Avui toca recomanació literària.
L'estiu és la meva època preferida per llegir, ja sigui a la piscina, a la platja o el vespre a la terrassa. Enguany m'he fulminat ràpidament un parell de llibres de la col·lecció de sèrie negre de El País, però ha estat recuperant un llibre que vaig llegir uns anys enrere quan més he disfrutat.
Els mil i un fantasmes d'Alexandre Dumas és un llibre extraordinari. Recull una tradició tan clàssica com és la d'aprofitar una reunió de persones perquè cada una d'elles relati experiències pròpies o escoltades, en el cas que ens ocupa, històries de fantasmes. L'estructura i, més explicitament, el títol, ens remet al clàssic oriental de Les mil i una nits, però en aquell cas era na Sherezade l'única narradora. Són obvies també les referències a la rondallística i en aquell costum tan nostrat de contar contes de por a l'entorn d'un foc (en aquest cas treslladat al saló d'una casa senyorial francesa a mitjan segle XIX). Tant les diverses històries que es conten com la principal, que serveix de fil conductor i que protagonitza el mateix Dumas, estan perfectament enllaçades i et fan sentir aquell contacte amb el sobrenatural com a element quotidià que apareix a les vides de les persones.
No puc evitar relacionar Els mil i un fantasmes amb altres llibres que he llegit en el passat, que m'han causat impressions molt similars i que ara fris per rellegir. Així doncs deixeu-me recomanar-vos també: El club dels suïcides de Robert Louis Stevenson una història feta d'històries també, però on l'element sobrenatural deixa lloc a l'extravagant; les Llegendes de Bécquer un dels millors texts narratius romàntics; i Els tres impostors d'Arthur Machen un altre relat de relats on res no és el que sembla i que connecta molt bé amb el llibre de Dumas.
Un altre dia repetiré el tema de la literatura fantástica que m'encanta, especialment la del XIX.
Adeu!
dimecres, d’agost 25, 2004
dilluns, d’agost 23, 2004
Farenheit 9/11 (2 de 2)
Em pensava que en aquestes altures hauria ordenat els meus pensaments entorn aquest tema tan xungo que és la política internacional, a resultes d'haver vist la peli de'n Moore, però la veritat és que no. De tota forma intentaré anar amollant idees al respecte.
La primera qüestió que em sorgeix és sobre la deshumanització. Cada dia veiem notícies sobre conflictes bèl·lics, sobre terrorisme, sobre violència domèstica o sobre fenòmens catastròfics naturals. Hi havia un temps en que es respectaven uns determinats horaris i només a altes hores es mostraven cossos humans morts, ara ens els trobam al telediari del migdia. Crec que això ens ha fet canviar d'alguna manera, crec que la vida té menys valor ara. Moore es veu obligat a mostrar coses realment dures (cossos mutilats, calcinats, maltractats...) per impressionar perquè l'umbral del que aguantam sense remoure'ns és cada cop més alt.
Una altra qüestió que no puc evitar que em preocupi és la perversió del llenguatge, i concretament de les paraules més belles i que més han costat d'aconseguir portar a la pràcitca de la història. Em resulta increïble que algú pugui donar crèdit als membres de l'administració Bush quan parlen de coses com: alliberar el poble d'Iraq, retornar-lis la democràcia, la guerra és fa de la manera més humanitària possible, etc. Doncs se'ls creguin o no, la veritat és que prop d'un 50% del poble americà dóna suport a Bush. I no crec que els americans siguin un poble tan diferent de la resta dels païssos, sé ben cert que aquesta predisposició a creure l'increïble està en gran part de la gent.
He parlat amb el meu amic Andrés sovint d'aquest tema i ell té la teoria de què els imperis (està clar que els EEUU són un imperi similar al que el Regne Unit o inclús Espanya foren en el passat) fan el que poden per sobreviure com a tals. Estic completament d'acord i està ben clar quines són les estratègies de control geopolític que s'amaguen darrere les guerres, però no tenc gens ni mica clar com és possible que hi hagi tanta gent disposta a creure en les excuses humanitàries. Seria més honest per part de tots que admetessin els seus objectius reals, però llavors la consciència del votant seria posada molt més a prova, i com a éssers que cercam la comoditat -també la mental- això no ens agradaria, no? Moore toca el tema i demostra a les clares quan tancats tenen els ulls alguns americans que només els els pot obrir la mort d'un fill a la guerra: molt trist.
