Avui a la nit he tengut un somni. En el somni em despertava i era molt tard. No havia sentit el despertador i eren més de les onze, feia tres hores que hauria de ser a la feina! M'he despert i he mirat el mòbil (que em fa de despertador). No eren més que les 8 i quart (així mateix una hora i quart més tard de l'hora en què toca sonar. L'explicació: quan he anat a veure a quina hora tenia posat el despertador, estava a les 17:00 no a les 7:00!
Però, això tornava a ser un somni! M'he despertat, ara de bon de veres i preocupat, i eren les 6:55, faltaves només 5 minuts perquè sonàs el despertador (que estava ben programat).
Tot ben curiós, però no és primera (ni la segona, ni la tercera, ni la...) que em despert quan manquen 5 minuts per a que soni el despertador. Per a mi és evident que tenim un rellotge intern (i sembla que el meu prou entrenat) el que desconec és si això està prou estudiat per la ciència.
dimecres, d’agost 30, 2006
dissabte, d’agost 12, 2006
Pecan Pie 4: Mark Olson & Victoria Williams
Un dia navegant per MySpace vaig veure que els Creekdippers (la banda que Mark Olson va formar amb la seva dona Victoria Williams en deixar els Jayhawks) tocaven per Europa en una gira que els duia per Holanda, Alemanya i el Regne Unit. En un moment de passió inconscient vaig escriure un mail a na Victoria demanant-li si tenia dates lliures després de la gira (cap a mitjans setembre), amb nul·les esperances de rebre contestació.
Era divendres 4 d'agost quan rep un correu que diu que després del Regne Unit ja tornen directament a USA, però que entremig tenen algun dia buit i que li digui si, fins i tot a contrarrellotge, m'interessaria muntar-lis un concert. Els nervis m'envaeixen i estic a punt de contestar-li que ho deixem anar i que en una altra ocasió amb més temps... però no vull contestar sense contar-li a na Marga. (gent que no està gaire dins aquesta mena de música com n'Andrés o el meu cosí Pedro bé que saben de la meva profunda admiració per Mark Olson i entenen el que per a mi significa això). Na Marga també i quan li cont al·lucina que hagi estat temptat de contestar que no i m'acaba de donar l'empenta que necessitava. Amb la seva ajuda segur que la cosa ha d'anar bé, així que li dic a na Victoria que OK i ens posam amb els tractes amb el seu agent.
Al final tot està confirmat i si res no s'espenya el proper 23 d'agost tendré l'honor de fer d'amfitrió a aquesta parella i poder organitzar un concert per en Mark Olson és un somni. Aquest home és un geni. Els dos discs més clàssics dels Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass" ) són els dos millors discs de country-rock des de "Sweetheart Of The Rodeo" dels Byrds amb Gram Parsons, el primer disc dels Creekdippers, "The Original Harmony Ridge Creekdippers" és una obra mestra del folk de l'estil del "Harvest" de Neil Young i "My Own Jo Ellen" és on els Creekdippers troben el seu so i les seves nostàlgiques històries són més evocadores.
El que ja és la conya marinera és que no fa gaire, fruit d'una juguesca que na Marga i jo férem a l'avió de tornada del Primavera Sound se me va ocórrer fer el meu festival i recordau qui apareixia de cap de cartell a l'escenari Quely? Aquí la resposta
Vaja, que volia que sabéssiu que dur en Mark és per a mi la cosa més grossa que he fet, que estic content i també un poc acollonat, i que ja us contaré com ha anat tot. Bé, a lo millor no cal que us ho conti, encara estau a temps de reservar una entrada i venir.
Desitjau-me sort!
L'estiu
Ja és una constant que escrigui més aviat poc al bloc. No pens posar-me a explicar-ho per enèssima vegada.
El mes passat na Marga i jo fórem de viatge a Escòcia. Varen ser uns dies fantàstics. Mos ho passarem superbé, Escòcia és un país molt maco i amb un temps tan bo que ens va fer. Pràcticament sol cada dia, als voltants del 20 a 25 graus, sense niguls ni pluja -menys un dia-, els mitjans locals deien que estaven en plena ona de calor enganxós. Na Marga ja deia bé quan deia que aquesta gent no sap el que és la calor enganxosa, qué se venguin a Mallorca! Fixau-vos si el temps era bo que un dia que vàrem veure una platja ens vàrem aturar, ens posàrem al sol i jo fins i tot em vaig ficar dins la mar (estava fresqueta però se podia entrar).
