M'havia oblidat de contar-vos l'experiència del concert de'n Tim Easton amb en John Tirado. Imperdonable.
Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.
El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.
El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.
I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.
Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.
Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).
No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.
dimarts, de desembre 12, 2006
Osnabrück
Mentre ens acostam al nadal com si en un pendent increïblement vertical estiguessim, la setmana passada, aprofitant el pont de la constitució, na Marga i jo mos n'anàrem de viatget a Osnabrück, Alemanya.
A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.
Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).
Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.
Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.
Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!
Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.
Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)
A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.
Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).
Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.
Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.
Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!
Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.
Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)
dilluns, de novembre 20, 2006
Pecan Pie #5: Tim Easton (support needed)
Quan fa un any i mig vaig llençar-me a muntar el primer concert Pecan Pie, que al final va materialitzar-se en aquella entranyable visita de'n Gabe Minnikin que sempre recordaré per tants i tants motius, la primera persona en qui havia pensat era amb en Tim Easton. El que em va comentar quan vaig aconseguir contactar amb ell era que en aquells moments estava enregistrant nou disc i que estava col·laborant amb ell en Gary Louris dels Jayhawks. Aleshores no va poder ser però ara a la fi, quan està girant amb el disc nou, "Ammunition", arribarà a la nostra illeta.
El primer disc que vaig escoltar seu fou "The Truth About Us" (2001). M'hi vaig acostar per la notícia de que Wilco (al complet) li feien de banda d'acompanyament. Em va sorprendre molt gratament descobrir un tio amb tant de talent. Era un cantautor, però al mateix temps sonava totalment fresc, com un grup de pop o de rock. I a més tenia una curiosa característica, que les cançons, tant la música com les lletres, ràpidament entraven a formar part del meu "inconscient musical" (no sé com dir-li a aquest espai de la ment on s'estojen les melodies i els texts de les cançons que et passes el dia taral·lejant). D'aquell disc encara m'acompanyen temes com "Happy Now", "Get Some Lonesome" o la història de loser per antonomàsia "I Would Have Married You".
Han passat els anys, i els discs, i Tim segueix molt en forma. El seu nou disc és collonut i per primera vegada té una orientació un poc més contestataria (en lo polític, social i religiós) d'algunes coses del seu país que li desagraden. És el seu disc més Dylan fins a la data. Per sort manté intacte aquesta ràbia mal continguda (en algunes coses em recorda al David Lowery de Cracker) i mal dissimulada com al tema "Dear Old Song & Dance", un dels millors temes que he escoltat enguany on es fa una certa autoparòdia del clàssic "sex, drugs & rock'n'roll".
M'agradaria molt que la gent que s'enteri del concert s'animi a venir de Sa Pobla, baldament no conegui en Tim Easton de res. Us animaria a fer algo tan fàcil com entrar al seu MySpace (i també al de la seva altra identitat com a Dark Watson) i escolteu la música que té penjada. La data de dissabte 2 ha caigut al bell mig d'una setmana en què hi haurà molts concerts a Mallorca i no sé fins a quin punt la gent potser escollirà assisitir a uns o a altres. Em fa una mica de por. El que puc garantir és que els que decidiexin acostar-se a Sa Pobla dissabte 2 tendran l'oportunitat de gaudir d'un dels millors concerts de l'any, d'això n'estic convençut perquè la qualitat, la intensitat i el talent de Tim Easton no ofereixen cap dubte. Tant de bo pogueu donar suport a Pecan Pie en aquest moment.
Ja comentarem la jugada postconcert.
Salut!
dilluns, de novembre 06, 2006
Ciutadans
Es presenten per recollir els vots dels descontents amb la classe política de Catalunya (hi ha un bon caramull on escollir!).
Són joves, dinàmics, JASP!
Fan del bilingüísme i de l'antinacionalisme la seva bandera.
Són "la última esperanza blanca" d'El Mundo.
Són, evidentment i descaradament, nacionalistes, però de la nació espanyola, és una pena que hagin pretès passar de puntetes aquest aspecte.
No tenen una ideologia realment definida, els comentaristes no saben dir si són d'esquerres o de dretes, per bé que sí sembla clar que s'han emportat vots dels descontents amb el vessant catalanista del PSC.
