobre el cinema negre i un sobre "Els subornats". Na Marga va estar pendent del procés i em va donar un bon cop de mà corregint-me els articles. Frases que no s'entenien molt bé, expressions massa repetides... A ella (i a mi) li agradaven. Li agradarien al dire?

Els vaig enviar. Cap notícia. Res. Ni una. Zero. Què volia dir allò?

Aleshores, em vaig desmotivar. Un dia, passant pel C.C. vaig agafar la TM del mes d'abril... i allà hi havia el meu article sobre el cinema negre!!! Deu! Ja havia publicat al TM!!! Vaig esser superfeliç i la motivació va tornar... aleshores, no podia haver dit alguna cosa? Tipus, "El primer article m'ha agradat, apareixerà en la TM del mes vinent. Jaume". Je, je, això ja hagués bastat. Era el 6 d'abil quan li vaig enviar un altre mail donant-li les gràcies per la publicació i demanant-li si tiràvem endavant i en volia més.

Cap resposta.

Passa el temps i a principis de mes vaig anar a la cercar la TM del maig... I allà hi havia l'article sobre "Els subornats"! Jo flip. Aleshores m'arriba un mail, escuet, que diu: "Joan Andreu, pensa en l'article del mes de juny. Jaume".

Je je je, ara ja veig com funciona. No crec que se pugui publicar un llibre amb la relació epistolar entre en Jaume Vidal i jo, je je je. Li he enviat l'article sobre "Nora Inu", un film-noir de Kurosawa del 1949. Supós que apareixerà amb la revista del juny.

I aquesta és la història! Crec que penjaré PDF amb els articles de la TM fets per mi per a la posteritat. Una mica llarg m'ha quedat :-)

dilluns, de maig 15, 2006

Unes imatges

Al link que us pos a continuació hi ha algunes fotos del concert dels Swearing At Motorists i també algunes fotos d'aquests dies amb ells. Algunes estan molt bé. Totes les del concert les va fer na Marga, que va fer molt bona feina.

http://www.flickr.com/photos/49476710@N00/sets/72057594132680997/

Salut!

divendres, de maig 12, 2006

Pecan Pie #3: Swearing At Motorists

Ahir va tenir lloc el concert dels Swearing At Motorists al Bluesville. Per algunes raons que comentaré, aquesta tercera organització d'un concert m'ha deixat un gust de boca menys positiu que els anteriors. Les raons són abolutament extramusicals perquè per dir la veritat el concert de Dave Doughman i Joseph Siwinski va ser molt bo, boníssim, especialment la segona part en què tocaren junts (el concert de Dave sol amb la guitarra abans de pujar en Joseph no me va agradar tant).

En el costat positiu doncs hi ha un gran concert, i també:

- Que ells han resultat gent agradable i educada.

- La llarga conversa sobre música que vaig tenir al sopar del concert amb en Dave, on vàrem estar parlant de la música de fa 15 anys, quan Seattle i quan realment la darrera fornada de rock auntèntic va arribar a l'estatus de supervendes. Anècdotes d'en Dave amb gent com en Perry Farrell, n'Eddie Vedder i al final la gran pregunta: tu que eres, de Nirvana o de Pearl Jam? En Dave era de Nirvana i jo de Pearl Jam. També va ser graciós quan li coment que m'agrada molt un músic de la seva terra, en Tim Easton, i ell començà a flipar de que el conegués i de repent me diu "supós que això no ho sabràs, però en Tim tenia un grup abans" i jo li dic "Els Haynes Boys, m'encantaven!" i el tio flipava!!! A veure si a través de'n Dave podré aconseguir que en Tim Easton vengui a Mallorca :-)

En la balança positiva també hi he de posar el comportament increïble d'algunes persones que se mereixen un monument. El primer primerissim en Lluís Segura. Quin crack! Pecan Pie seria molt menys de no ser d'ell, com a mínim li pertanyen dues lletres, li donarem "Pe". Fora bromes, en Lluís ha estat sempre ajudant i el colmo va ser quan li vaig demanar la bateria perquè el salvatge (en el bon sentit de la paraula) Joseph li pegàs tan fort com sabés. Lluís, si puc servir-te d'alguna cosa ja ho saps! (bé, tot té límits, ok?). També en Joan Cabot ha estat donant el call i facilitant-me moltes coses respecte els mitjans (l'entrevista per ràdio a Ona Mallorca, la de la Última Hora, el Mondosonoro...), les invitacions que li vaig donar per ell i na Pili eren el mínim. I un parell de noms més: n'Ignaci del Bluesville, que estava molt assustat de que els Swearing provocassin protestes dels veïns i a qui, de veres, moltes gràcies per deixar-me muntar tot això a l'entrenyable Bluesville on he passat tan bones estones escoltant música en directe en els darrers 10 anys o més; al meu amic de l'ànima Andrés que tot i que darrerament ens veim més va estar allà quan sé que no és lo que més li va el rock contundent; a molts amics i coneguts que varen venir, en John i n'Iskra, en Biel, en Tomeu Pizà, n'Ernest (te va agradar eh punyetero!), na Rosa i na Maria, na Marga Grimalt i na Pilar, en Pedro i n'Audrey,...; i, sobre tothom a la meva estimada Margalideta que inclús va assumir el paper de reportera fotogràfica de l'event, treient algunes grans fotos com la que il·lustra aquest comentari.

