Se veu que hi ha gent a qui li fa molta gràcia, sempre darrere de l'anonimat, desqualificar i emprar paraules lletjes contra altra gent. Jo mateix sóc el primer que he emprat aquesta mena de jocs quan per exemple participava amb més de deu personalitats diferents en un fòrum sobre aquell entranyable locutor de ràdio Carlos Pumares (molt abans de què fos reclutat pel Crónicas Marcianas, quan ja va caure'm del cavall definitivament). Aleshores però era un joc. Mai no vàrem desqualificar a cap persona, ni tan sols al sr. Pumares (què té mèrit!).
Ara fa un parell de dies que algú, sota l'anonimat, deixa comentaris ofensius contra la meva persona al bloc. És una pena i no li veig gens ni una mica de gràcia (suposadament el que escriu sí). Hi ha blocs de tota mena, n'hi ha que s'adrecen a un "gran" públic i el seu objecte és la transmissió dels missatges cap a una comunitat de lectors, i n'hi ha, com aquest, que tenen per objecte quelcom molt semblant a un dietari per ús personal. És ver que també m'ha fet força gràcia comprovar que alguns amics meus han llegit algunes de les coses que he escrit, però tot queda en "petit comitè".
He anat a mirar les possibilitats de moderar les participacions al bloc i me n'he adonat del senzill que resulta activar que jo pugui llegir els comentaris abans i decidir si apareixen públicament o no. A partir d'ara deixaré activada la moderació per veure si no se colen ofenses personals fora de lloc. Això no significa que deixi de permetre els comentaris (és més, sempre que no siguin ofensius seran ben rebuts), sinó que pens que amb segons quines expressions no s'aporta res. Els dos comentaris poc agraciats dels dos posts anteriors es queden com a record del que no acceptaré per aquí, i tampoc no pens acceptar que s'inicií cap mena de discussió sobre el tema... per això és el meu bloc, no?
Je je, inclús per a un demòcrata convençut aquestes petites àrees de poder resulten tan temptadores :-)
Bon any a tots i a totes!!
divendres, de desembre 30, 2005
dimecres, de desembre 28, 2005
Un any en quatre paraules
Ara fa molt que no escric amb ganes al bloc. Sempre pens "demà si tenc una estona" i després o no hi pens, o no tenc una estona, o tenc una estona i me dedic a fer alguna altra cosa (que me fa més ganes en aquell moment). Resultat? Els dies passen i el bloc no s'actualitza gaire...
Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.
Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.
A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.
També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.
De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.
De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.
Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.
Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.
Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.
Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.
A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.
També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.
De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.
De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.
Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.
Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.
dijous, de desembre 01, 2005
Somni #4: Mili port aventura
Se veu que això dels somnis va per períodes i em pens que molt relacionat amb el dia a dia. Curiosament no record somnis d'aquests tan típics que sempre se conten: se me cauen les dents, veig persones sense cares, caig al buit etc; no, els meus somnis sempre són "narratius". Per ventura té a veure amb la meva afició a les històries. M'encanten els contes, les pel·lícules, els còmics, ja de pas us recoman el llibre de Gabriel Genovart "La placenta dels somnis" on de forma molt enginyosa se relacionen les tradicions orals (els contes), el cinema, els somnis i la psique humana.
Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).
Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".
Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).
Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".
dimarts, de novembre 29, 2005
Somni #3: Festa nocturna
Després de molts mesos sense tenir-los o recordar-los aquesta setmana he tornat a somiar. N'he tengut, que jo recordi, dos, però d'un no puc recordar de què anava, de l'altre me'n record clarament perquè li vaig explicar a na M al matí. L'explicaré.
Na M havia quedat a dormir a casa i estàvem ben dormits al llit. El somni continua igual que la realitat na M i jo dormint com a lirons. Aleshores començ a sentir veus de gent. Al principi em costa despertar-me, estic ben fregit, però clar amb les veus xerrant estic intranquil i acab obrint els ulls. L''habitació està plena de gent dreta xerrant animadament en "corrillos", hi ha una mica de llum i puc percebre que duen copes a la mà. Me gir estorat i deman explicacions a na M i em comenta que ha montat una festa i ha convidat gent. Jo li dic que és la matinada, que no són hores de muntar festes i que només vull dormir. Na M s'aixeca i fa vida social però jo em resistesc i intent dormir... i quasi ho aconseguesc però aleshores entren els pares de na M i en contra de la meva voluntad em veig obligat a iniciar una conversació amb cordialitat ("Què tal estau? Què bé que hagueu vengut...").
I aquí s'acaba el que record del meu somni, sé que mantenir-me despert era una lluita titànica contra una son molt forta, però no me'n record de res més.