Potser poden servir per contrapesar el PP, partit amb una imatge molt més estentissa, i cercar un cert acostament d'aquests cap a les seves postures, encara amb més força atès el descalabrament de la fórmula Piqué de cercar un espai semblant al de CIU amb un catalanisme moderat i sintonitzat amb Espanya (supós que amb les declaracions dels dies previs a les votacions, el sr. Piqué ja deu d'estar fent les maletes).
Realment han estat la sorpresa de les eleccions catalanes. Esper que els partits de de veres siguin capaços de reaccionar perquè ha estat un poc vergonyós que aquest partit de yupis espanyolistes treguin 3 escons. Ben merescuts estan, però em faria por si algun dia un partit que es defineix com a "anti" tengués una mica de força.
Són joves, dinàmics, JASP!
Fan del bilingüísme i de l'antinacionalisme la seva bandera.
Són "la última esperanza blanca" d'El Mundo.
Són, evidentment i descaradament, nacionalistes, però de la nació espanyola, és una pena que hagin pretès passar de puntetes aquest aspecte.
No tenen una ideologia realment definida, els comentaristes no saben dir si són d'esquerres o de dretes, per bé que sí sembla clar que s'han emportat vots dels descontents amb el vessant catalanista del PSC.
Potser poden servir per contrapesar el PP, partit amb una imatge molt més estentissa, i cercar un cert acostament d'aquests cap a les seves postures, encara amb més força atès el descalabrament de la fórmula Piqué de cercar un espai semblant al de CIU amb un catalanisme moderat i sintonitzat amb Espanya (supós que amb les declaracions dels dies previs a les votacions, el sr. Piqué ja deu d'estar fent les maletes).
Realment han estat la sorpresa de les eleccions catalanes. Esper que els partits de de veres siguin capaços de reaccionar perquè ha estat un poc vergonyós que aquest partit de yupis espanyolistes treguin 3 escons. Ben merescuts estan, però em faria por si algun dia un partit que es defineix com a "anti" tengués una mica de força.
dimecres, d’octubre 11, 2006
[...] ...drive my car
Això de menar cotxe té que reflexa una mica el caràcter de les persones i el projecte sobre la conducció. De vegades em passa que me comença a agafar una mena de entusiasme quan estic al volant i sense ni adonar-me'n de repent em deix portar per l'eufòria, apretant l'accelerador, sentint la velocitat, només pendent de la sinuosa carretera i del proper revolt, oblidant-me de fet d'on vaig, de quin és el destí que em depara aquella carretera i, sobretot, aquella conducció.
Si me n'adon (o si me fan pensar) puc arribar a veure que els estímuls del moment m'han fet oblidar les coses que són realment importants. Què no és guapo mirar el paisatge dels voltants? I gaudir de la companyia? Perquè no conversar? Perquè no turnar-se i anar també de copilot. Conversar, compartir, gaudir, pensar.
Quan me n'oblid, m'agrada molt tenir una persona que m'ho recordi.
Si me n'adon (o si me fan pensar) puc arribar a veure que els estímuls del moment m'han fet oblidar les coses que són realment importants. Què no és guapo mirar el paisatge dels voltants? I gaudir de la companyia? Perquè no conversar? Perquè no turnar-se i anar també de copilot. Conversar, compartir, gaudir, pensar.
Quan me n'oblid, m'agrada molt tenir una persona que m'ho recordi.
dilluns, de setembre 11, 2006
Mark & Vic
Ja han passat unes quantes setmanes des que vàrem tenir la visita de la il·lustre parella formada per en Mark Olson i na Victoria Williams. Com ja he comentat anteriorment en Mark Olson sempre ha estat un dels meus mites personals. Per lo que he pogut veure, na Victoria, ho és també d'alguns il·lustres personatges de la música local. Podem fer com amb els Beatles i els Stones o Pearl Jam i Nirvana. Jo sóc de'n Mark!
