Viatge a Gal·les (II): Croeso i Cymru

Arribats al petit aeroport de Bristol vàrem agafar el cotxe prèviament reservat per internet. Hi afegírem el complement d'un GPS i au, cap a Gal·les.

Sortint de Bristol cal travessar el llarg estuari del riu Severn per accedir a Gal·les i això es fa a través d'un llarg pont. Tot d'una entrats a Gal·les jo tens una cosa ben clara: ets a un país amb una llengua pròpia: el gal·lès o cymraeg. Tota la retolació oficial al país està en bilingüe (anglès i gal·lès), per la TV i per la ràdio hi ha emissons en gal·lès i una bona part de la població el parla. És una llengua molt més viva que d'altres de la mateixa família (l'escocès o el bretó).

Hi ha expressions molt senzilles que podeu aprendre si voleu visitar el país. "Bore da" (pronunciat borei-da) vol dir "bon dia" i "Diolch" (pronunciat "diolj") vol dir "gràcies". Podeu informar-vos més sobre aquesta llengua a la Viquipèdia.

El viatge entre Bristol i Cardiff és plàcid. Una bona autopista mena directament a la capital del país mentre travessa prats verds plens de vaques. En arribar ens adreçarem directament cap al B&B: Preste Gaarden. Es tracta d'un B&B molt típic: casa victoriana, empinada escala de fusta, etc, etc. Se me va oblidar dir en el post anterior que sempre cercam una certa comoditat en els allotjaments on anam i dues coses fonamentalment: bany dins de l'habitació i internet (wifi). La primera de les dues coses és imperativa, amb la segona som més flexibles.

Preste Gaarden a part de complir amb els mínims està molt ben situat. Una vegada allà només cal una caminadeta de quart d'hora per trobar-nos al centre de Cardiff, a més una caminadeta per una barriada molt agradable, plena de cases victorianes (moltes d'elles B&B també).


El lloc d'interès més interessant de Cardiff és el seu castell. No és que sigui un extraordinari castell, més aviat és un conglomerat d'edificacions defensives de moltes èpoques diferents (des dels romans en endavant) que conformen un ample recinte amb un gran jardí interior. És un lloc agradable de passejar, però no té la magnificència del castell d'Edimburg, per posar un exemple. En general, i això és una de les conclusions del viatge, Gal·les és un lloc agradable i plàcid, però molt menys espectacular que el seu contrapunt del nord: Escòcia.

A banda de visitar el castell, el que visitàrem de Cardiff fou el centre de la ciutat (una àrea petita als voltants del sud del castell). Es tracta de carrers peatonals en la seva majoria, carrers de cases baixes que li donen una aparença més de poble que de capital europea, però molt agradables de caminar.


Finalment, anàrem a passar l'horabaixa a Cardiff Bay. Per arribar-hi agafarem cotxe, perquè la façana marítima de Cardiff està un parell de quilòmetres al sud del centre històric de la ciutat. Cardiff Bay és una zona totalment moderna que recorda una mica als passejos marítims de les ciutats nordamericanes amb restaurants, atraccions, grans centres lúdics i comercials, museus, etc.

Viatge a Gal·les (I)

Fa eons que no escric al bloc. Pas de posar-me a cercar els motius, però he tengut una idea que potser fos interessant, escriure sobre el darrer viatge que na Marga i jo hem fet i posar moltes dades pràctiques per si algú s'anima a fer-ho.

Comencem doncs!

Na Marga i jo som molt aficionats a les illes britàniques i, fins ara, no ens han decebut mai. Una regió que no havíem visitat encara era Gal·les, així que ens decidirem per visitar-la.

Vos explic primer el tipus de pla que ens feim: aprendre una mica sobre el país, informar-nos sobre els llocs més interessants a visitar, possible ruta a seguir, etc. En el cas de Gal·les i tenint en compte els dies que teníem (una setmana exacta) era complicat fer el país sencer, ja que es tracta d'un país amb una forma molt allargada i que té coses interessants en els dos extrems (Cardiff és al sud, mentre que a l'extrem nord hi ha l'illa d'Anglesey). Conclusió: Havíem de sacrificar alguna cosa. Sempre ens queda allò de dir, "hi tornarem!".

