el bloc de'n joanet

IB3tv contra el català

2010-09-20T15:35:00.003+02:00

L'altre dia, als noticiaris del migdia d'IB3 TV (la ràdio és una altra cosa), em varen deixar ben estorat amb la següent notícia: "A partir d'ara, l'espectador podrà escollir l'idioma de les pel·lícules entre el català, el castellà i la llengua original".

Allò que els presentadors anunciaven com a una gran fita per al canal, a mi, personalment, em va ofendre profundament. A què ve això ara?

Quin és el model de televisió pública que promociona en Govern (aquest que és tan d'esquerres i progressista)? Una TV amb llengua a la carta? No us recorda al model d'escollir la llengua de l'ensenyament que volia posar el PP?

Quina vergonya!!! I en aquest govern hi ha el Bloc? Doncs no se nota.

Una TV pública no està per obtenir més audiència a base de minvar la presència de la llengua que se suposa que vol promocionar. Sóc el primer defensor de que les coses s'emetin en VOS, però qui vulgui doblatge en castellà ja te la TVE, Tele5, Antena3, Cuatro, La Sexta etc etc etc. On és la presència del català en aquestes cadenes?

M'aterra pensar que IB3tv vulgui devorar TV Mallorca. A [M] sí hi ha coses que realment valen la pena, amb valors civils i ètics, periodisme d'investigació (i no el butlletí oficial que és IB3tv), història i costums, gents i pobles. I una aposta per la cultura (a IB3tv no existeix la cultura). Serà una pena el dia que [M] entri al grup IB3 perquè no serà el mateix. La domesticaran, la faran menys perillosa i perdrà el punt d'encant que té ara.

És penós perquè quan "els teus" fan polítiques que et recorden al pitjor "dels altres"... què et queda?

Fa falta una regeneració en valors i sobretot gent honesta, transparent i valenta. Els que tenim ara no tenen cap d'aquestes coses.

Ah! Voleu saber el pitjor de tot, el que jo no sabia i ja estava indignat???... ho voleu saber??? A veure si encertau quina és la "llengua per defecte" de les emissions de les pelis d'IB3. La resposta, posant el canal en qüestió. Jo, però, no ho faré més.

Viatge a Gal·les (i VIII): Retorn a Bristol

2009-06-03T19:57:00.007+02:00

Les nostres passes s'encaminen ja cap al final del viatge. En aquesta darrera data visitàrem la zona sud dels Brecon Beacons on trobam l'animada ciutat ramadera de Abergavenny. Es tracta d'una ciutat molt agradable, de petit tamany que té un castell normand del segle XII excessivament fet pols. Hi has de posar molta imaginació per fer-te una idea del que fou d'antuvi!

Respecte la ciutat, com vos deia és petita (com Manacor per exemple) però per la seva ubicació central en una vasta regió ramadera, te un ambient animat i un gran mercat. Al contrari que Rhayader, a Abergavenny han tengut bon gust a l'hora d'arreglar el centre i pots passejar per carrers peatonals plens de comerços i restaurantets. Noltros vàrem dinar asseguts en unes tauletes d'un restaurant al carrer.

Com podeu apreciar en les fotos, les ovelles són el centre d'atenció del poble, fins i tot fan xocolatines en forma de mè.

Abandonarem Abergavenny després de dinar per dirigir-nos ja de tornada a Bristol, a Anglaterra, però abans ens quedava un darrer punt d'interès.

El riu Wye divideix, en aquesta part sud, Gal·les d'Anglaterra. Tota la ribera del riu, a ambdós costats és molt verda, plena de bonics i espessos boscs. Segons vérem, hi ha nombrosos camins senyalitzats per fer excursionisme a peu o en bicicleta per aquesta zona. Al respecte, dir que encara hem d'aprendre molt dels britànics en aquest sentit. Qualsevol indret d'interès natural i paisajístic (i a Mallorca en tenim també molts) està profusament retolat i les facilitats per als que vulguin explorar-los, són totals (mapes, guies i centres de recepció on molt amablement informen de les possibilitats de rutes a fer sovintegen).

Però com anava dient, ens encaminàrem cap al riu Wye per resseguir-lo al sud fins a arribar a l'abadia de Tintern. El llegat medieval de les illes britàniques (i també de la zona oest de França) està farcit de restes de les guerres religioses, i Tintern Abbey són un altre exemple. Ja no ens va sorprendre tant com la primera vegada que passejarem per unes ruïnes d'aquest estil (potser fou a les ruïnes de la Catedral de Sant Andrew's d'Escòcia) però aquests llocs sempre tenen quelcom de màgic. A Tintern s'afegeix el fet que es tracta d'una zona frontenera. De fet, el bosc que veieu al darrera del ventanal de la fotografia és Angleterra, mentre que l'abadia es troba a Gal·les. Al mig, només hi ha el riu Wye.

Finalment abandonàrem Gal·les pel mateix pont pel qual hi havíem accedit i ens n'anàrem cap a Bristol on havíem de fer nit per agafar després un molt matiner vol cap a Palma. No va ser aposta, sinó pura sort, que uns vells amics nostres, els Redlands Palomino Company, tocaven aquella nit a Bristol, i vàrem aprofitar l'oportunitat. Quan els Redlands ens visitaren a Mallorca ja ens varen contar que tenien intenció de mudar-se fora de Londres per poder tenir una vida més "country". I aquesta vida l'han trobada precisament a la terra natal de Hannah Elton-Wall, que és, mira per on, Gal·les. En aquests anys des de 2005, hi ha hagut alguns canvis en la formació dels Redlands, però segueixen al front els entranyables Alex i Hannah. Qualque dia els tornarem tenir per aquí.

I amb això donam per finalitzat el viatge i la nostra crònica. Esper que us sigui amena i, sobretot, útil si planificau visitar aquest petit país.

Viatge a Gal·les (VII): L'atac dels moscards assassins

2009-06-02T19:19:00.002+02:00

Com vos contava a l'anterior post, Rhayader no té res destacable, però a escasos cinc quilòmetres es troben una sèrie de valls ocupades per embassaments anomenades Ellan Valley. La zona té el seu encant, especialment cap al final, on un brusc canvi de paisatge, d'un monòton bosc cap a una zona amb diversitat de vegetació i petites colines ondulades, ho fa encara més bonic. De tota forma, el nostre objectiu del dia era seguir cap al sud i entrar a la famosa àrea de Brecon Beacons, l'altre parc nacional gal·lès.

Arribats al poble de Brecon vàrem passar pel que seria el nostre apossent de la nit a deixar els trastos i partir a fer una excursioneta per la contrada. Brecon, sense tenir res d'especial, és un lloc molt més amè i vitalista que Rhayader. Es nota que per aquí passen visitants perquè hi ha comerç, restaurants i es veu vida als carrers.

Per cert, una altra vegada vàrem topar amb un bon B&B. Potser no fos tan espectacular com algun dels anteriorments comentats, però va ser un lloc prou agradable i els hostes són molt simpàtics. El lloc es diu The Grange i el vos recoman decididament.

El nostre objectiu de l'horabaixa era fer una excursió en bici des de Brecon fins a una presa anomenada Talybont Reservoir. Hi ha una ruta que parteix de Brecon i arriba fins a Cardiff (una ruta de quasi 100 km dita Taff Trail) i la passejada -molt més curta- que volíem fer és el primer troç d'aquesta ruta. Malauradament els comerços de lloguer de bicicletes tancaven a les 17h (quan hi ha sol fins a les 20h a la primavera!) i no vàrem poder llogar bicis. Al final anàrem en cotxe fins a l'embassament per recorre'l a peu. Vàrem començar a caminar i quan portaríem uns 45 minuts (per cert, d'un paisatge tampoc no gaire espectacular), de sobte ens atacaren niguls de moscards! Quin desastre, ja ens tens fent volar les mans i correcuita de tornada cap al cotxe (que tenia els vidres també plens dels voladors atacants).

Total que tornàrem al poble, voltàrem una estoneta pels carrers i vàrem acabar el dia comprant el sopar en un restaurant hindú on un cambrer ens interrogava sobre l'islam i la seva presència històrica (Al-Alandalus) a Espanya. Les preguntes eren prou incissives com per dir-li adéu tot d'una que ens varen servir la comanda.

Viatge a Gal·les (VI): Snowdonia

2009-06-02T18:28:00.003+02:00

Snowdonia és una regió situada al nord-oest de Gal·les. Aquest era el dia en què arribàvem més al nord al nostre viatge. Lamentablement hi ha alguns llocs del país que vàrem renunciar visitar per no tenir el temps suficient.

Començaré, des de l'ignorància doncs, animant-vos, si teniu més temps que nosaltres, a visitar la península de Llŷn (especialment la costa nord i la minúscula població de Porth Dinnlaen, que sembla que ha de ser un lloc preciós per deixar passar les hores embadalit mirant la mar en aquest lloc paradisíac; les ciutats de Caernafon i Conwy, a la costa nord del país, semblen també llocs que val la pena visitar amb els seus impressionants castells; i, finalment, l'illa d'Anglessey, que sembla que hagi de ser un lloc de màgica pau.

Però a Snowdonia també val la pena dedicar-li prou temps. Potser nosaltres no en vàrem tenir molt, però crec que l'aprofitàrem a bastament. Vàrem defugir l'opció més evident que podria ser pujar el pic més alt de Gal·les, l'Snowdon, en el tren creamallera -i atracció turística- que el puja. Per sort vàrem trobar un lloc web molt explicatiu del parc nacional d'Snowdonia on s'expliquen moltes possibilitats. Ens vàrem decidir per una excursió light als voltants d'un llac, i la decisió no podia haver estat més encertada (aquí la podeu veure)

Gràcies al GPS del cotxe va ser senzill arribar al punt de partida, i només el camí fins allà ja fou tot un espectacle. Aquesta zona és una part realment muntanyosa. El conglomerat rocòs que conformen el pic Snowdon i la resta de pics alts modelen un paisatge abrupte on les valls estan farcides d'arbres i llacs i les parts altes de roca pelada i supòs que de neu a l'hivern. El dia però era fenomenal un altre pic i vàrem gaudir de l'excursió i de tot.

Va ser fàcil reconéixer el lloc de partida de l'excursió perquè estava ple de cotxes aparcats a la carretera. El lloc en concret és punt de partida de molts camins que pugen a les muntanyes. Hi ha una caseta amb bar i banys al lloc d'inici, on també s'exposen fotos que documenten com Edmund Hillary venia aquí precisament a entrenar-se per a la seva expedició a l'Everest. Je je, no era la nostra intenció precisament!

Certament pujar fins al llac Idwal és una excursió molt senzilla. En només un quart d'hora des del parquing s'hi arriba. Després vas voltant-lo en un camí que, sense deixar de ser una excursió fàcil, té l'atractiu d'anar canviant de perspectiva de l'entorn i, fins i tot, un pas una mica compromès per passar per una mena de torrentera. Per sort tot va discòrrer sense més complicacions i vàrem passar uns moments de veritable relax en aquest bonic indret. Als voltants del llac hi ha un impressionant circ de muntanyes que ha ser ben bonic de pujar, però no era el dia adequat.

Per cert que unes cabres de muntanya ens varen sortir al pas i ens feren un espectacle digne del National Geographic amb xoc de banyes inclòs!

L'horabaixa ens disposarem a començar la ruta al sud que ens havia de portar aquella nit a Rhayader. Era el principi del final i no vaig poder evitar sentir una certa tristor en abandonar aquells bonics cims d'Snowdonia.

Rhayader és un poble de pas que no té cap atractiu especial i que vàrem seleccionar per la seva ubicació geogràfica. El nostre B&B va ser correcte sense més, però no especial com els dos anteriors on havíem estat.

Nota: Les aparences enganyen: aquí m'estava congelant els peus!

Viatge a Gal·les (V): Volta per Mwnt

2009-05-02T13:39:00.005+02:00

Aquest dia era un dels llarguets de cotxe perquè el nostre objectiu era pujar cap al nord del país, fins a la regió coneguda amb l'evocador nom de Snowdonia, però primer volíem estirar una miqueta les cames i aprofitant un altre resplendent dia i un fulletó sobre rutes a peu que hi havia al B&B vàrem sortir, berenar i motxilla, a fer un camí circular que va de Ferwwig fins a Mwnt i tornar.

Mwnt és un lloc molt bonic de la costa. Hi ha una platja, una muntanyeta i una aïllada capella. El camí, molt agradable, transcorre entre granjes i colines a l'interior i es precipita cap a la mar esdevenint un sender de terra quan ens acostam a Mwnt. El parell d'horetes que ens va dur anar i tornar de Ferwig a Mwnt varen ser les més agradables del dia.

Després partírem cap al nord, aturant a la concorreguda població turística de Aberystwyth. El lloc té una mena de passeig marítim vora la mar on munts de turistes ciculen i menjen gelats. No ens va conquerir aquesta zona molt més humanitzada i amable, i potser menys autèntica. Així que, a banda de aturada tècnica, seguirem cap al nord fins a Harlech.

Hi ha un punt, potser quan passam Machynlleth en que el paisatge canvia de sobte. Aquest seguit de colines, vaguades i acantillats, deixen lloc a un paisatge de muntanya. Tot el que va des d'aquest punt fins a Dolgellau -un poblet molt agradable i animat- són les estribacions d'una de les muntanyes altes de Gal·les: el Cadair Idris. Les muntanyes i els boscs són un canvi brutal del paisatge i l'avantporta de Snowdonia.

Arribàrem al nostre B&B de Harlech a punt per a la posta de sol, així que sense més dilació deixarem les maletes i baixarem fins a la llargíssima platja a disfrutar de la despedida del sol. El nostre B&B de Harlech, la bonica casa victoriana de Pen Y Garth, va resultar un lloc també genial, amb uns hostes molt amables i amb un únic error: no hi ha internet!

Viatge a Gal·les (IV): El dia celta

2009-05-02T10:26:00.014+02:00

El nostre tercer dia estava dedicat a explorar la regió de Pembrokeshire, a l'extrem més sud occidental de Gal·les. És de tot el país la que concentra més punts d'interès cèltics. Mentre vaig posant una foto del paisatge típic que es podia veure des d'una colina propera a la mar a Pembrokeshire -en un altre afortunat dia assolellat-, aprofit també ara per comentar un parell de coses.

Ni na Marga ni jo sentim una especial atracció per la cultura celta, i pens que són els paisatges i les gents de llocs com Escòcia, Bretanya o Gal·les el que ens atreu, no especialment el "rollo celta". A Gal·les , a més, es dóna un curiós fet. Sembla que els originals pobladors celtes i pagans varen ser força romanitzats i realment adoptaren les lleis, trets culturals i la religió que venia de Roma. D'aquí que quan els invasors bàrbars saxons invadiren les illes britàniques, els celtes cristians originals, hereus de la cultura romana, foren els defensors dels principis religiosos i protocavallerescs. És en aquesta època de la que es conserven pocs documents escrits, -segles VI, VII- en que se suposa que va viure el rei Artur i els seus nobles cavallers. Un rei de llegenda i una història tan trista com evocadora. Aprofit l'apunt per recomanar la versió de la història que feu un inspirat John Boorman en aquella màgica Excalibur (1981). Despreciau algunes revisions del mite com la barroera El rey Arturo (òstia, ja val de "desmitificar", collons és tot lo contrari lo que volem!).

Tornant al viatge. Dir que la pràctica totalitat de la costa de Pembrokeshire està protegida en forma de parc nacional i això ha permès que aquesta successió d'acantilats i platges es mantingin pràcticament verges.

Bé, aquest dia visitàrem la platja de Manorbier amb un castell prop de la mar i amb els suferos a tope aprofitant les ones (atenció, si teniu alèrgia al rollo surfer, vos avís que en tota la costa sud de Gal·les us en trobareu a muntanyes). Després anàrem precisament a visitar un lloc d'interès artúric. En un lloc allunyat de qualsevol població, al bell mig d'uns acantilants es troba l'antiga capella de Saint Govan. Aquest sant local diu la història que va caure per l'acantilat mentre era perseguit per uns pirates i que miraculosament no es va fer mal i l'acantilat el va amagar dels pirates que no el trobaren. Aquí va erigir una modesta capella (segurament no la que hi ha ara) on va viure retirat del món la resta de la seva vida. I on és l'interès artúric? Doncs que la llegenda no-oficial diu que en realitat aquest tal Govan no era altre que Sir Gawain, retirat després de la dissolució de la taula rodona.

Després partítem a visitar Saint Davids, un altre lloc d'interès de Pembrokeshire on es troba la catedral més gran de Gal·les en un poblet molt petit de l'extrem occidental del país. Pel camí ens aturàrem a la platja de Newgale, una llarga i extensa platja d'arena on, de nou, els surfers, els voladors d'estels i la gent en general, aprofitava per passar el dia. Quant a saint Davids, el sant en qüestió és el patró de Gal·les i hi ha devoció al país per visitar el lloc. A banda de la catedral el que més em va sobtar va ser que aferrada a ella hi ha les dependències de cal bisbe i, a pesar del seu estat ruinós actual, crida molt l'atenció pensar que originalment competien -si no superaven- en luxe i espectacularitat, a la pròpia catedral. Com si el bisbe volgués que casa seva fos més important que la casa de Déu. Curiós.

D'aquí ja partírem cap al nord tot seguint la costa i passant per diversos llogarets costaners ben agradables i fent aturada en dos llocs que vos recoman: Pentre Ifan i Nevern (ambdós molt propers al poblet de Newport). Pentre Ifan és un dolmen impressionant, situat al bell mig del camp. La zona aquesta propera a Newport i a Cardigan me va encantar. Empinades i arrodonides colines verdes plenes d'ovelletes i granjes li donen al paisatge una autenticitat especial. En xerraré més endavant al proper capítol.

Després del dolmen visitàrem Nevern, un llogaret famós per la seva esglèsia i el que l'envolta. Per començar, l'esglèsia de Navern es troba situada just a la vora d'un riuet que baixa de la colina. És un d'aquests indrets que desprèn màgia per la seva ubicació com a protegint l'entrada d'un petit bosc, potser llar de fades i gnoms. És una esglèsia típica a Gal·les, on el seu campanar realment és una torre de defensa que ens permet imaginar que a banda de la funció de parròquia, aquesta mena d'esglèsies també eren fortaleses per protegir les gents del poble en temps més violents: esglèsia-castell. I al petit cementeri que l'envolta hi ha dues curiositats més: una és la impressionant creu celta del segle X, i l'altra, el bleeding yew (el teix sagnant), un arbre que té astorats als botànics perquè raja un líquid vermell. La llegenda diu que l'arbre seguirà rajant aquesta "sang" fins que un gal·lès no assumeixi el tro de rei de Gal·les (em pens que seguirà rajant per moooolt de temps!).

Finalment, defugint les carreteres principals vàrem optar per arribar fins a Cardigan per les petites sendes rurals i va ser tot un encert. Des de Cardigan, ciutat ubicada a la desembocadura del riu Teifi i magnífic port natural, vàrem partir directament cap al nostre B&B. I ens vàrem enamorar. Llygad Yr Haul està situat al cim d'una colina abans d'arribar a la petitíssima població de Ferwig. Tota aquesta contrada està beneïda per una naturalesa exhuberant i uns colors magnífics. En arribar a la casa ens va rebre la seva única habitant humana, una dolça amfitriona anomenada Diane que ben aviat ens va conquerir per la seva hospitalitat... i pel seus pastissos!!! Després de deixar-nos discretament acomodar-nos a casa seva (per cert, amb la millor habitació, el millor bany i la millor wifi del viatge) ens va convidar al saló a prendre tè i pastisos. Mmmm, quina passada! I també vàrem conéixer els seus "boys" (el negre Guinness i el blanc Lewelyn), dos labradors que se l'estimen amb locura i que se posen nerviosos si la perden de vista. Diane és una dona orgullosa de la seva terra, gal·lesa parlant i que et fa sentir realment a gust. És per experiències com aquesta que val tant la pena escollir B&B com a opció d'allotjament. Particularment, la nostra estada a Ferwig em va recordar molt la també entranyable experiència de Plouezoc'h a la Bretanya francesa.

Viatge a Gal·les (III): El gran castell

2009-05-01T18:09:00.008+02:00

El nostres objectius del dia eren tres: el castell de Caerphilly, la segona ciutat del pais -Swansea- i finalment Tenby, un poble vora la mar molt guapo a les fotos que havíem vist.

Al contrari del nostre primer dia a Gal·les, aquest va ser un dia fosc, plujós i ventós. Una llàstima.

El nostre primer objectiu era doncs el castell de Caerphilly, un poble uns 10 km al nord de Cardiff, cap a l'interior del país i, va resultar ser la visita més interessant del dia. El castell és enorme, de fet el més gran de Gal·les. Com la majoria d'aquesta mena d'indrets, està bastant en ruïnes, només algunes dependències han estat restaurades. Allò que resulta més interessant del castell és la imatge de gran fortalesa que encara conserva. Els obscurs murs envoltats d'un gran fosat ple d'aigua són molt fotogràfics. També crida molt l'atenció una de les torres que està mig derruïda i que s'aguanta amb una inclinació exagerada.

Sembla que a l'estiu se fan demostracions de com se duien a terme les batalles a l'edat mitjana (ballestes, catapultes, torres d'assalt, etc). Ha de ser interessant de veure.

D'aquí ja partírem cap a Swansea. És una part del recorregut en la que conscientment anàvem deixant algunes coses interessants de veure però que, entre la distància que havíem de fer i que es va posar a ploure per la carretera vàrem sacrificar visites com el museu a l'aire lliure de la vida gal·lesa o el castell de Carreg Cennen, que sembla que ha de tenir unes vistes espectaculars.

Bé, el cas és que arribàrem a Swansea, segona ciutat i primera gran decepció del país. Swansea és lletj i provincià, i segurament sota la pluja tot això s'accentua. Potser el més interessant va ser que vàrem trobar un lloc molt agradable per dinar, ben aferrat a la plaça del castell (castell que no té res a veure amb la impressionant fortalesa que havíem vist al matí, ja que d'aquest no en queda més que una petita murada, ni tan sols un recinte).

Així que tornàrem a agafar cotxe per partir cap al que seria el nostre segon B&B: La Ponterosa (amb "t") a les afores de la petita població de St. Florence, a propet de Tenby. Passat Swansea el paisatge comença a canviar. Les autopistes estevenen carreteres i tot en general es torna una mica més pintoresc. Per arribar a St. Florence la carretera ja deixa de ser una carretera normal per convertir-se en un estret camí per on hi cap només un cotxe i que als dos costats té paret de terra (curiosa versió dels nostres "marges" que a Gal·les són de terra compactada i folrada de vegetació). A La Ponterosa ens va rebre el moix més vell que he vist mai. Aquest felí té 20 anys! Fa un miular greu i et segueix amb una parsimònia cansina. És com conèixer l'avi de la Coca-cola. La Ponterosa està bé i la nostra habitació tenia vistes a un bonic jardi.

Després d'haver reposat una mica del llarg camí vàrem voler anar a Tenby. De veres que és un poble molt maco, però no era el millor dia. Feia un fort vent i una mica de fred i no es veia ningú pel carrer. Ateses les condicions del dia vàrem fer-nos la foto de rigor i després cercàrem un pub on poder estar a gust. La missió va ser complicada perquè tothom era dins dels pubs! Al final trobàrem un lloc on vàrem estar molt a gust, una terrasseta mig coberta d'un pub amb estufes d'aquestes exteriors tipus làmpara i practicament sols (a dins del pub estava ple però allà estàrem a la glòria).

No puc evitar fer un darrer comentari sobre aquest segon dia. Diuen que les rotondes les varen inventar al Regne Unit. Potser, però n'hi ha que són abolutament ridícules, i a Tenby hi ha la més absurda que hagi vist mai. Per començar només hi surten tres camins, a més no hi ha espai material per fer la corba, ja que bàsicament es tracta d'un punt blanc posat al bell mig d'un carrer. Vàrem estar-hi una estona per veure com els conductors locals prenien la rotonda. La conclusió final: la ignoren. Hi passen per damunt sense complexes com si no hi fos. Fan la part de cedir el pas i prou. Com no, vaig fer-me una foto!

Viatge a Gal·les (II): Croeso i Cymru

2009-05-01T14:49:00.011+02:00

Arribats al petit aeroport de Bristol vàrem agafar el cotxe prèviament reservat per internet. Hi afegírem el complement d'un GPS i au, cap a Gal·les.

Sortint de Bristol cal travessar el llarg estuari del riu Severn per accedir a Gal·les i això es fa a través d'un llarg pont. Tot d'una entrats a Gal·les jo tens una cosa ben clara: ets a un país amb una llengua pròpia: el gal·lès o cymraeg. Tota la retolació oficial al país està en bilingüe (anglès i gal·lès), per la TV i per la ràdio hi ha emissons en gal·lès i una bona part de la població el parla. És una llengua molt més viva que d'altres de la mateixa família (l'escocès o el bretó).

Hi ha expressions molt senzilles que podeu aprendre si voleu visitar el país. "Bore da" (pronunciat borei-da) vol dir "bon dia" i "Diolch" (pronunciat "diolj") vol dir "gràcies". Podeu informar-vos més sobre aquesta llengua a la Viquipèdia.

El viatge entre Bristol i Cardiff és plàcid. Una bona autopista mena directament a la capital del país mentre travessa prats verds plens de vaques. En arribar ens adreçarem directament cap al B&B: Preste Gaarden. Es tracta d'un B&B molt típic: casa victoriana, empinada escala de fusta, etc, etc. Se me va oblidar dir en el post anterior que sempre cercam una certa comoditat en els allotjaments on anam i dues coses fonamentalment: bany dins de l'habitació i internet (wifi). La primera de les dues coses és imperativa, amb la segona som més flexibles.

Preste Gaarden a part de complir amb els mínims està molt ben situat. Una vegada allà només cal una caminadeta de quart d'hora per trobar-nos al centre de Cardiff, a més una caminadeta per una barriada molt agradable, plena de cases victorianes (moltes d'elles B&B també).

El lloc d'interès més interessant de Cardiff és el seu castell. No és que sigui un extraordinari castell, més aviat és un conglomerat d'edificacions defensives de moltes èpoques diferents (des dels romans en endavant) que conformen un ample recinte amb un gran jardí interior. És un lloc agradable de passejar, però no té la magnificència del castell d'Edimburg, per posar un exemple. En general, i això és una de les conclusions del viatge, Gal·les és un lloc agradable i plàcid, però molt menys espectacular que el seu contrapunt del nord: Escòcia.

A banda de visitar el castell, el que visitàrem de Cardiff fou el centre de la ciutat (una àrea petita als voltants del sud del castell). Es tracta de carrers peatonals en la seva majoria, carrers de cases baixes que li donen una aparença més de poble que de capital europea, però molt agradables de caminar.

Finalment, anàrem a passar l'horabaixa a Cardiff Bay. Per arribar-hi agafarem cotxe, perquè la façana marítima de Cardiff està un parell de quilòmetres al sud del centre històric de la ciutat. Cardiff Bay és una zona totalment moderna que recorda una mica als passejos marítims de les ciutats nordamericanes amb restaurants, atraccions, grans centres lúdics i comercials, museus, etc.

Viatge a Gal·les (I)

2009-05-01T14:00:00.004+02:00

Fa eons que no escric al bloc. Pas de posar-me a cercar els motius, però he tengut una idea que potser fos interessant, escriure sobre el darrer viatge que na Marga i jo hem fet i posar moltes dades pràctiques per si algú s'anima a fer-ho.

Comencem doncs!

Na Marga i jo som molt aficionats a les illes britàniques i, fins ara, no ens han decebut mai. Una regió que no havíem visitat encara era Gal·les, així que ens decidirem per visitar-la.

Vos explic primer el tipus de pla que ens feim: aprendre una mica sobre el país, informar-nos sobre els llocs més interessants a visitar, possible ruta a seguir, etc. En el cas de Gal·les i tenint en compte els dies que teníem (una setmana exacta) era complicat fer el país sencer, ja que es tracta d'un país amb una forma molt allargada i que té coses interessants en els dos extrems (Cardiff és al sud, mentre que a l'extrem nord hi ha l'illa d'Anglesey). Conclusió: Havíem de sacrificar alguna cosa. Sempre ens queda allò de dir, "hi tornarem!".

Més detalls: És frustrant que no vàrem ser capaços de trobar una guia de viatges de Gal·les. Les úniques que trobàvem eren o de Gran Bretanya o Anglaterra i Gal·les, i sempre el capítol dedicat a Gal·les era molt petit... Al final ens haguérem de conformar amb una mini-guia en anglès que vàrem demanar per internet al lloc web http://www.visitwales.com (lloc web que té versió en català!).

Una altra cosa. El nostre rollo en aquesta mena de viatges és llogar cotxe i reservar prèviament l'allotjament (Bed & Breakfast o Guest Houses). Hi ha gent que hi va sense tenir-ho reservat confiant trobar lloc en arribar a la ciutat que sigui. Això té l'avantatge d'oferir-te major llibertat a l'hora d'anar viatjant, però se corr el risc de que costi molt trobar lloc i que es perdi molt de temps en trobar un lloc. Per evitar-ho, noltros preferim tenir-ho tot reservat abans de partir.

Bé doncs al final l'itinerari escollit fou aquest: Palma - Bristol - Cardiff (nit 1) - Swansea - Tenby (nit 2) - St. David's - Cardigan (nit 3) - Harlech (nit 4) - Snowdonia - Rhayader (nit 5) - Brecon (nit 6) - Abergavenny - Bristol (nit 7) - Palma.

Al mapa podeu veure el detall de l'itinerari, fins i tot amb les aturades que vàrem fer pel camí.

Mostra un mapa més gran

D'aquí...

2008-11-08T13:49:00.003+01:00

...a aquí.

És una frase d'un anunci, no record de quin (això em passa sovint amb els anuncis, record qualque cosa, però no la marca o el producte que anuncien...).

Bé, només volia posar dues fotos.

La primera és de l'estiu de 2007 al petit poble de Peebles, on l'atracció rockera de l'estiu era que el visitaven The Hazey Janes. Només unes 20 persones entre el públic... i ens varen encantar!

La segona és del cap de setmana passat. A Lloseta. Hi surten The Hazey Janes al complet, més My Dear Flotsam també al complet. Exitarro (170 persones) i concertarro.

I és que els somnis, se poden fer realitat.

El millor grup del món

2008-08-29T12:13:00.002+02:00

Attic Lights encara no han tret el seu esperadíssim disc de debut (tot indica que aquesta tardor) però són el millor grup del món i els va portar, orgullosament, Pecan Pie.