Tornant al viatge, va ser molt divertit lo de conduir per l'esquerra (al principi cada vegada que volia posar els intermitents me sortien els neteja-parabrises) per les carreteres estretes de les highlands, on posen innumerables llocs de pas (passing places) per quan dos cotxes es troben de cara (un es demana enlloc de tants llocs de pas que els costaria fer la carretera una miqueta més ampla i ja passarien els dos. Com que estiguérem a molts llocs conduíem moltes hores i ens turnàvem al volant. Em consta que a na Marga també li va agradar molt conduir per l'esquerra. I mentre, ens havíem dut una nodrida representació musical en forma de CDs que ens feien més agradables les estones.
Una altra cosa que em va encantar foren els Bed & Breakfast perquè tots els trobàrem netíssims i les persones que els duien eren encantadores. A més això d'estar-se en casetes de pocs hostes et fa sentir més cuidat. També a destacar els impressionants berenars escocesos (el Full Scottish breakfast) que dur un ou fregit, una salsitxa, una mena de rost-beef, les famoses "beans" angleses, mitja tomàtiga fregida i, de vegades, xampinyons. Ja sé que fa oi això per berenar però ben aviat me vaig aficionar, i això que no era obligació perquè hi havia sempre l'opció del berenar continental a base de cereals, tostades amb mantequilla i confitura, fruita i de vegades croissants (era l'opció que va demanar na Marga).
D'entre totes les vistes d'Escòcia em qued amb dues: una el poble costaner i pesquer d'Ullapool, un poblet petit amb pinta de poble nòrdic a la vora d'un dels múltiples "lochs" d'aigua salada (és curiós que a les entrades d'aigua que a Galícia anomenen "ries" i a Noruega "fiords" a Escòcia els diuen "lochs", emprant la mateixa paraula que pels llacs d'aigua dolça. L'altra vista la de les muntanyes pelades que hi ha per tota la part nord-oest de les highlands, fins a l'illa d'Skye. Amb formes escarpades a cops, arrodonides a d'altres, les munyanyes pelades d'arbres però cobertes d'una moqueta de verd són precioses.
Vàrem estar nou dies en els que poguerem veure molt, però no tot Escòcia. M'he quedat amb les ganes de fer un viatge de sub-oest a nord només per les illes. Començar per Jura, pujar cap a Mull, la petita illa sagrada d'Iona (on enterraven els reis escocesos), passar llavors a les Hèbrides Exteriors (seria un somni arribar a l'abandonada illa de Sant Kilda, un solitari troç de terra a 80 quilòmetres a l'oest, dins de l'Atlàntic, que fou abandonat pels seus escasos habitants als anys 30), passar llavors a les Orcades i qui sap si acabar a les Shetland, pràcticament un petit país solitari més nòrdic que britànic. Seria una passada!
Bé, ja veurem que ens durà el futur però aquest estiu hem fet un viatge meravellós.
El mes passat na Marga i jo fórem de viatge a Escòcia. Varen ser uns dies fantàstics. Mos ho passarem superbé, Escòcia és un país molt maco i amb un temps tan bo que ens va fer. Pràcticament sol cada dia, als voltants del 20 a 25 graus, sense niguls ni pluja -menys un dia-, els mitjans locals deien que estaven en plena ona de calor enganxós. Na Marga ja deia bé quan deia que aquesta gent no sap el que és la calor enganxosa, qué se venguin a Mallorca! Fixau-vos si el temps era bo que un dia que vàrem veure una platja ens vàrem aturar, ens posàrem al sol i jo fins i tot em vaig ficar dins la mar (estava fresqueta però se podia entrar).
Tornant al viatge, va ser molt divertit lo de conduir per l'esquerra (al principi cada vegada que volia posar els intermitents me sortien els neteja-parabrises) per les carreteres estretes de les highlands, on posen innumerables llocs de pas (passing places) per quan dos cotxes es troben de cara (un es demana enlloc de tants llocs de pas que els costaria fer la carretera una miqueta més ampla i ja passarien els dos. Com que estiguérem a molts llocs conduíem moltes hores i ens turnàvem al volant. Em consta que a na Marga també li va agradar molt conduir per l'esquerra. I mentre, ens havíem dut una nodrida representació musical en forma de CDs que ens feien més agradables les estones.
Una altra cosa que em va encantar foren els Bed & Breakfast perquè tots els trobàrem netíssims i les persones que els duien eren encantadores. A més això d'estar-se en casetes de pocs hostes et fa sentir més cuidat. També a destacar els impressionants berenars escocesos (el Full Scottish breakfast) que dur un ou fregit, una salsitxa, una mena de rost-beef, les famoses "beans" angleses, mitja tomàtiga fregida i, de vegades, xampinyons. Ja sé que fa oi això per berenar però ben aviat me vaig aficionar, i això que no era obligació perquè hi havia sempre l'opció del berenar continental a base de cereals, tostades amb mantequilla i confitura, fruita i de vegades croissants (era l'opció que va demanar na Marga).
