Tele (i ràdio) tubbies

Una d'aquelles xorrades de les que se m'ha acudit escriure és que, supós que vos haureu fixat, els noticiers (ja siguin televisats o per la ràdio) cada vegada que presenten una notícia ho fan amb el mateix format: un presentador introdueix el tema a tractar, un segon presentador (habitualment el "corresponsal") explica amb més detall el tema i, finalment, dóna pas a un vídeo o àudio amb el protagonista de la notícia.

Per exemple (i és inventat com veureu):

-Presentador: "I ara parlam d'economia. Avui el ministre Solbes ha presentat els pressuposts de l'Estat pel 2008 i aquests es caracteritzen per una reducció en la inversió en les obres públiques i un augment en els capítols de subvencions culturals i inversió en investigació i I+D, no és així Miquel?"

- Corresponsal (el tal Miquel): "Doncs si Pep, efectivament avui el ministre Solbes ha presentat en un acte públic els pressuposts i com tu bé deies, a part de que per primera vegada l'ha presentat en una web pública que podran consultar els internautes, el més important és que la inversió en iniciatives culturals i investigació científica ha crescut de manera important mentre que es redueix ostensiblement el capítol dedicat a obres públiques. Escoltem el ministre Solbes."

- En Solbes: "Como pueden ver en los gráficos, los capítulos de obras públicas e infraestructuras pasan este año de XXX millones de euros a YYY millones de euros, reducción que se explica por la finalización de las obras del AVE, en cambio se aumentan de forma muy significativa las partidas dedicadas a las actividades culturales y a la investigación, dado que tenemos un compromiso con los jóvenes que se dedican a la ciencia y la tecnologia"

A part de que la notícia és superinventada, no vos sona aquest esquema? Vos heu adonat que s'ha repetit 3 vegades exactament el mateix amb només alguna matització petita i poc significativa? Hi ha qui dirà que sóc un exagerat però vos jur que m'exaspera escoltar fins a 3 vegades lo mateix. Pens que ens tracten com si fossim curts i incapaços d'entendre una cosa si no ens la repeteixen vàries vegades. Preferiria una mica més de profunditat en els temes i menys tractar-nos de nins petits. Per això lo de tele (ràdio) tubbies, al manco aquesta excel·lent producció televisiva està adreçada a un públic que té el cervellet verd i quasi sense estrenar, però lo dels noticiaris és de jutjat de guàrdia.

Ah! La primera vegada que vaig mirar els teletubbies vaig veure'm transportat a un altre món. Record que lo que més me va sobtar va ser que sortien els colorits personatges i feien les abraçades i tot allò i aleshores donaven pas a un vídeo on veiem com era la vida d'un nin a una granja amb els seus pares, tot explicat pel mateix infant que mostrava els animals que tenien i tal i qual; llavors tornaven a sortir els teletubbies i deien "una altra vegada! una altra vegada!" i tornaven a passar el mateix vídeo! El mateix! I atenció... després tornaven els teletubbies i tornaven a dir "una altra vegada! una altra vegada!" i el punyetero vídeo amb el nin de marres i els seus animalons tornava a passar! Al·lucinant! Psicodèlic!

Doncs això ens fan als telenotícies i a la ràdio cada dia. Puaj!

El bloc més inútil de la història

O un dels més inútils, és el que vaig començar ahir en un moment d'inspiració (per dir algo). Se diu "penyores" i està a http://penyores.blogspot.com
Ja vos avís que no s'actualitzarà gaire ;-)

Pecan Break

A les 5AM m'he aixecat avui per portar en Hayden a l'aeroport. Quina jornada li esperava! Intensa: Palma - Barcelona - Brusel·les - Londres - Toronto. Com arribarà a casa el pobre! El darrer concert de 2007 que hem organitzat ha estat el cartell doble del grup madrileny Richter i el cantautor canadenc Hayden.

Les sensacions a dia d'avui és de sentir-me molt content de la feina feta i molt honorat d'haver conegut una gent tan amable i amb tant talent com la banda madrilenya i l'artista canadenc. Hem afegit més bones experiències i records al nostre llibre personal.

No coneixíem Dany Richter i els seus companys David Quinzán i Mamen Rodrigo, però la veritat és que ha estat un gust tenir-los per aquí, va ser fantàstic poder tractar amb una gent tan amable i bolcada en la música. En Dany té molt talent i és un artista superprofessional. A banda de què la seva va ser una actuació que va engrandir i donar vida al seu disc, el cert és que de no ser per ell podríem haver tengut algun problema amb el so. Va ser molt afortunat poder tenir-lo al teatre per conseguir que la cosa sonàs bé, tot aprofitant les seves capacitats de tècnic de so. Vistes les limitacions del personal del teatre quant a aquest tema, mos ho apuntam per a no tenir una mala sorpresa en futures ocasions.

