Com veis fa temps que no escric. Serà perquè no tenc res a explicar? Serà perquè se m'han acabat els temes? Abandonaré el bloc? Crec que la resposta a totes és NO. Aleshores, perquè no escric?
Pensant pensant me n'acab d'adonar que realment quan més coses m'estan passant és quan menys ganes tenc d'escriure-les. Deduesc que, aleshores, el que passa és que tenc una certa pudor a xerrar de coses realment íntimes i veritables de la meva vida, supós que perquè en el fons són coses que no vull que llegeixi ningú aliè. Supós que per això al bloc escric de pel·lícules, de còmics, de música... però menys d'amics, d'enemics, de feina, de sentiments... Bé, de fet hi ha un poc d'això també, però sempre mesuradament i bastant autocensurat.
Canví de feina. M'en vaig del Consell, que ha estat la meva casa els darrers cinc anys per anar-me'n a una empresa pública. Millors condicions laborals, un projecte més estimulant del que han estat els darrers temps al Consell. És una sort que hagi sorgit aquesta oportunitat de canvi, i l'agaf amb moltes ganes. Per una altra banda, som bastant covard i qualsevol canvi em fa por: donaré tot el que s'espera de mi? agradaré? I també tenc un sentiment de "nostalgia anticipada" aquests darrers dies que estic pel Consell i me n'adon que veig per darrera vegada aquella persona que em cau bé, vaig a berenar al bar de l'enfront o despatx algunes coses que em mancava tancar. Avui és el darrer dia i no sé com anirà, però ahir remanant papers per veure que me'n duia i que deixava, va ser com repassar aquests gairebé cinc anys i els sentiments m'afloraren i vaig reprimir alguna llagrimeta.
I tenir parella. És l'altre súpercanvi d'aquest estiu. Per escriure amb calma d'aquesta altra qüestió, que realment m'està canviant la vida, necessit més concentració de la que sóc capaç ara mateix. Si trob el moment ho faré. Si no el trob, que sabeu que sóc més feliç que mai i amb això basta :-)
divendres, d’agost 19, 2005
dilluns, d’agost 01, 2005
Box Of Moonlight
Ja fa uns anys que vaig veure una pel·lícula anomenada Box Of Moonlight. Ara mirava per internet i és de l'any 1996 i la dirigí el director americà Tom DiCillo. La història és la següent. Un home està sempre donant el call a la seva feina, és un gran professional, no es permet una distracció, però al mateix temps está acumulant un estrés personal fort i no disfruta de la seva vida, ja que sempre està en tensió, no fos cosa que es relaxàs i perdés un poc en eficiència.
Passa que un dia un treball surt malament i aquell home es troba que un cap de setmana que tenia programat fer unes feines per atzar del destí queda lliure i enlloc de tornar a casa li passa pel cap anar a un parc d'atraccions que visitava quan era nin. A partir d'aquí aquell cap de setmana es converteix en l'experiència més alliberadora de la seva agobiada vida. El parc resulta que ha tancat fa molt temps (ja se sap, recuperar la infantesa és un impossible, com manen els cànons més clàssics), però té la sort de conéixer una persona que pareix el seu negatiu fotogràfic, una mena de David Crockett dels nostres dies que viu en una caravana destartalada, que no es preocupa de res més que de passar-s'ho bé i que contribueix a que el protagonista se n'adoni que hi ha una altra forma de veure la vida. Més relaxada. Quan acaba la pel·lícula la trobada entre els dos homes ha canviat molt les perspectives que tenien cada un.
Els personatges principals estan interpretats per un John Turturro més al seu lloc (no tan histriònic com en altres casos) i un Sam Rockwell senzillament apoteòsic. No vull dir que aquesta pel·lícula me canviàs la vida, però me va ajudar a comprendre algunes coses ara fa uns anys, quan considerava que el model de Mr. Clock (malnom que els subordinats posen a l'agobiat protagonista) era "lo más". Avui, pensant en alguns aconteixements recents, he recordat aquesta peli, i m'agradaria tornar-la a veure. Crec de veres que pot tenir efectes balsàmics, damunt mi els va tenir.