Supós que no cal que expliqui que el concert va ser extrany. Vaig gaudir molt d'alguns temes (la majoria de'n Mark i un o dos de na Victoria), però sobretot vaig patir molt. Na Victoria, que és fràgil atesa la seva malaltia crònica, es va trobar perfectament durant tot el dia i jo estava molt segur que farien un concert molt professional. A més amb lo que varen disfrutar de les tapes de Sa Taverneta estava segur que farien un gran concert. Després, sobre l'escenari, el que va ocórrer és que no estava gaire avesat a veure tanta improvització, a més veure na Victoria em feia patir perquè se'm va fer palès que damunt l'escena qualsevol cosa podia passar. Crec que és el concert en què més malament ho he passat. Evidentment tot per ser-ne l'organitzador, crec que si hagués estat un assistent m'hagués semblat una actitud exòtica i fins i tot un alicient, però mentre estava al fons de la sala, al costat de la porta, em venien suors fredes de què podia passar a continuació. Anècdotes n'hi va haver unes quantes, lo de que sortís amb el bolso (que sincerament no vaig apreciar des del fons), lo de llençar-se aigua per damunt (la gent el que no sap és que dins el mocador del coll portava una borsa plena de glassons de gel perquè quan toca li entren calors pel coll), lo de després dels bisos voler insistir en cantar i cantar provocant el desconcert general (la gent ja no sabia si el concert acabava o no).
Hi ha altres detalls que només coneixem els que estàvem "entre bambalines" com, per exemple, que mentre el Lluís Segura estava cantant, mentre en Mark i en Michele (un tipus collonut i un gran violinista) estaven al camerino, na Victoria estava just darrere les cortines d'escena cantant les cançons de'n Lluís.
Llevat del concert, l'estona que en Mark i na Victoria han estat per aquí va ser agradable. Són gent amable, amistosa, però amb unes certes reserves, especialment en Mark, que és qui està realment pendent de tot, especialment de vetllar pel benestar de la seva dona. Els millors moments varen ser el dia després del concert, quan anàrem a Es Trenc a nedar i quan, després, anàrem a sopar a la plaça de Sa Llonja. És quan tots estàrem més relaxats (i en això m'incloc jo que fins aleshores estava un poc agarrotat) entre garrotins, truita de patata, trempó i calamars.
M'ha costat amollar-me a escriure aquesta vegada perquè tenia la sensació que la visita d'aquest gran mite personal m'havia, en certa mesura, decebut. Realment no és així. Estic molt satisfet d'haver pogut dur aquest parell a Mallorca, haver-los tengut a casa i haver compartit alguns moments. Estic també molt orgullós de tenir en aquests moments una persona com na Marga al meu costat que comparteixi alegries i malsdecap, i sigui capaç de suportar-me quan estic estressat. No només orgullós, estic molt enamorat. Això sí que és una meravella!
Si tot va bé cap a finals d'any hi haurà un altre concert Pecan Pie. Com que no està confirmat del tot preferesc no donar noms ni data, però de confirmar-se seré molt feliç perquè es tracta d'un cantautor americà del qual he parlat molt als meus amics i coneguts, i que apareix en unes quantes ocasions en aquest bloc.
Per cert, m'agradria que si algú llegeix això i era al concert, s'animàs a deixar les seves impressions, tenc molta curiosistat per saber que li va semblar realment a la gent.
Això és tot!
Supós que no cal que expliqui que el concert va ser extrany. Vaig gaudir molt d'alguns temes (la majoria de'n Mark i un o dos de na Victoria), però sobretot vaig patir molt. Na Victoria, que és fràgil atesa la seva malaltia crònica, es va trobar perfectament durant tot el dia i jo estava molt segur que farien un concert molt professional. A més amb lo que varen disfrutar de les tapes de Sa Taverneta estava segur que farien un gran concert. Després, sobre l'escenari, el que va ocórrer és que no estava gaire avesat a veure tanta improvització, a més veure na Victoria em feia patir perquè se'm va fer palès que damunt l'escena qualsevol cosa podia passar. Crec que és el concert en què més malament ho he passat. Evidentment tot per ser-ne l'organitzador, crec que si hagués estat un assistent m'hagués semblat una actitud exòtica i fins i tot un alicient, però mentre estava al fons de la sala, al costat de la porta, em venien suors fredes de què podia passar a continuació. Anècdotes n'hi va haver unes quantes, lo de que sortís amb el bolso (que sincerament no vaig apreciar des del fons), lo de llençar-se aigua per damunt (la gent el que no sap és que dins el mocador del coll portava una borsa plena de glassons de gel perquè quan toca li entren calors pel coll), lo de després dels bisos voler insistir en cantar i cantar provocant el desconcert general (la gent ja no sabia si el concert acabava o no).
Hi ha altres detalls que només coneixem els que estàvem "entre bambalines" com, per exemple, que mentre el Lluís Segura estava cantant, mentre en Mark i en Michele (un tipus collonut i un gran violinista) estaven al camerino, na Victoria estava just darrere les cortines d'escena cantant les cançons de'n Lluís.
