divendres, d’octubre 21, 2005

Aquest trull em dóna vida!


poster verd copia
Originally uploaded by joanet.

La veritat és que les darreres setmanes duc un estat d'alteració força evident per la gent que m'envolta (això, ara per ara vol dir la meva al·lota) que, tot s'ha de dir, s'ho està agafant amb força tranquil·litat i col·laboració, però està un poc asustada de com pot reaccionar la seva parella (aquest som jo) quan arribi el dia.

Ups, per mi que vos hauria d'haver explicat la causa de l'alteració. Doncs aquesta no és altra que l'organització del concert dels Redlands (veure el post anterior).

Me fa ganes explicar un poc com a anat tot, ni que sigui per enrecordar-me quan vulgui organitzar-ne el següent o pel divertiment en el futur quan pensi... i com redimonis me ficava jo en aquests embulls??? Aferrau-vos que aquest serà llarg.

Tot comença amb la intenció de fer les coses (això se suposa), però realment la primera pasa és contactar per email amb l'artista que vols portar. Jo tenia un pool que anava des dels més ambiciosos (Okkervil River) als més desconeguts (Jim Bryson). La realitat després és que es tracta d'agafar l'oportunitat i els Redlands, que tenen un primer disc que m'encanta, per veu del seu líder i cantant Alex Elton-Wall es mostraren disposts a venir a Mallorca en les paupèrrimes condicions que jo els proposava: pagar els vols, dormir a casa meva i que recaudin el que puguin de la venda de CD i camisetes.

Quan l'acord és ferm (això es nota amb el to del mail i el de n'Alex era molt esperançador) cal començar a cercar una data que vagi bé a la banda i que, en la mesura de lo possible, em convengui a mi. Com que això ho vàrem pactar cap a finals d'agost perquè el preu dels bitllers estava força bé, no hi havia manera de saber la programació d'altres esdeveniments culturals i com que sempre pens el pitjor, fins que no he vist definida l'oferta cultural he estat pensant que el mateix dia actuaria Wilco per aquí i el concert seria un complet desastre. Per sort això no ha estat així i la setmana del concert no hi ha gaires alternatives.

Bé, continuem. Ara cal trobar on farem el concert i detectar les necessitats. Després de xerrar amb el Consell vaig apostar per la Factoria de So. No és un lloc habitual pels concerts d'americana, però presenta alguns avantatges interessants. És una sala de concerts de tamany mig, molt adequada per portar tot un grup com els Redlands, a més el Consell col·labora proporcionant tot l'equipament de so necessari, i a més, és un lloc molt bonic! La por de que els "palmesanos" venguin o no hi és, però pens que si s'han avesat a anar a Lloseta i a sa Pobla, Santa Maria els queda més a prop. Va costar un poc confirmar el lloc perquè la Factoria es troba en plena època de canvis (esperem que per a bé), però al final la bona disposició de na Rosa Deyà i en Pere Soler han ajudat molt. Amb ells m'ha tocat tractar el tema de les necessitats tècniques del grup i m'han proporcionat un tècnic de so al qual sí hauré de pagar (tot no podia ser gratis).

I ara vé la part promocional, que és molt important. El públic a qui li pot interessar el concert se n'ha d'assebentar, sinó ja hem begut oli. La promoció se menja la majoria del temps pel promotor (promoció, promotor... ara ho veig!) i consisteix de: edició i distribució de material publicitari, actualització de la web, aconseguir aparéixer als mitjans (als especialitzats i als generalistes), campanya de mailing... Passaré a explicar una mica com ha anat cada punt.

L'edició de pósters que vaig fer pels concerts de'n Gabe Minnikin varen ser simples fotocòpies. Ara volia algo millor, però això també suposa més euros. Vaig mirar de xerrar amb Sa Nostra per si podien col·laborar d'alguna forma i se varen avenir a cobrir l'anunci al Youthing (la publicació especialitzada de referència a Mallorca), a posar una notícia al seu suplement del Diari de Mallorca i a pagar els pósters. Al final no han cobert del tot el tema dels pósters, però en general la seva ajuda ha estat important. A part he fet els flyers, simples fotocòpies, sobre paper de fol normal. La veritat és que m'ha agradat molt dissenyar els pósters, flyers, ..., i crec que han quedat molt bé. Ara vé lo divertit, fer el repartiment d'aquest material. Per això lo primer ha estat confeccionar una llista dels llocs on penjar-los, basant-me molt en els locals que apareixen al Youthing amb programació musical i també en algunes tendes de roba "indie", tendes de discs, alguns restaurants de les zones on va el públic objectiu... La llista que m'ha sortit és llarga i requerirà d'un parell de dies.

