Aquest cap de setmana he estat a València i m'he vist amb la meva madrina i els meus cosins. La veritat és que em feia moltes ganes que ells i na Marga es coneguessin. Crec que tanta il·lussió em feia que ells coneguessin na Marga com que na Marga els conegués a ells. A més, una d'aquestes xiripes que passen, Neal Casal i Danny George Wilson tocaven a la sala Black Note (quan tengui una estona faré una crònica per a s'Altraweb).
Tot ha anat molt bé. Podria explicar els ets i uts dels dos dies però em qued amb una cosa principalment: m'ha fet molta il·lussió veure en Pedro molt millor que les darreres notícies que tenia. En Pedro ha passat un any tràgic, de fet sembla que els darrers anys el destí en el sentit més fatalista s'ha fixat en la meva família de València, però en concret el seu cas ha estat el més dur de tots. La impressió que me'n vaig dur és que està iniciant la remuntada, una remuntada que m'agradaria que fos segura i crec que per això haurà de posar molt esforç per la seva part.
El meu cosí Pedro és tot un personatge. Tant ell com el seu germà Andrés varen influir força en la meva formació com a persona, i en concret la cultural i pop. Tenc un record especialment intens dels pocs dies que compartíem els estius a Portocolom. Encara record amb intensitat com esperava l'arribada dels estius per a tornar a veure'ls i perquè no confessar-ho, per assaltar la seva col·lecció de còmics, especialment aquells entranyables toms fets per ells on recollien còmics de ciència-ficció i terror de l'editorial mexicana Novaro. No vull deixar de banda els jocs, les estones compartides i la resta de "formació" que m'han donat, i em donen, especialment en Pedro en qüestió cinema, però també el meu tio Jaume i n'Anapuri amb els llibres que em recomanaven en la meva adolescència (em varen aferrar el gust pels clàssics de la literatura juvenil dels darrers anys del XIX). Possiblement entre uns i altres tant els tios com els cosins tenen molta part de culpa de que ara mateix sigui com som, i això és una pública declaració d'agraïment, però serà per allò de què les coses de la infància queden fixades que tenc un record especialment intens d'aquells còmics.
Perdonau l'interludi sobtat. Tornant a la visita d'aquest cap de setmana. Crec que en Pedro té ara una persona prop que podria ser-li molt adequada perquè aparentment se l'estima i el que és més important, l'accepta tal com és. I és que a un home que decora cada racó de casa seva com ho fa ell (vegeu a la foto la pantalla del seu PC) se l'ha d'acceptar tal com és! Tant de bo la cosa vagi bé.
També vaig estar molt content de veure la meva tia tan i tan bé (és que és la dona més forta que conec!) i també em va fer molta il·lussió que tots ells i na Marga se caiguessin tan bé mútuament. Com a curiositat, dir que sembla que tota aquesta branca de la família ha resultat lectora d'aquest bloc, així que sembla que tot això que acab d'escriure podria interpretar-se que és per untar-los de sabó, je je, mai no sabreu la veritat!
És conya, clar :-)
dimarts, de febrer 21, 2006
dimarts, de gener 31, 2006
Somni #5: Parc sí, asfalt no
Aquesta nit he tengut un "somnis interruptus" (abans que hi hagi cap mal pensat dir que ha estat interromput pel despertador). No era un somni agradable, tampoc no era un malson, "agre" és la paraula que millor el defineix.
La qüestió és que hi ha una multitud de gent (no cotxes sinó com si fos una concentració) al troç on conflueixen el carrer Balmes amb les vies del tren d'Inca i, en concret, jo estic al davant de la benzinera BP. Aleshores per la nostra dreta apareix flotant un globus aerostàtic que porta inscrit "A les vies del tren Parc Sí, Asfalt No", l'emblema de l'associació pel Parc de les Vies. El globus té un problema perquè comença a caure sobre la gent com desinflant-se. El globus cau sobre la taulada de l'edifici que hi ha a la part esquerra del carrer. Malsortadament al terrat hi ha uns homes amb càmeres de fotos que seguien la concentració i el globus els fa caure cap al carrer. No sé que passa amb ells perquè la gent se'n va cap allà a veure-ho. Mentrestant dos homes que anaven al globus han quedat penjats dels fils del globus i estan trabats als balcons dels pisos de la finca alta que fa cantonada entre Balmes i Eusebi Estada. Estan en perill de caure i em dirigesc cap a l'entrada de la finca per avisar als veïns que els ajudin...