Els estim!

"Wendy"

"God"

"Never Get Sick Of The Sea"

"Bring You Down" (versió antiga)

"Bring You Down" (nova versió)

"Late Night Sunshine"

Moltes coses i res en concret

2008-07-13T11:25:00.005+02:00

No volia que na Marga fos s'única que penjàs fotos des nostre moixet Tomeu, àlies Panxito quan se porta bé i Dimonió quan ens fa desastres.

Vàrem tenir unes noces molt xules. Vàrem tenir els nostres amics, els nostres estimats, vàrem tenir una cerimònia emocionant (tant na Marga com jo quasi vàrem plorar en algun moment), vàrem tenir un sopar a la fresca en el lloc que volíem, vàrem tenir rock'n'roll amb The Nash, vàrem tenir el millor DJ del món i els nostres dos germans mos varen donar sorpresetes: en Ferran se va currar un Powerpoint que mos va emocionar i fer riure a parts iguales i en Pep se va animar a dedicar-nos una cançó i a dir-nos que ens estimava als dos. Lo que no sap ningú és que, de matinada, quan tothom havia partit, amb tots els llums apagats, aprofitant la nit benigna i la llum de lluna na Marga i jo mos preparàrem uns Malibús amb pinya, agafàrem dos troços d'ensaimada i mos donàrem un bany a la piscina i a la fi vàrem estar només l'un amb l'altre. Si poguéssim crec que haguéssim aturat el rellotge en aquell moment.

Ai, no sé que més contar-vos. He perdut pràctica amb això del blog.

Mentre estic escrivint sona a casa el CD edició de luxe del clàssic de Whiskeytown "Strangers Almanac". Hi ha moments capturats que són màgics i aquest n'és un. En Ryan encara no havia espenyat aquesta aura de nin prodigi del country alternatiu i era capaç de signar un clàssic rere altre: 16 Days, Somebody Remembers The Rose, Losering, Inn Town, etc, etc. Els extres (amb un bon grapat de directes a l'estudi) són un testimoni d'aquell estat de gràcia.

Aquest dijous anàrem na Marga i jo a pegar-nos una panxada de música en directe com feia estona. Vérem tres grups al concurs Rec Play en directe: John Tirado i la seva nova banda amb en Toni Toledo i els germans Tejedor, My Dear Flotsam i Melancholy Mechanics. My Dear Flotsam encara no els havíem vist i ens varen agradar molt. Abans l'horabaixa havia quedat amb en Carlos Tejedor per anar a veure el pati d'ARCA i parlar una mica amb en Xisco Vich de com sonoritzar el proper concert de Pecan Pie (que ens retrobarà amb en Gabe Minnikin, i acompanyat per na Ruth). Cont això perquè pareix mentida com amb això de muntar conciertillos cada ics temps he pogut conèixer molta gent interessant i que aviat els he agafat apreci personal. Els germans Damià i Carlos Tejedor són els darrers exemples d'una llarga llista, vaja dues persones més amables i bona gent... i quin talent que tenen els nous temes de'n Carlos. Tant Abatidos com Con Ansia són molt bons, i me fa molta il·lusió que en Carlos hagi acceptat obrir pels Minnikins a ARCA.

Després anàrem a veure L'Espinale, el grup de'n Pep a Tunnel i cada vegada m'agraden més. Trob que aquesta nova versió d'ells mateixos amb n'Àngel ocupant-se al mateix temps de la guitarra rítmica i les veus els ha fet sofrif una mutació més profunda del que pot parèixer en principi. Encara no se'l veu molt còmode, però entreveig que el canvi està portant el grup cap a un territori un xic més hard-rocker en el sentit clàssic i un cert desferrament d'altres etiquetes més "juvenils". Crec que estan creixent com a banda. El show va tenir alguns moments realment brillants com quan varen recordar els temps de Freakin' Las Vegas amb en Javi Trestrece a la guitarra o quan varen interpretar Unlikely Answers, un dels seus nous temes, un tema impressionant per la seva força, juntament amb The World From Above els seus millors temes. Ja que estic, i esper que en Pep o qualsevol altre de la banda ho llegeixi, els vull fer dos retrets:

Que no toquin molt més sovint en directe, ho consider un pecat i una ofensa pels que disfrutam de la seva música. Un show cada dos o tres mesos no estaria mal.
Que no editin aquests enregistraments que tenen penjat al MySpace. Tenen material per fer un EP collonut i donarien una alegria als seus fans que podríem ficar-nos la música a l'iPod i flipar pel carrer.

Al final mos n'anàrem a jeure supertard (pels meus paràmetres) i quasi puc dir que em va deixar invàlid per tot el cap de setmana (ja tenim una edat).

Bé, havia començat amb la intenció de parlar d'altres coses, com per exemple d'Spiderman, però me deixat dur. Ho deixam per altre moment doncs? :-)

A 60 valents / Adéu s'altraweb

2008-04-01T09:54:00.004+02:00

Si fa no fa (uns quants més si comptam convidats), 60 valents varen decidir véncer totes les barreres que Pecan Pie i el destí els posava al davant i varen anar a veure en Danny & The Champions Of The World, a Eek i a un convidat sorpresa al teatre Sa Societat de Calvià.

Normalment empr aquest espai per a les cròniques alternatives als concerts, per a les reflexions més personals i menys musicals. Ja que hi som, aprofit per dir-vos que no cerqueu a s'Altraweb la crònica oficial perquè no sortirà. He pres una decisió, tancar s'Altraweb. No ho faig amb tristesa, és senzillament el més lògic que puc fer perquè en els darrers temps no he sigut capaç de dedicar-li el temps que es mereix i perquè abans s'Altraweb era una web independent on deia tranquil·lament si un concert m'havia semblat genial o una merda. Darrerament no estava tan tanquil de dir-ho. Si deia que un concert de Pecan Pie era genial (que ho són sempre, je je), aleshores era defensable que ho feia per afavorir-me a mi mateix, si deia que un concert de Fona o de Waiting For Waits havia estat una merda, aleshores em trobava perjudicant a amics i potser també era defensable que ho feia interessadament. Per tant, entre una raó i l'altra, feia mesos que em rondava pel cap la idea de deixar s'Altraweb.

Però no vos penseu que deixaré de donar-vos la tabarra amb grups que no coneix ningú o que deixaré de fer d'altaveu quan se faci un concert que trobi destacable. Però li donarem una altra forma. Vaig estar compartint amb na Marga aquests pensaments i al final hem arribat a veure una sortida: una nova web per a Pecan Pie. Hi haurà tot lo relacionat amb els concerts que facem (al nostre ritme tranqui, no penseu que ara ens posarem en pla empresa) i llavors hi haurà espai per "Pecan Pie recomana" on podrem parlar de discs i de concerts que se facin per aquí que ens vengui de gust recomanar.

I m'he desviat de la qüestió. Tant que crec que ara faré més curt lo que volia dir. Aniré al bessó. Volia agraïr als 60 valents que divendres varen escollir venir al concert de Danny & The Champs enlloc d'altres ofertes del mateix dia, i esper que sortissin satisfets d'haver-ho escollit, crec que fou així. Hi ha uns 40 "habituals" que no varen comparéixer i la veritat és que desconec si optaren per Satellites o per no venir a Calvià perquè els queda lluny de casa. El teatre Sa Societat és un lloc preciós pels concerts però Calvià no és Palma (els palmesans ja sabem que si podem evitam sortir de Ciutat) i tampoc no té la "centralitat" de Lloseta (punt mig entre Sa Pobla i Palma).

Si la venda de CDs és una mostra, dir que Danny & The Champs varen vendre 23 CDs (gairebé un cada 3 persones que varen venir al concert) i això ja els suposava un cost de 20 euros. Crec que són molt bones xifres considerant que, per exemple, Dolly Varden varen vendre 26 CDs i hi havia unes 100 persones a ARCA.

En l'apartat de records personals, me qued amb aquests:
- Haver conegut a en Carlos i en Damià Tejedor. Han estat dues persones encantadores i molt molt càlides.
- Assistir a l'assaig de Alberto i Carlos a Lloret. Tota una experiència!
- Veure en Danny, en Joe i en Ben ficar-se la gent d'Ona Mallorca a la butxaca i després posar-se a fer basking (que, atenció, vaig traduir per antena com a "jugar a basket") al carrer dels Oms.
- La nit abans al Cultura Club amb en John Tirado convidant en Danny a cantar i la nit següent en Danny tornant-li fent pujar en John a l'escenari del teatre.
- El final de festa del concert amb els Champions convidant a l'escenari a en Damià, n'Alberto i en Carlos que se va marcar un solo de guitarra a lo Neil Young totalment improvisat.
- I el dinar de dissabte tots junts a Es Tast menjant tapes, costelletes, patates braves, etc (total que ja torn a estar oficialment a règim!)

I donar les gràcies a la gent del departament de Cultura de l'Ajuntament de Calvià, a en Miquel i a en Juan, però sobretot a na Catalina Caldentey. Pensau que pel gener se'ls va presentar un desconegut a les oficines demanant per veure el teatre perquè volia fer un concert allà... i m'han ajudat en tot per fer-ho realitat.

I no me puc estar de maleïr el dia en què per alguna manca de comunicació s'han solapat els concerts de'n Danny i el dels Satellites. Per la meva part intentaré que no torni a passar perquè sé ben cert que unes quantes persones varen veure's forçades a decidir entre dos concerts que els hagués agradat veure... i només en varen poder veure un.

Per acabar, transmetre que crec que les cançons que està composant ara Alberto Santolaria com a Eek són molt bones, són brillants. En directe li manca rodatge i divendres el poc que va tenir per a la prova de so va ser un handicap, però crec en el que està fent i no és per ser amic, sinó per les cançons. M'he apropat a ell perquè m'agrada com composa i no al revés. Si confiau una mica en mi donau suport a Eek o als Melancholy Mechanics anant als concerts, comprant els discs perquè no quedareu decebuts. I el projecte d'Eek donarà que parlar amb poc temps (Alberto, hem d'explicar un dia lo del nom? Com i quan va sortir?).

Au, ja basta... fins a la propera!

MySpace + PayPal combinació mortal

2008-03-24T18:58:00.005+01:00

Crec que ja diverses vegades he explicat per aquí que estic molt enganxat a MySpace. És tan senzill escoltar música, navegar de grup a grup, etc, que de vegades em pas hores voltant per allà. Doncs no fa tant de temps (uns mesos) que vaig obrir-me un compte de PayPal, una passarel·la de compra on-line que ofereix una forma segura (o això esper) de comprar coses a persones que no tenen una tenda on-line pròpia. Es podria dir que amb PayPal qualsevol que vulgui vendre per internet ho té molt senzill (i comprar no vos cont lo fàcil que és!). Registrar-se a PayPal dur un parell de minuts i pels compradors és gratuït.

Bé, doncs ara que duc uns mesos de paypaler he de dir-vos que per a mi (dins dels meus paràmetres d'austeritat) la combinació MySpace + PayPal ha resultat explosiva.

Cada cop em motiva menys comprar la música dels grups establers, i, en canvi, poder comprar els treballs de petites bandes que ni tan sols tenen una pàgina web amb tenda electrònica s'ha convertit en una afició. Gairebé cada una o dues setmanes cau alguna coseta. Vos cont algunes de les meves adquisicions:

"Turning Circles" de Dropkick va ser la primera joieta que vaig adquirir i el motiu d'obrir el compte de PayPal, ja que era la forma més senzilla d'aconseguir el disc. A més varen tenir el detall de regalar-me el "Turning Circles Bonus CD" de gratis i és que com que amb PayPal tractes directament amb l'artista, la veritat és que quan arriba un paquet pots tenir alguna sorpreseta la mar d'agradable.

"Field Mouse Carnival" EP dels Parson Red Heads i l'split de Flashing Red Lights i Day Of Lions va ser la segona adquisició a través de la web de Yukon Records, la discogràfica independent d'aquesta colla de bons artistes.

"Where The Bungalows Roam" del canadenc Jim Bryson va ser la següent adquisició. No és el seu millor disc. Sincerament l'única gran decepció d'aquestes compres.

Després vaig comprar el primer disc dels Hymns, un "Brother/Sister" que està entre els meus discs preferits de 2007 i encara roda per dins el cotxe. Ja he comanat el seu segon disc, "Travel In Herds" i me mosseg les ungles de ganes de que arribi.

També vaig picar amb dos discs de la discogràfica Grass Roots Records, en concret el de Lee Bob Watson "Aficionado" i "Stickeen" d'El Capitan. I vaig aprofitar per fer-me amb una camiseta de Lee Bob supervirguera amb una imatge que pareix treta d'un spaguetti western.

Rulant per MySpace vaig descobrir que Lee Bob i Rusty Miller (líder de Jackpot) col·laboren amb un grup que es diu Golden Shoulders que té dos LPs i un EP i en una nit de gallet fàcil vaig comprar-los tots tres amb el PayPal! I estan superbé, el millor l'EP "Kin".

També amb PayPal vaig poder comprar el single dels Attic Lights que només ha sortit en digital (una pena, a mi m'agraden els CDs amb la portada, el llibret...).

Me va fer una il·lussió tremenda comprar l'EP dels també escocesos The Wynntown Marshals. Tenia tanes ganes de col·laborar amb ells que vaig comprar el kit complet (CD, camiseta i pin) i el bo de'n Keith me va ficar de gratis una còpia dels dos CDs del seu anterior grup The Sundowns (és a dir el magnífic "Calabasas" que ja tenia i "The Merchant House Tapes", un CD del que no sabia ni que existia).

Vaig repetir ara fa poc per fer-me amb el nou EP de Dropkick, "Killing Time" que conté un parell de temes de pop explosiu com Donder Song, del millor del seu catàleg.

També m'he comprat els dos EPs de The Weather Underground, un grup de Los Angeles que no me cans de repetir a tothom que seran grans i que jo els vaig conéixer primer (je je, sóna infantil, no?).

I lo darrer que he comprat, i estic esperant, és l'EP d'un altre grup de L.A., es diuen The Breakups i són molt virguers. Fan un pop molt contagiós! Encara estic esperant que arribi...

Crec que lo proper que caurà serà el darrer EP dels Monolators (L.A. again) i el llarga durada "Do The I", una altra vegada els prolífics Dropkick que no paren de publicar i publicar.

Ha estat un repàs bastant exhaustiu del punyetero vici en què m'ha ficat MySpace (per conéixer música nova) i PayPal (per comprar-la).

Com a conclusions:
- Sóc menys pirata que fa un any.
- M'he tornat més pop.

Serà la felicitat?

Sopoooor

2008-02-01T12:53:00.000+01:00

Ara estava rellegint unes notes preses en una conferència molt *professional* a la que vaig assistir. D'aquestes en què a les transparències els diuen "slides", als objectius els diuen "targets" i a les dates límit els diuen "deadline" (oops, ara no estic molt segur si és així o algo semblant).

Bé, doncs al bell mig del sermó (més que ponència) que ens feia l'orador no vaig poder evitar de prendre nota d'aquesta frase que pot en cursiva i centrar perquè s'ho mereix. Per favor llegiu a poc a poc, no us accelereu perquè podríeu perdre la poesia intrínseca en el paràgraf:

"definimos una estrategia
y la llevamos a cabo
desde un punto de vista
más estratégico"

Ho havia d'escriure perquè em va semblar molt bona. Crec que l'empraré la propera vegada que hagi de parlar del que sigui al meu director.

València: l'escapada

2008-01-22T13:55:00.000+01:00

M'aprofit del famós eslògan andorrà per contar-vos que aquest cap de setmana na Marga i jo hem estat a València a ca la meva madrina per estar un poc amb ells i per desestressar-nos una mica. L'objectiu s'ha acomplit totalment i hem passat un cap de setmana molt entretinguts i amb bona companyia... potser la única cosa que me sap un poc de greu és que he menjat massa, però ara que ja som de tornada intentaré fer bonda.

Anar a València a passar uns dies, un cap de setmana, és una cosa que vaig començar a fer de molt petit. Me'n record a l'aeroport amb allò penjant que posen als nins que viatgen sols, de cóm plorava quan me n'anava de Palma, de lo simpàtiques que eren les hostesses amb mi i quan arribats a València no em deixaven fins que arribava la meva madrina i els cosins. Aleshores solia ser per Falles, l'única època, a part de l'estiu, en què veia als meus cosins.

De més gran vaig seguir anant a València i les falles me segueixen agradant, però vaig començar a aprofitar per coincidir amb algun concert (record un antològic de The Jayhawks a la sala Roxy i un altre bastant bo de Camper Van Beethoven).

Amb els anys, gràcies als meus cosins, a la meva madrina i al meu tio Jaume vaig començar a estimar la ciutat que està plena d'espais fantàstics: el Jardí Botànic, els Viveros, passejar pel centre, el barri del Carme, l'IVAM i el MOVIM, el FNAC, les llibreries de segona mà com París Valencia, el Nuevo Centro (de petit me pareixia la bomba amb la piràmide musical i lo gran que era), el cauce del riu, etc.

En realitat, lo millor de tot era, i és, estar amb ells. Compartir estones, xerrar de còmics, de llibres, de pel·lícules i de la vida.

Segur que n'Andrés me sabria donar una explicació científica a perquè les coses de la infància queden tan fermament impreses en la memòria afectiva de la vida adulta. I en veritat he de dir que moltes de les imatges d'infància i adolescència que tenc al meu cap són d'instants que tenen lloc a València amb ells. Només donaré algunes paraules potser indesxifrables fins i tot per els meus cosins: el fill de Godzilla, Titanes Planetarios, petards a les obres del Metro, caniques a la taula rodona, "videojoc" de tenis a la tele, el renou dels nins a Sant Agustí, llibres i més llibres, el projector de pel·lícules dibuixades casolanes

Han passat els anys i estic supercontent de mantenir el contacte amb ells i també estic molt content perquè a na Marga li agrada tant com a mi anar a veure als "valencians". El que cada vegada costa més és fer que ells venguin a Mallorca, però enguany no els quedarà més remei que venir a la nostra boda.

És molt reconfortant mantenir l'afecte a pesar de la distància.

PS- Na Marga ha ajudat en Pedro a obrir un bloc. Si voleu saber el que és el friqui model en què tots els altres es poden emmirallar guaitau-lo bé. Abuelito rules!

Traducció de la felicitat

2008-01-15T14:49:00.000+01:00

Sóc conscient que sovint escric en aquest bloc de veritables bajanades, que no sempre xerr amb el cor a la mà. Abans de conéixer na Marga hi havia molts més apunts que parlaven dels meus sentiments, sensacions i... decepcions.

Crec que un dels efectes de la felicitat de viure amb ella i de tenir una companya vital és que ja no necessit ser tan comunicatiu en aquest mitjà perquè puc ser-ho presencialment. Hi ha altres raons com que ara no se tracta de la meva intimitat, que pel cas només m'afectava a mi, sinó que ara és la intimitat de la parella i per tant he d'anar més alerta.

Però mai no m'havia guardat tant de temps una notícia d'aquest estil com ara! L'apunt potser serà llarg així que si algú llegeix això, que se prepari!

Tot va començar l'estiu passat quan havia de ser dos anys que sortim junts. Tenia la idea de fer-li un regal especial i ella havia deixat caure una pista: li feria ganes tornar a veure als Attic Lights. Per internet vaig veure que tocaven a Edimburg el mes d'agost (encara faltaven dos mesos), així que vaig pensar que seria un bon regal d'aniversari el viatge a Edimburg i les entrades per veure als Attic Lights dins del marc del festival d'arts escèniques Fringe.

Li donava voltes a una altra cosa, ja que li faig el regal, que segur que li farà moltíssima il·lussió, a lo millor seria el moment propici com per demanar-li de casar-nos. La idea va aparéixer dins el meu cap de sobte, no és que dugués temps pensant-hi. És senzillament que estava (estic) segur de que vull viure amb aquesta dona tota la vida. Potser el matrimoni sigui una institució antiga i desprestigiada, però me fa il·lussió poder dir "la meva dona" i no haver de dir "la meva al·lota" i, en el fons, desig una mena de reconeixement social entre les nostres amistats i família.

Va arribar el dia del nostre aniversari i li vaig donar el meu regal: a veure els Attics! Però la notícia se va quedar en stand-by fins a ser-hi allà. Encara faltava un mes i vaig aguantar com vaig poder. Érem al Jardí Botànic d'Edimburg, havíem fet una volta molt xula per allà i feia un preciós dia d'estiu escocès (sol i gens de calor) i vaig trobar que enmig de tanta bellesa era el moment. I li vaig demanar. I me va dir que sí. Si voleu que vos digui la veritat no vaig ésser molt romàntic i potser hi havia maneres més imaginatives... crec recordar que li vaig dir que m'agradaria molt que ens cassàssim i li vaig demanar si també ho volia... i sí, sí que volia :-)

Mos vàrem passar la resta d'horabaixa pensant com volíem fer-ho, i quines coses ens feien més il·lussió. Al vespre vàrem anar a l'actuació dels Attics i tot d'una que ens trobàrem va ser molt especial: ells seguien essent un encant, na Marga tot d'una els va donar la notícia i ens varen felicitar com si fossin grans amics nostres, després durant l'actuació ens varen dedicar una cançó i varen explicar al públic que ens havíem compromès aquell dia. Serien les emocions acumulades durant la jornada i la felicitat a flor de pell, però la veritat és que unes quantes llàgrimes em varen rodolar per les galtes en aquell moment.

Han passat uns quans mesos des d'aquell dia que sempre recordaré i estic més content que mai de que ens casem. En aquests mesos hem passat per les corresponents anunciacions a la família i als amics, hem programat la data i hem donat forma a la nostra il·lussió (no sense haver de superar algunes dificultats). No volia publicar res aquí abans d'haver-ho dit a algunes persones molt properes.

En els darrers temps hi ha hagut dues persones que lo que han dit m'ha arribat al cor. Una va ser en Joan Cabot que quan li vàrem donar la notícia va dir que coses com aquesta li permetien seguir creient en l'amor. Lo primer que he de dir és que en Joan mos estima molt als dos, i lo segon és que darrere una cuirassa d'home dur, en Joan és un romàntic i un tímit, i un home d'enhorabona també. L'altra va ser la meva madrina Ana que m'ha ajudat a superar una tonta dificultat i que em va fer una reflexió que ja havia oblidat i és que m'ha fet recordar com estava jo abans de conéixer na Marga i m'ha fet tornar a apreciar la sort que tenc d'haver-la trobada i lo molt que l'he de cuidar.

Encara ens queden molt preparatius del que volem, per damunt de tot, que sigui una festa per a les persones que més ens estimam.

Ai la música!

2008-01-08T22:18:00.000+01:00

Acab de pispar aquest vídeo que veieu del bloc de'n Pep Toni Ferrer, àlies Oliva Trencada. Veient-lo me n'he adonat que la cosa que més satisfacció m'ha donat de ficar-me a fer coses en el petit redol dels amants de la música ha estat conéixer persones.

Algunes d'aquestes persones són les que apareixen en el vídeo. En Joan Cabot sempre serà el number one. Fa ja un grapat d'anys que em va cridar un dia perquè una persona (que a la llarga ha esdevingut la persona més important de la meva vida) li havia recomanat una web on se parlava de concerts a Mallorca. Crec que el 2007 ha estat un any catalític també per en Joan i li enví els meus millors desitjos pel 2008, perquè no faci sinó augmentar la seva felicitat.

Els altres protagonistes del vídeo: Xisco Vargas, Joan Vich i Xisco Vich, al que fa molt menys que he conegut, són també entranyables i gran gent.

Segur que algú em deixaré però és imprescindible que parli de'n Tomeu Gomila, inspirador, amic i més fidel del que em meresc; per no xerrar de'n John Tirado, en Lluís Segura, en Xisco Lladó, na Mònica Borràs, en Biel Ferriol, n'Alberto Santolaria i en Joan Tomás.

I si pens amb els artistes, m'ha quedat una excel·lent relació amb molts d'ells i amb alguns la mantenim molt present: en Gabe, n'Alex i na Hannah, en Tim, els Attics, na Julie, na Diane i n'Steve i en Hayden, són amics en la distància.

No sé que passarà d'ara endavant, pens que no serà fàcil mantenir el llistó, sobretot perquè pareix fàcil però vos assegur que aconseguir que artistes de la talla dels que us he comentat, venguin a Mallorca per quatre duros no és fàcil. Requereix d'obrir molts molts fronts, estar molt inspirat a l'hora de vendre la moto i aprofitar l'oportunitat quan es presenta. Ja veurem quin balanç sóc capaç de fer d'aquí a un any, però per ara, no he pogut resistir-me a afusellar el vídeo de'n Pep, potser no tant pel que diuen sinó pel que aquests amics signifiquen en la meva vida.

Tele (i ràdio) tubbies

2008-01-04T20:21:00.000+01:00

Una d'aquelles xorrades de les que se m'ha acudit escriure és que, supós que vos haureu fixat, els noticiers (ja siguin televisats o per la ràdio) cada vegada que presenten una notícia ho fan amb el mateix format: un presentador introdueix el tema a tractar, un segon presentador (habitualment el "corresponsal") explica amb més detall el tema i, finalment, dóna pas a un vídeo o àudio amb el protagonista de la notícia.

Per exemple (i és inventat com veureu):

-Presentador: "I ara parlam d'economia. Avui el ministre Solbes ha presentat els pressuposts de l'Estat pel 2008 i aquests es caracteritzen per una reducció en la inversió en les obres públiques i un augment en els capítols de subvencions culturals i inversió en investigació i I+D, no és així Miquel?"

- Corresponsal (el tal Miquel): "Doncs si Pep, efectivament avui el ministre Solbes ha presentat en un acte públic els pressuposts i com tu bé deies, a part de que per primera vegada l'ha presentat en una web pública que podran consultar els internautes, el més important és que la inversió en iniciatives culturals i investigació científica ha crescut de manera important mentre que es redueix ostensiblement el capítol dedicat a obres públiques. Escoltem el ministre Solbes."

- En Solbes: "Como pueden ver en los gráficos, los capítulos de obras públicas e infraestructuras pasan este año de XXX millones de euros a YYY millones de euros, reducción que se explica por la finalización de las obras del AVE, en cambio se aumentan de forma muy significativa las partidas dedicadas a las actividades culturales y a la investigación, dado que tenemos un compromiso con los jóvenes que se dedican a la ciencia y la tecnologia"

A part de que la notícia és superinventada, no vos sona aquest esquema? Vos heu adonat que s'ha repetit 3 vegades exactament el mateix amb només alguna matització petita i poc significativa? Hi ha qui dirà que sóc un exagerat però vos jur que m'exaspera escoltar fins a 3 vegades lo mateix. Pens que ens tracten com si fossim curts i incapaços d'entendre una cosa si no ens la repeteixen vàries vegades. Preferiria una mica més de profunditat en els temes i menys tractar-nos de nins petits. Per això lo de tele (ràdio) tubbies, al manco aquesta excel·lent producció televisiva està adreçada a un públic que té el cervellet verd i quasi sense estrenar, però lo dels noticiaris és de jutjat de guàrdia.

Ah! La primera vegada que vaig mirar els teletubbies vaig veure'm transportat a un altre món. Record que lo que més me va sobtar va ser que sortien els colorits personatges i feien les abraçades i tot allò i aleshores donaven pas a un vídeo on veiem com era la vida d'un nin a una granja amb els seus pares, tot explicat pel mateix infant que mostrava els animals que tenien i tal i qual; llavors tornaven a sortir els teletubbies i deien "una altra vegada! una altra vegada!" i tornaven a passar el mateix vídeo! El mateix! I atenció... després tornaven els teletubbies i tornaven a dir "una altra vegada! una altra vegada!" i el punyetero vídeo amb el nin de marres i els seus animalons tornava a passar! Al·lucinant! Psicodèlic!

Doncs això ens fan als telenotícies i a la ràdio cada dia. Puaj!

El bloc més inútil de la història

2007-12-12T08:57:00.000+01:00

O un dels més inútils, és el que vaig començar ahir en un moment d'inspiració (per dir algo). Se diu "penyores" i està a http://penyores.blogspot.com
Ja vos avís que no s'actualitzarà gaire ;-)

Pecan Break

2007-12-10T11:56:00.000+01:00

A les 5AM m'he aixecat avui per portar en Hayden a l'aeroport. Quina jornada li esperava! Intensa: Palma - Barcelona - Brusel·les - Londres - Toronto. Com arribarà a casa el pobre! El darrer concert de 2007 que hem organitzat ha estat el cartell doble del grup madrileny Richter i el cantautor canadenc Hayden.

Les sensacions a dia d'avui és de sentir-me molt content de la feina feta i molt honorat d'haver conegut una gent tan amable i amb tant talent com la banda madrilenya i l'artista canadenc. Hem afegit més bones experiències i records al nostre llibre personal.

No coneixíem Dany Richter i els seus companys David Quinzán i Mamen Rodrigo, però la veritat és que ha estat un gust tenir-los per aquí, va ser fantàstic poder tractar amb una gent tan amable i bolcada en la música. En Dany té molt talent i és un artista superprofessional. A banda de què la seva va ser una actuació que va engrandir i donar vida al seu disc, el cert és que de no ser per ell podríem haver tengut algun problema amb el so. Va ser molt afortunat poder tenir-lo al teatre per conseguir que la cosa sonàs bé, tot aprofitant les seves capacitats de tècnic de so. Vistes les limitacions del personal del teatre quant a aquest tema, mos ho apuntam per a no tenir una mala sorpresa en futures ocasions.

Tenia por de la resposta al teatre, por de que semblàs molt buit. Encara no sabem quanta gent va venir però me supós que seríem entre 110 i 130 persones, i estam més que satisfets. A més se varen vendre encara més CDs dels artistes que el dia de Dolly Varden, cosa que pareixia difícil. Supós que la política de mantenir els preus de les entrades baixos ajuda molt a que la gent s'animi a comprar els CDs. I parlant del teatre. És una llàstima que apliquin als concerts de música contemporània les normes típiques del teatre, com per exemple el fet de tancar la taquilla i no deixar entrar ningú quan el concert ha començat. Això va donar algun disgust a part de l'audiència més avesada als concerts de rock que no contemplen aquests formalismes. Però no tot, ni molt manco, han de ser emperons al teatre, que és un lloc còmode amb unes instal·lacions supermodernes (quins camerinos!). Sobretot vull donar l'enhorabona a la persona que se va encarregar de l'il·luminació. Molt bona feina que va contribuir a donar-li al fred teatre un ambient càlid i a fer més curta la distància emocional entre públic i artistes.

