Vos assegur que hi ha moments en què pens: "qui redimoni em mana ficar-me en aquests merders?".
Aquests 5 xavalots de la foto s'estiran a casa nostra aquest cap de setmana i venen amb ganes de passar-s'ho bé. Ai ai, un no sap mai quins són els límits dels britànics!
La realitat és que no muntava un concert d'un grup tan desconegut des dels Redlands (a en Dave Doughman ja el coneixia la parròquia, a en Mark Olson i na Victoria Williams no havien de menester presentació i a en Tim Easton no tant però és un home d'una trajectòria inqüestionable i si algú es molestava en cercar per internet s'hagués trobat tota la seva carrera). En canvi els Attic Lights són molt poc coneguts, llevat d'Escòcia, on són considerats una de les seves millors perles, encara a punt de sortir de l'ostra.
Us explicaré una mica la veritat de la història (quan un posa en una mateixa frase les paraules "veritat" i "història" és per capturar l'atenció del lector -aquí hauria de dir "amable lector", però he trobat que era massa ensabonament-).
Aquest estiu na Marga i jo ens pegàrem un superviatge per Escòcia del que encara tenc grans i vívids records. Poc abans de partir vaig cercar quins grups de rock d'aquelles latituds podien ser interessants i vaig trobar alguns, però n'hi havia un que actuava a "només" 100km d'una de les nostres parades. Es tractava de la ciutat (més aviat poblet) d'Ullapool, a gairebé 100km d'Inverness. I el grup era (ara és quan creieu que ho endevinau) Dropkick. Havia escoltat a la seva web alguns temes i tenien bona pinta: country alternatiu amb melodies molt pop, banjos , mandolines i base de rock.
Així que cap a Ullapool manca gent. Però, resulta que Dropkick giraven amb un altre grup, ara sí, uns tals Attic Lights. No sabíem què tal serien. Quan al local de torn (un restaurant) entren devers 12 o 13 tios i se posen a muntar l'escenari no sabíem qui era dels Attics i qui dels Dropkick, però se veia que hi havia un bon rollo entre tots. A fora tenien una furgo que compartien mentre feien un tour per tot el país, the old rock'n'roll way of life!
Després d'una llarga espera (qué curtes són les coca-coles i les cerveses quan esperes) els que començaren eren una colla de 5 barbuts que ens deixaren astorats amb una música totalment desenfadada, rockera, popera, amb unes veus increïbles, un desparpall i una festa que flipàvem... i encara no estàvem segurs de qui eren. Però se varen presentar: eren els Attic Lights. Bateria, dues guitarres, una pedal-steel, un baix i 4 cantants!
Com un posseït vaig anar a comprar-lis els dos EPs en acabar el concert i a xerrar amb ells de lo entusiasmat que estava i de lo molt que m'havien agradat. En Colin, el meu interlocutor i baixista-cantant, pareixia un al·lot tímit i crec que flipava que en un restaurant del perdut poble d'Ullapool un estranger amb accent i més ganes que pericia amb l'idioma li digués que era lo millor que havia escoltat en directe aquell any.
Quant a Dropkick, la veritat és que quedaren un poc eclipsats i, de fet, partírem abans d'acabar perquè estàvem molt cansats, sinó segur que haguéssim quedat fins al final.
I d'allà, a aquí. Ja sabeu: emails, quins vols hi pugui haver baratets? (s'han quedat en no baratets), podeu venir? i, en definitiva, posar en marxa tota la maquinària.
Com anirà tot? La setmana que vé ho podré contar. Ara només em queda assegurar, per tot lo més sagrat, que qui no vengui al concert s'està equivocant perquè si els Attic Lights no t'agraden, és que no t'agrada la música pop. (demanau-li a l'amic Joan Vich que té un CD que li vaig copiar la setmana passada, demanau-li).
dilluns, de gener 29, 2007
divendres, de gener 26, 2007
Anti nou blogger
Ara no estic segur si era per Catalunya Ràdio o per TV3 però record un programa català on hi havia una secció on els col·laboradors deien que "els treia de polleguera". Era graciós i aquesta expressió catalana sempre m'ha cridat l'atenció.