Llevat del concert, l'estona que en Mark i na Victoria han estat per aquí va ser agradable. Són gent amable, amistosa, però amb unes certes reserves, especialment en Mark, que és qui està realment pendent de tot, especialment de vetllar pel benestar de la seva dona. Els millors moments varen ser el dia després del concert, quan anàrem a Es Trenc a nedar i quan, després, anàrem a sopar a la plaça de Sa Llonja. És quan tots estàrem més relaxats (i en això m'incloc jo que fins aleshores estava un poc agarrotat) entre garrotins, truita de patata, trempó i calamars.
M'ha costat amollar-me a escriure aquesta vegada perquè tenia la sensació que la visita d'aquest gran mite personal m'havia, en certa mesura, decebut. Realment no és així. Estic molt satisfet d'haver pogut dur aquest parell a Mallorca, haver-los tengut a casa i haver compartit alguns moments. Estic també molt orgullós de tenir en aquests moments una persona com na Marga al meu costat que comparteixi alegries i malsdecap, i sigui capaç de suportar-me quan estic estressat. No només orgullós, estic molt enamorat. Això sí que és una meravella!
Si tot va bé cap a finals d'any hi haurà un altre concert Pecan Pie. Com que no està confirmat del tot preferesc no donar noms ni data, però de confirmar-se seré molt feliç perquè es tracta d'un cantautor americà del qual he parlat molt als meus amics i coneguts, i que apareix en unes quantes ocasions en aquest bloc.
Per cert, m'agradria que si algú llegeix això i era al concert, s'animàs a deixar les seves impressions, tenc molta curiosistat per saber que li va semblar realment a la gent.
Això és tot!
dilluns, de setembre 04, 2006
Tornar (la vista) enrera
Avui m'he posat a rellegir el meu propi bloc i ha estat una experiència ben satisfactòria. M'ha encantat recordar, a partir dels escrits, com ha anat la meva vida els darrers dos anys, amb les coses més agradables i també amb els mals moments.
He recordat com ho passava de malament quan estava enamorat de na Llibertat, he recordat el reconfortant viatget a Eivissa amb n'Andrés, na Carme i en Tomeu, he recordat la primera notícia de la malaltia de na Xutxa, he recordat les excursions en bicicleta per una Mallorca que encara és bella, he recordat Ràdio Jove i l'entranyable viatget que fèrem al País Basc el sr. Cabot i un servidor a vibrar com a fans amb Wilco, he recordat com em vaig il·lussionar amb muntar el primer concert Pecan Pie amb Gabe Minnikin i sobretot la joia de compartir la meva vida amb una persona com na Marga. No me vull posar massa sensible ni escriure segons què perquè encara em renyarà (je je), però m'he emocionat recordant quan ens vàrem conéixer, el nostre primer viatge pel novembre passat, quan vàrem decidir anar a viure junts (Marga, ara faria 4 mesos segons els meus comptes inicials je je), els dies que vàrem passar a Portocolom per Pasqua, etc.
Ha estat un recorregut molt xulo i m'ha recordat perquè escric de tant en tant les meves coses aquí.
He recordat com ho passava de malament quan estava enamorat de na Llibertat, he recordat el reconfortant viatget a Eivissa amb n'Andrés, na Carme i en Tomeu, he recordat la primera notícia de la malaltia de na Xutxa, he recordat les excursions en bicicleta per una Mallorca que encara és bella, he recordat Ràdio Jove i l'entranyable viatget que fèrem al País Basc el sr. Cabot i un servidor a vibrar com a fans amb Wilco, he recordat com em vaig il·lussionar amb muntar el primer concert Pecan Pie amb Gabe Minnikin i sobretot la joia de compartir la meva vida amb una persona com na Marga. No me vull posar massa sensible ni escriure segons què perquè encara em renyarà (je je), però m'he emocionat recordant quan ens vàrem conéixer, el nostre primer viatge pel novembre passat, quan vàrem decidir anar a viure junts (Marga, ara faria 4 mesos segons els meus comptes inicials je je), els dies que vàrem passar a Portocolom per Pasqua, etc.
Ha estat un recorregut molt xulo i m'ha recordat perquè escric de tant en tant les meves coses aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
