No crec en vosaltres

Assistesc com a preocupat espectador a la creixent tensió en la política espanyola a nivell estatal. Potser l'espurna per aquesta darrera explosió l'ha donada l'afer De Juana Achaos, però no és menys cert que el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero.

Estau d'acord?

Bé, doncs tornem a llegir la frase: "el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero".

És que em té molt trist això. Resulta que el govern inicia una sèrie de contactes que tenen com a objectiu final la desaparició d'un càncer de la nostra democràcia com és ETA. El que tenc molt clar és que les postures inamovibles políticament no han portat en molts anys el final de la banda (que era una de les promeses de l'anterior president, sr. Aznar). Ell va fracassar emprant els seus mètodes i ara hi ha una altre partit al govern que ho està provant amb uns altres mitjans (negociar, parlar-ne). Si al final fracassa, hauria de ser sense l'ajuda dels altres partits, crec jo, i per tant estic frontalment en contra de que des d'un partit polític democràtic, se vulgui, se desitgi que fracassi el procés de pau.

En tota negociació hi ha cessions per part de les dues parts, s'arriba a acords i aquests s'han de complir i se suposa que hi ha una planificació temporal prevista (allò que ara en diuen "full de ruta") que hauria d'encaminar a un final feliç: el dia en que a la política espanyola no s'hagi de parlar de terrorisme d'ETA. Perquè, això seria un final feliç, no? És que segons qui escolt parlar sembla que diu que res de negociar, que compliment estricte de les penes, il·legalització de partits polítics, tancament de mitjans de premsa, etc. Bàsicament estic d'acord, però si s'ha de renunciar a alguna cosa per tal d'obtenir un futur de pau, doncs en som partidari.

Com deia, crec que és immoral la postura actual del PP. No només pel fet que situa les víctimes de terrorisme d'ETA a la primera plana política i fa bandera dels seus postulats (la qual cosa no és gens recomanable si volem arribar a un Estat en pau), sinó perquè acaba confrontant de forma molt agressiva les persones. Sé ben cert que qualsevol que comulgui amb aquesta manera de fer que pugui llegir aquest bloc, pensarà que som, com a mínim, un irresponsable de pensar això, però probablement pensarà coses molt pitjors, i, fins i tot, pensarà que la gent de la meva calanya sobra al seu país. I és una pena, perquè jo crec que amb una manera més respectuosa de tractar les conviccions de la gent, possiblement tots hi cabríem millor dins l'Estat i ens sentiríem més part d'un mateix projecte. En moments com el que es viu ara, les temptacions de deixar-se dur per un pessimisme cap a un projecte comú espanyol són molt grosses.

I un apunt final. Si immoral me pareix la postura actual del PP, barroera i xapucera me pareix la postura del PSOE que enlloc de fer pedagogia del procés de pau no saben més que replicar un "doncs vosaltres també ho feieu" o, com diria un nin "rebota rebota y en tu culo explota". Sí, me pareix que aquest és el nivell del PSOE i del govern.

Com a ciutadà preocupat per la situació de l'ensenyament dels nostres fills, pel preu de l'habitatge i de la vida en general, per l'estabilitat laboral, per la destrucció del paisatge, per la pèrdua de la cultura i la llengua catalanes, etc, no puc més que dir-vos que no em sent representat per cap d'aquests partits majoritaris que amb l'altaveu dels seus mitjans afins inunden els caps de les persones de missatges negatius de destrucció de la convivència.

No crec en vosaltres.

Those Attic Lights

Attic Lights a Sa Birreria
Originally uploaded by joanet.

L'experiència (després de sis concerts començ a detectar *punts comuns*) em diu que cada vegada que he muntat un concert, tot seguit arriba una ressaca (evidentment no m'estic referint a res relacionat amb el consum d'alcohol). De vegades més minsa, de vegades menys. És una sensació de buit emocional repentí. Crec que puc dir que està en relació directa a l'apreci que en el poc però intens temps de convivència amb els artistes, hem pogut agafar (i ara deixeu-me emprar el plural per a referir-me no només a mi sinó a una part importantíssima de tot el tinglado com és na Marga).

Però parlaré de mi. Ara mateix tenc una ressaca terrible. Trob un buit a l'estòmac que em fa mal i una sensació de picor als ulls. En Kevin, en Colin, en Tim, en Noel i en Jamie han estat tan fantàstics que estic impactat. Són bona gent, tenen un talent extraordinari, se fan estimar, són entranyables.