Algun dia hauria de llegir això un especialista je je.
Na M havia quedat a dormir a casa i estàvem ben dormits al llit. El somni continua igual que la realitat na M i jo dormint com a lirons. Aleshores començ a sentir veus de gent. Al principi em costa despertar-me, estic ben fregit, però clar amb les veus xerrant estic intranquil i acab obrint els ulls. L''habitació està plena de gent dreta xerrant animadament en "corrillos", hi ha una mica de llum i puc percebre que duen copes a la mà. Me gir estorat i deman explicacions a na M i em comenta que ha montat una festa i ha convidat gent. Jo li dic que és la matinada, que no són hores de muntar festes i que només vull dormir. Na M s'aixeca i fa vida social però jo em resistesc i intent dormir... i quasi ho aconseguesc però aleshores entren els pares de na M i en contra de la meva voluntad em veig obligat a iniciar una conversació amb cordialitat ("Què tal estau? Què bé que hagueu vengut...").
I aquí s'acaba el que record del meu somni, sé que mantenir-me despert era una lluita titànica contra una son molt forta, però no me'n record de res més.
Algun dia hauria de llegir això un especialista je je.
dissabte, de novembre 12, 2005
Assajant a casa
Això ho val tot. Em sap greu recorrer al tòpic de què una imatge val més que mil paraules, però és que ahir, després d'una setmana una mica estressant en què he anat a dalt i a baix preocupat per la promoció del concert, desatenent els meus, especialment la meva comprensiva al·lota, i tal i tal, bé, doncs ahir a la fi arribaren els Redlands... i són uns al·lots extraordinaris!
Tenia una mica de por, ho he de reconéixer, però són supersimpàtics, amables, agraïts per haver-los duit a tocar a l'illa. Tot això em va tranquilitzar ja, però quan se varen acomodar al saló de ca meva, treuen les acústiques i se posen a assajar expontàniament, va ser una canya! Els Redlands són per damunt de tot un grup de grans cançons i na Hannah i n'Alex canten fantàstic. Per assajar varen tocar 5 temes (amb mi com a únic expectador... i cantant els corus): "Cold And Blue" i "Doin' It For The Country" del seu disc, "Full Moon" i una altra que no record el títol que no tenen enregistrades, i "California Stars" de Wilco. Gran moment!
A veure que tal avui. El temps està fatal i crec que pot afectar l'afluència de gent, però tant de bo s'acosti gent a sa Factoria perquè sortiran molt contents d'haver vengut. Jo, com els Redlands, ho seguiré fent pel country!
Tenia una mica de por, ho he de reconéixer, però són supersimpàtics, amables, agraïts per haver-los duit a tocar a l'illa. Tot això em va tranquilitzar ja, però quan se varen acomodar al saló de ca meva, treuen les acústiques i se posen a assajar expontàniament, va ser una canya! Els Redlands són per damunt de tot un grup de grans cançons i na Hannah i n'Alex canten fantàstic. Per assajar varen tocar 5 temes (amb mi com a únic expectador... i cantant els corus): "Cold And Blue" i "Doin' It For The Country" del seu disc, "Full Moon" i una altra que no record el títol que no tenen enregistrades, i "California Stars" de Wilco. Gran moment!
A veure que tal avui. El temps està fatal i crec que pot afectar l'afluència de gent, però tant de bo s'acosti gent a sa Factoria perquè sortiran molt contents d'haver vengut. Jo, com els Redlands, ho seguiré fent pel country!
divendres, d’octubre 21, 2005
Aquest trull em dóna vida!
La veritat és que les darreres setmanes duc un estat d'alteració força evident per la gent que m'envolta (això, ara per ara vol dir la meva al·lota) que, tot s'ha de dir, s'ho està agafant amb força tranquil·litat i col·laboració, però està un poc asustada de com pot reaccionar la seva parella (aquest som jo) quan arribi el dia.
Ups, per mi que vos hauria d'haver explicat la causa de l'alteració. Doncs aquesta no és altra que l'organització del concert dels Redlands (veure el post anterior).
Me fa ganes explicar un poc com a anat tot, ni que sigui per enrecordar-me quan vulgui organitzar-ne el següent o pel divertiment en el futur quan pensi... i com redimonis me ficava jo en aquests embulls??? Aferrau-vos que aquest serà llarg.
Tot comença amb la intenció de fer les coses (això se suposa), però realment la primera pasa és contactar per email amb l'artista que vols portar. Jo tenia un pool que anava des dels més ambiciosos (Okkervil River) als més desconeguts (Jim Bryson). La realitat després és que es tracta d'agafar l'oportunitat i els Redlands, que tenen un primer disc que m'encanta, per veu del seu líder i cantant Alex Elton-Wall es mostraren disposts a venir a Mallorca en les paupèrrimes condicions que jo els proposava: pagar els vols, dormir a casa meva i que recaudin el que puguin de la venda de CD i camisetes.