I què dir de'n Hayden. No només és un dels cantautors més purs, talentosos i emocionals que hi ha sinó que en tot moment ha estat una persona propera, amable i amb un punt de divertida i sana ironia respecte al món i a ell mateix. Ens ho hem passat molt bé na Marga i jo amb ell, quines rialles que hem fet aquest cap de setmana! Em sap greu si en molts moments l'hem taladrat amb en Tim Easton, però és que tant artísticament com humanament ens l'ha recordat molt.

A la foto podeu veure un dels moments de relax del dia després fent un aperitiu en un bar del Passeig Marítim on Dany i Hayden (amb un pensatiu David al bell mig) se varen posar a conversar sobre una de les seves aficions: els estudis d'enregistrament. Ni na Marga ni jo mos enteràvem de res però ells estaven enfrascats en una intensa conversa i gaudint del sol de Mallorca.

Crec que després de dos concerts una mica massa propers en el temps Pecan Pie es donarà una mica de descans i ja l'any vinent començarem a mirar què se pot muntar per seguir oferint la música que ens agrada. Ben segur que trobarem motius (musicals) per continuar. Ara, a descansar un poquet fins que el cuquet ens torni a demanar marxa...

Pecan Pie #8. Què més se pot demanar?

2007-11-02T20:20:00.000+01:00

Ja duim vuit concerts muntats na Marga i jo, pareix mentida, i la veritat és que hem tengut una sortada cada vegada. Totes i cada una de les actuacions han tengut els seus alicients i algunes han estat realment espectaculars per la gent que hem pogut conéixer (per exemple els Redlands, els Attics o na Julie) i aquesta vegada hem tornat a trobar una gent fantàstica: n'Steve, na Diane i en Mike de Dolly Varden.

Des del mateix moment que trepitjaren Mallorca tot ha estat fantàstic, el cel, el paradís, superagraïts d'haver-los convidat a venir, etc. I lo millor de tot és que ens han compensat amb una actuació brillant. Encara no deixa de sorprendre'm que hi hagi entre 80 i 90 persones que s'animin a anar a un concert d'un grup que no és gaire conegut (per no dir gens). Crec que la gent que va venir s'ho va passar molt bé. Si l'índex de venda de CDs és un bon indicador, aleshores els concerts que hem muntat on la gent s'ho ha passat més bé han estat el de Swearing At Motorists i aquest (no podem contar amb Attic Lights que varen oblidar dur CDs -ai Kevin Kevin!-). Dolly Varden varen vendre 26 CDs, això fa 1 CD per cada 3 persones i mitja, i considerant que hi havia moltes parelles, me pareix una bona marca. De fet ells mateixos ens digueren que de tota la gira que els ha duit per Escòcia, Anglaterra i Gal·les, a Mallorca ha estat on han tengut més èxit de públic i venda de CDs.

La foto que veieu és de després del concert, quan cansats però contents, mos n'anàrem tots al Diner a recuperar les forces perdudes amb una bona hamburguesa i un pastís de poma :-)

També recordaré aquesta actuació perquè m'ha permès conéixer dues persones molt interessants, per una part en Xisco Vich, líder del mític grup La Búsqueda, que ens ha fet el so i que ha estat en tot moment un cavaller i un home tan ple de talent com de modèstia i educació. El concert va sonar genial gràcies a ell. I per l'altra a na Mònica Borràs, periodista musica tan mítica com en Xisco que està tan lligada a la música des que feia aquell gran Local d'Assaig enyorat per molts. Na Mònica per fortuna ha tornat a l'illa després d'un llarg període a la península i li vull expressar l'agraïment per haver contribuït a fer tot això més especial (des de l'entrevista i el mini-concert acústic a IB3 com el fet de voler enregistrar-lo i engrescar-se tant amb el concert), però sobretot sobretot per la calidesa des del primer moment ens transmès a tots: als músics, a na Marga i a mi.

I al capítol d'agraïments no puc evitar posar als dos Joans (Vich i Cabot) que com sempre estan ahí per ajudar (sou molt valuosos!!!) i a ARCA per facilitar les coses.

La feinada de muntar els concerts és espectacular, hi ha tantes coses a haver de fer! I no només hi ha la feina, sinó també els nervis que passes els dies abans perquè tot surti bé, per procurar que els músics estiguin a gust i tota la responsabilitat que et tires al damunt. Tot plegat bastant estressant, us ho assegur. Sincerament, pens que és un miracle que fins ara no ens n'hagi passat alguna, però bé. La qüestió és que tot aquest muntatge val la pena si al final les coses surten com han sortit aquesta vegada: hem conegut nous amics a Mallorca com na Mònica i en Xisco, hem conegut uns altres amics que ja ens han dit que si algun dia pegam per Chicago tenim casa i hem organitzat un concert de puta mare (que a més està enregistrat!). Què més se pot demanar?

Lazy sunday afternoon

2007-10-28T20:59:00.000+01:00

Tenc depressió.

Cada diumenge em passa.

Sol començar cap a les cinc de l'horabaixa, just després de la siesta, i em dura ja tot el que manca de cap de setmana. Se nota com una mena de formigueig a l'estòmac i, de sobte, arriba un apatisme d'allò més insistent. Si dóna la casualitat que hi ha futbol a Son Moix (no li pens dir mai Ono Estadi) arribarà més tard, quan ja som de tornada a casa.

La millor manera de passar el temps a partir d'aleshores és duent a terme un procés d'aïllament del món consistent en llegir còmics, escoltar futbol amb els auriculars, omplir la banyera d'aigua molt calenta i ficar-se a dins, navegar per internet sense rumb fix (o combinant diverses d'aquestes activitats). Ja sé que no sóna gens fashion, però és talment us cont. Si intent de fer alguna activitat que suposi més contacte amb el món que m'envolta aleshores em pega una angústia mala de suportat. El tema està en què no ho pas malament, de fet em satisfà aquest estat de recolliment (jo dic que em pos en modus estalvi d'energia com els portàtils). Llavors també me n'he d'anar prest a jeure (sense separar-me dels auriculars, tot escoltant els resultats i tertúlies esportives).

L'endemà, dilluns, quan sóna el despertador, no sol quedar rastre de la depre i em convertesc en l'ésser que sóc normalment (amb les meves pereses i tal, però res comparable a una depressió).

Encara hi ha un altre cosa a contar. Si per casualitat, ja sigui sortit de mi o forçat per les circumstàncies, em distrec enormement diumenge horabaixa (anant al cine o sortint a sopar amb amics o etc) aleshores hi ha un efecte secundari molt desagradable i és que dilluns al matí em costa un horror aixecar-me i anar al curro. Em trob anímicament pel terra.

Amb els anys he après a viure amb això i, com us deia, ho duc bé sempre que pugui estar en pla "vegetal", però a na Marga li costa perquè, sense entendre que està passant, de sobte em torn una mena d'ermità amb vot de silenci. Entenc que és una putada i li (et) deman disculpes.

Tardor tardor

2007-10-11T20:40:00.001+02:00

Mirau com són les coses que era dia 26 de setembre a les 8 i busques quan anava cap a la feina (escopetat com sempre) i de sobte la representació perfecta de la tardor se'm va presentar davant els ulls.

Per sort aquests aparells mòbils d'avui en dia serveixen per telefonar, escoltar la ràdio i capturar el moment.

Un instant de melangia em va recórrer i vaig pensar que estava en el moment ideal per escriure després de molt temps i contar quatre o cinc coses en aquest bloc. Emperò va ser arribar a la feina i l'acaparador dia a dia no em permeté realitzar el desig.

I des d'aleshores a ara ha passat mig mes (i un cap de fibló).

Aquell apunt que volia fer sobre que comença un altre curs i tal i tal ja ha quedat ben caducat. Ja estam ben bé dins la voràgine; oblidat l'estiu i de plè en noves, i no tan noves preocupacions (a la feina en tenc un cabaç darrerement, però no tenc esma de contar-vos-les, avui no).

Però hi ha coses magnífiques a la vida. N'hi ha una que per ara no la puc desvetllar i n'hi ha d'altres que sí. Per exemple: Heus ací en Tomeu:

Un preciós moixet de "pura raça mallorquina" i nou rei de la casa sobre el qual podeu saber una mica més si mirau aquí i aquí. És molt petit, pensam que no té encara un mes. Només fa dos dies que és amb nosaltres. El primer dia estava assustat però avui ja s'ha passat el dia correguent per tota la casa i estirant cables, pujant-se a les taules i mossegant el que se li posa per davant. Ens donarà distracció!

Una coseta més és que Pecan Pie torna a rodar. El 31 d'octubre Dolly Varden i el 7 de desembre Hayden. Com tots fins ara me fa una il·lussió tremenda. Steve Dawson, cantant de Dolly Varden ha estat tot un gentleman ajudant a muntar el viatge, retrassant un dia la tornada als USA. Per si encara no coneixeu el "rollo" de Pecan Pie només dir-vos que portam els artistes que més ens agraden del món mundial (sinó res de res) i Dolly Varden faran un concert extraordinari, n'estic tant segur com ho estava de'n Tim Easton per exemple. I de Hayden no en parlem. Hem tengut una sortada de poder muntar aquests dos concerts abans d'acabar l'any.

I pel 2008 ja tenim una altra moguda en marxa. Se tracta d'una altra banda escocesa, els Dropkick. Na Marga "encara" no està tan il·lussionada com jo, però el darrer disc d'aquests al·lots és molt bo i la presència de Ross Taylor, ex-The Sundowns (un tio collonut que està moguent-ho tot i donarà alguna sorpresa al públic), els hi ha acabat de donar la força que per ventura no tenien sense ell.

Us deix amb una altra foto. És d'un roure centenari que es troba als afores del bonic poble de Sant Boi de Lluçanès. Per a mi Sant Boi i el "brunch" són sinònim de l'amor que sent per la meva al·lota. El seu preciós paisatge, aquell relax, aquell aire pur, em fan sentir més enamorat.

Unes recomanacions musicals

2007-08-30T21:09:00.001+02:00

Avui m'han amenaçat per no escriure al blog, la qual cosa, ho he confessar, m'ha omplit de satisfacció.

Com que el meu nivell de concentració és ara mateix escàs, he pensat posar unes recomanacions musicals. Resulta que en els darrers temps estic enganxat a això que se diu MySpace. Navegar per aquesta immensa xarxa plena d'artistes és com estirar un fil d'Ariadna infinit. Tant que he arribat a suplicar-li al meu bon amic Joan Cabot que muntem una sessió DJ d'indie-americana, però no hi ha manera, ell està ara ficat en el "hip-hop" i per ara no hi ha qui el tregui.

Bé, a lo que anàvem. Les recomanacions. Posaré una breu frase sobre cada una.

- The Parson Red Heads. Grandiosos. Súper bon rollo, bona música, sol de califòrnia. El líder és n'Evan Way, però té enrolada tota la família i amics en aquesta banda que arriba a posar fins a nou músics sobre l'escenari. Atenció perquè podrien fer-se grans!

- The Broken West. Uns altres que "tela". Mig de bromes mig en serio jo dic que el seu primer disc "I Can't Go On, I'll Go On" és el millor disc de Wilco d'enguany. Per provocar un poc però no hi ha color amb el gris "Sky Blue Sky" dels de Chicago.

- The World Record. Jo mai he estat molt amant de l'indie indie però aquesta gent tenen una marxa i un optimisme molt contagiós. Estic enamorat del seu tema "We're #1".

- Hymns. Amb aquest grup he descobert els successors per dret propi del so dels primers dos discs de Golden Smog. Frescura, rock, pop, arrels, tot ben barrejat. Al seu disc hi ha com a mínim 5 o 6 temarros del copón.

- Great Lakes són un altre descobriment feliç. Combinen amb molta frescura aquell to entre glam i grandilocuent del Bowie dels primers setanta, tocs de brit-pop, tocs de folk i algun ramalasso progressiu.

- Lee Bob Watson és un outsider de San Francisco. Té tota la pinta de ser un inestable, un arrogant i un tímit, i té un encant especial. No arriba a ser Doug Sahm però voldria, conserva quelcom d'un passat que s'albira punk i admira a Frank Sinatra.

- El Capitán és una d'aquestes bandes de les que n'hi ha tantes als USA. Bones melodies, bones veus, bon rock'n'roll, ideals per un bar d'una carretera interestatal que travessi Arizona. Un encant.

- Goldrush són l'excepció. Són britànics, no americans. I es nota molt. No sol ser el tipus de banda que més m'atreu però tenen alguns temes com "Can't Give Up The Ghost" o "We Will Not Be Machines" que m'encanten i els pos sovint a l'MP3 o al cotxe.

I per ara crec que m'aturaré perquè encara faria un post illegible. Esper que almanco algunes de les propostes musicals siguin del vostre agrat. Si algú vol deixar algun comentari o aportació més seria fantàstic.

Retalls de vida

2007-05-21T18:14:00.000+02:00

Tenc la immensa sort de tenir tan a prop la feina de casa que puc anar-hi amb una passejada de quart d'hora. No he d'agafar cotxe particular ni transport públic. El cas és que em tenc per observador i me n'he adonat avui matí que volia contar una cosa.

Es pot dir que la gent que camina pel carrer en aquella hora és sempre la mateixa. Hi ha un jove amb americana i maletí que també dur, com jo, els auriculars posats. No sé si escoltarà la ràdio o música. Hi un grupet d'al·lots i al·lotes que esperen el bus escolar, tots van vestits amb uniforme, ells amb calçons i elles amb falda. Hi ha una mare, que se veu que no l'és de tots, que sempre espera amb tot el grupet a que arribi l'autobús.

Un poc envant hi ha un al·lota molt plantosa, amb un cos de bandera que espera l'autobús i una dona gran negra que no és tan vistosa com la blanca. Me top també amb un conegut, informàtic que conec de la carrera que va en direcció oposada a la meva i al que cada matí dic "uep", però no tenc ni idea de que és de la seva vida, ni on fa feina.

Ja arribant a la feina hi ha una parella d'invidents que surten de casa seva amb un ca guia i amb bastons i enfilen cap a la Once que no és molt lluny. I també me trob amb una parella singular. Ell té aparcat un camió de distribució de gelats (no sabria dir la marca però surt un gelat al lateral, ja m'hi fixaré). Ell té aquella imatge típica del camioner rude, amb arracada a una orella, mirada desafiant i bàsicament un posat de bruto considerable. Ella és una al·lota molt joveneta, primeta, amb pinta de concursant de Gran Hermano Gairebé cada matí s'estan donant el filet a la porta del camió a base de bé quan pas per l'estreta acera procurant passar desaparcebut.

L'altre dia vaig enfilar cap a la feina amb una mica de retràs, cosa de deu minuts, i no em vaig topar amb cap d'aquests personatges (és el que són per a mi) i em vaig posar a pensar si se n'haurien adonat per un moment que no m'havien vist, si s'haurien plantejat si m'havia passat alguna cosa o si tendria vacances o si hauria canviat de feina.

No ho sabré mai, però em va fer gràcia el meu pensament.

Avui els he tornat a trobar i escrutava la seva mirada a veure si notava un alleujament, qualsevol mena de referència a que estaven satisfets de tornar-me a tenir al seu paisatge diari.

Com haureu endevinat, no he apreciat res, però és clar, tots nosaltres som especialistes en amagar el que pensam.

Dos línies...

2007-05-03T21:13:00.000+02:00

Sóc un grunyon.

Després de tantíssim de temps sense escriure al bloc arrib aquí per remugar un poc.
Però és que estic una mica fins a dalt de sentir com se maltracta el nostre idioma, agafau-vos, a Catalunya Ràdio. Record que abans s'explicava que hi havia uns lingüistes que prenien nota de les incorreccions fetes pels locutors i després les repassaven amb aquests per millorar la seva competència lingüística. La majoria de les incorreccions que cometen són típics "barcelonismes" que fan molt mal a les orelles d'un oient mallorquí.

Us pos un parell d'exemples:

- "Vivenda" una paraula que aquí ens ha costat de deixar de banda però que ara ja sabem tots que hem de dir "habitatge", bé doncs a Catalunya Ràdio han fet marxa enrera i empren erròniament "vivenda".

- "Enfermetat" aquesta sí que em posa malalt!!! És terrible sentir aquesta paraula, doncs se pot sentir només posar el 93.3 FM.

- "Esgotar". "S'han esgotat les entrades pel concert de Police". Doncs no sé com ha estat això? Que tenen cames les entrades? Què corren pel Tibidabo amunt i avall? Que jo sabi les entrades, si s'han acabat, doncs s'han "exhaurit", no "esgotat", que és el que em passa a mi quan vaig en bicicleta.
- "Dos". Sí sí, "dos". Per exemple: "Fan falta dos setmanes", "Hi ha dos pilotes al camp". "Dues", en femení se diu "dues". Em posa dels nervis!!!!

I podria seguir. Una estona llarga. És molt trist perquè no fa tant Catalunya Ràdio era una garantia de model lingüístic. Tenien molta cura amb la parla i, a més, intentaven parlar al més estàndard possible, evitant caure en el dialectisme. Malauradament, ara ens trobam que cada dos per tres estan dient incorreccions i, per dissort, han abandonat la llengua estàndard que haurien d'emprar per un dialectisme barceloní, molt influenciat pel castellà i, segons la meva opinió, provincià.

Una pena.

No crec en vosaltres

2007-03-12T12:25:00.000+01:00

Assistesc com a preocupat espectador a la creixent tensió en la política espanyola a nivell estatal. Potser l'espurna per aquesta darrera explosió l'ha donada l'afer De Juana Achaos, però no és menys cert que el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero.

Estau d'acord?

Bé, doncs tornem a llegir la frase: "el PP ha estat cercant una excusa per a poder fer fracassar el procés de pau amb ETA impulsat pel Govern Zapatero".

És que em té molt trist això. Resulta que el govern inicia una sèrie de contactes que tenen com a objectiu final la desaparició d'un càncer de la nostra democràcia com és ETA. El que tenc molt clar és que les postures inamovibles políticament no han portat en molts anys el final de la banda (que era una de les promeses de l'anterior president, sr. Aznar). Ell va fracassar emprant els seus mètodes i ara hi ha una altre partit al govern que ho està provant amb uns altres mitjans (negociar, parlar-ne). Si al final fracassa, hauria de ser sense l'ajuda dels altres partits, crec jo, i per tant estic frontalment en contra de que des d'un partit polític democràtic, se vulgui, se desitgi que fracassi el procés de pau.

En tota negociació hi ha cessions per part de les dues parts, s'arriba a acords i aquests s'han de complir i se suposa que hi ha una planificació temporal prevista (allò que ara en diuen "full de ruta") que hauria d'encaminar a un final feliç: el dia en que a la política espanyola no s'hagi de parlar de terrorisme d'ETA. Perquè, això seria un final feliç, no? És que segons qui escolt parlar sembla que diu que res de negociar, que compliment estricte de les penes, il·legalització de partits polítics, tancament de mitjans de premsa, etc. Bàsicament estic d'acord, però si s'ha de renunciar a alguna cosa per tal d'obtenir un futur de pau, doncs en som partidari.

Com deia, crec que és immoral la postura actual del PP. No només pel fet que situa les víctimes de terrorisme d'ETA a la primera plana política i fa bandera dels seus postulats (la qual cosa no és gens recomanable si volem arribar a un Estat en pau), sinó perquè acaba confrontant de forma molt agressiva les persones. Sé ben cert que qualsevol que comulgui amb aquesta manera de fer que pugui llegir aquest bloc, pensarà que som, com a mínim, un irresponsable de pensar això, però probablement pensarà coses molt pitjors, i, fins i tot, pensarà que la gent de la meva calanya sobra al seu país. I és una pena, perquè jo crec que amb una manera més respectuosa de tractar les conviccions de la gent, possiblement tots hi cabríem millor dins l'Estat i ens sentiríem més part d'un mateix projecte. En moments com el que es viu ara, les temptacions de deixar-se dur per un pessimisme cap a un projecte comú espanyol són molt grosses.

I un apunt final. Si immoral me pareix la postura actual del PP, barroera i xapucera me pareix la postura del PSOE que enlloc de fer pedagogia del procés de pau no saben més que replicar un "doncs vosaltres també ho feieu" o, com diria un nin "rebota rebota y en tu culo explota". Sí, me pareix que aquest és el nivell del PSOE i del govern.

Com a ciutadà preocupat per la situació de l'ensenyament dels nostres fills, pel preu de l'habitatge i de la vida en general, per l'estabilitat laboral, per la destrucció del paisatge, per la pèrdua de la cultura i la llengua catalanes, etc, no puc més que dir-vos que no em sent representat per cap d'aquests partits majoritaris que amb l'altaveu dels seus mitjans afins inunden els caps de les persones de missatges negatius de destrucció de la convivència.

No crec en vosaltres.

Those Attic Lights

2007-02-06T20:08:00.000+01:00

Attic Lights a Sa Birreria
Originally uploaded by joanet.

L'experiència (després de sis concerts començ a detectar *punts comuns*) em diu que cada vegada que he muntat un concert, tot seguit arriba una ressaca (evidentment no m'estic referint a res relacionat amb el consum d'alcohol). De vegades més minsa, de vegades menys. És una sensació de buit emocional repentí. Crec que puc dir que està en relació directa a l'apreci que en el poc però intens temps de convivència amb els artistes, hem pogut agafar (i ara deixeu-me emprar el plural per a referir-me no només a mi sinó a una part importantíssima de tot el tinglado com és na Marga).

Però parlaré de mi. Ara mateix tenc una ressaca terrible. Trob un buit a l'estòmac que em fa mal i una sensació de picor als ulls. En Kevin, en Colin, en Tim, en Noel i en Jamie han estat tan fantàstics que estic impactat. Són bona gent, tenen un talent extraordinari, se fan estimar, són entranyables.

En aquesta banda la química funciona. Els talents compositius de'n Kevin i en Colin són molt apreciables i a més es combinen a la perfecció (jo diria que s'influeixen mútuament d'una manera brutal). En Tim dóna una pinzellada de distinció amb el seu toc folkie amb la pedal-steel. En Noel és un cas curiós de cantant i guitarrista reconvertit en bateria (quan el que jo coneixia fins ara eren bateries reconvertits a guitarristes, léase Dave Pirner o, com no, L.A.), i en un bon bateria. I una menció especial se la mereix en Jamie. No només és un gran músic supercomplet (guitarra solista, harmònica, veu) sinó que és el veritable puntal de la banda. Un home que sempre està pendent de tots els altres, de que tots estiguin a puesto, de que tothom quedi satisfet, de no decebre mai, de cohesionar el grup. Ell porta el timó, i molt bé que ho fa. Tots els grups necessiten un Jamie! (I tots els promotors de concerts!).

A més s'han donat algunes d'aquelles curiositats que només arribes a saber quan estàs implicat. Aquesta vegada n'hi ha dues que me semblen molt interessants de contar. Una és que la mare de'n Kevin Sherry és cosina bona de'n David Byrne (Talking Heads). L'altra és que ha resultat que viu a Palma un bon amic dels Attic Lights, ni més ni menys que Craig Macintosh que és cantant i líder dels Dogs Die In Hot Cars (una altra de les bones bandes que estan sortint d'Escòcia i més concretament de Glasgow). En Craig viu al centre de Palma, aferrat a la Plaça Major i està en un període en què no sap si els DDIHC seguiran endavant o no (tant de bo que sí!). En Craig ha estat un tio collonut, molt simpàtic i amb qui és un gust parlar. No només té un gran talent sinó que a més sap molt de música. D'ell és l'encertada comparació entre els Attic Lights i Phil Spector: per a ell part de la personalitat dels Attics té a veure amb la manera com accentuen algunes parts dels seus temes amb una mena d'explosió sonora de tots els instruments, que en això se semblen a en Phil Spector, però en realitat de forma diferent. Curiosa teoria que potser tengui part de veritat.

Quant als concerts, les previsions de reserves eren "regulars", després d'una darrera setmana de promoció en què vaig esser molt persistent amb els periòdics, ràdios, i també amb tot conegut que se me passava per davant. I tot perquè estava segur que qui vengués estava a punt de presenciar l'actuació d'un dels grups més frescs i en forma que se pot veure.

Dissabte quan anàvem cap a Factoria estava força tranquil, tenia la sensació que les coses anirien bé i retrobar-nos amb l'escenari de l'actuació dels Redlands em feia molta il·lussió. Vaig quedar molt sorprès de l'afluència de gent, uns 130 en total contant els convidats que varen venir. He de fer una menció especial als meus nous amics, els Melancholy Mechanics. Deia na Marga al seu bloc, abans de que arribassin els Attic Lights, que només per conéixer els Melancholy Mechanics, ja valia la pena haver muntat això. No puc estar més d'acord. N'Alberto i en Joan no només són una parella amb molt talent, actitud i ganes, sinó que són uns tipus collonuts, faré el que pugui de la meva modesta part per a que tenguin sort en aquest difícil món de la música. Bé, doncs els Mechanics varen fer una actuació espectacular, tant professional com passional. Hi ha divisió d'opinions a la parròquia sobre si la gent se quedava amb els Attics o amb els Mechanics. Em va fer molta il·lussió que em signassin el setlist i que em regalassin una còpia del seu disc (a veure si aviat el poden publicar!). L'actuació dels Attics va ser molt bona. Crec que varen començar amb una certa timidesa, però que gradualment agafaren confiança amb el públic i acabaren a tope, fent una meravellosa actuació. La gent de les primeres files cantava, ballava i s'ho passava bé. La putada, perdonau l'expressió, ens la va fer el tècnic de so, un niñato que no té ni idea del que és un concert de rock que amb un gest absolutament inexplicable va abaixar el so immediatament després de finalitzar els Attics el seu concert, impedint així que fessin uns bisos que la gent estava esperant. Una taca que no espenya en absolut una gran nit i una col·laboració extraordinària de part de la Factoria de So i, molt especialment, de'n Miquel (moltes gràcies per tot!).

El postconcert també va estar molt bé. La gent se n'anava contenta, amb un somriure a la cara, i durant una bona estona els Attics, en Craig i s'al·lota, els Melancholy Mechanics, en John Tirado i n'Iskra, en Joan i en Pep de Petit, en Joan Cabot i na Pilar i uns quans amics més ens quedàrem per Factoria bevent i conversant.

I, aquesta vegada, hi va haver una segona part.

Sí, no podíem anunciar-ho abans per no perdre clientela però l'endemà diumenge els Attic Lights varen fer una actuació 100% acústica (sense micros, sense amplis, només guitarres acústiques i veus) a La Birreria, el petit i encantador bar de Pollença. Molt poca gent es va passar per allà, però els que hi anaren no ho oblidaran! Si en l'actuació elèctrica qui portava el pes del grup era en Kevin, a La Birreria un borratxet Colin fou qui va donar l'espectacle. I quin espectacle! De repent es va revelar un veritable showman que cantava a les al·lotes dedicant-lis les cançons i dient-lis que les estimava, treguent-se el jersei i la camisa i amenaçant amb un strip-tease! L'episodi de després amb un Colin amenaçat (i mossegat) per dos cans minúsculs que anaven amb uns indigents al carrer ens va fer riure a tots menys a ell, pobre. Però l'actuació a La Birreria, sense tenir absolutament res a veure amb la del dia anterior va ser també genial, vàrem veure una cara més canalla dels Attics, i de'n Colin especialment. Aquest home és una mina!

Els trobarem a faltar.

Na Marga té raó quan em diu que, "i ara, què farem?". És ver, els Attic Lights han deixat un llistó que dificilment cap altra promoció que pugui fer podrà igualar, però no crec que això mati Pecan Pie. Passaran uns dies, unes setmanes, i segur que tornarem a tenir ganes d'armar-la, però ara estic encara en estat de shock.

Per despedir-me, donar alguns dels més sentits agraïments. Primer de tot a la meva tia Ana per donar-me sempre tants ànims i tanta energia positiva des de la distància, de fet, si això significa alguna cosa, m'agradaria dedicar-li tot aquest escrit a ella; després als dos amics que més m'ajuden a fer arribar la veritat pecanpiera al món: Joan Cabot i Joan Vich; també a na Rosa, n'Enric i en Miquel de Factoria per totes les facilitats; a en Toni i en Pep de La Birreria (la pròxima vegada hem de millorar algo per a que vengui més gent); com no als Melancholy Mechanics per portar-se tant de puta mare i fer un concert grandiós; a en John i n'Iskra per venir a donar una mà (què hagués estat del so sense en John!); al 3r pecan pie (Lluís forever!); i a molts amics que varen venir com n'Ernest, en Biel, en Xisco i na Vir, na Pilar, n'Andrés i en Joel, na Lee, en Tomeu, na Fàtima, etc. Moltes gràcies a tots, i esper que ho disfrutassiu com nosaltres!

L'aventura continua: Attic Lights

2007-01-29T09:48:00.000+01:00

Attic Lights
Originally uploaded by joanet.

Vos assegur que hi ha moments en què pens: "qui redimoni em mana ficar-me en aquests merders?".

Aquests 5 xavalots de la foto s'estiran a casa nostra aquest cap de setmana i venen amb ganes de passar-s'ho bé. Ai ai, un no sap mai quins són els límits dels britànics!

La realitat és que no muntava un concert d'un grup tan desconegut des dels Redlands (a en Dave Doughman ja el coneixia la parròquia, a en Mark Olson i na Victoria Williams no havien de menester presentació i a en Tim Easton no tant però és un home d'una trajectòria inqüestionable i si algú es molestava en cercar per internet s'hagués trobat tota la seva carrera). En canvi els Attic Lights són molt poc coneguts, llevat d'Escòcia, on són considerats una de les seves millors perles, encara a punt de sortir de l'ostra.

Us explicaré una mica la veritat de la història (quan un posa en una mateixa frase les paraules "veritat" i "història" és per capturar l'atenció del lector -aquí hauria de dir "amable lector", però he trobat que era massa ensabonament-).

Aquest estiu na Marga i jo ens pegàrem un superviatge per Escòcia del que encara tenc grans i vívids records. Poc abans de partir vaig cercar quins grups de rock d'aquelles latituds podien ser interessants i vaig trobar alguns, però n'hi havia un que actuava a "només" 100km d'una de les nostres parades. Es tractava de la ciutat (més aviat poblet) d'Ullapool, a gairebé 100km d'Inverness. I el grup era (ara és quan creieu que ho endevinau) Dropkick. Havia escoltat a la seva web alguns temes i tenien bona pinta: country alternatiu amb melodies molt pop, banjos , mandolines i base de rock.