I aquí ha sonat el despertador i s'ha acabat el somni.
Com altres vegades em limit a escriure el que he somiat. Aquesta vegada pareix que se centra en el moviment pel Parc de les Vies. Per si algú no ho sap soc veï de la zona i directament afectat per les obres de soterrament. Fins ara me sentia molt emprenyat per les obres al mateix temps que conscienciat per la necessitat. Darrerament al manco respecten l'inici dels treballs cada dia a les 8,00h, abans hi havia dies que els renous em despertaven molt prest. Record un dia que el moviment de camions em va despertar devers les 5,00 AM!
Ara sembla que també ens ha de preocupar quins possibles perills associats hi ha als treballs de soterrament. Els moviments al Col·legi de Santa Elisabet són preocupants. És impressentable que la primera excusa fos un terratrèmol a Argèlia. Això és enriure's dels veïns i un insult a les nostres persones. Ara que s'han repetit i són més greus ja no han pogut mentir. És impresentable que la nostra seguretat només interessi si pot minvar les opcions electorals dels actuals mandataris, impresentable i indignant.
Per altra part, la meva postura és de recolzar completament les reclamacions de la Plataforma pel Parc de les Vies que, amb un comportament exemplar, estan reivindicant que el consistori de Palma compleixi el que fou una promesa electoral del seu programa: fer un parc central que connecti el Parc de les Estacions amb els parcs de Son Costa i Son Fuster. Tant de bo aconseguim l'objectiu, però crec que la batalla final se lluitarà a finals d'any (i si se retrassen les obres potser que ja dins l'any vinent). M'agradaria pensar que amb paraules, arguments i raons, poguem transformar l'actual projecte de l'Ajuntament que passa per construir una nova avinguda de cotxes d'entrada a Ciutat, un altre carrer Aragó, amb el perill de connectar a mig termini directament amb l'autopista d'Inca i la Via de Cintura. És a dir, una barrera de cotxes molt més molesta del que eren els trens en superfície.
La qüestió és que hi ha una multitud de gent (no cotxes sinó com si fos una concentració) al troç on conflueixen el carrer Balmes amb les vies del tren d'Inca i, en concret, jo estic al davant de la benzinera BP. Aleshores per la nostra dreta apareix flotant un globus aerostàtic que porta inscrit "A les vies del tren Parc Sí, Asfalt No", l'emblema de l'associació pel Parc de les Vies. El globus té un problema perquè comença a caure sobre la gent com desinflant-se. El globus cau sobre la taulada de l'edifici que hi ha a la part esquerra del carrer. Malsortadament al terrat hi ha uns homes amb càmeres de fotos que seguien la concentració i el globus els fa caure cap al carrer. No sé que passa amb ells perquè la gent se'n va cap allà a veure-ho. Mentrestant dos homes que anaven al globus han quedat penjats dels fils del globus i estan trabats als balcons dels pisos de la finca alta que fa cantonada entre Balmes i Eusebi Estada. Estan en perill de caure i em dirigesc cap a l'entrada de la finca per avisar als veïns que els ajudin...
I aquí ha sonat el despertador i s'ha acabat el somni.
Com altres vegades em limit a escriure el que he somiat. Aquesta vegada pareix que se centra en el moviment pel Parc de les Vies. Per si algú no ho sap soc veï de la zona i directament afectat per les obres de soterrament. Fins ara me sentia molt emprenyat per les obres al mateix temps que conscienciat per la necessitat. Darrerament al manco respecten l'inici dels treballs cada dia a les 8,00h, abans hi havia dies que els renous em despertaven molt prest. Record un dia que el moviment de camions em va despertar devers les 5,00 AM!
Ara sembla que també ens ha de preocupar quins possibles perills associats hi ha als treballs de soterrament. Els moviments al Col·legi de Santa Elisabet són preocupants. És impressentable que la primera excusa fos un terratrèmol a Argèlia. Això és enriure's dels veïns i un insult a les nostres persones. Ara que s'han repetit i són més greus ja no han pogut mentir. És impresentable que la nostra seguretat només interessi si pot minvar les opcions electorals dels actuals mandataris, impresentable i indignant.