Quan l'acord és ferm (això es nota amb el to del mail i el de n'Alex era molt esperançador) cal començar a cercar una data que vagi bé a la banda i que, en la mesura de lo possible, em convengui a mi. Com que això ho vàrem pactar cap a finals d'agost perquè el preu dels bitllers estava força bé, no hi havia manera de saber la programació d'altres esdeveniments culturals i com que sempre pens el pitjor, fins que no he vist definida l'oferta cultural he estat pensant que el mateix dia actuaria Wilco per aquí i el concert seria un complet desastre. Per sort això no ha estat així i la setmana del concert no hi ha gaires alternatives.
Bé, continuem. Ara cal trobar on farem el concert i detectar les necessitats. Després de xerrar amb el Consell vaig apostar per la Factoria de So. No és un lloc habitual pels concerts d'americana, però presenta alguns avantatges interessants. És una sala de concerts de tamany mig, molt adequada per portar tot un grup com els Redlands, a més el Consell col·labora proporcionant tot l'equipament de so necessari, i a més, és un lloc molt bonic! La por de que els "palmesanos" venguin o no hi és, però pens que si s'han avesat a anar a Lloseta i a sa Pobla, Santa Maria els queda més a prop. Va costar un poc confirmar el lloc perquè la Factoria es troba en plena època de canvis (esperem que per a bé), però al final la bona disposició de na Rosa Deyà i en Pere Soler han ajudat molt. Amb ells m'ha tocat tractar el tema de les necessitats tècniques del grup i m'han proporcionat un tècnic de so al qual sí hauré de pagar (tot no podia ser gratis).
I ara vé la part promocional, que és molt important. El públic a qui li pot interessar el concert se n'ha d'assebentar, sinó ja hem begut oli. La promoció se menja la majoria del temps pel promotor (promoció, promotor... ara ho veig!) i consisteix de: edició i distribució de material publicitari, actualització de la web, aconseguir aparéixer als mitjans (als especialitzats i als generalistes), campanya de mailing... Passaré a explicar una mica com ha anat cada punt.
L'edició de pósters que vaig fer pels concerts de'n Gabe Minnikin varen ser simples fotocòpies. Ara volia algo millor, però això també suposa més euros. Vaig mirar de xerrar amb Sa Nostra per si podien col·laborar d'alguna forma i se varen avenir a cobrir l'anunci al Youthing (la publicació especialitzada de referència a Mallorca), a posar una notícia al seu suplement del Diari de Mallorca i a pagar els pósters. Al final no han cobert del tot el tema dels pósters, però en general la seva ajuda ha estat important. A part he fet els flyers, simples fotocòpies, sobre paper de fol normal. La veritat és que m'ha agradat molt dissenyar els pósters, flyers, ..., i crec que han quedat molt bé. Ara vé lo divertit, fer el repartiment d'aquest material. Per això lo primer ha estat confeccionar una llista dels llocs on penjar-los, basant-me molt en els locals que apareixen al Youthing amb programació musical i també en algunes tendes de roba "indie", tendes de discs, alguns restaurants de les zones on va el públic objectiu... La llista que m'ha sortit és llarga i requerirà d'un parell de dies.
Quant a lo de la web. He remodelat un poc la web de Pecan Pie i hi ha tota la informació del lloc, el preu. També he creat un formulari de contacte i gràcies a en Xisco Lladó (Mr. ZigaZaga) tenc una adreça de correu nova molt xula només per això i dins el domini pecan-pie.org. En el futur m'agradaria fer-la més atractiva quant a disseny, però per ara val.
Quant als mitjans, per a mi està ben clar que el més important és el Youthing per quant és la guia que tothom llegeix per estar informat dels concerts a Mallorca. Com ja deia, Sa Nostra s'encarrega de l'anunci i després en Gabi del Youthing m'ha demanat que faci el text que apareixerà a l'agenda. Supós que això ajuda molt a la difussió. Per altra banda també apareixerà anunci al Mondosonoro, on col·labor esporàdicament però habitualment, amb cròniques de concerts d'americana. Sa Nostra també em permet posar un petit article al suplement que apareix els dilluns al Diari de Mallorca, en teoria apareixerà dilluns 7 de novembre. Al recent web de la revista DP també apareix la ressenya del concert. I encara n'hi ha més. Tenc la idea de muntar una roda de premsa divendres 11 amb els músics per a la premsa generalista i la meva idea és que els músics toquin uns temes en acústic total. Encara estic pendent de trobar el lloc ideal per fer això. I si xerram de la ràdio, en Joan Cabot i en Joan Vich ho posaran en els seus espais respectius a Ona Mallorca i a IB3. No està malament, no?
