Com a tantes vegades i per tants motius, una vegada més he de donar les gràcies al meu cosí Pedro per haver-me descobert una altra meravella (i van...). Jean Ray fou un escriptor belga que va cultivar la literatura fantàstica al segle XX. Té el màrit de ser l'únic escriptor europeu que publicà al pulp de culte "Weird Tales", que es feu famós per publicar l'obra de Lovecraft.
A mi Lovecraft no em suscita gaire interès amb tota aquesta mania dels primigenis i de voler estructurar les coses (crec que el terror quan més indefinit millor), però en aquesta novel·la, "Malpertuis" (la foto està presa al River Cafè de Lleida mentre esper que Golden Smog surtin a escena) Ray aconsegueix un clima realment absorbent, que gira entorn una casa on tant els habitants coneguts com els no coneguts conviuen d'una extranya manera. Afortunadament en algunes coses m'ha recordat molt més "House on the Borderland" de Hodgson i "Arthur Gordon Pym" de Poe que no pas Lovecraft. I, a més, té un final espectacular que deixa molt satisfet als amants del gènere.
I ja de pas, comentar que "Weird Tales", capdevanter del pulp on Ray, Lovecraft i molts altres publicaren, és també el títol del darrer disc, fins a dia d'avui, de Golden Smog. Ja sabeu que vaig estar a Lleida per veure'ls i he de dir que va valer molt molt la pena. No hi era en Tweedy, però sí tots els altres i aquest concert fou una puta festa de rock. Els seus temes clàssics sonaren tots, uns quants de nous que Gary Louris explicà que la banda ha enregistrat a la seva casa de Cadis i que sortiran al proper disc i un caramull de versions, sobretot als bisos. A s'altraweb hi publicaré una crònica més detallada.
Ara a descansar un poc i a prendre forces per un mes de maig on tendrem de nou a na Dayna Kurtz i als American Music Club... i al juny, primera promoció que portaré a l'illa: Gabriel Minnikin dels Guthries!!! He pensat que les promocions que faci es diran Pecan Pie, en homenatge a Golden Smog. Esper que tot vagi bí i que no perdi molts de €... amb perdre poquets i passar-m'ho bé ja estaré molt satisfet.
Les dates de Gabe Minnikin seran 8 i 9 de juny. El 8 al Lisboa de Palma i el 9 en algun lloc de la part forana, potser Inca o Sa Pobla... ja veurem. Us ho confirmaré.
dimecres, d’abril 20, 2005
divendres, d’abril 15, 2005
La gran muntanya russa (big dipper)
És una sensació recurrent en mi la malenconia. Una estúpida sensació recurrent que torna com les marees quan menys t'ho esperes. Supós que s'han escrit mil cançons que m'acompanyen quan em sent així, "Big Dipper" de Cracker només n'és una. La lletra és un tant críptica però és clar que alguns detalls refereixen a la situació en que es troba algú frustrat perquè no aconsegueix un amor ("Could I take you out? I'll be yours without a doubt On that Big Dipper [...] I haven't got the courage yet") . L'efecte de "Big Dipper" sobre el meu ànim quan estic "a la baixa" és de companyia, i sobretot és la música (amb la veu), més que la lletra, la que arriba directament al subconscient.
"Big Dipper" és un d'aquells exemples on la lletra està plena de referències locals a la ciutat de Santa Cruz, CA. Lloc on David Lowery passà bona part de la seva joventud estudiant. Fa un parell de setmanes vaig passar per aquesta ciutat sense anar-hi (anàvem a Monterey) i vaig aprofitar l'oportunitat per aturar-me i veure de prop el Big Dipper. La gran muntanya russa està en un parc d'atraccions, el Broadwalk, típic americà que té el regust de les coses vengudes a menys, se veu a primer cop d'ull que uns anys enrera visqué millors temps i ara lluita per ressituar-se en una societat diferent. Em recordà una mica l'ambient crepuscular de la pel·licula "Atlantic City" (Louis Malle, 1980) amb Susan Sarandon i Burt Lancaster. Es troba aferrat a la platja de Santa Cruz. És un lloc d'accés públic amb atraccions, botigues de camisetes, venda de pretzels amb caramel i amb inclús un màgic de cartró pedra que per 50 cèntims obre uns ulls de vidre, et mira fixament i lànguidament... i t'encerta la fortuna (ben mirat molt barat si és així). Ah, en consonància amb aquesta tendència a potenciar lo gran i menysvalorar lo petit que ens ha portat a que les hamburgueses, les crispetes, les cocacoles ara són mitjanes, grans o gegants (*), el Big Dipper ara es diu Giant Dipper. L'insensible negociat no ha respectat lo que no s'hauria d'haver tocat.