Tenia por de la resposta al teatre, por de que semblàs molt buit. Encara no sabem quanta gent va venir però me supós que seríem entre 110 i 130 persones, i estam més que satisfets. A més se varen vendre encara més CDs dels artistes que el dia de Dolly Varden, cosa que pareixia difícil. Supós que la política de mantenir els preus de les entrades baixos ajuda molt a que la gent s'animi a comprar els CDs. I parlant del teatre. És una llàstima que apliquin als concerts de música contemporània les normes típiques del teatre, com per exemple el fet de tancar la taquilla i no deixar entrar ningú quan el concert ha començat. Això va donar algun disgust a part de l'audiència més avesada als concerts de rock que no contemplen aquests formalismes. Però no tot, ni molt manco, han de ser emperons al teatre, que és un lloc còmode amb unes instal·lacions supermodernes (quins camerinos!). Sobretot vull donar l'enhorabona a la persona que se va encarregar de l'il·luminació. Molt bona feina que va contribuir a donar-li al fred teatre un ambient càlid i a fer més curta la distància emocional entre públic i artistes.

I què dir de'n Hayden. No només és un dels cantautors més purs, talentosos i emocionals que hi ha sinó que en tot moment ha estat una persona propera, amable i amb un punt de divertida i sana ironia respecte al món i a ell mateix. Ens ho hem passat molt bé na Marga i jo amb ell, quines rialles que hem fet aquest cap de setmana! Em sap greu si en molts moments l'hem taladrat amb en Tim Easton, però és que tant artísticament com humanament ens l'ha recordat molt.

A la foto podeu veure un dels moments de relax del dia després fent un aperitiu en un bar del Passeig Marítim on Dany i Hayden (amb un pensatiu David al bell mig) se varen posar a conversar sobre una de les seves aficions: els estudis d'enregistrament. Ni na Marga ni jo mos enteràvem de res però ells estaven enfrascats en una intensa conversa i gaudint del sol de Mallorca.

Crec que després de dos concerts una mica massa propers en el temps Pecan Pie es donarà una mica de descans i ja l'any vinent començarem a mirar què se pot muntar per seguir oferint la música que ens agrada. Ben segur que trobarem motius (musicals) per continuar. Ara, a descansar un poquet fins que el cuquet ens torni a demanar marxa...

Pecan Pie #8. Què més se pot demanar?

Ja duim vuit concerts muntats na Marga i jo, pareix mentida, i la veritat és que hem tengut una sortada cada vegada. Totes i cada una de les actuacions han tengut els seus alicients i algunes han estat realment espectaculars per la gent que hem pogut conéixer (per exemple els Redlands, els Attics o na Julie) i aquesta vegada hem tornat a trobar una gent fantàstica: n'Steve, na Diane i en Mike de Dolly Varden.

Des del mateix moment que trepitjaren Mallorca tot ha estat fantàstic, el cel, el paradís, superagraïts d'haver-los convidat a venir, etc. I lo millor de tot és que ens han compensat amb una actuació brillant. Encara no deixa de sorprendre'm que hi hagi entre 80 i 90 persones que s'animin a anar a un concert d'un grup que no és gaire conegut (per no dir gens). Crec que la gent que va venir s'ho va passar molt bé. Si l'índex de venda de CDs és un bon indicador, aleshores els concerts que hem muntat on la gent s'ho ha passat més bé han estat el de Swearing At Motorists i aquest (no podem contar amb Attic Lights que varen oblidar dur CDs -ai Kevin Kevin!-). Dolly Varden varen vendre 26 CDs, això fa 1 CD per cada 3 persones i mitja, i considerant que hi havia moltes parelles, me pareix una bona marca. De fet ells mateixos ens digueren que de tota la gira que els ha duit per Escòcia, Anglaterra i Gal·les, a Mallorca ha estat on han tengut més èxit de públic i venda de CDs.

La foto que veieu és de després del concert, quan cansats però contents, mos n'anàrem tots al Diner a recuperar les forces perdudes amb una bona hamburguesa i un pastís de poma :-)

També recordaré aquesta actuació perquè m'ha permès conéixer dues persones molt interessants, per una part en Xisco Vich, líder del mític grup La Búsqueda, que ens ha fet el so i que ha estat en tot moment un cavaller i un home tan ple de talent com de modèstia i educació. El concert va sonar genial gràcies a ell. I per l'altra a na Mònica Borràs, periodista musica tan mítica com en Xisco que està tan lligada a la música des que feia aquell gran Local d'Assaig enyorat per molts. Na Mònica per fortuna ha tornat a l'illa després d'un llarg període a la península i li vull expressar l'agraïment per haver contribuït a fer tot això més especial (des de l'entrevista i el mini-concert acústic a IB3 com el fet de voler enregistrar-lo i engrescar-se tant amb el concert), però sobretot sobretot per la calidesa des del primer moment ens transmès a tots: als músics, a na Marga i a mi.