Finalment he fet una recollida poc ètica d'adreces de mail i faré un mailing massiu amb la notícia del concert. Com que no m'agrada això d'haver posat mails de gent que no conec de res i que les seves adreces m'han arribat de rebot, inclouré un text de disculpa i que si volen que deixi d'enviar-lis anuncis d'aquesta mena em contestin, i ho deixaré de fer. I per supost ho respectaré. Na Marga m'ha fet veure en aquest tema un punt molt important: escollir el dia de l'enviament just abans d'un cap de setmana i així quan el vegi la gent ho podrà comentar amb els seus col·legues. Així ho faré. Enviaré el mail a dos grups. A un en general només els enviaré la informació del concert a Factoria i a l'altre hi inclouré la notícia del mini-concert acústic del dia abans. El meu objectiu és fer una mica allò que feia en Tomeu Gomila a Stereo Records que era tan entranyable i que te feia tantes ganes de repetir l'endemà al concert de veres.
I per ara ho deix que m'estic passant. Si tenc més coses que contar, us les faré en posts nous.
dissabte, d’octubre 08, 2005
Pecan Pie #2: The Redlands Palomino Co.
Després d'aquella experiència tan positiva i interessant que fou organitzar un concert, aquells entrenyables dies que em va regalar en Gabe Minnikin i la seva al·lota Stephanie a principis de juny, m'he llençat a organitzar-ne el segon.
Abans de res he de fer constar que això no seria possible sense la complicitat d'una gent, els mateixos músics, que se pugen a un avió i se venen a Mallorca per posar-se en mans d'un entusiasta però aficionat (jo) que no els pagarà un punyetero euro pel concert. Això sí té mèrit i és molt molt d'agrair. No oblidaré mai a aquesta gent. En Gabe va resultar un tipus realment encantador i tot un gentleman. Als Redlands encara no els conec en persona però només veure l'entusiasme que tenen per venir i els mails que m'he intercanviat aquestes setmanes amb n'Alex, na Hannah i en Colin, te n'adones que estam una altra vegada davant una gent que val la pena conéixer. Els meus pares no entenen perquè me fic en aquests merders però només per viure moments com la despedida de'n Gabe i n'Steph a l'aeroport de Palma quan tornaven a Manchester, ja tot ha valgut la pena.
Aquests darrers dies m'estic entusiasmant amb els Redlands, primer de tot musicalment i després per lo que comentava dels mails. El seu disc és boníssim i va contracorrent, recuperant aquell esperit vitalista del country-rock de Gram Parsons i lluny de les depriments cançons ploramiques de tants artistes d'ara mateix. Estic esperant un poc a revisar "By The Time You Hear This..." a s'Altraweb a que el seu concert estigui un poc més proper. De veres que valdran molt la pena. Esper que tot surti bé i no hi hagi cap denou.
Com canten n'Alex i na Hannah: Doin' it for the country!!!!
Abans de res he de fer constar que això no seria possible sense la complicitat d'una gent, els mateixos músics, que se pugen a un avió i se venen a Mallorca per posar-se en mans d'un entusiasta però aficionat (jo) que no els pagarà un punyetero euro pel concert. Això sí té mèrit i és molt molt d'agrair. No oblidaré mai a aquesta gent. En Gabe va resultar un tipus realment encantador i tot un gentleman. Als Redlands encara no els conec en persona però només veure l'entusiasme que tenen per venir i els mails que m'he intercanviat aquestes setmanes amb n'Alex, na Hannah i en Colin, te n'adones que estam una altra vegada davant una gent que val la pena conéixer. Els meus pares no entenen perquè me fic en aquests merders però només per viure moments com la despedida de'n Gabe i n'Steph a l'aeroport de Palma quan tornaven a Manchester, ja tot ha valgut la pena.
Aquests darrers dies m'estic entusiasmant amb els Redlands, primer de tot musicalment i després per lo que comentava dels mails. El seu disc és boníssim i va contracorrent, recuperant aquell esperit vitalista del country-rock de Gram Parsons i lluny de les depriments cançons ploramiques de tants artistes d'ara mateix. Estic esperant un poc a revisar "By The Time You Hear This..." a s'Altraweb a que el seu concert estigui un poc més proper. De veres que valdran molt la pena. Esper que tot surti bé i no hi hagi cap denou.
Com canten n'Alex i na Hannah: Doin' it for the country!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