I un altre tema que és gravíssim és la pèrdua d'independència dels governants. Moore pinta Bush com un home interessat en afavorir els interessos d'algunes empreses ja siguin del seu propi país (cosa que podria ser justificable d'alguna manera) com d'altres (els saudís). Em preocupa molt aquest tema pel que té de pèrdua d'independència dels governs que actuen massa sovint per afavorir els interessos privats en compte dels públics. El cas de Bush és tan exagerat que clama al cel. Deiem abans del valor de la vida humana... quin preu té la vida d'un soldat afroamericà d'un barri deprimit d'una ciutat americana pel senyor Bush? Segur que molt menys que un barril de Brent.
Un amic meu, economista, té la teoria que les empreses cerquen la satisfacció de la població perquè això repercuteix en el benefici de la mateixa empresa. A mi personalment aquestes teories liberals pures em pareixen tan infantils com s'han demostrat les comunistes. No cal anar-se'n al tercer món on els nins han de treballar a les fàbriques de Nike per adonar-se'n que les empreses no tenen cap rerefons humanitari -no és menys cert que només s'ha començat a corregir això quan la societat ha posat el crit al cel?- , basta amb veure les borses de pobresa dels països més rics del món. I, conseqüentment, la política dels estats "guiada" per interessos empresarials deixa de banda cada cop més els serveis adreçats als desfavorits: senzillament perquè no interessen.
Possiblement tot el que he anat escrivint no siguin més que obvietats, però el cas és que no deixa de sorprendre'm la capacitat opiàcia de tanta gent. No vull caure en la simplificació però crec que per aquest camí tendim a les fosques visions futuristes d'Orwell. Si algú ha arribat en aquest darrer paràgraf, abans de res gràcies!, i només permeti'm recordar-li una cosa: EN DEMOCRÀCIA VOSTÈ TÉ EL PODER, PER TANT PENSI MOLT BÉ EN QUI EL DELEGA. Cal que aprofitem aquest important poder que tant ha costat aconseguir, abans que algú es prengui seriosament advertències de l'estil "baix una amenaça terrorista no poden tenir lloc unes eleccions", frase perversa on les hi hagi que s'ha pronunciat amb poques variants a Espanya i als Estats Units e els darrers mesos...
vigilau per favor!
La primera qüestió que em sorgeix és sobre la deshumanització. Cada dia veiem notícies sobre conflictes bèl·lics, sobre terrorisme, sobre violència domèstica o sobre fenòmens catastròfics naturals. Hi havia un temps en que es respectaven uns determinats horaris i només a altes hores es mostraven cossos humans morts, ara ens els trobam al telediari del migdia. Crec que això ens ha fet canviar d'alguna manera, crec que la vida té menys valor ara. Moore es veu obligat a mostrar coses realment dures (cossos mutilats, calcinats, maltractats...) per impressionar perquè l'umbral del que aguantam sense remoure'ns és cada cop més alt.
Una altra qüestió que no puc evitar que em preocupi és la perversió del llenguatge, i concretament de les paraules més belles i que més han costat d'aconseguir portar a la pràcitca de la història. Em resulta increïble que algú pugui donar crèdit als membres de l'administració Bush quan parlen de coses com: alliberar el poble d'Iraq, retornar-lis la democràcia, la guerra és fa de la manera més humanitària possible, etc. Doncs se'ls creguin o no, la veritat és que prop d'un 50% del poble americà dóna suport a Bush. I no crec que els americans siguin un poble tan diferent de la resta dels païssos, sé ben cert que aquesta predisposició a creure l'increïble està en gran part de la gent.
He parlat amb el meu amic Andrés sovint d'aquest tema i ell té la teoria de què els imperis (està clar que els EEUU són un imperi similar al que el Regne Unit o inclús Espanya foren en el passat) fan el que poden per sobreviure com a tals. Estic completament d'acord i està ben clar quines són les estratègies de control geopolític que s'amaguen darrere les guerres, però no tenc gens ni mica clar com és possible que hi hagi tanta gent disposta a creure en les excuses humanitàries. Seria més honest per part de tots que admetessin els seus objectius reals, però llavors la consciència del votant seria posada molt més a prova, i com a éssers que cercam la comoditat -també la mental- això no ens agradaria, no? Moore toca el tema i demostra a les clares quan tancats tenen els ulls alguns americans que només els els pot obrir la mort d'un fill a la guerra: molt trist.
