dimecres, de setembre 14, 2005
dimarts, de setembre 13, 2005
Aquests niguls...
Promet que el pròxim post serà una foto de niguls. És que aquests darrers dies, amb l'arribada (sempre esperada) de les tormentes de final d'estiu, no puc deixar de mirar el cel. Ja tenc mal de tant alçar el cap. Veritablement aquest espectacle de colors i formes canviants que fan els niguls de tormenta amb el sol d'estiu encara intentat escolar-se per on pot em provoca sensacions realment poderoses. Estic passant l'estiu com de costum a s'Arenal i els horabaixes mentre passeig amb en Truc o mentre faig la volteta en bici per les contrades de Llucmajor el cel és un espectacle tan impressionant que costa de creure que en els nostres dies encara sigui gratis.
Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.
Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.
Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.
Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.
diumenge, de setembre 04, 2005
Efecte Katrina
No sé per on començar, però és que aquesta catàstrofe natural i humana que Katrina ha fet a Nova Orleans m'està deixant la pell de gallina.
Les imatges són al·lucinants. Com a afeccionat al cinema no puc deixar de pensar en que moltes de les imatges pareixen sorgides de les pel·lícules de grans cataclismes d'aquests que aventuren la fi del món. Sense anar més lluny, moltes de les fotografies m'han fet recordar la recent "Guerra dels Mons" d'Spielberg, un film amb unes imatges espectaculars, especialment en dues escenes: l'arribada dels alienígenes i l'activació de les seves màquines de destrucció, per una banda, i l'escena del ferry per travessar el riu per l'altra.
Però deixant de banda les referències cinèfiles el primer que hem de pensar és que això va de debó. I al respecte hi ha moltes qüestions que em passen pel cap.
Sobta aquesta manca d'organització davant la catàstrofe, havent passat al que se suposa que és el país més avançat del món. Després de molts dies ara sembla que el rescat i l'atenció a les víctimes s'està començant a ordenar... però és que ha passat una setmana! Només pensar en gent que durant una setmana no ha rebut aigua potable, atenció mèdica, roba per canviar-se la banyada... als USA, no a l'Àfrica! A mi em dóna la sensació de fragilitat, d'una fragilitat que normament no hi pensam, si aquí a Mallorca ens sentim segurs a les nostres cases i amb les nostres vides, doncs imagin que als orgullosos capdevanters del món això els deu suposar un veritable trasbals mental.
Una altra cosa és que els afectats són majoritàriament negres i, especul jo, pobres. Aquesta és una altra qüestió de la qual tots n'hauríem de prendre nota. És aquell concepta, ja vell, de l'anomenat "quart món" que en aquest cas no només ens serveix per recordar que existeix, sinó també per deixar en evidència com la diferència de classes equival també a la diferència de races, amb tot lo d'injust i terrible que té aquesta veritat.
Esper que a George Walker Bush no se li acudeixi pensar en referents bíblics perquè aquest animal encara podria justificar que la història de Sodoma i Gomorra es repeteix... bé, deixe-m'ho fer.
Les imatges són al·lucinants. Com a afeccionat al cinema no puc deixar de pensar en que moltes de les imatges pareixen sorgides de les pel·lícules de grans cataclismes d'aquests que aventuren la fi del món. Sense anar més lluny, moltes de les fotografies m'han fet recordar la recent "Guerra dels Mons" d'Spielberg, un film amb unes imatges espectaculars, especialment en dues escenes: l'arribada dels alienígenes i l'activació de les seves màquines de destrucció, per una banda, i l'escena del ferry per travessar el riu per l'altra.
Però deixant de banda les referències cinèfiles el primer que hem de pensar és que això va de debó. I al respecte hi ha moltes qüestions que em passen pel cap.
Sobta aquesta manca d'organització davant la catàstrofe, havent passat al que se suposa que és el país més avançat del món. Després de molts dies ara sembla que el rescat i l'atenció a les víctimes s'està començant a ordenar... però és que ha passat una setmana! Només pensar en gent que durant una setmana no ha rebut aigua potable, atenció mèdica, roba per canviar-se la banyada... als USA, no a l'Àfrica! A mi em dóna la sensació de fragilitat, d'una fragilitat que normament no hi pensam, si aquí a Mallorca ens sentim segurs a les nostres cases i amb les nostres vides, doncs imagin que als orgullosos capdevanters del món això els deu suposar un veritable trasbals mental.
Una altra cosa és que els afectats són majoritàriament negres i, especul jo, pobres. Aquesta és una altra qüestió de la qual tots n'hauríem de prendre nota. És aquell concepta, ja vell, de l'anomenat "quart món" que en aquest cas no només ens serveix per recordar que existeix, sinó també per deixar en evidència com la diferència de classes equival també a la diferència de races, amb tot lo d'injust i terrible que té aquesta veritat.