Per altra part, la meva postura és de recolzar completament les reclamacions de la Plataforma pel Parc de les Vies que, amb un comportament exemplar, estan reivindicant que el consistori de Palma compleixi el que fou una promesa electoral del seu programa: fer un parc central que connecti el Parc de les Estacions amb els parcs de Son Costa i Son Fuster. Tant de bo aconseguim l'objectiu, però crec que la batalla final se lluitarà a finals d'any (i si se retrassen les obres potser que ja dins l'any vinent). M'agradaria pensar que amb paraules, arguments i raons, poguem transformar l'actual projecte de l'Ajuntament que passa per construir una nova avinguda de cotxes d'entrada a Ciutat, un altre carrer Aragó, amb el perill de connectar a mig termini directament amb l'autopista d'Inca i la Via de Cintura. És a dir, una barrera de cotxes molt més molesta del que eren els trens en superfície.
dijous, de gener 26, 2006
Pop-rock entre amigos
Na Marga va tenir una gran idea. Ja que trobava (trobam) tan a faltar Ràdio Jove i ja que no hi hauria més programes especials "lo millor del..." podíem fer una passi privat. Aviat la idea va agafar forma: un dinaret a casa amb els convidats i després una relaxada horabaixa escoltant bona música i xerrant de les raons que ens feien triar-les. Les persones elegides, a part de na Marga (que al final es va animar a participar, al principi només volia fer d'oient) i de mi mateix, eren, com no podien ser d'altres: Biel Ferriol aka Bill N' Ferri i Joan Cabot.
Tots dos varen estar disposts a venir a fer la "sessió" a casa i el pla ja estava dissenyat. Ara calia trobar dia i passat festes era el més adient per a tots. Al final dissabte 21 fou la data i homenajant el títol del recordat programa de TVE adaptat als nostres gusts, ja teníem aquí una sessió de "pop-rock entre amigos". Na Marga se va currar el dinar, uns espagueti boníssims amb salsa de xampinyons i uns bistecs arrebossats amb enciam. En Biel va dur les postres (uns pastissets de pasta de full amb crema i fruits secs per llepar-se els dits) i en Joan les cerveses... i jo vaig posar la casa i la infraestructura de so (el meu mini hi-fi rònic).
Quant a la "sessió" en sí va donar per molt. Vàrem escoltar molta i molt bona música. La selecció de'n Biel com sempre molt completa, tocant diverses branques del pop i el rock i atrevint-se a posar (fora de normes) un tema d'un recopilatori d'Studio One; en Joan va ser el més eclèctic posant des de rock fins a hip-hop i inclús rap; la selecció de na Marga va ser molt important perquè va fer una recopilació de veritables hits de l'any, una d'aquelles que la poses al cotxe i te dóna per a una bona temporada. La meva també va estar molt bé, je je, que voleu que us digui.
Vàrem estar una bona estona, fins gairebé les 20,00h xerrant, escoltant la música, bevent i menjusant pipes i cacahuets. Una vetllada tan agradable que estaria molt bé que la repetíssim l'any vinent.
Per acabar us deixaré amb la llista de temes amb l'ordre que varen sonar i que molt gentilment m'ha passat na Marga. Crec que és una llista súperinteressant, sobretot quan la llegim d'aquí a un temps. NOTA: Al principi hi ha la indicació del DJ!
Tots dos varen estar disposts a venir a fer la "sessió" a casa i el pla ja estava dissenyat. Ara calia trobar dia i passat festes era el més adient per a tots. Al final dissabte 21 fou la data i homenajant el títol del recordat programa de TVE adaptat als nostres gusts, ja teníem aquí una sessió de "pop-rock entre amigos". Na Marga se va currar el dinar, uns espagueti boníssims amb salsa de xampinyons i uns bistecs arrebossats amb enciam. En Biel va dur les postres (uns pastissets de pasta de full amb crema i fruits secs per llepar-se els dits) i en Joan les cerveses... i jo vaig posar la casa i la infraestructura de so (el meu mini hi-fi rònic).