Passa que un dia un treball surt malament i aquell home es troba que un cap de setmana que tenia programat fer unes feines per atzar del destí queda lliure i enlloc de tornar a casa li passa pel cap anar a un parc d'atraccions que visitava quan era nin. A partir d'aquí aquell cap de setmana es converteix en l'experiència més alliberadora de la seva agobiada vida. El parc resulta que ha tancat fa molt temps (ja se sap, recuperar la infantesa és un impossible, com manen els cànons més clàssics), però té la sort de conéixer una persona que pareix el seu negatiu fotogràfic, una mena de David Crockett dels nostres dies que viu en una caravana destartalada, que no es preocupa de res més que de passar-s'ho bé i que contribueix a que el protagonista se n'adoni que hi ha una altra forma de veure la vida. Més relaxada. Quan acaba la pel·lícula la trobada entre els dos homes ha canviat molt les perspectives que tenien cada un.
Els personatges principals estan interpretats per un John Turturro més al seu lloc (no tan histriònic com en altres casos) i un Sam Rockwell senzillament apoteòsic. No vull dir que aquesta pel·lícula me canviàs la vida, però me va ajudar a comprendre algunes coses ara fa uns anys, quan considerava que el model de Mr. Clock (malnom que els subordinats posen a l'agobiat protagonista) era "lo más". Avui, pensant en alguns aconteixements recents, he recordat aquesta peli, i m'agradaria tornar-la a veure. Crec de veres que pot tenir efectes balsàmics, damunt mi els va tenir.
dissabte, de juliol 30, 2005
Quina humitat!
Duc uns dies que estic a tota hora empapat en suor. Només dins la mar o la piscina puc estar sec (je je). És una sensació poc agradable la veritat. I no és que faci una calor insuportable, és que hi ha molta, però molta humitat a l'aire.
Hi ha una altra possibilitat de no suar, quedar-se quiet, assegut, davant el ventilador, però és que jo no en sé estar gaire així. Ara mateix acab de recollir la roba de l'estenidor per plegar-la i posar-la als calaixos i estic xop. Quan acabi d'escriure aquest meravellós post me posaré a fer l'escurada dels plats i no sé si acabaré patinant sobre mi mateix.
I el pitjor és que et dutxes i només d'eixugar-te amb la tovallola ja tornes a suar! És exagerat. Esper que l'estiu duri perquè m'agrada molt, però que es redueixi una mica l'humitat. Això se sol arreglar quan plou... a veure!
Una darrera cosa. A què pareix impossible que a la mateixa illa on estem fa mig any nevàs? Però és cert! M'agrada molt el temps així, variable.
Després d'aquest article tan xorra que demostra que la calor està fent patinar les meves neurones, me'n vaig a escurar.
Salut i fins prest.
ps: Val més no posar cap foto per il·lustrar això, feriria les sensibilitats de l'estimada audiència.
Hi ha una altra possibilitat de no suar, quedar-se quiet, assegut, davant el ventilador, però és que jo no en sé estar gaire així. Ara mateix acab de recollir la roba de l'estenidor per plegar-la i posar-la als calaixos i estic xop. Quan acabi d'escriure aquest meravellós post me posaré a fer l'escurada dels plats i no sé si acabaré patinant sobre mi mateix.
I el pitjor és que et dutxes i només d'eixugar-te amb la tovallola ja tornes a suar! És exagerat. Esper que l'estiu duri perquè m'agrada molt, però que es redueixi una mica l'humitat. Això se sol arreglar quan plou... a veure!
Una darrera cosa. A què pareix impossible que a la mateixa illa on estem fa mig any nevàs? Però és cert! M'agrada molt el temps així, variable.
Després d'aquest article tan xorra que demostra que la calor està fent patinar les meves neurones, me'n vaig a escurar.
Salut i fins prest.
ps: Val més no posar cap foto per il·lustrar això, feriria les sensibilitats de l'estimada audiència.
dijous, de juliol 21, 2005
Aprofitar els bons moments
"Estàs en ratxa!" és un pensament que tenia al cap però fou na Marga qui ho va posar en paraules. I també n'és majorment la culpable. Sí, una de les coses més guapes que m'han passat ha estat conèixer-la. Crec que és un tema inclús massa personal com per començar a posar coses aquí, però tampoc no volia deixar d'apuntar en aquest diari que és el bloc, que l'experiència de trobar algú com ella és una de les coses més fantàstiques que hom pot sentir.
