[ En aquest segon article intentaré xerrar més de
Ràdio Jove que de mi mateix... ejem, difícil considerant el meu narcicisme ]
Començaré xerrant del periòdic "
El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista
El Cultural, la revista
Metropoli, el suplement
Crónica...). Bé, doncs el sr.
Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!
Per ventura el sr.
Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr.
Inda comença fent els articles de l'edició local d'
El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el
Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.
Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr.
Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà:
SOM Ràdio i
Ràdio Jove.
Del final de
SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'
IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és
legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil
Catalunya Cultura dins el projecte
IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.
El final de
Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en
Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de
Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de
Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.
Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de
Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil
Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en
Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".
Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte
IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.
Només em queda donar les gràcies a en
Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat
"Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!