Doncs a mi em treu de polleguera el canvi de versió del Blogger. Si han fet un Blogger nou i més xulo, doncs basta que ens canviín la versió a tots de cop i llests, però, això de les absorcions de webs pels gegants (Google, Yahoo o Microsoft) em toca els dellonsis. Primer va ser Hotmail fagocitat per Microsoft, després supós que molts més, però ara venen els de Blogger amb la p#t@ comèdia aquesta.
Durant un temps hi havia el rollo de la versió beta i jo passava olímpicament. Ara ja és la versió bona, la nova, la guai, la cool i als vagos com jo ens fan entrar per "versión antigua de Blogger". Sí, de sobte som "antiguos", uns carques, uns demodés. Ara pareix que per pena encara ens deixen escriure aquí, però està clar que si no ens canviam és que som uns pringats perquè el nou Blogger està tan de puta mare!
Doncs a mi no em fa gràcia que d'un dia a l'altre ara Blogger resulti que és Google.
I tres quarts del mateix amb Flickr (de fet és des d'on estic escrivint tot això). Ara Flickr és de Yahoo, au, i als pobres diables que vàrem estar allà quan Flickr no era ningú (ens haurien de besar els peus, je je) ara ens diuen que som els "Old skool members" (escrivint "school" malament però més "cool", quin oi que fan!).
Bé, doncs no em dóna la gana de canviar-me ni a Goolge-Blooger ni a Yahoo-Flickr. Seguiré al pie del cañon essent un vell, un desfassat i un cascarràbies.
Fins que no em quedi més alternativa... el pitjor de tot és que acabaré passant el dia menos pensat!
Doncs a mi em treu de polleguera el canvi de versió del Blogger. Si han fet un Blogger nou i més xulo, doncs basta que ens canviín la versió a tots de cop i llests, però, això de les absorcions de webs pels gegants (Google, Yahoo o Microsoft) em toca els dellonsis. Primer va ser Hotmail fagocitat per Microsoft, després supós que molts més, però ara venen els de Blogger amb la p#t@ comèdia aquesta.
Durant un temps hi havia el rollo de la versió beta i jo passava olímpicament. Ara ja és la versió bona, la nova, la guai, la cool i als vagos com jo ens fan entrar per "versión antigua de Blogger". Sí, de sobte som "antiguos", uns carques, uns demodés. Ara pareix que per pena encara ens deixen escriure aquí, però està clar que si no ens canviam és que som uns pringats perquè el nou Blogger està tan de puta mare!
Doncs a mi no em fa gràcia que d'un dia a l'altre ara Blogger resulti que és Google.
I tres quarts del mateix amb Flickr (de fet és des d'on estic escrivint tot això). Ara Flickr és de Yahoo, au, i als pobres diables que vàrem estar allà quan Flickr no era ningú (ens haurien de besar els peus, je je) ara ens diuen que som els "Old skool members" (escrivint "school" malament però més "cool", quin oi que fan!).
Bé, doncs no em dóna la gana de canviar-me ni a Goolge-Blooger ni a Yahoo-Flickr. Seguiré al pie del cañon essent un vell, un desfassat i un cascarràbies.
Fins que no em quedi més alternativa... el pitjor de tot és que acabaré passant el dia menos pensat!
diumenge, de gener 07, 2007
La frase del dia
Seria pel context, pel moment o pel que fos però la frase del dia que m'han dit avui és la següent:
<< De vegades confonc el mallorquí amb l'anglès >>
Genial!
<< De vegades confonc el mallorquí amb l'anglès >>
Genial!
dimecres, de desembre 20, 2006
L'evidència de la gota
Avui m'ha tocat caminar sota la pluja pel carrer. Havia pensat, oh il·lús!, que no hauria de menester el paraigües.
