Antiamericanisme

Protesta pacifista a Frisco
Originally uploaded by joanet.

Crec que la primera vegada que en vaig ser conscient va ser arran de l'atemptat terrorista a les torres bessones de Nova York. Em referesc al sentiment antiamericà que hi ha en bona part de la societat espanyola. Com deia, va ser llavors quan vaig escoltar comentaris referents a que ja els estava bé als americans rebre, inclús alguna alabança a Bin Laden per la seva creuada contra l'imperialisme com si representàs als pobles oprimits de la terra.

Acab de tornar dels Estats Units, un país que admir profundament perquè gran part de les meves satisfaccions provenen d'allà, i m'agradaria explicar les meves opinions.

Quan dic lo de les satisfaccions m'explicaré millor: la música (el country alternatiu és 100% americà, però també ho són tantes músiques: el blues, el jazz, Janis Joplin, The Doors, Velvet Underground, Elvis, John Coltrane, Hank Williams, Muddy Watters, Big Star...), el cinema (no cal donar massa explicacions. Sóc un fanàtic del western!!! El cinema negre, la ciència ficció dels 50...), el còmic (els còmics de superherois, els de terror i sf dels 50, el còmic underground), la televisió (des de la dimensió desconeguda a expedient-x), i, perquè no: la coca-cola.

Quant a alguns arguments dels antiamericans:

- Es queixen del "règim" totalitari d'Amèrica i jo els demanaria si a l'Iraq de Saddam o a l'Afghanistan dels talibans s'hauria pogut fer un documental crític amb els governants. És clar que no! I en canvi al senyor Michael Moore no paren de donar-li premis al seu propi país!

- L'imperialisme. Aquest concepte sembla que serveixi per tot, especialment per assenyalar als dolents de la pel·lícula. No n'estic gens ni mica d'acord. Una altra cosa és que siguin criticables alguns comportaments del govern de la nació més poderosa del món que sovint realitza accions d'abús de poder, d'ingerència en la sobirania d'altres nacions que són totalment inacceptables i inapropiats. Només per esmentar els més recents: les guerres d'Iraq i Afghanistan amb excuses absurdes i recolzant-se ens règims tan dictatorials com els que pretenen enfonsar (evidentment em referesc al Paquistan), la deportació de persones a la base militar de Guantànamo, el bloqueig comercial a Cuba,... I si fixem la vista als darrers cent anys, més o menys el temps que fa que són la primera potència mundial, la llista de barrabassades és impressionant!

En general em sembla que els arguments antiamericans estan basats en la falàcia de l'ètica de manual de 10 lliçons ràpides (tipus "aprenda a distinguir el bien del mal en solo 10 lecciones"). Tan curt de gambals és un antimericà com ho pot esser el sr. Bush i la seva teoria de l'eix del mal. Ara no voldria entrar en terrenys més propers a la meva professió, però als voltants del (mal) anomenat software lliure, esdevé el mateix fenomen. (Nota: millor dir-ne software de codi obert, així no introduïm conceptes ètics en un terreny tècnic).

Que Estats Units no són el paradigma a seguir ni molt menys em sembla evidentíssim: intervencionisme internacional il·legítim, pena de mort, discriminació racial, manca absoluta de cobertura social digna, educació deficitària i no laica, prohibició del comunisme...

Per acabar de desfogar-me un poc només dir-lis als senyors que prefereixen el Bin Laden un parell de coses:

- Als països musulmans on impera la llei islàmica es cometen barbaritats intolerables, especialment contra la llibertat de les dones. Què diu el manual del progre en aquests casos? No s'haurien de senyalar igual de rotundament aquestes altres atrocitats?

- Mark Twain (val la pena rellegir els seus visionaris articles!), Noam Chomsly, Humprey Bogart, Susan Sarandon, Bruce Springsteen, Woody Guthrie, Franklin Delano Roosevelt, Charles Chaplin, Michael Moore... tots americans. També són culpables?

[ La foto que acompanya aquest escrit és d'una protesta contra la guerra d'Iraq que vaig prendre aquesta setmana passada a San Francisco. La protesta consistia d'una extesa de més de 1500 parells de botes que representaven els soldats americans morts a l'Iraq. A cada un dels parells hi figurava el nom del soldat mort, la seva edat i el seu estat de naixement. Al costat d'alguns parells de botes hi havia flors i fotografies del difunt. En un altre lloc la gent podia dipositar parells de sabates "civils" per representar les víctimes iraquianes del conflicte. Durant diversos dies un speaker llegia els noms dels soldats morts a la porta de l'ajuntament de SF i hi havia venda de camisetes i recollida de signatures contra la guerra. A escasos metres d'allà, molts indigents passen les nits al ras (gent gran, malalts de sida, veterans de guerra) . Són les ombres d'un sistema que de perfecte no té res i que tan de bo evolucioni a millor ]

Fly to the moon

Kraig Jarret Johnson (Golden Smog)
2001, Mallorca
Originally uploaded by joanet.

