Pecan Pie #8. Què més se pot demanar?

Ja duim vuit concerts muntats na Marga i jo, pareix mentida, i la veritat és que hem tengut una sortada cada vegada. Totes i cada una de les actuacions han tengut els seus alicients i algunes han estat realment espectaculars per la gent que hem pogut conéixer (per exemple els Redlands, els Attics o na Julie) i aquesta vegada hem tornat a trobar una gent fantàstica: n'Steve, na Diane i en Mike de Dolly Varden.

Des del mateix moment que trepitjaren Mallorca tot ha estat fantàstic, el cel, el paradís, superagraïts d'haver-los convidat a venir, etc. I lo millor de tot és que ens han compensat amb una actuació brillant. Encara no deixa de sorprendre'm que hi hagi entre 80 i 90 persones que s'animin a anar a un concert d'un grup que no és gaire conegut (per no dir gens). Crec que la gent que va venir s'ho va passar molt bé. Si l'índex de venda de CDs és un bon indicador, aleshores els concerts que hem muntat on la gent s'ho ha passat més bé han estat el de Swearing At Motorists i aquest (no podem contar amb Attic Lights que varen oblidar dur CDs -ai Kevin Kevin!-). Dolly Varden varen vendre 26 CDs, això fa 1 CD per cada 3 persones i mitja, i considerant que hi havia moltes parelles, me pareix una bona marca. De fet ells mateixos ens digueren que de tota la gira que els ha duit per Escòcia, Anglaterra i Gal·les, a Mallorca ha estat on han tengut més èxit de públic i venda de CDs.

La foto que veieu és de després del concert, quan cansats però contents, mos n'anàrem tots al Diner a recuperar les forces perdudes amb una bona hamburguesa i un pastís de poma :-)

També recordaré aquesta actuació perquè m'ha permès conéixer dues persones molt interessants, per una part en Xisco Vich, líder del mític grup La Búsqueda, que ens ha fet el so i que ha estat en tot moment un cavaller i un home tan ple de talent com de modèstia i educació. El concert va sonar genial gràcies a ell. I per l'altra a na Mònica Borràs, periodista musica tan mítica com en Xisco que està tan lligada a la música des que feia aquell gran Local d'Assaig enyorat per molts. Na Mònica per fortuna ha tornat a l'illa després d'un llarg període a la península i li vull expressar l'agraïment per haver contribuït a fer tot això més especial (des de l'entrevista i el mini-concert acústic a IB3 com el fet de voler enregistrar-lo i engrescar-se tant amb el concert), però sobretot sobretot per la calidesa des del primer moment ens transmès a tots: als músics, a na Marga i a mi.

I al capítol d'agraïments no puc evitar posar als dos Joans (Vich i Cabot) que com sempre estan ahí per ajudar (sou molt valuosos!!!) i a ARCA per facilitar les coses.

La feinada de muntar els concerts és espectacular, hi ha tantes coses a haver de fer! I no només hi ha la feina, sinó també els nervis que passes els dies abans perquè tot surti bé, per procurar que els músics estiguin a gust i tota la responsabilitat que et tires al damunt. Tot plegat bastant estressant, us ho assegur. Sincerament, pens que és un miracle que fins ara no ens n'hagi passat alguna, però bé. La qüestió és que tot aquest muntatge val la pena si al final les coses surten com han sortit aquesta vegada: hem conegut nous amics a Mallorca com na Mònica i en Xisco, hem conegut uns altres amics que ja ens han dit que si algun dia pegam per Chicago tenim casa i hem organitzat un concert de puta mare (que a més està enregistrat!). Què més se pot demanar?

Lazy sunday afternoon

Tenc depressió.

Cada diumenge em passa.

Sol començar cap a les cinc de l'horabaixa, just després de la siesta, i em dura ja tot el que manca de cap de setmana. Se nota com una mena de formigueig a l'estòmac i, de sobte, arriba un apatisme d'allò més insistent. Si dóna la casualitat que hi ha futbol a Son Moix (no li pens dir mai Ono Estadi) arribarà més tard, quan ja som de tornada a casa.