I un altre tema que és gravíssim és la pèrdua d'independència dels governants. Moore pinta Bush com un home interessat en afavorir els interessos d'algunes empreses ja siguin del seu propi país (cosa que podria ser justificable d'alguna manera) com d'altres (els saudís). Em preocupa molt aquest tema pel que té de pèrdua d'independència dels governs que actuen massa sovint per afavorir els interessos privats en compte dels públics. El cas de Bush és tan exagerat que clama al cel. Deiem abans del valor de la vida humana... quin preu té la vida d'un soldat afroamericà d'un barri deprimit d'una ciutat americana pel senyor Bush? Segur que molt menys que un barril de Brent.
Un amic meu, economista, té la teoria que les empreses cerquen la satisfacció de la població perquè això repercuteix en el benefici de la mateixa empresa. A mi personalment aquestes teories liberals pures em pareixen tan infantils com s'han demostrat les comunistes. No cal anar-se'n al tercer món on els nins han de treballar a les fàbriques de Nike per adonar-se'n que les empreses no tenen cap rerefons humanitari -no és menys cert que només s'ha començat a corregir això quan la societat ha posat el crit al cel?- , basta amb veure les borses de pobresa dels països més rics del món. I, conseqüentment, la política dels estats "guiada" per interessos empresarials deixa de banda cada cop més els serveis adreçats als desfavorits: senzillament perquè no interessen.
Possiblement tot el que he anat escrivint no siguin més que obvietats, però el cas és que no deixa de sorprendre'm la capacitat opiàcia de tanta gent. No vull caure en la simplificació però crec que per aquest camí tendim a les fosques visions futuristes d'Orwell. Si algú ha arribat en aquest darrer paràgraf, abans de res gràcies!, i només permeti'm recordar-li una cosa: EN DEMOCRÀCIA VOSTÈ TÉ EL PODER, PER TANT PENSI MOLT BÉ EN QUI EL DELEGA. Cal que aprofitem aquest important poder que tant ha costat aconseguir, abans que algú es prengui seriosament advertències de l'estil "baix una amenaça terrorista no poden tenir lloc unes eleccions", frase perversa on les hi hagi que s'ha pronunciat amb poques variants a Espanya i als Estats Units e els darrers mesos...
vigilau per favor!
divendres, d’agost 20, 2004
Farenheit 9/11 (1 de 2)
Ahir vaig anar a veure la nova peli de Michael Moore. La sensació que anava tenint mentre avançava el metratge era d'una ansietat creixent i un mal cos considerable. Al final vaig sortir força afectat. Com supós que ja sabeu la peli és un documental centrat en la figura de George W. Bush, el seu mandat presidencial i els fets tràgics que han succeït des d'aleshores: 11-s, guerra d'Afganistan i guerra d'Iraq. Tot plegat un cúmul de desastres que es van acumulant damunt la ment de l'espectador i dificilment et deixen indiferent. Hi ha diverses coses que tenc ganes de contar al respecte i com que explicar-les en profunditat totes és molt difícil crec que em limitaré a esmentar-les i agrupar-les (ho sent si em faig un poc farragós).
Farenheit 9/11 com a pel·lícula
Consider que aquesta nova peli de'n Moore no està a l'altura de la genial Bowling for Columbine que amb tant mereixement es va dur l'Òscar. Així i tot és una bona pel·lícula.
[ I ara deixau-me obrir un petit off-side. M'agrada referir-me a aquesta mena de documental com a pel·lícula per diferenciar dels documentals habituals (de la National Geographic Society per exemple) per una raó, i és que veig aquestes pelis-documentals com a un gènere cinematogràfic com ho pot ser el western, el cinema negre o el musical. El tret característic és que (se suposa) que no tens actors sinó que enregistres amb la càmara situacions de la "vida real" (hi hauria molt que discutir d'això...) i després amb elles muntes una narració cinematogràfica. ]
Tornant a Farenheit, la peli conté nombrosos encerts cinematogràfic:
Farenheit 9/11 com a pel·lícula
Consider que aquesta nova peli de'n Moore no està a l'altura de la genial Bowling for Columbine que amb tant mereixement es va dur l'Òscar. Així i tot és una bona pel·lícula.