Esper que a George Walker Bush no se li acudeixi pensar en referents bíblics perquè aquest animal encara podria justificar que la història de Sodoma i Gomorra es repeteix... bé, deixe-m'ho fer.
divendres, d’agost 19, 2005
Moltes coses passen
Com veis fa temps que no escric. Serà perquè no tenc res a explicar? Serà perquè se m'han acabat els temes? Abandonaré el bloc? Crec que la resposta a totes és NO. Aleshores, perquè no escric?
Pensant pensant me n'acab d'adonar que realment quan més coses m'estan passant és quan menys ganes tenc d'escriure-les. Deduesc que, aleshores, el que passa és que tenc una certa pudor a xerrar de coses realment íntimes i veritables de la meva vida, supós que perquè en el fons són coses que no vull que llegeixi ningú aliè. Supós que per això al bloc escric de pel·lícules, de còmics, de música... però menys d'amics, d'enemics, de feina, de sentiments... Bé, de fet hi ha un poc d'això també, però sempre mesuradament i bastant autocensurat.
Canví de feina. M'en vaig del Consell, que ha estat la meva casa els darrers cinc anys per anar-me'n a una empresa pública. Millors condicions laborals, un projecte més estimulant del que han estat els darrers temps al Consell. És una sort que hagi sorgit aquesta oportunitat de canvi, i l'agaf amb moltes ganes. Per una altra banda, som bastant covard i qualsevol canvi em fa por: donaré tot el que s'espera de mi? agradaré? I també tenc un sentiment de "nostalgia anticipada" aquests darrers dies que estic pel Consell i me n'adon que veig per darrera vegada aquella persona que em cau bé, vaig a berenar al bar de l'enfront o despatx algunes coses que em mancava tancar. Avui és el darrer dia i no sé com anirà, però ahir remanant papers per veure que me'n duia i que deixava, va ser com repassar aquests gairebé cinc anys i els sentiments m'afloraren i vaig reprimir alguna llagrimeta.
I tenir parella. És l'altre súpercanvi d'aquest estiu. Per escriure amb calma d'aquesta altra qüestió, que realment m'està canviant la vida, necessit més concentració de la que sóc capaç ara mateix. Si trob el moment ho faré. Si no el trob, que sabeu que sóc més feliç que mai i amb això basta :-)
Pensant pensant me n'acab d'adonar que realment quan més coses m'estan passant és quan menys ganes tenc d'escriure-les. Deduesc que, aleshores, el que passa és que tenc una certa pudor a xerrar de coses realment íntimes i veritables de la meva vida, supós que perquè en el fons són coses que no vull que llegeixi ningú aliè. Supós que per això al bloc escric de pel·lícules, de còmics, de música... però menys d'amics, d'enemics, de feina, de sentiments... Bé, de fet hi ha un poc d'això també, però sempre mesuradament i bastant autocensurat.
Canví de feina. M'en vaig del Consell, que ha estat la meva casa els darrers cinc anys per anar-me'n a una empresa pública. Millors condicions laborals, un projecte més estimulant del que han estat els darrers temps al Consell. És una sort que hagi sorgit aquesta oportunitat de canvi, i l'agaf amb moltes ganes. Per una altra banda, som bastant covard i qualsevol canvi em fa por: donaré tot el que s'espera de mi? agradaré? I també tenc un sentiment de "nostalgia anticipada" aquests darrers dies que estic pel Consell i me n'adon que veig per darrera vegada aquella persona que em cau bé, vaig a berenar al bar de l'enfront o despatx algunes coses que em mancava tancar. Avui és el darrer dia i no sé com anirà, però ahir remanant papers per veure que me'n duia i que deixava, va ser com repassar aquests gairebé cinc anys i els sentiments m'afloraren i vaig reprimir alguna llagrimeta.
I tenir parella. És l'altre súpercanvi d'aquest estiu. Per escriure amb calma d'aquesta altra qüestió, que realment m'està canviant la vida, necessit més concentració de la que sóc capaç ara mateix. Si trob el moment ho faré. Si no el trob, que sabeu que sóc més feliç que mai i amb això basta :-)
dilluns, d’agost 01, 2005
Box Of Moonlight
Ja fa uns anys que vaig veure una pel·lícula anomenada Box Of Moonlight. Ara mirava per internet i és de l'any 1996 i la dirigí el director americà Tom DiCillo. La història és la següent. Un home està sempre donant el call a la seva feina, és un gran professional, no es permet una distracció, però al mateix temps está acumulant un estrés personal fort i no disfruta de la seva vida, ja que sempre està en tensió, no fos cosa que es relaxàs i perdés un poc en eficiència.
Passa que un dia un treball surt malament i aquell home es troba que un cap de setmana que tenia programat fer unes feines per atzar del destí queda lliure i enlloc de tornar a casa li passa pel cap anar a un parc d'atraccions que visitava quan era nin. A partir d'aquí aquell cap de setmana es converteix en l'experiència més alliberadora de la seva agobiada vida. El parc resulta que ha tancat fa molt temps (ja se sap, recuperar la infantesa és un impossible, com manen els cànons més clàssics), però té la sort de conéixer una persona que pareix el seu negatiu fotogràfic, una mena de David Crockett dels nostres dies que viu en una caravana destartalada, que no es preocupa de res més que de passar-s'ho bé i que contribueix a que el protagonista se n'adoni que hi ha una altra forma de veure la vida. Més relaxada. Quan acaba la pel·lícula la trobada entre els dos homes ha canviat molt les perspectives que tenien cada un.