En aquesta banda la química funciona. Els talents compositius de'n Kevin i en Colin són molt apreciables i a més es combinen a la perfecció (jo diria que s'influeixen mútuament d'una manera brutal). En Tim dóna una pinzellada de distinció amb el seu toc folkie amb la pedal-steel. En Noel és un cas curiós de cantant i guitarrista reconvertit en bateria (quan el que jo coneixia fins ara eren bateries reconvertits a guitarristes, léase Dave Pirner o, com no, L.A.), i en un bon bateria. I una menció especial se la mereix en Jamie. No només és un gran músic supercomplet (guitarra solista, harmònica, veu) sinó que és el veritable puntal de la banda. Un home que sempre està pendent de tots els altres, de que tots estiguin a puesto, de que tothom quedi satisfet, de no decebre mai, de cohesionar el grup. Ell porta el timó, i molt bé que ho fa. Tots els grups necessiten un Jamie! (I tots els promotors de concerts!).

A més s'han donat algunes d'aquelles curiositats que només arribes a saber quan estàs implicat. Aquesta vegada n'hi ha dues que me semblen molt interessants de contar. Una és que la mare de'n Kevin Sherry és cosina bona de'n David Byrne (Talking Heads). L'altra és que ha resultat que viu a Palma un bon amic dels Attic Lights, ni més ni menys que Craig Macintosh que és cantant i líder dels Dogs Die In Hot Cars (una altra de les bones bandes que estan sortint d'Escòcia i més concretament de Glasgow). En Craig viu al centre de Palma, aferrat a la Plaça Major i està en un període en què no sap si els DDIHC seguiran endavant o no (tant de bo que sí!). En Craig ha estat un tio collonut, molt simpàtic i amb qui és un gust parlar. No només té un gran talent sinó que a més sap molt de música. D'ell és l'encertada comparació entre els Attic Lights i Phil Spector: per a ell part de la personalitat dels Attics té a veure amb la manera com accentuen algunes parts dels seus temes amb una mena d'explosió sonora de tots els instruments, que en això se semblen a en Phil Spector, però en realitat de forma diferent. Curiosa teoria que potser tengui part de veritat.

Quant als concerts, les previsions de reserves eren "regulars", després d'una darrera setmana de promoció en què vaig esser molt persistent amb els periòdics, ràdios, i també amb tot conegut que se me passava per davant. I tot perquè estava segur que qui vengués estava a punt de presenciar l'actuació d'un dels grups més frescs i en forma que se pot veure.

Dissabte quan anàvem cap a Factoria estava força tranquil, tenia la sensació que les coses anirien bé i retrobar-nos amb l'escenari de l'actuació dels Redlands em feia molta il·lussió. Vaig quedar molt sorprès de l'afluència de gent, uns 130 en total contant els convidats que varen venir. He de fer una menció especial als meus nous amics, els Melancholy Mechanics. Deia na Marga al seu bloc, abans de que arribassin els Attic Lights, que només per conéixer els Melancholy Mechanics, ja valia la pena haver muntat això. No puc estar més d'acord. N'Alberto i en Joan no només són una parella amb molt talent, actitud i ganes, sinó que són uns tipus collonuts, faré el que pugui de la meva modesta part per a que tenguin sort en aquest difícil món de la música. Bé, doncs els Mechanics varen fer una actuació espectacular, tant professional com passional. Hi ha divisió d'opinions a la parròquia sobre si la gent se quedava amb els Attics o amb els Mechanics. Em va fer molta il·lussió que em signassin el setlist i que em regalassin una còpia del seu disc (a veure si aviat el poden publicar!). L'actuació dels Attics va ser molt bona. Crec que varen començar amb una certa timidesa, però que gradualment agafaren confiança amb el públic i acabaren a tope, fent una meravellosa actuació. La gent de les primeres files cantava, ballava i s'ho passava bé. La putada, perdonau l'expressió, ens la va fer el tècnic de so, un niñato que no té ni idea del que és un concert de rock que amb un gest absolutament inexplicable va abaixar el so immediatament després de finalitzar els Attics el seu concert, impedint així que fessin uns bisos que la gent estava esperant. Una taca que no espenya en absolut una gran nit i una col·laboració extraordinària de part de la Factoria de So i, molt especialment, de'n Miquel (moltes gràcies per tot!).

El postconcert també va estar molt bé. La gent se n'anava contenta, amb un somriure a la cara, i durant una bona estona els Attics, en Craig i s'al·lota, els Melancholy Mechanics, en John Tirado i n'Iskra, en Joan i en Pep de Petit, en Joan Cabot i na Pilar i uns quans amics més ens quedàrem per Factoria bevent i conversant.

I, aquesta vegada, hi va haver una segona part.

