M'aprofit del famós eslògan andorrà per contar-vos que aquest cap de setmana na Marga i jo hem estat a València a ca la meva madrina per estar un poc amb ells i per desestressar-nos una mica. L'objectiu s'ha acomplit totalment i hem passat un cap de setmana molt entretinguts i amb bona companyia... potser la única cosa que me sap un poc de greu és que he menjat massa, però ara que ja som de tornada intentaré fer bonda.
Anar a València a passar uns dies, un cap de setmana, és una cosa que vaig començar a fer de molt petit. Me'n record a l'aeroport amb allò penjant que posen als nins que viatgen sols, de cóm plorava quan me n'anava de Palma, de lo simpàtiques que eren les hostesses amb mi i quan arribats a València no em deixaven fins que arribava la meva madrina i els cosins. Aleshores solia ser per Falles, l'única època, a part de l'estiu, en què veia als meus cosins.
De més gran vaig seguir anant a València i les falles me segueixen agradant, però vaig començar a aprofitar per coincidir amb algun concert (record un antològic de The Jayhawks a la sala Roxy i un altre bastant bo de Camper Van Beethoven).
Amb els anys, gràcies als meus cosins, a la meva madrina i al meu tio Jaume vaig començar a estimar la ciutat que està plena d'espais fantàstics: el Jardí Botànic, els Viveros, passejar pel centre, el barri del Carme, l'IVAM i el MOVIM, el FNAC, les llibreries de segona mà com París Valencia, el Nuevo Centro (de petit me pareixia la bomba amb la piràmide musical i lo gran que era), el cauce del riu, etc.
En realitat, lo millor de tot era, i és, estar amb ells. Compartir estones, xerrar de còmics, de llibres, de pel·lícules i de la vida.
Segur que n'Andrés me sabria donar una explicació científica a perquè les coses de la infància queden tan fermament impreses en la memòria afectiva de la vida adulta. I en veritat he de dir que moltes de les imatges d'infància i adolescència que tenc al meu cap són d'instants que tenen lloc a València amb ells. Només donaré algunes paraules potser indesxifrables fins i tot per els meus cosins: el fill de Godzilla, Titanes Planetarios, petards a les obres del Metro, caniques a la taula rodona, "videojoc" de tenis a la tele, el renou dels nins a Sant Agustí, llibres i més llibres, el projector de pel·lícules dibuixades casolanes
Han passat els anys i estic supercontent de mantenir el contacte amb ells i també estic molt content perquè a na Marga li agrada tant com a mi anar a veure als "valencians". El que cada vegada costa més és fer que ells venguin a Mallorca, però enguany no els quedarà més remei que venir a la nostra boda.
És molt reconfortant mantenir l'afecte a pesar de la distància.
PS- Na Marga ha ajudat en Pedro a obrir un bloc. Si voleu saber el que és el friqui model en què tots els altres es poden emmirallar guaitau-lo bé. Abuelito rules!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
anava a escriure per demanar-te què en pensen els teus familiars valencians de la ciutat de les arts i de la ciència, de la fòrmula 1, etc... i he tornat quedar bocabadat amb el tema de la boda. enhorabona! .-)
hola joan!
home, la valència faraònica i la valència de sempre són antagòniques. crec que com tota gran obra, la ciutat de les arts i de les ciències, té el seu encant però m'estim més l'altra. de fet, els meus cosins encara no han anat a l'Oceanogràfic (cosa que em va fer pensar que jo sí, i en canvi no he vist la famosa obra de'n Barceló a la Seu).
i lo del crcuit urbà de Fórmula 1 ho varen resumir amb "un altre pelotazo urbanístic".
per cert que de la Copa Amèrica ha quedat al manco una cosa bona: ja hi ha metro fins a l'aeroport... i no s'inunda!
gràcies per les enhorabones, ho són ho són. passaré també les teves felicitacions a l'altre 50% de la parella ;-)
una abraçada
¿Y la recogida de maletas? Yo recuerdo que nos quedábamos con mi abuela mientras mi tía se iba a una sala donde tenías que recoger las maletas casi al vuelo. Luego supongo que desde una cabina avisaban a mis padres de que habíamos llegado enteras, y hacia Castellón. Si era Navidad parábamos en Nuevo Centro (lo más de lo mas) y elegíamos el regalo de Reyes, que misteriosamente llegaba al día siguiente.
Te entiendo...
Mare de'n Joan petit,
Als meus records d'infància i de no tant infant estan també molt lligats al Nuevo Centro.
Me diuen a passar l'estona i allò era com estar dins una peli de ciència-ficció! Era el primer gran centre comercial ple de comerços que veia, a Mallorca no n'hi va haver fins a dates prou recents, i llavors estava la piràmide!
D'adolescent el meu cosí Pedro em va començar a dur a la tenda de discs Amsterdam que venia a ser com la Runaway de València. Allà vaig comprar algunes joietes com el "Uncle Anesthesia" dels Screaming Trees o un directe pirata de molta qualitat de Cracker.
I ara el "Nuevo" Centro es veu vell vell!!
Publica un comentari a l'entrada