Quant a la "sessió" en sí va donar per molt. Vàrem escoltar molta i molt bona música. La selecció de'n Biel com sempre molt completa, tocant diverses branques del pop i el rock i atrevint-se a posar (fora de normes) un tema d'un recopilatori d'Studio One; en Joan va ser el més eclèctic posant des de rock fins a hip-hop i inclús rap; la selecció de na Marga va ser molt important perquè va fer una recopilació de veritables hits de l'any, una d'aquelles que la poses al cotxe i te dóna per a una bona temporada. La meva també va estar molt bé, je je, que voleu que us digui.
Vàrem estar una bona estona, fins gairebé les 20,00h xerrant, escoltant la música, bevent i menjusant pipes i cacahuets. Una vetllada tan agradable que estaria molt bé que la repetíssim l'any vinent.
Per acabar us deixaré amb la llista de temes amb l'ordre que varen sonar i que molt gentilment m'ha passat na Marga. Crec que és una llista súperinteressant, sobretot quan la llegim d'aquí a un temps. NOTA: Al principi hi ha la indicació del DJ!
| B | Johnathan Rice | kiss me goodbye |
| JC | Brendan Benson | alternative to love |
| JA | Richard Buckner | do you want to go somewhere? |
| M | Ben Lee | close I've come |
| B | Clem Snide | feel me with your light |
| JC | My Morning Jacket | gideon |
| JA | Idaho Falls | desert rag |
| M | Big Star | lady sweet |
| B | The Wedding Present | always the quiet one |
| JC | Stars | reunion |
| JA | The Nash | kicks & glory |
| M | Broken Social Scene | ibi dreams of pavement (a better day) |
| B | Matt Pond PA | so much trouble |
| JC | Wolf Parade | shine a light |
| JA | Sexsmith & Kerr | lemonade stand |
| M | Pernice Brothers | subject drop |
| B | Joseph Arthur | our shadows will remain |
| JC | The Hold Steady | your little hoodrat friend |
| JA | Puerto Muerto | goodbye |
| M | The New Pornographers | sing me spanish techno |
| B | Hal | I sat down |
| JC | Sufjan Stevens | the predatory wasp of the palisades is out to get us! |
| JA | The Havenots | the dolphins |
| M | The Capitol Years | stones (watch it not end) |
| B | The go-betweens | born to a family |
| JC | Silver Jews | punks in the beerlight |
| JA | Karl Broadie | the millar's daughter |
| M | Slow Dazzle | extent of my remarks |
| B | Piano Magic | love and music |
| JC | Nobody | what is the light (versió de Flaming Lips) |
| JA | Herman Düne | this will never happen |
| M | Okkervil River | black |
| B | Joan Miquel Oliver | surfites en càmera lenta |
| JC | The Boy Least Likely To | be gentle with me |
| JA | Black Mountain | modern music |
| M | Josh Rouse | caroliña |
| B | Paul Weller | come on let's go |
| JC | Sleater Kinney | entertain |
| JA | L.A. | morning star |
| M | Sun Kil Moon | tiny cities made of ashes (versió de Modest Mouse) |
| B | Death Cab for Cutie | soul meets body |
| JC | And you will know us by the trail of dead | the rest will follow |
| JA | John Frusciante | your warning |
| M | Ryan Adams | cherry lane |
| B | Clap Your Hands Say Yeah! | over and over again |
| JC | CYNE | growing |
| JA | Son Volt | who |
| B | Studio One Lovers | ? |
| JC | Breakestra | family rap |
| JA | The Hacienda Bros. | railed |
dimarts, de gener 24, 2006
Google - Big brother?
Ahir estava pensant en lo poderós que ha arribat a ser Google. Creat per dos universitaris que volien fer un algorisme per a la recerca d'informació i un estil de pàgina web absolutament senzilla, allunyada dels estàndard de disseny força carregats que imperaven fa una sèrie d'anys (i encara n'hi ha tantes!).