Més detalls: És frustrant que no vàrem ser capaços de trobar una guia de viatges de Gal·les. Les úniques que trobàvem eren o de Gran Bretanya o Anglaterra i Gal·les, i sempre el capítol dedicat a Gal·les era molt petit... Al final ens haguérem de conformar amb una mini-guia en anglès que vàrem demanar per internet al lloc web http://www.visitwales.com (lloc web que té versió en català!).

Una altra cosa. El nostre rollo en aquesta mena de viatges és llogar cotxe i reservar prèviament l'allotjament (Bed & Breakfast o Guest Houses). Hi ha gent que hi va sense tenir-ho reservat confiant trobar lloc en arribar a la ciutat que sigui. Això té l'avantatge d'oferir-te major llibertat a l'hora d'anar viatjant, però se corr el risc de que costi molt trobar lloc i que es perdi molt de temps en trobar un lloc. Per evitar-ho, noltros preferim tenir-ho tot reservat abans de partir.

Bé doncs al final l'itinerari escollit fou aquest: Palma - Bristol - Cardiff (nit 1) - Swansea - Tenby (nit 2) - St. David's - Cardigan (nit 3) - Harlech (nit 4) - Snowdonia - Rhayader (nit 5) - Brecon (nit 6) - Abergavenny - Bristol (nit 7) - Palma.

Al mapa podeu veure el detall de l'itinerari, fins i tot amb les aturades que vàrem fer pel camí.


Mostra un mapa més gran

D'aquí...

...a aquí.

És una frase d'un anunci, no record de quin (això em passa sovint amb els anuncis, record qualque cosa, però no la marca o el producte que anuncien...).

Bé, només volia posar dues fotos.

La primera és de l'estiu de 2007 al petit poble de Peebles, on l'atracció rockera de l'estiu era que el visitaven The Hazey Janes. Només unes 20 persones entre el públic... i ens varen encantar!


La segona és del cap de setmana passat. A Lloseta. Hi surten The Hazey Janes al complet, més My Dear Flotsam també al complet. Exitarro (170 persones) i concertarro.


I és que els somnis, se poden fer realitat.

El millor grup del món

Attic Lights encara no han tret el seu esperadíssim disc de debut (tot indica que aquesta tardor) però són el millor grup del món i els va portar, orgullosament, Pecan Pie.

Els estim!

"Wendy"


"God"


"Never Get Sick Of The Sea"


"Bring You Down" (versió antiga)


"Bring You Down" (nova versió)


"Late Night Sunshine"

Moltes coses i res en concret

No volia que na Marga fos s'única que penjàs fotos des nostre moixet Tomeu, àlies Panxito quan se porta bé i Dimonió quan ens fa desastres.

Vàrem tenir unes noces molt xules. Vàrem tenir els nostres amics, els nostres estimats, vàrem tenir una cerimònia emocionant (tant na Marga com jo quasi vàrem plorar en algun moment), vàrem tenir un sopar a la fresca en el lloc que volíem, vàrem tenir rock'n'roll amb The Nash, vàrem tenir el millor DJ del món i els nostres dos germans mos varen donar sorpresetes: en Ferran se va currar un Powerpoint que mos va emocionar i fer riure a parts iguales i en Pep se va animar a dedicar-nos una cançó i a dir-nos que ens estimava als dos. Lo que no sap ningú és que, de matinada, quan tothom havia partit, amb tots els llums apagats, aprofitant la nit benigna i la llum de lluna na Marga i jo mos preparàrem uns Malibús amb pinya, agafàrem dos troços d'ensaimada i mos donàrem un bany a la piscina i a la fi vàrem estar només l'un amb l'altre. Si poguéssim crec que haguéssim aturat el rellotge en aquell moment.

Ai, no sé que més contar-vos. He perdut pràctica amb això del blog.

Mentre estic escrivint sona a casa el CD edició de luxe del clàssic de Whiskeytown "Strangers Almanac". Hi ha moments capturats que són màgics i aquest n'és un. En Ryan encara no havia espenyat aquesta aura de nin prodigi del country alternatiu i era capaç de signar un clàssic rere altre: 16 Days, Somebody Remembers The Rose, Losering, Inn Town, etc, etc. Els extres (amb un bon grapat de directes a l'estudi) són un testimoni d'aquell estat de gràcia.