[ I ara deixau-me obrir un petit off-side. M'agrada referir-me a aquesta mena de documental com a pel·lícula per diferenciar dels documentals habituals (de la National Geographic Society per exemple) per una raó, i és que veig aquestes pelis-documentals com a un gènere cinematogràfic com ho pot ser el western, el cinema negre o el musical. El tret característic és que (se suposa) que no tens actors sinó que enregistres amb la càmara situacions de la "vida real" (hi hauria molt que discutir d'això...) i després amb elles muntes una narració cinematogràfica. ]
Tornant a Farenheit, la peli conté nombrosos encerts cinematogràfic:
- La presentació dels personatges en les sessions de maquillatge televisiu que ens remet als camerins on els actors que es disposen a representar una obra de teatre es caracteritzen i que col·loca a Bush, Powell, Rumsfeld, Cheney, Rice i companyia en el que són per Moore: actors (jugant també amb un doble sentit doncs estan actuant per Moore però també pels seus electors).
- El tractament inicial de l'11-s amb aquelles mirades a dalt, amb aquelles passes desesperades de la gent que fuig mentre papers que recorden a les fulles de la tardor creant una escena que ens remet directament al Cuirassat Potemkin d'Eisenstein.
- El paral·lelisme entre la dona americana que ha perdut el seu fill soldat a la guerra d'Iraq i la dona iraquiana que ha perdut familiars civils en un bombardeig a Bagdad.
- Els minuts de Bush mentre estan succeïnt els atacs i ell està pràcticament "abandonat" en una visita a una escola pública de Florida. El president ha estat informat dels atacs, però cap dels seus assessors no és allà per dir-li que ha de fer. Una escena que pareix de cinema de ficció on queda clara la talla d'un home mediocre com és Bush.
Segurament n'hi ha alguns o molts d'altres que se m'han escapat o no record ara. Per contra hi ha també alguns demèrits. Moore subralla massa, sempre vol que te quedi tot ben clar i per això necessita dir-te les coses quaranta vegades. Supós que ho fa perquè la peli té una intenció clarament educativa o propagandista i aquesta intenció li resta valor a la peli des del punt de vista estrictament cinèfil. No pot evitar redundar en el que passa al seu poble Flint, duent aquell lema dels 90: think globally act locally a l'extrem.
Deixaré les reflexions sobre tots aquests tràgics fets per un segon post... fins ara.
dimecres, d’agost 18, 2004
Primera prova
Finalment m'he decidit a fer un bloc (o blog o bitàcola o com se digui... jo he escollit el nom que més m'ha semblat). Crec que m'he decidit a fer-ho perquè alguns amics, alguns col·legues i altres personalitats d'arreu en fan... i per no ser menys que ells!
Ja sé que és una raó molt peregrina i pot passar que la vida del bloc no arribi molt lluny amb aquesta mena de motivació, però això és una incognita que com diu en José Maria García, "sólo el tiempo, ese juez inmutable que otorga y quiza razones, lo dirá".
Encara no sé que escriuré aquí perquè dues de les meves aficions (la música i l'excursionisme) ja tenen sortida a través de les webs http://mallorcaweb.net/altraweb i http://mallorcaweb.net/excursions , per tant hauré de donar sortida a altres neures que em passin pel cap... qui sap si xerraré de cinema, d'al·lotes, de la meva feina o de què.
En qualsevol cas, deixeu-me dir: QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOC!
Ja sé que és una raó molt peregrina i pot passar que la vida del bloc no arribi molt lluny amb aquesta mena de motivació, però això és una incognita que com diu en José Maria García, "sólo el tiempo, ese juez inmutable que otorga y quiza razones, lo dirá".
Encara no sé que escriuré aquí perquè dues de les meves aficions (la música i l'excursionisme) ja tenen sortida a través de les webs http://mallorcaweb.net/altraweb i http://mallorcaweb.net/excursions , per tant hauré de donar sortida a altres neures que em passin pel cap... qui sap si xerraré de cinema, d'al·lotes, de la meva feina o de què.
En qualsevol cas, deixeu-me dir: QUEDA INAUGURAT AQUEST BLOC!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