La millor manera de passar el temps a partir d'aleshores és duent a terme un procés d'aïllament del món consistent en llegir còmics, escoltar futbol amb els auriculars, omplir la banyera d'aigua molt calenta i ficar-se a dins, navegar per internet sense rumb fix (o combinant diverses d'aquestes activitats). Ja sé que no sóna gens fashion, però és talment us cont. Si intent de fer alguna activitat que suposi més contacte amb el món que m'envolta aleshores em pega una angústia mala de suportat. El tema està en què no ho pas malament, de fet em satisfà aquest estat de recolliment (jo dic que em pos en modus estalvi d'energia com els portàtils). Llavors també me n'he d'anar prest a jeure (sense separar-me dels auriculars, tot escoltant els resultats i tertúlies esportives).

L'endemà, dilluns, quan sóna el despertador, no sol quedar rastre de la depre i em convertesc en l'ésser que sóc normalment (amb les meves pereses i tal, però res comparable a una depressió).

Encara hi ha un altre cosa a contar. Si per casualitat, ja sigui sortit de mi o forçat per les circumstàncies, em distrec enormement diumenge horabaixa (anant al cine o sortint a sopar amb amics o etc) aleshores hi ha un efecte secundari molt desagradable i és que dilluns al matí em costa un horror aixecar-me i anar al curro. Em trob anímicament pel terra.

Amb els anys he après a viure amb això i, com us deia, ho duc bé sempre que pugui estar en pla "vegetal", però a na Marga li costa perquè, sense entendre que està passant, de sobte em torn una mena d'ermità amb vot de silenci. Entenc que és una putada i li (et) deman disculpes.

Tardor tardor

Mirau com són les coses que era dia 26 de setembre a les 8 i busques quan anava cap a la feina (escopetat com sempre) i de sobte la representació perfecta de la tardor se'm va presentar davant els ulls.

Per sort aquests aparells mòbils d'avui en dia serveixen per telefonar, escoltar la ràdio i capturar el moment.

Un instant de melangia em va recórrer i vaig pensar que estava en el moment ideal per escriure després de molt temps i contar quatre o cinc coses en aquest bloc. Emperò va ser arribar a la feina i l'acaparador dia a dia no em permeté realitzar el desig.

I des d'aleshores a ara ha passat mig mes (i un cap de fibló).

Aquell apunt que volia fer sobre que comença un altre curs i tal i tal ja ha quedat ben caducat. Ja estam ben bé dins la voràgine; oblidat l'estiu i de plè en noves, i no tan noves preocupacions (a la feina en tenc un cabaç darrerement, però no tenc esma de contar-vos-les, avui no).

Però hi ha coses magnífiques a la vida. N'hi ha una que per ara no la puc desvetllar i n'hi ha d'altres que sí. Per exemple: Heus ací en Tomeu:

Un preciós moixet de "pura raça mallorquina" i nou rei de la casa sobre el qual podeu saber una mica més si mirau aquí i aquí. És molt petit, pensam que no té encara un mes. Només fa dos dies que és amb nosaltres. El primer dia estava assustat però avui ja s'ha passat el dia correguent per tota la casa i estirant cables, pujant-se a les taules i mossegant el que se li posa per davant. Ens donarà distracció!

Una coseta més és que Pecan Pie torna a rodar. El 31 d'octubre Dolly Varden i el 7 de desembre Hayden. Com tots fins ara me fa una il·lussió tremenda. Steve Dawson, cantant de Dolly Varden ha estat tot un gentleman ajudant a muntar el viatge, retrassant un dia la tornada als USA. Per si encara no coneixeu el "rollo" de Pecan Pie només dir-vos que portam els artistes que més ens agraden del món mundial (sinó res de res) i Dolly Varden faran un concert extraordinari, n'estic tant segur com ho estava de'n Tim Easton per exemple. I de Hayden no en parlem. Hem tengut una sortada de poder muntar aquests dos concerts abans d'acabar l'any.