Quant a lo de la web. He remodelat un poc la web de Pecan Pie i hi ha tota la informació del lloc, el preu. També he creat un formulari de contacte i gràcies a en Xisco Lladó (Mr. ZigaZaga) tenc una adreça de correu nova molt xula només per això i dins el domini pecan-pie.org. En el futur m'agradaria fer-la més atractiva quant a disseny, però per ara val.

Quant als mitjans, per a mi està ben clar que el més important és el Youthing per quant és la guia que tothom llegeix per estar informat dels concerts a Mallorca. Com ja deia, Sa Nostra s'encarrega de l'anunci i després en Gabi del Youthing m'ha demanat que faci el text que apareixerà a l'agenda. Supós que això ajuda molt a la difussió. Per altra banda també apareixerà anunci al Mondosonoro, on col·labor esporàdicament però habitualment, amb cròniques de concerts d'americana. Sa Nostra també em permet posar un petit article al suplement que apareix els dilluns al Diari de Mallorca, en teoria apareixerà dilluns 7 de novembre. Al recent web de la revista DP també apareix la ressenya del concert. I encara n'hi ha més. Tenc la idea de muntar una roda de premsa divendres 11 amb els músics per a la premsa generalista i la meva idea és que els músics toquin uns temes en acústic total. Encara estic pendent de trobar el lloc ideal per fer això. I si xerram de la ràdio, en Joan Cabot i en Joan Vich ho posaran en els seus espais respectius a Ona Mallorca i a IB3. No està malament, no?

Finalment he fet una recollida poc ètica d'adreces de mail i faré un mailing massiu amb la notícia del concert. Com que no m'agrada això d'haver posat mails de gent que no conec de res i que les seves adreces m'han arribat de rebot, inclouré un text de disculpa i que si volen que deixi d'enviar-lis anuncis d'aquesta mena em contestin, i ho deixaré de fer. I per supost ho respectaré. Na Marga m'ha fet veure en aquest tema un punt molt important: escollir el dia de l'enviament just abans d'un cap de setmana i així quan el vegi la gent ho podrà comentar amb els seus col·legues. Així ho faré. Enviaré el mail a dos grups. A un en general només els enviaré la informació del concert a Factoria i a l'altre hi inclouré la notícia del mini-concert acústic del dia abans. El meu objectiu és fer una mica allò que feia en Tomeu Gomila a Stereo Records que era tan entranyable i que te feia tantes ganes de repetir l'endemà al concert de veres.

I per ara ho deix que m'estic passant. Si tenc més coses que contar, us les faré en posts nous.

dissabte, d’octubre 08, 2005

Pecan Pie #2: The Redlands Palomino Co.


flyer copia 20050928
Originally uploaded by joanet.
Després d'aquella experiència tan positiva i interessant que fou organitzar un concert, aquells entrenyables dies que em va regalar en Gabe Minnikin i la seva al·lota Stephanie a principis de juny, m'he llençat a organitzar-ne el segon.

Abans de res he de fer constar que això no seria possible sense la complicitat d'una gent, els mateixos músics, que se pugen a un avió i se venen a Mallorca per posar-se en mans d'un entusiasta però aficionat (jo) que no els pagarà un punyetero euro pel concert. Això sí té mèrit i és molt molt d'agrair. No oblidaré mai a aquesta gent. En Gabe va resultar un tipus realment encantador i tot un gentleman. Als Redlands encara no els conec en persona però només veure l'entusiasme que tenen per venir i els mails que m'he intercanviat aquestes setmanes amb n'Alex, na Hannah i en Colin, te n'adones que estam una altra vegada davant una gent que val la pena conéixer. Els meus pares no entenen perquè me fic en aquests merders però només per viure moments com la despedida de'n Gabe i n'Steph a l'aeroport de Palma quan tornaven a Manchester, ja tot ha valgut la pena.

Aquests darrers dies m'estic entusiasmant amb els Redlands, primer de tot musicalment i després per lo que comentava dels mails. El seu disc és boníssim i va contracorrent, recuperant aquell esperit vitalista del country-rock de Gram Parsons i lluny de les depriments cançons ploramiques de tants artistes d'ara mateix. Estic esperant un poc a revisar "By The Time You Hear This..." a s'Altraweb a que el seu concert estigui un poc més proper. De veres que valdran molt la pena. Esper que tot surti bé i no hi hagi cap denou.

Com canten n'Alex i na Hannah: Doin' it for the country!!!!

dimarts, de setembre 27, 2005

¿Hay alguien ahí fuera?

És curiós com ràfegues de narcisisme s'escolen per on menys t'ho esperes. Una de les coses que tenia clara quan vaig començar a escriure el bloc és que no interessaria a ningú i que realment em serviria a mi només per recordar temps després alguna cosa que m'havia motivat lo suficient com per escriure un post.

