dijous, de maig 19, 2005

Rip Kirby i la quadratura del cercle


Rip Kirby (Alex Raymond)
Originally uploaded by joanet.

Actualment Planeta està editant les tires de premsa de Rip Kirby, el detectiu creat als 40 pel magnífic artista Alex Raymond (responsable d'altres obres igualment interessants com la millor etapa de Flash Gordon o de Jungle Jim). La primera qüestió que volia fer és recomanar aquesta obra que ara s'està publicant en toms mensuals de tapa dura a 10 euros. Des de la primera vinyeta l'art de Raymond és espectacular, d'una bellesa clàssica ben alta, si bé en els primers dos toms la narració està un xic verda i es nota com Raymond encara està en la fase d'agafar el pols als personatges. A partir del tercer tom (aquest més ha aparegut el cuart) és evident la soltura agafada amb el rodatge. És cert que les aventures del detectiu no són més que els llocs comuns de la narrativa negra de tota la vida: femmes fatales, les màfies, les corrupcions..., però té molta gràcia. Em pens que la col·lecció completa són 12 toms, o sigui que no estam ni a la meitat.

Una altra cosa. Quan vaig veure la cara del personatge de Rip Kirby tot d'una vaig pensar "jo conec aquest home". Era una d'aquelles idees que em rondava el cap, fins que he caigut: Clark Kent, i, concretament el del Superman de John Byrne. Efectivament. No sé si serà casualitat, no ho crec. Crec que quan Byrne va donar a llum la seva visió de Superman degué inspirar-se en el personatge creat per Alex Raymond. I segurament hi ha certes coincidències entre ells dos: el seu afable caràcter, perspicaços, i, sobretot, justs (a més d'encantar les dones, especialment Kirby i Superman -no tant el discret Kent-). Per cert que la recreació de Superman a càrrec de Byrne val molt la pena, possiblement la seva millor obra com a autor complet (història i dibuix).

Ja la quadratura del cercle és que Rip Kirby porti el llinatge del conegut rei del còmic-book: Jack "King" Kirby. Un respecte!



Clark Kent (John Byrne)
Originally uploaded by joanet.

dimarts, de maig 10, 2005

La constància

Quan començ a fer una cosa em pens que seré constant en allò, però ni a prop fer-s'hi. Som un inconstant, ho he de reconéixer. Actú per impulsos. Si al seu dia m'hagués decidit a penjar tots els llums de casa encara no tendria uns focos pendents damunt una taula (el mateix passa amb els accessoris dels banys). No fa falta ser gaire observador per adonar-se que és una característica que tenc extrapolable a qualsevol altre àmbit. Sóc inconstant en les meves aficions, en la meva feina, amb els meus amics, ... També sóc entusiasta i me tir a fer coses que després em deman què faig ficant-se en aquest merder, però avui em pertoca xerrar de la inconstància.

A l'hora de posar-me a escriure això, de fet, tenia en el cap la meva inconstància envers els escrits al bloc, i és que m'al·lucina que hi ha gent que escriu cada dia, i unes bones parrafades! Podem fer l'anàlogia i record que quan era adolescent vaig començar a escriure un diari després de la primera vegada que vaig besar una al·lota. Evidentment que la cosa va acabar aviat, però ara no revel·laré si fou perquè el "tema" per escriure va acabar prest o bé per la meva inconstància, però si em coneixeu encertau segur.

Fixau-vos bé com amb una coseta se poden omplir tres paràgrafs. Pens, de vegades, que molts dels que escriuen cada dia, necessàriament omplen de "cosetes" els seus blocs. A no ser que siguis un gran filòsof tampoc no tens tantes coses interessants per explicar... no?