I pel 2008 ja tenim una altra moguda en marxa. Se tracta d'una altra banda escocesa, els Dropkick. Na Marga "encara" no està tan il·lussionada com jo, però el darrer disc d'aquests al·lots és molt bo i la presència de Ross Taylor, ex-The Sundowns (un tio collonut que està moguent-ho tot i donarà alguna sorpresa al públic), els hi ha acabat de donar la força que per ventura no tenien sense ell.

Us deix amb una altra foto. És d'un roure centenari que es troba als afores del bonic poble de Sant Boi de Lluçanès. Per a mi Sant Boi i el "brunch" són sinònim de l'amor que sent per la meva al·lota. El seu preciós paisatge, aquell relax, aquell aire pur, em fan sentir més enamorat.

Unes recomanacions musicals

Avui m'han amenaçat per no escriure al blog, la qual cosa, ho he confessar, m'ha omplit de satisfacció.

Com que el meu nivell de concentració és ara mateix escàs, he pensat posar unes recomanacions musicals. Resulta que en els darrers temps estic enganxat a això que se diu MySpace. Navegar per aquesta immensa xarxa plena d'artistes és com estirar un fil d'Ariadna infinit. Tant que he arribat a suplicar-li al meu bon amic Joan Cabot que muntem una sessió DJ d'indie-americana, però no hi ha manera, ell està ara ficat en el "hip-hop" i per ara no hi ha qui el tregui.

Bé, a lo que anàvem. Les recomanacions. Posaré una breu frase sobre cada una.

- The Parson Red Heads. Grandiosos. Súper bon rollo, bona música, sol de califòrnia. El líder és n'Evan Way, però té enrolada tota la família i amics en aquesta banda que arriba a posar fins a nou músics sobre l'escenari. Atenció perquè podrien fer-se grans!

- The Broken West. Uns altres que "tela". Mig de bromes mig en serio jo dic que el seu primer disc "I Can't Go On, I'll Go On" és el millor disc de Wilco d'enguany. Per provocar un poc però no hi ha color amb el gris "Sky Blue Sky" dels de Chicago.

- The World Record. Jo mai he estat molt amant de l'indie indie però aquesta gent tenen una marxa i un optimisme molt contagiós. Estic enamorat del seu tema "We're #1".

- Hymns. Amb aquest grup he descobert els successors per dret propi del so dels primers dos discs de Golden Smog. Frescura, rock, pop, arrels, tot ben barrejat. Al seu disc hi ha com a mínim 5 o 6 temarros del copón.

- Great Lakes són un altre descobriment feliç. Combinen amb molta frescura aquell to entre glam i grandilocuent del Bowie dels primers setanta, tocs de brit-pop, tocs de folk i algun ramalasso progressiu.

- Lee Bob Watson és un outsider de San Francisco. Té tota la pinta de ser un inestable, un arrogant i un tímit, i té un encant especial. No arriba a ser Doug Sahm però voldria, conserva quelcom d'un passat que s'albira punk i admira a Frank Sinatra.

- El Capitán és una d'aquestes bandes de les que n'hi ha tantes als USA. Bones melodies, bones veus, bon rock'n'roll, ideals per un bar d'una carretera interestatal que travessi Arizona. Un encant.

- Goldrush són l'excepció. Són britànics, no americans. I es nota molt. No sol ser el tipus de banda que més m'atreu però tenen alguns temes com "Can't Give Up The Ghost" o "We Will Not Be Machines" que m'encanten i els pos sovint a l'MP3 o al cotxe.

I per ara crec que m'aturaré perquè encara faria un post illegible. Esper que almanco algunes de les propostes musicals siguin del vostre agrat. Si algú vol deixar algun comentari o aportació més seria fantàstic.