Comença la marató de viatges!
Crec que mai abans no havia concentrat en tan poc temps una sèrie de viatges de plaer, amb molta passió musical de fons.

Dissabte el sr. Cabot i un servidor volarem en direcció a Bilbao per assistir al concert que Wilco oferirà a la sala Azkena de Gasteiz. M'esper una gran nit, una lliçó de la millor música que el panorama pot oferir a càrrec del ja veterà i encara menystinguts geni de Chicago: Jeff Tweedy.

Després d'això, el dimarts, prendré el vol cap un lloc un poc més lluny: San Francisco, o Frisco com diuen els ianquis. Aquest és un viatge d'esbarjo familiar. Vaig amb els meus pares, una tia i un dels meus cosins valencians, en concret en Pedro el que més m'ha influït en molts aspectes de la vida, a qui he tengut de model i que està païnt una de les pitjors desgràcies que ens poden passar: perdre la dona per malaltia. No vull ara entrar en qüestions tan poc agradables. Però esper que per allà es pugui distreure un poc i ens ho passem bé, i anirem a veure el concert d'Okkervil River, la banda que més m'excita actualment. Heu escoltat el seu single "For Real" d'avançament del seu proper disc? Es pot davallar gratuïtament a la pàgina de la seva discogràfica Jagjaguwar i a mi m'ha deixat boca-badat. Okkervil River actuen a un club d'allò més elegant i amb solera de SF, el Bimbo's, un local dels anys 40. La pena és que actuen com a teloners de The Decemberists, un grup de glam-rock que no mata especialment. Will Sheff i companyia els donen 1000 voltes! Si puc, també assistiré al concert de M Ward i Scout Niblett, ja ho veurem.

I per mitjans d'abril estic plantejant-me anar a Lleida a veure Golden Smog. Pot ser un "broche de oro", com diuen en castellà. No crec que en JCabot s'animi, perquè a ell li va més el rollo pop i GS són country-rock, però ja vorem...

Estic un poc excitat amb tant moviment a la vista. En tornar escriuré algunes impressions de tot plegat.

Ciao!

Perquè?

Em deman que m'ha duit a allunyar-me més d'un mes del bloc i la raó és que he passat una mena d'astènia hivernal (en el meu cas força més habitual que la primaveral. la primavera m'estimula molt).
I aquestes darreres setmanes estareu d'acord que han estat molt fredes pel que estam avesats per aquí. Si a això hi juntam que assimilar una ruptura no és una cosa de dies (estic progressant!), doncs ja està tot explicat.

Avui divendres, bonic dia de la setmana, em veig més positiu i tenc un parell de coses a dins el cap: vull tornar a punxar música com aquell dia a sa Pobla amb Dj Named Sue i Bill & Ferry, a veure si surt algo, i l'altra cosa que tenc al cap és que m'agradaria ficar-me en el merder de dur un artista a Mallorca, algú que no em demanàs pasta i ho poguéssim arreglar amb la manutenció i els tresllats. Hi ha molts noms que em ballen pel cap i hauria de ser algun desconegut total amb qui pogués contactar per la web i arreglar-ho directament, sense intermediaris. La cosa pot ser complicada, però miraré com ho puc fer (lloc, equipament,...). Al Lisboa seria xulo i no serà difícil avariguar com se fa això.

Ara mateix estic escoltant el melanconiós tema "Snow Falls In November" de Julie Doiron, aquesta dona que ara es passeja per mitja Espanya hagués estat ideal per iniciar el *projecte*! Però n'hi ha molts... pensem pensem.

Us deix amb algunes recomanacions discogràfiques que he escoltat darrerament: "Winged Life" de Shearwater (2004), "Superwolf" de Bonnie Prince Billy & Matt Sweeney (2005), "Curtains" de John Frusciante (2005) i "On My Way To Absence" de Damien Jurado (2005). Mmm lo-fi rules?

No a la guerra!