D'entre totes les vistes d'Escòcia em qued amb dues: una el poble costaner i pesquer d'Ullapool, un poblet petit amb pinta de poble nòrdic a la vora d'un dels múltiples "lochs" d'aigua salada (és curiós que a les entrades d'aigua que a Galícia anomenen "ries" i a Noruega "fiords" a Escòcia els diuen "lochs", emprant la mateixa paraula que pels llacs d'aigua dolça. L'altra vista la de les muntanyes pelades que hi ha per tota la part nord-oest de les highlands, fins a l'illa d'Skye. Amb formes escarpades a cops, arrodonides a d'altres, les munyanyes pelades d'arbres però cobertes d'una moqueta de verd són precioses.
Vàrem estar nou dies en els que poguerem veure molt, però no tot Escòcia. M'he quedat amb les ganes de fer un viatge de sub-oest a nord només per les illes. Començar per Jura, pujar cap a Mull, la petita illa sagrada d'Iona (on enterraven els reis escocesos), passar llavors a les Hèbrides Exteriors (seria un somni arribar a l'abandonada illa de Sant Kilda, un solitari troç de terra a 80 quilòmetres a l'oest, dins de l'Atlàntic, que fou abandonat pels seus escasos habitants als anys 30), passar llavors a les Orcades i qui sap si acabar a les Shetland, pràcticament un petit país solitari més nòrdic que britànic. Seria una passada!
Bé, ja veurem que ens durà el futur però aquest estiu hem fet un viatge meravellós.
dimecres, de juny 28, 2006
Només per un moment...
...he notat un calfred que em recorria l'esquena. Fixeu-vos bé en la imatge.
O Johnny Cash és viu (com hom sap de n'Elvis sense anar més lluny) o bé hi ha una connexió de MySpace des de l'altre món (no m'atreviria a assegurar que Cash estigui al cel per molt que el darrer disc fos de góspel -massa tard Johnny, vares fer moltes burrades!-).
O Johnny Cash és viu (com hom sap de n'Elvis sense anar més lluny) o bé hi ha una connexió de MySpace des de l'altre món (no m'atreviria a assegurar que Cash estigui al cel per molt que el darrer disc fos de góspel -massa tard Johnny, vares fer moltes burrades!-).
dimarts, de juny 27, 2006
Dos còmics: Capitan América i Daredevil
Darrerament estic disfrutant amb molta intensitat amb dues col·leccions de còmics que podeu trobar a les llibreries especialitzades de torn (aquí a Palma només hi ha Gotham i Norma Còmics). Es tracta de Capitán América i de Daredevil, ambdues són veteranes sèries de Marvel Comics que estan essent editades en castellà per Panini.
El primer cas que voldria remarcar és el de Daredevil. Ja fa uns cinc anys que Marvel va decidir incloure aquesta (i altres) col·leccions dins una subdivisió anomenada "Marvel Knights" que pretenia donar una orientació més adulta als superherois (expressió gastada on les hi hagi). Al front de la sèrie es posà Joe Quesada que va fer una bona feina. Després vengueren alguns alts i baixos fins que al número 56 USA (61 a Espanya) s'incorporà l'equip format per Brian Michael Bendis als guions i Alex Maalev als dibuixos. Actualment s'està publicant a Espanya el número 69 USA (4 de la nova col·lecció de Panini) i segueix el mateix tàndem creatiu. La història està centrada en el descobriment que es fa de que la identitat secreta de Daredevil és l'advocat Matt Murdock i com això apareix a primera plana dels periòdics i les repercussions que té aquest fet en la vida de l'heroi. És una història agoserada però molt atractiva i tant Bendis com Maleev estan donant el millors que he pogut llegir d'ells mateixos fins a dia d'avui. És especialment espectacular l'art de Maleev, que si bé va començar essent excessivament estàtic, actualment ha aconseguit una línia gràfica que combina espectacularitat amb eficiència i un estil tan personal com acadèmic. Un exemple de dibuixant arriscat, contemporani i que et fa sentir com si compartissis els escenaris, com si estiguessis realment dins la Nova York de Daredevil i formassis part d'aquesta història mig de novel·la negra, mig de superherois. Em recorda poderosament a un altre dibuixant tremandament efectiu com és John Romita Jr, però Maleev té un talent superior. És un equip brillant donant lloc a una de les millors èpoques del personatge.