Aquest dijous anàrem na Marga i jo a pegar-nos una panxada de música en directe com feia estona. Vérem tres grups al concurs Rec Play en directe: John Tirado i la seva nova banda amb en Toni Toledo i els germans Tejedor, My Dear Flotsam i Melancholy Mechanics. My Dear Flotsam encara no els havíem vist i ens varen agradar molt. Abans l'horabaixa havia quedat amb en Carlos Tejedor per anar a veure el pati d'ARCA i parlar una mica amb en Xisco Vich de com sonoritzar el proper concert de Pecan Pie (que ens retrobarà amb en Gabe Minnikin, i acompanyat per na Ruth). Cont això perquè pareix mentida com amb això de muntar conciertillos cada ics temps he pogut conèixer molta gent interessant i que aviat els he agafat apreci personal. Els germans Damià i Carlos Tejedor són els darrers exemples d'una llarga llista, vaja dues persones més amables i bona gent... i quin talent que tenen els nous temes de'n Carlos. Tant Abatidos com Con Ansia són molt bons, i me fa molta il·lusió que en Carlos hagi acceptat obrir pels Minnikins a ARCA.

Després anàrem a veure L'Espinale, el grup de'n Pep a Tunnel i cada vegada m'agraden més. Trob que aquesta nova versió d'ells mateixos amb n'Àngel ocupant-se al mateix temps de la guitarra rítmica i les veus els ha fet sofrif una mutació més profunda del que pot parèixer en principi. Encara no se'l veu molt còmode, però entreveig que el canvi està portant el grup cap a un territori un xic més hard-rocker en el sentit clàssic i un cert desferrament d'altres etiquetes més "juvenils". Crec que estan creixent com a banda. El show va tenir alguns moments realment brillants com quan varen recordar els temps de Freakin' Las Vegas amb en Javi Trestrece a la guitarra o quan varen interpretar Unlikely Answers, un dels seus nous temes, un tema impressionant per la seva força, juntament amb The World From Above els seus millors temes. Ja que estic, i esper que en Pep o qualsevol altre de la banda ho llegeixi, els vull fer dos retrets:

1. Que no toquin molt més sovint en directe, ho consider un pecat i una ofensa pels que disfrutam de la seva música. Un show cada dos o tres mesos no estaria mal.
2. Que no editin aquests enregistraments que tenen penjat al MySpace. Tenen material per fer un EP collonut i donarien una alegria als seus fans que podríem ficar-nos la música a l'iPod i flipar pel carrer.

Al final mos n'anàrem a jeure supertard (pels meus paràmetres) i quasi puc dir que em va deixar invàlid per tot el cap de setmana (ja tenim una edat).

Bé, havia començat amb la intenció de parlar d'altres coses, com per exemple d'Spiderman, però me deixat dur. Ho deixam per altre moment doncs? :-)

A 60 valents / Adéu s'altraweb

Si fa no fa (uns quants més si comptam convidats), 60 valents varen decidir véncer totes les barreres que Pecan Pie i el destí els posava al davant i varen anar a veure en Danny & The Champions Of The World, a Eek i a un convidat sorpresa al teatre Sa Societat de Calvià.

Normalment empr aquest espai per a les cròniques alternatives als concerts, per a les reflexions més personals i menys musicals. Ja que hi som, aprofit per dir-vos que no cerqueu a s'Altraweb la crònica oficial perquè no sortirà. He pres una decisió, tancar s'Altraweb. No ho faig amb tristesa, és senzillament el més lògic que puc fer perquè en els darrers temps no he sigut capaç de dedicar-li el temps que es mereix i perquè abans s'Altraweb era una web independent on deia tranquil·lament si un concert m'havia semblat genial o una merda. Darrerament no estava tan tanquil de dir-ho. Si deia que un concert de Pecan Pie era genial (que ho són sempre, je je), aleshores era defensable que ho feia per afavorir-me a mi mateix, si deia que un concert de Fona o de Waiting For Waits havia estat una merda, aleshores em trobava perjudicant a amics i potser també era defensable que ho feia interessadament. Per tant, entre una raó i l'altra, feia mesos que em rondava pel cap la idea de deixar s'Altraweb.