Així que cap a Ullapool manca gent. Però, resulta que Dropkick giraven amb un altre grup, ara sí, uns tals Attic Lights. No sabíem què tal serien. Quan al local de torn (un restaurant) entren devers 12 o 13 tios i se posen a muntar l'escenari no sabíem qui era dels Attics i qui dels Dropkick, però se veia que hi havia un bon rollo entre tots. A fora tenien una furgo que compartien mentre feien un tour per tot el país, the old rock'n'roll way of life!

Després d'una llarga espera (qué curtes són les coca-coles i les cerveses quan esperes) els que començaren eren una colla de 5 barbuts que ens deixaren astorats amb una música totalment desenfadada, rockera, popera, amb unes veus increïbles, un desparpall i una festa que flipàvem... i encara no estàvem segurs de qui eren. Però se varen presentar: eren els Attic Lights. Bateria, dues guitarres, una pedal-steel, un baix i 4 cantants!

Com un posseït vaig anar a comprar-lis els dos EPs en acabar el concert i a xerrar amb ells de lo entusiasmat que estava i de lo molt que m'havien agradat. En Colin, el meu interlocutor i baixista-cantant, pareixia un al·lot tímit i crec que flipava que en un restaurant del perdut poble d'Ullapool un estranger amb accent i més ganes que pericia amb l'idioma li digués que era lo millor que havia escoltat en directe aquell any.

Quant a Dropkick, la veritat és que quedaren un poc eclipsats i, de fet, partírem abans d'acabar perquè estàvem molt cansats, sinó segur que haguéssim quedat fins al final.

I d'allà, a aquí. Ja sabeu: emails, quins vols hi pugui haver baratets? (s'han quedat en no baratets), podeu venir? i, en definitiva, posar en marxa tota la maquinària.

Com anirà tot? La setmana que vé ho podré contar. Ara només em queda assegurar, per tot lo més sagrat, que qui no vengui al concert s'està equivocant perquè si els Attic Lights no t'agraden, és que no t'agrada la música pop. (demanau-li a l'amic Joan Vich que té un CD que li vaig copiar la setmana passada, demanau-li).

Anti nou blogger

2007-01-26T09:50:00.000+01:00

Entrada al Blogger
Originally uploaded by joanet.

Ara no estic segur si era per Catalunya Ràdio o per TV3 però record un programa català on hi havia una secció on els col·laboradors deien que "els treia de polleguera". Era graciós i aquesta expressió catalana sempre m'ha cridat l'atenció.

Doncs a mi em treu de polleguera el canvi de versió del Blogger. Si han fet un Blogger nou i més xulo, doncs basta que ens canviín la versió a tots de cop i llests, però, això de les absorcions de webs pels gegants (Google, Yahoo o Microsoft) em toca els dellonsis. Primer va ser Hotmail fagocitat per Microsoft, després supós que molts més, però ara venen els de Blogger amb la p#t@ comèdia aquesta.

Durant un temps hi havia el rollo de la versió beta i jo passava olímpicament. Ara ja és la versió bona, la nova, la guai, la cool i als vagos com jo ens fan entrar per "versión antigua de Blogger". Sí, de sobte som "antiguos", uns carques, uns demodés. Ara pareix que per pena encara ens deixen escriure aquí, però està clar que si no ens canviam és que som uns pringats perquè el nou Blogger està tan de puta mare!

Doncs a mi no em fa gràcia que d'un dia a l'altre ara Blogger resulti que és Google.

I tres quarts del mateix amb Flickr (de fet és des d'on estic escrivint tot això). Ara Flickr és de Yahoo, au, i als pobres diables que vàrem estar allà quan Flickr no era ningú (ens haurien de besar els peus, je je) ara ens diuen que som els "Old skool members" (escrivint "school" malament però més "cool", quin oi que fan!).

Bé, doncs no em dóna la gana de canviar-me ni a Goolge-Blooger ni a Yahoo-Flickr. Seguiré al pie del cañon essent un vell, un desfassat i un cascarràbies.

Fins que no em quedi més alternativa... el pitjor de tot és que acabaré passant el dia menos pensat!

La frase del dia

2007-01-07T02:28:00.000+01:00

Seria pel context, pel moment o pel que fos però la frase del dia que m'han dit avui és la següent:

<< De vegades confonc el mallorquí amb l'anglès >>

Genial!

L'evidència de la gota

2006-12-20T19:48:00.000+01:00

Avui m'ha tocat caminar sota la pluja pel carrer. Havia pensat, oh il·lús!, que no hauria de menester el paraigües.

La sensació de les fredes gotes caient sobre la closca m'ha fet adonar de forma cruel i sense subterfugis que cada cop estic més calb. La natura no menteix!

Tim Easton i John Tirado

2006-12-12T10:53:00.000+01:00

John Tirado amb Tim Easton
Originally uploaded by joanet.

M'havia oblidat de contar-vos l'experiència del concert de'n Tim Easton amb en John Tirado. Imperdonable.

Fins a dia d'avui al meu cor hi ha ben marcades tres de les experiències de muntar concerts.

El primer amb aquest veritable gentleman canadenc que és el sr. Gabe Minnikin que va ser molt especial per ser el primer, per topar amb una persona tan agradable com en Gabe (a veure si aconsegueix treure el segon disc que segur que serà molt molt bo!), perquè varen venir molts amics a donar suport (el Lisboa estava ben ple) i perquè va ser l'ocasió en què vaig conéixer na Marga.

El segon va ser indubtablement quan varen venir els Redlands. Quin encant de gent! Tots sense excepció es portaren de puta mare, varen disfrutar de l'experiència i ens varen fer disfrutar a tots. Sortir amb ells per Palma, el dinar a Fornalutx (ens posarem les botes!), la seva calidesa, quan es posaren a tocar al saló de casa, el gran concert que feren a Factoria i la festeta posterior, tot va anar tan bé! M'agradaria molt tenir l'oportunitat de tornar-los a saludar un dia.

I tercer, el concert de'n Tim... i de'n John! Per a mi ha estat tan especial no només per en Tim sinó també per aquest troç de talent que tenim el luxe de tenir a la nostra illa que és en John. Em complau tractar-lo com a un amic que és i n'estic molt orgullós, d'ell. Per aquesta vegada la crònica que he fet a s'Altraweb (i que podeu trobar aquí) l'he feta amb el cor més que amb el cap, i us remet a ella perquè us assebenteu de com va anar tot. De veres que em sap molt greu per la gent que, per ventura seleccionant un altre concert d'una setmana atepeïda, es va perdre el concert de'n John i de'n Tim, perquè va ser extraordinari, per part dels dos.

Si tot va bé hi haurà més Pecan Pie properament, jo crec que pels començaments de la primavera, esper que us animeu a assistir-hi per seguir fent possible aquesta aventura.

Moltes gràcies de veres als amics i als que varen tornar a ajudar i que formen part de Pecan Pie: en John Tirado primer de tot, en Pep Crespí de Sa Congregació, en Joan Cabot i na Pilar, en Xisco Lladó pel seu suport i la seva càmera, i en Tomeu Gomila, inspirador, amic i fidel als esdeveniments de Pecan Pie (nom que mai no podré abreviar per les seves sigles, augh!).

No us perdeu el petit vídeo que està penjat a YouTube.

Osnabrück

2006-12-12T09:19:00.000+01:00

Osnabrück
Originally uploaded by joanet.

Mentre ens acostam al nadal com si en un pendent increïblement vertical estiguessim, la setmana passada, aprofitant el pont de la constitució, na Marga i jo mos n'anàrem de viatget a Osnabrück, Alemanya.

A Osnabrück ens varen donar resguard na Carol, una amiga de na Marga i ara també meva, i en Ludgard, el seu al·lot. Vàrem visitar Colònia i Düsseldorf però el lloc que més em va agradar va ser Osnabrück que era on ens estàvem.

Des de principis de desembre a les ciutats alemanyes es munten els mercats de nadal, però a diferència dels que podem trobar a Palma (Plaça Major i Plaça d'Espanya), els mercadets alemanys són d'una animació fora de sèrie. Es combinen amb tota naturalitat les tendetes d'objectes nadalencs, d'artesania, les petites atraccions pels infants i també tot un seguit de parades de menjar i beure on es poden trobar coses realment delicioses. A l'autofoto estam exhibint les nostres copes de "glüwein" un vi condimentat amb canyella i sucre i servit calent que fa passar el fred i posa *contentillo*, també hi ha licors d'ou i de cacao i una versió infantil del vi sense alcohol. Curiosament no hi ha cerveses, per trobar-les cal entrar als bars (als brauhaus).

Quant al menjar, a part de les omnipresents sasitxes de tota mena (que estan molt però que molt bé), la part majoritària se l'en dur la carn en moltes formes, però també algunes sorpresetes, com per exemple una mena de petites pizzes de forma ovalada i massa molt fina i cruixent que són delicioses o una original massa de patata fregida que s'acompanya de compota de poma. I després hi ha molts dolços: xocolata, crépes, ametlles garrapinyades, etc.

Em va sorprendre molt com, a pesar del fred, els mercats de nadal estan "a tope" matí, horabaixa i vespre. Segur la nostra visita no hagués estat tan entretinguda sense el mercat.

Per cert que això tomba el mite famós de que els alemanys només es diverteixen quan venen a Mallorca. No way!

Volia comentar una altra cosa. Osnabrück és una ciutat relativament petita (uns 160,000 habitants) i té una concurrida zona de marxeta amb pubs, discoteques, bars i algun que altre local on es programen concerts. Nosaltres anàrem a veure'n un a un local que tenia adjunt al bar "normal" una sala de concerts perfectament condicionada amb una forma molt semblant a la Factoria de So. En Ludgard i na Carol ens explicaren que també se programen sessions especials de cinema, per a les quals es posen cadiretes. La sala deu tenir una capacitat d'unes 300 persones, molt cuidada, molt moderna, amb una zona que va fent grada progressivament per a que la gent de darrere vegi bé els concerts... i està al centre de la ciutat!. A Palma només sobreviu a les males la Sala Assaig, i força desaprofitada, darrerement en favor de la cosa "disco" que deu ser més rentable per l'empresari. Mala sort que tenim.

Vaja, que durant un parell de dies no ens hem privat de res. Bons records queden d'aquests dies de desconnexió :-)

Pecan Pie #5: Tim Easton (support needed)

2006-11-20T12:00:00.000+01:00

Tim Easton
Originally uploaded by joanet.

Quan fa un any i mig vaig llençar-me a muntar el primer concert Pecan Pie, que al final va materialitzar-se en aquella entranyable visita de'n Gabe Minnikin que sempre recordaré per tants i tants motius, la primera persona en qui havia pensat era amb en Tim Easton. El que em va comentar quan vaig aconseguir contactar amb ell era que en aquells moments estava enregistrant nou disc i que estava col·laborant amb ell en Gary Louris dels Jayhawks. Aleshores no va poder ser però ara a la fi, quan està girant amb el disc nou, "Ammunition", arribarà a la nostra illeta.

El primer disc que vaig escoltar seu fou "The Truth About Us" (2001). M'hi vaig acostar per la notícia de que Wilco (al complet) li feien de banda d'acompanyament. Em va sorprendre molt gratament descobrir un tio amb tant de talent. Era un cantautor, però al mateix temps sonava totalment fresc, com un grup de pop o de rock. I a més tenia una curiosa característica, que les cançons, tant la música com les lletres, ràpidament entraven a formar part del meu "inconscient musical" (no sé com dir-li a aquest espai de la ment on s'estojen les melodies i els texts de les cançons que et passes el dia taral·lejant). D'aquell disc encara m'acompanyen temes com "Happy Now", "Get Some Lonesome" o la història de loser per antonomàsia "I Would Have Married You".

Han passat els anys, i els discs, i Tim segueix molt en forma. El seu nou disc és collonut i per primera vegada té una orientació un poc més contestataria (en lo polític, social i religiós) d'algunes coses del seu país que li desagraden. És el seu disc més Dylan fins a la data. Per sort manté intacte aquesta ràbia mal continguda (en algunes coses em recorda al David Lowery de Cracker) i mal dissimulada com al tema "Dear Old Song & Dance", un dels millors temes que he escoltat enguany on es fa una certa autoparòdia del clàssic "sex, drugs & rock'n'roll".

M'agradaria molt que la gent que s'enteri del concert s'animi a venir de Sa Pobla, baldament no conegui en Tim Easton de res. Us animaria a fer algo tan fàcil com entrar al seu MySpace (i també al de la seva altra identitat com a Dark Watson) i escolteu la música que té penjada. La data de dissabte 2 ha caigut al bell mig d'una setmana en què hi haurà molts concerts a Mallorca i no sé fins a quin punt la gent potser escollirà assisitir a uns o a altres. Em fa una mica de por. El que puc garantir és que els que decidiexin acostar-se a Sa Pobla dissabte 2 tendran l'oportunitat de gaudir d'un dels millors concerts de l'any, d'això n'estic convençut perquè la qualitat, la intensitat i el talent de Tim Easton no ofereixen cap dubte. Tant de bo pogueu donar suport a Pecan Pie en aquest moment.

Ja comentarem la jugada postconcert.

Salut!

Ciutadans

2006-11-06T08:56:00.000+01:00

Ciutadans
Originally uploaded by joanet.

Es presenten per recollir els vots dels descontents amb la classe política de Catalunya (hi ha un bon caramull on escollir!).

Són joves, dinàmics, JASP!

Fan del bilingüísme i de l'antinacionalisme la seva bandera.

Són "la última esperanza blanca" d'El Mundo.

Són, evidentment i descaradament, nacionalistes, però de la nació espanyola, és una pena que hagin pretès passar de puntetes aquest aspecte.

No tenen una ideologia realment definida, els comentaristes no saben dir si són d'esquerres o de dretes, per bé que sí sembla clar que s'han emportat vots dels descontents amb el vessant catalanista del PSC.

Potser poden servir per contrapesar el PP, partit amb una imatge molt més estentissa, i cercar un cert acostament d'aquests cap a les seves postures, encara amb més força atès el descalabrament de la fórmula Piqué de cercar un espai semblant al de CIU amb un catalanisme moderat i sintonitzat amb Espanya (supós que amb les declaracions dels dies previs a les votacions, el sr. Piqué ja deu d'estar fent les maletes).

Realment han estat la sorpresa de les eleccions catalanes. Esper que els partits de de veres siguin capaços de reaccionar perquè ha estat un poc vergonyós que aquest partit de yupis espanyolistes treguin 3 escons. Ben merescuts estan, però em faria por si algun dia un partit que es defineix com a "anti" tengués una mica de força.

[...] ...drive my car

2006-10-11T12:48:00.000+02:00

Això de menar cotxe té que reflexa una mica el caràcter de les persones i el projecte sobre la conducció. De vegades em passa que me comença a agafar una mena de entusiasme quan estic al volant i sense ni adonar-me'n de repent em deix portar per l'eufòria, apretant l'accelerador, sentint la velocitat, només pendent de la sinuosa carretera i del proper revolt, oblidant-me de fet d'on vaig, de quin és el destí que em depara aquella carretera i, sobretot, aquella conducció.

Si me n'adon (o si me fan pensar) puc arribar a veure que els estímuls del moment m'han fet oblidar les coses que són realment importants. Què no és guapo mirar el paisatge dels voltants? I gaudir de la companyia? Perquè no conversar? Perquè no turnar-se i anar també de copilot. Conversar, compartir, gaudir, pensar.

Quan me n'oblid, m'agrada molt tenir una persona que m'ho recordi.

Mark & Vic

2006-09-11T11:04:00.000+02:00

Victoria Williams' siesta
Originally uploaded by joanet.

Ja han passat unes quantes setmanes des que vàrem tenir la visita de la il·lustre parella formada per en Mark Olson i na Victoria Williams. Com ja he comentat anteriorment en Mark Olson sempre ha estat un dels meus mites personals. Per lo que he pogut veure, na Victoria, ho és també d'alguns il·lustres personatges de la música local. Podem fer com amb els Beatles i els Stones o Pearl Jam i Nirvana. Jo sóc de'n Mark!

Supós que no cal que expliqui que el concert va ser extrany. Vaig gaudir molt d'alguns temes (la majoria de'n Mark i un o dos de na Victoria), però sobretot vaig patir molt. Na Victoria, que és fràgil atesa la seva malaltia crònica, es va trobar perfectament durant tot el dia i jo estava molt segur que farien un concert molt professional. A més amb lo que varen disfrutar de les tapes de Sa Taverneta estava segur que farien un gran concert. Després, sobre l'escenari, el que va ocórrer és que no estava gaire avesat a veure tanta improvització, a més veure na Victoria em feia patir perquè se'm va fer palès que damunt l'escena qualsevol cosa podia passar. Crec que és el concert en què més malament ho he passat. Evidentment tot per ser-ne l'organitzador, crec que si hagués estat un assistent m'hagués semblat una actitud exòtica i fins i tot un alicient, però mentre estava al fons de la sala, al costat de la porta, em venien suors fredes de què podia passar a continuació. Anècdotes n'hi va haver unes quantes, lo de que sortís amb el bolso (que sincerament no vaig apreciar des del fons), lo de llençar-se aigua per damunt (la gent el que no sap és que dins el mocador del coll portava una borsa plena de glassons de gel perquè quan toca li entren calors pel coll), lo de després dels bisos voler insistir en cantar i cantar provocant el desconcert general (la gent ja no sabia si el concert acabava o no).

Hi ha altres detalls que només coneixem els que estàvem "entre bambalines" com, per exemple, que mentre el Lluís Segura estava cantant, mentre en Mark i en Michele (un tipus collonut i un gran violinista) estaven al camerino, na Victoria estava just darrere les cortines d'escena cantant les cançons de'n Lluís.

Llevat del concert, l'estona que en Mark i na Victoria han estat per aquí va ser agradable. Són gent amable, amistosa, però amb unes certes reserves, especialment en Mark, que és qui està realment pendent de tot, especialment de vetllar pel benestar de la seva dona. Els millors moments varen ser el dia després del concert, quan anàrem a Es Trenc a nedar i quan, després, anàrem a sopar a la plaça de Sa Llonja. És quan tots estàrem més relaxats (i en això m'incloc jo que fins aleshores estava un poc agarrotat) entre garrotins, truita de patata, trempó i calamars.

M'ha costat amollar-me a escriure aquesta vegada perquè tenia la sensació que la visita d'aquest gran mite personal m'havia, en certa mesura, decebut. Realment no és així. Estic molt satisfet d'haver pogut dur aquest parell a Mallorca, haver-los tengut a casa i haver compartit alguns moments. Estic també molt orgullós de tenir en aquests moments una persona com na Marga al meu costat que comparteixi alegries i malsdecap, i sigui capaç de suportar-me quan estic estressat. No només orgullós, estic molt enamorat. Això sí que és una meravella!

Si tot va bé cap a finals d'any hi haurà un altre concert Pecan Pie. Com que no està confirmat del tot preferesc no donar noms ni data, però de confirmar-se seré molt feliç perquè es tracta d'un cantautor americà del qual he parlat molt als meus amics i coneguts, i que apareix en unes quantes ocasions en aquest bloc.

Per cert, m'agradria que si algú llegeix això i era al concert, s'animàs a deixar les seves impressions, tenc molta curiosistat per saber que li va semblar realment a la gent.

Això és tot!

Tornar (la vista) enrera

2006-09-04T11:06:00.000+02:00

Avui m'he posat a rellegir el meu propi bloc i ha estat una experiència ben satisfactòria. M'ha encantat recordar, a partir dels escrits, com ha anat la meva vida els darrers dos anys, amb les coses més agradables i també amb els mals moments.

He recordat com ho passava de malament quan estava enamorat de na Llibertat, he recordat el reconfortant viatget a Eivissa amb n'Andrés, na Carme i en Tomeu, he recordat la primera notícia de la malaltia de na Xutxa, he recordat les excursions en bicicleta per una Mallorca que encara és bella, he recordat Ràdio Jove i l'entranyable viatget que fèrem al País Basc el sr. Cabot i un servidor a vibrar com a fans amb Wilco, he recordat com em vaig il·lussionar amb muntar el primer concert Pecan Pie amb Gabe Minnikin i sobretot la joia de compartir la meva vida amb una persona com na Marga. No me vull posar massa sensible ni escriure segons què perquè encara em renyarà (je je), però m'he emocionat recordant quan ens vàrem conéixer, el nostre primer viatge pel novembre passat, quan vàrem decidir anar a viure junts (Marga, ara faria 4 mesos segons els meus comptes inicials je je), els dies que vàrem passar a Portocolom per Pasqua, etc.

Ha estat un recorregut molt xulo i m'ha recordat perquè escric de tant en tant les meves coses aquí.

El rellotge interior

2006-08-30T12:05:00.000+02:00

Avui a la nit he tengut un somni. En el somni em despertava i era molt tard. No havia sentit el despertador i eren més de les onze, feia tres hores que hauria de ser a la feina! M'he despert i he mirat el mòbil (que em fa de despertador). No eren més que les 8 i quart (així mateix una hora i quart més tard de l'hora en què toca sonar. L'explicació: quan he anat a veure a quina hora tenia posat el despertador, estava a les 17:00 no a les 7:00!

Però, això tornava a ser un somni! M'he despertat, ara de bon de veres i preocupat, i eren les 6:55, faltaves només 5 minuts perquè sonàs el despertador (que estava ben programat).

Tot ben curiós, però no és primera (ni la segona, ni la tercera, ni la...) que em despert quan manquen 5 minuts per a que soni el despertador. Per a mi és evident que tenim un rellotge intern (i sembla que el meu prou entrenat) el que desconec és si això està prou estudiat per la ciència.

Pecan Pie 4: Mark Olson & Victoria Williams

2006-08-12T21:14:00.000+02:00

poster_v2 copia
Originally uploaded by joanet.

Un dia navegant per MySpace vaig veure que els Creekdippers (la banda que Mark Olson va formar amb la seva dona Victoria Williams en deixar els Jayhawks) tocaven per Europa en una gira que els duia per Holanda, Alemanya i el Regne Unit. En un moment de passió inconscient vaig escriure un mail a na Victoria demanant-li si tenia dates lliures després de la gira (cap a mitjans setembre), amb nul·les esperances de rebre contestació.

Era divendres 4 d'agost quan rep un correu que diu que després del Regne Unit ja tornen directament a USA, però que entremig tenen algun dia buit i que li digui si, fins i tot a contrarrellotge, m'interessaria muntar-lis un concert. Els nervis m'envaeixen i estic a punt de contestar-li que ho deixem anar i que en una altra ocasió amb més temps... però no vull contestar sense contar-li a na Marga. (gent que no està gaire dins aquesta mena de música com n'Andrés o el meu cosí Pedro bé que saben de la meva profunda admiració per Mark Olson i entenen el que per a mi significa això). Na Marga també i quan li cont al·lucina que hagi estat temptat de contestar que no i m'acaba de donar l'empenta que necessitava. Amb la seva ajuda segur que la cosa ha d'anar bé, així que li dic a na Victoria que OK i ens posam amb els tractes amb el seu agent.

Al final tot està confirmat i si res no s'espenya el proper 23 d'agost tendré l'honor de fer d'amfitrió a aquesta parella i poder organitzar un concert per en Mark Olson és un somni. Aquest home és un geni. Els dos discs més clàssics dels Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass" ) són els dos millors discs de country-rock des de "Sweetheart Of The Rodeo" dels Byrds amb Gram Parsons, el primer disc dels Creekdippers, "The Original Harmony Ridge Creekdippers" és una obra mestra del folk de l'estil del "Harvest" de Neil Young i "My Own Jo Ellen" és on els Creekdippers troben el seu so i les seves nostàlgiques històries són més evocadores.

El que ja és la conya marinera és que no fa gaire, fruit d'una juguesca que na Marga i jo férem a l'avió de tornada del Primavera Sound se me va ocórrer fer el meu festival i recordau qui apareixia de cap de cartell a l'escenari Quely? Aquí la resposta

Vaja, que volia que sabéssiu que dur en Mark és per a mi la cosa més grossa que he fet, que estic content i també un poc acollonat, i que ja us contaré com ha anat tot. Bé, a lo millor no cal que us ho conti, encara estau a temps de reservar una entrada i venir.

Desitjau-me sort!

L'estiu

2006-08-12T20:55:00.000+02:00

edimburg
Originally uploaded by joanet.

Ja és una constant que escrigui més aviat poc al bloc. No pens posar-me a explicar-ho per enèssima vegada.

El mes passat na Marga i jo fórem de viatge a Escòcia. Varen ser uns dies fantàstics. Mos ho passarem superbé, Escòcia és un país molt maco i amb un temps tan bo que ens va fer. Pràcticament sol cada dia, als voltants del 20 a 25 graus, sense niguls ni pluja -menys un dia-, els mitjans locals deien que estaven en plena ona de calor enganxós. Na Marga ja deia bé quan deia que aquesta gent no sap el que és la calor enganxosa, qué se venguin a Mallorca! Fixau-vos si el temps era bo que un dia que vàrem veure una platja ens vàrem aturar, ens posàrem al sol i jo fins i tot em vaig ficar dins la mar (estava fresqueta però se podia entrar).

Tornant al viatge, va ser molt divertit lo de conduir per l'esquerra (al principi cada vegada que volia posar els intermitents me sortien els neteja-parabrises) per les carreteres estretes de les highlands, on posen innumerables llocs de pas (passing places) per quan dos cotxes es troben de cara (un es demana enlloc de tants llocs de pas que els costaria fer la carretera una miqueta més ampla i ja passarien els dos. Com que estiguérem a molts llocs conduíem moltes hores i ens turnàvem al volant. Em consta que a na Marga també li va agradar molt conduir per l'esquerra. I mentre, ens havíem dut una nodrida representació musical en forma de CDs que ens feien més agradables les estones.

Una altra cosa que em va encantar foren els Bed & Breakfast perquè tots els trobàrem netíssims i les persones que els duien eren encantadores. A més això d'estar-se en casetes de pocs hostes et fa sentir més cuidat. També a destacar els impressionants berenars escocesos (el Full Scottish breakfast) que dur un ou fregit, una salsitxa, una mena de rost-beef, les famoses "beans" angleses, mitja tomàtiga fregida i, de vegades, xampinyons. Ja sé que fa oi això per berenar però ben aviat me vaig aficionar, i això que no era obligació perquè hi havia sempre l'opció del berenar continental a base de cereals, tostades amb mantequilla i confitura, fruita i de vegades croissants (era l'opció que va demanar na Marga).

D'entre totes les vistes d'Escòcia em qued amb dues: una el poble costaner i pesquer d'Ullapool, un poblet petit amb pinta de poble nòrdic a la vora d'un dels múltiples "lochs" d'aigua salada (és curiós que a les entrades d'aigua que a Galícia anomenen "ries" i a Noruega "fiords" a Escòcia els diuen "lochs", emprant la mateixa paraula que pels llacs d'aigua dolça. L'altra vista la de les muntanyes pelades que hi ha per tota la part nord-oest de les highlands, fins a l'illa d'Skye. Amb formes escarpades a cops, arrodonides a d'altres, les munyanyes pelades d'arbres però cobertes d'una moqueta de verd són precioses.

Vàrem estar nou dies en els que poguerem veure molt, però no tot Escòcia. M'he quedat amb les ganes de fer un viatge de sub-oest a nord només per les illes. Començar per Jura, pujar cap a Mull, la petita illa sagrada d'Iona (on enterraven els reis escocesos), passar llavors a les Hèbrides Exteriors (seria un somni arribar a l'abandonada illa de Sant Kilda, un solitari troç de terra a 80 quilòmetres a l'oest, dins de l'Atlàntic, que fou abandonat pels seus escasos habitants als anys 30), passar llavors a les Orcades i qui sap si acabar a les Shetland, pràcticament un petit país solitari més nòrdic que britànic. Seria una passada!

Bé, ja veurem que ens durà el futur però aquest estiu hem fet un viatge meravellós.

Només per un moment...

2006-06-28T08:29:00.000+02:00

MySpace
Originally uploaded by joanet.

...he notat un calfred que em recorria l'esquena. Fixeu-vos bé en la imatge.

O Johnny Cash és viu (com hom sap de n'Elvis sense anar més lluny) o bé hi ha una connexió de MySpace des de l'altre món (no m'atreviria a assegurar que Cash estigui al cel per molt que el darrer disc fos de góspel -massa tard Johnny, vares fer moltes burrades!-).

Dos còmics: Capitan América i Daredevil

2006-06-27T12:32:00.000+02:00

Matt Murdock passejant per Nova York.
Dibuix d'Alex Maleev
Originally uploaded by joanet.

Darrerament estic disfrutant amb molta intensitat amb dues col·leccions de còmics que podeu trobar a les llibreries especialitzades de torn (aquí a Palma només hi ha Gotham i Norma Còmics). Es tracta de Capitán América i de Daredevil, ambdues són veteranes sèries de Marvel Comics que estan essent editades en castellà per Panini.

El primer cas que voldria remarcar és el de Daredevil. Ja fa uns cinc anys que Marvel va decidir incloure aquesta (i altres) col·leccions dins una subdivisió anomenada "Marvel Knights" que pretenia donar una orientació més adulta als superherois (expressió gastada on les hi hagi). Al front de la sèrie es posà Joe Quesada que va fer una bona feina. Després vengueren alguns alts i baixos fins que al número 56 USA (61 a Espanya) s'incorporà l'equip format per Brian Michael Bendis als guions i Alex Maalev als dibuixos. Actualment s'està publicant a Espanya el número 69 USA (4 de la nova col·lecció de Panini) i segueix el mateix tàndem creatiu. La història està centrada en el descobriment que es fa de que la identitat secreta de Daredevil és l'advocat Matt Murdock i com això apareix a primera plana dels periòdics i les repercussions que té aquest fet en la vida de l'heroi. És una història agoserada però molt atractiva i tant Bendis com Maleev estan donant el millors que he pogut llegir d'ells mateixos fins a dia d'avui. És especialment espectacular l'art de Maleev, que si bé va començar essent excessivament estàtic, actualment ha aconseguit una línia gràfica que combina espectacularitat amb eficiència i un estil tan personal com acadèmic. Un exemple de dibuixant arriscat, contemporani i que et fa sentir com si compartissis els escenaris, com si estiguessis realment dins la Nova York de Daredevil i formassis part d'aquesta història mig de novel·la negra, mig de superherois. Em recorda poderosament a un altre dibuixant tremandament efectiu com és John Romita Jr, però Maleev té un talent superior. És un equip brillant donant lloc a una de les millors èpoques del personatge.

Capitán América.
Dibuix de John Paul Leon
Originally uploaded by joanet.