Retalls de vida

Tenc la immensa sort de tenir tan a prop la feina de casa que puc anar-hi amb una passejada de quart d'hora. No he d'agafar cotxe particular ni transport públic. El cas és que em tenc per observador i me n'he adonat avui matí que volia contar una cosa.

Es pot dir que la gent que camina pel carrer en aquella hora és sempre la mateixa. Hi ha un jove amb americana i maletí que també dur, com jo, els auriculars posats. No sé si escoltarà la ràdio o música. Hi un grupet d'al·lots i al·lotes que esperen el bus escolar, tots van vestits amb uniforme, ells amb calçons i elles amb falda. Hi ha una mare, que se veu que no l'és de tots, que sempre espera amb tot el grupet a que arribi l'autobús.

Un poc envant hi ha un al·lota molt plantosa, amb un cos de bandera que espera l'autobús i una dona gran negra que no és tan vistosa com la blanca. Me top també amb un conegut, informàtic que conec de la carrera que va en direcció oposada a la meva i al que cada matí dic "uep", però no tenc ni idea de que és de la seva vida, ni on fa feina.

Ja arribant a la feina hi ha una parella d'invidents que surten de casa seva amb un ca guia i amb bastons i enfilen cap a la Once que no és molt lluny. I també me trob amb una parella singular. Ell té aparcat un camió de distribució de gelats (no sabria dir la marca però surt un gelat al lateral, ja m'hi fixaré). Ell té aquella imatge típica del camioner rude, amb arracada a una orella, mirada desafiant i bàsicament un posat de bruto considerable. Ella és una al·lota molt joveneta, primeta, amb pinta de concursant de Gran Hermano Gairebé cada matí s'estan donant el filet a la porta del camió a base de bé quan pas per l'estreta acera procurant passar desaparcebut.

L'altre dia vaig enfilar cap a la feina amb una mica de retràs, cosa de deu minuts, i no em vaig topar amb cap d'aquests personatges (és el que són per a mi) i em vaig posar a pensar si se n'haurien adonat per un moment que no m'havien vist, si s'haurien plantejat si m'havia passat alguna cosa o si tendria vacances o si hauria canviat de feina.

No ho sabré mai, però em va fer gràcia el meu pensament.

Avui els he tornat a trobar i escrutava la seva mirada a veure si notava un alleujament, qualsevol mena de referència a que estaven satisfets de tornar-me a tenir al seu paisatge diari.

Com haureu endevinat, no he apreciat res, però és clar, tots nosaltres som especialistes en amagar el que pensam.

Dos línies...

Sóc un grunyon.

Després de tantíssim de temps sense escriure al bloc arrib aquí per remugar un poc.
Però és que estic una mica fins a dalt de sentir com se maltracta el nostre idioma, agafau-vos, a Catalunya Ràdio. Record que abans s'explicava que hi havia uns lingüistes que prenien nota de les incorreccions fetes pels locutors i després les repassaven amb aquests per millorar la seva competència lingüística. La majoria de les incorreccions que cometen són típics "barcelonismes" que fan molt mal a les orelles d'un oient mallorquí.

Us pos un parell d'exemples:

- "Vivenda" una paraula que aquí ens ha costat de deixar de banda però que ara ja sabem tots que hem de dir "habitatge", bé doncs a Catalunya Ràdio han fet marxa enrera i empren erròniament "vivenda".

- "Enfermetat" aquesta sí que em posa malalt!!! És terrible sentir aquesta paraula, doncs se pot sentir només posar el 93.3 FM.

- "Esgotar". "S'han esgotat les entrades pel concert de Police". Doncs no sé com ha estat això? Que tenen cames les entrades? Què corren pel Tibidabo amunt i avall? Que jo sabi les entrades, si s'han acabat, doncs s'han "exhaurit", no "esgotat", que és el que em passa a mi quan vaig en bicicleta.
- "Dos". Sí sí, "dos". Per exemple: "Fan falta dos setmanes", "Hi ha dos pilotes al camp". "Dues", en femení se diu "dues". Em posa dels nervis!!!!