Però no vos penseu que deixaré de donar-vos la tabarra amb grups que no coneix ningú o que deixaré de fer d'altaveu quan se faci un concert que trobi destacable. Però li donarem una altra forma. Vaig estar compartint amb na Marga aquests pensaments i al final hem arribat a veure una sortida: una nova web per a Pecan Pie. Hi haurà tot lo relacionat amb els concerts que facem (al nostre ritme tranqui, no penseu que ara ens posarem en pla empresa) i llavors hi haurà espai per "Pecan Pie recomana" on podrem parlar de discs i de concerts que se facin per aquí que ens vengui de gust recomanar.

I m'he desviat de la qüestió. Tant que crec que ara faré més curt lo que volia dir. Aniré al bessó. Volia agraïr als 60 valents que divendres varen escollir venir al concert de Danny & The Champs enlloc d'altres ofertes del mateix dia, i esper que sortissin satisfets d'haver-ho escollit, crec que fou així. Hi ha uns 40 "habituals" que no varen comparéixer i la veritat és que desconec si optaren per Satellites o per no venir a Calvià perquè els queda lluny de casa. El teatre Sa Societat és un lloc preciós pels concerts però Calvià no és Palma (els palmesans ja sabem que si podem evitam sortir de Ciutat) i tampoc no té la "centralitat" de Lloseta (punt mig entre Sa Pobla i Palma).

Si la venda de CDs és una mostra, dir que Danny & The Champs varen vendre 23 CDs (gairebé un cada 3 persones que varen venir al concert) i això ja els suposava un cost de 20 euros. Crec que són molt bones xifres considerant que, per exemple, Dolly Varden varen vendre 26 CDs i hi havia unes 100 persones a ARCA.

En l'apartat de records personals, me qued amb aquests:
- Haver conegut a en Carlos i en Damià Tejedor. Han estat dues persones encantadores i molt molt càlides.
- Assistir a l'assaig de Alberto i Carlos a Lloret. Tota una experiència!
- Veure en Danny, en Joe i en Ben ficar-se la gent d'Ona Mallorca a la butxaca i després posar-se a fer basking (que, atenció, vaig traduir per antena com a "jugar a basket") al carrer dels Oms.
- La nit abans al Cultura Club amb en John Tirado convidant en Danny a cantar i la nit següent en Danny tornant-li fent pujar en John a l'escenari del teatre.
- El final de festa del concert amb els Champions convidant a l'escenari a en Damià, n'Alberto i en Carlos que se va marcar un solo de guitarra a lo Neil Young totalment improvisat.
- I el dinar de dissabte tots junts a Es Tast menjant tapes, costelletes, patates braves, etc (total que ja torn a estar oficialment a règim!)

I donar les gràcies a la gent del departament de Cultura de l'Ajuntament de Calvià, a en Miquel i a en Juan, però sobretot a na Catalina Caldentey. Pensau que pel gener se'ls va presentar un desconegut a les oficines demanant per veure el teatre perquè volia fer un concert allà... i m'han ajudat en tot per fer-ho realitat.

I no me puc estar de maleïr el dia en què per alguna manca de comunicació s'han solapat els concerts de'n Danny i el dels Satellites. Per la meva part intentaré que no torni a passar perquè sé ben cert que unes quantes persones varen veure's forçades a decidir entre dos concerts que els hagués agradat veure... i només en varen poder veure un.

Per acabar, transmetre que crec que les cançons que està composant ara Alberto Santolaria com a Eek són molt bones, són brillants. En directe li manca rodatge i divendres el poc que va tenir per a la prova de so va ser un handicap, però crec en el que està fent i no és per ser amic, sinó per les cançons. M'he apropat a ell perquè m'agrada com composa i no al revés. Si confiau una mica en mi donau suport a Eek o als Melancholy Mechanics anant als concerts, comprant els discs perquè no quedareu decebuts. I el projecte d'Eek donarà que parlar amb poc temps (Alberto, hem d'explicar un dia lo del nom? Com i quan va sortir?).

Au, ja basta... fins a la propera!

