Avui matí, envoltat de llamps, trons, vent i aigua, m'he assegut davant l'ordinador a fer unes cosetes i escoltar música i tenc moltes ganes de donar un quans títols de cançons que me tenen capturar darrerament. I no es tracta només de novetats sinó part del que estic escoltant aquests dies (al cotxe i al PC).
"The Two Of Us" obre l'EP "Retox" (2001) de Freeheat (un efímer grup liderat per Jim Reid de Jesus & Mary Chain). En Joan Cabot em va deixar aquesta petita joia. El tema en qüestió me recorda tant als J&MC com a Nick Cave & The Bad Seeds. Un tema potent i marxós. No us perdeu tampoc "The Long Goodbye" al mateix EP (l'única cosa publicada de Freeheat).
"Factory Girl" de "Faithless Street" (1996) de Whiskeytown és el tema que tanca el disc d'aquesta importantíssima i sovint oblidada banda que liderava Ryan Adams. És un tema preciós que no puc evitar connectar mentalment amb l'altra "Factory Girl", la dels Stones.
"If You're Down" de l'únic disc a dia d'avui dels Redlands Palomino Co, "By The Time You Hear This..." (2004). Pot ser que si no se donàs l'avinentesa de que soc el promotor del seu proper concert a Mallorca (veure el web de Pecan Pie) ara mateix no tendria tan present aquest disc, però el descarat aire demodè d'aquests britànics amb mirades enrera als clàssics (Flying Burrito Bros - voleu dir que el nom de la banda no hi està inspirat?) i als primers temps del country alternatiu (que m'han fet recuperar la passió per Whiskeytown) m'han enamorat.
"Country Song" del segon disc "Concrete Prairie" (2005) dels Idaho Falls. És el millor tema de country que he sentit enguany. Simple, directe i evocador. Cada dia m'agrada més aquesta banda.
"Diamond In The Dark" és el primer tema del segon LP de Karl Broadie, un "Black Crow Callin" (2005) que vaig criticar amb certa duresa a s'Altraweb, però que poc a poc se va escolant per dins el meu cap i el meu cor.
"Dreamers Like Us" del segon sampler de Dreamville Records (2005) recentment lliurat gratuïtament als assistents a la Fira del Disc torna a ser una joieta a càrrec del millor singer-songwriter que tenim a l'illa (a banda de líder d'una excel·lent banda de rock) que és John Tirado que m'està convencent i molt amb aquesta faceta semi acústica. I enhorabona de vell nou a Lluís Segura (L.A.) per tot el que està aconseguint.
I en posaria un parell més, però ja n'hi ha per ara, no?
dissabte, de setembre 17, 2005
dimecres, de setembre 14, 2005
Nigul cap a ponent des d'Algaida
Acab de publicar tota una sèrie de fotografies preses totes aquests darrers dies amb el mòbil. Són totes de la zona de Llucmajor i els voltants i no necessiten gaire comentari. Pensau que a mi, en directe, gairebé em pega la síndrome d'Stendhal veient el cel aquests dies.
I love Mallorca!
I love Mallorca!
dimarts, de setembre 13, 2005
Aquests niguls...
Promet que el pròxim post serà una foto de niguls. És que aquests darrers dies, amb l'arribada (sempre esperada) de les tormentes de final d'estiu, no puc deixar de mirar el cel. Ja tenc mal de tant alçar el cap. Veritablement aquest espectacle de colors i formes canviants que fan els niguls de tormenta amb el sol d'estiu encara intentat escolar-se per on pot em provoca sensacions realment poderoses. Estic passant l'estiu com de costum a s'Arenal i els horabaixes mentre passeig amb en Truc o mentre faig la volteta en bici per les contrades de Llucmajor el cel és un espectacle tan impressionant que costa de creure que en els nostres dies encara sigui gratis.
Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.
Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.
Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.
Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