I podria seguir. Una estona llarga. És molt trist perquè no fa tant Catalunya Ràdio era una garantia de model lingüístic. Tenien molta cura amb la parla i, a més, intentaven parlar al més estàndard possible, evitant caure en el dialectisme. Malauradament, ara ens trobam que cada dos per tres estan dient incorreccions i, per dissort, han abandonat la llengua estàndard que haurien d'emprar per un dialectisme barceloní, molt influenciat pel castellà i, segons la meva opinió, provincià.

Una pena.

No crec en vosaltres

Assistesc com a preocupat espectador a la creixent tensió en la política espanyola a nivell estatal. Potser l'espurna per aquesta darrera explosió l'ha donada l'afer De Juana Achaos, però no és menys cert que el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero.

Estau d'acord?

Bé, doncs tornem a llegir la frase: "el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero".

És que em té molt trist això. Resulta que el govern inicia una sèrie de contactes que tenen com a objectiu final la desaparició d'un càncer de la nostra democràcia com és ETA. El que tenc molt clar és que les postures inamovibles políticament no han portat en molts anys el final de la banda (que era una de les promeses de l'anterior president, sr. Aznar). Ell va fracassar emprant els seus mètodes i ara hi ha una altre partit al govern que ho està provant amb uns altres mitjans (negociar, parlar-ne). Si al final fracassa, hauria de ser sense l'ajuda dels altres partits, crec jo, i per tant estic frontalment en contra de que des d'un partit polític democràtic, se vulgui, se desitgi que fracassi el procés de pau.

En tota negociació hi ha cessions per part de les dues parts, s'arriba a acords i aquests s'han de complir i se suposa que hi ha una planificació temporal prevista (allò que ara en diuen "full de ruta") que hauria d'encaminar a un final feliç: el dia en que a la política espanyola no s'hagi de parlar de terrorisme d'ETA. Perquè, això seria un final feliç, no? És que segons qui escolt parlar sembla que diu que res de negociar, que compliment estricte de les penes, il·legalització de partits polítics, tancament de mitjans de premsa, etc. Bàsicament estic d'acord, però si s'ha de renunciar a alguna cosa per tal d'obtenir un futur de pau, doncs en som partidari.

Com deia, crec que és immoral la postura actual del PP. No només pel fet que situa les víctimes de terrorisme d'ETA a la primera plana política i fa bandera dels seus postulats (la qual cosa no és gens recomanable si volem arribar a un Estat en pau), sinó perquè acaba confrontant de forma molt agressiva les persones. Sé ben cert que qualsevol que comulgui amb aquesta manera de fer que pugui llegir aquest bloc, pensarà que som, com a mínim, un irresponsable de pensar això, però probablement pensarà coses molt pitjors, i, fins i tot, pensarà que la gent de la meva calanya sobra al seu país. I és una pena, perquè jo crec que amb una manera més respectuosa de tractar les conviccions de la gent, possiblement tots hi cabríem millor dins l'Estat i ens sentiríem més part d'un mateix projecte. En moments com el que es viu ara, les temptacions de deixar-se dur per un pessimisme cap a un projecte comú espanyol són molt grosses.

I un apunt final. Si immoral me pareix la postura actual del PP, barroera i xapucera me pareix la postura del PSOE que enlloc de fer pedagogia del procés de pau no saben més que replicar un "doncs vosaltres també ho feieu" o, com diria un nin "rebota rebota y en tu culo explota". Sí, me pareix que aquest és el nivell del PSOE i del govern.

Com a ciutadà preocupat per la situació de l'ensenyament dels nostres fills, pel preu de l'habitatge i de la vida en general, per l'estabilitat laboral, per la destrucció del paisatge, per la pèrdua de la cultura i la llengua catalanes, etc, no puc més que dir-vos que no em sent representat per cap d'aquests partits majoritaris que amb l'altaveu dels seus mitjans afins inunden els caps de les persones de missatges negatius de destrucció de la convivència.

No crec en vosaltres.