El cas del Capitán América té moltes semblances. L'edició espanyola la va iniciar Planeta amb una etapa interessant però no brillant on els guions de John Ney Rieber posaven a l'abanderat capità davant algunes atrocitats comeses pel seu govern (Iraq, Guantánamo,...). L'excés de politització d'aquesta etapa de condemna a la política de George W. Bush restava protagonisme a l'aventura i minvava l'atracció del còmic. Quant a John Cassaday, tampoc no donà en aquesta etapa el nivell que ens té habituats i senzillament complia amb correcció. Altres equips prengueren el relleu, tots ells amb bon nom però sense donar un nivell excel·lent (Chuck Austen + Jae Lee, Dave Gibbons + Lee Weeks, Robert Morales + Chris Bachalo), fins que, coincidint amb una nova numeració i editat ja per Panini, ha començat a aparéixer l'etapa guionitzada per Ed Brubaker i dibuixada per Steve Epting i Michael Lark. La primera aventura recupera Cráneo Rojo, un personatge estrella dins la història del Capità Amèrica i alguns secundaris de luxe, s'està fent omnipresent el cap de SHIELD Nick Fury. Brubaker aconsegueix una trepidant història d'espionatge i conspiracions en la més pura tradició, perfectament contada i l'ambientació noir corre a càrrec dels artistes Epting i Lark. Es repeteix en part la parella Brubaker - Lark que tan bons resultats va donar en aquella sèrie de DC anomenada Gotham Central (un offspin de Batman on se conten les històries del departament de policía de Gotham a l'estil de Hill Street Blues). Decididament Brubaker és un home a tenir en compte perquè dues de les millors sèries publicades els darrers anys (Point Blank amb dibuixos de Colin Wilson i Sleeper amb dibuixos de Sean Philips) foren escrites per ell.

La inclusió de Nick Fury com a principal secundari i la trama d'espionatges remeten descaradament a aquella època tan innovadora de Joe Steranko a Nick Fury Agent Of SHIELD cap a finals dels seixanta.

Però no volia acabar aquest escrit sense fer referència a un número en concret, el número 7, en que el dibuixant és John Paul Leon (segueix als guions Ed Brubaker) i porta el títol de “La solitaria muerte de Jack Monroe”. Realment es tracta d'un número autoconclusiu emmarcat entre dues aventures més llargues (“Otro tiempo” i "Soldado de invierno") i és un gust veure com encara hi ha guionistes capacitats per escriure una història conmovedora en només 24 pàgines. “La solitaria muerte de Jack Monroe” és una d'aquestes històries de losers que tan atreuen (em deman perquè?), comparable a films com "Fat City" de John Huston o "Duelo en Alta Sierra" de Sam Peckinpah. Una història crepuscular que si encara hi ha algú que pensa que els comics-books són només per infants se la podria llegir per descobrir que el mitjà pot ésser emprat per contar històries adultes de la categoria de les millors.

Articles a la Temps Moderns

2006-06-26T13:14:00.000+02:00

Ateses les nombroses demandes dels fanàtics seguidors d'aquest bloc (n'hi ha, n'hi ha, excèptic lector ocasional). He penjat a internet els PDF dels articles de la Temps Moderns. Els aniré actualitzant per al vostre goig.

Per accedir-hi basta que mireu aquest enllaç

Salut!

Pecan Pie Festival

2006-06-05T18:54:00.000+02:00

Pecan Pie Festival
Originally uploaded by joanet.

Aquest darrer cap de setmana na Marga i jo hem estat per Barna perquè tenia lloc el festival Primavera Sound. He de reconéixer que no havia tengut mai la falera d'anar a un festival. Em feia molta peresa tot el trull: les aglomeracions, la pols, la calor... però el Primavera Sound és urbà, es fa en un lloc ample com el Fòrum i no fa tanta calor com a l'estiu de ple (al contrari, he passat una mica de fred).

Sobre el cartell i els concerts trobareu la informació a la secció de concerts de s'Altraweb però el que tenia ganes de contar és que tornant amb l'avió se'ns va ocorrer una juguesca de la qual us volia fer partíceps. El tema és: si poguéssiu muntar un festival, quin festival muntaríeu? quins artistes portaríeu?.

Jo ja tenc el meu i us n'he fet ja el disseny del flyer promocional. Con veureu, igual que als macrofestivals, el meu també tendria promotors de la terra. M'he hagut de limitar a dos dies i tres escenaris: gran (Pinya Miret). mitjà (Galletes Quely) i petit (Laccao).

Esper que us faci gràcia, i a veure si us animau a muntar-vos el vostre propi festival.

Signes dels temps (moderns)

2006-05-29T09:57:00.000+02:00

En un comentari de fa un temps explicava la meva joia atesa la inclusió d'un article meu a la revista Temps Moderns. Si hi ha per aquí algú que s'ha llegit tot el bloc (insensat/a!) potser se n'haurà adonat que aquesta revista publicada per el centre de cultura de Sa Nostra és un referent constant en la meva vida, així com també ho és la mateixa programació de cinema del centre (veritable sustitutiu d'una filmoteca inexistent a l'illa).

Bé, doncs a més d'aìxò he de dir que escriure pel TM era una de les meves il·lussions dels darrers anys, que finalment, he pogut dur a terme. Allò més curiós del cas és, en realitat, com he arribat a escriure, i les indòmites circumstàncies que envolten aquest cas.

La cosa va anar així...

Un dia na Marga i jo quedàrem a sopar amb una amiga seva, na Carol, que està vivint enguany fora de Mallorca i passava uns dies per aquí. Acompanyant a na Carol venia també un amic seu, en Jordi, a qui jo no coneixia i que na Marga coneixia poquet. Bé, el mateix dia abans del sopar havia passat pel C.C. de Sa Nostra, de resultes que a l'hora de trobar-nos amb na Carol i en Jordi, duia sota el braç l'exemplar del mes de la Temps Moderns.

Ens vàrem presentar, decidir on anàvem i partírem. Quan erem al restaurant me diu en Jordi: "Què t'agrada la Temps Moderns?". Aleshores jo li cont que sí i que cada mes la llegesc i que vaig a moltes pelis... i ell va i m'explica que resulta que coneix al director (un Jaume Vidal que em recorda llunyanament a aquell James Steward llargarut dels temps clàssics) i que, de fet, n'ha publicat alguns articles. També em va dir que a en Jaume li encantava que gent nova volgués escriure i em va dir que s'oferia a cridar-lo per xerrar-li de mi i, per ventura, concertar un dia perquè jo pogués anar a xerrar amb ell i quedar en alguna cosa. Després vàrem parlar de quin cinema m'agradava i ell va trobar que encaixava molt bé en la revista. Li vaig passar el meu mòbil perquè em digués alguna cosa si feia la gestió, i aquí va quedar la cosa.

La veritat és que no m'esperava que ho fes, la gent moltes vegades xerra per xerrar, però als pocs dies en Jordi em va cridar al mòbil (això és un home de paraula) i em va dir que havia xerrat amb en Jaume i li havia dit que tenia un amic (jo) que era "expert en cinema clàssic" (sic) i que potser a la revista li podia interessar la meva col·laboració. L'encàrrec que li va donar en Jaume era que jo el cridàs per quedar un dia. Li vaig donar les gràcies a en Jordi i una "por escènica" se va apoderar de mi... hi havia alguna possibilitat d'escriure als Temps Moderns! Ai ai ai!

Vaig cridar en Jaume i tenguèrem l'entrevista. Digne d'explicar. Em va baixar a cercar a l'entrada del centre de cultura i em va fer seguir-lo escales amunt cap al seu despatx. Hom sap que jo som excursionista però és més fàcil pujar al Teix que seguir en Jaume. Amb les seves llargues cames i amb un trot considerable, m'havia d'esforçar, havia de fer tres passes per cada una de les seves. I xerrant, perquè mentres em demanava:

- "Tens titulació universitària en Arts?"
- "No"
- "Has escrit en altres publicacions sobre cinema?"
- "No".

Quan en Jaume em va haver situat va començar a examinar-me sobre el tipus de cinema que m'agradava. Jo li vaig enumerar els meus gèneres preferits: el western, el terror, la ciència-ficció, el cinema negre, el ... . Stop.

Aquí em va aturar:

- "M'agradaria que et centrassis en el cinema negre. Diga'm alguns títols de cinema negre clàssic".
- "Perdició, La jungla de l'asfalt, Els subornats, Laura...".

També hi ha va haver una discussió sobre si alguns subgèneres eren o no cine negre: el cine de mafiosos, el cine de policies i lladres, etc. I al final:

- "Bé, fem una llista de 10 títols i envia-me-la per mail. Després faràs un article sobre cada una de les pel·lícules, apareixeran un cada mes".
- "Però, ja està?" - vaig demanar-li perplex - "No vols saber com escric?"
- "Això ja ho veuré quan m'enviís els articles" - va sentenciar.

I així va anar l'entrevista.

Vaig cridar tot emocionat en Jordi per donar-li les gràcies i explicar-li com havia anat.

Després em vaig concentrar en fer una llista, prou completa procurant posar títols molt clàssics, alguna sèrie B, algunes no americanes i alguna més moderna. Evidentment em va sortir una llista de quasi 20 títols i li la vaig enviar.

Passà bastant de temps sense cap notícia. Jo ja estava nerviós i li vaig demanar si la llista li havia semblat bé. A la fi vaig rebre una contesta: "Comença per la peli que vulguis. Jaume". No sé pot dir en menys paraules! No tenia cap mena d'indicació sobre la longitud, sobre si volia títol o destacat, res de res. Em vaig concentrar en intantar que sortís un bon article i a la fi em varen sortir dos: un genèric sobre el cinema negre i un sobre "Els subornats". Na Marga va estar pendent del procés i em va donar un bon cop de mà corregint-me els articles. Frases que no s'entenien molt bé, expressions massa repetides... A ella (i a mi) li agradaven. Li agradarien al dire?

Els vaig enviar. Cap notícia. Res. Ni una. Zero. Què volia dir allò?

Aleshores, em vaig desmotivar. Un dia, passant pel C.C. vaig agafar la TM del mes d'abril... i allà hi havia el meu article sobre el cinema negre!!! Deu! Ja havia publicat al TM!!! Vaig esser superfeliç i la motivació va tornar... aleshores, no podia haver dit alguna cosa? Tipus, "El primer article m'ha agradat, apareixerà en la TM del mes vinent. Jaume". Je, je, això ja hagués bastat. Era el 6 d'abil quan li vaig enviar un altre mail donant-li les gràcies per la publicació i demanant-li si tiràvem endavant i en volia més.

Cap resposta.

Passa el temps i a principis de mes vaig anar a la cercar la TM del maig... I allà hi havia l'article sobre "Els subornats"! Jo flip. Aleshores m'arriba un mail, escuet, que diu: "Joan Andreu, pensa en l'article del mes de juny. Jaume".

Je je je, ara ja veig com funciona. No crec que se pugui publicar un llibre amb la relació epistolar entre en Jaume Vidal i jo, je je je. Li he enviat l'article sobre "Nora Inu", un film-noir de Kurosawa del 1949. Supós que apareixerà amb la revista del juny.

I aquesta és la història! Crec que penjaré PDF amb els articles de la TM fets per mi per a la posteritat. Una mica llarg m'ha quedat :-)

Unes imatges

2006-05-15T18:04:00.000+02:00

Al link que us pos a continuació hi ha algunes fotos del concert dels Swearing At Motorists i també algunes fotos d'aquests dies amb ells. Algunes estan molt bé. Totes les del concert les va fer na Marga, que va fer molt bona feina.

http://www.flickr.com/photos/49476710@N00/sets/72057594132680997/

Salut!

Pecan Pie #3: Swearing At Motorists

2006-05-12T14:58:00.000+02:00

Swearing At Motorists al Bluesville
Originally uploaded by joanet.

Ahir va tenir lloc el concert dels Swearing At Motorists al Bluesville. Per algunes raons que comentaré, aquesta tercera organització d'un concert m'ha deixat un gust de boca menys positiu que els anteriors. Les raons són abolutament extramusicals perquè per dir la veritat el concert de Dave Doughman i Joseph Siwinski va ser molt bo, boníssim, especialment la segona part en què tocaren junts (el concert de Dave sol amb la guitarra abans de pujar en Joseph no me va agradar tant).

En el costat positiu doncs hi ha un gran concert, i també:

- Que ells han resultat gent agradable i educada.

- La llarga conversa sobre música que vaig tenir al sopar del concert amb en Dave, on vàrem estar parlant de la música de fa 15 anys, quan Seattle i quan realment la darrera fornada de rock auntèntic va arribar a l'estatus de supervendes. Anècdotes d'en Dave amb gent com en Perry Farrell, n'Eddie Vedder i al final la gran pregunta: tu que eres, de Nirvana o de Pearl Jam? En Dave era de Nirvana i jo de Pearl Jam. També va ser graciós quan li coment que m'agrada molt un músic de la seva terra, en Tim Easton, i ell començà a flipar de que el conegués i de repent me diu "supós que això no ho sabràs, però en Tim tenia un grup abans" i jo li dic "Els Haynes Boys, m'encantaven!" i el tio flipava!!! A veure si a través de'n Dave podré aconseguir que en Tim Easton vengui a Mallorca :-)

En la balança positiva també hi he de posar el comportament increïble d'algunes persones que se mereixen un monument. El primer primerissim en Lluís Segura. Quin crack! Pecan Pie seria molt menys de no ser d'ell, com a mínim li pertanyen dues lletres, li donarem "Pe". Fora bromes, en Lluís ha estat sempre ajudant i el colmo va ser quan li vaig demanar la bateria perquè el salvatge (en el bon sentit de la paraula) Joseph li pegàs tan fort com sabés. Lluís, si puc servir-te d'alguna cosa ja ho saps! (bé, tot té límits, ok?). També en Joan Cabot ha estat donant el call i facilitant-me moltes coses respecte els mitjans (l'entrevista per ràdio a Ona Mallorca, la de la Última Hora, el Mondosonoro...), les invitacions que li vaig donar per ell i na Pili eren el mínim. I un parell de noms més: n'Ignaci del Bluesville, que estava molt assustat de que els Swearing provocassin protestes dels veïns i a qui, de veres, moltes gràcies per deixar-me muntar tot això a l'entrenyable Bluesville on he passat tan bones estones escoltant música en directe en els darrers 10 anys o més; al meu amic de l'ànima Andrés que tot i que darrerament ens veim més va estar allà quan sé que no és lo que més li va el rock contundent; a molts amics i coneguts que varen venir, en John i n'Iskra, en Biel, en Tomeu Pizà, n'Ernest (te va agradar eh punyetero!), na Rosa i na Maria, na Marga Grimalt i na Pilar, en Pedro i n'Audrey,...; i, sobre tothom a la meva estimada Margalideta que inclús va assumir el paper de reportera fotogràfica de l'event, treient algunes grans fotos com la que il·lustra aquest comentari.

En la part negativa hi ha per dissort algunes coses. En vista de les reserves que hi havia me les prometia molt felices econòmicament i a l'hora de la veritat vengueren unes 75 persones i el balanç econòmic és de zero (he empatat). Això ha estat en molta proporció per culpa del canvi de bitllet de darrera hora que em feren fer perquè na Julia Hummer no venia (una altra putada) i en canvi se suposava que vendria una altra persona... que al final no se va presentar. I pel puto canvi de bitllet se n'anaren 135 euros a la m€rd@. En fin...

També dir que tot i que tant en Dave com en Joseph han estat en tot moment supercorrectes, la veritat és que aquella meravella que fou conéixer en Gabe, però sobretot els Redlands, no s'ha repetit. Lo dels Redlands supós que és irrepetible. He sentit nostàlgia aquests dies de pensar en aquella entranyable colla que realment són com una família on n'Alex i na Hannah són els pares, en Jamie el fill, en Colin el padrí i en David (je je) la padrina ;-) Algun dia els he de fer tornar, us agradaria?

Un altre detallet que m'ha fet no estar ara mateix tant positiu té a veure amb la recaudació, com deia hi havia un munt de reserves, com a 70 persones. Al final algunes varen fallar i, sobretot, va passar que molt poca gent sense reserva es va acostar per allà. Això és que no m'esperava i que econòmicament l'entrada de 10 euros no ha estat sinó de 7 i la recaudació al final me basta, molt justet, per cobrir despeses. Supós que encara podria haver estat pitjor.

Conclusió. Crec que a mig termini només pensaré en les coses realment bones i Pecan Pie probablement tengui una mica més de corda. Hi ha encara alguns artistes que em faria molta molta il·lussió portar i ho intentaré. També estil bolcat en ajudar en Lluís a portar un artista que a ell li fa una especial il·lussió. A veure si ho aconseguim! Junts no podem fallar!!!

Portocolom, l'escapada

2006-05-02T13:37:00.000+02:00

Portocolom
Originally uploaded by joanet.

Fa ja setmanes que m'hauria d'haver posat amb aquest escrit, però no ho he fet fins ara. A la fi he pensat que estic en un punt d'inflexió important respecte el bloc (darrerament ja haureu vist que no he escrit gaire). Primer pensava que era perquè no tenia temps (us puc assegurar que influeix), però després he descobert un factor molt més important.

M'explicaré. Quan vaig començar aquest bloc era un solter habitual, gairebé se podria dir que perenne. Per una altra banda, sabia ben cert que el bloc no el llegia ningú (com a màxim ho feien dos bloggers amics com són en Joan Cabot i en Xisco Lladó) i no m'importava gaire que me llegissin lamentar-me cada vegada per les mateixes decepcions. Amb el temps, i per fortuna, les coses han canviat. Per una banda, i molt molt important, ara, contar coses de la meva intimitat és contar-les també de na Marga, la meva parella; i, per una altra, he descobert amb desconcert, que el bloc sembla ser conegut per grups de persones insospitats de la meva família, amics, etc, fins al punt que ja hi ha peticions i tot... i clar, no és el lloc per dir segons quines coses i que s'enteri tothom (mirau! mirau!).

Així estan les coses. Em sembla que ara seré menys profund en algunes qüestions personals, per no implicar na Marga i, també, aniré alerta perquè sé que em llegiu!

De tota forma, això no treu que faci l'escrit demanat pel meu cosí Andrés i la meva madrina de València referent als fantàstics dies que na Marga i jo vàrem passar a Portocolom aquestes passades festes de Pasqua. En principi pensava que totes aquelles fetes i records de la infància, dels dies feliços d'estiu passats en aquella casa, serien poderosos i el focus dels dies estaria en ells. A l'hora de la veritat no va ser així. El dia a dia dels darrers mesos on, ni els horaris de feina de na Marga i meu, ni les tensions acumulades de les nostres feines, ens deixen gaudir del tot de la nostra nova vida de parella, varen provocar que aquests dies passats al Port hagin estat de relax, de dedicació d'un a l'altre i de desestrès. El bon temps, les estones al sol a la piscina, els passetjos a l'Algar i pel port, el descobriment de les reposicions d'Humor Amarillo i V, i alguna cosa més, varen fer d'aquells quatre dies unes veritables vacances de plaer que necessitàvem tots dos.

Hem quedat de repetir perquè aquests dies foren balsàmics, i perquè hi ha coses pendents de fer: banyar-se a les roques, anar a Santueri, però sobretot perquè mos ho hem passat superbé.

Gràcies per deixar-nos la casa!!!

Senyals de vida

2006-04-10T13:08:00.000+02:00

Fa un munt que no escrivia al bloc, una eternitat! En els darrers temps he tengut una temporada d'aquestes en què sembla que no domines el teu temps, en què sempre hi ha coses per fer i per molt que corris sents la locomotora cada vegada més a prop. Sobretot ho he notat a la feina. Abans sempre podia trobar una estoneta per desconnectar, per canviar de tema i posar-me a escriure quatre retxes, però ara duia molt de temps sense poder fer-ho. Les reunion són una perillosa eina per fer-te perdre el temps, quan es succeixen a ritme de dues o tres per dia és per penjar-se, a més que no serveixen més que per estrenyer més la soga.

Bé, tampoc no vull semblar alarmista però ara fa una setmana que ja no en tenc tantes com al mes de març i cony... he adelantat molta feina, i, a més, ara tenc un quartet d'hora per escriure un poc, que moltes ganes em feia.

En els darrers temps, per posar-vos al dia, comentar que les coses a casa segueixen molt bé. Me trob tan a gust amb na Marga que ara em resulta com un record llunyà la vida de solter. Me trob acompanyat, escoltat, estimat i m'agrada molt tenir la sensació que ella també sent el meu suport al seu costat. A part d'això també he posat en marxa un nou concert ("Pecan Pie cabalga de nuevo"). Aquesta vegada vendrà a fer-nos una visita un grup americà (de fet només són dues persones, bateria i guitarra) que se diu Swearing At Motorists i que encapçala un home, en Dave Doughman, que ja va passar per Mallorca la passada tardor com a teloner de South San Gabriel i em va deixar tan bon gust de boca que tenia moltes ganes de veure'l amb el seu bateria i han acceptat de venir. Serà, si tot va bé, el proper 11 de maig al Bluesville de Palma. Supós que escriuré amb més detall, sobretot per agrair l'ajuda, un cop més, de'n Lluís A. Segura, un veritable amic i un suport que convé destacar.

I, per acabar, estic superencantat d'haver aconseguit publicar a la revista Temps Moderns! Això sí que és la notícia del mes :-) Si tenc temps faré un post amb la història de cóm ha estat el tema (amb tot el misteri que l'envolta, je je), però per ara han publicat un article genèric sobre el Cinema Negre. Ja us ho explicaré...

I torn a la meva feina, que encara manca una horeta de currar durament !!

Somni #6: Espiral

2006-03-07T12:50:00.000+01:00

Avui a la nit he tengut un somni que, juraria, que ha estat interromput pel despertador. Més que res ho dic per la sensació de recent que he tengut quan m'ha despert aquell enginy tan impertinent i també per la sensació de que manca "trama" en el somni.

La situació es que em trob dins el meu cotxe en un aparcament soterrani (el de la plaça dels patins de Palma). M'acompanyen en Lluís Segura (L.A.) i en Carlos Padilla (PZ) i duc posat al cotxe música d'alguns dels artistes que he escoltat darrerament (Swearing At Motorists, Steve Dawson i Puerto Muerto) i estic comentant-lis que m'agraden molt. El moment concret en què succeix això és quan estam pujant per la rampa en espiral de sortida al carrer. De fet l'últim que record és que estam passant per davant de Xocolat (la tenda de discs) i aquí s'acaba el meu somni.

Ha estat curt d'explicar. Li he enviat un missatge a en Lluís dient-li que avui he somiat amb ell i amb en Carlos, je je no sé que se pensarà :-)

Retorn a València

2006-02-21T19:31:00.000+01:00

DSC00781
Originally uploaded by joanet.

Aquest cap de setmana he estat a València i m'he vist amb la meva madrina i els meus cosins. La veritat és que em feia moltes ganes que ells i na Marga es coneguessin. Crec que tanta il·lussió em feia que ells coneguessin na Marga com que na Marga els conegués a ells. A més, una d'aquestes xiripes que passen, Neal Casal i Danny George Wilson tocaven a la sala Black Note (quan tengui una estona faré una crònica per a s'Altraweb).

Tot ha anat molt bé. Podria explicar els ets i uts dels dos dies però em qued amb una cosa principalment: m'ha fet molta il·lussió veure en Pedro molt millor que les darreres notícies que tenia. En Pedro ha passat un any tràgic, de fet sembla que els darrers anys el destí en el sentit més fatalista s'ha fixat en la meva família de València, però en concret el seu cas ha estat el més dur de tots. La impressió que me'n vaig dur és que està iniciant la remuntada, una remuntada que m'agradaria que fos segura i crec que per això haurà de posar molt esforç per la seva part.

El meu cosí Pedro és tot un personatge. Tant ell com el seu germà Andrés varen influir força en la meva formació com a persona, i en concret la cultural i pop. Tenc un record especialment intens dels pocs dies que compartíem els estius a Portocolom. Encara record amb intensitat com esperava l'arribada dels estius per a tornar a veure'ls i perquè no confessar-ho, per assaltar la seva col·lecció de còmics, especialment aquells entranyables toms fets per ells on recollien còmics de ciència-ficció i terror de l'editorial mexicana Novaro. No vull deixar de banda els jocs, les estones compartides i la resta de "formació" que m'han donat, i em donen, especialment en Pedro en qüestió cinema, però també el meu tio Jaume i n'Anapuri amb els llibres que em recomanaven en la meva adolescència (em varen aferrar el gust pels clàssics de la literatura juvenil dels darrers anys del XIX). Possiblement entre uns i altres tant els tios com els cosins tenen molta part de culpa de que ara mateix sigui com som, i això és una pública declaració d'agraïment, però serà per allò de què les coses de la infància queden fixades que tenc un record especialment intens d'aquells còmics.

Perdonau l'interludi sobtat. Tornant a la visita d'aquest cap de setmana. Crec que en Pedro té ara una persona prop que podria ser-li molt adequada perquè aparentment se l'estima i el que és més important, l'accepta tal com és. I és que a un home que decora cada racó de casa seva com ho fa ell (vegeu a la foto la pantalla del seu PC) se l'ha d'acceptar tal com és! Tant de bo la cosa vagi bé.

També vaig estar molt content de veure la meva tia tan i tan bé (és que és la dona més forta que conec!) i també em va fer molta il·lussió que tots ells i na Marga se caiguessin tan bé mútuament. Com a curiositat, dir que sembla que tota aquesta branca de la família ha resultat lectora d'aquest bloc, així que sembla que tot això que acab d'escriure podria interpretar-se que és per untar-los de sabó, je je, mai no sabreu la veritat!

És conya, clar :-)

Somni #5: Parc sí, asfalt no

2006-01-31T13:35:00.000+01:00

poster
Originally uploaded by joanet.

Aquesta nit he tengut un "somnis interruptus" (abans que hi hagi cap mal pensat dir que ha estat interromput pel despertador). No era un somni agradable, tampoc no era un malson, "agre" és la paraula que millor el defineix.

La qüestió és que hi ha una multitud de gent (no cotxes sinó com si fos una concentració) al troç on conflueixen el carrer Balmes amb les vies del tren d'Inca i, en concret, jo estic al davant de la benzinera BP. Aleshores per la nostra dreta apareix flotant un globus aerostàtic que porta inscrit "A les vies del tren Parc Sí, Asfalt No", l'emblema de l'associació pel Parc de les Vies. El globus té un problema perquè comença a caure sobre la gent com desinflant-se. El globus cau sobre la taulada de l'edifici que hi ha a la part esquerra del carrer. Malsortadament al terrat hi ha uns homes amb càmeres de fotos que seguien la concentració i el globus els fa caure cap al carrer. No sé que passa amb ells perquè la gent se'n va cap allà a veure-ho. Mentrestant dos homes que anaven al globus han quedat penjats dels fils del globus i estan trabats als balcons dels pisos de la finca alta que fa cantonada entre Balmes i Eusebi Estada. Estan en perill de caure i em dirigesc cap a l'entrada de la finca per avisar als veïns que els ajudin...

I aquí ha sonat el despertador i s'ha acabat el somni.

Com altres vegades em limit a escriure el que he somiat. Aquesta vegada pareix que se centra en el moviment pel Parc de les Vies. Per si algú no ho sap soc veï de la zona i directament afectat per les obres de soterrament. Fins ara me sentia molt emprenyat per les obres al mateix temps que conscienciat per la necessitat. Darrerament al manco respecten l'inici dels treballs cada dia a les 8,00h, abans hi havia dies que els renous em despertaven molt prest. Record un dia que el moviment de camions em va despertar devers les 5,00 AM!

Ara sembla que també ens ha de preocupar quins possibles perills associats hi ha als treballs de soterrament. Els moviments al Col·legi de Santa Elisabet són preocupants. És impressentable que la primera excusa fos un terratrèmol a Argèlia. Això és enriure's dels veïns i un insult a les nostres persones. Ara que s'han repetit i són més greus ja no han pogut mentir. És impresentable que la nostra seguretat només interessi si pot minvar les opcions electorals dels actuals mandataris, impresentable i indignant.

Per altra part, la meva postura és de recolzar completament les reclamacions de la Plataforma pel Parc de les Vies que, amb un comportament exemplar, estan reivindicant que el consistori de Palma compleixi el que fou una promesa electoral del seu programa: fer un parc central que connecti el Parc de les Estacions amb els parcs de Son Costa i Son Fuster. Tant de bo aconseguim l'objectiu, però crec que la batalla final se lluitarà a finals d'any (i si se retrassen les obres potser que ja dins l'any vinent). M'agradaria pensar que amb paraules, arguments i raons, poguem transformar l'actual projecte de l'Ajuntament que passa per construir una nova avinguda de cotxes d'entrada a Ciutat, un altre carrer Aragó, amb el perill de connectar a mig termini directament amb l'autopista d'Inca i la Via de Cintura. És a dir, una barrera de cotxes molt més molesta del que eren els trens en superfície.

Pop-rock entre amigos

2006-01-26T19:22:00.000+01:00

Na Marga va tenir una gran idea. Ja que trobava (trobam) tan a faltar Ràdio Jove i ja que no hi hauria més programes especials "lo millor del..." podíem fer una passi privat. Aviat la idea va agafar forma: un dinaret a casa amb els convidats i després una relaxada horabaixa escoltant bona música i xerrant de les raons que ens feien triar-les. Les persones elegides, a part de na Marga (que al final es va animar a participar, al principi només volia fer d'oient) i de mi mateix, eren, com no podien ser d'altres: Biel Ferriol aka Bill N' Ferri i Joan Cabot.

Tots dos varen estar disposts a venir a fer la "sessió" a casa i el pla ja estava dissenyat. Ara calia trobar dia i passat festes era el més adient per a tots. Al final dissabte 21 fou la data i homenajant el títol del recordat programa de TVE adaptat als nostres gusts, ja teníem aquí una sessió de "pop-rock entre amigos". Na Marga se va currar el dinar, uns espagueti boníssims amb salsa de xampinyons i uns bistecs arrebossats amb enciam. En Biel va dur les postres (uns pastissets de pasta de full amb crema i fruits secs per llepar-se els dits) i en Joan les cerveses... i jo vaig posar la casa i la infraestructura de so (el meu mini hi-fi rònic).

Quant a la "sessió" en sí va donar per molt. Vàrem escoltar molta i molt bona música. La selecció de'n Biel com sempre molt completa, tocant diverses branques del pop i el rock i atrevint-se a posar (fora de normes) un tema d'un recopilatori d'Studio One; en Joan va ser el més eclèctic posant des de rock fins a hip-hop i inclús rap; la selecció de na Marga va ser molt important perquè va fer una recopilació de veritables hits de l'any, una d'aquelles que la poses al cotxe i te dóna per a una bona temporada. La meva també va estar molt bé, je je, que voleu que us digui.