Segons he llegit, a principis de 1996 el programa de recerca de Sergei Brin i Larry Page estava operatiu a la universitat d'Stanford i podies demanar els dubtes que tenguessis sobre el cercador, aleshores es deia BackRub, directament cridant al número de Page. El 1997 ja fou batiat definitivament com a Google. Es curiós que en sortir de l'àmbit universitari reberen el seu primer xec per part de Sun Microsystems a nom de Google Inc. Els creadors hagueren llavors de fundar l'empresa per poder cobrar el xec.
Tampoc no us vull explicar tota la història de Google, que trobareu fàcilment emprant el cercador en concret. Més aviat volia reflexionar sobre què representa Google actualment i les implicacions que té. Un dels comentaris habituals que hi ha tendència a fer és que si no te troben per Google vol dir que no existeixes. I lo fotut és que és cert. Pràcticament podeu trobar qualsevol cosa mitjançant Google, amb la salvetat que cal afinar bé la cerca per trobar exactament, però Déu n'hi do on ha arribat. A banda hi ha les cerques d'imatges que encara no són tan exhaustives però que permeten trobar moltes coses (com ara la imatge del Google xinès que acompanya aquest escrit). També hi ha servei de traduccions, cerca per directori, bla bla bla.
On volia arribar és: no us apabulla tot això? No té connotacions de gran vigilant de la xarxa? Estam d'acord en que si no surts al Google no existeixes? No és un poder molt gros en mans d'una sóla empresa?
Imaginau un cercador al servei dels grans poders, un cercador que pogués emfatitzar allò que vol, censurar allò que no vol o relegar més enllà de la pàgina de resultats 10 allò que no li interessa?
I el que és pitjor, i si això ja passa? Ho sabríem?
Hi ha una frase clàssica d'Spiderman que diu que un gran poder comporta una gran responsabilitat, de qui és la responsabilitat del poder de Google que no és més que la informació mundial? A mi em fa por plantejada així.
Segons he llegit, a principis de 1996 el programa de recerca de Sergei Brin i Larry Page estava operatiu a la universitat d'Stanford i podies demanar els dubtes que tenguessis sobre el cercador, aleshores es deia BackRub, directament cridant al número de Page. El 1997 ja fou batiat definitivament com a Google. Es curiós que en sortir de l'àmbit universitari reberen el seu primer xec per part de Sun Microsystems a nom de Google Inc. Els creadors hagueren llavors de fundar l'empresa per poder cobrar el xec.
Tampoc no us vull explicar tota la història de Google, que trobareu fàcilment emprant el cercador en concret. Més aviat volia reflexionar sobre què representa Google actualment i les implicacions que té. Un dels comentaris habituals que hi ha tendència a fer és que si no te troben per Google vol dir que no existeixes. I lo fotut és que és cert. Pràcticament podeu trobar qualsevol cosa mitjançant Google, amb la salvetat que cal afinar bé la cerca per trobar exactament, però Déu n'hi do on ha arribat. A banda hi ha les cerques d'imatges que encara no són tan exhaustives però que permeten trobar moltes coses (com ara la imatge del Google xinès que acompanya aquest escrit). També hi ha servei de traduccions, cerca per directori, bla bla bla.
On volia arribar és: no us apabulla tot això? No té connotacions de gran vigilant de la xarxa? Estam d'acord en que si no surts al Google no existeixes? No és un poder molt gros en mans d'una sóla empresa?
Imaginau un cercador al servei dels grans poders, un cercador que pogués emfatitzar allò que vol, censurar allò que no vol o relegar més enllà de la pàgina de resultats 10 allò que no li interessa?
I el que és pitjor, i si això ja passa? Ho sabríem?
Hi ha una frase clàssica d'Spiderman que diu que un gran poder comporta una gran responsabilitat, de qui és la responsabilitat del poder de Google que no és més que la informació mundial? A mi em fa por plantejada així.
divendres, de desembre 30, 2005
Comentaris ofensius
Se veu que hi ha gent a qui li fa molta gràcia, sempre darrere de l'anonimat, desqualificar i emprar paraules lletjes contra altra gent. Jo mateix sóc el primer que he emprat aquesta mena de jocs quan per exemple participava amb més de deu personalitats diferents en un fòrum sobre aquell entranyable locutor de ràdio Carlos Pumares (molt abans de què fos reclutat pel Crónicas Marcianas, quan ja va caure'm del cavall definitivament). Aleshores però era un joc. Mai no vàrem desqualificar a cap persona, ni tan sols al sr. Pumares (què té mèrit!).