El cas del Capitán América té moltes semblances. L'edició espanyola la va iniciar Planeta amb una etapa interessant però no brillant on els guions de John Ney Rieber posaven a l'abanderat capità davant algunes atrocitats comeses pel seu govern (Iraq, Guantánamo,...). L'excés de politització d'aquesta etapa de condemna a la política de George W. Bush restava protagonisme a l'aventura i minvava l'atracció del còmic. Quant a John Cassaday, tampoc no donà en aquesta etapa el nivell que ens té habituats i senzillament complia amb correcció. Altres equips prengueren el relleu, tots ells amb bon nom però sense donar un nivell excel·lent (Chuck Austen + Jae Lee, Dave Gibbons + Lee Weeks, Robert Morales + Chris Bachalo), fins que, coincidint amb una nova numeració i editat ja per Panini, ha començat a aparéixer l'etapa guionitzada per Ed Brubaker i dibuixada per Steve Epting i Michael Lark. La primera aventura recupera Cráneo Rojo, un personatge estrella dins la història del Capità Amèrica i alguns secundaris de luxe, s'està fent omnipresent el cap de SHIELD Nick Fury. Brubaker aconsegueix una trepidant història d'espionatge i conspiracions en la més pura tradició, perfectament contada i l'ambientació noir corre a càrrec dels artistes Epting i Lark. Es repeteix en part la parella Brubaker - Lark que tan bons resultats va donar en aquella sèrie de DC anomenada Gotham Central (un offspin de Batman on se conten les històries del departament de policía de Gotham a l'estil de Hill Street Blues). Decididament Brubaker és un home a tenir en compte perquè dues de les millors sèries publicades els darrers anys (Point Blank amb dibuixos de Colin Wilson i Sleeper amb dibuixos de Sean Philips) foren escrites per ell.
La inclusió de Nick Fury com a principal secundari i la trama d'espionatges remeten descaradament a aquella època tan innovadora de Joe Steranko a Nick Fury Agent Of SHIELD cap a finals dels seixanta.
Però no volia acabar aquest escrit sense fer referència a un número en concret, el número 7, en que el dibuixant és John Paul Leon (segueix als guions Ed Brubaker) i porta el títol de “La solitaria muerte de Jack Monroe”. Realment es tracta d'un número autoconclusiu emmarcat entre dues aventures més llargues (“Otro tiempo” i "Soldado de invierno") i és un gust veure com encara hi ha guionistes capacitats per escriure una història conmovedora en només 24 pàgines. “La solitaria muerte de Jack Monroe” és una d'aquestes històries de losers que tan atreuen (em deman perquè?), comparable a films com "Fat City" de John Huston o "Duelo en Alta Sierra" de Sam Peckinpah. Una història crepuscular que si encara hi ha algú que pensa que els comics-books són només per infants se la podria llegir per descobrir que el mitjà pot ésser emprat per contar històries adultes de la categoria de les millors.
dilluns, de juny 26, 2006
Articles a la Temps Moderns
Ateses les nombroses demandes dels fanàtics seguidors d'aquest bloc (n'hi ha, n'hi ha, excèptic lector ocasional). He penjat a internet els PDF dels articles de la Temps Moderns. Els aniré actualitzant per al vostre goig.
Per accedir-hi basta que mireu aquest enllaç
Salut!
Per accedir-hi basta que mireu aquest enllaç
Salut!
dilluns, de juny 05, 2006
Pecan Pie Festival
Aquest darrer cap de setmana na Marga i jo hem estat per Barna perquè tenia lloc el festival Primavera Sound. He de reconéixer que no havia tengut mai la falera d'anar a un festival. Em feia molta peresa tot el trull: les aglomeracions, la pols, la calor... però el Primavera Sound és urbà, es fa en un lloc ample com el Fòrum i no fa tanta calor com a l'estiu de ple (al contrari, he passat una mica de fred).
Sobre el cartell i els concerts trobareu la informació a la secció de concerts de s'Altraweb però el que tenia ganes de contar és que tornant amb l'avió se'ns va ocorrer una juguesca de la qual us volia fer partíceps. El tema és: si poguéssiu muntar un festival, quin festival muntaríeu? quins artistes portaríeu?.
Jo ja tenc el meu i us n'he fet ja el disseny del flyer promocional. Con veureu, igual que als macrofestivals, el meu també tendria promotors de la terra. M'he hagut de limitar a dos dies i tres escenaris: gran (Pinya Miret). mitjà (Galletes Quely) i petit (Laccao).
Esper que us faci gràcia, i a veure si us animau a muntar-vos el vostre propi festival.
Sobre el cartell i els concerts trobareu la informació a la secció de concerts de s'Altraweb però el que tenia ganes de contar és que tornant amb l'avió se'ns va ocorrer una juguesca de la qual us volia fer partíceps. El tema és: si poguéssiu muntar un festival, quin festival muntaríeu? quins artistes portaríeu?.
Jo ja tenc el meu i us n'he fet ja el disseny del flyer promocional. Con veureu, igual que als macrofestivals, el meu també tendria promotors de la terra. M'he hagut de limitar a dos dies i tres escenaris: gran (Pinya Miret). mitjà (Galletes Quely) i petit (Laccao).
Esper que us faci gràcia, i a veure si us animau a muntar-vos el vostre propi festival.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