I al capítol d'agraïments no puc evitar posar als dos Joans (Vich i Cabot) que com sempre estan ahí per ajudar (sou molt valuosos!!!) i a ARCA per facilitar les coses.

La feinada de muntar els concerts és espectacular, hi ha tantes coses a haver de fer! I no només hi ha la feina, sinó també els nervis que passes els dies abans perquè tot surti bé, per procurar que els músics estiguin a gust i tota la responsabilitat que et tires al damunt. Tot plegat bastant estressant, us ho assegur. Sincerament, pens que és un miracle que fins ara no ens n'hagi passat alguna, però bé. La qüestió és que tot aquest muntatge val la pena si al final les coses surten com han sortit aquesta vegada: hem conegut nous amics a Mallorca com na Mònica i en Xisco, hem conegut uns altres amics que ja ens han dit que si algun dia pegam per Chicago tenim casa i hem organitzat un concert de puta mare (que a més està enregistrat!). Què més se pot demanar?

Lazy sunday afternoon

Tenc depressió.

Cada diumenge em passa.

Sol començar cap a les cinc de l'horabaixa, just després de la siesta, i em dura ja tot el que manca de cap de setmana. Se nota com una mena de formigueig a l'estòmac i, de sobte, arriba un apatisme d'allò més insistent. Si dóna la casualitat que hi ha futbol a Son Moix (no li pens dir mai Ono Estadi) arribarà més tard, quan ja som de tornada a casa.

La millor manera de passar el temps a partir d'aleshores és duent a terme un procés d'aïllament del món consistent en llegir còmics, escoltar futbol amb els auriculars, omplir la banyera d'aigua molt calenta i ficar-se a dins, navegar per internet sense rumb fix (o combinant diverses d'aquestes activitats). Ja sé que no sóna gens fashion, però és talment us cont. Si intent de fer alguna activitat que suposi més contacte amb el món que m'envolta aleshores em pega una angústia mala de suportat. El tema està en què no ho pas malament, de fet em satisfà aquest estat de recolliment (jo dic que em pos en modus estalvi d'energia com els portàtils). Llavors també me n'he d'anar prest a jeure (sense separar-me dels auriculars, tot escoltant els resultats i tertúlies esportives).

L'endemà, dilluns, quan sóna el despertador, no sol quedar rastre de la depre i em convertesc en l'ésser que sóc normalment (amb les meves pereses i tal, però res comparable a una depressió).

Encara hi ha un altre cosa a contar. Si per casualitat, ja sigui sortit de mi o forçat per les circumstàncies, em distrec enormement diumenge horabaixa (anant al cine o sortint a sopar amb amics o etc) aleshores hi ha un efecte secundari molt desagradable i és que dilluns al matí em costa un horror aixecar-me i anar al curro. Em trob anímicament pel terra.

Amb els anys he après a viure amb això i, com us deia, ho duc bé sempre que pugui estar en pla "vegetal", però a na Marga li costa perquè, sense entendre que està passant, de sobte em torn una mena d'ermità amb vot de silenci. Entenc que és una putada i li (et) deman disculpes.

Tardor tardor

Mirau com són les coses que era dia 26 de setembre a les 8 i busques quan anava cap a la feina (escopetat com sempre) i de sobte la representació perfecta de la tardor se'm va presentar davant els ulls.

Per sort aquests aparells mòbils d'avui en dia serveixen per telefonar, escoltar la ràdio i capturar el moment.

Un instant de melangia em va recórrer i vaig pensar que estava en el moment ideal per escriure després de molt temps i contar quatre o cinc coses en aquest bloc. Emperò va ser arribar a la feina i l'acaparador dia a dia no em permeté realitzar el desig.

I des d'aleshores a ara ha passat mig mes (i un cap de fibló).

Aquell apunt que volia fer sobre que comença un altre curs i tal i tal ja ha quedat ben caducat. Ja estam ben bé dins la voràgine; oblidat l'estiu i de plè en noves, i no tan noves preocupacions (a la feina en tenc un cabaç darrerement, però no tenc esma de contar-vos-les, avui no).

Però hi ha coses magnífiques a la vida. N'hi ha una que per ara no la puc desvetllar i n'hi ha d'altres que sí. Per exemple: Heus ací en Tomeu:

Un preciós moixet de "pura raça mallorquina" i nou rei de la casa sobre el qual podeu saber una mica més si mirau aquí i aquí. És molt petit, pensam que no té encara un mes. Només fa dos dies que és amb nosaltres. El primer dia estava assustat però avui ja s'ha passat el dia correguent per tota la casa i estirant cables, pujant-se a les taules i mossegant el que se li posa per davant. Ens donarà distracció!