Sí, no podíem anunciar-ho abans per no perdre clientela però l'endemà diumenge els Attic Lights varen fer una actuació 100% acústica (sense micros, sense amplis, només guitarres acústiques i veus) a La Birreria, el petit i encantador bar de Pollença. Molt poca gent es va passar per allà, però els que hi anaren no ho oblidaran! Si en l'actuació elèctrica qui portava el pes del grup era en Kevin, a La Birreria un borratxet Colin fou qui va donar l'espectacle. I quin espectacle! De repent es va revelar un veritable showman que cantava a les al·lotes dedicant-lis les cançons i dient-lis que les estimava, treguent-se el jersei i la camisa i amenaçant amb un strip-tease! L'episodi de després amb un Colin amenaçat (i mossegat) per dos cans minúsculs que anaven amb uns indigents al carrer ens va fer riure a tots menys a ell, pobre. Però l'actuació a La Birreria, sense tenir absolutament res a veure amb la del dia anterior va ser també genial, vàrem veure una cara més canalla dels Attics, i de'n Colin especialment. Aquest home és una mina!

Els trobarem a faltar.

Na Marga té raó quan em diu que, "i ara, què farem?". És ver, els Attic Lights han deixat un llistó que dificilment cap altra promoció que pugui fer podrà igualar, però no crec que això mati Pecan Pie. Passaran uns dies, unes setmanes, i segur que tornarem a tenir ganes d'armar-la, però ara estic encara en estat de shock.

Per despedir-me, donar alguns dels més sentits agraïments. Primer de tot a la meva tia Ana per donar-me sempre tants ànims i tanta energia positiva des de la distància, de fet, si això significa alguna cosa, m'agradaria dedicar-li tot aquest escrit a ella; després als dos amics que més m'ajuden a fer arribar la veritat pecanpiera al món: Joan Cabot i Joan Vich; també a na Rosa, n'Enric i en Miquel de Factoria per totes les facilitats; a en Toni i en Pep de La Birreria (la pròxima vegada hem de millorar algo per a que vengui més gent); com no als Melancholy Mechanics per portar-se tant de puta mare i fer un concert grandiós; a en John i n'Iskra per venir a donar una mà (què hagués estat del so sense en John!); al 3r pecan pie (Lluís forever!); i a molts amics que varen venir com n'Ernest, en Biel, en Xisco i na Vir, na Pilar, n'Andrés i en Joel, na Lee, en Tomeu, na Fàtima, etc. Moltes gràcies a tots, i esper que ho disfrutassiu com nosaltres!

L'aventura continua: Attic Lights

Attic Lights
Originally uploaded by joanet.

Vos assegur que hi ha moments en què pens: "qui redimoni em mana ficar-me en aquests merders?".

Aquests 5 xavalots de la foto s'estiran a casa nostra aquest cap de setmana i venen amb ganes de passar-s'ho bé. Ai ai, un no sap mai quins són els límits dels britànics!

La realitat és que no muntava un concert d'un grup tan desconegut des dels Redlands (a en Dave Doughman ja el coneixia la parròquia, a en Mark Olson i na Victoria Williams no havien de menester presentació i a en Tim Easton no tant però és un home d'una trajectòria inqüestionable i si algú es molestava en cercar per internet s'hagués trobat tota la seva carrera). En canvi els Attic Lights són molt poc coneguts, llevat d'Escòcia, on són considerats una de les seves millors perles, encara a punt de sortir de l'ostra.

Us explicaré una mica la veritat de la història (quan un posa en una mateixa frase les paraules "veritat" i "història" és per capturar l'atenció del lector -aquí hauria de dir "amable lector", però he trobat que era massa ensabonament-).

Aquest estiu na Marga i jo ens pegàrem un superviatge per Escòcia del que encara tenc grans i vívids records. Poc abans de partir vaig cercar quins grups de rock d'aquelles latituds podien ser interessants i vaig trobar alguns, però n'hi havia un que actuava a "només" 100km d'una de les nostres parades. Es tractava de la ciutat (més aviat poblet) d'Ullapool, a gairebé 100km d'Inverness. I el grup era (ara és quan creieu que ho endevinau) Dropkick. Havia escoltat a la seva web alguns temes i tenien bona pinta: country alternatiu amb melodies molt pop, banjos , mandolines i base de rock.

Així que cap a Ullapool manca gent. Però, resulta que Dropkick giraven amb un altre grup, ara sí, uns tals Attic Lights. No sabíem què tal serien. Quan al local de torn (un restaurant) entren devers 12 o 13 tios i se posen a muntar l'escenari no sabíem qui era dels Attics i qui dels Dropkick, però se veia que hi havia un bon rollo entre tots. A fora tenien una furgo que compartien mentre feien un tour per tot el país, the old rock'n'roll way of life!