Vàrem estar una bona estona, fins gairebé les 20,00h xerrant, escoltant la música, bevent i menjusant pipes i cacahuets. Una vetllada tan agradable que estaria molt bé que la repetíssim l'any vinent.

Per acabar us deixaré amb la llista de temes amb l'ordre que varen sonar i que molt gentilment m'ha passat na Marga. Crec que és una llista súperinteressant, sobretot quan la llegim d'aquí a un temps. NOTA: Al principi hi ha la indicació del DJ!

B	Johnathan Rice	kiss me goodbye
JC	Brendan Benson	alternative to love
JA	Richard Buckner	do you want to go somewhere?
M	Ben Lee	close I've come
B	Clem Snide	feel me with your light
JC	My Morning Jacket	gideon
JA	Idaho Falls	desert rag
M	Big Star	lady sweet
B	The Wedding Present	always the quiet one
JC	Stars	reunion
JA	The Nash	kicks & glory
M	Broken Social Scene	ibi dreams of pavement (a better day)
B	Matt Pond PA	so much trouble
JC	Wolf Parade	shine a light
JA	Sexsmith & Kerr	lemonade stand
M	Pernice Brothers	subject drop
B	Joseph Arthur	our shadows will remain
JC	The Hold Steady	your little hoodrat friend
JA	Puerto Muerto	goodbye
M	The New Pornographers	sing me spanish techno
B	Hal	I sat down
JC	Sufjan Stevens	the predatory wasp of the palisades is out to get us!
JA	The Havenots	the dolphins
M	The Capitol Years	stones (watch it not end)
B	The go-betweens	born to a family
JC	Silver Jews	punks in the beerlight
JA	Karl Broadie	the millar's daughter
M	Slow Dazzle	extent of my remarks
B	Piano Magic	love and music
JC	Nobody	what is the light (versió de Flaming Lips)
JA	Herman Düne	this will never happen
M	Okkervil River	black
B	Joan Miquel Oliver	surfites en càmera lenta
JC	The Boy Least Likely To	be gentle with me
JA	Black Mountain	modern music
M	Josh Rouse	caroliña
B	Paul Weller	come on let's go
JC	Sleater Kinney	entertain
JA	L.A.	morning star
M	Sun Kil Moon	tiny cities made of ashes (versió de Modest Mouse)
B	Death Cab for Cutie	soul meets body
JC	And you will know us by the trail of dead	the rest will follow
JA	John Frusciante	your warning
M	Ryan Adams	cherry lane
B	Clap Your Hands Say Yeah!	over and over again
JC	CYNE	growing
JA	Son Volt	who
B	Studio One Lovers	?
JC	Breakestra	family rap
JA	The Hacienda Bros.	railed

Google - Big brother?

2006-01-24T08:53:00.000+01:00

google
Originally uploaded by joanet.

Ahir estava pensant en lo poderós que ha arribat a ser Google. Creat per dos universitaris que volien fer un algorisme per a la recerca d'informació i un estil de pàgina web absolutament senzilla, allunyada dels estàndard de disseny força carregats que imperaven fa una sèrie d'anys (i encara n'hi ha tantes!).

Segons he llegit, a principis de 1996 el programa de recerca de Sergei Brin i Larry Page estava operatiu a la universitat d'Stanford i podies demanar els dubtes que tenguessis sobre el cercador, aleshores es deia BackRub, directament cridant al número de Page. El 1997 ja fou batiat definitivament com a Google. Es curiós que en sortir de l'àmbit universitari reberen el seu primer xec per part de Sun Microsystems a nom de Google Inc. Els creadors hagueren llavors de fundar l'empresa per poder cobrar el xec.

Tampoc no us vull explicar tota la història de Google, que trobareu fàcilment emprant el cercador en concret. Més aviat volia reflexionar sobre què representa Google actualment i les implicacions que té. Un dels comentaris habituals que hi ha tendència a fer és que si no te troben per Google vol dir que no existeixes. I lo fotut és que és cert. Pràcticament podeu trobar qualsevol cosa mitjançant Google, amb la salvetat que cal afinar bé la cerca per trobar exactament, però Déu n'hi do on ha arribat. A banda hi ha les cerques d'imatges que encara no són tan exhaustives però que permeten trobar moltes coses (com ara la imatge del Google xinès que acompanya aquest escrit). També hi ha servei de traduccions, cerca per directori, bla bla bla.

On volia arribar és: no us apabulla tot això? No té connotacions de gran vigilant de la xarxa? Estam d'acord en que si no surts al Google no existeixes? No és un poder molt gros en mans d'una sóla empresa?

Imaginau un cercador al servei dels grans poders, un cercador que pogués emfatitzar allò que vol, censurar allò que no vol o relegar més enllà de la pàgina de resultats 10 allò que no li interessa?

I el que és pitjor, i si això ja passa? Ho sabríem?

Hi ha una frase clàssica d'Spiderman que diu que un gran poder comporta una gran responsabilitat, de qui és la responsabilitat del poder de Google que no és més que la informació mundial? A mi em fa por plantejada així.

Comentaris ofensius

2005-12-30T18:18:00.000+01:00

Se veu que hi ha gent a qui li fa molta gràcia, sempre darrere de l'anonimat, desqualificar i emprar paraules lletjes contra altra gent. Jo mateix sóc el primer que he emprat aquesta mena de jocs quan per exemple participava amb més de deu personalitats diferents en un fòrum sobre aquell entranyable locutor de ràdio Carlos Pumares (molt abans de què fos reclutat pel Crónicas Marcianas, quan ja va caure'm del cavall definitivament). Aleshores però era un joc. Mai no vàrem desqualificar a cap persona, ni tan sols al sr. Pumares (què té mèrit!).

Ara fa un parell de dies que algú, sota l'anonimat, deixa comentaris ofensius contra la meva persona al bloc. És una pena i no li veig gens ni una mica de gràcia (suposadament el que escriu sí). Hi ha blocs de tota mena, n'hi ha que s'adrecen a un "gran" públic i el seu objecte és la transmissió dels missatges cap a una comunitat de lectors, i n'hi ha, com aquest, que tenen per objecte quelcom molt semblant a un dietari per ús personal. És ver que també m'ha fet força gràcia comprovar que alguns amics meus han llegit algunes de les coses que he escrit, però tot queda en "petit comitè".

He anat a mirar les possibilitats de moderar les participacions al bloc i me n'he adonat del senzill que resulta activar que jo pugui llegir els comentaris abans i decidir si apareixen públicament o no. A partir d'ara deixaré activada la moderació per veure si no se colen ofenses personals fora de lloc. Això no significa que deixi de permetre els comentaris (és més, sempre que no siguin ofensius seran ben rebuts), sinó que pens que amb segons quines expressions no s'aporta res. Els dos comentaris poc agraciats dels dos posts anteriors es queden com a record del que no acceptaré per aquí, i tampoc no pens acceptar que s'inicií cap mena de discussió sobre el tema... per això és el meu bloc, no?

Je je, inclús per a un demòcrata convençut aquestes petites àrees de poder resulten tan temptadores :-)

Bon any a tots i a totes!!

Un any en quatre paraules

2005-12-28T09:38:00.000+01:00

marga
Originally uploaded by joanet.

Ara fa molt que no escric amb ganes al bloc. Sempre pens "demà si tenc una estona" i després o no hi pens, o no tenc una estona, o tenc una estona i me dedic a fer alguna altra cosa (que me fa més ganes en aquell moment). Resultat? Els dies passen i el bloc no s'actualitza gaire...

Acaba un any que ha estat molt mogut. Cap en aquestes dates de fa dotze mesos estava pirrat per na Llibertat (i no era la primera vegada). Havia aprovat les opos de professora, s'havia reubicat a Palma, en un pis de la plaça Madrid i estava al bell mig d'un període no gaire feliç. Jo tampoc perquè no corresponia els meus sentiments. Ella em volia com a amic i jo la volia com a parella. Era cap a finals de gener quan la cosa va acabar. Jo no suportava més la situació i vaig tallar-la radicalment. Va ser dur al principi però s'ha demostrat un encert, pels dos.

Després vaig començar a revifar i vaig trobar-me amb els ànims per muntar un concert a Mallorca. Així va ser el primer esdeveniment Pecan Pie. Vaig portar en Gabe Minnikin i tot va anar força bé, i si consideram que el concert del Lisboa em va permetre conéixer na Marga doncs podria dir-se que va ser excel·lent.

A partir d'aleshores la meva vida ha fet un gir tan radical com inesperat i m'he enamorat. Bé, ens hem enamorat. Vull dir na Marga i jo. Al principi em portava una certa avantatge perquè ella em coneixia de la ràdio i també de llegir s'altraweb i aquest bloc, però amb el temps aquesta diferència s'ha acabat per diluir del tot i ara estam al mateix nivell. M'encanta viure aquesta experiència d'amor amb ella, té moltes i serioses dificultats, que de vegades apareixen quan menys t'ho esperes, però fins ara les anam sortejant i veig el futur amb optimisme. No pot ser d'una altra manera considerant com és ella i com estam ara mateix. De fet fa poc que hem superat un obstacle que ens ha permès consolidar una mica més la relació i estic molt satisfet d'això.

També unes paraules pels amics que m'han acompanyat un any més. Els amics són molt importants per a mi i tot i que enguany els he vist menys (sobretot d'ençà de na Marga), sempre els tenc presents, especialment a n'Andrés, que és un tio extraordinari, però també als de sempre (colla de Sant Alons), als de la música (Joans, Tomeu, Biel... i gràcies sobretot a en John!), als del Consell i als nous (els de na Marga). Gràcies a tots i esper que seguïu ahí el 2006.

De la resta de l'any tampoc no he xerrat gaire aquí, especialment de la nova feina. Fa 4 mesos que vaig deixar el Consell per incorporar-me al Fogaiba i estic molt satisfet. Ha millorat la meva posició (funcionalment i a la butxaca), la responsabilitat és superior però he tengut la sort de caure en un lloc on hi ha un equip de persones molt vàlides. Tant els meus (Marga Bosch, Marga Grimalt, Joan Serra, Filiberto, Mariana, Toni Pau i Rafel) com el meu cap, un conegut José María González que em sembla un gran gestor i un cap com no n'havia tengut mai abans, com bona part dels altres companys, fan un equip realment bo del que esper que compleixi els objectius de l'organització.

De l'altra gran cosa, el muntatge del segon concert Pecan Pie amb els Redlands Palomino Company si que vaig xerrar amb escreix en aquest bloc i va anar tant bé que l'estrés ja està oblidat i ja tenc al cap algunes iniciatives per l'any vinent... i seran bones segur.

Com veieu si el meu resum de l'any ha de ser una imatge, és la que acompanya aquest escrit. Esper que a la protagonista no li molesti veure's per aquí, i si li molesta llevaré la foto i aquestes darreres paraules je je.

Una abraçada a tots, que tengeu un feliç any nou i ens llegim prest.

Somni #4: Mili port aventura

2005-12-01T08:33:00.000+01:00

Se veu que això dels somnis va per períodes i em pens que molt relacionat amb el dia a dia. Curiosament no record somnis d'aquests tan típics que sempre se conten: se me cauen les dents, veig persones sense cares, caig al buit etc; no, els meus somnis sempre són "narratius". Per ventura té a veure amb la meva afició a les històries. M'encanten els contes, les pel·lícules, els còmics, ja de pas us recoman el llibre de Gabriel Genovart "La placenta dels somnis" on de forma molt enginyosa se relacionen les tradicions orals (els contes), el cinema, els somnis i la psique humana.

Bé, tornant al tema, he tengut un altre somni. I aquest d'allò més extrany. La situació és que me trob com en una mena d'entrenament de cadets militars. He de sotmetre'm a una prova que se tracta de pilotar un vehicle motoritzat i passar per una mena de circuit tancat (i amb forma de cova tènuament il·luminada). La prova inclou al final una immersió subacuàtica amb el mateix vehicle. Per això em donen una mena de casc similar als dels astronautes o als antics submarinistes (un d'aquests redons i molt grossos que cobreixen tot el cap i tenen un frontal de vidre).

Comença la prova i el vehicle em va perfecte. Vaig evitant els obstacles i ràpidament vaig descendint per la cova. El vehicle agafa velocitat però el meu control és perfecte i estic superconfiat de fer una gran prova. Veig ja al final l'aigua i em fa una mica de por, però el vehicle respon perfectament i em submergesc perfectament. Davall l'aigua, extranyament il·luminada, hi ha tota mena de vida animal i vegetal i és molt més interessant que la superfície. Arribat ja a baix de tot el vehicle s'atura i surt d'ell, bucejant em reunesc amb companys veterans que em donen l'enhorabona i pas ràpidament a ser un més del grup. Després retorn a dalt molt satisfet i veig com hi ha altres pobres cadets que estan esperant fer la prova, molt nerviosos, i tenc un sentiment de superioritat envers ells pensant algo així com: "si se vessin amb els meus ulls! però si és molt fàcil!".

Somni #3: Festa nocturna

2005-11-29T08:29:00.000+01:00

Després de molts mesos sense tenir-los o recordar-los aquesta setmana he tornat a somiar. N'he tengut, que jo recordi, dos, però d'un no puc recordar de què anava, de l'altre me'n record clarament perquè li vaig explicar a na M al matí. L'explicaré.

Na M havia quedat a dormir a casa i estàvem ben dormits al llit. El somni continua igual que la realitat na M i jo dormint com a lirons. Aleshores començ a sentir veus de gent. Al principi em costa despertar-me, estic ben fregit, però clar amb les veus xerrant estic intranquil i acab obrint els ulls. L''habitació està plena de gent dreta xerrant animadament en "corrillos", hi ha una mica de llum i puc percebre que duen copes a la mà. Me gir estorat i deman explicacions a na M i em comenta que ha montat una festa i ha convidat gent. Jo li dic que és la matinada, que no són hores de muntar festes i que només vull dormir. Na M s'aixeca i fa vida social però jo em resistesc i intent dormir... i quasi ho aconseguesc però aleshores entren els pares de na M i en contra de la meva voluntad em veig obligat a iniciar una conversació amb cordialitat ("Què tal estau? Què bé que hagueu vengut...").

I aquí s'acaba el que record del meu somni, sé que mantenir-me despert era una lluita titànica contra una son molt forta, però no me'n record de res més.

Algun dia hauria de llegir això un especialista je je.

Assajant a casa

2005-11-12T09:36:00.000+01:00

redlands
Originally uploaded by joanet.

Això ho val tot. Em sap greu recorrer al tòpic de què una imatge val més que mil paraules, però és que ahir, després d'una setmana una mica estressant en què he anat a dalt i a baix preocupat per la promoció del concert, desatenent els meus, especialment la meva comprensiva al·lota, i tal i tal, bé, doncs ahir a la fi arribaren els Redlands... i són uns al·lots extraordinaris!

Tenia una mica de por, ho he de reconéixer, però són supersimpàtics, amables, agraïts per haver-los duit a tocar a l'illa. Tot això em va tranquilitzar ja, però quan se varen acomodar al saló de ca meva, treuen les acústiques i se posen a assajar expontàniament, va ser una canya! Els Redlands són per damunt de tot un grup de grans cançons i na Hannah i n'Alex canten fantàstic. Per assajar varen tocar 5 temes (amb mi com a únic expectador... i cantant els corus): "Cold And Blue" i "Doin' It For The Country" del seu disc, "Full Moon" i una altra que no record el títol que no tenen enregistrades, i "California Stars" de Wilco. Gran moment!

A veure que tal avui. El temps està fatal i crec que pot afectar l'afluència de gent, però tant de bo s'acosti gent a sa Factoria perquè sortiran molt contents d'haver vengut. Jo, com els Redlands, ho seguiré fent pel country!

Aquest trull em dóna vida!

2005-10-21T09:23:00.000+02:00

poster verd copia
Originally uploaded by joanet.

La veritat és que les darreres setmanes duc un estat d'alteració força evident per la gent que m'envolta (això, ara per ara vol dir la meva al·lota) que, tot s'ha de dir, s'ho està agafant amb força tranquil·litat i col·laboració, però està un poc asustada de com pot reaccionar la seva parella (aquest som jo) quan arribi el dia.

Ups, per mi que vos hauria d'haver explicat la causa de l'alteració. Doncs aquesta no és altra que l'organització del concert dels Redlands (veure el post anterior).

Me fa ganes explicar un poc com a anat tot, ni que sigui per enrecordar-me quan vulgui organitzar-ne el següent o pel divertiment en el futur quan pensi... i com redimonis me ficava jo en aquests embulls??? Aferrau-vos que aquest serà llarg.

Tot comença amb la intenció de fer les coses (això se suposa), però realment la primera pasa és contactar per email amb l'artista que vols portar. Jo tenia un pool que anava des dels més ambiciosos (Okkervil River) als més desconeguts (Jim Bryson). La realitat després és que es tracta d'agafar l'oportunitat i els Redlands, que tenen un primer disc que m'encanta, per veu del seu líder i cantant Alex Elton-Wall es mostraren disposts a venir a Mallorca en les paupèrrimes condicions que jo els proposava: pagar els vols, dormir a casa meva i que recaudin el que puguin de la venda de CD i camisetes.

Quan l'acord és ferm (això es nota amb el to del mail i el de n'Alex era molt esperançador) cal començar a cercar una data que vagi bé a la banda i que, en la mesura de lo possible, em convengui a mi. Com que això ho vàrem pactar cap a finals d'agost perquè el preu dels bitllers estava força bé, no hi havia manera de saber la programació d'altres esdeveniments culturals i com que sempre pens el pitjor, fins que no he vist definida l'oferta cultural he estat pensant que el mateix dia actuaria Wilco per aquí i el concert seria un complet desastre. Per sort això no ha estat així i la setmana del concert no hi ha gaires alternatives.

Bé, continuem. Ara cal trobar on farem el concert i detectar les necessitats. Després de xerrar amb el Consell vaig apostar per la Factoria de So. No és un lloc habitual pels concerts d'americana, però presenta alguns avantatges interessants. És una sala de concerts de tamany mig, molt adequada per portar tot un grup com els Redlands, a més el Consell col·labora proporcionant tot l'equipament de so necessari, i a més, és un lloc molt bonic! La por de que els "palmesanos" venguin o no hi és, però pens que si s'han avesat a anar a Lloseta i a sa Pobla, Santa Maria els queda més a prop. Va costar un poc confirmar el lloc perquè la Factoria es troba en plena època de canvis (esperem que per a bé), però al final la bona disposició de na Rosa Deyà i en Pere Soler han ajudat molt. Amb ells m'ha tocat tractar el tema de les necessitats tècniques del grup i m'han proporcionat un tècnic de so al qual sí hauré de pagar (tot no podia ser gratis).

I ara vé la part promocional, que és molt important. El públic a qui li pot interessar el concert se n'ha d'assebentar, sinó ja hem begut oli. La promoció se menja la majoria del temps pel promotor (promoció, promotor... ara ho veig!) i consisteix de: edició i distribució de material publicitari, actualització de la web, aconseguir aparéixer als mitjans (als especialitzats i als generalistes), campanya de mailing... Passaré a explicar una mica com ha anat cada punt.

L'edició de pósters que vaig fer pels concerts de'n Gabe Minnikin varen ser simples fotocòpies. Ara volia algo millor, però això també suposa més euros. Vaig mirar de xerrar amb Sa Nostra per si podien col·laborar d'alguna forma i se varen avenir a cobrir l'anunci al Youthing (la publicació especialitzada de referència a Mallorca), a posar una notícia al seu suplement del Diari de Mallorca i a pagar els pósters. Al final no han cobert del tot el tema dels pósters, però en general la seva ajuda ha estat important. A part he fet els flyers, simples fotocòpies, sobre paper de fol normal. La veritat és que m'ha agradat molt dissenyar els pósters, flyers, ..., i crec que han quedat molt bé. Ara vé lo divertit, fer el repartiment d'aquest material. Per això lo primer ha estat confeccionar una llista dels llocs on penjar-los, basant-me molt en els locals que apareixen al Youthing amb programació musical i també en algunes tendes de roba "indie", tendes de discs, alguns restaurants de les zones on va el públic objectiu... La llista que m'ha sortit és llarga i requerirà d'un parell de dies.

Quant a lo de la web. He remodelat un poc la web de Pecan Pie i hi ha tota la informació del lloc, el preu. També he creat un formulari de contacte i gràcies a en Xisco Lladó (Mr. ZigaZaga) tenc una adreça de correu nova molt xula només per això i dins el domini pecan-pie.org. En el futur m'agradaria fer-la més atractiva quant a disseny, però per ara val.

Quant als mitjans, per a mi està ben clar que el més important és el Youthing per quant és la guia que tothom llegeix per estar informat dels concerts a Mallorca. Com ja deia, Sa Nostra s'encarrega de l'anunci i després en Gabi del Youthing m'ha demanat que faci el text que apareixerà a l'agenda. Supós que això ajuda molt a la difussió. Per altra banda també apareixerà anunci al Mondosonoro, on col·labor esporàdicament però habitualment, amb cròniques de concerts d'americana. Sa Nostra també em permet posar un petit article al suplement que apareix els dilluns al Diari de Mallorca, en teoria apareixerà dilluns 7 de novembre. Al recent web de la revista DP també apareix la ressenya del concert. I encara n'hi ha més. Tenc la idea de muntar una roda de premsa divendres 11 amb els músics per a la premsa generalista i la meva idea és que els músics toquin uns temes en acústic total. Encara estic pendent de trobar el lloc ideal per fer això. I si xerram de la ràdio, en Joan Cabot i en Joan Vich ho posaran en els seus espais respectius a Ona Mallorca i a IB3. No està malament, no?

Finalment he fet una recollida poc ètica d'adreces de mail i faré un mailing massiu amb la notícia del concert. Com que no m'agrada això d'haver posat mails de gent que no conec de res i que les seves adreces m'han arribat de rebot, inclouré un text de disculpa i que si volen que deixi d'enviar-lis anuncis d'aquesta mena em contestin, i ho deixaré de fer. I per supost ho respectaré. Na Marga m'ha fet veure en aquest tema un punt molt important: escollir el dia de l'enviament just abans d'un cap de setmana i així quan el vegi la gent ho podrà comentar amb els seus col·legues. Així ho faré. Enviaré el mail a dos grups. A un en general només els enviaré la informació del concert a Factoria i a l'altre hi inclouré la notícia del mini-concert acústic del dia abans. El meu objectiu és fer una mica allò que feia en Tomeu Gomila a Stereo Records que era tan entranyable i que te feia tantes ganes de repetir l'endemà al concert de veres.

I per ara ho deix que m'estic passant. Si tenc més coses que contar, us les faré en posts nous.

Pecan Pie #2: The Redlands Palomino Co.

2005-10-08T16:50:00.000+02:00

flyer copia 20050928
Originally uploaded by joanet.

Després d'aquella experiència tan positiva i interessant que fou organitzar un concert, aquells entrenyables dies que em va regalar en Gabe Minnikin i la seva al·lota Stephanie a principis de juny, m'he llençat a organitzar-ne el segon.

Abans de res he de fer constar que això no seria possible sense la complicitat d'una gent, els mateixos músics, que se pugen a un avió i se venen a Mallorca per posar-se en mans d'un entusiasta però aficionat (jo) que no els pagarà un punyetero euro pel concert. Això sí té mèrit i és molt molt d'agrair. No oblidaré mai a aquesta gent. En Gabe va resultar un tipus realment encantador i tot un gentleman. Als Redlands encara no els conec en persona però només veure l'entusiasme que tenen per venir i els mails que m'he intercanviat aquestes setmanes amb n'Alex, na Hannah i en Colin, te n'adones que estam una altra vegada davant una gent que val la pena conéixer. Els meus pares no entenen perquè me fic en aquests merders però només per viure moments com la despedida de'n Gabe i n'Steph a l'aeroport de Palma quan tornaven a Manchester, ja tot ha valgut la pena.

Aquests darrers dies m'estic entusiasmant amb els Redlands, primer de tot musicalment i després per lo que comentava dels mails. El seu disc és boníssim i va contracorrent, recuperant aquell esperit vitalista del country-rock de Gram Parsons i lluny de les depriments cançons ploramiques de tants artistes d'ara mateix. Estic esperant un poc a revisar "By The Time You Hear This..." a s'Altraweb a que el seu concert estigui un poc més proper. De veres que valdran molt la pena. Esper que tot surti bé i no hi hagi cap denou.

Com canten n'Alex i na Hannah: Doin' it for the country!!!!

¿Hay alguien ahí fuera?

2005-09-27T09:51:00.000+02:00

És curiós com ràfegues de narcisisme s'escolen per on menys t'ho esperes. Una de les coses que tenia clara quan vaig començar a escriure el bloc és que no interessaria a ningú i que realment em serviria a mi només per recordar temps després alguna cosa que m'havia motivat lo suficient com per escriure un post.

I vét aquí que la primera vegada que algú va fer un comentari em vaig sentir molt bé. Algú em llegia! (algú que ha resultat molt important al cap i a la fi, je je). Després un parell de vegades uns amics varen fer referència al seu bloc a alguna cosa escrita al meu... per tant, també el llegien! Wow, quina felicitat!

Però clar, la veritat veritat és que llevat de 4 persones (contant-me a mi) llegim el bloc... i això ha resultat un poc molt dur pel meu afany de notorietat pública. Crec que aquest cop al meu orgull del que som recentment conscient seré capaç d'assumir-lo sense massa més problemes, però la veritat és que tenia ganes de comentar-ho perquè m'ha sorprès molt.

Us passa el mateix? Bé, no sé perquè deman res...

Robert Wise: fantàstic director

2005-09-22T09:37:00.000+02:00

wise
Originally uploaded by joanet.

Una de les notícies tristes d'aquests dies ha estat el trespàs de Robert Wise, ocorregut el passat 14 de setembre, un dels meus directors de cinema preferits de tota la història i un dels darrers supervivents dels temps daurats del setè art.

Wise va començar al món del cinema a finals dels anys 30 com a muntador. Començant la següent dècada va col·laborar estretament amb el jove geni Orson Welles muntant el seu gran èxit "Ciutadà Kane" (Citizen Kane, 1941) i poc després s'estrenava com a director amb un bon film, la poca coneguda seqüela de "La Mujer Pantera" (Cat People, dir:Jacques Tourneur, 1942) que es digué "The Curse Of The Cat People" (1944). Aquest primer film de Wise és una delícia del gènere fantàstic més suggeridor i aprofitant l'èxit del film de Tourneur, Wise filma una història d'amor, fantasmes i infància. Un cocktail delicat que en mans d'un director qualsevol pot esdevenir una pel·lícula nyonya, no així en les seves mans.

Només un any més tard (i després d'un parell de pel·lícules més - incís: ni Woody Allen arriba al nivell de producció d'aquells anys) dirigeix una veritable obra mestre del gènere fantàstic, "Els lladres de cossos" (The Body Snatcher, 1945) amb dues grans figures del gènere Boris Karloff i Bela Lugosi, tot adaptant una obra lúgubre de Robert Louis Stevenson sobre lladres de cadàvers amb un personatge proper a l'arquetip del mad doctor.

Avançam un poc més dins la seva filmografia fins a trobar una obra magna dins el gènere de la ciència ficció, rodada al principi de la màgica dècada, pel gènere, que foren els 50. Es tracta de "Ultimàtum a la Terra" (The Day The Earth Stood Still, 1951) que tots els coneixedors recordam pel robot Klatu, veritable icona eterna del gènere i la famosa frase "Klatu Barada Niktó" que desactivava el poder destructor del robot. Una fàbula sobre la humanitat i com hauríem d'aprendre a conviure i una pel·lícula que tothom hauria de conéixer.

Demostrant flexibilitat entre gèneres, Wise va tocar el gènere bèl·lic amb una més que correcta "Les rates del desert" (The Desert Rats, 1953), protagonitzada per Richard Burton; també el western amb una grandíssima història d'un cruel ranxer que interpretà magistralment James Cagney i es deia "La llei de la forca" (So Big, 1956).

La seva obra magna, juntament amb "Ultimàtum..." és "La casa encantada" (The Haunting, 1963) una torbadora història sobre fenòmens paranormals i, sobretot, sobre el subconscient. Una pel·lícula on la imaginació, la fantasia i la realitat es confonen i obra mestre de la suggestió per damunt la demostració (res a veure amb la patètica recreació que se'n va fer modernament).

Després d'això encara tendria un parell de films més d'interès: "L'amenaça d'Andròmeda" (The Andromeda Strain, 1971), adaptant una obra de ciència ficció i suspens de Michael Crichton i, com no, pels fanàtics de la sèrie fou un honor que el sr. Wise adaptàs la sèrie Star Trek al cine: Star Trek: The Motion Picture (1979). De tota forma les grans dècades havien ja passat i el cinema no era el mateix.

No vull entrar a comentar els seus grans èxits de públic i reconeixement mediàtic com "Sonrisas y lágrimas" o "West Side Story". Enteneu que no m'atreveixi a aprofundir tant en les parts més fosques del l'ànima negra d'aquest gran director.

Rendiu tribut a un gran home del cine, el llinatge del qual és "savi" i revisau alguna de les seves obres mestres.

La cura per la llengua

2005-09-19T19:03:00.000+02:00

llengua
Originally uploaded by joanet.

No me tenc per una persona especialment obsessionada per la correctesa de la llengua. En aquest aspecte consider que cal una mica de cura, especialment en els contexts més formals, però això és tot.

Però no puc evitar veure amb certa preocupació que cada vegada hi ha menys cura per la llengua. I no només per la catalana, també veig moltes incorreccions en els usuaris del castellà, però vaja, em centraré en el català que m'és més proper.

Em preocupa molt el model lingüístic que s'impulsa (?) des dels mitjans de comunicació. Estic força content amb l'arribada d'IB3 perquè no deixa de ser un nou àmbit perquè la gent escolti el català, però la cura que hi ha per la correcció em sembla insuficient.

Em preocupa encara molt més la degeneració lingüística del que fins fa poc era el millor referent als mitjans: TV3 i Catalunya Ràdio. Record que més d'una vegada s'ha explicat que hi havia uns "escoltes" permanents que anotaven les incorreccions i després les comentaven amb els locutors/presentadors dels programes per intentar que no es repetissin. Què ha passat amb això? Ja no existeix aquest servei?

