dilluns, de maig 21, 2007

Retalls de vida

Tenc la immensa sort de tenir tan a prop la feina de casa que puc anar-hi amb una passejada de quart d'hora. No he d'agafar cotxe particular ni transport públic. El cas és que em tenc per observador i me n'he adonat avui matí que volia contar una cosa.

Es pot dir que la gent que camina pel carrer en aquella hora és sempre la mateixa. Hi ha un jove amb americana i maletí que també dur, com jo, els auriculars posats. No sé si escoltarà la ràdio o música. Hi un grupet d'al·lots i al·lotes que esperen el bus escolar, tots van vestits amb uniforme, ells amb calçons i elles amb falda. Hi ha una mare, que se veu que no l'és de tots, que sempre espera amb tot el grupet a que arribi l'autobús.

Un poc envant hi ha un al·lota molt plantosa, amb un cos de bandera que espera l'autobús i una dona gran negra que no és tan vistosa com la blanca. Me top també amb un conegut, informàtic que conec de la carrera que va en direcció oposada a la meva i al que cada matí dic "uep", però no tenc ni idea de que és de la seva vida, ni on fa feina.

Ja arribant a la feina hi ha una parella d'invidents que surten de casa seva amb un ca guia i amb bastons i enfilen cap a la Once que no és molt lluny. I també me trob amb una parella singular. Ell té aparcat un camió de distribució de gelats (no sabria dir la marca però surt un gelat al lateral, ja m'hi fixaré). Ell té aquella imatge típica del camioner rude, amb arracada a una orella, mirada desafiant i bàsicament un posat de bruto considerable. Ella és una al·lota molt joveneta, primeta, amb pinta de concursant de Gran Hermano Gairebé cada matí s'estan donant el filet a la porta del camió a base de bé quan pas per l'estreta acera procurant passar desaparcebut.

L'altre dia vaig enfilar cap a la feina amb una mica de retràs, cosa de deu minuts, i no em vaig topar amb cap d'aquests personatges (és el que són per a mi) i em vaig posar a pensar si se n'haurien adonat per un moment que no m'havien vist, si s'haurien plantejat si m'havia passat alguna cosa o si tendria vacances o si hauria canviat de feina.

No ho sabré mai, però em va fer gràcia el meu pensament.

Avui els he tornat a trobar i escrutava la seva mirada a veure si notava un alleujament, qualsevol mena de referència a que estaven satisfets de tornar-me a tenir al seu paisatge diari.

Com haureu endevinat, no he apreciat res, però és clar, tots nosaltres som especialistes en amagar el que pensam.