Després d'una llarga espera (qué curtes són les coca-coles i les cerveses quan esperes) els que començaren eren una colla de 5 barbuts que ens deixaren astorats amb una música totalment desenfadada, rockera, popera, amb unes veus increïbles, un desparpall i una festa que flipàvem... i encara no estàvem segurs de qui eren. Però se varen presentar: eren els Attic Lights. Bateria, dues guitarres, una pedal-steel, un baix i 4 cantants!

Com un posseït vaig anar a comprar-lis els dos EPs en acabar el concert i a xerrar amb ells de lo entusiasmat que estava i de lo molt que m'havien agradat. En Colin, el meu interlocutor i baixista-cantant, pareixia un al·lot tímit i crec que flipava que en un restaurant del perdut poble d'Ullapool un estranger amb accent i més ganes que pericia amb l'idioma li digués que era lo millor que havia escoltat en directe aquell any.

Quant a Dropkick, la veritat és que quedaren un poc eclipsats i, de fet, partírem abans d'acabar perquè estàvem molt cansats, sinó segur que haguéssim quedat fins al final.

I d'allà, a aquí. Ja sabeu: emails, quins vols hi pugui haver baratets? (s'han quedat en no baratets), podeu venir? i, en definitiva, posar en marxa tota la maquinària.

Com anirà tot? La setmana que vé ho podré contar. Ara només em queda assegurar, per tot lo més sagrat, que qui no vengui al concert s'està equivocant perquè si els Attic Lights no t'agraden, és que no t'agrada la música pop. (demanau-li a l'amic Joan Vich que té un CD que li vaig copiar la setmana passada, demanau-li).

Anti nou blogger

Entrada al Blogger
Originally uploaded by joanet.

Ara no estic segur si era per Catalunya Ràdio o per TV3 però record un programa català on hi havia una secció on els col·laboradors deien que "els treia de polleguera". Era graciós i aquesta expressió catalana sempre m'ha cridat l'atenció.

Doncs a mi em treu de polleguera el canvi de versió del Blogger. Si han fet un Blogger nou i més xulo, doncs basta que ens canviín la versió a tots de cop i llests, però, això de les absorcions de webs pels gegants (Google, Yahoo o Microsoft) em toca els dellonsis. Primer va ser Hotmail fagocitat per Microsoft, després supós que molts més, però ara venen els de Blogger amb la p#t@ comèdia aquesta.

Durant un temps hi havia el rollo de la versió beta i jo passava olímpicament. Ara ja és la versió bona, la nova, la guai, la cool i als vagos com jo ens fan entrar per "versión antigua de Blogger". Sí, de sobte som "antiguos", uns carques, uns demodés. Ara pareix que per pena encara ens deixen escriure aquí, però està clar que si no ens canviam és que som uns pringats perquè el nou Blogger està tan de puta mare!

Doncs a mi no em fa gràcia que d'un dia a l'altre ara Blogger resulti que és Google.

I tres quarts del mateix amb Flickr (de fet és des d'on estic escrivint tot això). Ara Flickr és de Yahoo, au, i als pobres diables que vàrem estar allà quan Flickr no era ningú (ens haurien de besar els peus, je je) ara ens diuen que som els "Old skool members" (escrivint "school" malament però més "cool", quin oi que fan!).

Bé, doncs no em dóna la gana de canviar-me ni a Goolge-Blooger ni a Yahoo-Flickr. Seguiré al pie del cañon essent un vell, un desfassat i un cascarràbies.

Fins que no em quedi més alternativa... el pitjor de tot és que acabaré passant el dia menos pensat!

La frase del dia

Seria pel context, pel moment o pel que fos però la frase del dia que m'han dit avui és la següent:

<< De vegades confonc el mallorquí amb l'anglès >>

Genial!

L'evidència de la gota

Avui m'ha tocat caminar sota la pluja pel carrer. Havia pensat, oh il·lús!, que no hauria de menester el paraigües.

La sensació de les fredes gotes caient sobre la closca m'ha fet adonar de forma cruel i sense subterfugis que cada cop estic més calb. La natura no menteix!

Tim Easton i John Tirado

John Tirado amb Tim Easton
Originally uploaded by joanet.

M'havia oblidat de contar-vos l'experiència del concert de'n Tim Easton amb en John Tirado. Imperdonable.

Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.

El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.

El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.

I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.

Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.

Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).

No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.