Esper que ella també se'n senti tan corresposta com jo, i que anem trobant felicitat a través del temps. Marga, per segona vegada en aquest bloc, gràcies. Ens veim avui mateix i si Déu vol, demà, passat-demà...
xxx
Esper que ella també se'n senti tan corresposta com jo, i que anem trobant felicitat a través del temps. Marga, per segona vegada en aquest bloc, gràcies. Ens veim avui mateix i si Déu vol, demà, passat-demà...
xxx
dijous, de juliol 14, 2005
Estiu => Lectura
Fa molt temps que volia escriure aquest post, però com que no trobava una foto adequada ho anava demorant. Encara no l'he trobada, però m'és igual, no se m'hauria de passar el moment. Així que "nem".
La lectura és una de les meves aficions. M'agrada molt llegir narrativa, especialment la que ja té una certa solera (detest les novetats, per desgràcia meva). Doncs curiosament aquesta afició que tan bons moments em fa passar queda ràpidament aparcada quan la tardor fa acte de presència i les hores de sol flaquejen per l'octubre. Llavors entr en una mena d'aletargament lector que només vaig passant a base de còmics (que exigeixen molt menys esforç, supós) i no és fins a l'avançada primavera quan la lectura torna a ocupar el lloc que li pertoca. Per lògica primer ho associava a les vacances (sobretot quan aquestes eren més llaaaargues, és a dir quan era estudiant), però està ben demostrat que no, que és la llum, la calor, l'estiu qui ressucita la passió lectora.
Fins i tot m'arriba a passar que aquell llibre que estic llegint quan l'estiu es despedeix sovint agafa pols a la meva tauleta de nit durant tot l'hivern, tant que acab per tornar-lo a la seva estanteria. En canvi el llibres comencen a succeïr-se un darrere l'altre a partir de l'abril, enguany ja he llegit "Malpertuis" de Jean Ray, les "Històries Naturals" de Joan Perucho -molt bo!-, les "Novelas Ejemplares" de Cervantes -irregulars-, "El Caso de la Calle de la Cabeza Cortada" una altra volta de Ray -no arriba a la sola de les sabates a Malpertuis-, "La Família Vurdalak" d'Alexei Tolstoi -misteriosa i apassionant història de vampirs- i ara estic amb "Cuentos de Fantasmas" de M.R. James -una selecció de contes on n'hi ha algun molt bo-. El proper, si el trob, voldria que fos "Los Dioses En El Exilio" de Heinrich Heine -me l'ha recomanat en Pedro-. Enguany m'ha pegat pel terror, un dels gèneres que m'agrada, però l'estiu passat devorava novel·la negra compulsivament!
I tornant a lo de l'estiu, ben pensat no només té lloc el renaixement lector sinó també d'altres (l'esport, l'amor...). M'agrada molt l'estiu i que faci tanta llum i que la mar sigui tan agradable, sinó fos perquè fa un poc massa de calor!
Esper que tothom tengui un bon estiu, feis el possible perquè així sigui, ok?
La lectura és una de les meves aficions. M'agrada molt llegir narrativa, especialment la que ja té una certa solera (detest les novetats, per desgràcia meva). Doncs curiosament aquesta afició que tan bons moments em fa passar queda ràpidament aparcada quan la tardor fa acte de presència i les hores de sol flaquejen per l'octubre. Llavors entr en una mena d'aletargament lector que només vaig passant a base de còmics (que exigeixen molt menys esforç, supós) i no és fins a l'avançada primavera quan la lectura torna a ocupar el lloc que li pertoca. Per lògica primer ho associava a les vacances (sobretot quan aquestes eren més llaaaargues, és a dir quan era estudiant), però està ben demostrat que no, que és la llum, la calor, l'estiu qui ressucita la passió lectora.
Fins i tot m'arriba a passar que aquell llibre que estic llegint quan l'estiu es despedeix sovint agafa pols a la meva tauleta de nit durant tot l'hivern, tant que acab per tornar-lo a la seva estanteria. En canvi el llibres comencen a succeïr-se un darrere l'altre a partir de l'abril, enguany ja he llegit "Malpertuis" de Jean Ray, les "Històries Naturals" de Joan Perucho -molt bo!-, les "Novelas Ejemplares" de Cervantes -irregulars-, "El Caso de la Calle de la Cabeza Cortada" una altra volta de Ray -no arriba a la sola de les sabates a Malpertuis-, "La Família Vurdalak" d'Alexei Tolstoi -misteriosa i apassionant història de vampirs- i ara estic amb "Cuentos de Fantasmas" de M.R. James -una selecció de contes on n'hi ha algun molt bo-. El proper, si el trob, voldria que fos "Los Dioses En El Exilio" de Heinrich Heine -me l'ha recomanat en Pedro-. Enguany m'ha pegat pel terror, un dels gèneres que m'agrada, però l'estiu passat devorava novel·la negra compulsivament!