I vét aquí que la primera vegada que algú va fer un comentari em vaig sentir molt bé. Algú em llegia! (algú que ha resultat molt important al cap i a la fi, je je). Després un parell de vegades uns amics varen fer referència al seu bloc a alguna cosa escrita al meu... per tant, també el llegien! Wow, quina felicitat!

Però clar, la veritat veritat és que llevat de 4 persones (contant-me a mi) llegim el bloc... i això ha resultat un poc molt dur pel meu afany de notorietat pública. Crec que aquest cop al meu orgull del que som recentment conscient seré capaç d'assumir-lo sense massa més problemes, però la veritat és que tenia ganes de comentar-ho perquè m'ha sorprès molt.

Us passa el mateix? Bé, no sé perquè deman res...

dijous, de setembre 22, 2005

Robert Wise: fantàstic director


wise
Originally uploaded by joanet.

Una de les notícies tristes d'aquests dies ha estat el trespàs de Robert Wise, ocorregut el passat 14 de setembre, un dels meus directors de cinema preferits de tota la història i un dels darrers supervivents dels temps daurats del setè art.

Wise va començar al món del cinema a finals dels anys 30 com a muntador. Començant la següent dècada va col·laborar estretament amb el jove geni Orson Welles muntant el seu gran èxit "Ciutadà Kane" (Citizen Kane, 1941) i poc després s'estrenava com a director amb un bon film, la poca coneguda seqüela de "La Mujer Pantera" (Cat People, dir:Jacques Tourneur, 1942) que es digué "The Curse Of The Cat People" (1944). Aquest primer film de Wise és una delícia del gènere fantàstic més suggeridor i aprofitant l'èxit del film de Tourneur, Wise filma una història d'amor, fantasmes i infància. Un cocktail delicat que en mans d'un director qualsevol pot esdevenir una pel·lícula nyonya, no així en les seves mans.

Només un any més tard (i després d'un parell de pel·lícules més - incís: ni Woody Allen arriba al nivell de producció d'aquells anys) dirigeix una veritable obra mestre del gènere fantàstic, "Els lladres de cossos" (The Body Snatcher, 1945) amb dues grans figures del gènere Boris Karloff i Bela Lugosi, tot adaptant una obra lúgubre de Robert Louis Stevenson sobre lladres de cadàvers amb un personatge proper a l'arquetip del mad doctor.

Avançam un poc més dins la seva filmografia fins a trobar una obra magna dins el gènere de la ciència ficció, rodada al principi de la màgica dècada, pel gènere, que foren els 50. Es tracta de "Ultimàtum a la Terra" (The Day The Earth Stood Still, 1951) que tots els coneixedors recordam pel robot Klatu, veritable icona eterna del gènere i la famosa frase "Klatu Barada Niktó" que desactivava el poder destructor del robot. Una fàbula sobre la humanitat i com hauríem d'aprendre a conviure i una pel·lícula que tothom hauria de conéixer.

Demostrant flexibilitat entre gèneres, Wise va tocar el gènere bèl·lic amb una més que correcta "Les rates del desert" (The Desert Rats, 1953), protagonitzada per Richard Burton; també el western amb una grandíssima història d'un cruel ranxer que interpretà magistralment James Cagney i es deia "La llei de la forca" (So Big, 1956).

La seva obra magna, juntament amb "Ultimàtum..." és "La casa encantada" (The Haunting, 1963) una torbadora història sobre fenòmens paranormals i, sobretot, sobre el subconscient. Una pel·lícula on la imaginació, la fantasia i la realitat es confonen i obra mestre de la suggestió per damunt la demostració (res a veure amb la patètica recreació que se'n va fer modernament).

Després d'això encara tendria un parell de films més d'interès: "L'amenaça d'Andròmeda" (The Andromeda Strain, 1971), adaptant una obra de ciència ficció i suspens de Michael Crichton i, com no, pels fanàtics de la sèrie fou un honor que el sr. Wise adaptàs la sèrie Star Trek al cine: Star Trek: The Motion Picture (1979). De tota forma les grans dècades havien ja passat i el cinema no era el mateix.

No vull entrar a comentar els seus grans èxits de públic i reconeixement mediàtic com "Sonrisas y lágrimas" o "West Side Story". Enteneu que no m'atreveixi a aprofundir tant en les parts més fosques del l'ànima negra d'aquest gran director.

Rendiu tribut a un gran home del cine, el llinatge del qual és "savi" i revisau alguna de les seves obres mestres.

dilluns, de setembre 19, 2005

La cura per la llengua


llengua
Originally uploaded by joanet.
No me tenc per una persona especialment obsessionada per la correctesa de la llengua. En aquest aspecte consider que cal una mica de cura, especialment en els contexts més formals, però això és tot.