Com que això no és cap tesi, no tenc cap conclusió. Us he posat una foto que em vaig fer allà amb una aferratina que me donaren a l'entrada i que he ampliat perquè se pugui llegir. Diu "Attack Iraq? NO", segur que en Lowery n'estaria d'acord.
(*) vull trencar una llança a favor de recuperar "petit/a" com a un adjectiu positiu, no hi ha dret a que es discrimini, visquen les petites coses!
"Big Dipper" és un d'aquells exemples on la lletra està plena de referències locals a la ciutat de Santa Cruz, CA. Lloc on David Lowery passà bona part de la seva joventud estudiant. Fa un parell de setmanes vaig passar per aquesta ciutat sense anar-hi (anàvem a Monterey) i vaig aprofitar l'oportunitat per aturar-me i veure de prop el Big Dipper. La gran muntanya russa està en un parc d'atraccions, el Broadwalk, típic americà que té el regust de les coses vengudes a menys, se veu a primer cop d'ull que uns anys enrera visqué millors temps i ara lluita per ressituar-se en una societat diferent. Em recordà una mica l'ambient crepuscular de la pel·licula "Atlantic City" (Louis Malle, 1980) amb Susan Sarandon i Burt Lancaster. Es troba aferrat a la platja de Santa Cruz. És un lloc d'accés públic amb atraccions, botigues de camisetes, venda de pretzels amb caramel i amb inclús un màgic de cartró pedra que per 50 cèntims obre uns ulls de vidre, et mira fixament i lànguidament... i t'encerta la fortuna (ben mirat molt barat si és així). Ah, en consonància amb aquesta tendència a potenciar lo gran i menysvalorar lo petit que ens ha portat a que les hamburgueses, les crispetes, les cocacoles ara són mitjanes, grans o gegants (*), el Big Dipper ara es diu Giant Dipper. L'insensible negociat no ha respectat lo que no s'hauria d'haver tocat.
Com que això no és cap tesi, no tenc cap conclusió. Us he posat una foto que em vaig fer allà amb una aferratina que me donaren a l'entrada i que he ampliat perquè se pugui llegir. Diu "Attack Iraq? NO", segur que en Lowery n'estaria d'acord.
(*) vull trencar una llança a favor de recuperar "petit/a" com a un adjectiu positiu, no hi ha dret a que es discrimini, visquen les petites coses!
dijous, de març 31, 2005
Antiamericanisme
Crec que la primera vegada que en vaig ser conscient va ser arran de l'atemptat terrorista a les torres bessones de Nova York. Em referesc al sentiment antiamericà que hi ha en bona part de la societat espanyola. Com deia, va ser llavors quan vaig escoltar comentaris referents a que ja els estava bé als americans rebre, inclús alguna alabança a Bin Laden per la seva creuada contra l'imperialisme com si representàs als pobles oprimits de la terra.
Acab de tornar dels Estats Units, un país que admir profundament perquè gran part de les meves satisfaccions provenen d'allà, i m'agradaria explicar les meves opinions.
Quan dic lo de les satisfaccions m'explicaré millor: la música (el country alternatiu és 100% americà, però també ho són tantes músiques: el blues, el jazz, Janis Joplin, The Doors, Velvet Underground, Elvis, John Coltrane, Hank Williams, Muddy Watters, Big Star...), el cinema (no cal donar massa explicacions. Sóc un fanàtic del western!!! El cinema negre, la ciència ficció dels 50...), el còmic (els còmics de superherois, els de terror i sf dels 50, el còmic underground), la televisió (des de la dimensió desconeguda a expedient-x), i, perquè no: la coca-cola.