Una coseta més és que Pecan Pie torna a rodar. El 31 d'octubre Dolly Varden i el 7 de desembre Hayden. Com tots fins ara me fa una il·lussió tremenda. Steve Dawson, cantant de Dolly Varden ha estat tot un gentleman ajudant a muntar el viatge, retrassant un dia la tornada als USA. Per si encara no coneixeu el "rollo" de Pecan Pie només dir-vos que portam els artistes que més ens agraden del món mundial (sinó res de res) i Dolly Varden faran un concert extraordinari, n'estic tant segur com ho estava de'n Tim Easton per exemple. I de Hayden no en parlem. Hem tengut una sortada de poder muntar aquests dos concerts abans d'acabar l'any.

I pel 2008 ja tenim una altra moguda en marxa. Se tracta d'una altra banda escocesa, els Dropkick. Na Marga "encara" no està tan il·lussionada com jo, però el darrer disc d'aquests al·lots és molt bo i la presència de Ross Taylor, ex-The Sundowns (un tio collonut que està moguent-ho tot i donarà alguna sorpresa al públic), els hi ha acabat de donar la força que per ventura no tenien sense ell.

Us deix amb una altra foto. És d'un roure centenari que es troba als afores del bonic poble de Sant Boi de Lluçanès. Per a mi Sant Boi i el "brunch" són sinònim de l'amor que sent per la meva al·lota. El seu preciós paisatge, aquell relax, aquell aire pur, em fan sentir més enamorat.

Unes recomanacions musicals

Avui m'han amenaçat per no escriure al blog, la qual cosa, ho he confessar, m'ha omplit de satisfacció.

Com que el meu nivell de concentració és ara mateix escàs, he pensat posar unes recomanacions musicals. Resulta que en els darrers temps estic enganxat a això que se diu MySpace. Navegar per aquesta immensa xarxa plena d'artistes és com estirar un fil d'Ariadna infinit. Tant que he arribat a suplicar-li al meu bon amic Joan Cabot que muntem una sessió DJ d'indie-americana, però no hi ha manera, ell està ara ficat en el "hip-hop" i per ara no hi ha qui el tregui.

Bé, a lo que anàvem. Les recomanacions. Posaré una breu frase sobre cada una.

- The Parson Red Heads. Grandiosos. Súper bon rollo, bona música, sol de califòrnia. El líder és n'Evan Way, però té enrolada tota la família i amics en aquesta banda que arriba a posar fins a nou músics sobre l'escenari. Atenció perquè podrien fer-se grans!

- The Broken West. Uns altres que "tela". Mig de bromes mig en serio jo dic que el seu primer disc "I Can't Go On, I'll Go On" és el millor disc de Wilco d'enguany. Per provocar un poc però no hi ha color amb el gris "Sky Blue Sky" dels de Chicago.

- The World Record. Jo mai he estat molt amant de l'indie indie però aquesta gent tenen una marxa i un optimisme molt contagiós. Estic enamorat del seu tema "We're #1".

- Hymns. Amb aquest grup he descobert els successors per dret propi del so dels primers dos discs de Golden Smog. Frescura, rock, pop, arrels, tot ben barrejat. Al seu disc hi ha com a mínim 5 o 6 temarros del copón.

- Great Lakes són un altre descobriment feliç. Combinen amb molta frescura aquell to entre glam i grandilocuent del Bowie dels primers setanta, tocs de brit-pop, tocs de folk i algun ramalasso progressiu.

- Lee Bob Watson és un outsider de San Francisco. Té tota la pinta de ser un inestable, un arrogant i un tímit, i té un encant especial. No arriba a ser Doug Sahm però voldria, conserva quelcom d'un passat que s'albira punk i admira a Frank Sinatra.

- El Capitán és una d'aquestes bandes de les que n'hi ha tantes als USA. Bones melodies, bones veus, bon rock'n'roll, ideals per un bar d'una carretera interestatal que travessi Arizona. Un encant.

- Goldrush són l'excepció. Són britànics, no americans. I es nota molt. No sol ser el tipus de banda que més m'atreu però tenen alguns temes com "Can't Give Up The Ghost" o "We Will Not Be Machines" que m'encanten i els pos sovint a l'MP3 o al cotxe.

I per ara crec que m'aturaré perquè encara faria un post illegible. Esper que almanco algunes de les propostes musicals siguin del vostre agrat. Si algú vol deixar algun comentari o aportació més seria fantàstic.