MySpace + PayPal combinació mortal

Crec que ja diverses vegades he explicat per aquí que estic molt enganxat a MySpace. És tan senzill escoltar música, navegar de grup a grup, etc, que de vegades em pas hores voltant per allà. Doncs no fa tant de temps (uns mesos) que vaig obrir-me un compte de PayPal, una passarel·la de compra on-line que ofereix una forma segura (o això esper) de comprar coses a persones que no tenen una tenda on-line pròpia. Es podria dir que amb PayPal qualsevol que vulgui vendre per internet ho té molt senzill (i comprar no vos cont lo fàcil que és!). Registrar-se a PayPal dur un parell de minuts i pels compradors és gratuït.

Bé, doncs ara que duc uns mesos de paypaler he de dir-vos que per a mi (dins dels meus paràmetres d'austeritat) la combinació MySpace + PayPal ha resultat explosiva.

Cada cop em motiva menys comprar la música dels grups establers, i, en canvi, poder comprar els treballs de petites bandes que ni tan sols tenen una pàgina web amb tenda electrònica s'ha convertit en una afició. Gairebé cada una o dues setmanes cau alguna coseta. Vos cont algunes de les meves adquisicions:



"Turning Circles" de Dropkick va ser la primera joieta que vaig adquirir i el motiu d'obrir el compte de PayPal, ja que era la forma més senzilla d'aconseguir el disc. A més varen tenir el detall de regalar-me el "Turning Circles Bonus CD" de gratis i és que com que amb PayPal tractes directament amb l'artista, la veritat és que quan arriba un paquet pots tenir alguna sorpreseta la mar d'agradable.

"Field Mouse Carnival" EP dels Parson Red Heads i l'split de Flashing Red Lights i Day Of Lions va ser la segona adquisició a través de la web de Yukon Records, la discogràfica independent d'aquesta colla de bons artistes.

"Where The Bungalows Roam" del canadenc Jim Bryson va ser la següent adquisició. No és el seu millor disc. Sincerament l'única gran decepció d'aquestes compres.

Després vaig comprar el primer disc dels Hymns, un "Brother/Sister" que està entre els meus discs preferits de 2007 i encara roda per dins el cotxe. Ja he comanat el seu segon disc, "Travel In Herds" i me mosseg les ungles de ganes de que arribi.

També vaig picar amb dos discs de la discogràfica Grass Roots Records, en concret el de Lee Bob Watson "Aficionado" i "Stickeen" d'El Capitan. I vaig aprofitar per fer-me amb una camiseta de Lee Bob supervirguera amb una imatge que pareix treta d'un spaguetti western.

Rulant per MySpace vaig descobrir que Lee Bob i Rusty Miller (líder de Jackpot) col·laboren amb un grup que es diu Golden Shoulders que té dos LPs i un EP i en una nit de gallet fàcil vaig comprar-los tots tres amb el PayPal! I estan superbé, el millor l'EP "Kin".

També amb PayPal vaig poder comprar el single dels Attic Lights que només ha sortit en digital (una pena, a mi m'agraden els CDs amb la portada, el llibret...).

Me va fer una il·lussió tremenda comprar l'EP dels també escocesos The Wynntown Marshals. Tenia tanes ganes de col·laborar amb ells que vaig comprar el kit complet (CD, camiseta i pin) i el bo de'n Keith me va ficar de gratis una còpia dels dos CDs del seu anterior grup The Sundowns (és a dir el magnífic "Calabasas" que ja tenia i "The Merchant House Tapes", un CD del que no sabia ni que existia).

Vaig repetir ara fa poc per fer-me amb el nou EP de Dropkick, "Killing Time" que conté un parell de temes de pop explosiu com Donder Song, del millor del seu catàleg.

També m'he comprat els dos EPs de The Weather Underground, un grup de Los Angeles que no me cans de repetir a tothom que seran grans i que jo els vaig conéixer primer (je je, sóna infantil, no?).

I lo darrer que he comprat, i estic esperant, és l'EP d'un altre grup de L.A., es diuen The Breakups i són molt virguers. Fan un pop molt contagiós! Encara estic esperant que arribi...

Crec que lo proper que caurà serà el darrer EP dels Monolators (L.A. again) i el llarga durada "Do The I", una altra vegada els prolífics Dropkick que no paren de publicar i publicar.

Ha estat un repàs bastant exhaustiu del punyetero vici en què m'ha ficat MySpace (per conéixer música nova) i PayPal (per comprar-la).

Com a conclusions:
- Sóc menys pirata que fa un any.
- M'he tornat més pop.

Serà la felicitat?