Quant a alguns arguments dels antiamericans:
- Es queixen del "règim" totalitari d'Amèrica i jo els demanaria si a l'Iraq de Saddam o a l'Afghanistan dels talibans s'hauria pogut fer un documental crític amb els governants. És clar que no! I en canvi al senyor Michael Moore no paren de donar-li premis al seu propi país!
- L'imperialisme. Aquest concepte sembla que serveixi per tot, especialment per assenyalar als dolents de la pel·lícula. No n'estic gens ni mica d'acord. Una altra cosa és que siguin criticables alguns comportaments del govern de la nació més poderosa del món que sovint realitza accions d'abús de poder, d'ingerència en la sobirania d'altres nacions que són totalment inacceptables i inapropiats. Només per esmentar els més recents: les guerres d'Iraq i Afghanistan amb excuses absurdes i recolzant-se ens règims tan dictatorials com els que pretenen enfonsar (evidentment em referesc al Paquistan), la deportació de persones a la base militar de Guantànamo, el bloqueig comercial a Cuba,... I si fixem la vista als darrers cent anys, més o menys el temps que fa que són la primera potència mundial, la llista de barrabassades és impressionant!
En general em sembla que els arguments antiamericans estan basats en la falàcia de l'ètica de manual de 10 lliçons ràpides (tipus "aprenda a distinguir el bien del mal en solo 10 lecciones"). Tan curt de gambals és un antimericà com ho pot esser el sr. Bush i la seva teoria de l'eix del mal. Ara no voldria entrar en terrenys més propers a la meva professió, però als voltants del (mal) anomenat software lliure, esdevé el mateix fenomen. (Nota: millor dir-ne software de codi obert, així no introduïm conceptes ètics en un terreny tècnic).
Que Estats Units no són el paradigma a seguir ni molt menys em sembla evidentíssim: intervencionisme internacional il·legítim, pena de mort, discriminació racial, manca absoluta de cobertura social digna, educació deficitària i no laica, prohibició del comunisme...
Per acabar de desfogar-me un poc només dir-lis als senyors que prefereixen el Bin Laden un parell de coses:
- Als països musulmans on impera la llei islàmica es cometen barbaritats intolerables, especialment contra la llibertat de les dones. Què diu el manual del progre en aquests casos? No s'haurien de senyalar igual de rotundament aquestes altres atrocitats?
- Mark Twain (val la pena rellegir els seus visionaris articles!), Noam Chomsly, Humprey Bogart, Susan Sarandon, Bruce Springsteen, Woody Guthrie, Franklin Delano Roosevelt, Charles Chaplin, Michael Moore... tots americans. També són culpables?
[ La foto que acompanya aquest escrit és d'una protesta contra la guerra d'Iraq que vaig prendre aquesta setmana passada a San Francisco. La protesta consistia d'una extesa de més de 1500 parells de botes que representaven els soldats americans morts a l'Iraq. A cada un dels parells hi figurava el nom del soldat mort, la seva edat i el seu estat de naixement. Al costat d'alguns parells de botes hi havia flors i fotografies del difunt. En un altre lloc la gent podia dipositar parells de sabates "civils" per representar les víctimes iraquianes del conflicte. Durant diversos dies un speaker llegia els noms dels soldats morts a la porta de l'ajuntament de SF i hi havia venda de camisetes i recollida de signatures contra la guerra. A escasos metres d'allà, molts indigents passen les nits al ras (gent gran, malalts de sida, veterans de guerra) . Són les ombres d'un sistema que de perfecte no té res i que tan de bo evolucioni a millor ]
dijous, de març 17, 2005
Fly to the moon
Kraig Jarret Johnson (Golden Smog)
2001, Mallorca
Originally uploaded by joanet.
Comença la marató de viatges!
Crec que mai abans no havia concentrat en tan poc temps una sèrie de viatges de plaer, amb molta passió musical de fons.
Dissabte el sr. Cabot i un servidor volarem en direcció a Bilbao per assistir al concert que Wilco oferirà a la sala Azkena de Gasteiz. M'esper una gran nit, una lliçó de la millor música que el panorama pot oferir a càrrec del ja veterà i encara menystinguts geni de Chicago: Jeff Tweedy.