I tornant a lo de l'estiu, ben pensat no només té lloc el renaixement lector sinó també d'altres (l'esport, l'amor...). M'agrada molt l'estiu i que faci tanta llum i que la mar sigui tan agradable, sinó fos perquè fa un poc massa de calor!
Esper que tothom tengui un bon estiu, feis el possible perquè així sigui, ok?
divendres, de juliol 08, 2005
Al-Qaeda
Ahir varen tenir lloc uns atemptats molt greus a Londres. La capital d'Anglaterra és una ciutat que he visitat sovint, fins a 3 vegades als darrers anys, i que em cau molt bé, m'ha resultat molt trist saber la notícia per aquella cosa que pels llocs que has passat (King's Cross és on hi ha l'alberg on he anat quan era a Londres, Russell Square és una plaça molt familiar i inclús he estat a Aldgate quan volia visitar una esglèsia de Whitechapel). Però no volia entrar a repassar això sinó tractar un tema un tant conspiranoic.
La seqüència Nova York, Madrid, Londres... amb aquest espai tan ample de 4 anys fa pensar. Pens que no és necessari que per organitzar els atemptats calguin tants mesos entre un i l'altre, per desgràcia que uns fanàtics atemptin me pareix molt més senzill. Per tant, perquè ho fan així?
Per una altra banda, tota banda terrorista cerca un objectiu final a la seva activitat (per exemple la independència d'un territori, com als casos irlandès, vasc i cors). Qui és l'objectiu d'Al-Qaeda? Una guerra religiosa? Una guerra contra el capitalisme? Una guerra contra les llibertats a occident? Una guerra per fer sentir la veu dels oprimits del món?
Intentaré ara només establir algunes coses que em semblen certes.
Coses que han canviat al món des de la irrupció d'Al-Qaeda:
1. Alça constant en el preu del petroli.
2. Domini per part de corporacions petrolíferes occidentals de zones que abans dominaven els jerarques àrabs (Iraq, Afganistan).
3. Caiguda de 2 governs no només "dictatorials" sinó i, sobretot, contraris a deixar el negoci en mans de les corporacions occidentals. Cal recordar que altres règims igualment dictatorials com el de Paquistan no han tengut cap mena d'amenaça perquè sospit que són col·laboratius amb qui ho han de ser.
4. Pressió sobre governs com el sirià, l'iranià (una democràcia!) o el coreà.
Per sort ni tan sols han aconseguit que canvií el nostre estil de vida, i la retallada de les llibertats tan publicitada realment es redueix a molt poc. Sí que els governs ens "escolten" més, però en què ha canviat la nostra vida realment? De fet ara els homosexuals es poden casar, què pensaran d'això els islamistes?
Ara estic en condicions d'entendre més i millor perquè passa tant de temps entre un gran atemptat i el següent. Com a mínim em sembla congruent amb una política de mantenir la raó per la qual es poden envaïr països.
Tot plegat fa dubtar sobre les reals intencions d'Al-Qaeda (pens que més econòmiques que ideològiques) i sobre qui està realment al darrere (pens que els islamistes són uns peons que no saben qui és el seu rei).
Només són dubtes, esper que raonables, però en aquestes qüestions normalment no s'avança més enllà.
La seqüència Nova York, Madrid, Londres... amb aquest espai tan ample de 4 anys fa pensar. Pens que no és necessari que per organitzar els atemptats calguin tants mesos entre un i l'altre, per desgràcia que uns fanàtics atemptin me pareix molt més senzill. Per tant, perquè ho fan així?
Per una altra banda, tota banda terrorista cerca un objectiu final a la seva activitat (per exemple la independència d'un territori, com als casos irlandès, vasc i cors). Qui és l'objectiu d'Al-Qaeda? Una guerra religiosa? Una guerra contra el capitalisme? Una guerra contra les llibertats a occident? Una guerra per fer sentir la veu dels oprimits del món?
Intentaré ara només establir algunes coses que em semblen certes.
Coses que han canviat al món des de la irrupció d'Al-Qaeda:
1. Alça constant en el preu del petroli.
2. Domini per part de corporacions petrolíferes occidentals de zones que abans dominaven els jerarques àrabs (Iraq, Afganistan).