La quantitat d'incorreccions que es diuen diàriament m'abruma inclús a una persona del carrer com som jo, però és que paraules com "vivenda" o "enfermetat" són d'ús comú a la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Per no xerrar de "dos" emprat en context femení: "S'han enderrocat dos cases" enlloc de "S'han enderrocat dues cases".

Podeu dir que potser fil molt prim, però la veritat és que jo ho crec, crec de veres que hi ha un procés desinterès gradual per dir les coses ben dites i per ser referent lingüístic.

Estic sent massa dur? Escoltau atentament...

Algunes cançons

2005-09-17T11:31:00.000+02:00

Avui matí, envoltat de llamps, trons, vent i aigua, m'he assegut davant l'ordinador a fer unes cosetes i escoltar música i tenc moltes ganes de donar un quans títols de cançons que me tenen capturar darrerament. I no es tracta només de novetats sinó part del que estic escoltant aquests dies (al cotxe i al PC).

"The Two Of Us" obre l'EP "Retox" (2001) de Freeheat (un efímer grup liderat per Jim Reid de Jesus & Mary Chain). En Joan Cabot em va deixar aquesta petita joia. El tema en qüestió me recorda tant als J&MC com a Nick Cave & The Bad Seeds. Un tema potent i marxós. No us perdeu tampoc "The Long Goodbye" al mateix EP (l'única cosa publicada de Freeheat).

"Factory Girl" de "Faithless Street" (1996) de Whiskeytown és el tema que tanca el disc d'aquesta importantíssima i sovint oblidada banda que liderava Ryan Adams. És un tema preciós que no puc evitar connectar mentalment amb l'altra "Factory Girl", la dels Stones.

"If You're Down" de l'únic disc a dia d'avui dels Redlands Palomino Co, "By The Time You Hear This..." (2004). Pot ser que si no se donàs l'avinentesa de que soc el promotor del seu proper concert a Mallorca (veure el web de Pecan Pie) ara mateix no tendria tan present aquest disc, però el descarat aire demodè d'aquests britànics amb mirades enrera als clàssics (Flying Burrito Bros - voleu dir que el nom de la banda no hi està inspirat?) i als primers temps del country alternatiu (que m'han fet recuperar la passió per Whiskeytown) m'han enamorat.

"Country Song" del segon disc "Concrete Prairie" (2005) dels Idaho Falls. És el millor tema de country que he sentit enguany. Simple, directe i evocador. Cada dia m'agrada més aquesta banda.

"Diamond In The Dark" és el primer tema del segon LP de Karl Broadie, un "Black Crow Callin" (2005) que vaig criticar amb certa duresa a s'Altraweb, però que poc a poc se va escolant per dins el meu cap i el meu cor.

"Dreamers Like Us" del segon sampler de Dreamville Records (2005) recentment lliurat gratuïtament als assistents a la Fira del Disc torna a ser una joieta a càrrec del millor singer-songwriter que tenim a l'illa (a banda de líder d'una excel·lent banda de rock) que és John Tirado que m'està convencent i molt amb aquesta faceta semi acústica. I enhorabona de vell nou a Lluís Segura (L.A.) per tot el que està aconseguint.

I en posaria un parell més, però ja n'hi ha per ara, no?

Nigul cap a ponent des d'Algaida

2005-09-14T09:09:00.000+02:00

nigul2
Originally uploaded by joanet.

Acab de publicar tota una sèrie de fotografies preses totes aquests darrers dies amb el mòbil. Són totes de la zona de Llucmajor i els voltants i no necessiten gaire comentari. Pensau que a mi, en directe, gairebé em pega la síndrome d'Stendhal veient el cel aquests dies.

I love Mallorca!

Nigul de camí entre Llucmajor i Randa

2005-09-14T09:06:00.001+02:00

nigul3
Originally uploaded by joanet.

Nigul al camí de cala Pi (Llucmajor)

2005-09-14T09:06:00.000+02:00

nigul1
Originally uploaded by joanet.

Posta de sol des de s'Arenal

2005-09-14T09:05:00.000+02:00

arenal
Originally uploaded by joanet.

Posta de sol des del monestir de Cura

2005-09-14T09:04:00.000+02:00

Cura
Originally uploaded by joanet.

Aquests niguls...

2005-09-13T08:24:00.000+02:00

Promet que el pròxim post serà una foto de niguls. És que aquests darrers dies, amb l'arribada (sempre esperada) de les tormentes de final d'estiu, no puc deixar de mirar el cel. Ja tenc mal de tant alçar el cap. Veritablement aquest espectacle de colors i formes canviants que fan els niguls de tormenta amb el sol d'estiu encara intentat escolar-se per on pot em provoca sensacions realment poderoses. Estic passant l'estiu com de costum a s'Arenal i els horabaixes mentre passeig amb en Truc o mentre faig la volteta en bici per les contrades de Llucmajor el cel és un espectacle tan impressionant que costa de creure que en els nostres dies encara sigui gratis.

Ahir no vaig poder fer bici perquè va caure una bona aigua, però bé va valer la pena anar fins a Llucmajor (un dia he de xerrar d'aquest municipi tan desconegut) per intentar-ho perquè la tormenta que va caure pel camí, acompanyada d'una pluja de llamps que queien a banda i banda de l'autopista, era preciosa. Al cel una línia ben marcada dividia l'espès negre nigul del cel clar tan clarament com l'oli se separa de l'aigua. Mentre ja tornava a s'Arenal, frustrat per no haver pugut treure la bici, però content i encongit davant la magnitud de la tormenta, veia pel retrovisor com un doble arc de Sant Martí s'aixecava magestuós des de la terra humida i agraïda i s'alçava cap als niguls més obscurs. Bonic punt i final.

Intentaré tornar a fer bici avui, a lo millor hi ha més sort, però què bonic era ahir el cel i la seva fúria.

Efecte Katrina

2005-09-04T12:40:00.000+02:00

katrina
Originally uploaded by joanet.

No sé per on començar, però és que aquesta catàstrofe natural i humana que Katrina ha fet a Nova Orleans m'està deixant la pell de gallina.

Les imatges són al·lucinants. Com a afeccionat al cinema no puc deixar de pensar en que moltes de les imatges pareixen sorgides de les pel·lícules de grans cataclismes d'aquests que aventuren la fi del món. Sense anar més lluny, moltes de les fotografies m'han fet recordar la recent "Guerra dels Mons" d'Spielberg, un film amb unes imatges espectaculars, especialment en dues escenes: l'arribada dels alienígenes i l'activació de les seves màquines de destrucció, per una banda, i l'escena del ferry per travessar el riu per l'altra.

Però deixant de banda les referències cinèfiles el primer que hem de pensar és que això va de debó. I al respecte hi ha moltes qüestions que em passen pel cap.

Sobta aquesta manca d'organització davant la catàstrofe, havent passat al que se suposa que és el país més avançat del món. Després de molts dies ara sembla que el rescat i l'atenció a les víctimes s'està començant a ordenar... però és que ha passat una setmana! Només pensar en gent que durant una setmana no ha rebut aigua potable, atenció mèdica, roba per canviar-se la banyada... als USA, no a l'Àfrica! A mi em dóna la sensació de fragilitat, d'una fragilitat que normament no hi pensam, si aquí a Mallorca ens sentim segurs a les nostres cases i amb les nostres vides, doncs imagin que als orgullosos capdevanters del món això els deu suposar un veritable trasbals mental.

Una altra cosa és que els afectats són majoritàriament negres i, especul jo, pobres. Aquesta és una altra qüestió de la qual tots n'hauríem de prendre nota. És aquell concepta, ja vell, de l'anomenat "quart món" que en aquest cas no només ens serveix per recordar que existeix, sinó també per deixar en evidència com la diferència de classes equival també a la diferència de races, amb tot lo d'injust i terrible que té aquesta veritat.

Esper que a George Walker Bush no se li acudeixi pensar en referents bíblics perquè aquest animal encara podria justificar que la història de Sodoma i Gomorra es repeteix... bé, deixe-m'ho fer.

Moltes coses passen

2005-08-19T09:45:00.000+02:00

Com veis fa temps que no escric. Serà perquè no tenc res a explicar? Serà perquè se m'han acabat els temes? Abandonaré el bloc? Crec que la resposta a totes és NO. Aleshores, perquè no escric?

Pensant pensant me n'acab d'adonar que realment quan més coses m'estan passant és quan menys ganes tenc d'escriure-les. Deduesc que, aleshores, el que passa és que tenc una certa pudor a xerrar de coses realment íntimes i veritables de la meva vida, supós que perquè en el fons són coses que no vull que llegeixi ningú aliè. Supós que per això al bloc escric de pel·lícules, de còmics, de música... però menys d'amics, d'enemics, de feina, de sentiments... Bé, de fet hi ha un poc d'això també, però sempre mesuradament i bastant autocensurat.

Canví de feina. M'en vaig del Consell, que ha estat la meva casa els darrers cinc anys per anar-me'n a una empresa pública. Millors condicions laborals, un projecte més estimulant del que han estat els darrers temps al Consell. És una sort que hagi sorgit aquesta oportunitat de canvi, i l'agaf amb moltes ganes. Per una altra banda, som bastant covard i qualsevol canvi em fa por: donaré tot el que s'espera de mi? agradaré? I també tenc un sentiment de "nostalgia anticipada" aquests darrers dies que estic pel Consell i me n'adon que veig per darrera vegada aquella persona que em cau bé, vaig a berenar al bar de l'enfront o despatx algunes coses que em mancava tancar. Avui és el darrer dia i no sé com anirà, però ahir remanant papers per veure que me'n duia i que deixava, va ser com repassar aquests gairebé cinc anys i els sentiments m'afloraren i vaig reprimir alguna llagrimeta.

I tenir parella. És l'altre súpercanvi d'aquest estiu. Per escriure amb calma d'aquesta altra qüestió, que realment m'està canviant la vida, necessit més concentració de la que sóc capaç ara mateix. Si trob el moment ho faré. Si no el trob, que sabeu que sóc més feliç que mai i amb això basta :-)

Box Of Moonlight

2005-08-01T15:16:00.000+02:00

box
Originally uploaded by joanet.

Ja fa uns anys que vaig veure una pel·lícula anomenada Box Of Moonlight. Ara mirava per internet i és de l'any 1996 i la dirigí el director americà Tom DiCillo. La història és la següent. Un home està sempre donant el call a la seva feina, és un gran professional, no es permet una distracció, però al mateix temps está acumulant un estrés personal fort i no disfruta de la seva vida, ja que sempre està en tensió, no fos cosa que es relaxàs i perdés un poc en eficiència.

Passa que un dia un treball surt malament i aquell home es troba que un cap de setmana que tenia programat fer unes feines per atzar del destí queda lliure i enlloc de tornar a casa li passa pel cap anar a un parc d'atraccions que visitava quan era nin. A partir d'aquí aquell cap de setmana es converteix en l'experiència més alliberadora de la seva agobiada vida. El parc resulta que ha tancat fa molt temps (ja se sap, recuperar la infantesa és un impossible, com manen els cànons més clàssics), però té la sort de conéixer una persona que pareix el seu negatiu fotogràfic, una mena de David Crockett dels nostres dies que viu en una caravana destartalada, que no es preocupa de res més que de passar-s'ho bé i que contribueix a que el protagonista se n'adoni que hi ha una altra forma de veure la vida. Més relaxada. Quan acaba la pel·lícula la trobada entre els dos homes ha canviat molt les perspectives que tenien cada un.

Els personatges principals estan interpretats per un John Turturro més al seu lloc (no tan histriònic com en altres casos) i un Sam Rockwell senzillament apoteòsic. No vull dir que aquesta pel·lícula me canviàs la vida, però me va ajudar a comprendre algunes coses ara fa uns anys, quan considerava que el model de Mr. Clock (malnom que els subordinats posen a l'agobiat protagonista) era "lo más". Avui, pensant en alguns aconteixements recents, he recordat aquesta peli, i m'agradaria tornar-la a veure. Crec de veres que pot tenir efectes balsàmics, damunt mi els va tenir.

Quina humitat!

2005-07-30T17:49:00.000+02:00

Duc uns dies que estic a tota hora empapat en suor. Només dins la mar o la piscina puc estar sec (je je). És una sensació poc agradable la veritat. I no és que faci una calor insuportable, és que hi ha molta, però molta humitat a l'aire.

Hi ha una altra possibilitat de no suar, quedar-se quiet, assegut, davant el ventilador, però és que jo no en sé estar gaire així. Ara mateix acab de recollir la roba de l'estenidor per plegar-la i posar-la als calaixos i estic xop. Quan acabi d'escriure aquest meravellós post me posaré a fer l'escurada dels plats i no sé si acabaré patinant sobre mi mateix.

I el pitjor és que et dutxes i només d'eixugar-te amb la tovallola ja tornes a suar! És exagerat. Esper que l'estiu duri perquè m'agrada molt, però que es redueixi una mica l'humitat. Això se sol arreglar quan plou... a veure!

Una darrera cosa. A què pareix impossible que a la mateixa illa on estem fa mig any nevàs? Però és cert! M'agrada molt el temps així, variable.

Després d'aquest article tan xorra que demostra que la calor està fent patinar les meves neurones, me'n vaig a escurar.

Salut i fins prest.

ps: Val més no posar cap foto per il·lustrar això, feriria les sensibilitats de l'estimada audiència.

Aprofitar els bons moments

2005-07-21T10:54:00.000+02:00

"Estàs en ratxa!" és un pensament que tenia al cap però fou na Marga qui ho va posar en paraules. I també n'és majorment la culpable. Sí, una de les coses més guapes que m'han passat ha estat conèixer-la. Crec que és un tema inclús massa personal com per començar a posar coses aquí, però tampoc no volia deixar d'apuntar en aquest diari que és el bloc, que l'experiència de trobar algú com ella és una de les coses més fantàstiques que hom pot sentir.

Esper que ella també se'n senti tan corresposta com jo, i que anem trobant felicitat a través del temps. Marga, per segona vegada en aquest bloc, gràcies. Ens veim avui mateix i si Déu vol, demà, passat-demà...

xxx

Estiu => Lectura

2005-07-14T10:05:00.000+02:00

Fa molt temps que volia escriure aquest post, però com que no trobava una foto adequada ho anava demorant. Encara no l'he trobada, però m'és igual, no se m'hauria de passar el moment. Així que "nem".

La lectura és una de les meves aficions. M'agrada molt llegir narrativa, especialment la que ja té una certa solera (detest les novetats, per desgràcia meva). Doncs curiosament aquesta afició que tan bons moments em fa passar queda ràpidament aparcada quan la tardor fa acte de presència i les hores de sol flaquejen per l'octubre. Llavors entr en una mena d'aletargament lector que només vaig passant a base de còmics (que exigeixen molt menys esforç, supós) i no és fins a l'avançada primavera quan la lectura torna a ocupar el lloc que li pertoca. Per lògica primer ho associava a les vacances (sobretot quan aquestes eren més llaaaargues, és a dir quan era estudiant), però està ben demostrat que no, que és la llum, la calor, l'estiu qui ressucita la passió lectora.

Fins i tot m'arriba a passar que aquell llibre que estic llegint quan l'estiu es despedeix sovint agafa pols a la meva tauleta de nit durant tot l'hivern, tant que acab per tornar-lo a la seva estanteria. En canvi el llibres comencen a succeïr-se un darrere l'altre a partir de l'abril, enguany ja he llegit "Malpertuis" de Jean Ray, les "Històries Naturals" de Joan Perucho -molt bo!-, les "Novelas Ejemplares" de Cervantes -irregulars-, "El Caso de la Calle de la Cabeza Cortada" una altra volta de Ray -no arriba a la sola de les sabates a Malpertuis-, "La Família Vurdalak" d'Alexei Tolstoi -misteriosa i apassionant història de vampirs- i ara estic amb "Cuentos de Fantasmas" de M.R. James -una selecció de contes on n'hi ha algun molt bo-. El proper, si el trob, voldria que fos "Los Dioses En El Exilio" de Heinrich Heine -me l'ha recomanat en Pedro-. Enguany m'ha pegat pel terror, un dels gèneres que m'agrada, però l'estiu passat devorava novel·la negra compulsivament!

I tornant a lo de l'estiu, ben pensat no només té lloc el renaixement lector sinó també d'altres (l'esport, l'amor...). M'agrada molt l'estiu i que faci tanta llum i que la mar sigui tan agradable, sinó fos perquè fa un poc massa de calor!

Esper que tothom tengui un bon estiu, feis el possible perquè així sigui, ok?

Al-Qaeda

2005-07-08T08:35:00.000+02:00

Ahir varen tenir lloc uns atemptats molt greus a Londres. La capital d'Anglaterra és una ciutat que he visitat sovint, fins a 3 vegades als darrers anys, i que em cau molt bé, m'ha resultat molt trist saber la notícia per aquella cosa que pels llocs que has passat (King's Cross és on hi ha l'alberg on he anat quan era a Londres, Russell Square és una plaça molt familiar i inclús he estat a Aldgate quan volia visitar una esglèsia de Whitechapel). Però no volia entrar a repassar això sinó tractar un tema un tant conspiranoic.

La seqüència Nova York, Madrid, Londres... amb aquest espai tan ample de 4 anys fa pensar. Pens que no és necessari que per organitzar els atemptats calguin tants mesos entre un i l'altre, per desgràcia que uns fanàtics atemptin me pareix molt més senzill. Per tant, perquè ho fan així?

Per una altra banda, tota banda terrorista cerca un objectiu final a la seva activitat (per exemple la independència d'un territori, com als casos irlandès, vasc i cors). Qui és l'objectiu d'Al-Qaeda? Una guerra religiosa? Una guerra contra el capitalisme? Una guerra contra les llibertats a occident? Una guerra per fer sentir la veu dels oprimits del món?

Intentaré ara només establir algunes coses que em semblen certes.

Coses que han canviat al món des de la irrupció d'Al-Qaeda:

1. Alça constant en el preu del petroli.
2. Domini per part de corporacions petrolíferes occidentals de zones que abans dominaven els jerarques àrabs (Iraq, Afganistan).
3. Caiguda de 2 governs no només "dictatorials" sinó i, sobretot, contraris a deixar el negoci en mans de les corporacions occidentals. Cal recordar que altres règims igualment dictatorials com el de Paquistan no han tengut cap mena d'amenaça perquè sospit que són col·laboratius amb qui ho han de ser.
4. Pressió sobre governs com el sirià, l'iranià (una democràcia!) o el coreà.

Per sort ni tan sols han aconseguit que canvií el nostre estil de vida, i la retallada de les llibertats tan publicitada realment es redueix a molt poc. Sí que els governs ens "escolten" més, però en què ha canviat la nostra vida realment? De fet ara els homosexuals es poden casar, què pensaran d'això els islamistes?

Ara estic en condicions d'entendre més i millor perquè passa tant de temps entre un gran atemptat i el següent. Com a mínim em sembla congruent amb una política de mantenir la raó per la qual es poden envaïr països.

Tot plegat fa dubtar sobre les reals intencions d'Al-Qaeda (pens que més econòmiques que ideològiques) i sobre qui està realment al darrere (pens que els islamistes són uns peons que no saben qui és el seu rei).

Només són dubtes, esper que raonables, però en aquestes qüestions normalment no s'avança més enllà.

Somni #2: Escopeta de balins

2005-06-30T08:22:00.000+02:00

Es veu que darrerament el meu cap roda més de l'habitual. Des del maig, més o menys, que he tornat a somiar sovint. Avui matí el despertador m'ha interromput somiant i era un somni d'aquests molt abstractes, no com el darrer.

Estava dins una habitació i hi havia tres persones a part de mi mateix. Un home, que manipulava una escopeta de balins, una dona i un nin. Supós que eren pare, mare i fill. L'home donava l'escopeta al nin i aquest jugava i feia com que t'apuntava. Primer al pare i després a mi. Al principi ningú no deia res però després el nin tanca l'arma i torna a apuntar. Aleshores son pare li diu que no ha d'apuntar la gent, però ell segueix fent-ho. De repent veig que m'apunta i amb un moviment ràpid me llenç cap a les seves cames evitant que em fereixi amb el tir. Jo l'agaf i li començ a pegar mambelletes a la cara i li dic que això no se fa i que podria haver-me fet molt mal.

Aleshores lo més raro de tot, mentre li estic pegant deixa de ser un nin i passa a ser un moixet, petit, blanc i amb cara d'inofensiu. Deix de pegar-li i l'agaf de la pell del coll (així com s'agafa als moixos) i li seguesc donant un discurs. Mentres, la dona explica que si algú entràs dins ca seva ella li dispararia i la imatge de l'escena és veure un paller d'aquests que surt a les pelis americanes i pel finestró del primer pis veig a la dona amb l'escopeta vigilant per si s'acosta algú.

I ja està, ha estat un "somnis interruptus" pel despertador, o sigui que no puc explicar res més. És molt raro aquest, no?

Somni #1: Portocolom

2005-06-27T08:20:00.000+02:00

Darrerament he tengut somnis, cosa que feia temps que no recordava. Aprofitant el bloc he pensat que podria escriure'ls, o no, ja veurem fins on arriba l'autocensura, je je je.

La setmana passada vaig somiar que el meu amic Andrés m'explicava que havia tengut un dinar de final de curs amb els seus companys professors de l'institut. Havien fet el dinar a Portocolom i, entre d'altres hi havien anat na Carme, na Cinta, en Toni i en Tomeu. Llavors, al meu somni me diu n'Andrés "creo que hay algo que te puede interesar saber", li deman què i m'explica que se va trobar amb na L i que anava acompanyada d'un al·lot. I aquest al·lot era la seva parella (i no era en Javi) i que se casaven aquest estiu. A partir d'aquí record que continuava el somni, però de manera molt confusa. Només record que trobaven a Portocolom un cadàver surant a les aigües del port i era un home irreconeixible de cara... i no record més.

Es donen al meu somni alguns elements curiosos:
* Portocolom és on passava els millors dies de les meves vacances quan era nin perquè anava a passar uns dies al xalet dels meus cosins que té una misteriosa i enrevessada arquitectura, m'aventurava a fer exploracions pels acantalitats de darrere, anàvem d'excursió a l'Algar... evidentment Portocolom té un lloc al meu subconscient. També és el lloc on vaig dinar amb na L el dia de Sant Sebastià d'enguany i on vaig decidir deixar de veure-la, cosa que li vaig dir una setmana després.
* Un altre element curiós és que hi fos en Tomeu, una persona que aprecí força i que fa dos anys que és a Eivissa i que no pintava res al dinar de final de curs.
* Sempre, des que vaig conéixer na L, el seu novio, en Javi, em va fer nosa. Na L viu a Mallorca per qüestions de feina i el seu novio Javi segueix vivint a la península. Això m'ha portat molts mals de cap (o de cor) i al final enguany vaig decidir dir "stop". Aquesta part del somni amb na L amb una altra persona és 100% premonitòria perquè ahir horabaixa vaig saber (en el món real, a través, un altre cop, de n'Andrés) que na L està sortint pressumptament amb un al·lot que no és en Javi.
* Destacar que n'Andrés representa al somni un paper que també representa en la realitat, és la persona que en la distància, encara sap de tant en tant alguna cosa de na L i me la comenta.
* Element "boda". També té el seu què perquè la setmana passada vaig anar a la boda d'una altra al·lota que en el passat va tenir un significat especial per mi. Ara esper que sigui molt feliç amb el seu home, segur que ho seran!
* Em deman perquè record amb claretat el principi del somni i perquè es fa espès al final. Qui representa l'ofegat al port? Som jo? És en Javi?

Castles Made Of Sand

2005-06-23T08:46:00.000+02:00

Castells d'arena
Originally uploaded by joanet.

Tenia ganes de posar aquesta foto de fa un parell de setmanes a la platja. Es veuen una sèrie de inofensius castells d'arena indefensos davant les ones de la mar. Ben bé una foto d'una realitat efímera, ben segur amb només unes hores de demora aquesta estampa ja no hagués estat possible.

I és que, al cap i a la fi, tot el que ens envolta, incloent-nos a nosaltres mateixos, tampoc no som tan diferents als castells d'arena, si som conscients del pas del temps hem d'acordar la relativitat de les coses. Qui tengui una edat mínima de 20 anys estarà d'acord que el seu poble, la seva illa han canviat. Jo en tenc més de 30 i trob radicalment empitjorada la meva ciutat, Palma, i la meva illa. I si estir de la memòria dels meus pares, que varen conéixer s'Arenal com un meravellós sistema dunar (per posar un exemple que comentam a casa) on fins i tot hi criaven les tortugues de mar, aleshores sí que te'n pots dur les mans al cap.

Sovint em deman si els nostres dirigents, amb independència del seu "color", es qüestionen quina mena d'illa heretaran les generacions que estan per venir. Jo crec que realment no tenen un model de futur i que només se preocupen d'intentar repetir per seguir acumulant poder, negocis, riquesa.

Em fa pena, però per altra banda crec que serà un problema que els nostres successors hauran de solucionar, i confí en que quan les coses es possin fotudes de bon de veres la gent pugui treure el millor d'ells mateixos (dieu-me optimista). N'Andrés, un bon amic meu, té la teoria que en el futur es recordarà aquesta època que vivim com una mena d'edat mitjana de l'energia on la humanitat va exhaurir els combustibles fòssils, altament contaminants, fins que va haver de donar un bot endavant cap a una altra mena de fonts d'energia que deixaran les actuals com un mal record del passat. No m'extranyaria gens, pensau si als monjos copistes de l'edat mitjana els haguessin xerrat dels "blocs".

I tot això suggerit per uns simples castellets d'arena que si anau a la platja de Formentor no trobareu ;-)

Year One

2005-06-20T09:10:00.000+02:00

Batman Year One
Originally uploaded by joanet.

Aquest és un anunci adreçat a tothom, ja siguin aficionats al còmic com als que no ho són: comprau el primer episodi del col·leccionable Batman que Planeta acaba d'editar. Aquest primer episodi s'ha posat a la venda al ridícul preu de 1 euro!

És sabut pels "iniciats" que Planeta ha adquirit els drets de publicació dels còmics DC a Espanya i un dels seus llençaments en què més esperances tenen és aquest col·leccionable setmanal de Batman que apareix simultàniament a l'estrena de la pel·lícula Batman Begins. El cas és que per començar la sèrie no podien haver escollit millor i en un sol número i per un míser euro publiquen un dels millors còmics de superherois mai escrits o dibuixats: Batman Year One.

Un poc com la pel·lícula i com ja indica el títol, Year One és un còmic centrat en el primer any de Batman i per tant veiem com Bruce Wayne es converteix en la rata-pinyada de Gotham City. Els creadors són Frank Miller al guió i David Mazzuchelli als dibuixos. El primer feu Year One just després d'haver-se consolidat com un dels millors autors de còmics dels 80 gràcies al seu treball a Daredevil per Marvel, que va concloure amb una extraodinària saga, també acompanyat de Mazzuchelli, que es va dir Born Again; un còmic realment extrany per a la seva època com fou Ronin, amb dibuixos també de Miller (que com a dibuixant supleix les seves mancances amb una narrativa complexa, força captivadora) una fantasia a mig camí entre la ciència ficcií i les aventures de samurais fortament influenciada pel cinema, i; una original metàfora del futur d'un Batman retirat amb més de 60 anys, una altra vegada amb dibuixos propis, anomenat Return Of The Dark Knight, amb un originalíssim estil que feu escola i ha marcat els còmics durant més de 15 anys. Per la seva banda poc s'ha prodigat aquest geni del dibuix que era David Mazzuchelli, un artista incomparable que despuntà amb l'esmentada Born Again on veiem madurar el seu estil número darrere número i dibuixa Year One amb plenitud de facultats.

Year One es va publicar originalment el 1987, el mateix any que Watchmen d'Alan Moore i Dave Gibbons, una altra obra que marcà una generació.

Veient els còmics d'avui dia, amb aquesta moda de còmics noir amb autors tan talentosos com Ed Brubaker, Sean Phillips, Michael Lark, Brian Michael Bendis, Alex Maleev, Greg Rucka etc. no cal ser cap detectiu per adonar-se de la influència que l'estil marcat per Miller i Mazzuchelli hi està directament al darrere. Atmosferes denses, veus en off, perdedors redimits, polítics i policia corrupta i amiga de la màfia, personatges torturats i personatges torturadors.

No responc pels números del col·leccionable que estan per venir. Però aquest primer! Una obra mestra a un preu d'un euro! He avisat :-)

Pecan Pie #1: Gabriel Minnikin

2005-06-13T09:01:00.000+02:00

Amb Gabe Minnikin a l'aeroport
Originally uploaded by joanet.

Encara em sent un poc ressacós -anímicament parlant- de la visita de Gabriel Minnikin. Això d'haver-me ficat a organitzar un concert ha estat una combinació de sensacions intenses que en la vida quotidiana no estic avesat a tenir. Un cert nivell d'estrés, d'eufòria, de por, però al final tot ha anat molt bé. Musicalment el primer concert 8/6/2005 al Lisboa va ser molt be i el segon 9/6/2005 a Muro força pobre. Supós que sempre t'arrisques a que passi això. Però aquí, al bloc, tenc més ganes d'explicar la part no musical.

Amb força nervis el vaig anar a recollir a l'aeroport: arribaria? el coneixeria? seria bon tipus o un arrogant? Els primers dos dubtes es van esvair quan veig sortir un home llarg, amb els braços tatuats, un capell de cowboy i arrosegant una guitarra. Je je inconfusible. Ja pel camí a casa tant en Gabe com n'Stepanie em varen semblar gent tímida i amable. Molt educats. Al sopar Gabriel m'explicà la seva història passada d'addiccions i com això havia destrossat la seva amistad amb molta gent: amics, família i el grup, The Guthries. De fet me va explicar que llavors era un desastre personalment i que ara, després de passar per un "programa", havia canviat molt. Aquí vàrem riure quan jo li vaig comentar que menys mal que havia conegut el nou Gabe i no el vell. Gabriel té com a projecte personal tornar aquest estiu a Canadà. Refer les relacions amb la gent i demanar al grup que es reuneixin de nou per enregistrar el seu nou disc. I està acollonat per això. Tant de bo tot li surti bé.

L'endemà no ens vèrem fins l'horabaixa que vàrem anar al Lisboa a provar el sò i després a trescar per Palma. Era graciós comprovar com el més introspectiu singer-songwriter és també un guiri i ell i n'Stephanie flipaven amb la Seu. Al sopar se'ns juntaren en Tomeu Gomila i en Joan Cabot. En Gabe es troba un poc ofès perquè en Tomeu no el va tenir en compte pel Waiting for Waits, cosa que jo personalment li agraesc perquè sinó no hagués hagut Pecan Pie I :-) Quines casualitats. Al show del Lisboa hi anaren una pandilla de sudafricans entre els quals estava l'home de na Lisa Redford, una anglesa a qui en Gabe li ha produït el seu segon disc recentment... el món és molt petit.