Després d'això, el dimarts, prendré el vol cap un lloc un poc més lluny: San Francisco, o Frisco com diuen els ianquis. Aquest és un viatge d'esbarjo familiar. Vaig amb els meus pares, una tia i un dels meus cosins valencians, en concret en Pedro el que més m'ha influït en molts aspectes de la vida, a qui he tengut de model i que està païnt una de les pitjors desgràcies que ens poden passar: perdre la dona per malaltia. No vull ara entrar en qüestions tan poc agradables. Però esper que per allà es pugui distreure un poc i ens ho passem bé, i anirem a veure el concert d'Okkervil River, la banda que més m'excita actualment. Heu escoltat el seu single "For Real" d'avançament del seu proper disc? Es pot davallar gratuïtament a la pàgina de la seva discogràfica Jagjaguwar i a mi m'ha deixat boca-badat. Okkervil River actuen a un club d'allò més elegant i amb solera de SF, el Bimbo's, un local dels anys 40. La pena és que actuen com a teloners de The Decemberists, un grup de glam-rock que no mata especialment. Will Sheff i companyia els donen 1000 voltes! Si puc, també assistiré al concert de M Ward i Scout Niblett, ja ho veurem.
I per mitjans d'abril estic plantejant-me anar a Lleida a veure Golden Smog. Pot ser un "broche de oro", com diuen en castellà. No crec que en JCabot s'animi, perquè a ell li va més el rollo pop i GS són country-rock, però ja vorem...
Estic un poc excitat amb tant moviment a la vista. En tornar escriuré algunes impressions de tot plegat.
Ciao!
divendres, de març 04, 2005
Perquè?
Em deman que m'ha duit a allunyar-me més d'un mes del bloc i la raó és que he passat una mena d'astènia hivernal (en el meu cas força més habitual que la primaveral. la primavera m'estimula molt).
I aquestes darreres setmanes estareu d'acord que han estat molt fredes pel que estam avesats per aquí. Si a això hi juntam que assimilar una ruptura no és una cosa de dies (estic progressant!), doncs ja està tot explicat.
Avui divendres, bonic dia de la setmana, em veig més positiu i tenc un parell de coses a dins el cap: vull tornar a punxar música com aquell dia a sa Pobla amb Dj Named Sue i Bill & Ferry, a veure si surt algo, i l'altra cosa que tenc al cap és que m'agradaria ficar-me en el merder de dur un artista a Mallorca, algú que no em demanàs pasta i ho poguéssim arreglar amb la manutenció i els tresllats. Hi ha molts noms que em ballen pel cap i hauria de ser algun desconegut total amb qui pogués contactar per la web i arreglar-ho directament, sense intermediaris. La cosa pot ser complicada, però miraré com ho puc fer (lloc, equipament,...). Al Lisboa seria xulo i no serà difícil avariguar com se fa això.
Ara mateix estic escoltant el melanconiós tema "Snow Falls In November" de Julie Doiron, aquesta dona que ara es passeja per mitja Espanya hagués estat ideal per iniciar el *projecte*! Però n'hi ha molts... pensem pensem.
Us deix amb algunes recomanacions discogràfiques que he escoltat darrerament: "Winged Life" de Shearwater (2004), "Superwolf" de Bonnie Prince Billy & Matt Sweeney (2005), "Curtains" de John Frusciante (2005) i "On My Way To Absence" de Damien Jurado (2005). Mmm lo-fi rules?
I aquestes darreres setmanes estareu d'acord que han estat molt fredes pel que estam avesats per aquí. Si a això hi juntam que assimilar una ruptura no és una cosa de dies (estic progressant!), doncs ja està tot explicat.