Els personatges principals estan interpretats per un John Turturro més al seu lloc (no tan histriònic com en altres casos) i un Sam Rockwell senzillament apoteòsic. No vull dir que aquesta pel·lícula me canviàs la vida, però me va ajudar a comprendre algunes coses ara fa uns anys, quan considerava que el model de Mr. Clock (malnom que els subordinats posen a l'agobiat protagonista) era "lo más". Avui, pensant en alguns aconteixements recents, he recordat aquesta peli, i m'agradaria tornar-la a veure. Crec de veres que pot tenir efectes balsàmics, damunt mi els va tenir.
Passa que un dia un treball surt malament i aquell home es troba que un cap de setmana que tenia programat fer unes feines per atzar del destí queda lliure i enlloc de tornar a casa li passa pel cap anar a un parc d'atraccions que visitava quan era nin. A partir d'aquí aquell cap de setmana es converteix en l'experiència més alliberadora de la seva agobiada vida. El parc resulta que ha tancat fa molt temps (ja se sap, recuperar la infantesa és un impossible, com manen els cànons més clàssics), però té la sort de conéixer una persona que pareix el seu negatiu fotogràfic, una mena de David Crockett dels nostres dies que viu en una caravana destartalada, que no es preocupa de res més que de passar-s'ho bé i que contribueix a que el protagonista se n'adoni que hi ha una altra forma de veure la vida. Més relaxada. Quan acaba la pel·lícula la trobada entre els dos homes ha canviat molt les perspectives que tenien cada un.
Els personatges principals estan interpretats per un John Turturro més al seu lloc (no tan histriònic com en altres casos) i un Sam Rockwell senzillament apoteòsic. No vull dir que aquesta pel·lícula me canviàs la vida, però me va ajudar a comprendre algunes coses ara fa uns anys, quan considerava que el model de Mr. Clock (malnom que els subordinats posen a l'agobiat protagonista) era "lo más". Avui, pensant en alguns aconteixements recents, he recordat aquesta peli, i m'agradaria tornar-la a veure. Crec de veres que pot tenir efectes balsàmics, damunt mi els va tenir.
dissabte, de juliol 30, 2005
Quina humitat!
Duc uns dies que estic a tota hora empapat en suor. Només dins la mar o la piscina puc estar sec (je je). És una sensació poc agradable la veritat. I no és que faci una calor insuportable, és que hi ha molta, però molta humitat a l'aire.
Hi ha una altra possibilitat de no suar, quedar-se quiet, assegut, davant el ventilador, però és que jo no en sé estar gaire així. Ara mateix acab de recollir la roba de l'estenidor per plegar-la i posar-la als calaixos i estic xop. Quan acabi d'escriure aquest meravellós post me posaré a fer l'escurada dels plats i no sé si acabaré patinant sobre mi mateix.
I el pitjor és que et dutxes i només d'eixugar-te amb la tovallola ja tornes a suar! És exagerat. Esper que l'estiu duri perquè m'agrada molt, però que es redueixi una mica l'humitat. Això se sol arreglar quan plou... a veure!
Una darrera cosa. A què pareix impossible que a la mateixa illa on estem fa mig any nevàs? Però és cert! M'agrada molt el temps així, variable.
Després d'aquest article tan xorra que demostra que la calor està fent patinar les meves neurones, me'n vaig a escurar.
Salut i fins prest.
ps: Val més no posar cap foto per il·lustrar això, feriria les sensibilitats de l'estimada audiència.
Hi ha una altra possibilitat de no suar, quedar-se quiet, assegut, davant el ventilador, però és que jo no en sé estar gaire així. Ara mateix acab de recollir la roba de l'estenidor per plegar-la i posar-la als calaixos i estic xop. Quan acabi d'escriure aquest meravellós post me posaré a fer l'escurada dels plats i no sé si acabaré patinant sobre mi mateix.
I el pitjor és que et dutxes i només d'eixugar-te amb la tovallola ja tornes a suar! És exagerat. Esper que l'estiu duri perquè m'agrada molt, però que es redueixi una mica l'humitat. Això se sol arreglar quan plou... a veure!
Una darrera cosa. A què pareix impossible que a la mateixa illa on estem fa mig any nevàs? Però és cert! M'agrada molt el temps així, variable.
Després d'aquest article tan xorra que demostra que la calor està fent patinar les meves neurones, me'n vaig a escurar.
Salut i fins prest.
ps: Val més no posar cap foto per il·lustrar això, feriria les sensibilitats de l'estimada audiència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
