Unes recomanacions musicals

Avui m'han amenaçat per no escriure al blog, la qual cosa, ho he confessar, m'ha omplit de satisfacció.

Com que el meu nivell de concentració és ara mateix escàs, he pensat posar unes recomanacions musicals. Resulta que en els darrers temps estic enganxat a això que se diu MySpace. Navegar per aquesta immensa xarxa plena d'artistes és com estirar un fil d'Ariadna infinit. Tant que he arribat a suplicar-li al meu bon amic Joan Cabot que muntem una sessió DJ d'indie-americana, però no hi ha manera, ell està ara ficat en el "hip-hop" i per ara no hi ha qui el tregui.

Bé, a lo que anàvem. Les recomanacions. Posaré una breu frase sobre cada una.

- The Parson Red Heads. Grandiosos. Súper bon rollo, bona música, sol de califòrnia. El líder és n'Evan Way, però té enrolada tota la família i amics en aquesta banda que arriba a posar fins a nou músics sobre l'escenari. Atenció perquè podrien fer-se grans!

- The Broken West. Uns altres que "tela". Mig de bromes mig en serio jo dic que el seu primer disc "I Can't Go On, I'll Go On" és el millor disc de Wilco d'enguany. Per provocar un poc però no hi ha color amb el gris "Sky Blue Sky" dels de Chicago.

- The World Record. Jo mai he estat molt amant de l'indie indie però aquesta gent tenen una marxa i un optimisme molt contagiós. Estic enamorat del seu tema "We're #1".

- Hymns. Amb aquest grup he descobert els successors per dret propi del so dels primers dos discs de Golden Smog. Frescura, rock, pop, arrels, tot ben barrejat. Al seu disc hi ha com a mínim 5 o 6 temarros del copón.

- Great Lakes són un altre descobriment feliç. Combinen amb molta frescura aquell to entre glam i grandilocuent del Bowie dels primers setanta, tocs de brit-pop, tocs de folk i algun ramalasso progressiu.

- Lee Bob Watson és un outsider de San Francisco. Té tota la pinta de ser un inestable, un arrogant i un tímit, i té un encant especial. No arriba a ser Doug Sahm però voldria, conserva quelcom d'un passat que s'albira punk i admira a Frank Sinatra.

- El Capitán és una d'aquestes bandes de les que n'hi ha tantes als USA. Bones melodies, bones veus, bon rock'n'roll, ideals per un bar d'una carretera interestatal que travessi Arizona. Un encant.

- Goldrush són l'excepció. Són britànics, no americans. I es nota molt. No sol ser el tipus de banda que més m'atreu però tenen alguns temes com "Can't Give Up The Ghost" o "We Will Not Be Machines" que m'encanten i els pos sovint a l'MP3 o al cotxe.

I per ara crec que m'aturaré perquè encara faria un post illegible. Esper que almanco algunes de les propostes musicals siguin del vostre agrat. Si algú vol deixar algun comentari o aportació més seria fantàstic.