En la part negativa hi ha per dissort algunes coses. En vista de les reserves que hi havia me les prometia molt felices econòmicament i a l'hora de la veritat vengueren unes 75 persones i el balanç econòmic és de zero (he empatat). Això ha estat en molta proporció per culpa del canvi de bitllet de darrera hora que em feren fer perquè na Julia Hummer no venia (una altra putada) i en canvi se suposava que vendria una altra persona... que al final no se va presentar. I pel puto canvi de bitllet se n'anaren 135 euros a la m€rd@. En fin...

També dir que tot i que tant en Dave com en Joseph han estat en tot moment supercorrectes, la veritat és que aquella meravella que fou conéixer en Gabe, però sobretot els Redlands, no s'ha repetit. Lo dels Redlands supós que és irrepetible. He sentit nostàlgia aquests dies de pensar en aquella entranyable colla que realment són com una família on n'Alex i na Hannah són els pares, en Jamie el fill, en Colin el padrí i en David (je je) la padrina ;-) Algun dia els he de fer tornar, us agradaria?

Un altre detallet que m'ha fet no estar ara mateix tant positiu té a veure amb la recaudació, com deia hi havia un munt de reserves, com a 70 persones. Al final algunes varen fallar i, sobretot, va passar que molt poca gent sense reserva es va acostar per allà. Això és que no m'esperava i que econòmicament l'entrada de 10 euros no ha estat sinó de 7 i la recaudació al final me basta, molt justet, per cobrir despeses. Supós que encara podria haver estat pitjor.

Conclusió. Crec que a mig termini només pensaré en les coses realment bones i Pecan Pie probablement tengui una mica més de corda. Hi ha encara alguns artistes que em faria molta molta il·lussió portar i ho intentaré. També estil bolcat en ajudar en Lluís a portar un artista que a ell li fa una especial il·lussió. A veure si ho aconseguim! Junts no podem fallar!!!

dimarts, de maig 02, 2006

Portocolom, l'escapada


Portocolom
Originally uploaded by joanet.
Fa ja setmanes que m'hauria d'haver posat amb aquest escrit, però no ho he fet fins ara. A la fi he pensat que estic en un punt d'inflexió important respecte el bloc (darrerament ja haureu vist que no he escrit gaire). Primer pensava que era perquè no tenia temps (us puc assegurar que influeix), però després he descobert un factor molt més important.

M'explicaré. Quan vaig començar aquest bloc era un solter habitual, gairebé se podria dir que perenne. Per una altra banda, sabia ben cert que el bloc no el llegia ningú (com a màxim ho feien dos bloggers amics com són en Joan Cabot i en Xisco Lladó) i no m'importava gaire que me llegissin lamentar-me cada vegada per les mateixes decepcions. Amb el temps, i per fortuna, les coses han canviat. Per una banda, i molt molt important, ara, contar coses de la meva intimitat és contar-les també de na Marga, la meva parella; i, per una altra, he descobert amb desconcert, que el bloc sembla ser conegut per grups de persones insospitats de la meva família, amics, etc, fins al punt que ja hi ha peticions i tot... i clar, no és el lloc per dir segons quines coses i que s'enteri tothom (mirau! mirau!).

Així estan les coses. Em sembla que ara seré menys profund en algunes qüestions personals, per no implicar na Marga i, també, aniré alerta perquè sé que em llegiu!

De tota forma, això no treu que faci l'escrit demanat pel meu cosí Andrés i la meva madrina de València referent als fantàstics dies que na Marga i jo vàrem passar a Portocolom aquestes passades festes de Pasqua. En principi pensava que totes aquelles fetes i records de la infància, dels dies feliços d'estiu passats en aquella casa, serien poderosos i el focus dels dies estaria en ells. A l'hora de la veritat no va ser així. El dia a dia dels darrers mesos on, ni els horaris de feina de na Marga i meu, ni les tensions acumulades de les nostres feines, ens deixen gaudir del tot de la nostra nova vida de parella, varen provocar que aquests dies passats al Port hagin estat de relax, de dedicació d'un a l'altre i de desestrès. El bon temps, les estones al sol a la piscina, els passetjos a l'Algar i pel port, el descobriment de les reposicions d'Humor Amarillo i V, i alguna cosa més, varen fer d'aquells quatre dies unes veritables vacances de plaer que necessitàvem tots dos.

Hem quedat de repetir perquè aquests dies foren balsàmics, i perquè hi ha coses pendents de fer: banyar-se a les roques, anar a Santueri, però sobretot perquè mos ho hem passat superbé.

Gràcies per deixar-nos la casa!!!