Avui divendres, bonic dia de la setmana, em veig més positiu i tenc un parell de coses a dins el cap: vull tornar a punxar música com aquell dia a sa Pobla amb Dj Named Sue i Bill & Ferry, a veure si surt algo, i l'altra cosa que tenc al cap és que m'agradaria ficar-me en el merder de dur un artista a Mallorca, algú que no em demanàs pasta i ho poguéssim arreglar amb la manutenció i els tresllats. Hi ha molts noms que em ballen pel cap i hauria de ser algun desconegut total amb qui pogués contactar per la web i arreglar-ho directament, sense intermediaris. La cosa pot ser complicada, però miraré com ho puc fer (lloc, equipament,...). Al Lisboa seria xulo i no serà difícil avariguar com se fa això.
Ara mateix estic escoltant el melanconiós tema "Snow Falls In November" de Julie Doiron, aquesta dona que ara es passeja per mitja Espanya hagués estat ideal per iniciar el *projecte*! Però n'hi ha molts... pensem pensem.
Us deix amb algunes recomanacions discogràfiques que he escoltat darrerament: "Winged Life" de Shearwater (2004), "Superwolf" de Bonnie Prince Billy & Matt Sweeney (2005), "Curtains" de John Frusciante (2005) i "On My Way To Absence" de Damien Jurado (2005). Mmm lo-fi rules?
divendres, de gener 14, 2005
No a la guerra!
Capitaine Conan (Bertrand Travernier)
Serà, o no, casual, però ahir a la nit feien a Off Cinema (el nou programa de cinema de La2 que suposa un suggerent afegit a l'oferta cinematogràfica dels canals de TV oberts) la pel·lícula de Betrand Tavernier "Capitaine Conan", mentre que el diari El Mundo, dins la seva oferta cultural, repartia "Paths Of Glory", el clàssic incostestable de Stanley Kubrick. Es tracta de dues grans pel·lícules (anti)bèl·liques ambientades a la primera guerra mundial, i totes dues des de l'òptica de l'exercit d'infanteria francès.
Ara pareix que dir "no a la guerra" és una consigna amb resonàncies del passat, un anacronisme en aquests dies en què la guerra d'Iraq està "despatxada" (que els hi vagin a dir als pobres iraquians), ara que George Walker Bush té assegurats quatre anys més de govern mundial. Ahir, mentre a la peli de Tavernier assistia al magnífic duel (d'actors i de personatges) entre el capità Conan (excel·lent Philippe Torreton) i el capità Norbert no vaig poder més que sentir que vàrem fallar. Em referesc a la societat occidental o el que sigui que som en comú els milers de persones d'arreu del món que ens vàrem aixecar fa dos anys contra la guerra.
Si bé el crit fou molt potent, no va ser suficient per evitar el que va ser una guerra injusta per uns principis errats i, el que me sembla més greu, els governs dels nostres països varen actuar contra l'opinió dels seus ciutadans. I em deman si això no esdevindrà habitual, si ara governam menys que fa un temps. No tenc la resposta.
Aquest cap de setmana, a poc que pugui, revisaré "Paths Of Glory" amb un Kirk Douglas tan immens com gairebé sempre en mans d'un Kubrick inspirat com poques vegades en una altra gran pel·lícula.
Amb permís del sr. Garci: Què gran és el cinema!
Paths Of Glory (Stanley Kubrick)
dilluns, de gener 03, 2005
El final de Ràdio Jove (2 de 2)
[ En aquest segon article intentaré xerrar més de Ràdio Jove que de mi mateix... ejem, difícil considerant el meu narcicisme ]
Començaré xerrant del periòdic "El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista El Cultural, la revista Metropoli, el suplement Crónica...). Bé, doncs el sr. Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!
Per ventura el sr. Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr. Inda comença fent els articles de l'edició local d'El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.
Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr. Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà: SOM Ràdio i Ràdio Jove.
Del final de SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil Catalunya Cultura dins el projecte IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.
El final de Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.
Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".
Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.
Només em queda donar les gràcies a en Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat "Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!
Començaré xerrant del periòdic "El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista El Cultural, la revista Metropoli, el suplement Crónica...). Bé, doncs el sr. Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!
Per ventura el sr. Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr. Inda comença fent els articles de l'edició local d'El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.
Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr. Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà: SOM Ràdio i Ràdio Jove.
Del final de SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil Catalunya Cultura dins el projecte IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.
El final de Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.
Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".
Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.
Només em queda donar les gràcies a en Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat "Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