Ara fa un parell de dies que algú, sota l'anonimat, deixa comentaris ofensius contra la meva persona al bloc. És una pena i no li veig gens ni una mica de gràcia (suposadament el que escriu sí). Hi ha blocs de tota mena, n'hi ha que s'adrecen a un "gran" públic i el seu objecte és la transmissió dels missatges cap a una comunitat de lectors, i n'hi ha, com aquest, que tenen per objecte quelcom molt semblant a un dietari per ús personal. És ver que també m'ha fet força gràcia comprovar que alguns amics meus han llegit algunes de les coses que he escrit, però tot queda en "petit comitè".
He anat a mirar les possibilitats de moderar les participacions al bloc i me n'he adonat del senzill que resulta activar que jo pugui llegir els comentaris abans i decidir si apareixen públicament o no. A partir d'ara deixaré activada la moderació per veure si no se colen ofenses personals fora de lloc. Això no significa que deixi de permetre els comentaris (és més, sempre que no siguin ofensius seran ben rebuts), sinó que pens que amb segons quines expressions no s'aporta res. Els dos comentaris poc agraciats dels dos posts anteriors es queden com a record del que no acceptaré per aquí, i tampoc no pens acceptar que s'inicií cap mena de discussió sobre el tema... per això és el meu bloc, no?
Je je, inclús per a un demòcrata convençut aquestes petites àrees de poder resulten tan temptadores :-)
Bon any a tots i a totes!!
Ara fa un parell de dies que algú, sota l'anonimat, deixa comentaris ofensius contra la meva persona al bloc. És una pena i no li veig gens ni una mica de gràcia (suposadament el que escriu sí). Hi ha blocs de tota mena, n'hi ha que s'adrecen a un "gran" públic i el seu objecte és la transmissió dels missatges cap a una comunitat de lectors, i n'hi ha, com aquest, que tenen per objecte quelcom molt semblant a un dietari per ús personal. És ver que també m'ha fet força gràcia comprovar que alguns amics meus han llegit algunes de les coses que he escrit, però tot queda en "petit comitè".
He anat a mirar les possibilitats de moderar les participacions al bloc i me n'he adonat del senzill que resulta activar que jo pugui llegir els comentaris abans i decidir si apareixen públicament o no. A partir d'ara deixaré activada la moderació per veure si no se colen ofenses personals fora de lloc. Això no significa que deixi de permetre els comentaris (és més, sempre que no siguin ofensius seran ben rebuts), sinó que pens que amb segons quines expressions no s'aporta res. Els dos comentaris poc agraciats dels dos posts anteriors es queden com a record del que no acceptaré per aquí, i tampoc no pens acceptar que s'inicií cap mena de discussió sobre el tema... per això és el meu bloc, no?
Je je, inclús per a un demòcrata convençut aquestes petites àrees de poder resulten tan temptadores :-)
Bon any a tots i a totes!!
dimecres, de desembre 28, 2005
Un any en quatre paraules
Ara fa molt que no escric amb ganes al bloc. Sempre pens "demà si tenc una estona" i després o no hi pens, o no tenc una estona, o tenc una estona i me dedic a fer alguna altra cosa (que me fa més ganes en aquell moment). Resultat? Els dies passen i el bloc no s'actualitza gaire...
Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.
Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.
A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.
També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.
De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.
De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.
Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.
Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.
Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.
Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.
A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.
També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.
De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.
De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.
Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.
Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.
dijous, de desembre 01, 2005
Somni #4: Mili port aventura
Se veu que això dels somnis va per períodes i em pens que molt relacionat amb el dia a dia. Curiosament no record somnis d'aquests tan típics que sempre se conten: se me cauen les dents, veig persones sense cares, caig al buit etc; no, els meus somnis sempre són "narratius". Per ventura té a veure amb la meva afició a les històries. M'encanten els contes, les pel·lícules, els còmics, ja de pas us recoman el llibre de Gabriel Genovart "La placenta dels somnis" on de forma molt enginyosa se relacionen les tradicions orals (els contes), el cinema, els somnis i la psique humana.
Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).
Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".
Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).
Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