La sensació de les fredes gotes caient sobre la closca m'ha fet adonar de forma cruel i sense subterfugis que cada cop estic més calb. La natura no menteix!
La sensació de les fredes gotes caient sobre la closca m'ha fet adonar de forma cruel i sense subterfugis que cada cop estic més calb. La natura no menteix!
dimarts, de desembre 12, 2006
Tim Easton i John Tirado
M'havia oblidat de contar-vos l'experiència del concert de'n Tim Easton amb en John Tirado. Imperdonable.
Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.
El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.
El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.
I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.
Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.
Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).
No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.
Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.
El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.
El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.
I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.
Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.
Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).
No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.
Osnabrück
Mentre ens acostam al nadal com si en un pendent increïblement vertical estiguessim, la setmana passada, aprofitant el pont de la constitució, na Marga i jo mos n'anàrem de viatget a Osnabrück, Alemanya.
A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.
Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).
Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.
Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.
Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!
Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.
Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)
A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.
Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).
Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.
Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.
Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!
Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.
Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)
dilluns, de novembre 20, 2006
Pecan Pie #5: Tim Easton (support needed)
Quan fa un any i mig vaig llençar-me a muntar el primer concert Pecan Pie, que al final va materialitzar-se en aquella entranyable visita de'n Gabe Minnikin que sempre recordaré per tants i tants motius, la primera persona en qui havia pensat era amb en Tim Easton. El que em va comentar quan vaig aconseguir contactar amb ell era que en aquells moments estava enregistrant nou disc i que estava col·laborant amb ell en Gary Louris dels Jayhawks. Aleshores no va poder ser però ara a la fi, quan està girant amb el disc nou, "Ammunition", arribarà a la nostra illeta.
El primer disc que vaig escoltar seu fou "The Truth About Us" (2001). M'hi vaig acostar per la notícia de que Wilco (al complet) li feien de banda d'acompanyament. Em va sorprendre molt gratament descobrir un tio amb tant de talent. Era un cantautor, però al mateix temps sonava totalment fresc, com un grup de pop o de rock. I a més tenia una curiosa característica, que les cançons, tant la música com les lletres, ràpidament entraven a formar part del meu "inconscient musical" (no sé com dir-li a aquest espai de la ment on s'estojen les melodies i els texts de les cançons que et passes el dia taral·lejant). D'aquell disc encara m'acompanyen temes com "Happy Now", "Get Some Lonesome" o la història de loser per antonomàsia "I Would Have Married You".
Han passat els anys, i els discs, i Tim segueix molt en forma. El seu nou disc és collonut i per primera vegada té una orientació un poc més contestataria (en lo polític, social i religiós) d'algunes coses del seu país que li desagraden. És el seu disc més Dylan fins a la data. Per sort manté intacte aquesta ràbia mal continguda (en algunes coses em recorda al David Lowery de Cracker) i mal dissimulada com al tema "Dear Old Song & Dance", un dels millors temes que he escoltat enguany on es fa una certa autoparòdia del clàssic "sex, drugs & rock'n'roll".
M'agradaria molt que la gent que s'enteri del concert s'animi a venir de Sa Pobla, baldament no conegui en Tim Easton de res. Us animaria a fer algo tan fàcil com entrar al seu MySpace (i també al de la seva altra identitat com a Dark Watson) i escolteu la música que té penjada. La data de dissabte 2 ha caigut al bell mig d'una setmana en què hi haurà molts concerts a Mallorca i no sé fins a quin punt la gent potser escollirà assisitir a uns o a altres. Em fa una mica de por. El que puc garantir és que els que decidiexin acostar-se a Sa Pobla dissabte 2 tendran l'oportunitat de gaudir d'un dels millors concerts de l'any, d'això n'estic convençut perquè la qualitat, la intensitat i el talent de Tim Easton no ofereixen cap dubte. Tant de bo pogueu donar suport a Pecan Pie en aquest moment.
Ja comentarem la jugada postconcert.
Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