Però no puc evitar veure amb certa preocupació que cada vegada hi ha menys cura per la llengua. I no només per la catalana, també veig moltes incorreccions en els usuaris del castellà, però vaja, em centraré en el català que m'és més proper.

Em preocupa molt el model lingüístic que s'impulsa (?) des dels mitjans de comunicació. Estic força content amb l'arribada d'IB3 perquè no deixa de ser un nou àmbit perquè la gent escolti el català, però la cura que hi ha per la correcció em sembla insuficient.

Em preocupa encara molt més la degeneració lingüística del que fins fa poc era el millor referent als mitjans: TV3 i Catalunya Ràdio. Record que més d'una vegada s'ha explicat que hi havia uns "escoltes" permanents que anotaven les incorreccions i després les comentaven amb els locutors/presentadors dels programes per intentar que no es repetissin. Què ha passat amb això? Ja no existeix aquest servei?

La quantitat d'incorreccions que es diuen diàriament m'abruma inclús a una persona del carrer com som jo, però és que paraules com "vivenda" o "enfermetat" són d'ús comú a la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Per no xerrar de "dos" emprat en context femení: "S'han enderrocat dos cases" enlloc de "S'han enderrocat dues cases".

Podeu dir que potser fil molt prim, però la veritat és que jo ho crec, crec de veres que hi ha un procés desinterès gradual per dir les coses ben dites i per ser referent lingüístic.

Estic sent massa dur? Escoltau atentament...

dissabte, de setembre 17, 2005

Algunes cançons

Avui matí, envoltat de llamps, trons, vent i aigua, m'he assegut davant l'ordinador a fer unes cosetes i escoltar música i tenc moltes ganes de donar un quans títols de cançons que me tenen capturar darrerament. I no es tracta només de novetats sinó part del que estic escoltant aquests dies (al cotxe i al PC).

"The Two Of Us" obre l'EP "Retox" (2001) de Freeheat (un efímer grup liderat per Jim Reid de Jesus & Mary Chain). En Joan Cabot em va deixar aquesta petita joia. El tema en qüestió me recorda tant als J&MC com a Nick Cave & The Bad Seeds. Un tema potent i marxós. No us perdeu tampoc "The Long Goodbye" al mateix EP (l'única cosa publicada de Freeheat).

"Factory Girl" de "Faithless Street" (1996) de Whiskeytown és el tema que tanca el disc d'aquesta importantíssima i sovint oblidada banda que liderava Ryan Adams. És un tema preciós que no puc evitar connectar mentalment amb l'altra "Factory Girl", la dels Stones.

"If You're Down" de l'únic disc a dia d'avui dels Redlands Palomino Co, "By The Time You Hear This..." (2004). Pot ser que si no se donàs l'avinentesa de que soc el promotor del seu proper concert a Mallorca (veure el web de Pecan Pie) ara mateix no tendria tan present aquest disc, però el descarat aire demodè d'aquests britànics amb mirades enrera als clàssics (Flying Burrito Bros - voleu dir que el nom de la banda no hi està inspirat?) i als primers temps del country alternatiu (que m'han fet recuperar la passió per Whiskeytown) m'han enamorat.

"Country Song" del segon disc "Concrete Prairie" (2005) dels Idaho Falls. És el millor tema de country que he sentit enguany. Simple, directe i evocador. Cada dia m'agrada més aquesta banda.

"Diamond In The Dark" és el primer tema del segon LP de Karl Broadie, un "Black Crow Callin" (2005) que vaig criticar amb certa duresa a s'Altraweb, però que poc a poc se va escolant per dins el meu cap i el meu cor.

"Dreamers Like Us" del segon sampler de Dreamville Records (2005) recentment lliurat gratuïtament als assistents a la Fira del Disc torna a ser una joieta a càrrec del millor singer-songwriter que tenim a l'illa (a banda de líder d'una excel·lent banda de rock) que és John Tirado que m'està convencent i molt amb aquesta faceta semi acústica. I enhorabona de vell nou a Lluís Segura (L.A.) per tot el que està aconseguint.

I en posaria un parell més, però ja n'hi ha per ara, no?

dimecres, de setembre 14, 2005

Nigul cap a ponent des d'Algaida


nigul2
Originally uploaded by joanet.
Acab de publicar tota una sèrie de fotografies preses totes aquests darrers dies amb el mòbil. Són totes de la zona de Llucmajor i els voltants i no necessiten gaire comentari. Pensau que a mi, en directe, gairebé em pega la síndrome d'Stendhal veient el cel aquests dies.

I love Mallorca!