3. Caiguda de 2 governs no només "dictatorials" sinó i, sobretot, contraris a deixar el negoci en mans de les corporacions occidentals. Cal recordar que altres règims igualment dictatorials com el de Paquistan no han tengut cap mena d'amenaça perquè sospit que són col·laboratius amb qui ho han de ser.
4. Pressió sobre governs com el sirià, l'iranià (una democràcia!) o el coreà.
Per sort ni tan sols han aconseguit que canvií el nostre estil de vida, i la retallada de les llibertats tan publicitada realment es redueix a molt poc. Sí que els governs ens "escolten" més, però en què ha canviat la nostra vida realment? De fet ara els homosexuals es poden casar, què pensaran d'això els islamistes?
Ara estic en condicions d'entendre més i millor perquè passa tant de temps entre un gran atemptat i el següent. Com a mínim em sembla congruent amb una política de mantenir la raó per la qual es poden envaïr països.
Tot plegat fa dubtar sobre les reals intencions d'Al-Qaeda (pens que més econòmiques que ideològiques) i sobre qui està realment al darrere (pens que els islamistes són uns peons que no saben qui és el seu rei).
Només són dubtes, esper que raonables, però en aquestes qüestions normalment no s'avança més enllà.
dijous, de juny 30, 2005
Somni #2: Escopeta de balins
Es veu que darrerament el meu cap roda més de l'habitual. Des del maig, més o menys, que he tornat a somiar sovint. Avui matí el despertador m'ha interromput somiant i era un somni d'aquests molt abstractes, no com el darrer.
Estava dins una habitació i hi havia tres persones a part de mi mateix. Un home, que manipulava una escopeta de balins, una dona i un nin. Supós que eren pare, mare i fill. L'home donava l'escopeta al nin i aquest jugava i feia com que t'apuntava. Primer al pare i després a mi. Al principi ningú no deia res però després el nin tanca l'arma i torna a apuntar. Aleshores son pare li diu que no ha d'apuntar la gent, però ell segueix fent-ho. De repent veig que m'apunta i amb un moviment ràpid me llenç cap a les seves cames evitant que em fereixi amb el tir. Jo l'agaf i li començ a pegar mambelletes a la cara i li dic que això no se fa i que podria haver-me fet molt mal.
Aleshores lo més raro de tot, mentre li estic pegant deixa de ser un nin i passa a ser un moixet, petit, blanc i amb cara d'inofensiu. Deix de pegar-li i l'agaf de la pell del coll (així com s'agafa als moixos) i li seguesc donant un discurs. Mentres, la dona explica que si algú entràs dins ca seva ella li dispararia i la imatge de l'escena és veure un paller d'aquests que surt a les pelis americanes i pel finestró del primer pis veig a la dona amb l'escopeta vigilant per si s'acosta algú.
I ja està, ha estat un "somnis interruptus" pel despertador, o sigui que no puc explicar res més. És molt raro aquest, no?
Estava dins una habitació i hi havia tres persones a part de mi mateix. Un home, que manipulava una escopeta de balins, una dona i un nin. Supós que eren pare, mare i fill. L'home donava l'escopeta al nin i aquest jugava i feia com que t'apuntava. Primer al pare i després a mi. Al principi ningú no deia res però després el nin tanca l'arma i torna a apuntar. Aleshores son pare li diu que no ha d'apuntar la gent, però ell segueix fent-ho. De repent veig que m'apunta i amb un moviment ràpid me llenç cap a les seves cames evitant que em fereixi amb el tir. Jo l'agaf i li començ a pegar mambelletes a la cara i li dic que això no se fa i que podria haver-me fet molt mal.
Aleshores lo més raro de tot, mentre li estic pegant deixa de ser un nin i passa a ser un moixet, petit, blanc i amb cara d'inofensiu. Deix de pegar-li i l'agaf de la pell del coll (així com s'agafa als moixos) i li seguesc donant un discurs. Mentres, la dona explica que si algú entràs dins ca seva ella li dispararia i la imatge de l'escena és veure un paller d'aquests que surt a les pelis americanes i pel finestró del primer pis veig a la dona amb l'escopeta vigilant per si s'acosta algú.
I ja està, ha estat un "somnis interruptus" pel despertador, o sigui que no puc explicar res més. És molt raro aquest, no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
