Tardor tardor

Mirau com són les coses que era dia 26 de setembre a les 8 i busques quan anava cap a la feina (escopetat com sempre) i de sobte la representació perfecta de la tardor se'm va presentar davant els ulls.

Per sort aquests aparells mòbils d'avui en dia serveixen per telefonar, escoltar la ràdio i capturar el moment.

Un instant de melangia em va recórrer i vaig pensar que estava en el moment ideal per escriure després de molt temps i contar quatre o cinc coses en aquest bloc. Emperò va ser arribar a la feina i l'acaparador dia a dia no em permeté realitzar el desig.

I des d'aleshores a ara ha passat mig mes (i un cap de fibló).

Aquell apunt que volia fer sobre que comença un altre curs i tal i tal ja ha quedat ben caducat. Ja estam ben bé dins la voràgine; oblidat l'estiu i de plè en noves, i no tan noves preocupacions (a la feina en tenc un cabaç darrerement, però no tenc esma de contar-vos-les, avui no).

Però hi ha coses magnífiques a la vida. N'hi ha una que per ara no la puc desvetllar i n'hi ha d'altres que sí. Per exemple: Heus ací en Tomeu:

Un preciós moixet de "pura raça mallorquina" i nou rei de la casa sobre el qual podeu saber una mica més si mirau aquí i aquí. És molt petit, pensam que no té encara un mes. Només fa dos dies que és amb nosaltres. El primer dia estava assustat però avui ja s'ha passat el dia correguent per tota la casa i estirant cables, pujant-se a les taules i mossegant el que se li posa per davant. Ens donarà distracció!

Una coseta més és que Pecan Pie torna a rodar. El 31 d'octubre Dolly Varden i el 7 de desembre Hayden. Com tots fins ara me fa una il·lussió tremenda. Steve Dawson, cantant de Dolly Varden ha estat tot un gentleman ajudant a muntar el viatge, retrassant un dia la tornada als USA. Per si encara no coneixeu el "rollo" de Pecan Pie només dir-vos que portam els artistes que més ens agraden del món mundial (sinó res de res) i Dolly Varden faran un concert extraordinari, n'estic tant segur com ho estava de'n Tim Easton per exemple. I de Hayden no en parlem. Hem tengut una sortada de poder muntar aquests dos concerts abans d'acabar l'any.

I pel 2008 ja tenim una altra moguda en marxa. Se tracta d'una altra banda escocesa, els Dropkick. Na Marga "encara" no està tan il·lussionada com jo, però el darrer disc d'aquests al·lots és molt bo i la presència de Ross Taylor, ex-The Sundowns (un tio collonut que està moguent-ho tot i donarà alguna sorpresa al públic), els hi ha acabat de donar la força que per ventura no tenien sense ell.

Us deix amb una altra foto. És d'un roure centenari que es troba als afores del bonic poble de Sant Boi de Lluçanès. Per a mi Sant Boi i el "brunch" són sinònim de l'amor que sent per la meva al·lota. El seu preciós paisatge, aquell relax, aquell aire pur, em fan sentir més enamorat.