El dijous anàrem al migdia a Muro a provar sò en aquesta sala tan guapa i després vàrem anar a dinar al Restaurant Los Patos on me varen convidar. Allà va tenir lloc l'escena més surrealista de la visita quan una camarera andalusa va reconéixer Gabe. L'havia vist als diaris, l'havia sentit per la ràdio i aquesta al·lota era seguidora de la música "americana". Vàrem flipar tots i evidentment la vaig convidar a Muro, però tenia feina al vespre. Després va sortir l'amo, que també nom Gabriel i vàrem tenir una altra escena curiosa amb els dos homes presentant-se i la casa ens va convidar a un entrant de pamboli amb pernil salat. A més, una conversa entre dos fanàtics xerrant de Gram Parsons, els Stones, Bob Dylan, Hank Williams, Townes Van Zandt, i també de cinema: vampirs, gangsters, Pacino, De Niro... je je, va estar molt bé.

Després de dinar anàrem a Formentor. Primer al mirador que és preciós i després a la platja, on passàrem tot l'horabaixa, amb siesta inclosa sobre l'arena. El concert de Muro força bé quant a gent, però l'home estava molt defraudat amb la seva actuació (i jo). Li sabia molt greu.

Divendres al matí ja estava tot oblidat i lo important era que l'experiència havia estat un èxit. Econòmicament he recuperat les despeses prèvies, només he perdut el que he gastat per aquí amb ells. Emocionalment m'he sentit un poc afectat, en positiu, de veure tanta gent que m'ha ajudat, que ha vengut als concerts i també d'haver fet amistat amb en Gabriel i n'Stephanie (de tot això és de lo que estic ressacós).

I un darrer paràgraf per agrair a totes aquestes persones: Pedro Porcel -molt ànims per a tu-, Biel Ferriol, Tomeu Gomila -inspirador reconegut-, Gabriel Quetglas, Lluís Segura -cable guy-, Marga Gomis, Andrés Lozano, Xavier "Lisboa", Pep Pons, Xisco Lladó, als diversos mitjans que han publicitat el tema, a la meva família, i, sobretot, a en Joan Cabot, que sempre m'anima a que me fiqui en merders (i a mi només fa falta que m'empenyin un poc). Gràcies a tots!

Rip Kirby i la quadratura del cercle

2005-05-19T14:37:00.000+02:00

Rip Kirby (Alex Raymond)
Originally uploaded by joanet.

Actualment Planeta està editant les tires de premsa de Rip Kirby, el detectiu creat als 40 pel magnífic artista Alex Raymond (responsable d'altres obres igualment interessants com la millor etapa de Flash Gordon o de Jungle Jim). La primera qüestió que volia fer és recomanar aquesta obra que ara s'està publicant en toms mensuals de tapa dura a 10 euros. Des de la primera vinyeta l'art de Raymond és espectacular, d'una bellesa clàssica ben alta, si bé en els primers dos toms la narració està un xic verda i es nota com Raymond encara està en la fase d'agafar el pols als personatges. A partir del tercer tom (aquest més ha aparegut el cuart) és evident la soltura agafada amb el rodatge. És cert que les aventures del detectiu no són més que els llocs comuns de la narrativa negra de tota la vida: femmes fatales, les màfies, les corrupcions..., però té molta gràcia. Em pens que la col·lecció completa són 12 toms, o sigui que no estam ni a la meitat.

Una altra cosa. Quan vaig veure la cara del personatge de Rip Kirby tot d'una vaig pensar "jo conec aquest home". Era una d'aquelles idees que em rondava el cap, fins que he caigut: Clark Kent, i, concretament el del Superman de John Byrne. Efectivament. No sé si serà casualitat, no ho crec. Crec que quan Byrne va donar a llum la seva visió de Superman degué inspirar-se en el personatge creat per Alex Raymond. I segurament hi ha certes coincidències entre ells dos: el seu afable caràcter, perspicaços, i, sobretot, justs (a més d'encantar les dones, especialment Kirby i Superman -no tant el discret Kent-). Per cert que la recreació de Superman a càrrec de Byrne val molt la pena, possiblement la seva millor obra com a autor complet (història i dibuix).

Ja la quadratura del cercle és que Rip Kirby porti el llinatge del conegut rei del còmic-book: Jack "King" Kirby. Un respecte!

Clark Kent (John Byrne)
Originally uploaded by joanet.

La constància

2005-05-10T12:51:00.000+02:00

Quan començ a fer una cosa em pens que seré constant en allò, però ni a prop fer-s'hi. Som un inconstant, ho he de reconéixer. Actú per impulsos. Si al seu dia m'hagués decidit a penjar tots els llums de casa encara no tendria uns focos pendents damunt una taula (el mateix passa amb els accessoris dels banys). No fa falta ser gaire observador per adonar-se que és una característica que tenc extrapolable a qualsevol altre àmbit. Sóc inconstant en les meves aficions, en la meva feina, amb els meus amics, ... També sóc entusiasta i me tir a fer coses que després em deman què faig ficant-se en aquest merder, però avui em pertoca xerrar de la inconstància.

A l'hora de posar-me a escriure això, de fet, tenia en el cap la meva inconstància envers els escrits al bloc, i és que m'al·lucina que hi ha gent que escriu cada dia, i unes bones parrafades! Podem fer l'anàlogia i record que quan era adolescent vaig començar a escriure un diari després de la primera vegada que vaig besar una al·lota. Evidentment que la cosa va acabar aviat, però ara no revel·laré si fou perquè el "tema" per escriure va acabar prest o bé per la meva inconstància, però si em coneixeu encertau segur.

Fixau-vos bé com amb una coseta se poden omplir tres paràgrafs. Pens, de vegades, que molts dels que escriuen cada dia, necessàriament omplen de "cosetes" els seus blocs. A no ser que siguis un gran filòsof tampoc no tens tantes coses interessants per explicar... no?

Un llibre: Malpertuis de Jean Ray (i Golden Smog i Pecan Pie productions)

2005-04-20T09:02:00.000+02:00

malpertuis
Originally uploaded by joanet.

Com a tantes vegades i per tants motius, una vegada més he de donar les gràcies al meu cosí Pedro per haver-me descobert una altra meravella (i van...). Jean Ray fou un escriptor belga que va cultivar la literatura fantàstica al segle XX. Té el màrit de ser l'únic escriptor europeu que publicà al pulp de culte "Weird Tales", que es feu famós per publicar l'obra de Lovecraft.

A mi Lovecraft no em suscita gaire interès amb tota aquesta mania dels primigenis i de voler estructurar les coses (crec que el terror quan més indefinit millor), però en aquesta novel·la, "Malpertuis" (la foto està presa al River Cafè de Lleida mentre esper que Golden Smog surtin a escena) Ray aconsegueix un clima realment absorbent, que gira entorn una casa on tant els habitants coneguts com els no coneguts conviuen d'una extranya manera. Afortunadament en algunes coses m'ha recordat molt més "House on the Borderland" de Hodgson i "Arthur Gordon Pym" de Poe que no pas Lovecraft. I, a més, té un final espectacular que deixa molt satisfet als amants del gènere.

I ja de pas, comentar que "Weird Tales", capdevanter del pulp on Ray, Lovecraft i molts altres publicaren, és també el títol del darrer disc, fins a dia d'avui, de Golden Smog. Ja sabeu que vaig estar a Lleida per veure'ls i he de dir que va valer molt molt la pena. No hi era en Tweedy, però sí tots els altres i aquest concert fou una puta festa de rock. Els seus temes clàssics sonaren tots, uns quants de nous que Gary Louris explicà que la banda ha enregistrat a la seva casa de Cadis i que sortiran al proper disc i un caramull de versions, sobretot als bisos. A s'altraweb hi publicaré una crònica més detallada.

Ara a descansar un poc i a prendre forces per un mes de maig on tendrem de nou a na Dayna Kurtz i als American Music Club... i al juny, primera promoció que portaré a l'illa: Gabriel Minnikin dels Guthries!!! He pensat que les promocions que faci es diran Pecan Pie, en homenatge a Golden Smog. Esper que tot vagi bí i que no perdi molts de €... amb perdre poquets i passar-m'ho bé ja estaré molt satisfet.

Les dates de Gabe Minnikin seran 8 i 9 de juny. El 8 al Lisboa de Palma i el 9 en algun lloc de la part forana, potser Inca o Sa Pobla... ja veurem. Us ho confirmaré.

La gran muntanya russa (big dipper)

2005-04-15T08:59:00.000+02:00

big dipper
Originally uploaded by joanet.

És una sensació recurrent en mi la malenconia. Una estúpida sensació recurrent que torna com les marees quan menys t'ho esperes. Supós que s'han escrit mil cançons que m'acompanyen quan em sent així, "Big Dipper" de Cracker només n'és una. La lletra és un tant críptica però és clar que alguns detalls refereixen a la situació en que es troba algú frustrat perquè no aconsegueix un amor ("Could I take you out? I'll be yours without a doubt On that Big Dipper [...] I haven't got the courage yet") . L'efecte de "Big Dipper" sobre el meu ànim quan estic "a la baixa" és de companyia, i sobretot és la música (amb la veu), més que la lletra, la que arriba directament al subconscient.

"Big Dipper" és un d'aquells exemples on la lletra està plena de referències locals a la ciutat de Santa Cruz, CA. Lloc on David Lowery passà bona part de la seva joventud estudiant. Fa un parell de setmanes vaig passar per aquesta ciutat sense anar-hi (anàvem a Monterey) i vaig aprofitar l'oportunitat per aturar-me i veure de prop el Big Dipper. La gran muntanya russa està en un parc d'atraccions, el Broadwalk, típic americà que té el regust de les coses vengudes a menys, se veu a primer cop d'ull que uns anys enrera visqué millors temps i ara lluita per ressituar-se en una societat diferent. Em recordà una mica l'ambient crepuscular de la pel·licula "Atlantic City" (Louis Malle, 1980) amb Susan Sarandon i Burt Lancaster. Es troba aferrat a la platja de Santa Cruz. És un lloc d'accés públic amb atraccions, botigues de camisetes, venda de pretzels amb caramel i amb inclús un màgic de cartró pedra que per 50 cèntims obre uns ulls de vidre, et mira fixament i lànguidament... i t'encerta la fortuna (ben mirat molt barat si és així). Ah, en consonància amb aquesta tendència a potenciar lo gran i menysvalorar lo petit que ens ha portat a que les hamburgueses, les crispetes, les cocacoles ara són mitjanes, grans o gegants (*), el Big Dipper ara es diu Giant Dipper. L'insensible negociat no ha respectat lo que no s'hauria d'haver tocat.

Com que això no és cap tesi, no tenc cap conclusió. Us he posat una foto que em vaig fer allà amb una aferratina que me donaren a l'entrada i que he ampliat perquè se pugui llegir. Diu "Attack Iraq? NO", segur que en Lowery n'estaria d'acord.

(*) vull trencar una llança a favor de recuperar "petit/a" com a un adjectiu positiu, no hi ha dret a que es discrimini, visquen les petites coses!

Antiamericanisme

2005-03-31T11:49:00.000+02:00

Protesta pacifista a Frisco
Originally uploaded by joanet.

Crec que la primera vegada que en vaig ser conscient va ser arran de l'atemptat terrorista a les torres bessones de Nova York. Em referesc al sentiment antiamericà que hi ha en bona part de la societat espanyola. Com deia, va ser llavors quan vaig escoltar comentaris referents a que ja els estava bé als americans rebre, inclús alguna alabança a Bin Laden per la seva creuada contra l'imperialisme com si representàs als pobles oprimits de la terra.

Acab de tornar dels Estats Units, un país que admir profundament perquè gran part de les meves satisfaccions provenen d'allà, i m'agradaria explicar les meves opinions.

Quan dic lo de les satisfaccions m'explicaré millor: la música (el country alternatiu és 100% americà, però també ho són tantes músiques: el blues, el jazz, Janis Joplin, The Doors, Velvet Underground, Elvis, John Coltrane, Hank Williams, Muddy Watters, Big Star...), el cinema (no cal donar massa explicacions. Sóc un fanàtic del western!!! El cinema negre, la ciència ficció dels 50...), el còmic (els còmics de superherois, els de terror i sf dels 50, el còmic underground), la televisió (des de la dimensió desconeguda a expedient-x), i, perquè no: la coca-cola.

Quant a alguns arguments dels antiamericans:

- Es queixen del "règim" totalitari d'Amèrica i jo els demanaria si a l'Iraq de Saddam o a l'Afghanistan dels talibans s'hauria pogut fer un documental crític amb els governants. És clar que no! I en canvi al senyor Michael Moore no paren de donar-li premis al seu propi país!

- L'imperialisme. Aquest concepte sembla que serveixi per tot, especialment per assenyalar als dolents de la pel·lícula. No n'estic gens ni mica d'acord. Una altra cosa és que siguin criticables alguns comportaments del govern de la nació més poderosa del món que sovint realitza accions d'abús de poder, d'ingerència en la sobirania d'altres nacions que són totalment inacceptables i inapropiats. Només per esmentar els més recents: les guerres d'Iraq i Afghanistan amb excuses absurdes i recolzant-se ens règims tan dictatorials com els que pretenen enfonsar (evidentment em referesc al Paquistan), la deportació de persones a la base militar de Guantànamo, el bloqueig comercial a Cuba,... I si fixem la vista als darrers cent anys, més o menys el temps que fa que són la primera potència mundial, la llista de barrabassades és impressionant!

En general em sembla que els arguments antiamericans estan basats en la falàcia de l'ètica de manual de 10 lliçons ràpides (tipus "aprenda a distinguir el bien del mal en solo 10 lecciones"). Tan curt de gambals és un antimericà com ho pot esser el sr. Bush i la seva teoria de l'eix del mal. Ara no voldria entrar en terrenys més propers a la meva professió, però als voltants del (mal) anomenat software lliure, esdevé el mateix fenomen. (Nota: millor dir-ne software de codi obert, així no introduïm conceptes ètics en un terreny tècnic).

Que Estats Units no són el paradigma a seguir ni molt menys em sembla evidentíssim: intervencionisme internacional il·legítim, pena de mort, discriminació racial, manca absoluta de cobertura social digna, educació deficitària i no laica, prohibició del comunisme...

Per acabar de desfogar-me un poc només dir-lis als senyors que prefereixen el Bin Laden un parell de coses:

- Als països musulmans on impera la llei islàmica es cometen barbaritats intolerables, especialment contra la llibertat de les dones. Què diu el manual del progre en aquests casos? No s'haurien de senyalar igual de rotundament aquestes altres atrocitats?

- Mark Twain (val la pena rellegir els seus visionaris articles!), Noam Chomsly, Humprey Bogart, Susan Sarandon, Bruce Springsteen, Woody Guthrie, Franklin Delano Roosevelt, Charles Chaplin, Michael Moore... tots americans. També són culpables?

[ La foto que acompanya aquest escrit és d'una protesta contra la guerra d'Iraq que vaig prendre aquesta setmana passada a San Francisco. La protesta consistia d'una extesa de més de 1500 parells de botes que representaven els soldats americans morts a l'Iraq. A cada un dels parells hi figurava el nom del soldat mort, la seva edat i el seu estat de naixement. Al costat d'alguns parells de botes hi havia flors i fotografies del difunt. En un altre lloc la gent podia dipositar parells de sabates "civils" per representar les víctimes iraquianes del conflicte. Durant diversos dies un speaker llegia els noms dels soldats morts a la porta de l'ajuntament de SF i hi havia venda de camisetes i recollida de signatures contra la guerra. A escasos metres d'allà, molts indigents passen les nits al ras (gent gran, malalts de sida, veterans de guerra) . Són les ombres d'un sistema que de perfecte no té res i que tan de bo evolucioni a millor ]

Fly to the moon

2005-03-17T19:12:00.000+01:00

Kraig Jarret Johnson (Golden Smog)
2001, Mallorca
Originally uploaded by joanet.

Comença la marató de viatges!
Crec que mai abans no havia concentrat en tan poc temps una sèrie de viatges de plaer, amb molta passió musical de fons.

Dissabte el sr. Cabot i un servidor volarem en direcció a Bilbao per assistir al concert que Wilco oferirà a la sala Azkena de Gasteiz. M'esper una gran nit, una lliçó de la millor música que el panorama pot oferir a càrrec del ja veterà i encara menystinguts geni de Chicago: Jeff Tweedy.

Després d'això, el dimarts, prendré el vol cap un lloc un poc més lluny: San Francisco, o Frisco com diuen els ianquis. Aquest és un viatge d'esbarjo familiar. Vaig amb els meus pares, una tia i un dels meus cosins valencians, en concret en Pedro el que més m'ha influït en molts aspectes de la vida, a qui he tengut de model i que està païnt una de les pitjors desgràcies que ens poden passar: perdre la dona per malaltia. No vull ara entrar en qüestions tan poc agradables. Però esper que per allà es pugui distreure un poc i ens ho passem bé, i anirem a veure el concert d'Okkervil River, la banda que més m'excita actualment. Heu escoltat el seu single "For Real" d'avançament del seu proper disc? Es pot davallar gratuïtament a la pàgina de la seva discogràfica Jagjaguwar i a mi m'ha deixat boca-badat. Okkervil River actuen a un club d'allò més elegant i amb solera de SF, el Bimbo's, un local dels anys 40. La pena és que actuen com a teloners de The Decemberists, un grup de glam-rock que no mata especialment. Will Sheff i companyia els donen 1000 voltes! Si puc, també assistiré al concert de M Ward i Scout Niblett, ja ho veurem.

I per mitjans d'abril estic plantejant-me anar a Lleida a veure Golden Smog. Pot ser un "broche de oro", com diuen en castellà. No crec que en JCabot s'animi, perquè a ell li va més el rollo pop i GS són country-rock, però ja vorem...

Estic un poc excitat amb tant moviment a la vista. En tornar escriuré algunes impressions de tot plegat.

Ciao!

Perquè?

2005-03-04T18:10:00.000+01:00

Em deman que m'ha duit a allunyar-me més d'un mes del bloc i la raó és que he passat una mena d'astènia hivernal (en el meu cas força més habitual que la primaveral. la primavera m'estimula molt).
I aquestes darreres setmanes estareu d'acord que han estat molt fredes pel que estam avesats per aquí. Si a això hi juntam que assimilar una ruptura no és una cosa de dies (estic progressant!), doncs ja està tot explicat.

Avui divendres, bonic dia de la setmana, em veig més positiu i tenc un parell de coses a dins el cap: vull tornar a punxar música com aquell dia a sa Pobla amb Dj Named Sue i Bill & Ferry, a veure si surt algo, i l'altra cosa que tenc al cap és que m'agradaria ficar-me en el merder de dur un artista a Mallorca, algú que no em demanàs pasta i ho poguéssim arreglar amb la manutenció i els tresllats. Hi ha molts noms que em ballen pel cap i hauria de ser algun desconegut total amb qui pogués contactar per la web i arreglar-ho directament, sense intermediaris. La cosa pot ser complicada, però miraré com ho puc fer (lloc, equipament,...). Al Lisboa seria xulo i no serà difícil avariguar com se fa això.

Ara mateix estic escoltant el melanconiós tema "Snow Falls In November" de Julie Doiron, aquesta dona que ara es passeja per mitja Espanya hagués estat ideal per iniciar el *projecte*! Però n'hi ha molts... pensem pensem.

Us deix amb algunes recomanacions discogràfiques que he escoltat darrerament: "Winged Life" de Shearwater (2004), "Superwolf" de Bonnie Prince Billy & Matt Sweeney (2005), "Curtains" de John Frusciante (2005) i "On My Way To Absence" de Damien Jurado (2005). Mmm lo-fi rules?

No a la guerra!

2005-01-14T13:36:00.000+01:00

Capitaine Conan (Bertrand Travernier)

Serà, o no, casual, però ahir a la nit feien a Off Cinema (el nou programa de cinema de La2 que suposa un suggerent afegit a l'oferta cinematogràfica dels canals de TV oberts) la pel·lícula de Betrand Tavernier "Capitaine Conan", mentre que el diari El Mundo, dins la seva oferta cultural, repartia "Paths Of Glory", el clàssic incostestable de Stanley Kubrick. Es tracta de dues grans pel·lícules (anti)bèl·liques ambientades a la primera guerra mundial, i totes dues des de l'òptica de l'exercit d'infanteria francès.

Ara pareix que dir "no a la guerra" és una consigna amb resonàncies del passat, un anacronisme en aquests dies en què la guerra d'Iraq està "despatxada" (que els hi vagin a dir als pobres iraquians), ara que George Walker Bush té assegurats quatre anys més de govern mundial. Ahir, mentre a la peli de Tavernier assistia al magnífic duel (d'actors i de personatges) entre el capità Conan (excel·lent Philippe Torreton) i el capità Norbert no vaig poder més que sentir que vàrem fallar. Em referesc a la societat occidental o el que sigui que som en comú els milers de persones d'arreu del món que ens vàrem aixecar fa dos anys contra la guerra.

Si bé el crit fou molt potent, no va ser suficient per evitar el que va ser una guerra injusta per uns principis errats i, el que me sembla més greu, els governs dels nostres països varen actuar contra l'opinió dels seus ciutadans. I em deman si això no esdevindrà habitual, si ara governam menys que fa un temps. No tenc la resposta.

Aquest cap de setmana, a poc que pugui, revisaré "Paths Of Glory" amb un Kirk Douglas tan immens com gairebé sempre en mans d'un Kubrick inspirat com poques vegades en una altra gran pel·lícula.

Amb permís del sr. Garci: Què gran és el cinema!

Paths Of Glory (Stanley Kubrick)

El final de Ràdio Jove (2 de 2)

2005-01-03T13:07:00.000+01:00

[ En aquest segon article intentaré xerrar més de Ràdio Jove que de mi mateix... ejem, difícil considerant el meu narcicisme ]

Començaré xerrant del periòdic "El Mundo". Possiblement sigui el millor escrit dels que se publiquen a les illes i amb una oferta complementària millor que la resta (la revista El Cultural, la revista Metropoli, el suplement Crónica...). Bé, doncs el sr. Inda, director de l'edició local d'aquest diari, feia l'altre dia una llista de desitjos pel 2005 dels quals us puc assegurar que no coincidíem en cap (incís: per ventura no ho he esmentat però la tendència dretana i l'anticatalanista d'aquest diari xoca amb les meves idees)... bé, sí, coincidíem en un: establir el bilingüisme com a una realitat a les nostres illes!

Per ventura el sr. Inda i jo tenim idees diferents del que suposa el bilingüisme, però jo supòs que hi hauria d'haver més o manco un 50% de mitjans de comunicació en català i un altre 50% en castellà, situació força llunyana de l'actual (a lo millor el sr. Inda comença fent els articles de l'edició local d'El Mundo en català per posar el seu granrt d'arena). Evidentment el Govern de les Illes Balears hauria de tenir un paper preponderant en l'establiment d'aquest bilingüisme i legislar tot el que sigui de la seva competència en aquest sentit. Així en una societat bilingüe podríem veure molts canals de tv en català (més que ara), moltes pelis als cinemes en català, comprar els DVD i trobar-nos com a mínim la VOSC, molts periòdics en català i moltes emissores en català.

Però ai! Res d'això no se compleix, per dissort meva i del sr. Inda! Ans al contrari, en un any el govern s'ha carregat dues emissores que depenien de l'erari públic i que eren dues excepcions de ràdio feta en català dins un espectre radioelèctric quasi monolíngüe en castellà: SOM Ràdio i Ràdio Jove.

Del final de SOM Ràdio no en xerraré molt però em sembla que fou una decisió bàsicament política de negació d'un pressupost rònic (no com el d'IB3) per negar a la música feta en català una plataforma de difussió a les illes. Se pot argüir el que sigui sobre la seva il·legalitat, però aquests arguments fan riure, o plorar, en una comunitat on tot allò il·legal en una altra matèria relacionada amb el ciment, és legalitzable (sofisme pur). Altrament, sempre s'hagués pogut pensar en un canal estil Catalunya Cultura dins el projecte IB3, però no em sona haver-ho sentit dir.

El final de Ràdio Jove sospit que també té molt de política. Record llunyanament la destitució del que en fou director, en Pere Joan Cabot, per un tema d'opinió. No record els detalls i per això no voldria defensar-lo, però des d'aleshores la iniciativa de Ràdio Jove va quedar "tocada". En aquest any i busques que he viscut més de prop la qüestió, me n'he adonat que l'entusiasme i el grau d'implicació del personal de Ràdio Jove anava en relació inversa al de l'administació de la qual en depenia.

Ha estat força trist, especialment en aquesta darrera etapa, quan el personal ha quedat reduït a la mínima expressió: dos locutors-tècnics i un administratiu; els informatius més objectius i ben redactats de les illes s'han deixat de fer i han estat substituïts pels de Ràdio Balear; han introduït els esports, però no per xerrar d'esport juvenil o de promoció de l'esport base sinó per imitar l'estil Tomeu Terrassa; també hem vist la introducció del castellà en els esports i en els informatius... i, en definitiva, una lenta agonia evident pels oients, però sobretot pels que hem conegut el tema de més a prop. L'únic que ha salvat els darrers mesos d'emissió ha estat el bon fer d'en Joan Cabot i dels col·laboradors que, al cap i a la fi, hem anat per "amor a l'art".

Què en quedarà de tot això passat un temps? Un record, un record del que fou un oasi de llibertat d'expressió i de gent convençuda i implicada amb els objectius: oferir una ràdio diferent, de qualitat i adreçada als joves. Crec que passaran molts anys i que la nostalgia encara n'engrandirà el record. Respecte IB3 i altres promocions públiques que en puguin sortir sóc molt pessimista. La política té un control cada cop més estret damunt els mitjans de comunicació i la llibertat és una cosa vista com a perillosa (o com a mínim com a poc rendible). Em fa molta pena i tant de bó alguna cosa em soprengui i hagi de rectificar aquest pessimisme.

Només em queda donar les gràcies a en Joan Cabot per haver pensat en mi i haver-m'ho fet passar tan bé. I gràcies també als que alguna vegada heu escoltat "Els carrers de Laredo". Ah! Escoltau molta música i anau a veure actuacions en directe!!!

El final de Ràdio Jove (1 de 2)

2004-12-29T14:33:00.000+01:00

Ahir horabaixa vaig anar per darrera vegada als vells i, perquè no dir-ho, cutres estudis de Ràdio Balear a fer la meva darrera col·laboració amb en Joan Cabot per Ràdio Jove. Passat-demà 31 de desembre es posarà punt i final a 15 anys de ràdio dedicada al jovent i amb un espai important dedicat a la música que es fa a Mallorca.

Els meus primers records de Ràdio Jove estan relacionats amb l'adolescència, quan record que escoltava un Local d'Assaig dirigit per na Mònica Borràs que entrevistava grups com Los Hermanos Dalton o La Granja. Sense ser-ne un fidel oient sí que procurava escoltar el programa de tant en tant, sobretot perquè la veu de na Mònica m'enamorava.

Després vaig deixar d'escoltar Ràdio Jove i record que en el meu temps d'universitari vaig veure uns tríptics que anunicaven la nova programació on hi havia espai per coses atractives com l'excursionisme, el còmic i altres, i record que hi havia una crida a la participació. A mi em feia moltes ganes perquè la ràdio és un medi que m'estim molt perquè trob que té una característica especial que el fa més proper a les persones que la tele. Però el cas és que la meva timidesa i el meu hermetisme habitual aconseguiren que no arribàs a contactar-hi.

Passen els anys i amb 30 anys complits m'envia un mail el locutor del Local d'Assaig! Un Joan Cabot que porta el Local d'Assaig, el mateix programa que abans duia na Mònica i que em demana una breu conversa telefònica xerrant de s'Altraweb. Amb 30 anys i encara igual de tímid! Em va costar contestar-li afirmativament, però ho vaig fer i en Joan me va cridar un dia i va enregistrar un parell de respostes d'un friqui molt tímid que apassionat pels Jayhawks, Wilco i companyia n'havia fet un web dedicat (aquest som jo).

Però la gran sorpresa fou quan en Joan, mig any després, se'n recorda de mi per muntar la programació del curs 2003-2004 de Ràdio Jove i me proposa fer un espai de 1/2 horeta bi-setmanal dedicat al country alternatiu (això sí que és desesperació, no Joan?). Ostres! Era un somni! Però: hauria jo de parlar per antena? Sí. Doncs així ja m'entrà la tremolor a les cames, però vaig considerar que era una oportunitat de realitzar quelcom que feia tan temps que volia: fer ràdio.

El primer "espai americana" dins el Local d'Assaig es va emetre el novembre del 2003 i com que no vaig tenir ous de fer-lo en directe, ho vàrem enregistrar. De fet n'enregistràrem uns quans al principi (potser 4 o 5) fins que em vaig veure amb cor de fer-los en directe.

Han estat 35 programes i un dia en Joan em va reptar per batiar l'espai, però no vaig aconseguir pensar un bon nom... en canvi ell va dir "Els carrers de Laredo", pensant en el tema tradicional popularitzat per en Johnny Cash. I chapeu! Era un gran nom! (pitjor hauria estat dir-se "Un xic anomenat Sue" je je). M'ho he passat molt bé aquest any, m'he sentit progressar des de la timidesa inicial fins ara que anar a Ràdio Jove era com un relax dins les setmanes (va estar bé canviar de cadència quinzenal a setmanal, però també era un simptoma del final de Ràdio Jove) de vegades un poc grises. Això sí, m'ha duit feina, i per una persona vaga per naturalesa com jo, qualque dia preparar el programa em feina peresa, però crec que me n'he sortit prou bé.

Ara s'ha acabat, i me fa molta pena. Ahir, mentre en Joan Cabot, en Biel Ferriol i un servidor, entre tassó de vi i galletes dolces (idò, que us pensàveu que era això de la ràdio) feiem un repàs a les músiques que més ens han agradat del 2004 no pensava en res i senzillament disfrutava el moment. Va ser acabar el programa, acompanyar en Joan a casa seva i sopar i me va venir com una tristor, sobretot pel que he perdut personalment, però també perquè s'ha acabat de manera silenciosa la tasca d'unes persones que era important per a la societat en el seu conjunt... i sembla que aquesta (societat) ni se n'ha adonat... d'això tractaré en el proper escrit. Molt aviat.