Capitaine Conan (Bertrand Travernier)

Serà, o no, casual, però ahir a la nit feien a Off Cinema (el nou programa de cinema de La2 que suposa un suggerent afegit a l'oferta cinematogràfica dels canals de TV oberts) la pel·lícula de Betrand Tavernier "Capitaine Conan", mentre que el diari El Mundo, dins la seva oferta cultural, repartia "Paths Of Glory", el clàssic incostestable de Stanley Kubrick. Es tracta de dues grans pel·lícules (anti)bèl·liques ambientades a la primera guerra mundial, i totes dues des de l'òptica de l'exercit d'infanteria francès.

Ara pareix que dir "no a la guerra" és una consigna amb resonàncies del passat, un anacronisme en aquests dies en què la guerra d'Iraq està "despatxada" (que els hi vagin a dir als pobres iraquians), ara que George Walker Bush té assegurats quatre anys més de govern mundial. Ahir, mentre a la peli de Tavernier assistia al magnífic duel (d'actors i de personatges) entre el capità Conan (excel·lent Philippe Torreton) i el capità Norbert no vaig poder més que sentir que vàrem fallar. Em referesc a la societat occidental o el que sigui que som en comú els milers de persones d'arreu del món que ens vàrem aixecar fa dos anys contra la guerra.

Si bé el crit fou molt potent, no va ser suficient per evitar el que va ser una guerra injusta per uns principis errats i, el que me sembla més greu, els governs dels nostres països varen actuar contra l'opinió dels seus ciutadans. I em deman si això no esdevindrà habitual, si ara governam menys que fa un temps. No tenc la resposta.

Aquest cap de setmana, a poc que pugui, revisaré "Paths Of Glory" amb un Kirk Douglas tan immens com gairebé sempre en mans d'un Kubrick inspirat com poques vegades en una altra gran pel·lícula.

Amb permís del sr. Garci: Què gran és el cinema!


Paths Of Glory (Stanley Kubrick)

El final de Ràdio Jove (2 de 2)

[ En aquest segon article intentaré xerrar més de Ràdio Jove que de mi mateix... ejem, difícil considerant el meu narcicisme ]

Començaré xerrant del periòdic "El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista El Cultural, la revista Metropoli, el suplement Crónica...). Bé, doncs el sr. Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!

Per ventura el sr. Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr. Inda comença fent els articles de l'edició local d'El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.

Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr. Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà: SOM Ràdio i Ràdio Jove.

Del final de SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil Catalunya Cultura dins el projecte IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.

El final de Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.

Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".

Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.

Només em queda donar les gràcies a en Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat "Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!

El final de Ràdio Jove (1 de 2)

Ahir horabaixa vaig anar per darrera vegada als vells i, perquè no dir-ho, cutres estudis de Ràdio Balear a fer la meva darrera col·laboració amb en Joan Cabot per Ràdio Jove. Passat-demà 31 de desembre es posarà punt i final a 15 anys de ràdio dedicada al jovent i amb un espai important dedicat a la música que es fa a Mallorca.

Els meus primers records de Ràdio Jove estan relacionats amb l'adolescència, quan record que escoltava un Local d'Assaig dirigit per na Mònica Borràs que entrevistava grups com Los Hermanos Dalton o La Granja. Sense ser-ne un fidel oient sí que procurava escoltar el programa de tant en tant, sobretot perquè la veu de na Mònica m'enamorava.

Després vaig deixar d'escoltar Ràdio Jove i record que en el meu temps d'universitari vaig veure uns tríptics que anunicaven la nova programació on hi havia espai per coses atractives com l'excursionisme, el còmic i altres, i record que hi havia una crida a la participació. A mi em feia moltes ganes perquè la ràdio és un medi que m'estim molt perquè trob que té una característica especial que el fa més proper a les persones que la tele. Però el cas és que la meva timidesa i el meu hermetisme habitual aconseguiren que no arribàs a contactar-hi.

Passen els anys i amb 30 anys complits m'envia un mail el locutor del Local d'Assaig! Un Joan Cabot que porta el Local d'Assaig, el mateix programa que abans duia na Mònica i que em demana una breu conversa telefònica xerrant de s'Altraweb. Amb 30 anys i encara igual de tímid! Em va costar contestar-li afirmativament, però ho vaig fer i en Joan me va cridar un dia i va enregistrar un parell de respostes d'un friqui molt tímid que apassionat pels Jayhawks, Wilco i companyia n'havia fet un web dedicat (aquest som jo).

Però la gran sorpresa fou quan en Joan, mig any després, se'n recorda de mi per muntar la programació del curs 2003-2004 de Ràdio Jove i me proposa fer un espai de 1/2 horeta bi-setmanal dedicat al country alternatiu (això sí que és desesperació, no Joan?). Ostres! Era un somni! Però: hauria jo de parlar per antena? Sí. Doncs així ja m'entrà la tremolor a les cames, però vaig considerar que era una oportunitat de realitzar quelcom que feia tan temps que volia: fer ràdio.

El primer "espai americana" dins el Local d'Assaig es va emetre el novembre del 2003 i com que no vaig tenir ous de fer-lo en directe, ho vàrem enregistrar. De fet n'enregistràrem uns quans al principi (potser 4 o 5) fins que em vaig veure amb cor de fer-los en directe.

Han estat 35 programes i un dia en Joan em va reptar per batiar l'espai, però no vaig aconseguir pensar un bon nom... en canvi ell va dir "Els carrers de Laredo", pensant en el tema tradicional popularitzat per en Johnny Cash. I chapeu! Era un gran nom! (pitjor hauria estat dir-se "Un xic anomenat Sue" je je). M'ho he passat molt bé aquest any, m'he sentit progressar des de la timidesa inicial fins ara que anar a Ràdio Jove era com un relax dins les setmanes (va estar bé canviar de cadència quinzenal a setmanal, però també era un simptoma del final de Ràdio Jove) de vegades un poc grises. Això sí, m'ha duit feina, i per una persona vaga per naturalesa com jo, qualque dia preparar el programa em feina peresa, però crec que me n'he sortit prou bé.

Ara s'ha acabat, i me fa molta pena. Ahir, mentre en Joan Cabot, en Biel Ferriol i un servidor, entre tassó de vi i galletes dolces (idò, que us pensàveu que era això de la ràdio) feiem un repàs a les músiques que més ens han agradat del 2004 no pensava en res i senzillament disfrutava el moment. Va ser acabar el programa, acompanyar en Joan a casa seva i sopar i me va venir com una tristor, sobretot pel que he perdut personalment, però també perquè s'ha acabat de manera silenciosa la tasca d'unes persones que era important per a la societat en el seu conjunt... i sembla que aquesta (societat) ni se n'ha adonat... d'això tractaré en el proper escrit. Molt aviat.

No hidden track

La veritat és que no tenc la ment molt clara sobre el què he d'escriure. Només que trob que fa molt temps que no escrivia res i per dir algo... total això no ho llegeix ningú!

Passa que fa dues setmanes vaig saber que la dona del meu cosí preferit té un càncer molt extès. Evidentment que faran el que puguin per curar-li-ho, però la cosa està molt malament. Em deprimeix perquè són una parella collonuda, d'aquests que saben apreciar les coses guapes de la vida: els agrada molt viatjar per Espanya, fer excursions, la bona gastronomia, els westerns (ella i jo compartim obsessió pel western). És molt jove perquè tot això es trunqui de sobte, però el món és així, no coneix de distincions, la naturalesa és molt poc considerada. Ho passaran molt malament a partir d'ara ells, les mares, els germans i tots els que els estimam. Tant de bó...

I jo estic un poc pse pse darrerament. A la feina hi ha alts-i-baixos, especialment de tipus estabilitat laboral, rollos xungos sobre els quals un no pot fer-hi gaire. I després està na Llibertat, que ho passa malament a Mallorca i de pas m'ho pas malament jo perquè tenc aquesta sensació de necessitar-la un poc angoixant. De tota forma procur dur-ho tot bé, tot i que els meus amics ja diuen que estic més "gruñón" de l'habitual (no estaran insinuant que sempre n'estic un cert grau? quins cabrons!).

A casa molt bé! Em feia por la independència (mai no he tengut problemes amb els pares pel fet de compartir casa, ans al contrari) i ha resultat que me trob molt còmode vivint "on my own". Vaja, una cosa que em surt bé :-)

I llevat d'això, dir que el que he fet avui, una excursió en bici pel pla de Mallorca, m'ha fet molt feliç. El camp està preciós, molt moll per la pluja, els ocells, els marges i les rotes, els caminois i un ramat de mèns enmig de la carretera que m'he topat entre Montuïri i Lloret. Molt bucòlic, pareixia posat per la Conselleria de Turisme! La propera vegada me'n duré una càmara de fotos i vos (?) posaré una foteta.

Au, me'n vaig a fer-me uns ous amb patates fregides. Nyam nyam.